Pensaments educatius (LXXIII)
16 Setembre, 2022 08:52
Publicat per jjroca,
Pensaments educatius
Només llegeixen els comentaris.
Estic estudiant un pla de salvació.
De moment, tres ja saben tancar la boca.
Estem treballant l’absència de sorolls.
Confonen la porta d’entrar i la de sortir.
Aprenen tant que no sé on s’ho posaran.
Per motivar-los, els he dit que el sol surt algunes nits.
De moment, qualifico d’oïda.
Només els puc contar històries breus.
M’ha tornat el llibre, tenia lletres.
Hem solucionat un dubte i n’hem recuperat tres.
Aquest curs només farem exàmens de consciència.
N’he suspès a tres perquè no puc menjar pernil.
De moment, aprenen les queixes de memòria.
Cinc alumnes han tret excel·lent, he posat bales repetides.
Ara, ja no sé si el zero és una xifra o un conjunt buit.
Estan assolint un concepte inexistent.
Ells no ho sé, però jo quasi volo.
El que m’agrada d’ells és el mal que menteixen.
Aprenen tant que em costa respirar.
Els he donat una lliçó i me la volien cobrar.
O em sobren cadires o em falten caps.
El fill del batlle es tria les notes.
Els he portat a la bassa, aprenen per immersió.
He posat els signes de puntuació dintre d’una bossa.
Demà, aprendran el concepte de minut en mitja hora.
No n’ha encertat cap, es mereix un notable.
Totes les classes són de suport, ens hem de suportar.
No aconsegueixo saber quina part del cap fan servir.
Porten hores aprenent sense comprometre’s.
Haig els aprovats en oferta.
Haig tres mares optimistes, volen que
aprenguin sense esforç.
No saben llegir sense petjar el dit.
Ara, només m’examino jo.
He perdut dos alumnes, ja han passat endavant.
Estic content, em malparlen, però amb educació.
Estan aprenent, llegeixen mà i assenyalen el peu.
Abans de posar-los a la pissarra, eren nombres enters.
Com l’examen era senzill, vaig posar les notes abans.
Si aprenen sense interès, ho ha de fer el capital.
He fet una classe magistral i un comiat discret.
Tres, dos, un, zero; ja som a la classe de matemàtiques.
Dels objectius mínims als màxims, no hi ha gaire tros.
He de reconèixer que hem acabat de llegir el primer paràgraf.
No mano fer resums de més de tres paraules.
Prompte, hauran de fer classes de català en castellà.
M’han demanat resultats, en tenim de tots els colors.
Aprenen a descansar sense esforç.
Ja llegeixen sense mastegar.
No entenc quan diuen que dos més un és igual a tres.
Passo més temps relaxant-me que explicant.
No són intel·ligents, llegeixen cap a fora.
Ha vingut un alumne nou i m’ha ensenyat a pujar al cirerer.
De moment, posem dates d’exàmens.
M’he reservat: el necessita millorar.
Si un d’ells pensa, pot anar malament.
L’aprovat ha pujat de preu, ara, són dos pollastres.
Pensaments divins (LXXXII)
16 Setembre, 2022 08:49
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Vull ser dimoni, faig un curset de temptacions.
Satanàs estalviarà, canviarà calderes per cassoles.
He descobert que Déu no va crear cap rellotger.
Quan sigui sant, hauré més vacances?
Aquesta setmana no peco, no m’agraden les penitències.
Déu és, però està?
Al cel, s’ha acabat el vi i Jesús està de vacances.
He fet un pecat nou, m’ha fet il·lusió!
Satanàs renovarà les forques a l’estiu.
Jesús, a l’hivern, no caminarà pel damunt de l’aigua.
No ho entenc, porta dos anys fent miracles i és pobre.
Jacob vol canviar tres barrots de l’escala.
He hagut de pujar al cel per a arreglar la porta.
Com sóc amic d’en Satanàs, el deixo guanyar alguna vegada.
Estic a la glòria, però he perdut la gana.
He encarregat un altre dimoni per si de cas.
Per a anar-me’n del cel, a qui he de demanar permís?
Si ja estic en gràcia de Déu, quina paga hauré?
