Epigrames (LXXXVII)
14 Novembre, 2021 06:12
Publicat per jjroca,
Epigrames
Manta hores
de la nit
diuen totes
que he dormit.
Com de foll
és nostre amor,
sense endoll
on posar el cor.
Les angúnies
són així:
mengen, criden,
beuen vi.
Portaré el seny
fins a la tempesta,
per deixar la gresca,
per gaudir-ne menys.
Com un gegant
sense il·lusió,
menjo quan hi ha,
viatjo enlloc.
Les comandes
de la nit
mai es cansen
de venir.
Doneu-me pau
a la tenebra,
una mà estesa
i una clau.
Passeig del dolor
tot pujar al cim,
penso en mig abril
quan em plau dolçor.
La mare demana,
tot mirant el nin,
que acabi febrada,
voldria dormir.
En les velles hores
d'un mes de febrer
penso com pot ser
que s'acabin totes.
A la casa vella,
quan parla la clau,
com diu meravella,
però poc li plau.
Mai he demanat,
perduda feresa,
el tresor quant crema
perquè no ha arribat.
Quan el sol s'enfada
del treball mal fet,
ens porta una flama:
rabiosa, creixent.
Estimo el vent
abans que la tempesta,
però és aquesta
qui mai es perd.
Pobrissó el llop
quan sap que el corder
arribà el primer
per guarir el seu lloc.
Sent tan gran
i matusser,
com m'escau
ser el primer.
Una mossa sola
al balcó estant
mentre va somiant
diu que amor li sobra.
Porteu-me a l'escola
de tinta i paper,
la deixà primer,
però hom l'enyora.
En les ombres
de la nit
massa homes
fan glatir.
Quan li parlo al vent
de jorns de tardor
em porta escalfor
per si agafo fred.
Quatre roses
del jardí
parlen totes
sense dir.
El ruc volia
aprendre a somiar,
la sínia sentia
ni gosa xerrar.
Aparteu-me
un racó de por
per si ve la mort
i es vol distreu-re.
No vull haver
més noves primaveres,
desitjo les velles,
les de no glatir més.
Només demano una manta i set poemes més
07 Novembre, 2021 16:08
Publicat per jjroca,
Poemes
Només demano una manta
Un passat de meravelles:
una lluna, mil estrelles
i un somni al coixí.
És diumenge pel matí
i haig ganes de fruitar
sense pressa per gaudir.
Els homes seran lleons
i formoses les poncelles,
han de posar-se ben belles,
amb les nobles intencions.
Com que sóc a l’infern,
el dimoni ni m’espanta,
només demano una manta
per si aplega un dur hivern.
Ésser pobre i mendicant
Ésser pobre i mendicant
a despit dels poderosos,
per a ells, tots són mandrosos,
cap ni un, es pot salvar.
En el regne de l’oblit,
he posat les hores toves,
més que massa, seran poques
puix demano fer-me ric.
El cavaller m’acompanya
quan li demano pietat
i acostar-me el sacrifici.
Ser pobre és mal ofici,
pràcticament, l’he deixat
mes la feblesa m’enganya.
Mon amic és tafaner
Mon amic és tafaner,
guaita portes i balcons,
volia ser bon guerrer,
haver dies més que bons.
La batalla pel matí
a un quart i mig de dotze,
l’oponent, el vol mediocre
per guanyar sense patir.
Els reptes que siguin curts,
les poncelles agradoses,
el viure en gran palau.
En tocar dies de pau,
dedicar-se a bones obres,
a la crítica dels muts.
Envoltat de penells
Gairebé ben satisfet,
endrapant a mil fantasmes,
passo la nit mig despert,
mig dormint a les albades.
Els fantasmes són així:
ensarronadors de mena,
com demanen una ofrena
abans d’anar a dormir.
I nosaltres, passerells,
endreçant un curt passat,
volem un futur galdós.
En dinar, de mos en mos,
em lliuro a un despertar
prou envoltat de penells.
