Pensaments festius (CXX)
01 Desembre, 2022 06:26
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
No faig falta en cap altre lloc que en el meu.
Els que aniran després sabran el que els he deixat.
Cal aplegar a la nit amb tot el cansament del dia.
No necessito més palau que el que no m’obliga.
La casa pot ser gran, però els habitants no creixen.
He fet treballar cent homes per trobar el meu equilibri.
Si moro, hauria de ser després d’un punt i seguit.
Ben pensat, al cementiri no hi ha manifestacions.
Tinc una lluita absurda amb un cos que m’acompanya.
Pocs em coneixen i cap sap on puc sobreviure.
Poques paraules fan un cap més endreçat.
Parlo perquè, d’alguna manera, he d’obrir la boca.
El mossèn vol que vagi al cel i ja hi soc.
No necessito res, però he de comprar alguna cosa.
El botiguer em saluda perquè sap que menjo.
Procuro ser invisible i suportable.
Si voleu que m’enfadi, m’haureu de pagar bé.
Soc d’un país petit amb homes imprescindibles.
El meu premi és que pugueu compartir aquest silenci.
Si Déu m’estima, em farà sortir sense que me n’adoni.
No hi ha hores dolentes, és el temps qui no les pot pair.
Necessito més aigua que vi, però no la prefereixo.
Massa dones maques farien un poble inhabitable.
Perdre sempre és millor que no poder-ho fer.
Obriu, amb moderació, el vostre cap; no necessita tanta llum.
Podem considerar que la bogeria és la imatge del seny.
No deixaré de treballar per si tinc mandra.
Els diners em fan créixer, però no m’engalanen.
He assolit que la meva vida és dels altres.
El fet de menjar no requereix assistir a tota la cerimònia.
Déu em va posar la veu per a saber on podia arribar.
No cal parlar, ningú perd el temps escoltant.
El pitjor que li pot passar a un déu és necessitar que l’adorin.
No puc creure amb Déu si primer Ell no creu amb mi.
Qui ha posat la creació a la caixa de l’obediència.
Déu sap que la creació és la primera passa d’una llarga caminada.
Sé que Déu em matarà, almenys que em doni temps per aprendre-ho.
Seria savi, però necessito més bones bateries.
El món és el vestit a mida que hem de saber portar.
Massa sabates no vol dir: Tenir més de dos peus!
Puc escriure més, però és el paper qui es queixa.
Porto els anys al damunt, no hi ha manera de deixar-ne cap.
Sé poques coses per omplir totes les pàgines.
El meu món és tan petit que no para de créixer.
Les ganes de ser enlloc i set poemes més
01 Desembre, 2022 06:21
Publicat per jjroca,
Poemes
Les ganes de ser enlloc
Al déu qui em portà aquí,
he de demanar-li comptes,
les ganes hi són totes,
vull perdre perquè sí.
Quan era en altre lloc,
no calien promeses
ni curtes les empreses
ni capsa on posar l’or.
Al déu qui em portà aquí,
millor que no el molesti
perquè haurà un motiu.
Somio en altre niu
on la gran por no cremi
les ganes de ser enlloc.
En el racó madur de la incertesa
En el racó madur de la incertesa,
on tot esclata i resta mut,
he vist passar ma petita fermesa
cercant la pensa de l’aixopluc.
Escarafalls em porten a la vida
on tots somien en dolç anar,
el camí és ample no té ni enganyifa,
és costerut, es fa pesat.
He de trobar els meus amics fantasmes,
veïns de sempre, plens de buidor,
qui s’entaforen en golfes i armaris.
Estic cansat d’anar per mon petit calvari,
allí, on els homes somien amb pors
i s’entretenen bastint mil coses vanes.
He empaitat el meu amic fantasma
He de gaudir del to menyspreable,
potser culpable d’haver nascut,
encara sento el gran regust
que m’ha donat l'ésser culpable.
Com cada dia, em llevo i la peresa,
qui s’entafora dintre del llit,
em diu que soc escanyolit,
de poca llei i gens profeta.
