Poemes curts (CVI)
01 Setembre, 2022 06:28
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Les més tèbies
meravelles
quan les crides
són molt seves,
ho endevinen.
Sento, en el celler,
com el vi s'adorm,
oblidant qui és,
albirant la sort,
no és ni tafaner.
Ploraran les cebes
tendres del meu hort
sense massa por,
de saviesa plenes,
vivint a la cort.
Els fantasmes
som així:
llencem panses,
robem vi,
són massa nafres.
Hauria de saber,
estimada lluna,
on trobar fortuna
sense dir el què sé,
anirem a una?
En la magna solitud,
la virtut no passa pena,
el xerraire esdevé mut
mentre plora primavera
mai sabré com ha sigut.
En el reialme
dels bon minyons,
se'n salven quatre
per dues raons:
sans i manaires.
Quatre velles
a la font
van amb presses,
però amb por,
massa tenebres.
Quan demano
anar a ballar,
el meu amo
vol treballar,
com m'enfado.
Parlarem
per tot arreu
i perdrem
fins al bon Déu,
l'avorrirem.
Per a beure
un vas de vi,
cal llevar-se
dematí
i atipar-se.
Quan el ruc
deixa la sínia,
es treu un ull
de la boirina
i un bon escull.
Quan la núvia
es riu de mi,
cau la pluja
perquè sí,
quasi m'embruixa.
Quan les cebes
del meu hort
van de festes
com tothom
sempre es cremen.
Mai diria
que he guanyat
quan volia
prendre part
de la follia.
Com hauria
de ser sant
si em perdria
el disbarat
de la luxúria.
En el llum
del cresolet,
el més lluny
és el proper
i es fa bru.
Quan el monstre
surt del llac,
cerco un sostre
on fer bondat,
sóc mediocre.
Com l'hivern convida
a la llar de foc,
la menja amanida,
el vi dintre el got,
el fantasma xiscla.
Poseu-me sardina
emplenant el plat,
veureu com no crida
ni es mou ni sap
on porta la vida.
En el neguiteig
de les hores vanes,
amb quatre sardanes
com fem safareig
i movem les cames.
En el riu clar,
veig la simfonia
qui em porta enllà
on neix el nou dia,
després, ja se'n va.
Epigrames (CVI)
01 Setembre, 2022 06:20
Publicat per jjroca,
Epigrames
Són les melangies
al coixí arrapades
ni compren debades
ni venen malícies.
No vull haver més
ni trobar altra sort
que el fer de pagès
un hivern o dos.
Quan el cos rabiüt
em vulgui escoltar,
li he de demanar:
un goig mantingut.
Doneu-me el goig
del sol i la finestra,
us deixaré la festa
i aquest pensar de boig.
Dolça soledat
ha fugit ensems
que aplegava el vent
a dalt del terrat.
En el somni
de la nit,
és quan mana
l'esperit.
Una fera fera,
en el bosc estant,
menja, mentrestant,
va guaitant la cleda.
Mai demanaria,
per anar a cercar,
aquell vell pensar
de dolça utopia.
Al capvespre
de l'estiu,
cada ocell
com torna al niu.
I res em plany
com les velles mentides,
sempre estan amanides
per a trobar-me estrany.
Amb deu centimets,
un crostó ressec del tot,
ser savi no és bo,
comenta la gent.
Savi saberut
com ven a la plaça:
cullerots de plata,
dos ases i un ruc.
Per a ser bon traginer,
llevar-se d'hora
i mai dir-li a la senyora:
A la una en punt, vindré!
I plorant com ploro,
qui em ve a consolar?,
si no puc anar,
de segur que hi moro.
No cerco el llop
ni estimo la tempesta,
quan ve una festa,
dic que no hi sóc.
En el corriol,
on ploren les estrelles,
riuen corpreses
si fuig el sol.
Amb tres amics
i bones cartes,
passo les tardes
entre embolics.
