Quasi m'atreveixo a dir i set poemes mes
22 Febrer, 2023 05:09
Publicat per jjroca,
Poemes
Quasi m’atreveixo a dir
Quasi m’atreveixo a dir
que, en aplegar la tempesta,
al cel, demanaré festa
fins ben entrada la nit.
Vull els somnis, a l’engròs,
amb cullera i forquilla,
he d’aplegar a una illa
on el seny és més galdós.
Quasi m’atreveixo a dir
que porto els anys ben lligats
amb una corda d’espart.
Us deixaré aquella part
on venen els convidats
a despullar el gaudir.
Demano com el cargol
Demano, com el cargol,
vent suau i ample sol.
Passejar amb sa casa
per a trobar una fulla,
ben tendra, dolça, poruga,
disposada a ser menjada.
Per demanar-li al bon Déu,
he d’avançar, a poc a poc,
fins arribar a la finestra.
Ben disposat a la festa,
he d’oblidar que la por
és el fruit de ser ateu.
Demano, com el cargol,
menjar tost i restar sol.
Com a home tafaner
Com a home tafaner,
viuria amb una engruna,
fora aquesta ma fortuna
per fruir i poder ser.
Amb nas, orelles i ulls
eixiria a la contrada
per sentir com l’estimada
anava viatjant pels fulls.
Com a home tafaner
li contaria, al dimoni,
les mil coses que he de fer.
Com gaudiré el plaer
ben a pleret, quan no es nota
que vaig somiant sense fre.
Demanaré tardor
Al racó de l’ampla sort,
qui no somia és que no pot.
Per caminois i averanys,
passo les tardes senceres,
no vulgueu altres dreceres
quan només demanen planys.
Amb la vida assedegada,
a poc a poc, vaig al tros;
com li falta una llaurada,
demanaré un tractor.
Si el tractor no feineja,
perquè no ho puc pagar,
he de demanar que l’herba
a altre camp vulgui anar.
L’olla vol bullir
Essent pobre i innocent,
no he guanyat en cap guerra,
la lluita m’està permesa
i s’acaba un poc després.
A la casa del veí,
al capvespre, calen foc;
es remullen amb bon vi
i no es queixen de la sort.
A ma casa, ja se sap,
ni salsitxes ni baldanes
la paella vol fregir.
Veig com l’olla vol bullir
tota tipa de patates,
només li manca la carn.
Na Mariona com s’enfada
Na Mariona, del meu cor,
diu que sóc home de por.
Amb aquestes, mes misèries,
mai aplegaré a ser ric;
vaig muntant un embolic
que dura tardes senceres.
Na Mariona com s’enfada
i em posa en un calvari,
diu que menjo a diari
puix no em privo de la gana.
De tant en tant, la conversa
esdevé mal averany,
porto així quasi mig any,
mai demanarà ser meva.
El viatge etern
Les paraules van al vent,
el vent trascola per terra,
com s’apropa a una guerra
on vol guanyar l’innocent.
Bon ofici és mentider
si pot enganyar a la Parca;
li he d’enllestir la barca,
però mai em trobo bé.
Ha de ser, el viatge etern,
la darrera aventura
de la que no es pot tornar.
Com que, avui, no vull anar,
he demanat altra cura
per si la joia es perd.
Un lloc per a anar
Cansat de somiar
amb la incerta glòria,
cerco, a la memòria,
un lloc per a anar.
He de ser captiu
de tots els afanys,
he passat massa anys
afora del niu.
Vull ser un reietó
en regne ignorat
i dalt de la serra.
Per fer el que peta
sense demanar
nou deslliurador.
Pensaments festius (CXXVI)
14 Febrer, 2023 18:24
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Cap noia somia en fer-se vella.
Un ruc pot volar si aprova l’examen.
He tingut força núvies, no n’he conegut cap.
Es va morir asfixiat, no li havien presentat l’aire.
El pare de tres filles treballa per descansar.
Vaig portar la núvia al cine, un dia l’aniré a buscar.