Satanàs m’ha decebut, sempre està enfurismat.
Necessito un àngel que em recordi els pecats.
Déu ha decidit posar un «resort» al paradís.
Els núvols i sant Pere negocien les condicions de feina.
De fe, n’hi ha, però no en solen agafar.
Si em donen el paper d’àngel, qui paga les primeres ales?
Jesús cerca nous deixebles familiaritzats amb la informàtica.
Déu és tan gran que ni necessita peus.
No haig ànima, he menjat un pollastre sense demanar permís.
No m’agraden les festes del cel, hi ha poc vi.
Jesús tornarà quan la Terra sigui plana.
Déu ha proposat fer dos Nadals cada any.
El meu dimoni no hi és, està fent relaxació.
Pecar no peco, però m’agrada fastiguejar.
He pecat perquè el meu dimoni plorava.
Ja faig miracles, converteixo els rics en pobres.
No entenc perquè el dimoni s’amaga en veure’m.
Haig un àngel suplent, el meu fa vacances.
Déu ha creat una altra galàxia, es vol amagar millor.
Jesús ha comprat unes botes d’aigua noves.
Satanàs ha comprat un gos per si Cerber fa figa.
Déu fa les vacances en un forat negre.
Ha vingut el dimoni a passar comptes, se n’ha tornat de buit.
Estic disposat a entrar a l’infern si em puc emportar a la veïna.
Necessito entrar al cel, he d’encomanar aureoles.
M’hauria salvat, però em va tocar la loteria.
De fet, el cep converteix aigua en vi.
Si vaig al cel, perdré la memòria.
Satanàs no deixarà entrar els qui no pequen amb ganes.
A partir d’ara, Jesús inclourà les solucions a les paràboles.
Déu m’ha curat, no sé si m’estima prou.
L’àngel custodi m’ha prohibit pensar els capvespres.
No crec pujar al cel sigui bo, ha de ser esgotador.
Li he dit a Déu que, si torno, seré Superman.
Satanàs està enfadat, li han trobat el colesterol alt.
Pecaria més, però m’avorreix.
Jesús va passar de ser innocent a fugitiu.
Moisès va decidir obrir el mar perquè els vaixells eren cars.
En entrar a l’infern, trobà la serp del paradís.
Sempre faig el mateix pecat, he demanat: imaginació.
Pensaments festius (CXIV)
16 Setembre, 2022 08:46
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Si m’enamoro, em trauran punts?
La bicicleta s’assembla a mi: Si aturem, perdem punts!
He trobat tres feines, m’ha costat deixar-les enrere.
M’agrada viatjar cap a l’est per a fer-li dentetes al sol.
He comprat un mòbil per a poder parlar pel carrer.
He provat de fer una festa sense matar a ningú.
He deixat els diners, en un banc, dessota d’un arbre.
És un metge molt savi, deia que hauria de passar gana.
Cinc minuts dolents et porten al desconcert.
No he descobert si és: bufanda o corbata.
Aprenc poc, no em sé fer ni pena.
He canviat d’amo, l’altre em feia raonar.
M’he confós de ball i he anat al de bastons.
No m’allito perquè encara no he perdut prou.
M’ha eixit una núvia que tampoc em creu.
Normalment, escrit de memòria.
Quant poden pesar les claus d’un home ric?
M’han deixat sol, he hagut de perdre els diners!
Necessito un pare que em faci tornar d’hora.
He cercat la sort mentre m’estava empaitant.
Menjaria més, però necessito un altre cos.
He deixat els consells per a viure sense diners.
Treballar no és el problema, el problema és: On i quan?
He après de les plantes: el saber estar.
Sóc més pobre del que penso i menys ric del que voldria.
Estic cercant la porta del món per si he d’eixir.
No m’allitaré fins que em miri la lluna.
Fa un any que treballo i no entenc què faig.
És molt ecologista, pinta de verd tots els cotxes que té.
Assoleixo que porto pressa per a no fer res.
Cerco núvia que mani sense destorb.
He guanyat la juguesca, seré el primer en caure al pou.
He comprat un test d’intel·ligència, era d’argila.
És un lladre molt educat, m’ha deixat la seva adreça.
