Caragol mig adormit i set poemes més
22 Març, 2023 18:16
Publicat per jjroca,
Poemes
Caragol mig adormit
Amb la pluja, fuig el sol
i desperta el caragol.
Caragol mig adormit
com vols la closca banyada;
per a fer camí, t’agrada,
fins a la fulla de col.
Amb el pas ben esquifit,
ben descalç i buit d’angoixa,
com cerques una carxofa
per fer-li un mos infinit.
Caragol buida els somnis
per concloure el gran passeig,
pel que sembla i pel que veig
va a cercar-te un dimoni.
Allí, a l’envà
En el racó segur de la infantesa,
on massa monstres encara són lluny,
he de llogar aquella llar encesa
on posar, al foc, menges de gust.
Allí, a l’envà, on gronxen els fantasmes
qui van pendents dels nostres somnis vers,
he de lliurar tot un seguit de reptes
sense dir res ni fer proclames.
Passats els anys, queda petit el poble
i marxen, junts, els joves a ciutat
per a trobar empreses ventureres.
Vindrà, després, l’enyorament de veres,
aquell neguit, aquest cos mig donat
a conquerir els vells castells dels nobles.
Passades les hores
La mare marona, qui gronxa el seu nin,
com pensa i enyora les tardes d’estiu.
En una nit fosca, rumia i es desvetlla
pensant en anar a fer tombarella.
Però la missió és certa i segura:
el volar més lluny no vol la natura.
El nen com la mira, plora i somriu;
les hores són llargues i dolç el caliu.
La mare marona ha fet divuit anys,
una vida curta plena de paranys.
Com mira la lluna qui grimpa el Montsià
mentre,a un arbre jove, li mouen les fulles,
passaran les hores, vindran altres mudes;
aquell nin poruc s’anirà fent gran.
En dolç caminar
En dolç caminar,
pel bell mig del bosc,
he de demanar:
avançar ben poc.
Com m’agrada el deure
reservat al déus,
un peu rere un peu,
aturar-se i seure.
Emprar en el negoci
de tornar a somiar
en terres amables.
Pensar que eren patges
qui em feien regnar
sense massa oprobis.
És el pensament humà
Aprenent de somiatruites,
mig captaire de la sort,
he provat passar de tot,
però preciso de l’aire.
És el pensament humà
tan donat a les pastures
que mai demana aventures
si no sap on descansar.
Hem perdut tots els herois
en batalles desiguals
puix la força mai ens sobra.
Tenim, a prop, una cassola,
una plata on posar carn,
mai deixem de ser alegrois.
La fortuna no ens estima
Com la derrota és propera,
mai sabré què és guanyar;
hi ha un somni català
que s’enlaira i estavella.
La fortuna no ens estima
puix se’n burla i se’n va,
la dissort no haurà atura,
no trobarem el demà.
Però ens queda dolça llengua
que va perdent i guanyant
dos cops a cada pensada.
Posem llapis a la taula
per a trobar el moment gran
on gaudir no faci pena.
El viatjar a la lluna
El viatjar, a la lluna,
voldria la gent,
pobres innocents
hauran poca cura.
La lluna els mira,
calla i somriu,
com fa la viu-viu
i, llavors, sospira.
El viatjar, a la lluna,
és un fet cabdal
sense cap senderi.
Espero que ens quedi,
sense prendre mal,
un xic de cordura.
Diu que faig por
Per a saber que no he guanyat,
la fortuna mentidera
m’ha dit que no haig espera
i de mi se n’ha oblidat.
És un deure entremaliat
arribar a ser bon home,
el vestit l’hauré de pobre
i mai seré el convidat.
Tot i així, navego bé
pel mar de la incertesa
fins aplegar a bon port.
La mossa diu que faig por
i mai em durà a la festa
del riure i estar content.
Pensaments festius (CXXVIII)
14 Març, 2023 06:26
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Accepto la meva condició i prego una mica d’aire.
Volia ser savi, però m’havia de descalçar.
