Aprenent per no ser i set poemes més
14 Març, 2023 06:22
Publicat per jjroca,
Poemes
Aprenent per no ser
Li comento al meu ruc,
quan la lluna està plena,
que dessota una estrella
mai es perdrà la quietud.
Aprenent per no ser,
he bastit mil empreses,
he perdut les promeses,
no sé on les trobaré.
Soc heroi incipient,
lladregot dels meus somnis,
de posat perdedor.
Com em manca un senyor,
li he demanat que torni
a aquell nen tan repel·lent.
Com hi ploro
Na Mariona diu que em vol
i, l’estimar-me, li dol.
No havent trobat un rei,
a qui fer-li la gatzara,
com es mostra enamorada
tot sabent que no ha remei.
Quasi plora, pel matí,
quan de la son és lliurada
i sol prendre l’esmorzar.
Un bol de llet amb poc pa
perquè pensa que hi ha encara
un portell per on fugir.
Com hi ploro quan la veig
portant penes quan menteix.
Abans d’acabar l’hivern
Abans d’acabar l’hivern,
compraré una capseta
per posar, en una estoneta,
una guspira de fred.
Somiaré amb blanca neu
amb una llar ben encesa,
amb l’amor d’una princesa
que se’n burla quan em veu.
Abans d’acabar l’hivern,
he de posar la gràcia
d’aquell llum qui m’acompanya.
He de guarir el sol qui banya,
amb tot l’encert i la traça,
a aquell prat que vol ser verd.
Amb la meva sort primera
Amb la meva sort primera,
una contalla he de fer,
ho posaré en el paper
per a què sigui planera.
Temptant a la meva sort,
vaig desafiar el dimoni
tot dient que sant Antoni
havia perdut el porc.
I la història va acabar
en posar-me a la caldera
per a fer un bon bullit.
Com haig tendre l’esperit,
he de concloure l’escrit
sense ordre ni saviesa.
Per un rajolí de vi
He de dir, per definir,
que he perdut la batalla,
he venut garrofa i palla
per un rajolí de vi.
És vi negre dels que peta
per a fer bon esmorzar,
si en queda per berenar,
hauré jornada sencera.
Soc heroi de ma misèria,
venturer d’estreta sort
i viatger de mil somnis.
Els cecs he de tornar bornis
si em regalen un tresor:
Una bota gran i plena!
Beure em feia més ric
Amb un cove ple de llàgrimes,
un silenci eixordador,
com m’atansa el meu senyor
al purgatori de les ànimes.
Anar fent, anar desfent,
així passen els meus dies,
les angoixes amanides
han de fugir com el vent.
Amb dos secrets que ara tinc,
passo les tardes senceres
fins que s’acomiada el bon sol.
Vora del foc, el condol
d’aquelles penses primeres
quan beure em feia més ric.
Ser una estrella
El silenci de la nit
no ha pausa ni mesura,
entaforat en el llit
qui no amaga sa cordura.
Fer de boig, m’estarà bé
quan la butxaca està plena,
però perdré la lluerna
en fondre tots els diners.
La mossa, qui em demana,
ha de ser dolça i sincera
per a poder-me guanyar.
Altra feina no he d’emprar
que la de ser una estrella
qui llueix sense cap gana.
Sestejar a la teulada
De les feines que he emprat,
prefereixo la de gat.
Sestejar a la teulada
les curtes nits de l’estiu
i cercar aquell foc viu
quan l’hivern fa mala cara.
Estalviar-me a aquell gos
revellit i amb mala cara,
ha de ser de la nissaga
dels qui empaiten per un mos.
I la resta ja se sap:
una menja de la fina;
per tot peix, una sardina
i una sesta amb bon jaç.