El vell savi s'enfada i set poemes més
06 Febrer, 2024 15:05
Publicat per jjroca,
Poemes
El vell savi s’enfada
Un savi saberut
em contarà el secret:
Com podrà un homenet
arribar a ser un ruc?
Un llibre de mil planes
em tocarà, de fet, llegir
en dues o tres setmanes.
Car m’agraden les baldanes,
les quatre he de fregir
per a gaudir de menjar-les.
No he passat de la plana
perquè vingué una mosca;
dues setmanes de fosca,
el vell savi s’enfada.
Humans de tota mena
Demano el gran somiar
voltat de l’encanteri,
la vida és un misteri
de prendre i no acabar.
Humans de tota mena
demanen a l’engròs,
ens queda algun talòs
que es queixa si no pena.
Els altres, endavant
i passen al darrere
per tal de guanyar un son.
Les sopes amb un ou
oblidant que hi ha un setge
per a cada viatjant.
En mon petit país
En mon petit país,
les portes són obertes,
prou lluny de malifetes
i olor de romaní.
Allí, en el sotabosc,
els caragols com dormen;
les fulles s’esvaloten
en veure eixir el sol.
En mon petit país,
ningú demana un regne
on encabir un rei.
Contents amb verd herbei,
tenim cura del fetge
quan demanen anís.
Li fa mala cara
Amb quatre diners,
vaig a la taverna;
la senyora es queixa
en acabar el mes.
Haig un fill mediocre
en gran estudiar,
diu que mai voldrà
deixar de ser pobre.
La núvia el demana,
dilluns i dijous,
per a fer festeig.
El tracta de lleig,
de l’haver pocs sous;
li fa mala cara.
No podré eixir de casa
He deixat que aplegui el temps
al racó de melangies,
porto ja més de tres dies
demanant a tots els vents.
Quan el vent bufarà fort
no podré eixir de casa,
escalfar-me com m’agrada
mirant com crema algun tronc.
Al fumeral, quatre mosques
com demanen festa grassa
quan s’enceta el carnaval.
Treballar ha de fer mal
i, a l’hora de la desgana,
és millor jaure a les fosques.
Sentinelles de l’avern
Sentinelles de l’avern
vigileu els condemnats;
de pobres, no em vull cap
puix tenen el cap ben verd.
Quan els rics em conviden,
ni goso de contestar;
és millor deixar-ho anar
al reclau on tots sospiren.
Sentinelles de l’avern
que no es queixi el bon ca
i se’n vagi a cercar menja.
Doneu-li un all, la ceba
o un bon tros de bacallà
perquè si la gana el perd.
Dintre el formiguer
La formiga endevina
quan aplega blanca neu,
no ho voldria, però creu
que l’eixir ni la convida.
Allí, dintre el formiguer,
els somnis seran lleugers;
no vol viatge i es perd
el desig de ser a l’hivern.
A la fi, com donen tots:
els alturons i la plana
al dessota un llençol blanc.
Demanen, més endavant,
que es faci la filigrana
quan s’allunyi més el sol.
Com havia massa fred
Com havia massa fred,
he anat a la botiga;
necessito, de per vida,
una manta per a l’hivern.
El botiguer em posa a prova,
vol saber quant vull pagar,
quatre diners deixo anar
i em ven manta de roba.
Com la llana era bona,
n’he comprat vuit pams i mig
per provar de traure el fred.
Vent valent la força perd
i, després d’un dia i nit,
he conservat gana i bossa.
Poemes curts (CXL)
01 Febrer, 2024 09:25
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com havia
pocs queixals,
menjaria,
entre bondats,
una amanida.
Les paraules
van al tros
i quan cauen
fan remors,
han de ser parques.
No han de venir
els dies més llargs
per poder-me dir:
Hauràs de pregar
o creure'm a mi.
Mentre aplega
la dissort,
vull la festa
per si pot
portar disfressa.
Una jove
em regalà,
en un cove,
l'endemà,
però soc pobre.
Com hauria
de saber
que vindria
un matusser
a portar alegria.
Mai em canso
de mirar
quan hi ha amo
per a trobar:
moments d'esbarjo.