Pertanyo a una secta, no deixo entrar a ningú més.
L’avorriment és el pitjor dels assedegaments.
Ens volen intel·ligents i curts de vista.
Soc dels que ho creuen: Estimar és no fer nosa!
No ho puc resistir: He de posar-me un mitjó a cada peu.
Déu va donar a les dones el dons de parlar i de la supervivència.
Déu no vol pobres a l’infern, no els pot fer patir.
He posat els diners en un banc, ara no em puc seure.
Vaig anar un dia a festejar i la núvia no era dintre la capsa.
Soc amo dels peus i, ells, dels dits.
Mireu si l’estimo que ni me’n desdic.
El cor el tinc presoner, però les orelles a punt per sortir volant.
És comprensible que, viatjant pel cervell, un es perdi.
Quan trobo un encreuament m’assec i espero que algú s’equivoqui.
Mai he entès perquè ens morim quan estem vius.
No desitjo ser més ric del que puc suportar.
Els homes ploren perquè no saben que poden riure.
Un dia, les pedres van decidir no avorrir-se i van deixar de moure’s.
No sabia si volia ser paper o bolígraf, va acabar sent una taca.
El cos ens porta i ens fa equivocar.
Un problema és un defecte difícil de resoldre.
L’home va conèixer quan va perdre l’equilibri.
La por és el monstre que ens cal alimentar.
No tinc més por de l’ombra que la necessària.
Per molt que ho provo, no puc pensar com un ruc.
Déu volia festa i de poc que no el socarrimen.
Estaria complement borratxo si sabés on he guardat el paradís.
Vull aprendre del que ignoro i em passo l’estona plorant.
No vull creure massa, però els peus em diuen on soc.
Tinc en un racó del cap la solució del meu problema.
No vendria un amic, encara menys el compraria.
He anat a l’infern, hauria d’haver dut carbó.
Setanta homes no van poder trobar qui els havia dut allí.
He comprat cent cadires, en volia una d’incòmoda.
No suporto el vi, prefereixo xuclar-lo.
He provat de passar un camell per l’ull d’una agulla, he hagut d’assecar-lo.
Si la voleu entretinguda, poseu-li el mirall lluny del vestit.
Es va morir prompte, tenia por de perdre les ofertes.
No menjava caragols, li feia mandra enganyar-los.
Si tots els homes són iguals, per què trien?
No tinc sort amb les dones, totes tenen ulls i orelles.
No soc de grans vicis, però em fa pena el dimoni.
Aprenent per no ser i set poemes més
14 Març, 2023 06:22
Publicat per jjroca,
Poemes
Aprenent per no ser
Li comento al meu ruc,
quan la lluna està plena,
que dessota una estrella
mai es perdrà la quietud.
Aprenent per no ser,
he bastit mil empreses,
he perdut les promeses,
no sé on les trobaré.
Soc heroi incipient,
lladregot dels meus somnis,
de posat perdedor.
Com em manca un senyor,
li he demanat que torni
a aquell nen tan repel·lent.
Com hi ploro
Na Mariona diu que em vol
i, l’estimar-me, li dol.
No havent trobat un rei,
a qui fer-li la gatzara,
com es mostra enamorada
tot sabent que no ha remei.
Quasi plora, pel matí,
quan de la son és lliurada
i sol prendre l’esmorzar.
Un bol de llet amb poc pa
perquè pensa que hi ha encara
un portell per on fugir.
Com hi ploro quan la veig
portant penes quan menteix.
Abans d’acabar l’hivern
Abans d’acabar l’hivern,
compraré una capseta
per posar, en una estoneta,
una guspira de fred.
Somiaré amb blanca neu
amb una llar ben encesa,
amb l’amor d’una princesa
que se’n burla quan em veu.
Abans d’acabar l’hivern,
he de posar la gràcia
d’aquell llum qui m’acompanya.
He de guarir el sol qui banya,
amb tot l’encert i la traça,
a aquell prat que vol ser verd.
