Pensaments festius (CXXII)
01 Gener, 2023 06:14
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
És tan ric que s’ha comprat un núvol per a dutxar-se.
Tinc un secret, però no sé on l’he deixat.
No crec que cap idea vulgui romandre en un cap.
Sóc tan lliure que m’he quedat sense ningú.
Tots esperen que algun dia no serà idèntic.
És més fàcil tenir pobres, és més barat.
Si el cos es cansa de viure, escriure serà més complicat.
No es va salvar ningú, però va ser una bona experiència.
He de gastar per deixar de fer nosa.
El millor d’un ric és la seva herència.
He escoltat i arribat a pensar, alguna cosa no funciona.
He tingut una idea, la policia l’ha detingut.
Les dones ens estalvien la feina de contestar.
Hi ha violència perquè tots es volen moure alhora.
Estic disgustat, no deixo de discutir-me.
És tan bonic ser jove que ho cura el temps.
No necessito escoltar per saber que no tinc raó.
El parlar molt és la sort dels arbres.
La vida és una variació sobre el mateix tema.
Afortunadament, els necis no sabran mai que hi ha saviesa.
Un home ric no necessita ni diners ni fortuna.
Seria un gegant, però no m’agrada anar descalç.
La gran alegria és dubtosa i fora de lloc.
Puc estar buit i omplir-me d’estadístiques.
Potser hi ha veritats complicades, però no conec ni les senzilles.
Obrir un pot és com encetar el futur.
Mai arribaré a ser la mil·lèsima part del que em podria proposar.
No puc deixar de treballar, el meu cor no ho suportaria.
He pensat: Si els altres em miren és que dec ser-hi.
No suporto les mentides sense saber el que és la veritat.
Tinc dies bons, però fugen massa de pressa.
Un vol viure entre el record i l’esperança.
No m’ha dit res, però s’explica tan bé.
Si no és bonica, que sigui rica.
Déu ha posat prou pedres per poder aprendre a caure.
Si Déu fa sortir els bons, és perquè el teatre ha de continuar.
Ser egoista és no atrevir-se a ajudar els altres.
A més d’escriure, volen dir-me que saben llegir.
Ara, em conformo en escriure un vers.
Dormir és el més descansat dels viatges.
Tenia núvia, però ni va notar que no hi era.
Procureu tenir miralls d’una sola cara.
Com a la música, cap home ha de sortir de la seva partitura.
No vull més llàgrimes que les que em pertoquen.
Com les flors del meu jardí i set poemes més
01 Gener, 2023 06:10
Publicat per jjroca,
Poemes
Com les flors del meu jardí
Com les flors del meu jardí
demanaven ser roselles
per sentir les meravelles
d’aquell blat qui no vol nit.
A la vora del sembrat,
s’endevina la corrua,
són formigues, sense atura,
qui compleixen el manat.
Com les flors del meu jardí
han demanat dolça pluja
un dia de primavera.
Mentre s’allarga l’espera,
els ha comentat la bruixa
com el vent no és massa amic.
A la plaça, no hi ha sol
A la plaça, no hi ha sol
i un caragol com badalla,
de segur que, avui, calla
perquè el fred no fa enrenou.
Massa arbres despullats,
un floc de neu s’endevina,
un xic lluny de la boirina,
ben aturada en els camps.
A la plaça, no hi ha sol
i una jove encén el foc
amb retalls de lluna vella.
Al capdamunt, una estrella
es va queixant de la sort,
ens diu que ningú la vol.
Potser és cerç
Camina el vent i aplega a la muntanya
on dirà que ha mandra de pujar,
el cel enceta aquell nou tarannà
i com s’endinsa, de sobte, la vella aranya.
El bosc acull un aire magistral
per començar el concert de fulles,
segurament, esdevindran porugues
en desxifrar la força del mestral.
O potser és cerç o vent del nord-oest,
aquell qui arriba i es va esmicolant,
a poc a poc, deixant un dia gris.
Manta d’ocells, diré si és precís
que, dalt les branques, es van arrapant
tot esperant eixint d’aquest incert.
