Poemes curts (CLII)
01 Agost, 2024 08:59
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la casa
del gegant,
una tassa
diu que, quan,
serà una bassa.
A la llar,
a prop del foc,
treballar
ha estat un joc,
com vull anar.
Com em deia
l'esquirol
que volia
ser mussol
almenys un dia.
En sortir
d'aquell hivern,
com vaig dir:
M'agrada el fred
per a dormir!
Escriuria
si sabés,
cada dia,
fer un recés,
com gaudiria.
Quatre ametlles,
amb sis nous,
entre bledes
i mig ou,
qué llargues menges.
Al castell,
entre servents,
hi ha un rei
fent-se el valent,
no haurà remei.
Bona menja
pel matí
i disfressa
per la nit,
ni vull la pressa.
Quan la lluna
vol somiar,
vol ser bruna
i no tornar,
és poc madura.
Com havia
poca fe,
provaria
de fer net,
almenys un dia.
En el regne
de la nit,
no hi ha mestre
en el glatir
ni es pot concebre.
No hi ha dia
sense sort
ni alegria
sense dot
ni gosadia.
El més pobre
i innocent
vol ser noble
un moment
amb un cert ordre.
És un deure
entremaliat:
comprar, vendre
i ser honrat
sense decebre.
A la casa
del valent,
qui demana
ho té complet:
dubte i gana.
Quan havia
festa gran
mai podia
menjar tant
com gosaria.
Com volia
anar al davant,
menjaria
a saber quan
el déu voldria.
Mai voldria
un xic de seny
si havia:
poc o menys,
almenys un dia.
Poca gana
ha el pagès
quan demana
gran recés
perquè ja es cansa.
Manta hores
de la nit,
venen totes
sense crit
ni massa noves.
Com la pluja
diu al vent:
Ets com una
fúria en temps
que mai atura!
A la casa
de l'oblit,
mai descansa
el bon amic
ni tan sols passa.
Plora una poncella i set poemes més
01 Agost, 2024 08:52
Publicat per jjroca,
Poemes
Plora una poncella
Una flor lleugera,
vivint al jardí,
demana un botxí,
es mostra viatgera.
No sé si anirà
a emplenar un gerro
amb els peus mullats.
Manta disbarats,
per la pensa, esguerro;
no me’n puc estar.
Una flor lleugera
proposa ser allí
quan, després del sí,
plora una poncella.
Resta el silenci
Amb quaranta queixalades,
he fet un bon esmorzar;
després, vindrà el treballar
a les finques isolades.
El vell pagès com reposa
al darrere d’unes flors;
va ser dels treballadors,
va haver filla i esposa.
Ara, li resta el silenci
bastit, en fulls de records,
a la vora d’un xiprer.
Com va anar-se’n dels primers;
va lluitar, contra les pors,
en un combat curt i tebi.
A les portes del seu hort
Oblidant la carmanyola
cap allà se’n va el pagès,
va perdre tot l’interès
quan el cel el posà a prova.
Algú dirà que era un sant
treballant entre oliveres,
les va deixar ben lleugeres
de força i de brancam.
A les portes del seu hort,
sento cantar vella sínia
qui la mena un vell ruc.
He d’ajudar-lo si puc
per si ell m’ajuda un dia
i m’estalvia la sort.
Enllestir cançons
Massa pedres al camí
i tinc la boca resseca,
com l’estiu es manifesta,
ha vingut, ja és aquí.
La corrua del gran sol
de les cases com s’allunya;
que viatgi, mentre puga,
sense pressa ni condol.
Els pagesos pobrissons
com miren la tomatera,
hi ha convidats qui mosseguen.
Al capvespre, totes venen
a topar, ben a prop de l’era,
per a enllestir cançons.
La barca i el mariner
La barca i el mariner,
massa dies de no fer.
En el port, quatre sardines
com es queixen de la sort;
en Josep calla i s’adorm
entre presses i boirines.
La barca i el mariner,
fa una estona, conversaven
d’aquells temps tan enfeinats.
Com, avui, faran salat
i riuran perquè els anissos
voldrien més convidats.
La nit aplega lleugera
sota la lluna viatgera.
Anar a prop
També us podré dir,
estimats vilatans,
que, el fet d’ésser cristians,
ens portarà el morir.
A les portes del cel,
com resta la promesa
d’encetar nova festa
amb pa torrat i mel.
El capvespre, a ballar
sense oblidar la fada
i estrenar nou vestit.