Dieu-me si
tan gran amor
haurà la flor
fins a morir.
He perdut, ensems,
la pau i els meus dies,
els perdonavides
m'han deixat llur temps.
Quan l'estimo,
en veritat,
ella calla,
diu que no ho sap.
Les deu roses
del jardí,
solen, totes,
riure allí.
Em conta el veí,
sense massa pressa,
que, amb la llar encesa,
s'acosta la nit.
Els més savis
del carrer
fan empreses
de mal fer.
Si torna el vent
i la tempesta,
feu-li saber:
Demà tinc festa!
A la plaça de ponent i set poemes més
23 Agost, 2022 05:52
Publicat per jjroca,
Poemes
A la plaça de ponent
A la plaça de ponent,
sobra missa i falta gent.
Residents, sense pecats,
passen la tarda sencera,
dos aniran a la brega,
la resta resten cansats.
A la taverna, el vi
és prou vell, d’aquells que peta,
en prenen un rajolí,
ja tenen la feina feta.
A la plaça de ponent,
avui toca la campana,
va ser una dona agra,
va fugir en un moment.
Un dia, va ser talòs
Em comenta en Manelic
que voldria ser ben ric.
Allí dalt, a la muntanya
és on viuen els records,
un dia, va ser talòs,
va tenir enamorada.
Ella volia haver
una casa en un carrer,
a poder ser, principal,
va fugir cap al de dalt,
no la va veure mai més.
Com demana més diners,
ha trobat un déu enfadat
qui prova de fer-li mal.
Estimar, m’estimaria
Estimar, m’estimaria
si hagués dolça ocasió,
sent un xic batallador
de segur que guanyaria.
Però com m’agrada el vi
i no goso treballar,
veig la força que se’n va
tot trontollant pel camí.
He perdut son i fortuna
sense ganes d’estalviar
ni encetar noves empreses.
Menjo all, les quatre cebes
i em deleixo per trobar
una cambra a la lluna.
Capricis i aventures
Dieu-me amor si és dolça la paraula,
si és clar l’oblit d’altres dolors,
estic content en ésser guanyador
d’aquest seguici de guerres sense causa.
Albiro el dia i pujo a mon cavall
per encetar capricis i aventures,
he traspassat la plana i la vall
i cerco pau en ser a les altures.
Allí, al castell, darrere la finestra
encetarem les notes melangioses
fins que la lluna ens vingui a cercar.
Aturem el temps car ja no vull anar
a tenir cura de regnes a les fosques
on no hi ha més que pèrdua i fotesa.
A casament em conviden
Com havia poca fe,
anava a les revoltes,
massa gana sense fer,
massa dies sense obres.
Com perdé casa i ofici,
va començar el meu glatir,
va aplegar el sacrifici
de dinar i no beure vi.
A la feina, no em volien
puix deien que era dispers
i no trobava cap eina.
Vaig saber que la veïna
es delia pels sabers
i, a casament, em conviden.
A les voltes de les set
A les voltes de les set
és quan passa ma princesa,
va pentinada, ben neta,
duu cistell i moneder.
Si hagués dolces paraules
li faria un repicó
per a lloar, de bon cor,
la grandària de ses passes.
Però guaito, resto mut,
em perdo, entre dimonis,
per tornar-me més badoc.
Ella em mira més bé poc
mentre passejo vers somnis
que anuncien com l’he perdut.
Segador sense lloança
Segador, sense lloança,
de la sega està pendent,
és pobre, però prudent,
de la gana, mai li’n falta.
La corbella mossegada,
els pantalons de cotó,
gairebé ni té botó,
la camisa esberlada.
Com no dorm tota la nit,
viatja amb les estrelles
a regnes inconeguts.
Demana dies eixuts
mentre va per les tenebres
que li guarden el seu llit.
He demanat ser senyor
Margarida vol amor,
el demana cada dia,
com també l’estimaria,
he demanat ser senyor.