Vaig anar a demanar feina, ara espero que no em trobin.
La mare de la meva dona és qui m’ajuda a tornar tard.
No suporto ser pobre, traieu-me els diners de sobre.
No sé si bec alcohol, però em calço la gorra.
A casa, he posat llum; ara, m’hauré de planxar.
Un voldria ser barquer; però el riu, de vegades, puja.
No penseu mal, no ens acostarem ni de bon tros.
És, pràcticament impossible, viure sense respirar un cop al mes.
És un mal metge, cura més del que necessita.
He provat de pujar al cotxe, el que em costa és posar-me a dintre.
Vaig anar a ciutat, em van fer córrer fins que vaig sortir.
He provat de provar-me uns pantalons, no sabia on posar el cap.
Quan va dir que era lladre, li vaig regalar les claus.
No tinc problemes d’audició, no sento res.
Per perdre el partit van haver de regalar l’àrbitre.
Volia ser una pedra, però em sobraven els peus.
Tinc por, diuen que per morir no cal fer res.
Sempre he dormit sense saber com.
Treballar és tan complicat que dura tota la vida.
El pagès porta el menjar i el cuiner el mareja.
No puc convèncer Déu, però segur que va errat.
No voldria passejar, però el món em porta.
He de morir com sempre, sense massa ganes de menjar.
Em llevo d’hora perquè el son em vol prendre el llit.
Estic disposat a guanyar el cel sense deixar la terra.
Les paraules del mossèn, si van al cel, no solen tornar.
És una sort fer un viatge sol, però ben acompanyat.
Estic disposat a treballar, si la feina em deixa.
Escriure és volar, sempre seguint la línia.
Estic escoltant el cor, no contesta ningú.
Viatjo amb ruc, no solem discutir.
Ha passat un altre any, ni l’he reconegut.
He comprat una setmana per a no fer res.
Anem d’excursió, algú fa moure la carretera.
Procureu no abandonar Déu en un lloc massa pregon.
Déu portava pressa i li va vessar tota la por.
No cal patir pel cos, ell ja té cura de nosaltres.
Sense dubtes, estic per a morir.
Vindrà sant Antoni i set poemes més
14 Febrer, 2023 18:12
Publicat per jjroca,
Poemes
Vindrà sant Antoni
Vindrà sant Antoni
el mes de gener
per tal de saber
on rau el dimoni.
Com la lluita enceten
els dos esperits,
és un mal antic
enmig les tenebres.
I calarem foc,
encendrem les atxes
per fer processó.
Vull mel i mató
per trepitjar brases
sense gran dolor.
L’amic ruquet
Escoltant xerrar
al ruquet valent,
veig que ser innocent
fa de mal portar.
Userda i palla,
un xic de garrofa
i mirar quan toca
fer la revifalla.
Com l’amic ruquet
demana l’estiu
per tal de viatjar.
Cansat de somiar,
voldria altre niu
en un nou indret.
De la feina, res a dir
Mil comandes per a fer
i em canso de seguida,
és llarga aquesta vida
quan et priven el cafè.
Fumaria un bon cigar,
em prendria una copa,
però el metge és tanoca,
comenta que ho tinc clar.
De la feina, res a dir,
puc treballar, tot el dia,
mentre aturi per dinar.
De cigrons, me’n puc estar
i l’amanida em convida
a penar abans de dormir.
El gruix lladrar
Amb converses amb el gos,
ens barallem una estona,
l’albada és cosa bona,
el passeig no és dolorós.
Com el lligo del collar
per eixir per les contrades,
esperem no haver troballes
ni encetem el gruix lladrar.
Carrers amples, carrers estrets
i el gos que ja es cansa,
li posaré una manta
perquè tremola de fred.
La caminada conclou,
no ha estat massa enrenou.
A la branca, una flor
Enmig d’un camp adormit,
l’ametller, de cop, desperta,
diria que porta pressa
per botonar i florir.