Amb la meva sort primera
Amb la meva sort primera,
una contalla he de fer,
ho posaré en el paper
per a què sigui planera.
Temptant a la meva sort,
vaig desafiar el dimoni
tot dient que sant Antoni
havia perdut el porc.
I la història va acabar
en posar-me a la caldera
per a fer un bon bullit.
Com haig tendre l’esperit,
he de concloure l’escrit
sense ordre ni saviesa.
Per un rajolí de vi
He de dir, per definir,
que he perdut la batalla,
he venut garrofa i palla
per un rajolí de vi.
És vi negre dels que peta
per a fer bon esmorzar,
si en queda per berenar,
hauré jornada sencera.
Soc heroi de ma misèria,
venturer d’estreta sort
i viatger de mil somnis.
Els cecs he de tornar bornis
si em regalen un tresor:
Una bota gran i plena!
Beure em feia més ric
Amb un cove ple de llàgrimes,
un silenci eixordador,
com m’atansa el meu senyor
al purgatori de les ànimes.
Anar fent, anar desfent,
així passen els meus dies,
les angoixes amanides
han de fugir com el vent.
Amb dos secrets que ara tinc,
passo les tardes senceres
fins que s’acomiada el bon sol.
Vora del foc, el condol
d’aquelles penses primeres
quan beure em feia més ric.
Ser una estrella
El silenci de la nit
no ha pausa ni mesura,
entaforat en el llit
qui no amaga sa cordura.
Fer de boig, m’estarà bé
quan la butxaca està plena,
però perdré la lluerna
en fondre tots els diners.
La mossa, qui em demana,
ha de ser dolça i sincera
per a poder-me guanyar.
Altra feina no he d’emprar
que la de ser una estrella
qui llueix sense cap gana.
Sestejar a la teulada
De les feines que he emprat,
prefereixo la de gat.
Sestejar a la teulada
les curtes nits de l’estiu
i cercar aquell foc viu
quan l’hivern fa mala cara.
Estalviar-me a aquell gos
revellit i amb mala cara,
ha de ser de la nissaga
dels qui empaiten per un mos.
I la resta ja se sap:
una menja de la fina;
per tot peix, una sardina
i una sesta amb bon jaç.
Poemes curts (CXIX)
14 Març, 2023 06:19
Publicat per jjroca,
Poemes curts
La més gran
de les raons,
va guanyant
quan tot és dolç
i benestant.
Una casa,
sense envà,
veu qui parla
i qui vol pa,
és poc sobtada.
No em plau
ni m'acoquina
ser a palau,
haver boirina,
descansar amb pau.
En el regne
dels valents,
sent-ne setze
en seran cent,
tots per a rebre.
La petita
de les flors
no ha mida
ni colors,
però ha vida.
A la porta
del veí,
hi ha qui
es riu de mi,
és prou tanoca.
Com he de cantar
si el núvol em veu
i la deixa anar,
em mulla dempeus,
ja m'ho pagarà.
Na Maria
ha demanat
una missa
de comiat,
ha fet salat.
Quan la fera
es riu de mi,
riu planera
perquè sí,
és encisera.
Si em demana,
li diré
que haig gana
quan convé,
avui, també.
La convido
a festejar
i m'oblido
l'endemà,
ja s'ho farà.
Per a ser
home valent,
cal plorar
quan ningú ho sent
o dissimular.
Del silenci
de la nit,
els bruixots
treuen profit
o encanteri.
La saviesa
ja se sap:
ven de pressa,
compra barat,
és molt seva.
Per aprendre
la lliçó,
cal entendre
l'ocasió
o ser al darrere.
Quan la mossa
va a comprar,
porta bossa,
moneder
i el cap ben clar.
A l'escola,
hi ha neguit
quan el mestre
tanca la porta
i dona un crit.
Pel capvespre,
diu el sol
que ha febre,
gana i tot,
no vol rebre.
Per dinar,
demanaria:
setze plats
i companyia
sense pagar.
Com no hi havia
solució,
menjaria
de tot i bo,
com cada dia.