Hauré palau i cavall,
un servent ben assenyat
i compraré, en el mercat,
de la carn, el més bon tall.
Aniré a festejar
ben guarnit amb perles i or,
un barret de tela dobla.
He de posar-la a prova
i conquerir el seu cor,
de segur que he de guanyar.
Pensaments festius (CXI)
15 Agost, 2022 19:24
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Us he regalat, el meu temps, en quatre ratlles.
Aprenent a perdre, he passat les millors hores.
El meu cotxe, amb els anys, ha après a fer el que vol.
Odio els lladregots perquè em recorden qui sóc.
Ser intel·ligent és saber llegir un rellotge sense mirar-lo.
No us vull conèixer, no suportaria un altre de la meva espècie.
Voldria trobar, per al meu cos, un comandament a distància.
Diuen que la intel·ligència és una drecera entre l’orella i la llengua.
Déu sol ajornar les respostes perquè no vol posar-les a la caixa del temps.
Cal arribar a la conclusió que no tenim ni espai ni temps.
L’home es mou perquè encara no sap d’on és.
Les rectes són corbes que algú ha colpejat.
Mai sabré cantar, no sé pujar escales.
No dubteu de la meva intel·ligència, no hi és.
No vull entrevistes, odio despullar-me sol.
No us dono el meu lloc, me l’ha pres el temps.
El que més em costa a la vida és saber on he de guardar el cap.
Quan parleu amb Déu, procureu no fer soroll.
La vida és una suposició mai encertada.
Cal aprendre del silenci, mai us dirà res dolent.
L’aigua s’enfada perquè ens coneix a tots.
De la mar, només em preocupa el seu sostre.
Vaig provar d’estimar la mar, però no em sortien escates.
Si us estic avorrint, és que teniu portes al cervell.
Escriure és la millor manera d’estar assegut.
No vaig al circ: el plorar dels pallassos, m’agrada massa.
Al carrer de la vanitat, totes les hores són estèrils.
Publicar només és qüestió de saber perdre diners.
Al regne dels cecs, el tort és un imbècil.
Em donen diners amb l’esperança que els sabré perdre.
Tal com es va fent el món, no em preocupa el seu futur.
Mentre seré viu us deixaré abusar de mi.
Per què cerqueu la pau si mai heu sortit al carrer?
No dubteu que la vida és una ampolla de verí.
Mai s’escriu una frase amb menys de 360º d’angle.
Perdoneu els meus pensaments, és que em feien nosa.
Tinc massa coses per a no ser pobre.
He provat de tenir un altre cos, però no me’n surto.
Aprimar-se és aprendre a compartir.
Al carrer on vull viure, fins el sol passarà a peu.
Si veniu a veure’m, no us deixeu els ulls.
Si l’estimem prou, el cos no pararà de volar.
Un somriure no deixa de ser una caixa de sorpreses.
Si el jutge em condemna a restar pres, com ho he d’interpretar.
Al racó precís i set poemes més
15 Agost, 2022 19:19
Publicat per jjroca,
Poemes
Al racó precís
Al racó precís
de la nova estança,
albiro una branca
d’un arbre adormit.
Ésser terrenals
ens porta al misteri,
és vell l’encanteri
de cases pairals.
Al racó precís,
on viu el silenci,
millor que esvellegui
per perdre el neguit.
I tot va com cal,
sense prendre mal.
Han de venir els fantasmes
Han de venir els fantasmes:
mal vestits i mendicants,
podria saber-ne quants,
però aprendríeu debades.
Amb el llençol estripat,
rovellades les cadenes,
amb poca sang a les venes
per no fer cap enfadat.
Satanàs els ha manat
que cal reclutar fidels
puix ha encomanat calderes.
Els fantasmes hauran febres
si no es deixen prendre el pèl
ni gaudir de malvestats.
No m’agraden les escoles
Us comento, de passada,
amb semblant diria trist,
he fugit del compromís,
de dubtes de gran durada.