Com vaig a peu, sovintejo les herbes
qui s’esvaloten en ser a prop
i que se’n riuen d’aquesta minsa traça.
He empaitat el meu amic fantasma
qui plora, trist, perquè no haig por
ni sé estimar les seves malifetes.
La fulla plorava en ser a la tardor
La fulla plorava en ser a la tardor,
deixarà sa casa de dalt l’alturó.
Pobre fulla vella de caire conscient,
anar per la vida poc que li ha fet goig,
ha passat del verd al marró i al roig
tot i maleint el ferotge vent.
La fulla plorava en ser a la tardor,
cansada, descansa enmig del camí,
espera, amatent, que algú la trepitgi
sense dir-li res, sense compassió.
Albira un nou món on no hi ha tardor,
on un vent suau, sovint, l’acaroni,
espera que, algú, un cop se n’adoni,
li doni fermesa i un futur millor.
En el racó preciós de l’infinit
En el racó preciós de l’infinit,
allí, on comencen les noves meravelles,
he de recloure’m mirant les mil estrelles
que han de brillar de dia i de nit.
No trobaré la dèria dels tambors,
ni el to feixuc de grans esquelles,
no hauré ramat menat per cent pastors
ni reietons eixint de les tenebres.
En el racó preciós de l’infinit,
dormiré, a gust, després d’empresa vana
complint l’eterna fugida de l’absurd.
Deixeu-me anar, car, ara, ja no puc
volar corprès ni endevinar la fama
per descobrir a quin déu he traït.
Albirar el regne dels meus avis
Amor, amat i tot és pertinença
car soc a un món estèril i feixuc,
us contaré on haig el meu maluc
per si ens manca la meva fortalesa.
Per albirar el regne dels meus avis,
he segrestat mon cos a la muntanya,
he de restar on el silenci m’escampa
per a lliurar-me a mans de petits savis.
Per perllongar aquesta vida eterna,
em faig heroi del vici i la fortuna
fins descansar un cop a cada segle.
He de menjar el pa amb oli i pebre
i deslliurar-me, d’aquella enclusa,
per volar alt seguint aquella estrella.
Noves empreses
Per prendre un glop de la beguda dolça,
he manllevat fortuna i tradicions,
assedegat per oblidar els turons,
per cercar, a prop, la darrera resposta.
Anar, begut, de nou al cementiri
per saludar amics i coneguts,
han de venir els dies més rabiüts
per fer-me fora de l’estimat seguici.
He de restar, oblidant promeses,
ben assegut, amb un futur incert,
tot esperant recaure en el meu vici.
Ofegar amb vi no és sacrifici
i com em plany seguir despert
mentre s’acosten noves empreses.
Mentre va entrebancant
Amics i coneguts
pendents de l’improperi,
haver el poc senderi
d’aquells nobles eixuts.
Cansats de batallar
amb poble baix i tropa,
pensant amb la revolta
que els portarà el guanyar.
De dalt del cim estant,
m’ho miro cada dia,
al vespre, en fer-se tard.
Esbrino el disbarat
puix va a la gosadia
mentre va entrebancant.
Poemes curts (CXII)
01 Desembre, 2022 06:18
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Si no plou
en tot el mes,
no hi ha son
ni hi ha diners,
quin pobre jou!
Massa riures
sense flors
com descriuen
mals d'amor
i s'obliden.
Quan el sol
fuig de la nit,
ve la por
de l'esperit,
haurà raó.
Ni el llum
de la follia
ha discurs
ni humilia,
és prou sorrut.
Mai escolto
quan ve el vent,
quan el noto
està present,
si fuig, ni ploro.
A la plaça
de ponent,
hi ha qui passa
en tot moment,
després, ve calma.
És quan toca
el treballar
quan la rosa
vol ballar,
és que no hi toca.
Com he de demanar,
si l'amor em vessa,
una altra princesa
per anar a ballar,
no escolteu la queixa.
És la jove
qui m'escau,
però a un pobre
no li cal
ser tan mediocre.
Amb les ombres
de la nit,
mai van pobres
pel despit,
són massa nobles.