La més magra
de les sorts
no m'agrada
ni em fa por,
mitja setmana.
Quan la jove
està per mi,
porto un cove
de desig,
n'hi ha de sobres.
Epigrames (CXIX)
14 Març, 2023 06:11
Publicat per jjroca,
Epigrames
Camina el llop
entre tenebres,
massa pastors
menant ovelles.
Quan aplegui
al cementiri,
vull que creixi
el gran silenci.
No hi ha passes
al jardí
tan preades
per a mi.
Mai la pensa
m'ha deixat
ni l'enveja
m'ha guanyat.
Ser pobre
i anar al cafè,
és noble,
estaria bé.
He trobat, als anys,
el temps oportú
de perdre paranys
i creure a ningú.
Com demanaria
a la noble empresa:
guanyar la peresa
quan aplega el dia.
En el regne
dels porucs:
dos són febles,
tres són muts.
Les gandules barques,
quan ja són a port,
com parlen, plegades,
del punyent esforç.
Massa joves
van pel món,
les més toves
entre plors.
Com m'arriba
el badallar
quan el son
em ve a buscar.
Al dedins
del gran coixí,
guardo somnis
per a mi.
Mai demano
anar a la font
quan les mosses
ja no hi són.
Entre quatre
queixalades,
passo el dia
sense nafres.
Una vella
es riu de mi,
diu com menjo
més que mil.
Quan la lluna
em ve a buscar,
com li explico
el demà?
A les golfes
del pagès,
quan hi ha menja,
rates té.
Soc tan pobrissó,
tan fet a la gana
que cerco, a la palla,
les cent unces d'or.
En una casa
sense sostre,
és quan passa
que hi ha monstre.
Les lluernes
del camí
són esquerpes
per a mi.
Estimat amic:
He sortit content
en veure, ensopit,
el darrer guerrer.
Quan la mossa
diu que no,
mai fa nosa,
tocar el dos.
L'aranya com fila
des de bon matí,
haurà una formiga
per al seu glatir.
Quan escolto
el sorollet
és quan ploro
un poquet.
La maromes
del vaixell
parlen totes
quan fa vent.
No demano
per menjar:
massa verd
ni poc de pa.
Haig la joia
del convent,
cada vespre,
es fa present.
Va a pescar i set poemes més
08 Març, 2023 18:45
Publicat per jjroca,
Poemes
Va a pescar
I com ser li feia mal
s’ha tornat com un sidral.
Encetà nova aventura
per a viatjar mar enllà,
la barca se li enfonsà
i aparegué la pressura.
Aparegué un salvador
qui tornava cap a casa;
en veure’l com s’ofegava,
el va treure tot de cop.
El pescador havia filla
qui s’havia de casar,
nostre heroi la festejà
i va a pescar cada dia.
El ruquet valent
El ruquet valent,
dessota una estrella,
com es meravella
d’aquell firmament.
A les nits d’estiu,
guaita a la finestra
i sent plorar el riu
quan la lluna és plena.
El ruquet valent
volia somera
per anar a la font.
L’amo no respon
a la seva queixa;
potser no el sent.
Pobre es va quedar
Era un pobre, que us diré,
sense ordre ni paciència,
havia rebut l’herència
de callar i no fer més.
De ben petit, bordegàs,
disposat al sacrifici;
anar a escola, era un vici,
preferia restar al mas.
Entre conills i gallines,
passava tardes senceres
veient les fulles ballar.
Com a pobre es va quedar,
plantava alls, quatre cebes
i tot un solc d’albergínies.
Vaig a peu
Per a viatjar, vaig a peu
entre muntanyes i planes,
a ciutat, porto sabates,
les he comprat a bon preu.
La botiguera és amiga,
ven tot el que pot,
des de peres a albercocs,
a jerseis de bona mida.
Els diumenges, com va a missa,
es confessa al capellà
dels pecats de la setmana.
Menja poc, però ha gana
de posar-se a festejar,
cap nuvi li fa la mida.