He d’aprendre, tal com cal,
a llegir les beceroles,
no m’agraden les escoles
i l’escriure em farà mal.
Però haig un vell mestre:
mig decebut, somiant,
a qui li plau l’ensenyar.
Com em pot acompanyar
si jo vaig cap a l’orient
per guanyar temps en aprendre.
Mala peça en el teler
Mala peça en el teler
em convida a no fer.
M’he llevat, de bon matí,
cap allà a la migdiada,
la taula que estigui parada
i algú que faci el llit.
De primer plat, la sopa
ben bona per a empassar,
de segon plat, bacallà,
per a postres, una poma.
Una taula, al cafè,
ben a prop de la finestra
i al capvespre l’escomesa
de passejar pel carrer.
Em plauria més que res
Em plauria més que res:
descansar i guanyar molt,
ser a la mar, menjar de tot
i somiar com un pagès.
Menjar truita amb dos ous,
la tomata, la sardina,
beure el vi sense anar a missa
i adreçar-me al món dels bons.
Em plauria festejar
amb una dolça pubilla
d’un futur assegurat.
Viure dolç, menjar salat
i pertànyer a la gran illa
on pocs poden arribar.
Escanya el seny
Escanya el seny
i l’esperança vola,
cercar pastures
en prats indefinits.
Com l’esperit,
qui demana aventures,
cerca una escola
on ningú reny.
I van passant
desvalguts paratges
on rau l’oblit.
Sento el neguit
de les hores salvatges
qui van marxant.
La blanca nau
Paraules fortes, pensament rabiós,
aquelles tardes a casa del mai més,
heu de saber com estic de corprès
tot esperant esdevenir amorós.
Obre la porta, llença la clau
i entaforat al vell camí,
on trobaré altre mesquí
qui ha demanat, arreu, la pau?
Vana il·lusió, cerca un tresor
on trobar el dolç i gran coratge.
Avui, me’n vaig sense equipatge
per a bastir un nou record,
prenent , a port, la blanca nau
qui em portarà al meu catau.
És a l’era
És a l’era on plora el blat
i el consola la rosella,
com sabeu, era un trapella
i del terra enamorat.
Ajagut, cercant condol,
la gruixuda roda espera,
enyora la primavera
quan el despertava el sol.
És a l’era on plora el blat
i el pagès dóna mil tombs
fins que es veu esmicolat.
Manta vanes il·lusions
la desfeta ha trastocat
mentre tomben els corrons.
Poemes curts (CV)
15 Agost, 2022 19:13
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Simplement
hauré de dir
que la gent
em fa patir,
sóc innocent.
Les llambordes
del carrer
criden totes
quan convé,
són prou fortes.
És el petit monstre
qui va per les cases
tot cercant un sostre
per si, a les albades,
vol trobar gent noble.
Massa nits
ve la tempesta
pel camí
de la bestreta,
vol fugir.
Per a segar el blat,
demano la falç,
qui l'haurà portat
sense saber quan
la podré encetar?
Tardes de tardor,
si la brisa envola,
vol anar a l'escola
per trobar el minyó
i saber si plora.
No demano pa
ni dolç ni verdures
són altres pastures
on voldria anar
sense perdre mudes.
Si la jove es riu de mi
perquè parlo i quequejo,
li hauré de dir que si plego
mai sabrà quan vaig allí,
a quin déu li planyo i prego?
Les mil ones
de la mar
com van totes
a regnar,
però moren.
Sense pena
plora el ruc
quan recerca
l'aixopluc
i no desperta.
Quatre llibres
van a escola,
han de viure
i guanyar d'hora
un dolç pervindre.
Les esquelles
de la sort
són ben fetes,
amb amor,
per mans ferrenyes.
Escric confús
sense massa pressa,
m'ha dit la saviesa
que em farà refús,
no em refio d'ella.
Amb les portes
i els sotracs,
van topant
totes les hores
enmig de clams.