És un restaurant molt competent, a les dues ja comencen els sopars.
He demanat la pluja, m’han dit que ho tenen pendent.
He hagut de comprar un brau per a aprendre a córrer.
No entenc perquè la núvia em regala una cartera.
El metge diu que mengi menys, compraré les plates més grans.
He augmentat les despeses, per si algú em deixa diners.
M’han donat els neulers i els he perdut.
A quin minut, una dutxa es considera bany?
Algun dia, escriuré abans de pensar.
Si conec més números, em donaran més diners?
M’agrada aprendre, tot i no sabent el motiu.
Estic a l’aguait de perdre la guerra.
La núvia diu que no la faig riure, hauré de beure més.
Va preferir morir-se per tal d’estalviar més.
He comprat un manual d’instruccions per a anar a festejar.
Necessito diners, hauré de treballar?
Els somnis dels dilluns surten millor de preu.
He descobert un forat negre, al poble ja n’he vist molts.
He estat de sort, he treballat i m’ha costat pocs diners.
Com la núvia és maca, li he comprat un nas postís.
No sóc egoista, he repartit la feina.
Aniré a buscar feina, però sense córrer.
Necessito guanyar diners sense perdre temps.
Hauré de tornar a començar, no me’n recordo del primer plat.
Pensaments festius (CXIII)
15 Setembre, 2022 08:35
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Sabia que havia mort perquè no tenia pressa en llevar-me.
Un dia em vaig enfadar, vaig comprendre la meva estupidesa.
Li he demanat a Déu un llum sense haver de pagar massa.
Cap home ric necessita menjar ni aprendre.
El problema més gran del cel és on posar els ascensors.
Déu ha de ser un home, cap dona hauria posat tanta pols.
Déu va intentar posar “glamour” a un pet i no ho va aconseguir.
Si l’alumne aixeca la veu és que està a punt per volar.
Enfadar-se és oblidar la porta de sortida.
Si continuo estant viu, tinc perill de perdre.
És un home prudent, mai surt de casa sense haver-hi entrat.
Si l’home té el deure de fer camí, el temps d’esborrar-ho.
El passat no el conec, el futur no l’entenc.
Si treballem per diners, perquè no ho fem per perdre’ls.
Mireu si sóc ric que ni sé on he posat els diners.
La dona no dubta mai que l’home no la comprèn.
L’home no troba les coses perquè és la dona qui les canvia de lloc.
Abans els homes criticaven les dones, ara ni en saben.
El pitjor de ser vidu és que mai saps quan s’han de portar les flors.
Déu no va crear la dona d’una costella, va ser d’un tros de llengua.
Les paraules dolces han de tancar-se en peces d’or.
Ella diu que no l’estimo, jo m’estimo més no parlar.
No sé què fer? Pensar o pentinar-me.
El llum corre molt, però mai agafa la fosca.
Tinc un mal amo, mai em deixa feina per fer.
Per aprendre a ser pobre no necessites diners.
Un ric no mataria un pobre si sabés que en quedaran menys.
He comprat una casa petita, només pot entrar la clau.
Tinc un amic ric, m’agrada quan em menysprea.
És un cuc massa enfeinat, ni té temps per rentar-se els peus.
Tot i que el pont té ulls, mai reconeix qui el trepitja.
Quan li van dir que eren cecs, va entendre que no la miraven.
Un vidu jove és un taxi en dia de pluja.
Un sempre té un lloc on no anar.
Estic aprenent a ser ric, algú em pot donar els diners.
És un banquer desgraciat, regala diners perquè no li caben.
No tingueu por dels monstres, només mengen si no s’avorreixen.
Respirar és tan necessari que és gratis.
Li vaig dir que l’estimava i va anar a posar-me l’esquela al diari.
L’amor és tan bonic que el sol el crema.
No és bo tenir deutes, és millor deixar-los.
Era un home estrany, acostumava a viure més que les dones.
Les puces solen ser bones professores de guitarra.
El més dolç és descansar del que no has fet.
El fer nosa i set poemes més
15 Setembre, 2022 08:32
Publicat per jjroca,
Poemes
El fer nosa
Caminant sense camí
i palau sense poncelles,
al reclau de meravelles,
és on guaito el goig diví.