A la plaça
de la font,
mai es cansa
el dolç amor,
però, algun cop, passa.
Com em deia
en Rafel:
Cada joia
duu sa mel
o se la troba!
Pensaria
per pensar,
tornaria
al demà
per si ho sabia.
Amb quaranta
solucions,
qui no planta
mil raons
enmig la plaça?
A la casa
dels benestants,
cada planta
és un enciam,
però amb més traça.
Us comento,
d'amagat,
que em sento
amistançat
i ho lamento.
Manta roses
del jardí
parlen totes
mal de mi,
són unes llosques.
I quan vingui
el vent de dalt
que li parli
al pardal
o l'amoïni.
És quan viatjo
pel desert
quan demano
un xic de verd,
però es perd.
Mai comento
d'amagat
si demano
fer salat
en veure l'amo.
En el regne
de les flors,
cada heretge
ha sa por,
ni li cal metge.
Suposo que saps,
estimada meva,
que tres maldecaps
ja cerquen lluerna
en terrenys ingrats.
És quan plora
al dematí
quan em dol
perdre el coixí,
s'assembla a l'or.
En aquesta
situació,
qui no resta
no ha por
ni feblesa.
És quan menjo
pel matí
quan espero
passar nit
i, després, prego.
El llapis i set poemes més
01 Febrer, 2024 09:23
Publicat per jjroca,
Poemes
El llapis
El llapis diu,
cansat de sa misèria,
com guanya dèria
mentre escriu.
Em mira així
amb seny empresonat
i fa bondat
esperant la nit.
Ha de dormir:
cansat, ben estirat,
esperant un nou dia.
Algun cop crida,
sembla que l’he deixat
amb pocs amics.
Deixar la cleda
Si porteu el seny
us deixo una capsa
de cartró, ben ampla
per si, amb algú, reny.
Els pobres fantasmes
van en processó,
que Déu els perdó
si venen maldades.
La vida es refreda
amb el pas dels anys
i l’anar perdent.
No soc innocent,
però em sento estrany
en deixar la cleda.
No vull fer mitja part
En el regne perdut,
on ha restat l’estrella,
s’escola la tenebra
qui va donant ensurt.
Allí, els homes bons
encaren la jornada,
amb la ment esberlada,
anant per mil racons.
No he de pertànyer més
a velles fantasies
on manta alegries
s’allunyen sense fe.
Com poc em queda grat
ni vull fer mitja part.
A prop del paradís
El meu amic dimoni,
parlant de sant Antoni,
diu que ha perdut la fe.
Les mosses tan formoses
entre milers de roses
demanen un cafè.
Res més em queda clar
per poder-me trobar
amb minses alegries.
He de saber esbrinar
qui em voldrà enganyar
la meitat dels meus dies.
Com vaig cercant l’occís
a prop del paradís.
Un deu em posarà a prova
A darreries d’any
com vaig comptant afanys
i dies profitosos.
He trobat els diners
venent els meus volers
captius i melangiosos.
La lluita m’ha donat
un punt per fer una part
i recollir desfetes.
Soc pobre cavaller
i, de vegades, també
voldria anar de festes.
Més tard o més bé d’hora
un déu em posarà a prova.
Els gestos endevinen
Paraules sense encert,
somriures incompresos,
els ponts seran malmesos
per manca d’interès.
I tot ha de seguir
en un estat confós,
el nuvi i l’espòs
ben poc hauran de dir.
Perduts ja massa afanys,
els dies s’eternitzen
i venen parques nits.
Ben buit haig l’esperit
i els gestos endevinen
com m’han fruitat els anys.
Soc un pobre pidolaire
Soc un pobre pidolaire
capficat en no sé què,
com hauré perdut la fe
perquè em sento rondinaire.
Al racó del desencís,
he posat seny i fortuna;
ni m’enlairo com l’escuma
ni em deleixo en ser precís.
Cada dia és un llegat
per on passa l’abundància
sense poder-se aturar.
El blat que no he de sembrar
és millor que sigui a casa,
a les golfes, dintre un sac.
Poseu oli en el cresol
A les voltes de Nadal,
qui demana haver fred?;
poseu palla a en Jesuset
que, per massa, no fa mal.