No haig res més
per aclarir,
estic corprès
fins a morir
o un xic després.
Entre penes
i encenalls,
quatre cebes
i cinc alls,
són coses meves.
M'he posat
en un racó
i he trobat
tot un tresor,
segur que és bo.
Quatre menges,
tres d'enciam
i mil regnes
sense pany,
dolces promeses.
Estimar voldria
un sol cop al mes,
és la gosadia
qui em porta després
a una altra follia.
Manaran el reis
força primaveres
amb les gran despeses,
sense massa lleis,
són les meravelles.
M'agradaria sentir
el foc com crema,
les mancances que tinc
per si hi ha enrere
qui m'enceta un camí.
Epigrames (CV)
15 Agost, 2022 19:02
Publicat per jjroca,
Epigrames
Amb seixanta claus
i sóc al carrer,
pobre mariner
qui no té ni naus.
Una cosa
he de dir:
Si fas nosa,
cal fugir!
Quan el vespre
duu la nit,
fa malvendre
l'esperit.
En el caminoi
de les fulles seques,
mai trobo les meves,
haig ben poca sort.
Ni manar volia
en dèries d'amor,
era perdedor,
mai ella em voldria.
Quatre comandes
per a mig fer:
anar al cafè,
jugar a les cartes.
He de demanar,
quan es faci el dia,
haver alegria
per poder somiar.
Quaranta velles,
a missa estant,
viuen en tenebres
mentre van pensant.
A la cova
he vist el drac,
ben callat,
notant com plora.
Tot parlant
amb el cargol,
celebrant
que es troba sol.
Quina mena
de queixal
quan espleta
li fan mal.
L'ocellet cantava
a la gàbia estant,
el deixà una fada,
d'altres en vindran.
Quan arriba
el ruc al tros,
com em brama:
un cop o dos.
Amb seixanta
anys perduts,
quan es cansa,
fa remucs.
Massa riures
pel matí
com em diuen
que has dormit.
Al racó del mas,
dessota una reixa,
un valent es queixa,
ningú li fa cas.
No demano
per a mi,
és que l'amo
em fa glatir.
En el si de la bassa,
canta el gripau,
diu que l’amor ve, passa,
però mai li escau.
Quan aplegui
al cap del mes
vull que em torni
el darrer bes.
Maria somiava
en pujar a la lluna,
va trobar fortuna,
ningú la deixava.
Quan aplegui el llop,
diu la Caputxeta,
tinc la llar encesa
i un pot de xarop.
Demaneu al fred:
que estigui per mi,
no sóc pas diví
ni estimo l'hivern.
Amb quaranta cartes,
la taula parada,
he de fer menjada
d'enginy i de nafres.
El més noble dels amics,
quan arriben els mals vents,
mai demana altra gent
per haver cura de mi.
És ben dolça i tafanera i set poemes més
07 Agost, 2022 11:22
Publicat per jjroca,
Poemes
És ben dolça i tafanera
Na Mariona, del meu cor,
a festes m’ha convidat,
no cal dir com m’he mudat,
semblo un nuvi de debò.
Passarem mitja vetllada
entre pastes i somrís,
un vi blanc, un poc d’anís;
com la veig d’enamorada.
Na Mariona, del meu cor,
és ben dolça i tafanera
mentre la nit va passant.
De segur, que un bon galant
li prometrà fer-la seva,
mes em va guanyant la por.
Com a monstre petit
Com a monstre petit,
vull governar el meu regne,
no menjo ni all ni pebre,
no haig joia ni amic.
Quan el sol treu el cap
pel de dalt del Montsià,
la queixa deixo anar
tot i demanant ma part.
Un déu feixuc badalla
i engega la calor
des del cim a la plana.
Voldria per companya,
per si em portava sort:
una vaca sense banya.
A la vila vella
A la vila vella,
les portes obertes,
finestres desfetes
on l’hivern penetra.