Som els homes de la sort
els qui hem la vida plana,
treballar amb la desgana
per poder tenir de tot.
No demano altra cosa
a un dimoni obedient
per a haver un dolç infern.
Calefacció a l’hivern
i poder ésser conscient
quan s’acosta el fer nosa.
Viatgem cap a la lluna
He demanat, per ofici,
ser captaire i mentider,
altra cosa no ha de ser
si es va acostant al vici.
He guanyat les terres vanes
a la vora de la font,
ves a saber tu per on
esdevindran noves nafres.
Sent home sense fortuna
m’agrada el llum del sol
quan la tardor és a la vora.
He volgut restar a l’escola,
però el batlle no ho vol
i viatgem cap a la lluna.
Olives al tros
El pare pagès
i gran la mestressa
ni ploro ni ens deixa
dormir un poquet més.
Olives al tros,
després, lluna plena,
a la plaça, amors
sense malifeta.
Us voldria dir
que acaba la història
en ser al capvespre.
Les dèries, com sempre,
lliuren la cridòria
dels més tendres nins.
Una altra casa
No haig res més
que son a les parpelles,
una coïssor d’orelles
i ganes de no fer.
Estic corprès
pensant amb les aranyes,
les nits no són amables
i somio sense fre.
És a l’albada
quan el somni se’n va
a cercar altre indret.
Odio l’estar dret
i, un dia, vull anar
a cercar una altra casa.
Li demano altre demà
Com la sínia, sense ruc,
és una joia trencada,
massa estones plora encara
esperant un jorn eixut.
A la foia, passa el temps
i l’estiu ens abraona,
voldria dormir una estona
esperant uns altres vents.
Com la tardor s’entreté,
és el sol qui, avui, s’enfada
i no atura per xerrar.
Li demano altre demà
mes em mira, fa mala cara
i s’apropa un xic més.
Busques velles
Com les busques del rellotge
han decidit no aturar,
per la nit, són un plorar,
a l’albada, són ferotges.
Busques velles ben lligades
tomben, tomben sense fre
com m’agradaria saber
quan seran un xic cansades.
En el llit, ben numerat,
han aplegat a les deu,
gairebé totes a una.
Com no mengen ni una engruna
sols la innocència les perd
en conèixer el seu estat.
Entre fils i algun brodat
A la plaça de ponent,
on quatre àvies sestegen,
a l’estiu, ni bufa el vent
ni massa joves maregen.
Entre fils i algun brodat,
passen els caps de setmana,
una neta s’ha casat,
un nou mantell els demana.
Com el batlle els ha promès
que plantarà una morera
per poder gaudir de l’ombra.
Passa un any i una estona,
s’ha esvaït la promesa
en convertir-se en no res.
Perd massa de pressa
De pagès a pobre obrer,
fastiguejat per mil somnis,
va pactar amb els dimonis
per a ser home de bé.
Sovinteja la taverna
quan aplega el nou vi,
es baralla amb saber qui,
però perd massa de pressa.
Va estar un any casat
havent festejat mitja vida
amb una mossa molt seva.
Avui, la por el desperta
i s’asseu a una cadira
amb desig esperançat.
Poemes curts (CVII)
15 Setembre, 2022 08:28
Publicat per jjroca,
Poemes curts
No demano
altra sort
quan pertanyo
a la por
de creure l'amo.
I la vaca al prat
va passant les hores
quan li passen totes,
diu que ja es fa tard,
manta de cabòries.
Quan l'amor es perd
i riuen els bojos,
és quan corren coixos
tot seguint el vent,
esclaten com tòfols.
Hauria de dir
que em plau la tempesta
si esdevé una festa
de gran avenir,
odio la resta.
En el reialme
dels nans perduts,
massa quasi ploren
per no arribar a muts,
les paraules sobren.
Sense pena
ni lladruc,
el gos crema
pel seu gust,
mai es refreda.
Amb cinquanta
pidolaires,
qui no parla
ni pren l'aire,
la feina espanta.
Mai enceto
anar a la font
si no espero
mals d'amor,
allí, m'esvero.
Una jove mossa,
en el cel estant,
parla d'una bossa
on posar els pecats,
de segur que és nova.