He deixat el seu color
Com la fulla, trista i vana,
ha deixat el seu color,
ben cansada d’un amor
qui ha esdevingut galvana.
Han estat les papallones
mitja estona ponent ous,
sense pena, sense sou,
esperant les fredes hores.
Com, cada any, el vell arbre
s’arrauleix i es despulla
amb les ganes de dormir.
La tardor, ho podré dir,
com es mostra, ben poruga,
amb un caire prou amable.
Benvolgudes alegries
Benvolgudes alegries,
perquè, avui, fugiu de mi,
fa setmanes, potser dies,
que comença el meu sentir.
Són els vespres isolats
i les nits ben rancunioses,
trobo espines sense roses
i penses en pobre estat.
Els salvadors, que he tingut,
s’han fet rics sense treballs
ni dolentes intencions.
De deu, set seran bons
i viuran, entre els estralls,
sense penes ni aixoplucs.
En un moment
En un moment,
tot seran meravelles,
hi ha mil estrelles
guardant la nit,
com he dormit
seguint el gest amable,
ben tou, culpable
del pensament.
He de glatir
quan perdi la gran força,
sóc un tanoca
qui vol eixir.
Però, a l’infern,
el temps es perd.
Han de morir
La pluja cau
i parla la tempesta:
Si sou de festa,
torneu, si us plau!
Som els pagesos
els fills d’aquesta terra
qui gruny i es queixa
els primers mesos.
No hem de gaudir
de sons amables
ni d’aventures.
Pobres criatures,
de fet, ben miserables
qui han de morir.
Deslliureu-me d'aquest cos i set poemes més
01 Novembre, 2021 04:54
Publicat per jjroca,
Poemes
Deslliureu-me d’aquest cos
Deslliureu-me d’aquest cos
que va dret a l’envellir,
no hauria de patir,
fóra aquest el meu tresor.
Les comandes de la mort
tarden massa en el venir,
a l’infern, toca el glatir,
com voldria tocar el dos.
Però el déu de la dissort
cada dia m’acompanya
i m’escanya lentament.
Hauré d’aplegar als cent
o acabarà ma companya
en un capvespre més dolç.
Li fan mala cara
Un captaire em comentava,
a la vora de la font,
que els rics, qui tenen molt,
encara li fan mala cara.
Decebuts pels grans negocis,
cerquen llum a l’entrellat,
tenen sort, mengen a part,
es maregen prou sovint.
Però els aplega la Parca
quan són enmig de l’encís
i volen copsar l’etern.
El captaire com es perd,
com em deixa atemorit
sospirant sense esperança.
Serà un disbarat
Estimada terra,
benvolguda lluna,
agradosa escuma
qui em porta a la mar.
Serà un disbarat
el conèixer una
de les belles fades,
qui cerca amistances
amb un no parar.
Com tot s’esdevé:
furtiu i mediocre
aspiro a ser noble,
viure en un poble
on ningú em convé.
És un fet poc treballat
A cavall de la fortuna,
entendreixo mon passat,
és el temps d’anar gronxant
entre la terra i la lluna.
Inconeguts germans meus
qui van passant per la vida
amb més pena que fatiga,
amb més heretges que hereus.
És un fet poc treballat:
trobar gràcia a l’infortuni
i misèries a l’engròs.
Un dilluns, aniré al tros,
quan aplegui el mes de juny
per a discutir amb el blat.
Som a la tardor
Caminant pel vell camí,
el meu cos viatja amb mi.
Els arbres com perden fulles,
com s’enlaira el pobre sol,
voldria cercar el condol
i gaudir les pampallugues.
Un conillet em comenta:
com sa herba entristeix
perquè som a la tardor.
Un captaire somiador
cerca ombra on s’assoleix
el pensament més flairós.
I el matí com avança
puix voldria ser a la tarda.
El llaurador en el camp
Passa el sol i xiula el vent
mentre avança cap a ponent.