A la muntanya, hi ha neu,
a la plana, la rosada,
l’ametller no té aturada
i malparla sense veu.
A la branca, una flor
es llença a l’aventura
d’esclatar i posar color.
Com no hi ha aturador,
espero que la Natura
esperoni l’escalfor.
Demanaria saber
Demanaria saber,
sense esbrinar-ho massa,
per què m’agrada una tassa
prou plena d’un bon cafè?
I parlar, de nou, del temps
per sentenciar la collita:
Aquest any serà de mida
per haver un cistell ben ple!
Donar tombs a la conversa
fins que algun entremaliat
em porti a un lloc estèril.
Com enyoro aquell pretèrit,
el futur em sembla ingrat,
la foscúria és manifesta.
El gran salt
Aigua forta, mala mar
i les barques en el port,
van esclatant en un plor
quan demanen navegar.
El pescador no ha sort,
el peix ja no l’espera,
una angúnia passatgera
com es va endinsant al cor.
Les cases demanen calç,
les places volen el sol
mentre els núvols avancen.
És el vent qui veu com dansen
les fulles velles del bosc
tot demanant fer el gran salt.
La foscúria de la ment
En tan alta solitud
de la tenebra quan passa
sento la noble virtut
quan assoleix altra casa.
Les foscúries de la ment
no són planes ni rialleres,
han de fer-ne de les seves
esmicolant pensaments.
Com jo m’ho miro i veig
damunt d’una nau lleugera
veig com s’enfila l’enyor.
Cap vestit de perdedor
ha de ser d’altra manera
sinó pobre en escreix.
Poemes curts (CXVII)
14 Febrer, 2023 18:10
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Massa cases
de pagès,
parlen, parlen
com si res,
estan cansades.
Li he contat al sol,
en el meu passar,
que, si trobo un bou,
millor és trepitjar
altres caminois.
He escrit la carta
als tres Reis,
demano una capa
per si s'esdevé
amagar-me ara.
A les terres
d'enrenou,
no hi ha serres
ni tresors,
només queixes.
No voldria
anar a cercar,
alegria,
on no n'hi ha,
m'espantaria.
Amb la barca nova
no hi vull anar,
quan viatja sola
no se'n pot estar,
més que córrer, vola.
El pastor somiava
dessota d'un pi,
ovelles contava
fins arribar a mil
després les nombrava.
Mai oblido
anar a dinar
i endevino
el que hi ha,
després, critico.
Ni comandes
ni neguit,
tardes, passen
sense crits,
no van maldades.
Al camí
de la dissort,
passen sis
enmig de pors,
xisclen com vint.
Una poma
haig a l'hort,
parla sola
amb tothom,
com li prova.
Si em vols
enamorar
dona'm cols
per a dinar,
ho saben molts.
Les campanes soles,
en el campanar,
les sento com ploren,
voldrien marxar,
però, avui, no poden.
Em pregunten,
en venir,
i m'apunten
al glatir,
però mai curen.
Sense pena
ni neguit,
ve la sega
com he dit:
quan canta l'era.
Quan la bruixa
es riu de mi,
li he de dir
que el cor afluixa
a desdir.
Al carrer
on viu l'enyor,
el primer
és buidar el cor
sense caler.
Quan la flor
vol esclatar,
cal ballar
amb gran dolçor
i rondinar.
Mireu-la con va
tota esblaimada
per si pot trobar
on l'amor s'amaga,
no sé perquè ho fa.
Amb les ganes
de menjar
m'he quedat:
cinc baldanes
fan bon plat.
Si l'estimo
en veritat
mai no miro
si és pecat,
ho endevino.
Com li conto,
cada nit,
que, quan dormo,
no faig crit
ni destorbo.
Epigrames (CXVII)
14 Febrer, 2023 18:03
Publicat per jjroca,
Epigrames
Com et deia,
bon amic,
faig la feina
per la nit.
Una bona mossa
no n'està per mi,
li dic: Estàs boja?,
em respon que sí.