Haurà la fi
I si fora en el corral,
ploraria en ser el Nadal.
Perquè el món és tan sidral,
tan donat al poc senderi,
com va deixant de ser tebi
per a acabar sent mortal.
Si la dolçor de la vida
esdevé en negra mort,
on restarà l’ocasió
d’aprendre sense fatiga?
Com treballen els dimonis
per a desfer blanca pau,
haurà la fi algun babau,
si pot ser, que no se n’adoni.
Manaria per manar
Manaria per manar
si hagués dolça follia,
però l’enveja em crida
i no la vull escoltar.
Al recer d’aquesta cambra
espero passar l’hivern,
en el defora, fa fred;
a la llar, el foc escalfa.
Manaria per manar
si guanyés la pau i el goig
de tenir-te enamorada.
Però ve la mala cara
i el semblant es posa roig
quan aplega el nou plorar.
És el nan
És el nan qui viu amb mi
qui em porta a les hores baixes,
em demana festes llargues
amb matalàs i coixí.
És, diria, malfeiner,
mentider i pidolaire,
li agrada passar de l’aire,
però vol dinar primer.
És el nan, qui viu amb mi,
qui, a la vida, m’acompanya
sense pena ni afecció.
Vull un cavall de cartró,
una penyora estranya
que, de poc, he de gaudir.
Parla el vent i el temporal
Parla el vent i el temporal,
com el rebo amb una manta,
el cap tapat no s’espanta
ni es pregunta: Què hi ha dalt?
En un hivern matusser,
qui no demana taverna?,
un vi negre, una lluerna
per poder eixir el darrer.
Parla el vent, el temporal
i la barca dorm a port
amb la cordada gelada.
Una mossa pensa encara
on deu ser el seu amor:
En el terra o al de dalt?
Caminant per un camí
Caminant per un camí,
com vaig cercant la drecera,
no haig pàtria ni bandera,
el meu regne no és aquí.
Ben cansat de no fer res,
em passo les hores baixes
entre cadires i caixes,
entre gelades i vent.
Caminant per un camí,
algú s’emporta la vida
cap a altres llogarets.
De la feina, estic corprès
perquè va prenent la mida
que li ha proposat el ric.
Poemes curts (CXIV)
01 Gener, 2023 05:51
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Una mossa
m'ha de dir,
que la cosa
no és per a mi,
després, reposa.
Com l'estimo
de valent,
l'acoquino
i no se sent,
més tard, l'admiro.
La vella bruixa,
en eixir del prat,
va sentint la queixa
del passat sembrat
de manca, de treva.
Amb sis plats
de bon dinar,
sento el nyap
i l'endemà
com van a pams.
La més curta
de les nits,
fa pressura
d'esperit,
això, mai es cura.
Quan la lluna
es vol vestir,
busca escuma
d'organdí,
és molt tossuda.
Na Joana
diu que em vol,
però enganya
com el sol,
és molt galana.
Com m'agrada,
un cop al mes,
menjar, amb gana,
carn o peix,
faig demanda.
Quan em trobo
amb un ric,
sempre provo
d'ésser amic,
m'acomodo.
Una jove,
al jardí,
posa ordre
dia i nit,
és molt mediocre.
A la casa
dels parents,
quan esclata,
plora el vent,
és ben carbassa.
Les temences
de la nit
duen penses
i embolics
enmig les presses.
A la feina,
vaig a peu
en dur l'eina
per si em veu
la veïna.
Quan aplega
la dissort,
com es queixa
de la por,
és cosa seva.
A l'escola
ve el Nadal,
posa a prova
el foc pairal
quan el troba.
He comprat
per berenar:
un tallat
i molta carn,
m'he passat.
Ploraran els rics
quan vingui la Parca,
no els plaurà la barca
ni aquells mal veïns
qui esguarden la gràcia.
En mon paradís,
sobren les tenebres,
naixen ben cobertes
d'un vel fonedís,
ningú està per elles.