El llaurador, en el camp,
va discutint amb el ruc,
cap dels dos és saberut
ni es mostra ben galant.
Quan el verd fa l’herba tendra
com es posa a plorar,
com li dol: nou arrencar
per tornar-se trista i seca.
Els minyons, dintre l’escola,
com repassen la lliçó,
amb un llapis de carbó
van llegint la becerola.
Avanço sense caler
Avanço, sense caler,
per la mar del sacrifici,
aprendre quasi és un vici,
et porta a pensar més.
A les taules del cafè
no hi ha joves ni poncelles,
van passant, per les tenebres,
amb un futur prou incert.
Avanço sense caler
perquè el corriol demana
que el trepitgi al dematí.
He de creure perquè sí,
perquè hi ha un rei qui mana
tot dient que li està bé.
Les campanes es revolten
Una mica més enllà,
endevino els fantasmes,
van demanant, a les fades,
hores dolces per a guanyar.
Però s’omple el cloquer
de joves ben engrescats,
volen beure i menjar
i voltejar prou i més.
Les campanes es revolten
i no paren de ballar
anunciant la vella festa.
Un fantasma com es queixa
perquè no pot treballar:
espaordint els vells homes.
Pensaments festius (LXXXVI)
01 Novembre, 2021 04:47
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Em volen donar feina, és un símptoma preocupant.
Estic perdent el temps, no tinc res per a fer un farcell.
El vaig convidar a veure la meva obra, es va confondre de direcció.
Tenia molts amics i es van acabar els diners.
Parlar està bé, callar és la qualitat dels déus.
Estic preocupat, ja em coneixen massa venedors.
Puc triar: Perdre o no guanyar.
Tinc un bon amic, no sap qui sóc.
Podria ser bombeta, però no em vull escalfar el cap.
Com era feliç, em vaig assegurar un problema.
Em vaig comprar unes sabates, què més m'he de posar?
Estic aprenent força, ara, ja no dormo quan llegeixo.
Potser s'hauria mort, però havia de pagar el metge.
Vaig anar al calvari, ara el tinc a casa.
He escrit un vers, igual arribo a escriure'n dos.
Estic content de trobar-me sense gaire esforç.
Em va proposar ser rei, després va ingressar en un psiquiàtric.
He aconseguit mentir sense enganyar.
Volia pujar al cavall, però he decidit acompanyar-lo.
He estat en un país llunyà, no he aconseguit trepitjar terra.
He anat a comprar i només he aconseguit canviar els diners.
Em pregunto si sóc a casa, encara no m'han manat res.
Tinc una bona sogra, diu que no vol viure més.
Si vols anar al cel, primer has de morir.
He resol un problema, ara n'he creat dos.
Jo també sóc un déu, i el que costa mantenir-ho.
He arribat a una conclusió, és millor no manifestar-la.
Déu és tan complicat que no tracta amb diners.
Entre la claror dels somnis, esdevé la foscor de la vida.
Tinc massa pocs anys per aprendre a ser una pedra.
Si Déu em va posar aquí és perquè en un altre lloc feia nosa.
El millor que recorda un home és el lloc on no voldria anar mai.
Deixeu la porta oberta per si vol entrar la pau.
El camí del demà només el trepitgen els fantasmes.
Em va proposar un negoci, ara m'estic amagant.
Tinc dos vicis: caminar i no aturar-me.
On trobareu un peix més seriós que en una peixateria?
És un home tan feliç que ha oblidat on té els diners.
He decidit no sortir de casa, visc a la terra.
Li he dit que l'estimo, ara, ja farà el que li pertoqui.
Volia comprar una vaca, després, només vaig dibuixar-la.
El que més li preocupa a l'home és no tenir quatre rodes.
Abans d'anar a dormir, he de triar-me un parell de somnis.
Diuen que sóc un somiatruites, només em falta una ampolla de vi blanc.