A l'hora tardana,
aplega la lluna,
diu que està cansada
d'anar fent la muda.
Si m'estima,
li diré:
que ésser rica
li convé.
Al racó estant,
ben a prop de l'era,
veig el sol com crema,
però no ho fa tant.
Si el núvol vol,
crida la tempesta,
parlaré amb el sol
per si vol la festa.
Quan arriba
el cap del mes,
hi ha fatiga
i poca fe.
D'aventures
i valents,
hi ha més cues
que pas gent.
En el regne
de les flors,
les abelles
van al vol.
Com demano
l'aventura
quan s'atura:
l'anar amb carro.
A la casa
de la mossa,
mai li passa:
la gran joia.
Quan li parlo
i li dic,
com em munta
l'embolic.
Per haver
tan poca sort,
cal saber
com restar sord.
No haig gana
ni il·lusió,
però empaita
i xisclo fort.
Estimat parent:
Quan sigui a l'albada,
diré, altra vegada,
com em vaig fonent.
Quan la joia
em ve a cercar,
sempre diu
que ha de marxar.
Sense massa son,
la lluna parlava
criticant el sol
puix fa mala cara.
En el regne
de la nit,
o alliçono
o estic dormint.
Una rosa sola,
al jardí estant,
el dilluns com plora,
el dimarts no tant.
Haig per vendre
l'ocasió
de ser heretge
si Déu vol.
Per les planes
de l'encís,
van i vénen
els més rics.
El camí de casa
mai el tinc tancat,
sent el temps quan passa,
es fa el desmenjat.
Li diré,
per si de cas,
que, si convé,
faré bondat.
Porto pedres
al sarró
per si em peguen
de debò.
Per cantar les penes,
porto un guitarró,
si apleguen a festes,
empraré el tambor.
M'agradaria sortir
quan s'amaga el sol,
sóc pobre mussol
sense l'avenir.
En el joc,
vindrà la palla,
qui davalla
ja ho té tot.
Parlo del meu amor i set poemes més
08 Febrer, 2023 06:13
Publicat per jjroca,
Poemes
Parlo del meu amor
La marona em diu que sí
i prompte vaig a dormir.
Vull tenir mil somnis vers
amb joioses ocasions,
pocs moments han de ser bons
si no em mires ni em sents.
He comprat, per a tenir,
un ruquet ple de bondat,
a la feina, fem salat,
però mai hem de glatir.
Sentinelles del meu cos
no em féssiu la contalla:
Ella és freda, badalla
quan parla del meu amor.
Vull la muda
Amb la pensa d’aviram,
qui demana una poncella?,
a l’estiu, la vida és bella,
a l’hivern, potser no tant.
M’agradaria tenir
un bosc ben farcit i espès,
la vida sense interès,
una mort sense glatir.
Però apleguen males hores
i venen els caçadors
a fer una festa feixuga.
És llavors quan vull la muda
i em planyo, entre les flors,
per trobar-me un temps a soles.
Aniré ben dret al cel
És la vida qui m’empeny
per senderes lluminoses,
com voldria passar hores
sense, mai, parlar del temps.
Sóc d’ofici llaurador
i caçador quan em plau,
he de trobar algun babau
per a fer-li un bon sermó.
Aniré ben dret al cel
sense emportar-me els pecats
ni el dret de la follia.
És un bon àngel qui em guia
i li mano, en veritat,
quan considero que es perd.
Li comento a la gallina
Clou la pluja, parla el vent,
de segur que ningú el sent.
Es queixa del nostre enginy
per a fer-lo córrer massa,
com que l’home ha prou traça
tot el món es farà gris.
Hem de buidar la ciutat
i tancar els pobres negocis,
hem de pensar que ser socis
no ha de ser un resultat.
I tornarem a dinar:
ous ferrats i una sardina,
li comento a la gallina
i s’atipa de plorar.
A la casa del davant
A la casa del davant,
viu una gràcil poncella,
hauria de ser princesa,
però príncep no n’hi ha.