Com les nits han de ser llargues,
poseu oli en el cresol
puix la despesa no dol
si veieu més bones cares.
A les voltes de Nadal,
signaré una amnistia
amb el veí del carrer.
Com m’agrada quedar bé,
estrenaré una camisa
que m’he comprat de regal.
Epigrames (CXL)
01 Febrer, 2024 08:40
Publicat per jjroca,
Epigrames
La mare demana:
un fill ben plantat,
no li han dut encara,
no feia bondat.
Discutint
amb el meu gos,
si glatim,
plorem tots dos.
Amb sis hores
al desert,
un camell,
de poc, es perd.
Entre misses
i cançons,
venen rialles
per a tots.
He provat
de badallar,
però l'ase
també ho fa.
Les campanes
de l'entorn
només planyen
amb els tocs.
La més maca
de les flors
mai es cansa
de ser al bosc.
Mai demano
per a mi:
més que pa
i un rajolí.
He tombat el peix
dintre la paella
i he vist com creix
la gana ferrenya.
Amb quaranta
diputats,
parlem massa
i anem errats.
No empro la nit
en haver alegria
ni la vida em crida
a volar eixerit.
En el regne
no hi ha rei,
va concebre
nova llei.
Petitet com soc
ploro una mica
per haver una vida
viatjant entre llops.
Na Joana
diu que prou,
vol la nata
sense ou.
Ni a la casa
del veí,
endevino
qui és més ric.
Quan el núvol
vol consol,
plora un xic
i torna el sol.
A la casa
de ponent,
és on dormo
de valent.
No demano
per menjar
per si em donen
només pa.
Amb la gana
que jo tinc
en són cent,
en mengen cinc.
Per a cloure
aquest negoci,
el millor
és cercar soci.
Passen els dies
de la tempesta
i torna el sol
per a fer festa.
Com l'estimo,
li diré
que fadrina
està més bé.
Com havia
molta sort
no sabia
que era mort.
Em fa gràcia
aquesta gent,
menja, parla
i no se sent.
A la casa
del costat,
fins el vi
és més barat.
Poques roses
del jardí,
tenen ganes
de ser allí.
Aprofito
quan ve el vent
per a gronxar-me
de valent.
A l'escola de la vida i set poemes més
29 Gener, 2024 16:52
Publicat per jjroca,
Poemes
A l’escola de la vida
A l’escola de la vida,
marona, no hi vull entrar;
poc m’agrada la fatiga
quan no aplega ni a fruitar.
Les planes es fan muntanyes,
el mal peix és bacallà;
aprendré a claudicar
a l’enginy i a les pensades.
A l’escola de la vida,
ni el mestre està present
perquè diu que ha angoixa.
La gran dama es torna coixa
perquè xafa malament
quan passeja sense mida.
És disbarat
Ben pendent del sacrifici
per a ser bon vilatà,
he après, deixeu-m’ho anar,
aquest innombrable ofici.
Cercador de desventures,
captaire de fugissers;
he deixat matalassers
malvenen llurs feridures.
De ben jove, desenfeinat,
he de procurar la menja,
la cullera i un bon plat.
Diria que és disbarat
claudicar per la revenja
que demana el veïnat.
En Jesús dalt de la creu
Sent cansat de bon matí,
he demanat, a en Jesús,
que m’ensenyi el bon ús
de viure sense glatir.
Amb un parell de miracles,
passaria a ser diví;
de l’aigua, vull treure vi,
no estic fet a les mal dades.
En Jesús dalt de la creu
com sospira entre dolors
per no trobar altre deixeble.
Com plora per ser maldestre
i no triar, entre tots,
un que pugui fer d’hereu.
Em cal saber
Escric així: amb aires de tendresa
quan la fotesa ni porta encís;
en el reclau, sorrut, del paradís
escolto el vent, em guanya la peresa.
Puix tot és clar i s’allunya la boira
a terres baixes guanyades per l’oblit;
algú dirà que pobre he partit:
el pensar fluix, la manca de cridòria.
És el meu cor un presoner salvatge
qui beu quan pot i no demana pa
en aplegar els dies de gran festa.
Em cal saber que regna la tendresa
quan manquen hores per a fruitar
de solituds i de perduts mestratges.