La tenebra
es riu de mi,
diu que és plena
per la nit,
és molt seva.
Quatre joves
a la font
cerquen totes
mals d'amor,
sempre en sobren.
Si m'estima,
li diré
que gotima
sense fre,
és gran amiga.
No haig menges
per donar
ni vull setges
per penar,
sóc prou heretge.
Una jove
em demanava:
Torna prompte,
seré a casa!,
encara corre.
Una tarda
vaig haver:
massa gana
i poca fe,
perdé la calma.
Massa dies,
sense nits,
com em priven
de dormir,
porten fatigues.
A la casa
del valent,
quan hi ha gana
ni se sent,
riuen encara.
Si una tarda
vull menjar,
posa'm gana
per portar
a l'albada.
La casa per endreçar,
el rebost gasiu de llum,
massa hores per dinar,
massa tardes amb ulls clucs,
mai ho provo d'encetar.
Seguts a la la plaça
fins que el sol se'n va,
la tardor com passa,
fa de bon passar
si la nit és calma.
En el regne
de la por,
no hi ha metge
entenedor,
falla sempre.
Epigrames (CXII)
01 Desembre, 2022 06:12
Publicat per jjroca,
Epigrames
Com anava
cap a la mort,
avançava
més bé poc.
Com esclata
el capellà:
De pecats,
massa n’hi ha!
Vell dimoni
com ha dit:
Els més joves
han de ser rics!
Les paraules
són així:
Més lleugeres
pel dematí!
Com comenta
el meu ruc:
Llauraria
si és que puc!
El més pobre
va al mercat
per a veure
qui ha guanyat.
A la festa
ja se sap:
La paella
i el ballar!
Com la jove
ha demanat:
Vull vestits
i festejar!
Cada ratlla
duu un neguit
i s’apaivaga
quan escric.
A la guerra
de les flors,
hi haurà flaires
i coïssors.
La campana,
ja se sap,
des de dalt
veu l’entrellat.
Com comenta
el caragol:
Poca aigua
i massa sol!
Mon amic
en Llucifer
menja massa
i poc verd.
Amb el llum
d’aquest matí,
hi ha menys ganes
que camí.
Moriria
si de cas,
un matí
sense lluitar.
Les cebes,
quan són al plat,
ja no ploren,
han fet tard.
Manta fulles,
en morir,
com demanen
tornar al si.
Massa núvols
al serrat
com voldrien
anar més alts.
Hi ha una pausa
a l’enrenou
quan s’allunya
el tebi sol.
És la pensa
qui va a peu:
damunt l’aigua,
per la neu.
No he trobat
la solució,
però empaita
de debò.
Quan les lletres
van al joc,
com m’escolten
ben bé poc.
Tot sent pobre
i matusser,
un dolç somiar
m’aniria bé.
Les revenges
de la sort
han de finir
en ser mort.
La tardor s'endú la brisa i set poemes més
22 Novembre, 2022 06:19
Publicat per jjroca,
Poemes
La tardor s’endú la brisa
Com les roses del jardí,
avui, han la cara trista,
la tardor s’endú la brisa
i el vent es fa mesquí.
En el bosc, tots els bolets
van presumint d’eixerits,
han de saber que enemics
ens vindran de mala fe.
I les fulles de figuera
s’assequen i es van marcint
deixant les figues plorant.
Com el temps va endavant,
es va lliurant al neguit
amb carona riallera.
Noves vacances
Poseu-me pau a la vall,
blanca neu a la muntanya,
demaneu-li a l’aranya
que s’amagui del bon fred.
Com les mosques tafaneres
se’n tornen al paradís,
es van allargant les nits
mentre s’escurcen els dies.
A l’escola, hi ha mancances
i dèries per no saber
com es fa l’arrel quadrada.
On haurà restat la fada
qui demanava poder
encetar noves vacances.
La pedra parla amb el riu
La pedra parla amb el riu
que ni l’escolta i passa,
on trobarà la sabata
que quasi feia de niu?
La pedra, que és molt sabuda,
perquè mai demana pa
potser un dia tornarà
més petita, més eixuta.