A la mar, malparlen
totes les sardines,
les trobo molt primes,
sense haver menjades,
només n'hi ha qui criden.
A la banda
de llevant,
qui no canta
no es fa gran,
tot li espanta.
Com voldria
anar a menjar
i seria
com trobar
manta alegria.
Si m'estima,
li diré
que, si crida,
no hi seré,
faré via.
En tot el carrer,
parlaven les penses
de ser les primeres
i oblidar les penes
per a passar-ho bé.
La més maca
de les flors
diu que esclata
en mals d'amor,
sense taca.
És la nina
dels meus ulls
la qui mira
sense escuts
i endevina.
En el regne
dels manats,
els heretges
mai se sap
quan van al metge.
Encara diré,
dolça enamorada,
que et posaré casa
dintre del paller,
mai faltarà palla.
Mare, no ho vull ser
segador al juny
puix la falç em gruny
i no em deixa fer,
són tardes de fluix.
A la vora
del camí,
qui no plora
és mesquí
o tanoca.
Cansat d'un anar
a la terra forta,
tanca bé la boca
i es posa a pensar:
He perdut la força!
Menjant pa
i bevent vi,
qui dirà
que cal patir?
Més no hi ha.
Epigrames (CVII)
15 Setembre, 2022 08:21
Publicat per jjroca,
Epigrames
Les abelles a la mel,
els cargols tancats a casa,
quatre velles, a la plaça,
enllestint: terra i cel.
Seria el meu temps:
tancat d'enyorança,
però hi ha recança
per a massa gent.
Cent mil voltes
a la sínia,
porten totes
aigua a mida.
Per a aprendre
a ser pagès,
caldrà rebre
i no dir res.
Demano, a la terra,
prunes i albercocs,
però la prunera
diu que no hi sóc tot.
Al país
de meravelles,
no hi ha rei
ni sentinelles.
Com hauré
ben poca sort,
sec a taula
i no em moc.
A l'hora primera,
si el sol s'adorm,
pujo a la cimera
per a dir-li de tot.
Com la terra em porta
sense fer pagar,
no se'n sap estar
de fer el que toca.
Lluitava el pagès
amb la mula vella,
la mula no es queixa
ni guanya interès.
Han tocat les misses
pel pare mossèn,
de segur que ho sent
si prou fort el crides.
Caminava el vent
sense massa pressa,
vingué la tempesta
i fugí corrent.
El meu pobre caragol
al jardí estava,
massa nits passava
maleint el sol.
I quan torni primavera
he de fer-li un coixí:
roig com la rosella,
dolç com gessamí.
Al pare li he dit
que no vull feina,
hi ha una bona eina
però no l'he vist.
Em contava, dolç,
el pobre porquet
que el menjar no és bo
si, a resultes, creix.
La mossa m'agrada,
fa de bon parlar,
però es vol casar
i, llavors, s'enfada.
Quaranta dimonis,
a l'infern estant,
diuen: T'has fet gran
i caldrà que tornis!
No demano alegria
en el dinar
si, en el seu passar,
hi ha algú qui crida.
Manta mosses,
a la font,
parlen totes
d'enrenou.
Menjar pa i ceba
fa de bon passar,
però qui la menja
se sol queixar.
Trenta gossos,
a l'engròs,
va a mossos
per un os.
Si la lluna plena
demana per mi,
dieu-li que sí,
estaré de vetlla.
I quan sigui ric
vull una gran casa,
ben neta, tancada,
sense cap amic.
Ho veig negre i set poemes més
07 Setembre, 2022 19:35
Publicat per jjroca,
Poemes
Ho veig negre
Na Mariona
del meu cor
com demostra
que ha calor.
Només ix
de casa seva
quan la treva
porta nit.
Li demano:
el festejar
tots els divendres.
Però ho veig negre
i, a l’endemà,
quasi m’escanyo.
Caragol discret
Caragol discret
dessota una pedra,
com el sol penetra
en tots els indrets.
La pluja demana
des de bon matí,
però la muntanya
el farà glatir.
Caragol discret
esperant setembre
per a viatjar.
Com voldria anar
a un altre regne
on tot sigui verd.