Descobrir l'encert
enmig de les mentides
sempre amanides
a trobar qui es perd
enmig enganyifes.
Cridem a l'amor,
és ben a la vora,
esperant si troba
algun guanyador,
es perden alhora.
Un capvespre
de tardor,
és un mestre
somiador,
avui i sempre.
Amb els riures,
he trobat
tots els viures
que has deixat,
ho he d'escriure.
Epigrames (CXIV)
01 Gener, 2023 05:42
Publicat per jjroca,
Epigrames
No voldria
beure el vi
puix la bóta
em fa patir.
A la casa
del gegant,
cada fulla
és un enciam.
La Mariona
ha demanat
que, en una hora,
hagi marxat.
Com l'estimo
de valent,
en vol una,
li'n dono cent
Demano al batlle
una festa grassa,
em diu que li plau
i somriu quan passa.
A la vora
del convent,
hi ha una mossa
qui no em veu.
Són massa les festes
per anar a ballar,
he comprat sabates,
no les puc pagar.
Quan parlava
amb el vent,
passà un núvol
i plogué.
Per a ser
un bon manyà:
cal aprendre
i no parar.
Pobrissó
mon caragol,
com es queixa
quan fa sol.
La formiga
com delera
quan no troba
qui l'empenta.
Manta roses
del jardí
volen totes
venir amb mi.
Estimats veïns:
Cerco l'aventura
sense cap mesura,
prest per a gaudir.
Com la veig,
li he demanat,
no sé com ha contestat,
em sembla que malament.
Per ser pobre
i no guanyar,
menjo poc
i del que hi ha.
Morir, moriria,
puix demà em va bé,
el dia és lleuger
i la nit tranquil·la.
Posant-me a cantar,
el núvol com plora,
diu que sol es troba,
no se'n pot estar.
Quan la lluna vella
cerca el seu mirall,
hi ha terrabastall
en tota la terra.
Quaranta garlaires,
en el cel estant,
no deixen ni aire
ni cap pi plantat.
Al país
de meravelles,
les estrelles
fan de coixí.
Per dinar,
he demanat:
del que hi ha,
he fet salat.
A la casa
de ponent,
el que sobra
és la gent.
No demano:
plata i or,
però l'amo
no hi és tot.
A l'ombra
d'un cargol,
no pertoca
prendre el sol.
Amb seixanta
queixalades,
no fa falta
ni mossades.
Com m'hauria
de casar,
mai faig via
en festejar.
A les voltes
de la nit,
és quan ronden
enemics.
Ha poca gràcia i set poemes més
22 Desembre, 2022 05:43
Publicat per jjroca,
Poemes
Ha poca gràcia
Mon amic, en Llucifer,
pensa massa i això el perd.
Va ser un àngel destronat
després de la gran batalla,
va canviar plata per palla
quan, del cel, fou desnonat.
Ara, viu entre les flames,
aranyes i escorpins,
com enyora aquells veïns
quan els gojos li cantaven.
Llucifer és un plorar
quan el guanya la nostàlgia,
diria que ha poca gràcia
i de pena prou en fa.
Les eternes meravelles
Les eternes meravelles,
una nit amb mil estrelles,
dolços somnis al coixí.
Com voldria saber qui
em portarà les poncelles
per a gaudir del neguit.
La fortuna, ja se sap,
viatja sola i ben de pressa
amb la dèria de fugir.
Em farà un xic mesquí
si m’allunya la promesa
i la posa en altre cap.
Mentiria si digués
que, rumiant, avanço més.
He posat fortuna i pau
Casa ampla, nova sort
i descansar en ser mort.
De viatges i aventures,
he posat el coixí ple,
vull volar a les altures
i aturar on estigui bé.
He posat fortuna i pau
en una cistella vella,
poc demano haver estrella
quan aplego al meu palau.
M’he deslliurat dels servents,
dels coberts de plata i or,
menjo bledes, però poc,
són vicis de penitents.
Les paraules mentideres
Les paraules mentideres
farcides de somicons,
he posat les gran raons
a la vora de les cebes.