Poemes curts (LXXXVI)
01 Novembre, 2021 04:41
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Estimats germans
com les rodalies
van canviant de mans
i es van fem amigues
de petits i grans.
Les més nobles intencions
com van passant el seu temps,
com van guanyant interès
per les estranyes raons
d'aplegar al cap del mes.
És tou el silenci
quan l'ombra és més dolça
i la brisa es posa
dintre l'encanteri
si la tarda és bona.
Res més he de dir
si et trobes sola
i no estàs per mi,
dóna'm una hora
i em veuràs partir.
De la dolça soledat
en sóc conscient
i trafego una ment
qui no para en cap vedat,
es penedeix al moment.
Doneu-me si cal
el menjar de sempre:
quatre grans de pebre,
un polsim de sal,
el vi, el vull negre.
Les comandes del mai més
són isolades,
recorren totes les cases,
es queixen d'aquell no fer,
però, a la fi, es cansen.
Vull engegar
el bagul dels somnis
ple de dimonis
qui han de menar
i tornar-ho en orris.
Massa engolides
en el pas del temps,
totes són amigues
quan ningú les sent,
poc després, s'obliden.
La tarda venia
sense entrebancs,
dormia la vila
entre benestants,
algun cop, delia.
No em posis més
delers a la pensa,
cerco una promesa
per a tot un mes,
després, ve la festa.
El més noble
dels senyors
ha grans dots
mentre l'adore,
després, garrot.
Una bona mossa
no n'està per mi,
es veu que no hi toca,
xerra, sense fi,
amb mans, cos i boca.
Dormien els gegants
vora l'estany,
un dia foren grans
i no em pertany
el comentar: On van?
La barca xerrava
en els trencacolls,
la pesca donava:
aigua fins al coll,
ni el buit emplenava.
M'ha dit el sol
que no surt
perquè el treball li dol
i no puc
deslliurar-lo mentre dorm.
Per no ser
bon pescador,
vaig primer
i ho perdo tot:
estris, diners.
A la casa gran
no li sobren cambres,
totes van lligades
del greix benestant
qui dorm de vegades.
La mossa m'ha dit
que, un cop veig com és,
perdo l'interès
per aplegar al risc
de perdre un poc més.
No havent fama
ni diners,
comento que ésser pagès
us diria com m'agrada,
ho he de ser un poquet més.
Epigrames (LXXXVI)
01 Novembre, 2021 04:23
Publicat per jjroca,
Epigrames
La més maca
del jardí
quan s'enfada
vol dormir.
En el cor poruc
de la gran rosella
sento com la sega
ha esdevingut.
Com no he de plorar
si cauen estrelles,
si esclaten les velles
sols per demanar.
He deixat el regne
on regna l'oblit,
on vetlla, a la nit,
un gegant maldestre.
Un déu proper
m'ha dit, preocupat:
He anat al mercat,
no he trobat el bé!
Entre tantes melangies
que apleguen al cafè,
tinc les bosses amanides
per si volen tornar a ser.
Porteu-me el son
en coves petits,
els grans són dels rics,
porten plata i or.
Parlant amb els arbres
d'aquell temps passat
m'han dit, en veritat,
com guarden les nafres.
Parlava amb el vent
de dicotomia,
a cops, com s'enfila
o cau al desert.
Les fulles parlen
en el carreró,
com miren i passen
mil dies amb pols.
El rei pensava
al palau estant,
el poble mirava,
li semblava mal.
He cercat promesa,
en tota la plaça,
porto una carbassa
bonica, prou verda.
Si a un déu
no hi ha qui el pari,
cal saber
comprar un dimoni.
Amb la son
i un bon coixí,
tot són plors
si és lluny dormir.
Per a ser
bon caçador,
dormir poc
i anar el primer.
Per saber
d'economia,
és menester
dormir altre dia.
Ben begut
i malparlat,
m'han deixat
dormir de gust.