Als mossos, he de dir
que demano, m’agrada:
Anar a prop i tornar!
A la plaça
A l’hivern, vull el vi;
a l’estiu, la cervesa;
voldria una cuina encesa
amb manta plats per a mi.
A l’hivern, vull el foc;
a l’estiu, la bona fresca;
al balcó, una poncella
qui desviu pel meu amor.
A la plaça, el rellotge
com es cansa de l’enrenou
i voldria eixe glatir.
Després de les vuit, les nou
i la lluna no es mou
en aquell pensar ferotge.
El deure de patir
Talment, us podré dir,
estimada poncella
que, si la lluna és vella,
no dormirà per la nit.
És hora de dansar
a les festes de plaça,
porto negra sabata
amb ganes de ballar.
Talment, us podré dir
que ploro sense ganes
des de primera hora.
Com el somiar no prova,
em lliuro a les ventades
del deure de patir.
Epigrames (CLII)
01 Agost, 2024 08:47
Publicat per jjroca,
Epigrames
El meu avi
em va dir:
Cerca festa
sense vi!
Entre tantes
solucions,
em caldrà
cercar raons.
Em pregunto,
en estimar,
si, demà,
em tocarà.
En el regne
de la por,
penso prou
i somio poc.
Una lluna
em portarà
a perdre el seny
fins a demà.
Com et deia
aquest matí:
Vull la feina
lluny d'aquí!
A la casa
de la mort,
hi ha més dubtes
que paors.
Em proposo
aquest dubtar
per si em deixen
prendre'n part.
Quan la mossa
vol somiar,
mai duu pressa
en arribar.
Amb la feina
que jo tinc,
faré festes
fins a mil.
Tanta feina
per a fer
i m'obligo
a anar al cafè.
Parlo amb l'arbre
per si em deu
i m'ha dit:
Posa tu el preu!
Suposo
que he de morir,
però no goso
emmalaltir.
L'avantatja
de parlar amb Déu
és que crides
i no et sent.
Com em deia
el meu ruc:
Pensa tu
que jo no puc!
He comprar
per a dinar:
Massa pasta
i poca carn!
Massa dies
per anar
i mai penso
com tornar.
A les hores
de la nit,
hi ha fantasmes
sense llit.
Passo hores
sense dir
i setmanes
sense crit.
Per a perdre
els diners,
no cal vendre
ni fer res.
Mai demano
massa feina
ni encomano
bona eina.
Com em deia
el meu amic:
Si no menges,
ets més ric!
Si no ploro
pel matí,
tard aplego
a la nit.
Poca pressa
per anar
i ni em deixen
treballar.
Meravelles
del meu cor
ni les penso
ni les moc.
A la casa
de l'hereu,
cadascú
fa el que veu.
Com volia
anar a ballar,
li demano
i se'n va.
He robat aquesta flor i set poemes més
24 Juliol, 2024 05:35
Publicat per jjroca,
Poemes
He robat aquesta flor
Dues copes d’aiguardent
per a fer-me el valent.
Hi ha una mossa qui m’agrada
i que viu al meu carrer;
quan somriu, com s’esdevé
una joia ben preuada.
Fa tres mesos, em vaig dir:
Hauries de festejar-la!,
la vergonya és mal antic
i no sé com aturar-la.
He robat aquesta flor
del jardí del seu tiet,
li ofereixo aquest present
per si enceto nou amor.
El gall és tafaner
Com el gall és tafaner,
a la punta de l’albada,
s’enfila, amb mala cara,
al de dalt del gran paller.
Allí, esperona el gran sol
qui, de nou, surt i s’enfada;
altre jorn de fer l’estada
en un cel tan mentider.
La gallina pon un ou
perquè sap que la mestressa
ho espera com cada dia.
El pagès desperta i crida
perquè ha la ràbia encesa
i la riquesa no mou.
Seguir tots els passos
Al petit corriol del mas,
una deu escanyolida
va singlotant de per vida,
però ningú li fa cas.
El núvol passa lleuger
al dessota del cel blau;
avui, dibuixa, si escau:
una casa i un paller.
Com l’escola està tancada,
haig els llibres segrestats
i no goso ni tocar-los.
He de seguir tots els passos
d’aquells homes capficats
en portar joia i sabata.
Va ser a l’hora de morir
És el ric del vell carrer,
segrestador dels meus somnis,
també n’hi havia de bornis,
però m’escaien bé.
De petit, volia aprendre
ofici de bon diner;
acabà en matalasser,
ple de paciència i pervindre.