Aquell dimoni
En l’ambició virtual de cada dia,
he posat hores de pena i de coixí;
en mes batalles, no trobaré enemic
ni aquell vell temps on regni gosadia.
Més endavant, s’acaben els misteris
i els lladregots recerquen un palau;
m’agrada el lleure i la fugida em plau
per a obtenir el goig de l’encanteri.
Els pobrissons com dormen a la plaça
i la campana comenta al campanar
que vol anar al reclau del silenci.
El vell mossèn demana que, ara, pregui
per tal de veure si, avui, puc matar
aquell dimoni tan lleig i mala traça.
Dies profitosos
Doneu-me pa per a posar al sarró
puix vull anar a raure en el cim;
en el Montsià, el regne és dolç i prim
on manta ocells van demanant calor.
Però és hivern i quatre flocs li cauen
d’aquella neu tan destra en prendre fred;
soc, com diria, aquest heroi discret
qui menja un poc mentre altres bramulen.
No n’estic fet a dies venturosos
on el mestral callat, de nou, s’avé
a enfilar-se oblidant les presses.
Deixeu-me dir: No vull bastir necieses!,
puix l’avenir dirà que és el darrer
per a gaudir de dies profitosos.
Els meus amics traïdors
Els meus amics traïdors,
cansats de ma misèria,
envien la platxèria
per fer-me els honors.
I tot esdevindrà
una manca de força;
faran el que no toca:
des d’ara fins a demà.
Com he d’escapolir,
emprendre el camí ral
sense un bell aturar-me.
De fet, ni puc queixar-me,
dessota d’un fanal,
fins que es faci nit.
Quaranta queixalades
Quaranta queixalades
i no puc empassar
el somni que, demà,
m’oferiran debades.
Com tot és portar presses,
m’acullo al més forçut;
el treballar no puc,
em manca la feresa.
Quaranta queixalades
i, tot, serà a punt
quan aplegui nostramo.
En temps, com li demano:
les sopes amb bon gust;
ni dolces ni salades.
Si algun dia aplego a ric i set poemes més
21 Gener, 2024 09:36
Publicat per jjroca,
Poemes
Si algun dia aplego a ric
Caminant sense camí,
vianant sense drecera;
he venut la nit sencera
per un ram de gessamí.
No li cantaré a la mossa
perquè el pare està pendent,
és un pobre innocent
qui demana bona bossa.
Els doblers que, ara, tinc
estan a punt de volar
quan aplegui a la taverna.
Amb la carta que m’espera
estic a punt per somiar
si algun dia aplego a ric.
Un dels tres Reis
A la porta de l’església,
he trobat un dels tres Reis;
em diu que cerca un Josep
per a fer-li una ofrena.
Així fou que em deturà
per a veure la trobada;
mitja nit la vaig passar
mal dormit, amb mala cara.
Quan van aplegar altres dos,
començà el desconcert
i anàrem cap a l’estable.
Si es produí el miracle;
va ser, del tot, ben discret,
encara no sé el com.
Portant sa creu
Em plau saber,
amics de l’encanteri,
que és un misteri
aprendre a ser.
La vida és
aquest nostre escenari,
hi haurà un calvari
on guanyar fe.
I anem, arreu,
passant les hores toves
vora del foc.
Afora, és fosc
i passen massa homes
portant sa creu.
M’agrada el cloure
M’agrada el cloure
silenciós de cada dia
quan el sol grimpa
i cau de sobte.
És, a la fosca,
quan l’home cerca
sentir qui prega
i fuig d’escola.
M’agrada el cloure
de llevar-me d’hora
per veure el món.
En un segon
és la mossa qui troba
on caldrà seure.
Complir el manament
En comptades ocasions,
he sentit les esquelles
sorollar entre tenebres
al de dalt dels alturons.
Allí, on Montsià diu,
sense recança,
que voldria una barca
i anar pel riu.
Però aquest moviment
no està permès
i no es pot moure.
Li he demanat que vole
i s’ha compromès
a complir el manament.
Paraules dissortades
De paraules dissortades
en porto el sarró ple,
les he trobat al cafè
feinejant entre les taules.