Aplegar a la incertesa
Assegut dessota l’arbre,
com viatja el pensament,
essent pobre i innocent
acabarà de culpable.
Entre penes i embolics,
el món tragina mil lluites,
en trobaràs mentre crides
demanant ésser un xic ric.
La fortuna no et recerca
puix et considera babau
i perdedor de la guerra.
Només resta la temença
per posar al pany la clau
i aplegar a la incertesa.
En el desert petit
En el desert petit
de l’allunyada infància,
havia joia i gràcia,
el somni d’ésser ric.
Més tard, el curt viatge
del deure de l’escola,
va ser el posar-me a prova
quan vaig esdevenir patge.
De lletres i lliçons,
vaig aplegar a les mil
per perdre cent batalles.
Com pertanyí a les falles,
oblidà el gra i el mill
que havien els més bons.
Tot esdevé estrall
El llit i el matalàs
em van fent la contalla,
voldria ser canalla
i eixir del vell mas.
Pujar a una somera
i trepitjar camins;
guanyar aventures fins
que la nit fos planera.
Per demanar un cavall,
em sobren els desitjos
de poder batallar.
Us voldria ensenyar,
en aquests temps de riscos,
com tot esdevé estrall.
Escriure per viatjar
Escriure per viatjar
per la blancor del full,
com topo amb el curull
de lletres que he d’emprar.
És en una terra pobra
on avancem perduts,
massa dies eixuts,
massa buida la bossa.
Escriure per viatjar
per muntanyes i valls
fins topar algun castell.
Allí, mon cor mesell
va fent escarafalls
fins que arriba la pena.
Pensaments festius (CXXVII)
01 Març, 2023 05:07
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Tinc molta sort, em llevo i trobo el món.
Sense paraules, s’aplega al regne del silenci.
Estic convençut: Dos més un són més!
El cel no està a sota, és enmig.
Mentre Déu posava el peix, el dimoni amania la carn.
Vull ser déu, però no trobo voluntaris que m’adorin.
Vendria tot un dia de ser home per una hora de ser déu.
Estava enamorat: les pedres semblaven ones i recollir-les era nedar.
És home poc entenimentat, respira i no aplaudeix.
Escurcem la vida i volem endarrerir la mort.
Tinc un dubte gran, els altres ja els he amagat.
Tot i sortint d’hora, arribo quan no m’esperen.
A l’escola, el pou no para d’enfonsar-se.
Les noies són maques i els nois desenfocats.
No puc anar més enllà, només trobo miralls.
He vingut a posar pau, però no trobo on desar-la.
Necessito comprendre un cos que m’avergonyeix.
Estic aprenent a dir no sense cap motiu.
Tots em salvaran, però, ara, m’ofego.
És un home estrany, fa una estona que em coneix i no m’enganya.
Déu no té por, la va haver de donar als seus servents.
Sense fe, no es va enlloc; amb ella no gaire lluny.
Tinc un problema, no el penso deixar.
L’amo té una idea, desitjo ignorar-la.
El problema del casat és no haver allargat el festeig.
Cal estimar les dones sense intenció de demostrar-ho.
Mai deixeu de jugar, igual us moriu.
En una guerra, necessitem, almenys, dos guerrers.
Sóc un ruc sense palla, voleu més mala sort.
He sortit de casa en sentir parlar l’escombra.
No entenc els diners: els vull guardar i em fugen.
Mireu el vent, s’enfada i no ho explica.
Escric sol i m’atipo sense pressa.
Els peus em van dir que les sabates eren per a mi.
El públic, com no pot jugar, prova de ferir el temps.
Procuro no fer-me vell encara que no me’n surto.
Li he demanat a Déu ales i m’ha regalat un llapis.
Estic convençut que, mentre escric, respiro.
No vull perdre el temps, he guardat el rellotge en el calaix.
Estaria avorrit, però m’hauria de lligar el cervell.
Deixaré de treballar quan cap neurona em vulgui.