La rosa formosa
La rosa formosa,
eixint del jardí,
em pregunta si
la flaire fa nosa.
Li responc atén
a aquesta demanda:
La flaire m’agrada,
l’espero amatent!
La rosa formosa
em diu que el seu viure
és força ensopit.
Ni mosca ni mosquit
li saben descriure
com l’amor s’hi posa.
Em comenta el sol
Em comenta el sol,
quan és a la posta,
que el camí li prova,
però ningú el vol.
Com l’estiu trascola
sense gran destorb,
vol trobar l’enyor
i tornar a l’escola.
Els dolços minyons
amb el mestre vell,
de nou, se saluden.
Les classes descriuen,
dèries d’altres temps,
plenes d’il·lusions.
Sota el pi
Sota el pi,
damunt l’herbei,
vull ser rei
o, almenys, ric.
Cent estrelles,
en el cel,
volen mel
de mils d’abelles.
Sota el pi,
vora el corriol,
com la nit passa.
No vull manta
ni llençol
per a dormir.
Poseu-me colors
Poseu-me colors
i la roda ampla,
treballar m’espanta,
però no del tot.
En el llarg viatge,
no demano més
que perdre’m corprès
per festiu paisatge.
Camps replens d’userda,
de les tendres flors
que escampen son flaire.
Amb pensa de firaire,
he de cercar un lloc
on guanyar escomesa.
Tot havent la mà estesa
Aprenent de matusser,
mig mestre de pensa lliure,
com enceto el meu descriure
en raons que no sabré.
Les idees van al cap,
allí, enceten les baralles,
trauen blat i posen palles,
a nou lloc aplegaran.
Haig dos ulls de sentinella
qui no deixen de guaitar
per si aplega la saviesa.
Tot havent la mà estesa
de segur que han de guanyar
la qui conta meravelles.
La paga sigui servida
Si la vida fa revolt
i del coixí perdo gana,
he de seure com qui clama
demanant un millor sou.
La paga sigui servida,
el dinar que sigui a punt,
els desitjos en un munt
i trobar a qui convida.
Manta roses del roser
em donaran la resposta
quan em trobi assedegat.
Pel matí, ves al mercat
però emporta’t una bossa
per si trobes quelcom més.
Pensaments festius (CXII)
01 Setembre, 2022 06:35
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
No envegeu ningú, ja el posaran al seu lloc .
La saviesa és comprar el necessari sense haver de vendre res.
La felicitat és perdre, temporalment, almenys quatre sentits.
És difícil estimar el que no es mou.
Un pobre pagès tenia una filla, ella ni això.
Déu creà un món, l’home el multiplicà.
L’espardenya és una sabata sense complexos.
Morir és trobar el moment de no fer res.
M’agraden els seus ulls, però no sabria on posar-los.
Ser auster és aprendre a no eructar.
El llibre sempre té l’esperança de ser estimat.
He provat de fugir del món, encara no ho he acabat de pagar.
És tan dolç penedir-se que val la pena pecar.
Sempre hi ha bones ofertes per anar a l’infern.
Aniria al cel, però no tinc prou temps.
Viatja el món entre mentides i mitges veritats.
Acumulo anys perquè encara no tinc seny.
Estic passant per la vida i oblidant perquè he vingut.
Si no pots tenir fills, aconsegueix un gos intel·ligent.
Sempre és bo tenir un amic que no es pugui desconnectar.
No necessito escoltar la ràdio per saber que no parlen de mi.
Com era intel·ligent, el ruc comprenia el seu amo.
Si necessites ajut urgent, busca un déu de pocs fidels.
Ajunteu tota la fe i tindreu un pou d’incertesa.
El fidels confonen Déu amb un president de club assedegat.
Aniria a l’església, però haurien de treure el cafè del davant.
Déu va fer els peus i el dimoni els tacs.
El més lleig d’un home són les ganes de menjar.
Tinc tanta son que en guardaré una mica.
He après a no demanar, és millor agafar-ho.
Té una vida difícil, es desperta i encara no ha esmorzat.
Un pintor és un home que vol penjar-ho tot a una paret.
A la nit, deixo el cos al llit i surto a passejar.