Carrers solitaris
i una ombra fresca,
no hi ha gent del barri
ni cap cuina encesa.
A la vila vella,
dormen els fantasmes
en un llit de pedra.
Quan la lluna és plena,
sento les proclames
de la gran desfeta.
He perdut el somni
He perdut el somni
de la joventut,
ha estat mal negoci,
però l’he perdut.
En un temps de pressa,
la vida se’n va,
cerca una drecera,
no la sap trobar.
Massa hores mortes
viuen a l’oblit,
allí, s’entaforen.
Vindran altres joves
a trobar el neguit
darrere mil portes.
Poseu-nos la disfressa
Amics i coneguts
poseu-nos la disfressa,
anem plegats a la festa
dels savis i dels rucs.
Allí, he de trobar
la nostra infantesa,
la gràcia manifesta,
el nostre tarannà.
I si ens sobra temps
hem de bastir castells
dessota de la lluna.
Anem-nos-en a una
sense altres atuells
que un riure complaent.
El viure em convida
El viure em convida
a perdre la fe,
callar i no saber
on rau la fugida.
Aprendre de tots,
oblidar els guanys
i trobar paranys
en massa racons.
El viure em convida
al petit lluitar
en guerres perdudes.
Estimo les mudes
qui em volen tornar
al punt de partida.
La gallina diu al gall
La gallina diu al gall,
després del gran cloquejar,
que, demà, se’n vol anar
a reconèixer la vall.
Allí, en aquelles pastures
és senzill fer un bon mos,
hi ha un cuquet bocaterrós
qui em pot deixar a les altures.
Perquè el pinso, ja se sap,
no donarà massa gana
i no acaba d’atipar.
El gall, que és prou taujà,
li comenta que, a la tanca,
hi ha guineus amb molta fam.
Melangia i disbarat
És la joia,
qui ve amb son,
la qui ens deixa
un nou coixí.
Així, d’una,
avancem
i una espurna
en porta cent.
És la joia
sorneguera
la cofoia
sense queixa.
I la resta, ja se sap:
Melangia i disbarat!
Pensaments festius (CX)
01 Agost, 2022 06:34
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Crec en l’amor, tot i havent-me tornat invisible.
L’home intel·ligent mai es lleva abans de posar-se al llit.
La casa és el cos que ens estima.
L’únic que sap on va és qui no es mou.
Suposo que la vida és un bon estat difícil de mantenir.
La mar no conta mentides, només les amaga.
Com no sóc prou espavilat, vull ocupar més lloc.
Quan la mar s’enfada és millor perdre-la de vista.
No heu de tenir por de la mar, només del seu caràcter.
Primer tocava la guitarra, ara es treu les puces.
Mireu si Déu és rodamón que ni ha llit a casa.
La nit arriba quan el sol ha perdut el crèdit.
Un cop creades les cames, Déu va posar el camí.
La veritat és com l’aire en espais oberts.
El dimoni intenta fer creure a Déu que té son.
Si deixo de ser gos, qui em guardarà les puces.
La riquesa no s’ha de compartir amb els pobres.
Tinc por d’aprendre, igual serveix per a alguna cosa.
Vivint entre gegants, és difícil créixer.
A cinc metres de la font, és difícil veure un assedegat.
No suporto les nits amb sol ni els pobres sense interès.
Vaig despullat perquè no sé anar a la moda.
Pecar és necessari, no es pot perdre l’infern de vista.
Dono els meus dies, però no els deixo.
Si sabeu on és la festa, és més senzill allunyar-se.
Em passaria els dies anant a un lloc que no arribaré mai.
Un dia volia cantar, però no tenia a qui.
És tan bonic menjar, que hauré d’evitar-ho.
Vestir-se és saber amagar la part del cos que ens avergonyeix.
Com l’home s’avorria va decidir anar a la moda.
Suporto el meu cos, és la paga de la por.
Ja quasi l’havia enganyat, va i es mor.