Menjar poc i pair bé,
és una empresa lleugera,
com demana ser escomesa
puix, si dura, entreté.
Les paraules mentideres
cap al cel volen volar
per provar de trobar gràcia.
Vet aquí, quina fal·làcia
que un dia arribarà
on s’acabin les promeses.
A lloms de la contalla
És a lloms de la contalla
on avanço més lleuger,
de jove, no estava bé,
però, avui, dormo a la palla.
Essent pobre i capficat,
vaig aprendre alguna lletra,
em posà a cercar parella
per si un dia era casat.
Però la deessa fortuna
poc o gens es fixà amb mi
tot i passant per la vida.
Quan la festa era amanida
vaig provar el gran fugir
i me n’anà a la lluna.
Hi ha mil ulls
Quatre mosses em demanen
per si, amb elles, vull casar,
això és un conte de fades
ni sé com s’acabarà.
A les festes, fan el ball
i, com soc el ballador,
m’he posat vestit de fil
amb corbata i mocador.
A la plaça, hi ha mil ulls
tots mirant al mateix lloc
sense atura ni llambrec.
Diria que ja estic sec
i prendré un vas de rom
per si riuen quan no vull.
Passat el Nadal
Un cop passat el Nadal
i quan l’any, galdós, descansa,
he de demanar una manta
per si aplega el fred cabdal.
Si l’aigua esdevé gel
i encara vaig a la plana,
he de comprar més baldana
prou de vi i un xic de mel.
La llenya que haig al tros
ha de fer cap a la casa
per a encendre la gran llar.
Quan el sol se n’hagi anat,
tancaré tota l’estança
per si aplega algun llop.
L’aventura de llegir
L’aventura de llegir
gens que es mostra més planera,
és joiosa i mentidera,
mai em porta perquè sí.
Cavalcant de ratlla en ratlla,
en un camp entremaliat,
com et diu que el sembrat
ha de ser molt més que palla.
En descobrir l’horitzó
i trobar riba sencera,
et penses que ja està fet.
Però aplega el gran secret
i vol posar la senyera
per si aquella és la raó.
Pensaments festius (CXXI)
14 Desembre, 2022 11:26
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
He tingut converses intel·ligents que han resultat ser monòlegs.
Fer un llibre es trobar prou paraules que no s’escampin.
No hi ha sorra al desert, és que hi viu allí.
M’han donat diners, deuen voler que pensi.
Les dones no ens volen, però ens estimen.
El pitjor que li pot passar a un home és trobar dos camins.
Déu va crear la dona per despistar-nos.
El dia sempre acaba a l’hora que ha començat.
Tinc por de morir, no deixen demanar ajut.
Tinc una idea, busco un pou on guardar-la.
El bo de ser miop és que tens menys coses clares.
Per què criden? Que no ho saben que estic sord.
Tinc un nas, però té dos forats.
Proveu de trobar un núvol que porti vent.
Soc sociable, però segueixo escrivint sol.
No vull premis, encara segueixo caminant.
És una sort ser dropo, tens menys temps per fer coses.
Treballar està bé, et porta suficients problemes.
Tinc casa mentre dormo i no hi ha res per fer.
L’únic bo d’estar malalt és el recolliment.
Puc regalar el meu temps, però prefereixo guardar-lo.
El món, sortosament, està ple de mancances.
Cap enginyer de camins sap posat els sots a la carretera.
Vull plantar un arbre, però em dol aixecar el terra.
Tinc prou nits per poder-ne perdre una.
La vida es fa de petites coses, mai podrà ser gran.
Volen que els ensenyi i em moro de vergonya.
Tinc dubtes, però el deixo dormir al meu llit.
Per molt que li explico a un bitllet, assegura que no em coneix.
Crec que al cel es va amb avió i a l’infern amb tren de carbó.
El pobre Déu no sap mai a quina casa descansarà.
Som més del que volem i menys del que pensem.
Si tingués fe, me la guardaria.
Un llibre, pel cap baix, pesa.
Estan tan ben educats que quasi no hi són.
És una sort estar casat, no cal manar quasi mai.