Amb una dèria infinita,
no aprengué a fer-me vell
ni gaudir d’un bell finir.
Va ser a l’hora de morir
quan vingué un passerell
per a fer-ne la predica.
Només vull homes de bé
Els camins de la fortuna
són difícils d’esbrinar,
pots anar aquí i allà
sense recollir ni engruna.
De savis i d’enterats,
en porto un cistell ple;
només vull homes de bé
i, ben sovint, faig salat.
Els camins de la fortuna
com em porten ben a prop
d’on la ginesta s’envola.
Prou perduda la corriola,
pugen la palla al coll
per a nodrir a la mula.
El mestre em posà a prova
Entre presses i averanys,
camino per la sendera;
una bruixa prou espera
per a recomptar-me els anys.
De petit, potser vaig ser
un minyó entremaliat,
tirant pedres, pispant blat
i renegant de la fe.
El mestre em posà a prova
amb passats indefinits
i adverbis d’anar enlloc.
Com quasi ho suspengué tot,
vaig perdre massa profit
per trobar una bona mossa.
Els estris en renglera
A la casa pairal,
on mana la mestressa,
el sol més prompte es lleva
i mai falta la sal.
Els estris en renglera,
llençols del tot brodats,
la cuina ben encesa;
a taula, són els plats.
Com l’esmorzar és a punt,
la pressa ha de posar-se
al capçal del gran llit.
La crida duu al marit
a despertar i llevar-se
sense aplegar al remuc.
Talment és així
Us faig sabedors,
sense massa pressa,
que, enllà la finestra,
resten els amors.
Les penses llunyanes
venen a l’engrós,
demano el repòs
i les hores vanes.
Talment és així
com tornen els somnis
a trobar un redós.
No sé si són dos
els preats dimonis
vestits d’organdí.
Poemes curts (CLI)
15 Juliol, 2024 21:49
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com demano,
en anar,
trobar amo
i no pensar,
després em canso.
Com suporto
en aplegar
i no noto
el dany que fa,
tampoc ho goso.
A la nit,
si fa molt fred,
aplego al llit,
en ser despert,
ben esquifit.
A la casa
del porquet,
hi ha més palla
que pas verd,
qui l'ha portada?
Les ovelles
en el cim,
amb estrelles,
fan amics
mentre sestegen.
Us faré saber
que, en fer-se l'albada,
he pujat primer
a cercar la fada
prop del formiguer.
Una pedra
en el camí
ni ha pressa
en trobar el si
de la saviesa.
I per viure,
us diré
que, haver lleure,
ni convé
ni és bo de coure.
Les ovelles
al corral,
sense esquelles,
van on van,
amb poques presses.
Com menjava
d'amagat
m'allunyava
del meu plat,
després, tornava.
Massa barques
a la mar
mai demanen
fer salat,
són complicades.
Per la nit,
quan no somiava,
l'esperit
com descansava
sense neguit.
Parla el vent
des del serrat
i no se sent
com l'he cridat,
és innocent.
Mai sabia
el Fill de Déu
que aniria
a la creu
aquell mal dia.
És a l'hora
d'arribar
quan l'estona
es deixa anar,
anirà sola?
Per a ser
un homenàs,
cal saber
aprendre al pas
i haver poder.
El misteri
de la ment:
que no pregui
ni un moment,
millor ho deixi.
Com havia
molta fam
menjaria:
peix i carn,
ho pairia?
Mai somio
demanar
ni confio
en el pensar,
per això, crido.
A la vora
de la font,
hi ha una mossa
entre les flors,
la flaire és dolça.
Cada dia,
pel matí,
l'alegria
vol venir,
massa que crida.
En fer-se la nit,
prop de l'establia,
he sentit a dir
que un Minyó volia:
bell esdevenir.
Em pregunta i set poemes més
15 Juliol, 2024 21:47
Publicat per jjroca,
Poemes
Em pregunta
Em pregunta, innocent,
una gràcil papallona:
Per què aquest vent esperona
i accelera el moviment?
És el fruit de la calor
el tenir furtiu tot l’aire,
com vaig perdent dolça flaire
qui s’endinsa a les flors.
Mentider immaculat
acaba donant mil tombs
abans d’aplegar al desert.
Allí, l’espera el poder
reeixir dels mons pregons
i gaudir d’un temps emprat.
Ara, va per la corrua
Molta gana i poca son
amb febleses amanides,
va tenir dues amigues
just abans de la calor.