La pedra parla amb el sol
i amb un núvol prou distant
qui no tragina pas aigua.
La conversa esdevé maula
perquè amb pressa massa van
per a caure en el gran sot.
M’agraden totes les passes
En el batec de les hores,
quan els somnis són a prop,
com sento aquella escalfor
qui em demana restar a soles.
Presidint el gran infern
hi ha el ric i la mestressa,
quan l’angoixa quasi pesa,
l’alegria com es perd.
Puix tornem a la batalla
sense armes ni enrenou,
per treballar prou debades.
M’agraden totes les passes
quan viatjo cap al pou
observant a la canalla.
Faig renec
Aniria, per anar,
a una terra ben llunyana,
benvingut a la lleganya,
a les hores de somiar.
Cavaller sense cavall,
milhomes sense aventura,
la tenebra em procura
quatre sopes amb un all.
I aquell pa tan ressec
que em donen tots els divendres
en ser l’hora de plegar.
El forner ho deixa anar:
maleït perepunyetes
qui es complau quan faig renec.
Dolç allitar
Haig uns monstres melangiosos
anant d’aquí cap allà,
mengen carn, llencen els ossos,
mai arriben al guanyar.
Es lleven de bon matí,
dormen a la migdiada
i, quan demanen la paga,
apleguen sempre al gran crit.
Haig uns monstres melangiosos
qui procuren oblidar
les empreses matusseres.
Espero trobar el seu regne
per si em plau dolç allitar
i finir al cel dels dropos.
La gran guerra
Potser l’amor em porti a la juguesca
de fer ben poc i no pensar,
he de donar, al cos, la festa
de no pertànyer al dolç callar.
Anar desfent promeses i encanteris,
somiar despert, després somiar
en paradisos talment eteris.
No he de dir que, en el vagar,
vindran a veure’m àngels i dimonis
per si mon ànima he d’oferir.
Porteu-me, ara, fins al millor finir
mentre s’allunyin les joies i desoris
puix la gran guerra no he de lliurar
per conquerir regnes estèrils.
Un dia gris
Com parlo poc no vendré massa cosa
perquè s’esmuny la força de la sort,
talment hauré un pensament tanoca
per a obtenir les més minses raons.
Serà precís cremar totes les naus
per si demano, algun dia, viatjar;
estic confós, m’agrada el treballar
a poc a poc, com a mi m’escau.
Deixeu-me un món on manquin els fantasmes
i les ventades siguin ben lluny
puix no estic fet al gronxar de les fulles.
Un dia gris, porteu-me les despulles
per a encabir-me on tot s’esmuny
a lloms de renys i noves malpensades.
Pensaments festius (CXIX)
14 Novembre, 2022 12:07
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
He trobat amics, però no es mouen.
Em demanen més diners que bona voluntat.
És un home bo, però no es deixa coure.
El banquer em sorprèn, em proposa un negoci.
Estic a casa, encara em deixen viure-hi.
A l’hivern, un tendeix a fer el món petit.
No vull més por de la que necessito.
La força és la caixa on anem posant els dies.
Espera tant que no pot fer res més.
El temps és el tren que no s’atura.
Potser l’estimo, he deixat un segon de pensar amb mi.
Les paraules volen perquè no dona temps per amuntegar-les.
El millor de la ràdio és que fas servir un sentit secundari.
He comprat un televisor, algun dia posaré el corrent elèctric.
El sorprenent de la sogra és que parla bé de la seva filla.
No crec en la bellesa, només en l’harmonia d’espais .
Les cases ploren d’anar tan ben guarnides.
Els veïns no dormen dintre del meu plat perquè no els deixo.
A Déu li demano, al dimoni li passo comptes.
És bon cristià, però no porta feina a casa.
L’església és plena, no és estrany que Déu no hi sigui.
Treballo cinc dies i així saben on sóc.
No tinc més gana, però necessito atipar-me.
Un conte és una història amb set colors.
No puc arribar allí on no puc anar.
El cementiri és la casa de la mala sort.
Proveu de posar la fe en un sac buit.
He provat de passar la nit però el sol no se n’anava.