És allí on regna
la deessa fortuna,
prop de la finestra
on s'asseu la lluna.
Havent fulls
de blanc paper,
fer curulls
no estarà bé.
En sortir d'escola,
darrere d'un vidre,
he sentit un llibre
com calla i sadolla.
No demanaré
la més gran porfídia:
Haver alegria,
voler quedar bé!
Quan la barca
surt del port,
la bocana
ho pensa tot.
Parlant amb el sol,
vora del migdia,
la festa em convida
a plànyer-lo del tot.
No demano
cap tresor
ni al meu amo
ni al Creador.
La reina li demanava i set poemes més
22 Octubre, 2021 21:52
Publicat per jjroca,
Poemes
La reina li demanava
La formiga em comentava,
en aplegar la tardor,
que la pausa és més a prop
i que el fred és a la vora.
Arreplegat tot el gra,
ben farcit el formiguer,
ha de dormir mig hivern
en un llit de palla i gra.
La reina li demanava:
una mica de paciència,
treballar és una ciència
que la primavera acaba.
Així, entre ets i uts,
com el camp es torna eixut.
En la temença
En la temença
d’aquest temps perdut,
com em sento eixut
cercant la volença.
Haig estranys amics
ben vestits de pobre,
amb un gest prou noble,
desmuntat l’oblit.
Passaran els anys
entre malifetes
i bones intencions.
Són velles raons
qui demanen festes
i dolços viaranys.
Mon esdevenir
Mon esdevenir
atansa les penses
a nobles promeses
abans de fugir.
En mon clar país
dormen les muntanyes,
somien les aranyes
en un dolç occís.
Mon esdevenir
no haurà palaus
ni vells reietons.
Missa, tres sermons
amb quatre babaus
qui no han patit.
Massa aigua i poc vi
Massa aigua i poc vi,
em fan les idees clares,
com treballo prou debades,
de pobre, no puc eixir.
Però vindrà el dia primer
al país de la fortuna,
hauré sol, la nova lluna,
esperit ben matiner.
A la festa dels fadrins,
veig mosses de tota mena
guarnides de joia i flors,
n’hi ha de tots els colors
esperant saber qui es crema
quan l’amor li surt de dins.
Les penses tardanes
Les penses tardanes
porten a altre món
on tot es confon
amb les grans proclames.
Heu de ser així:
com homes valents
amb el cor ardent
i dur el coixí.
En gran batallar
i guanyant mil guerres,
sofrint els vençuts.
Amb to dels absurds,
prendrem les tenebres
del saber triomfar.
En el viure dolç
En el viure dolç
de la mort propera,
hi ha un regne que espera
on hi cabrem tots.
Allí, on el neguit
serà el vençut
i serà perdut
el darrer enemic.
Lluny de les absències
i del compromís,
plegarem les veles.
No vull més finestres
on regna l’oblit
bastit de promeses.
Passaran els mossos
La carona amable,
tova, sorneguera,
maleint l’espera,
endrapant vinagre.
Esperant un rei
que li doni vida,
guanyant la partida,
però amb bona llei.
Per tornar, al capvespre,
al regne estimat
de somnis fruitosos.
Passaran els mossos
i res serà grat,
rancuniós com sempre.
Hom espera de la vida
Hom espera de la vida:
trobar el regne de la sort,
però el regne no és a prop,
com s’esmuny sovint i oblida.
Hem posat ganes i força
per a guanyar dolça estada,
però el regne ens depara:
poca joia i massa brossa.
Ens llevem al dematí,
volem guanyar la batalla
i ser herois reconeguts.
Com vindran els vents rabiüts
a trencar nostra nostàlgia
i desfer-nos el camí.
Pare, vull demanar i set poemes més
16 Octubre, 2021 23:00
Publicat per jjroca,
Poemes
Pare, vull demanar
Pare, vull demanar:
barca nova i dolç vent,
com l’esguardo amatent,
espero que arribarà.