Escriure és posar les paraules de manera que no es moguin.
Un voldria fer poesia, però només surten versos.
Déu no va mai a l’església, allí no el necessiten.
Déu n’està tip, perquè a casa només li envien morts.
Déu em castigà, va dir que havia de seguir en aquest món.
Si algun dia moro, no cal que matin cap flor.
El pitjor de tenir cap és si se li acut pensar.
Pensar és viatjar sense bastó.
El pitjor d’escriure és si algú se n’assabenta.
No suporto els altres, jo ja ploro prou.
Mentre li demanava a Déu un altre cos, no parava de riure.
Un cuc petit i set poemes més
01 Setembre, 2022 06:31
Publicat per jjroca,
Poemes
Un cuc petit
Un cuc petit,
poruc i assedegat,
tot passant per la gran fulla,
ha sentit dir que és de lletuga,
tova i dolça per a menjar.
Però, a sobre, sent un gran vol
i, tot de sobte, rabent s’amaga,
és un ocell amb mala cara
qui el terra esbrina per a fer un mos.
El cuc petit,
ben disposat,
calla, sofreix, demana ajut,
és quan llavors enceta el ruc
un nou viatge sínia endavant.
Somiar debades
Porta pressa el meu amor
en obtenir coses vanes,
entre deures i proclames,
oblidem el nostre cor.
Però viure és així:
Endrapar i prendre coixí!
El racó de les idees
és difícil de trobar,
pel matí, no vull anar,
estic corprès els capvespres.
Massa festes i rialles
faran mal d’emportar,
a casa, no vull restar,
m’agrada somiar debades.
M’engeguen la canalla
Essent pobre i sense fe
m’he lliurat en pensar bé.
Amic dels meus enemics,
mig captaire sense gana,
menjaré pa i baldana
fins que em donin per més ric.
Aprenent de rondaller,
m’agrada fer de mussol,
tan bon punt arriba el sol,
com m’allunyo del carrer.
Amb quatre cartrons i palla,
he muntat el meu palau,
em confonen amb un babau
i m’engeguen la canalla.
Núvol eixint de la mar
Va ser en encetar la nit
quan es va posar a plorar,
en fer-se fosc, no sap anar
i es va tornant gepic.
Núvol eixint de la mar
com la muntanya trafega,
ha de pujar sense treva
fins aplegar a nostra llar.
Allí, li venen els plors,
els pensaments melangiosos
recordant els altres temps.
Avui, s’adormen els vents
i va avançant com els coixos
tot gronxant ben ple de pors.
Els tres guerrers
Han sortit els tres guerrers
disposats a l’aventura,
és la feina qui els procura:
Lluitar fort i guanyar més!
Els enemics de la vora
són esquerps i poc galants,
preguen d’hora com cristians,
s’obliden de cridar força.
La batalla és ensopida,
només escuts esberlats
i desmuntada una llança.
Demostren la mala traça
i agafant els maldecaps,
de sobte, estan en fugida.
El senyor demana palla
És estiu i, la llarga nit,
veig al castell com s’encalla,
el senyor demana palla,
només li porten mosquits.
A la torre, la senyora
para taula per sopar,
avui, toca bacallà,
el pescador ha vingut d’hora.
És estiu i la xicalla
corre i crida per la plaça
sense ganes d’aturar.
Un vell avi es deixa anar
perquè massa prompte es cansa
d’oferir llarga contalla.
Nou dinar
Una abella adelerada,
tot i anant de flor en flor,
em comenta que ha por
perquè ha vist la gran aranya.
Filadora sense treva,
guerrera sense jornal,
com s’amaga, com espera
que li aplegui un despistat.
La carrera, la fiblada,
la feina d’embolcallar
una presa prou lleugera.
Caçadora a l’espera
que comenci un nou dinar
sense coberts, sense taula.
Que posin colors
Com l’avi Miquel
demana a les flors
que posin colors
en el cim del verd.
Les pobres abelles,
cansades d’estiu,
demostren ull viu
en fer tombarelles.
Els eterns galants
veuen la feinada
del vell festejar.
Com ho té prou clar,
es queixa l’aranya
dels pobres sembrats.