Parlaria amb el vent, però em costa parlar corrent.
Hi ha tanta aigua a la mar que ni es pot vendre.
L’home ha millorat; ara, paga per no fer res.
Té el cap tan endreçat que no s’atreveix a pensar.
Té dos ulls i encara se li cansen.
He trobat tres salvadors, dos estan d’oferta.
He anat al banc i ni m’han deixat seure.
No és pobre, però no té gens de salut.
Van guanyant les pors i set poemes més
14 Desembre, 2022 11:23
Publicat per jjroca,
Poemes
Van guanyant les pors
Amics i sabedors
com venen les pensades,
se n’entren a les cases
per a trobar els enyors.
Són temps entremaliats
farcits de mil promeses,
haurem només les festes
per a gaudir del grat.
D’ofici salvadors,
n’havem el cove ple
i més que ha no hi caben.
Convé que em distreguen
perquè no em trobo bé,
com van guanyant les pors.
Xerrar amb Llucifer
A la casa de l’oblit,
no calen ni finestres
ni esbrinen les recerques
de precs mal repartits.
Allí, han de venir
venturosos fantasmes,
com colpegen les canyes,
com em trauen del llit.
Espero poder ser
un home de miracles
per poder esbrinar.
A l’infern, he d’anar
quan em plau escalfar-me
i xerrar amb Llucifer.
Venturosa virtut
Venturosa virtut
qui em fas sabedor
de les meves mancances
i del meu demanar.
Han vingut les tenebres
a ocupar el dolç lloc
on sentia el calfred
més viu i enriquidor.
No em deixis a soles
per trobar la buidor
de les hores passades
ben plenes de coïssor.
I res més he de dir
si t’allunyes de mi.
El senyor aconsella
Al terrat, el guanya el fred
i s’entafora a les golfes,
amb quatre sacs de garrofes,
podria passar l’hivern.
Però el senyor aconsella
que és millor prendre la carn,
veig un moltó enfurismat
puix s’ha quedat sense esquella.
A la plana, quatre herbes
s’han posat el vestit blanc,
potser han començat la festa.
Veig el fred a la finestra
i li he dit que estic pensant
en encendre branques seques.
Pobrissó i innocent
A les voltes de Nadal,
qui tremola en el corral?
Les ovelles enfadades
perquè ha arribat el fred,
els ha dit un corderet
que li agraden les nadales.
Pobrissó i innocent
que poc sabrà de la vida:
Quan la festa és amanida,
algú perd l’enteniment!
L’ovella resta cansada
i plora sense caler,
en el cel, hi ha un corder
qui ha entrat per a fer estada.
On és el porc?
Si l’escalfor pren estada
i s’amaga dintre el foc,
en el poble hi ha l’enyor
quan la festa és acabada.
Botifarres i salsitxes
hem d’aprendre a l’engròs,
dieu-me: On és el porc
qui demanava set vides?
A la sala del pagès,
he vist gran olla ballant,
intentant guarir els cigrons.
Hi ha un infant fent somicons
enmig de la classe estant
amb quatre lletres i poc més.
Bon vent
L’any avança, prompte el perd
l’aplegar a una altra casa,
ens ha deixat un hivern
on el sol diu que es cansa.
Sense olives en el tros,
sense encendre la foguera,
la collita és ben lleugera,
els doblers volen del tot.
Però ens queda un got de vi,
el cridar de la taverna
i aquella bella promesa
qui s’enfada i m’ha dit:
Si prou prompte no ens casem,
aigua fresca i bon vent!
Caragol, prenent el sol
Caragol, prenent el sol,
com malfia de l’hivern,
sent nostre rei tan proper,
per què ens manca l’escalfor?
El misteri de la vida
és complicat d’explicar,
va ser un déu qui va deixar
una ment gens amanida.
Caragol, prenent el sol,
com demana primavera
per viatjar pel gran jardí.
Una rosa li ha de dir
que, tot i sent la primera,
encara no ha cap condol.