De pobres vinguts a rics
n’he trobat una dotzena;
la resta, renoi, com crema,
ha de ser un mal antic.
Al carrer de l’enyorança
és on viuen els records
qui s’enlairen a les golfes.
Més bé buides estan totes,
només els resten les pors
i una memòria qui enganya.
Viu al seu desert
La primera primavera
li arribà als quaranta anys,
és un home prou estrany
qui ni millora ni crema.
Encara té una capsa
on guarir tots els records,
de segur que estan tots
esperant eixir de casa.
Una núvia va tenir,
ella ni se n’adonà
perquè era molt discret.
Avui, viu al seu desert
que deixa per a anar a cercar
un somni a qui maleir.
No sé si ho acomplirà
He demanat, al bon Rei,
que em lliuri del sacrifici;
escriure ha de ser vici
no encomanat a cap llei.
Passejar, prenent el sol
en una tarda lleugera;
és gaudir sense l’espera
d’haver pena ni condol.
He demanat, al bon Rei,
una mica de fortuna
i la dèria del saber estar.
No sé si ho acomplirà
perquè vol marxar a la lluna
per si troba algun servent.
Poemes curts (CXXXIX)
13 Gener, 2024 19:38
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la lluna,
vull anar
per si una
es vol casar,
minsa fortuna.
Com la fera
és per a mi,
la peresa
em diu que sí,
després es queixa.
Mai demano
per anar
si proclamo
que no n'hi ha:
ni rei ni amo.
Na Maria
del meu cor
duu alegria
fins i tot
quan neix el dia.
Massa hores,
sense nit,
són tan bones
quan el llit
plora per totes.
Com espero
haver son
ni em queixo
de la por,
de poc l'enceto.
En mon desert
no hi ha paüra
i tot es cura
estant despert
a la natura.
Com m'agradaria,
un cop cada mes,
haver l'alegria
d'un futur incert,
coses de la vida.
En el regne
de l'oblit,
no ha setge
a l'enemic,
l'haurem de rebre.
A la casa
de l'incert,
qui no passa
tot ho perd:
el poc i el massa.
Al corriol
de la virtut,
massa sol
es torna mut,
sense condol.
Estimar, l'estimaria
qui hagués força diners
i fóra tal gosadia
que, enmig de l'interès,
una joia oferiria.
Com demano
per entrar
i l'enganyo
com es fa,
mentre el planyo.
Una mossa
està per mi,
m'il·lusiona
perquè sí,
és molt marona.
Us comento
d'amagat
que em queixo
de bon grat,
mentre desperto.
A la guerra,
sense pau,
cau per terra
el gran palau
o bé s'esguerra.
Miraré
de fer bondat,
menjaré
només un plat,
però ben ple.
A la casa
del valent,
el que passa
no se sent
almenys encara.
Com demanaria,
per poder ser ric,
almenys una vida,
haver enemic
de nit i de dia.
Com no ploro
pel matí,
sempre ho provo
en fer-se nit,
glatir, ho enyoro.
A la porta
de ponent,
una morta
va dient:
Estic absolta!
Amb les roses
del jardí,
fa revoltes
un mesquí,
està per totes.
Són massa reixes i set poemes més
13 Gener, 2024 19:34
Publicat per jjroca,
Poemes
Són massa reixes
Palau reial, alleugerit de pobres,
on massa homes es lliuren a la por;
ben al davant, es mostra aquell senyor
qui vol saber on trobarà els nobles.
Com dorm a un llit ben ample i ben ornat,
han de ser els somnis del tot manifassers;
volarà, al cel, com galant cavaller
i, en aterrar, de tots serà estimat.
Són massa reixes per a haver llibertat
i massa amics, del tot, vinguts a menys
qui li demanen aquella estreta sort.
Passen els anys, el viu es torna mort
i van perdent els arbres les arrels
per a decaure i encetar l’esclat.
Comença el vell camí
Per estranyes raons,
diu la mare Natura
que hem de tenir cura
en pujar els esglaons.
Com comentava en Pep:
el vi negre fa mal
i cal fer el sacrifici.
Gairebé sense vici,
en el palau reial,
la joia com es perd.
Avant i sense llum,
comença el vell camí;
ha de venir d’allí
on regna la patum.