Com va perdre la il·lusió;
ara, va per la corrua,
s’ha tornat un xic poruga
i s’allita en un racó.
Quan aplega a l’albada
comencen, de nou, els crits;
fruits de la poca paciència.
Cal fer-li la reverència
a un soldat prou eixerit
de qui està enamorada.
La resta ja la sabeu
Na Mariona, del meu cor,
prou m’estima, però poc.
Es lleva de bon matí
per a triar nou vestit;
en un somni, de mitja nit,
va casar-se amb un home ric.
Però, en el greu despertar,
només trobarà la casa
d’un desvalgut pretendent.
No cal dir com és la gent
qui ofereix la davallada
a un regne de mal portar.
La resta ja la sabeu:
Algú portarà la creu!
Sota un fanal apagat
A les dolces nits d’estiu,
comencen les tombarelles;
dessota de les estrelles,
qui no sospira i se’n riu?
Les parelles, al cantó,
sota un fanal apagat,
els sospirs d’enamorat
van encetant il·lusió.
Diria que la disbauxa
es vesteix de disbarat
i, amb les ganes, ensopega.
Ella porta la fermesa
i comenta que el casat
ha de conquerir la pausa.
Diria que he perdut
Sense pena, diu la gent
que he perdut l’enteniment.
Amb un riure triomfador,
m’adreçà a la batalla,
vaig tornar com un canalla
amb perfil de perdedor.
La fortuna que he guanyat
és tan parca i lleugera,
tan pobrissona i planera
que afebleix el meu estat.
Diria que he perdut
aquelles ganes de riure,
la pausa la puc descriure
amb cent paraules de mut.
Al capvespre, està cansat
És l’amic sol, quan s’allunya,
qui es mostra ben enfadat,
la raó ningú la sap,
potser l’entengui la lluna.
Estrelles de tota mena
ens venen a visitar;
no porten ni arracades
ni faldilles de mudar.
És l’amic sol qui es queixa
quan ha ganes de jugar
i ningú li fa la part.
Al capvespre, està cansat
i demana per a anar
a un palau sense cap reixa.
Sento el clam
Entre bruixes, sento el clam:
Maleït sigui sant Joan!
Com ens porta a la foguera
sense les ganes d’anar;
els homes hauran d’estar
tots tancats a casa seva.
Però hi ha malastrugança,
és el fet de prendre’n part;
quatre amigues han deixat
la saviesa en una plaça.
La foguera com s’encén
mentre la tenebra es perd,
pensarós està en Llucifer
i Satanàs gens content.
Dorm encara
Porten males intencions
els nou mossos de la plaça;
quatre gats feien estada,
com grimpen els pobrissons.
Entre corrues, rialles
i passant-se el negre vi,
n’hi ha un qui fa patir,
ha de ser a les acaballes.
Entre tres, me l’han portat
fins al portal de sa casa;
l’han deixat prou recolzat.
La mare fa mala cara
quan descobreix l’entrellat:
Tot un dia i dorm encara!
Epigrames (CLI)
15 Juliol, 2024 21:41
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la casa
de ponent,
poca joia
i manta gent.
La lluerna
m'ha de dir
que s'adorm
a mig matí.
En el regne
del conhort,
dos no ploren
si l'altre no pot.
A la finca
del burgès,
hi ha més feina
que diners.
Quatre roses
al jardí,
ningú sap
qui és el veí.
Una vida
de cargol:
Anar a jaure
en sortir el sol!
Com demano
esdevenir:
Un xic savi,
però ric!
La caseta
del Montsià
es deleix
per badallar.
A la casa
de ponent,
hi ha més amos
que servents.
He trobat
en Manelic
i he pensat
el bé que estic.
A la casa
del valent,
quan hi ha feina
no hi ha gent.
A la lluna
pujaria,
si m'estimessis
un dia.
Entre tantes
solucions,
posen nafres
les raons.
A la casa
de la por,
els valents
no tenen lloc.
I si la mort
em ve a veure,
li diré
si em puc asseure.
Mai demano
per a mi
massa feina
perquè sí.
Hauràs de saber,
dolça estimada,
que l'amor no ve
si no se'l demana.
En el vol
d'orenetes,
com me'n surto
de tenebres.
Una rosa
hi ha al jardí,
està ben sola,
no em fa amic.
Li contava
al meu llop
que haig gana
i menjo por.
Les comandes
del pagès:
haver collita
i guanyar res.