Prefereixo estar sol que no estar.
No em faig vell perquè han fugit els meus dies.
Estic tan cansat que he parat el temps.
Soc un casat inútil, però necessari.
Les dones fan la guerra, prompte engalanaran els canons.
No he demanat viure, però m’estic acostumant.
El millor de la música és que, els cops, els reben els altres.
Ella canta tan bé que la tinc, tot el dia, donant tombs.
El silenci té palau i, el soroll, cabana .
Els futbolistes serien innecessaris si les pilotes juguessin soles.
No tinc fe en el demà, l’he posat tota en l’avui.
Puc acabar un any, però no el darrer dia.
No sento la pau al cor, sento el cor amb pau.
Cap pensament hauria de fugir d’un full escrit.
Tots busquem la nostra veritat, però no la sabem compartir.
No estic sol, m’acompanyen els meus somnis.
Ens toca l'oliva i set poemes més
14 Novembre, 2022 12:04
Publicat per jjroca,
Poemes
Ens toca l’oliva
A l’hora primera,
quan el sol aguaita,
em llevo, de pressa,
per si el pare crida.
Avui, com ha dit:
ens toca l’oliva,
el fred no convida
per a ser l’amic.
La llet com fumeja,
en el bol estant,
esperant el pa.
És dur el passar
fins que va avançant
un sol sense treva.
A l’escola, la lliçó
A l’escola, la lliçó
amb un mestre exigent,
arribarem fins a cent
tot comptant de dos en dos.
La pissarra ben pintada
i un guix fent les cabrioles,
quant llargues que són les hores
fins que aplega la vesprada.
En el mapa, veig els rius,
les depressions, les muntanyes
amb terres inconegudes.
Vaig pensant amb les erugues,
amb mosquits i les aranyes
esperant el nou estiu.
En el petit dubte
En el petit dubte
del gran desconcert,
com la ment es perd
per trobar un reducte
on passar l’hivern.
El cel com s’apropa
i perd la raó,
va perdent calor,
voldrà fugir d’hora
cap a altres llocs.
En el petit dubte
com em bull el cap,
em té segrestat,
li prego que mude.
Un ou saltironant
He demanat per dinar:
una sardina torrada,
que estigui del tot salada
puix la vull ben remullar.
Amb un ou saltironant,
ben dintre de la paella,
vagi l’oli d’olivera
regalant-li el seu encant.
Una tomata collida,
un capvespre, en un hort
on el pagès la criava.
El pa sigui de torrada
amb un vi negre de cor
que no conegui la mida.
Aprenent de bon pastor
Les ovelles del meu amo
mai es cansen de belar,
pel matí han de començar
i no aturen si ho demano.
Aprenent de bon pastor,
cada dia ho deixo anar,
la feina de rabadà
m’agrada quan fuig el sol.
Com m’estimo els de dalts
quan senyoreja la pausa
d’aquell vent enfurismat.
Vaig resseguint el ramat
amb un ca que mai es cansa
de guaitar-me d’amagat.
En viatges a la lluna
En viatges a la lluna,
he trobat homes de bé,
algun pobre que també
voldria haver una engruna.
Allí, estan bocabadats
en veure una tomata,
un bocí de pastanaga
i un pa del tot torrat.
En viatges a la lluna,
m’he tornat un xic ateu
per no trobar cap església.
Enyoro la regalèssia,
les eixides d’anar a peu
fins aplegar a la llacuna.
Les hores toves
Poseu-me pa i hores dolces
per a avançar sense fruitar,
estalvieu-me el gran pensar
que finirà en aplegar a les noses.
Vaig, com diria, un poc perdut
esperant trobar encanteri,
és un viatge sense pretèrit
amb llarg present i futur curt.
Poseu-me pa i hores dolces,
el gruix poder d’anar endavant
per a conquerir regnes estèrils.
Eixirà el sol, pesi a qui pesi,
mentre tardor anirà plorant
fins que apleguin les hores toves.
Els fantasmes han marxat
El fantasmes han marxat
ben tips de sentir campanes,
els minyons menjant castanyes
diuen que els poden fer mal.