Malviu un somiador
Deixeu-me una presó
amb dolça finestreta
on faci l’oreneta
estada a la calor.
Preneu-me el barrots
de sucre i pega dolça,
no voldria altra cosa
per a trobar els amors.
Deixeu-me una presó
on un pres fa l’estada
abans d’anar a sopar.
Si el temps es deixa anar,
compreneu que, allí, encara
malviu un somiador.
M’endinso a la cova
Em contava na Mariona
que l’amor no l’ha trobat,
com em sento obligat
mentre ploro a tothora.
He pactat, amb un dimoni,
per si em vol fer costat
i treure’m d’aquesta guerra.
Mentre mon cor s’esguerra,
pel favor que he pregat,
s’acosta a sant Antoni.
Em contava na Mariona
que l’amor el té perdut;
per a eixir del gran ensurt
com m’endinso a la cova.
Traspassat el vell any
Traspassat el vell any
amb lluita manifesta,
hem demanat fermesa
sense força ni engany.
Els amics tafaners
tan amics de la plaça
veuen, al cel, la traça
que van deixant els vents.
I la pluja s’allunya
terres altes enllà
per a regar altres camps.
Nosaltres, estadants,
demanem remullar
un terra qui bramula.
Mar endins
De sobte, m’acomoda
anar-me’n mar endins;
allí on els dofins
parlen de tornar alhora.
Nosaltres els senyors
d’aquest regne ferreny
com demanem el seny
al bon pare rector.
Ens mana penitència,
prec pels grans pecats
de deure i omissió.
Prego al sant patró
que ens doni, a tots plegats,
enginy, força i paciència.
La lluita està servida
Amb la meitat dels muts,
allargo la conversa;
em fan sentir que puc
saber si no haig pressa.
Com no escolten els sords,
acabo de seguida;
la lluita està servida,
però en comencen pocs.
Pendents del sacrifici,
com corren els covards
per tal d’escapolir-se.
Han vingut a servir-me
uns pobres desnonats
prou carregats de vici.
Una plata ben posada
Poseu-me gana nostramo
puix ja tinc el cos ben ple;
a la fosca, m’encomano,
no sé com me’n sortiré.
Una plata ben posada
amb salsitxes i enrenou,
tres botifarres, un ou,
un bon tall de cansalada.
Com el metge em demana,
procuro no fer-li cas
i endrapo com una fera.
Amb la nit que, avui, m’espera
no caldrà ni matalàs,
la passaré allí on calga.
Epigrames (CXXXIX)
13 Gener, 2024 19:27
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la casa
de l'enyor,
mai em canso
de fer el sord.
He comprat
per al meu ruc:
un morral,
s'ha quedat mut.
Quan cauen les fulles
i el foc s'encén,
venen mil agulles
a cavall del fred.
Com dorm, al cup,
un vi cansat,
me l'han trepitjat
amb uns peus prou bruts.
Quan la lluna
va a ponent,
li remuga,
però no el sent.
No és pas bona
solució:
Anar una estona,
creure que és bo.
No demano
per a mi
ni reclamo
el meu destí.
Una plaça
amb un banc,
el dia passa
mentrestant.
A la panxa
del més ric,
mai la gana
para el llit.
Poques dents
i menys queixals,
mengem verd,
ens farà mal?
Entaforat
al meu llit,
el dimoni
s'ha adormit.
Manta gana
per a donar,
de la meva,
me'n puc estar.
En comptades
ocasions,
els dolents
seran més bons.
Com demano
per tenir:
Poca guerra,
més de vi!
Quan el núvol
veu al sol,
com li diu
que, ara, no vol.
Una casa,
amb un jardí,
massa feina
ha de tenir.
Quan el sol
va a l'hivern,
diu que toca
haver fred.
Les nines cantaven
a la plaça estant,
les tardes passaven
sense deturar.
Una bruixa
m'ha de dir
que em convé
dir-li que sí.
Sense pedres
al camí,
el passeig
no és per a mi.
No sabia
on era el jou,
però em crida,
fa enrenou.
Una casa,
sense vi,
és eixuta,
em fa glatir.
Si ho demanes
un xic més,
porto branques
i l'hivern.