I quan voli,
cap al cel,
vull garlandes
i cascavells.
Una mossa
es riu de mi,
es pensa
que no l'he vist.
Parlaré amb la mosca
del sucre i la mel,
i, si prou s'acosta,
li'n faré la pell.
A la casa
del parent:
aplegar tard,
sortir al moment.
És a l'hora
de dinar
quan aturo
el meu somiar.
He de dir
que m'esguerra
cercar pau
allí on hi ha guerra.
El monstre de la sort i set poemes més
08 Juliol, 2024 05:31
Publicat per jjroca,
Poemes
El monstre de la sort
El monstre de la sort
no demana saviesa
ni haver la mà estesa
per a rebre la por.
Ell va per uns camins
reservats als herois,
són macos i alegrois,
sense massa veïns.
El monstre de la sort,
poc sovint, em mareja
oferint-me bondats.
Uns fets entremaliats
fan esclatar revenja
en el dedins del cor.
Ensinistrat en penses
Talment, com us diré:
Prenc la poca moneda
per a pagar el cafè!
Ensinistrat en penses,
avanço, cap avall,
per estrets carrerons.
Perdudes il·lusions
van acabar en estralls
d’unes vanes promeses.
No sé com acomiado
els meus amics fantasmes
quan prego mil desitjos,
és quan llavors trepitjo
les contrades llunyanes.
Perdut per la il·lusió
Perdut per la il·lusió,
de vida poc ferrenya,
demano una espardenya
que no porti dolor.
Anar, sense cap pressa,
per nobles caminois;
albirar com soc noi
de parca jovenesa.
Perdut per la il·lusió,
el meu castell demano
per poder sojornar.
Quan no puc treballar,
em queixo a nostramo
per veure si haig sort.
Pobret, el pobre rei
Pobret, el pobre rei
qui no haurà princesa,
l’hereu és una festa
qui no respecta llei.
Els dies seran llargs,
les nits ben tenebroses;
han arribat les noses
d’aquells monstres d’abans.
Pobret, el pobre rei
qui va perdent imperi
i ganes de somiar.
Com no se’n pot anar,
demana l’encanteri
de jaure a l’herbei.
El somnis misteriosos
Parlant, amb el meu gos,
de llargues privacions,
li he dit que ha de ser bo:
haver silenci i clos.
El passeig del matí
ni espera gosadia,
ha de dur una guspira
de pensa sense dir.
El dinar de sis mossos
és senzill de comprendre
i digestió lleugera.
Després, vindrà la resta
on s’acaben d’entendre
els somnis misteriosos.
Sortosament
Sortosament,
el tren de la ignorància
avança cap a França
per a trobar la gent.
Allí, s’extén
per patis i terrats
on els bocabadats
demanen homes vers.
Perquè aquí
el tren no fa aturades
ni necessita més.
Fem el pagès
en lloc de fer pensades
per a saber eixir.
Compraré panses
Em plau la nit
més llarga, més lleugera
quan, dolça, espera
ni duu enemic.
Romandré sol
en tranquil llogaret,
passar discret,
emprendre el vol.
Per a ser feliç,
porto diners
a les butxaques.
Compraré panses
per si em plau saber
on rau el paradís.
Potser demà
En mon jardí,
hi ha tantes primaveres
que les abelles
viuen allí.
Haig manta llocs
on fer d’hostatge,
sense equipatge,
amb poques pors.
Mon paradís
és tan a la vora
que ni cal viatjar.
Potser demà,
hauré la mà més tova
i seré a l’occís.
Poemes curts (CL)
01 Juliol, 2024 04:57
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la vora
de la mar
com em prova
l'estimar
tota l'estona.
Hauria de dir
que em plau el sol
a l'hora d'eixir
quan, a l'hivern, mou
el fred i el glatir.
És quan plou
quan ho demano:
Vull ser sol!,
però el meu amo
diu que no vol.
I tot d'una,
el llangardaix
cerca altura
i, el daltabaix,
el cel procura.
Com em deia
en Manelic:
Com voldria
haver amic
sense malícia!
Hauré de somiar
sense massa pressa
que cal demanar
un xic de saviesa
sense més despesa.
Com demana
el meu senyor:
Quan hi ha calma,
és millor
si res passa!
Per haver
un bon amic
cal saber
on és el xic
del gran voler.
És quan goso
el passejar
quan ho noto,
que vull guaitar
i sentir com volo.
Sense pressa
ni remei
es viu de pressa
i sense llei,
és gran juguesca.