Com somia pel matí
quan el sol li porta el llum,
el dormir és bon costum,
s’hauria de mantenir.
La mare li ha demanat
que vagi, d’hora, a l’escola
per a aprendre de llegir.
Les lletres no han de patir
puix ella mai fa la prova
d’assolir el deure emprat.
Na Mariona és així
Na Mariona, del meu cor,
prou m’estima, però poc.
Com demana un príncep blau,
al meu goig, mata l’encís;
és un amor fonedís
que mai deixa el catau.
Li he portat rams de flors,
mil versos i alguna joia;
ella ni em vol ni gosa
de sentir el meu clamor.
Na Mariona és així:
mig poncella, mig deessa;
pel mati, no porta pressa,
però demana la nit.
M’he tornat prou mentider
Quan la pensa m’acompanya,
em porta pel carrer estret,
és quan aplega el desert
on m’oblida i m’enganya.
He treballat les mil lletres,
cap ni una m’ha fet cas,
hauré de ser l’escarràs
carregat de malifetes.
Oblidat del dolç amor
d’aprendre un nou poema
més amable, més lleuger.
M’he tornat prou mentider
per si, a l’angoixa, faig pena
i s’emporta el meu enyor.
Les paraules dolces
Les paraules dolces,
el mirar encongit,
els sospirs tanoques
en ser a la nit.
Massa m’acompanyen
en un món reclòs,
naveguem els dos
per tèbies muntanyes.
Les paraules volen
cercar el remei
de saber-se nobles.
En tornaran poques
a cercar la llei
per saber on es troben.
Pensaments festius (CXXV)
01 Febrer, 2023 06:30
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
La missió del cap és fer patir les cervicals.
No li fa falta ser meravellós, ja li direm.
Necessita pujar escales, es pensa que és baixet.
El més pesat és posar-te a un tros de món que no et pertoca.
No tinc por de la mort, però no li trobo cap hora bona.
A cada ratlla, és millor demanar-li excuses al full.
Netejar és saber canviar les taques de lloc.
La mare Terra és la reina de les bugaderes.
No cau, és que torna a casa de pressa.
Ells no em veuen i jo els ho agraeixo.
No us porto el meu món, no trobaríeu la casa.
Déu és, però mai arriba.
Estimo tant a Déu, que ni m’acosto a casa seva.
No envejo Déu, només he de passar comptes amb un.
Els nens són macos, no els deixeu fora de l’ampolla.
No és un borratxo, només li agrada saber que guarda l’ampolla.
He estat pensat deu segons, hauré de medicar-me.
La llibertat té el dret de no ser-hi.
He comprat una goma després de demanar perdó per les errades.
Ensenyar és tan senzill que no cal ni posar-s’hi.
Ens posen la moda perquè algú ha de dir que els anys passen.
Podria tenir servents, però qui em serviria?
Hi ha dos mons, el que tinc i el que desitjo.
No puc creure en els vells, s’hi han fet sense esforç.
És un home enfeinat, encara no sap on vol anar.
Estic treballant per provar d’arribar a no fer res.
No sé creure, deu ser perquè la meva presó és petita.
Està condemnat, ha de viure tots els dies.
Viure és tan bonic com curtes són les hores.
Morir-se vell és una història desvalguda.
Li dono temps al cos per a què em conegui.
Estic sorprès, mirava el mirall i m’he reconegut.
Déu vol para el món, té símptomes de vertigen.
Porto prou anys com per fer-ne cabre un més.
És bonic viure si pots suportar la meitat dels maleficis.
Estic preocupat, les hores segueixen sent prou llargues.
No em preocupen els segons, només els batecs del cor.
Estic buscant les partícules de tinta útils.
Massa paraules amaguen el que volien dir.
Tindria més fantasmes, però no tinc on exhibir-los.
La poca intel·ligència de l’home ho demostra la seva evolució.
M’agrada treballar menys del que es pensa el veí.
Posar una escala és assolir la nostra mediocritat.