Poemes curts (CXIII)
14 Desembre, 2022 11:21
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan la mare
va al mercat,
veu el pare
ensinistrat
en fer recapte.
La pluja venia
carrer endavant,
ella no ho sabia
que estava esperant,
potser la traïa.
Amb més eines
que diners,
com les feines
fan saber
nostres misèries.
Si l'esperes,
has de dir
que haig presses
pel matí,
quan hi ha quimeres.
A la núvia,
li he contat
que, si estima,
ha fet salat,
faig l'enganyifa.
Com li deia,
al meu amic,
si haig feina,
ni t'ho dic,
perds l'alegria.
Per escriure,
cal saber:
que el viure
és el primer,
abans del lleure.
En la festa
de demà,
una orquestra
cal llogar,
volem més gresca.
Els més pobres,
pobrissons,
són ben nobles
amb tacons,
estan per sobre.
A la casa
dels parents,
només mengen
els valents
i qui passa.
Mai demano,
a l'infantó,
el que planyo
de debò,
fer cas a l'amo.
No és tan mala
solució:
cridar la gana
i dormir un poc
per si li agrada.
Al reialme
dels valents,
en surten quatre,
en fugen cent,
massa culpables.
Quan el vent
porta follia,
l'innocent
ha poca tria,
en surt perdent.
En el regne
del morir,
cal llevar-se
pel matí
per si no et criden.
L'he comprat
a l'alturó,
l'he deixat
en un racó,
diuen que no és bo.
És la guerra
del pagès:
comprar terra
i no fer res
fins que es crema.
Quan anava
al dolç llaurar,
m'emportava
l'entrepà
de cansalada.
Un dilluns
he de finir:
sense llums,
sense oferir
manta de fums.
M'ofereix
anar al mercat,
comprar peix
del més barat,
no em coneix.
Sense riures
a la font,
fa mal viure
en aquest món,
volem ser lliures.
A la banda
de ponent,
qui no parla
va perdent:
el cos i l'ànima.
Epigrames (CXIII)
14 Desembre, 2022 11:15
Publicat per jjroca,
Epigrames
He demanat ,
si la mare em deixa,
manta de sopar
sense massa bleda.
Porteu-me la ceba,
peleu-la primer,
no sóc tafaner
ni vull sentir queixa.
El meu avi
pren el sol,
ple de dol,
va pel calvari.
No vull arbres
al camí,
es despullen
perquè sí.
Quan demano:
plata i or,
el meu amo
es plany del tot.
No vull cases
al carrer
si s'enfaden
quan fa fred.
En el regne
dels gegants,
quatre nans
són menys que setze.
Menjo per menjar:
quatre botifarres,
les trobo salades,
però tant m'hi fa.
Quan el cor demana
anar a passejar
mai el deixo anar
puix després s'enfada.
Mai demano,
a la sort,
perdre el viu
per a ésser mort.
A la vella riba,
canta el rossinyol,
ho fa i convida
a sortir el sol.
Per a ser
bon mentider
cal aprendre
a quedar bé.
A les hores toves,
gronxa la tardor,
després ve la por
i creixen les fosques.
No demano
altra cosa:
fugir d'amo,
no fer nosa.
Quan l'amor primer
demani per mi,
dieu: No pot ser,
mai ve fins aquí!
Sento lluny
la llunyania
quan la vida
pren ensurt.
No he de perdre
altra cosa
que el bon beure
el vi de bóta.
Cavaller
dalt del cavall,
gairebé
és almirall.
No confio
que la sort
faci via
en ser mort.
Quan l'ombra poruga
demani marxar,
és millor cantar
per si es torna muda.
El més noble
dels veïns,
en ser al poble,
és enemic.
Manta melangies,
a la casa estant,
com van penetrant
en el si dels dies.
Quan l'amor se'n va
a cercar altra gent,
deixeu-lo marxar:
callats, dolçament.
I per no tenir
ni la núvia em queda,
diu que no hi ha empenta
ni ha de venir.
Les vint cases
del carrer
mai em parlen
quan les veig.