És quan dormo,
per la nit,
quan milloro;
estic així
gaudint a dojo.
Quan navega
per la mar,
mai es queixa
ni en sap,
el vent la bleixa.
Com demana
l'enemic:
Si has gana,
seràs ric!,
com ho proclama.
A la casa
de llevant,
va la barca
navegant,
però es cansa.
Com hauria
de saber
com fa via
el deler
en tot un dia.
Caminant
cap a la mar,
el gegant
diu que ho té clar,
la veu somiant.
Com havia
molta feina
ni sabia
on trobar l'eina,
no convenia.
Amb més ganes
que volers,
van les fades
pels carrers,
matins i tardes.
Sempre penso
en el somiar
quan espero
aplegar
allí on menjo.
A la casa
de l'encert
sempre passa:
Hi ha un follet
enmig la sala!
Mira el vent
de la follia
amatent
de companyia,
sempre present.
Menjo pomes
al pomer,
les més grosses
van primer,
són prou rodones.
Endevineu, si cal i set poemes més
01 Juliol, 2024 04:48
Publicat per jjroca,
Poemes
Endevineu, si cal
Endevineu, si cal,
com he trobat fortuna
tot i mirant la lluna
sense fer-li cap mal.
No jugo per no perdre
les nobles intencions,
només vull moments bons
per gaudir del meu regne.
Quatre retalls de palla
per poder fer un mos
i encetar nou somni.
He demanat que torni
per si borda aquell gos
qui espanta la canalla.
L’amor és venturer
Com la mossa em demanava
puix volia anar a ballar,
un menestral la cercava,
li deia: M’he de casar!
Ben d’hora, al dematí,
ja la tinc al davant de casa,
em convida a festa grassa;
de ben poc, he de gaudir.
El ball comença a la nit,
ni puc fer la migdiada
puix hem de ser els primers.
Com l’amic és venturer,
arriba, va i quan passa
ens deixa ben afeblits.
La saviesa l’he deixat
De segur que he de morir
un mal dia per a viure;
les pors no les sé descriure,
però gosen venir amb mi.
És un fet ben natural,
deixar el cos per a sempre;
és luxe que em sé permetre
i no costa cap cabdal.
Si haig un dia de sort,
em duran al cementiri
prou seriós i ben mudat.
La saviesa l’he deixat
a la voreta d’un ciri
qui s’ajup a poc a poc.
Ombres emprades
I com m’han deixat manar,
hauré crescut més d’un pam;
avui, no toca l’enciam,
bona menja he d’endrapar.
Em llevaré, si em plau,
vora l’hora del migdia,
hauré la feina amanida
per deixar-la on s’escau.
Amb quaranta botifarres,
he de fer bon esmorzar
i encetar tan joiós dia.
He oblidat qui malfia
i es deixa arrabassar
per poques ombres emprades.
Enceto nou plorar
Els savis saberuts,
cansats de fer negocis,
em demanaran que torni
per a mostrar-me eixut.
Sent pobre i malparlat,
no albiro meravelles;
estimo les estrelles,
menteixo per l’emprat.
Com poc he de guanyar,
m’ensinistro a les cartes
per a guarnir-me d’or.
Així, a poc a poc,
perdent abric i sabates,
enceto nou plorar.
A l’hora de la feina
Pensar per a no ser:
Portador dels neulers!
Procuro estar dormint
a l’hora de la feina,
no em va bé cap eina,
les ganes no les tinc.
Sent pobre i matusser,
no em lloguen quasi mai;
al bosc, haig un espai:
estimat i proper.
Carrer de melangies
em porta al desencís;
si el treball és precís,
doneu-me bones mides.
He fet la nova vida
He de cercar enemic
per poder anar al cel,
el vull de mató i mel,
mig guerxo, mig gepic.
L’empaitaré al dematí,
si puc, fins al migdia,
he fet la nova vida
per si vol ser el mesquí.
Com anirem tots dos
a cercar l’encanteri
de les noves intencions.
Demano els moments bons
per si aplega el misteri
d’oferir-li un redós.
Cansat de no fer res
Cansat de no fer res
com esbrino, encara,
trobar enamorada
qui no vulgui saber.
Secrets de la ignorància,
els hauré ben guardat;
soc poruc sense esclat,
guerrer sense constància.
Cansat de no fer res,
amb la penso ensopego,
em guanya prou sovint.
Manta anys els que tinc
per a saber que espero
trobar,d’esma, mon cel.