Massa ànimes de la vila
se n’han tornat decebudes,
han fet pors i pampallugues
a minyons de totes mides.
Els fantasmes han marxat
emportant-se nostres somnis
al regne de la foscor.
No he de ser bon lluitador
i he de passar com qui trobi
un reclau prou oblidat.
Poemes curts (CXI)
14 Novembre, 2022 12:02
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com demano
minsa sort,
quan em planyo,
ho tinc tot:
suau i maco.
La virtut
va amb la fe,
fer-se mut
és parlar bé,
vol aixopluc.
Amb seixanta
balladors,
qui no balla
no hi és tot
o li falta gràcia.
Amb la menja
d'aquest plat,
quanta enveja,
ha fet salat,
és la revenja.
En tornar
del cementiri,
he comptat
tots els meus vicis,
no he acabat.
Al petit racó
de la melangia,
viu el gran senyor
qui estimar confia:
el més gran tresor.
Petit com sóc,
des de dalt estant,
m'han deixat un lloc,
força inversemblant,
ben a prop del foc.
No haig massa
solució:
vaig a plaça
a menjar dolç,
a més, m'agrada.
La patata
per sopar
i si passa
per demà,
quant poc m'agrada.
Mai demano
solució
si m'escanyo
de debò,
sempre guanyo.
Quan la mossa
vol menjar,
si hi ha sopa
no hi ha pa,
és com toca.
A la casa
de l'heroi,
qui no mana
ni és cofoi,
és com s'acaba.
Ha dit el marit:
Avui, per dinar,
no han faltat els crits
des del primer plat!
És un mal antic.
Quan la vella
va a la font,
porta pressa,
vés per on,
l'aigua ni es queixa.
Mai em canso
de somiar
i proclamo
que he viatjat
sense pensar-ho.
Enmig del jardí,
de la plaça vella,
hi ha una rosella
sense res a dir,
potser està ofesa?
Vull, per al capvespre,
sense saber com,
les ganes d'aprendre
puix no veig on sóc,
mai ho podré entendre.
A la casa
d'en Ramon,
cada cambra
és mig món
o poc li falta.
Les comandes
de la sort
tenen cases
sense hort,
són miserables.
És la panxa,
en el dejuni,
qui demana
que la curi,
vol viure massa.
A la porta
de l'infern,
qui no plora
tot ho perd:
diners i bossa.
Per a ser
bon segador,
menjar bé
i prendre el sol,
de vi, també.
Epigrames (CXI)
14 Novembre, 2022 11:56
Publicat per jjroca,
Epigrames
La grandària
del meu bosc
no és massa
ni massa poc.
A la casa
del valent,
hi haurà por,
però no la sents.
Manta lluites
per lluir
tot enmig
del gran glatir.
Quan la lluna
em convida,
no em parla
ni em mira.
A la porta
de l’enyor,
es respira,
però poc.
I la pensa
es va fent:
a poc a poc
o malament.
El dimoni
haurà feina:
sense horari,
sense eina.
Si m’acosto
a ésser vell,
vull camisa
i jersei.
Quan ensuma
el nou hivern,
diu la mosca
que ha fred.
La venjança
duu a la por
a contrades
de foscor.
Ni temences
sota el llit
em privaran
de glatir.
Com l’abella
demanava:
Haver mel,
repòs i casa!
Si riuen
els benestants,
sofreixen
els vilatans.
Pel matí,
demano el vent,
a migdia,
vaig perdent.
La joia
del meu veí
mai em porta
al meu si.
Esperant
la primavera,
discutim
amb la gelera.
I quan penso
ve el retruc:
massa idees
sense llum.
En el dia
del difunt:
no hi ha gana
ni ensurt.
A la festa,
hi aniré
si hi ha joia,
pausa i fe.
Sento el gos
enmig dels gats:
Si hi ha peix,
faré salat!
A les portes
de l’hivern,
cal estar:
bé i despert.
La formiga,
al corriol,
no vol pressa
ni condol.
A la barca,
el mariner
mai demana:
massa vent.