La Parca s'enduu,
riu Estix enllà
a l'amor pagà
qui em portà refús.
Portar l'estendard i set poemes més
08 Desembre, 2022 07:39
Publicat per jjroca,
Poemes
Portar l’estendard
En el palau reial,
dos nobles i un heretge,
com van patint del fetge
per no trobar setial.
Massa aspirants a joia,
un tresor ben petit,
com manca un bon amic,
només sobra cridòria.
El rei es lleva tard,
la reina va a la seva
i el príncep deixa dir.
Voldria saber qui
ha de fer la promesa
de portar l’estendard.
Un mal antic
Na Mariona diu que sí
i se n’oblida de mi.
Li he donat poms de flors,
a plena lluna, furtades,
n’hi havia de totes classes,
de tota mida i colors.
Na Mariona no m’estima
i es va trencant mon cor,
com sofreixo mal d’amor,
com la ràbia m’acoquina.
Na Mariona es va fent gran
i jo em vaig empetitint,
ha de ser un mal antic
d’aquells que fastiguegen tant.
Com obro els ulls
El gran incert i una pau lleugera,
em duu, com sempre, al regne del mai més,
he de trobar la bruixa sorneguera
qui m’atabala i em posa corprès.
M’omple de dubtes en paratges estèrils
on manta monstres em parlen de tardor,
un vent rabiüt m’endinsa al bosc
per a lluitar amb vells exèrcits.
Les branques seques demanant aigua
i un núvol gras qui no s’atura
perquè el viatge ha de ser llarg.
Com obro els ulls, estic cansat
de veure, encara, a una natura
qui pena prou i, de nou, s’enfada.
Deures de la pissarra
Cal esmorzar i obrir la finestra
per a saber si el sol ha de venir,
com bufa el vent, la tancaré de pressa,
cercaré branques, paper i un llumí.
Vora del foc, mentre el matí passa,
sento un corriol qui trascola pel carrer,
dolços minyons, la mare i un deler,
van, cap a escola, vestits amb mala traça.
Pantalons curts, la camisa de llana,
les mans gelades, van carrer amunt
per a encetar nova jornada.
A escola estant, la feina parada
amb molta lletra i un poc d’ensurt,
són aquells deures de la pissarra.
Només contalles de plegadores
És quan l’avi encén el foc
i esperem velles històries,
com van sorgint eixes memòries
sense cap pressa, a poc a poc.
No hi ha gegants ni cavallers
ni grans molins mourà el vent,
no hi ha festes ni casaments
ni paradisos on rau la gent.
Només contalles de plegadores
qui volen nuvi i no haver fred
quan el vell sol no les escalfa.
Olives negres, amb bona traça
van, ben endins d’un sac proper,
on dormiran per unes hores.
He demanat ser un heroi
He demanat ser un heroi
saltironant per la vida
puix Satanàs em convida
a romandre, per sempre, noi.
Com aniré a jugar
fins aplegar al reguer,
m’agrada ser mariner
sense haver-me de mullar.
He demanat ser un heroi
malgrat no trobar batalla
ni dormir, de nit, al ras.
Prefereixo un matalàs
d’aquells tan guarnits de llana
per a somiar ben cofoi.
Xerrant amb un fantasma
He passat fins a la mitja nit
tot xerrant amb un fantasma,
com no havia massa gana,
només enyorava el llit.
El fantasma m’ha parlat
d’aquell déu tan poca solta
que ni crida ni revolta
quan li porto pocs pecats.
Al castell de malentesos,
s’ha fet bastir una cambra
per a rebre els convidats.
Hi ha una taula sense plats,
una cortina de llana
i uns coberts prou malmesos.
Penant els dos
Na Mariona del meu cor
massa em crida, però és poc.
Li compraria sabates,
arracades de safirs,
però només vol un coixí
i un parell de flassades.
Els dissabtes al mercat
venen seda de la fina,
ella s’ho pensa, s’ho mira
i se’n va gronxant el cap.
Na Mariona del meu cor
mai demana estar casada,
només festejar li agrada,
així, anem penant els dos.