El temps conegut és insuportable.
Si l’home beu és perquè troba les portes tancades.
Potser un s’estima, però aconsegueix enganyar-se.
Només he trobat en l’home el poc que ha volgut ensenyar-me.
El que fa l’home petit és no saber com reproduir-se sol.
Si no teniu cap problema, comenceu a cercar-ne un de senzill.
El que més necessito a la vida, són dies ensopits.
Hi ha qui se’n va del món sense saber que no pot quedar-se.
Un home, que fa nosa, és una coma en un escrit.
Déu hagués pogut descriure el món i no n’estaria tan penedit.
Si algú creu que Déu ha mort és perquè necessita vendre moltes flors.
Podria tenir més diners, però no sabria on són.
Estimo les temences i set poemes més
01 Agost, 2022 06:30
Publicat per jjroca,
Poemes
Estimo les temences
Estimo les temences
amables del meu llit,
allí on l’esperit
recull velles promeses.
Innobles solituds,
de sobte, m’acompanyen,
són els somnis qui planyen
quan es mostren eixuts.
Com avancem, tot d’una,
sense tambors ni sons
cap a una terra ingrata.
És quan mon plor esclata
portant-me les raons
més enllà de la lluna.
Una palla en el paller
Una palla en el paller
recordava, aquest estiu,
quan el blat era ben viu
i cantava sense fre.
Les roselles, ben formoses,
no paraven de guaitar,
un núvol es deixava anar,
escampava quatre gotes.
Una palla en el paller
es queixava de la sort
quan el pastor s’acostava.
Com la vida s’acabava,
moriria d’un bon mos
d’una ovella amb poca fe.
Ni conec la mare
Eixerit com sóc,
jugo al pica-pica,
mentre algú em critica
dient-me de tot.
En eixir de l’ou,
ni conec la mare,
diuen que el meu pare
va morir d’un cop.
Vida de mosquit
quan fa la calor
i el vent s’atura.
Cap altra criatura
haurà aquesta sort
de menjar d’un pic.
Com l’enyora
Margarida,
trenes rosses,
com es lleva
pel matí.
Amanida
a les revoltes,
diu que pena
en fer-se nit.
Margarida,
vell amor,
com t’enyoro.
Com et ploro
quan la por
fa la ferida.
El núvol plany
El núvol plany
quan parla el vent,
pobre innocent,
sempre al de dalt.
Com l’estiu crema,
com vol anar,
però l’enveja
el fa dubtar.
El núvol plany
i tot s’esvera
al seu entorn.
Un sol senyor
no vol ni treva,
pocs averanys.
Les poncelles corren totes
Les poncelles corren totes
a la festa del patró,
en el cel, hi ha més estrelles,
en el terra, més bonior.
Veig la plaça com s’emplena
amb dolçaines i tambors,
posa cadira la vella,
ho vol saber quasi tot.
Les poncelles fan mil voltes,
carrer amunt i carrer avall,
els joves són més tanoques
ni endevinen que fan ball.
Però els músics es retarden
i les poncelles s’enfaden.
Un viatge pel record
És la vida qui m’enganya
i em porta per averanys,
diria que massa estranys
on es burla i m’escanya.
Vestit en un cos mortal,
endevino mon futur,
en morir, seré a l’atur
a casa dels principals.
El meu regne és massa dolç
i s’esmuny entre oliveres
cada cop que el sol se’n va.
Però queda el tarannà,
un bon plat amb alls i cebes,
un viatge pel record.
He de segar
Amb quaranta queixalades,
enllesteixo el primer plat,
m’agrada prendre el salat
i ofegar-lo amb males cares.
El llevar-me a l’albada
és per a anar a feinejar,
el blat crida, he de segar
per a emplenar la casa.
Pa torrat i una sardina,
la tomata de penjar
i un poc de cansalada.
És estiu, la calor enganya,
sota l’ombra, cal restar
fins que la nit s’endevina.