És ofici de bon vici,
el treball de pescador,
captaire, decebedor,
mai mancat de sacrifici.
Pare, si fora banquer,
hauria taula de fusta
i un seient ben endreçat.
Però el peix em ve de grat
i m’agrada la batussa
quan vol eixir de l’esquer.
No em demaneu
Hauré de dir:
que estimo la paraula,
el vi de taula
i jaure al llit.
És mon tresor,
una tarda planera,
anar fins a l’era,
plànyer el record.
No em demaneu
que faci altre ofici
que ratllar un full.
Prendre pa amb brull
i, si s’escau el vici,
un pensar ateu.
És el repte de fugir
És el repte de fugir
qui em portarà a l’orgull,
he emprat el primer full
per a poder-lo gaudir.
Quatre mots entremaliats
em van fer venir a menys,
tip de dubtes i de senys,
voldria raure entre gats.
Una fresca, un miol,
una lluna a la muntanya
i el plaer de viatjar.
Com un déu no em deixa anar,
vaig veure com és d’estranya
la fortuna d’ésser sol.
No ha ovelles
Pobrissó mon llop
puix no ha ovelles,
son a les parpelles,
famolenc del tot.
És la vida amarga
de qui és dependent,
no en serà conscient
fins que aplegui a l’alba.
Pobrissó mon llop
en passar la nit
bordant com un ca.
Vindrà l’endemà,
amb nou esperit,
per a trobar un bon lloc.
La saviesa és així
La saviesa em portarà,
tota mancada d’enveja,
a un país on la fermesa
enceti nou tarannà.
Ella és maca, entremaliada,
i va passant per la vida,
vol la menja amanida
per si li agafa la gana.
La saviesa és així:
diligent, sense coixí.
Cerca noves aventures
en el país dels més sords,
mai corre pels grans honors
ni feineja als alturons.
Massa feina esvalotada
Massa feina, per a fer,
em portarà al nou dia,
no té enveja ni avarícia
ni es queixa del mal voler.
Ha de llevar-se al matí,
engrescada, amb bona fosca,
però pensa quan no toca
i del greu no sap eixir.
Massa feina esvalotada
avança per l’enrenou
sense aturar a cap casa.
Va a lloms de la sabata
amb un pas tranquil del bou
qui fa rumiar a la vaca.
Nostre amic és infantó
Nostre amic em comentava,
poc després de la desfeta,
que ha gràcia manifesta,
però no se n’adonava.
Pregarien per tenir
un bon pic i dues ales,
estaven mirant les falles
per a allunyar-se del dir.
Nostre amic és infantó
i quan puja la cinglera,
sense penedir un moment,
ens dirà que va caient
en una illa encisera
on no hauria de tornar.
Un dilluns feiner
Estimada lluna,
benvolgut mon sol,
penses d’un mussol
vora la llacuna.
Un dilluns feiner,
nostre son explica
on veu mariners
cantant sa musica.
El desig perdut
avança com pot
enmig de tenebres,
manta d’espais verds
quan ve la tardor
cercant aixopluc.
Pensaments festius (LXXXV)
16 Octubre, 2021 22:58
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
L’aigua deu ser bona, forma una gran part del vi.
Ser ric és no tenir dubtes per pagar.
Fins el darrer dia, no vaig passar pel meu davant.
Estic preparat per morir, ja no sé endeutar-me més.
En morir, el cobrador d’assegurances, el van posar a l’atur.
Cal enamorar-se, la intel·ligència ha de descansar.
No penso, volo si puc i el temps és dolç.
Voldria ser un cabirol, m'agrada sortir de casa.
No sé massa on vaig, però perdo prou temps.
És trist fer-te gran, no encaixes enlloc.
Estic a punt per sortir, de moment encara no lluito.
Tinc casa i ofici, no necessito res més per no enlairar-me.
He anat a trobar el meu déu i m'havien furtat el mirall.
Tinc un problema amb la beguda, no sé mai on posar-la.