A la vila,
hi ha enrenou:
cares agres,
minso sou.
A la recerca del mai més i set poemes més
07 Novembre, 2022 05:50
Publicat per jjroca,
Poemes
A la recerca del mai més
A la recerca del mai més,
és on perdo l’esperança;
voldria una vida franca
ben mancada d’interès.
Massa empreses per a fer
en una vida galana,
manta homes van amb gana,
menjaran vint cops al mes.
A la recerca del mai més,
he trobat prou desventura
per a perdre la il·lusió.
Amb un cavall de cartró,
qui no prova l’aventura
per si la sort esdevé?
Vora la riba
El meu anar per terres solitàries
em porta, al cap, oblidats pensaments,
és un desig lliurar-me de la gent;
quan et fas vell, lluites prou debades.
En el camí que va vora la riba,
hi ha un arbre gran cansat de batallar;
de les cinc branques, una li van tallar
o va ser el vent o una mà enemiga.
Algun capvespre, quan gronxa el llebeig,
voldria ser a prop de la plaça,
allí, on els homes parlen de mala traça
i manta joves demanen safareig.
Però, sabeu, el déu no el convida
i ha de morir, lligat, vora la riba.
La jove marieta
En un racó preat del meu jardí,
he vist plorar la jove marieta,
tal com ho fa diria puix és inquieta
i aplega prompte, potser de bon matí.
Estima el sol suau de la tardor
quan van les fulles del tot emmalaltint,
les aventures reposen al coixí
d’aquell cuquet gasiu i somiador.
La marieta es vol posar arracades
per si li plau, un dia, festejar
o veure els nins quan són a l’escola.
Si pensa un xic de segur que no ho prova
per si un maldestre decideix endrapar
i la fereix en cercar-li les ales.
En el bell mig
He decidit marxar del cementiri
per veure amics que, allí, han de restar
fa massa dies que volia anar,
però el dubte ha fet que me n’oblidi.
Allí, hi ha rics, pobres de tota mena,
algun pagès qui voldria eixir;
un somiatruites, un dia, li va dir:
Com no has vingut a veure la pomera?
Hi ha pomes grosses, dolces com les d’abans,
i són a punt per omplir la cistella,
haurà despesa per passar mig hivern.
En el bell mig, es gronxa el xiprer
per a anunciar com el vent el brandeja,
el vent ferotge que arriba dels de dalts.
Menjar per la cara
Sense força ni parany,
la vida passa lleugera,
és una lluita planera
que es va perdent amb els anys.
Us comento que he de ser:
un guerrer amb esperança,
lluitaria a la França,
molt més lluny no ha de ser.
Amb cuirassa i espasa,
al damunt del meu cavall,
he perdut manta batalles.
La meitat van ser pactades
per quatre cebes i dos alls,
no he menjar per la cara.
Ni enveja
El millor dels meus amics
ha setanta primaveres,
planta, a l’hort, les cols i cebes,
per dinar, mai falta el vi.
Són les tardes de cafè
ben amables i afeblides;
fan negocis, sense mides,
un pagès i un sabater.
Menteixen més del que parlen,
mai arribaran al tros
perquè viatgen descalços.
De diners, tres matalassos
amb dos trens de plata i or
ni enveja fan als altres.
Al corriol de les mancances
Al corriol de les mancances,
he trobat nou enemic
ni escolta el que li dic,
només demana guanyar-me.
Som pobres i pelegrins,
cansats de cercar fortuna
a la terra, a la lluna,
al defora i al de dins.
Al corriol de les mancances,
havem feina per a fer,
però mai l’han de pagar.
Com endrecem el mirar
per a aprendre a quedar bé,
som topinets sense nanses.
Les gallines del corral
Les gallines del corral
totes tenen il·lusions:
estimar el gall,
pondre els ous
i eixir a passejar.
Però aplega el Nadal
i l’amo demana festa,
la desgràcia es manifesta
i alguna perdrà el cap.
Les gallines del corral,
ara, viuen entre pors;
on han perdut els amors,
la joia de festejar,
quan van avançant les pors?