Déu va posar el sol, es pensava que estalviaria més.
Escriure és tan bonic que no us cal pagar per fer-ho.
Podria manar, però no em trauria el món de sobre.
He perdut la fe i set poemes més
01 Març, 2023 05:04
Publicat per jjroca,
Poemes
He perdut la fe
Sent pobre i pagès,
treballo a la plana,
el cap es desgrana
en acabar el mes.
He d’anar, al mercat,
a cercar fortuna,
hi ha una mossa bruna
qui m’ha demanat.
No és maca ni té
terres a l’Havana
on poder ser ric.
Ben sovint, li escric
i el llapis proclama
que he perdut la fe.
La mare m’ha dit
La mare m’ha dit,
a prop del migdia,
que haver una família
és un goig diví.
Sentir el marrecs
plorar a mitjanit
i sentir el profit
qui donen els nets.
La mare m’ha dit
que hi ha una veïna
amb el cor obert.
Passaré despert,
a l’hora de missa,
per si es topa amb mi.
Omplirem el got
A l’hivern, haurem el fred
recercant porta i finestra,
és un hoste qui penetra
en trobar quelcom obert.
Portarem llenya del tros
menys gruixuda i més prima,
encendre el foc em convida
i gaudir-lo a poc a poc.
Pararem taula a les sis
perquè encara resta llum
i no cal massa cresol.
Omplirem, del tot, el got
per a ofegar, de gust,
les mancances i el neguit.
Quan el fred hagi arraulit
Les eternes meravelles
de poder passar la nit
dessota de les estrelles
quan el fred hagi arraulit.
Per a travessar els camins,
ompliré el sac de mancances,
partiré a unes vacances
sota l’ombra de vells pins.
Quan em plagui, somiaré
que un castell he conquerit
per a oferir-lo a una mossa.
Per si em diu com vol ser esposa,
li posaré el meu neguit
en un festejar lleuger.
Travessarem els camps
Com travessarem els camps
ben perduts de la constància
on el poble havia la gràcia
donada per als humans.
Sentinelles pel matí,
herois al punt del migdia,
amb una misèria unida
a l’angúnia de ser aquí.
Poques jornades de joia
amb una panxa poc plena,
de l’oliva a la verema,
del turment a la revolta.
I tot d’una el foc encès
anunciant el gran hivern.
Poseu oli al setrill
Poseu oli al setrill
puix la foscor és venturera,
tan prompte a casa aplega,
ens deixa la negra nit.
Sento com l’olla es queixa,
comença a fer somicons,
ha de ser per les raons
que s’enfada i s’esvera.
Els minyons vora la taula
amb el llapis a la mà
i una llibreta corpresa.
Van a tombs en l’escomesa
i proven de dibuixar
sense esforçar-se massa.
Nou enrenou
És la flor de l’ametller
tan joiosa i venturera
que, avui, com no hi ha espera,
vol eixir a sentir el fred.
En el dedins de la branca,
haurà passat mig hivern,
però guaita con el perd
i ens mostrarà sa cara.
Les abelles, en sentir
aquell suau enrenou,
es disposen a volar.
A l’abeller, ha de restar
una reina sense sou
tipa de son i glatir.
Com era juganer
I com era juganer,
pensava, a l’hora baixa,
que compraria, a rebaixa,
mitja casa i un paller.
Però vingué la dissort
vestida tota de negre,
com va jugar i va perdre:
terres, cases, plata i or.
I com era juganer
va cridar el vell dimoni
per a encetar la partida.
La desfeta és amanida,
quedarà mig coix i borni,
encetant ser ploraner.
Poemes curts (CXVIII)
01 Març, 2023 04:58
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la muntanya hi ha
munió de cabres,
un vell taujà
sense les nafres,
després, se'n va.
A la cova tinc
un somni perdut:
voler ser sabut
sense l'enemic
mirant amb ull cluc.
El gener dormia
en el si del glaç,
un déu ho sabia,
però no en fa cas,
després, s'ofenia.