Estic passant per la vida, algun dia creixeré.
No he vingut a pagar res, m'agrada tenir deutes suficients.
El mar té massa ones, per això les llença contra la platja.
Jesús va pujar a la creu i encara se'n recorda.
Només demano pecar sense pressa.
Sortiria a la processó, però no arribaria enlloc.
És molt trist recordar-li a Jesús com el tractarem.
El bo de les vacances és si ho són.
Tenir més d'una casa és dubtar on et despertes.
Podria ser ric, però Déu m'estima massa.
Per què perdem el temps viatjant i llegint?, si és el mateix.
El fadrí no és conscient de la nosa que un home pot fer.
Odio la roba vella, té ganes d'abandonar-me.
Sóc prou feliç, desitjo continuar sent invisible.
Seria pintor, si no estimés la natura.
La dona es vol operar de les potes de gall, jo prefereixo que s'operi ella.
L'infern és com una casa on no es pot pagar la refrigeració.
L'únic bo de barallar-te és si et permeten enfadar-te.
Em preocupa aquesta noia, assegura dir la veritat.
La darrera vegada que vaig estimar la dona estava fadrina.
El mossèn demana el penediment, li hauré de donar.
Tinc vàries ofertes d'anar al cel, escolliré la més econòmica.
Vaig sortir a Setmana Santa i vaig veure gelats de caputxeta de tots colors.
És un home molt savi, encara pot anar on vol.
He conegut un fantasma, m'ha despatxat del seu món.
He tingut un bon dia, no he perdut gairebé res.
És un home intel·ligent, no contesta mai les trucades.
Li he preguntat al cos si puc dinar, només ha grunyit una estona.
El cor ha demanat vacances, és el darrer que li penso donar.
Estic aprenent a morir, fa cinquanta anys que ho intento.
Poemes curts (LXXXV)
16 Octubre, 2021 22:55
Publicat per jjroca,
Poemes curts
No han de venir
les hores tardanes
a cercar mil cambres
on passar la nit,
de segur que es cansen.
Canta la sínia i el ruc
no porta pressa
diu que la cuina està encesa
i fa meravella, al gust,
aquell bullir de paella.
Com deia,
la vella llei:
sense teia
i sense rei,
la plana es queixa.
Cada vespre,
quan ve el son,
el noi tendre
sap per on
i es fa entendre.
Al carrer
del més valent,
falta gent
per a poder
marxar corrent.
La conversa
va durar
fins que ella
va entrar
i féu la seva.
Hauré de demanar
nou encanteri
abans que engegui
aquell bé somiat,
haig ben poc senderi.
Quan la tarda passa
i aplega la nit,
un monstre adormit
em dirà que encara
tot ho he d'enllestir.
El més noble
sentiment
diu que el vent
el torna roure,
deu ser pobre.
Vaig anar a demanar-la
a primers de mes,
el pare diu que no hi és
perquè va fugir de casa
atipada de retrets.
He de vendre
i no pagar,
puix no hi ha
més per a entendre:
avui, demà.
Les comandes
de la sort
fan del món
les mil corrandes
per a molts.
Com demano
anar a ballar
i plorar
quan no ho veu l'amo,
no me'n sé estar.
La més bella mossa
de tot el carrer
menteix quan es posa
a parlar un xic més
del que li pertoca.
La Mariona
del meu cor
quan és sola
menja poc,
només olora.
Com l'amor demana
que el deixi anar
ni sé perquè ho fa
ni perquè s'enfada
quan no vol lluitar.
A la casa
dels vençuts,
ni ets ni uts
ni festa grassa,
només remucs.
A les ombres
del meu bosc,
mai és fosc
quan vénen totes:
les abelles per les flors.
Quan vinguin totes
a cercar flors,
dessota el sol,
perdré les hores
entre records.
Quan el cànter
va a la font,
diu que el marbre
fa fredor,
deu ser un miracle.