Cap rei vol pasturar les vaques alienes.
Mana el meu cos i set poemes més
01 Febrer, 2023 06:26
Publicat per jjroca,
Poemes
Mana el meu cos
Manta hores de la nit,
he passat amb ull obert,
no m’agrada estar despert
quan és hora de dormir.
Però mana el meu cos,
del cervell no en fa cas,
em comenta el matalàs
que voldria estar més tou.
Em llevo amb poca gana
i m’assec vora la llar,
el vell tronc està cremat,
però llença espurna encara.
Al bell mig de tanta sort,
hauré de queixar-me un poc.
Treballa sense sou
Deixeu-me gaudir un moment
quan estic a recer del vent.
Comprenc la mare Natura,
puix no atura ni un moment,
només soc un innocent
qui trafega entre la runa.
Les fulles com s’agombolen
en el reclau del camí,
ella plora perquè sí
i, si ve l’ensurt, com volen.
És fort aire el que es mou
perquè, ara, porta pressa,
li deixaré fer escomesa
puix treballa sense sou.
La mare soledat
Com la mare soledat
mai demana companyia,
diria que es passa el dia
per l’estança feinejant.
I ben poc que s’avorreix
sense tenir convidats,
poca cosa li han donat
i mai plora en escreix.
Com la mare soledat
es dedica a fer comanda
sense aturar per somiar.
Un dia, sola va restar,
asseguda a la plaça,
per trobar un enamorat.
Tanta flaire
Com el pare ha comentat:
Ja vivim al disbarat!
Sentinelles sense nord,
reietons sense remei,
per a enllestir una llei,
posarem rauxes i pors.
Mai sabré si avancem
o anem cap a la cova,
m’agrada seure a la vora
per a veure com anem.
Els rics volen ser més rics
i lluiten per tenir aire,
de segur que tanta flaire
els deixarà estabornits.
Ja m’ho deien
De gandul a pidolaire,
he passat la gran fermesa,
ara, soc a la feblesa
i tan sols demano aire.
De derrotes i batalles,
n’hauré trobat més de cent,
cap ni una, havia seny,
totes foren mal donades.
Els amigots ja m’ho deien
que així no anava bé,
vaig acabar com pogué
mentre la resta se’n reien.
A la fi, fou veritat
i perdé el que havia emprat.
Els manaments
És a l’hora de sopar
quan em va empaitant la gana,
com deu fer una setmana
que prego per no menjar.
El metge, amb posat seriós,
m’ha posat els manaments:
Has de guarir-te les dents
i endrapar només un mos!
Vaig, pel món, bocaterrós
amb una paciència curta,
menjaria des de l’albada.
Com no haig enamorada,
em vaig perdent per la runa
per si trobo un plat d’arròs.
Com l’aviram
Ben amunt de la muntanya,
he trobat un vell pagès,
allí, la festa no enganya,
pots trobar-ne: massa o més.
Les oliveres concises,
els desvalguts ametllers
i matins de no fer res
amb ses tardes amanides.
La dèria de passar fam
és gasiva i temptadora
puix mai sap on aturar.
Ho deixo per al demà:
poder sortir-ne a la vora
tot volant com l’aviram.
Tal com soc
Amb dues-centes queixalades,
ja hauré la feina feta,
no aturar és una promesa,
però venen les maldades.
Em llevo prompte del llit
per si aplega mala feina,
el pare va comprar l’eina,
ha de ser amb gran delit.
Les comandes de la sort
a una casa són properes
i ben d’hora han d’aturar.
Em deixaré per demà:
afaitar-me, fer les celles
i mostrar-me tal com soc.
Poemes curts (CXVI)
01 Febrer, 2023 06:22
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Amb la feina
que jo tinc,
porto l'eina
tot sovint
i sense beina.
En sentir
tan dolces veus,
vaig glatir
com qui veu Déu
i l'avenir.
I si ho fas
amb poca cura,
procura
passar pel sedàs
per si muda.