Mil revoltes
al coixí,
si hi són totes,
puc dormir,
haig absoltes.
En el regne
de l'oblit,
quan hi ha metge
no hi ha amic,
ho puc entendre.
Amb la joia
del meu cor,
qui em dona
aquest tresor
per a fer la mona?
No haig pena
ni diners
ni m'espera,
a fi de mes,
cap paga extra.
Doneu-me pa
amb una ceba,
ella m'espera
per a guanyar,
vaig a la seva.
El gegant
del mas del pi,
els dimarts,
va a dormir
sense fer parts.
A la vora
d'un pagès,
poca gana
i menys diners
cada setmana.
Quan havia
un xic de son,
com sabia
aplegar a port
durant el dia.
La més maca
de les flors
mai demana
quan la fredor
me l'apaivaga.
Sant Antoni
diu que, el fred
al dimoni,
el fa despert,
millor no el toqui.
Per a ser
un home de bé,
cal saber
on posar esquer
o fer un bon prec.
Na Joana
diu que sí,
que li agrada
anar a dormir,
després, s'enfada.
A l'escola
de la son,
com es gronxa
la tardor,
aplega d'hora.
Els pobres cantaven
a la taula estant,
els rics poc que ho fan
mentre hi ha per menja
un bon tall de carn.
Els camins
de la dissort
duen fins
que apleguen tots
a mar endins.
A la rambla
de les flors,
vint són massa,
deu són pocs,
és el que passa.
Si preguntes,
et diré
que, en el regne,
no hi ha fe,
ni quasi dubtes.
Massa cases
on dormir,
però esclaten,
pel matí,
les gran baralles.
És quan dormo
que tinc son,
és quan plou
que em sento sol,
no ric ni goso.
Epigrames (CXVIII)
01 Març, 2023 04:50
Publicat per jjroca,
Epigrames
I llavors m'agrada:
anar a dormir,
parlar-li al coixí
sense gran basarda.
El més savi
del meu món,
diu que és avi
sense saber com.
Amb el vent,
ve la follia,
li fa companyia
mentre va perdent.
Estimats demanaria
si estimar fóra precís,
però caldrà fer un recés,
ennuegar-se amb companyia.
En el regne
de la son,
quatre pedres
fan un món.
He demanat, al bon déu,
el treballar com un gos:
moure cua, cercar un os
i llevar-me a quarts de deu.
Cerco, en el destí,
la vana promesa:
Una cambra meva
on poder finir!
He demanat,
a la lluna nova,
tota una cassola
de peix ben cuinat.
Una rosa,
al jardí,
mai fa nosa
per la nit.
A la casa
de l'Andreu,
cada tarda
duu sa creu.
En el regne foll,
passo tot el dia,
callar mai em dol
quan hi ha companyia.
A la guerra
i a la mort,
tot s'esguerra
enmig la por.
Demanaré, si s'escau,
una ampolla de bon vi,
després, en ser a la nit,
faré cara de babau.
La fortuna ve
i, com porta pressa,
surt per la finestra,
mai no sé el perquè.
He estat,
fins a mitja nit,
enfeinat
en trobar un amic.
Les paraules
s'enduu el vent
i, si parles,
ni les sents.
Per a contar
cent mentides,
haig les eines
amanides.
He de demanar,
quan aplegui a casa,
un plat, una tassa,
un sopar de grat.
A la vora
del camí,
hi ha qui plora
perquè sí.
He d'aconseguir
trobar l'harmonia,
perdre la follia
i poder dormir.
Sense males
intencions,
van les fades
cercant mons.
A la lluna,
he demanat:
La fortuna!,
he fet salat.
Per a ser
bon llaminer:
Menjar poc,
pair-ho bé!
A la casa
dels parents,
quan hi ha gana,
sobra gent.
Si m'estima,
li diré
que m'obliga
a quedar bé.
Mai demano
per a mi
per si l'amo
diu que sí.
A la guerra
i a la mort,
qui no es queixa
és que no pot.