Una bona mossa,
al balcó estant,
veig com va mirant,
mai li farem nosa.
Un capvespre,
he de finir
sense mestre
a qui obeir.
A la nit,
sota els estels,
tot l'eixerit,
pujarà al cel.
Mai començo
a manar
ni arreplego
i puc marxar.
Han passat savis i set poemes més
08 Gener, 2024 16:28
Publicat per jjroca,
Poemes
Han passat savis
És l’esperit qui allunya la tempesta
i es manifesta punyent l’oblit,
he estat poruc i tinc la llar encesa
puix vull entendre quelcom que he escric.
Han passat savis trescant per un carrer
on s’endevina la plata i or;
els menestrals, un dia, hagueren sort,
però es queixen com els primers.
Deixeu-me descansar els ossos
en aquest bosc vingut a menys
on els conills s’amuntegaven.
Massa raboses, avui, es planyen
perquè la vida haurà perdut el seny
i els vilatans es van perdent a trossos.
Poca treva
Del tot poruc, deixeu-me la certesa
de morir, prompte, sense res més;
com he lluitat fugint de la pobresa
i m’ha abandonat mancada d’interès.
De ben segur, que arreu porto la nosa
i espero, prompte, ser oblidat;
no vull setial on el senyor reposa,
vull herba tendra enmig del prat.
I tornaré a ésser qui no era
per a complir el manament
tal i com toca al ben nascut.
El defugir ni se m’acut
puix tinc posat el parament
per continuar amb poca treva.
Mireu com vaig
Mireu com vaig per terres isolades
on vells pagesos són al cafè,
com us diria que he perdut la fe
i es van fent grans totes les cases.
Aquí, a la vora, fruitava l’olivera
i un xic enllà cantava el garrofer;
viure de pobre no és plaer
i, en el record, reposa sort sobrera.
Mireu com vaig per amples carrers
on el bon sol diuen que regna
fins que aplega la fosca nit.
Només em queda vell esperit
qui ha de dormir mentre espera
retrobar un dia amb més poder.
Almenys, un mos
Pareu el món puix soc ben a la vora
de trobar el dia talment gloriós,
he retallat la força que no em sobra
i vaig, a pams, cercant l’engròs.
El Déu m’ha dit: Hauràs joia infinita
si no et capfiques en ésser ric!;
li he demanat casa al paradís
i ha sigut amb la boca petita.
Així, anem camí del tros
per a collir verdes olives
qui cantussegen al dematí.
Estic pendent de saber qui
ha de venir a prendre les mides
per a deixar-me, almenys, un mos.
Somio a contracor
De pobres i raons
en porto el sarró ple,
hauran menjat el què,
hauran gaudit el son.
La vida s’acomoda
dessota del gran pi;
allí, trobaré el sí,
la pau en veu de dona.
No haig més gran tresor
que un polsim de grandesa
qui demana per mi.
Ben poc li he de dir
puix haig la roba estesa
i somio a contracor.
En Jesuset no hi era
Han vingut els tres Reis
una tarda planera,
en Jesuset no hi era,
ha fugit ben corprès.
Va néixer a Betlem
aquella nit tan freda
en què una nova estrella
posà un llum al cel.
El rei de la contrada
no volia enemic
que li prengués el tro.
Com va aplegar la por
a lloms de tall d’espasa
cercant el jove Nin.
Bona sola
Firaires d’ocasió;
la plaça està ben plena,
ha començat la festa,
la missa i el sermó.
Les dones a l’església,
els homes al cafè,
la fe se’n va i se’n ve
contenta o un xic ofesa.
Avui, he de buidar
gairebé la guardiola
per comprar unes sabates.
En podré triar quatre,
les vull de bona sola;
dos anys han de durar.
La vida un dia es perd
En festa tan senyalada
em comenta, el pobre gall,
que si volen un bon tall
és millor la cansalada.
El porquet que se l’escolta
com li faria un bon mos,
el sobreviure és confós,
ben a prop, és la revolta.
De segur que, en passar festes,
hi haurà missa de difunts,
els qui resten viuran junts
oblidant les malifetes.
Puix la vida un dia es perd
mentre va passant l’hivern.