Cada dia
al dematí,
l'alegria
em cerca a mi,
poc que ho sabia.
En el regne
de la sort
cada vespre
duu sa dot
o la vol rebre.
Manta cases
a l'estiu
com demanen:
la xiu-xiu
i les rondalles.
Si la jove
em ve a cercar,
faig el pobre
i deixo anar:
Soc molt mediocre!
Han de seure
els quatre amics
per a creure
que soc ric,
ho he de vendre.
És quan regna
primavera,
quan la desfeta
ni clama
ni se l'espera.
Sense llenya
ni carbó,
ella espera
un xic d'amor,
vindrà de pressa?
En el regne
mana el rei
i és heretge
qui no creu
ni sent la llei.
Qui demana
ser valent,
quan esclata,
com el vent,
la mà a la cara.
És qui mana
a la vila
qui ens demana
prendre til·la
per si ens agrada.
Per trobar
el darrer vers,
cal penar
i plorar més,
després se'n va.
La veïna
del meu cor
diu que aprima
el mal d'amor,
tot és boirina.
Massa cases
del carrer
tenen ombres
sense fe,
són ben tanoques.
Enllesteixo
un bon dinar
i no em queixo
del demà
ni l'avorreixo.
Na Maria diu,
quan dorm i somia,
que es troba a l'estiu:
Posa'm un nou dia,
vull fugir del niu!
Les més joves
tenen son,
les més velles
ni saben com
dormien elles.
És si plou
a mitjanit
quan es mou
mon esperit,
deu ser nou.
Vaig creixent
per ésser gran,
vaig pendent
l'arribar a sant
vora l'infern.
Massa tip
per a menjar,
massa gris
per a somiar,
ho deixo anar.
Epigrames (CXVI)
01 Febrer, 2023 06:16
Publicat per jjroca,
Epigrames
Sense hores,
sense llei,
van les tornes
en escreix.
Cada vespre
o matí,
en el regne,
es vol dormir.
Contava les hores
des del fons del llit,
com li porten totes
manta d'esgarips.
La lluna volia
festejar amb el sol,
li diu que no vol
i plora encongida.
Quan al regne
no hi ha son,
és que tenen
mals records.
El pastor volia
anar a la cleda,
però diu l'ovella
que poc li convida.
Com sento plorar
la busca quan roda,
diu que es troba sola
i no pot parar.
I un dimoni fredolic
posa llenya a la caldera,
la caldera quasi crema,
no li seré més amic.
És quan parlo amb la flor
quan noto la flaire dolça,
ella es cansa i no hi toca
perquè no ha vingut el sol.
Benvolguda lluna
si no estàs per mi,
vés a saber qui
romandrà poruga.
Al castell
dels compromesos,
com més vells
més prompte ofesos.
Quan la casa dorm
i el vent li trascola,
la sento com plora
i no sap per on.
Sense eines
per segar,
massa feines
han de plegar.
En el riu
de l'alegria,
el més viu
és qui no crida.
Estimada son:
deixa'm al coixí
aquelles cançons
per a passar la nit.
En el sac
de les tenebres,
no he posat:
ni sol ni estrelles.
Avui, et confessaré
que, quan passes per la plaça,
el meu cap es fa carbassa
i el meu cos no ha ni pes.
Quan m'estimi,
li diré:
Que haig vici
i no faig res!
Si em demana
per sortir,
li he de dir
que no tinc gana.
A la rambla
de les flors,
hi ha qui mana
o qui no pot.
Doneu-me, si cal,
un xic de condol,
ha marxat el sol
ni m'ha dit on va.
No demano
per a mi:
haver amo
fins a morir.
Ensopego
amb els fanals,
és quan prego
un carrer pla.
Es farà saber
que, a dos quarts de cinc,
en serem uns vint
per a no fer res.
Mireu si
ella m'estima
que s'oblida
del coixí.
A la sínia,
diu el ruc:
Cal ser eixut
i prendre via!
Si la nit
em ve a cercar,
he de trobar:
altre camí.