Vindrà sant Antoni i set poemes més
14 Febrer, 2023 18:12
Publicat per jjroca,
Poemes
Vindrà sant Antoni
Vindrà sant Antoni
el mes de gener
per tal de saber
on rau el dimoni.
Com la lluita enceten
els dos esperits,
és un mal antic
enmig les tenebres.
I calarem foc,
encendrem les atxes
per fer processó.
Vull mel i mató
per trepitjar brases
sense gran dolor.
L’amic ruquet
Escoltant xerrar
al ruquet valent,
veig que ser innocent
fa de mal portar.
Userda i palla,
un xic de garrofa
i mirar quan toca
fer la revifalla.
Com l’amic ruquet
demana l’estiu
per tal de viatjar.
Cansat de somiar,
voldria altre niu
en un nou indret.
De la feina, res a dir
Mil comandes per a fer
i em canso de seguida,
és llarga aquesta vida
quan et priven el cafè.
Fumaria un bon cigar,
em prendria una copa,
però el metge és tanoca,
comenta que ho tinc clar.
De la feina, res a dir,
puc treballar, tot el dia,
mentre aturi per dinar.
De cigrons, me’n puc estar
i l’amanida em convida
a penar abans de dormir.
El gruix lladrar
Amb converses amb el gos,
ens barallem una estona,
l’albada és cosa bona,
el passeig no és dolorós.
Com el lligo del collar
per eixir per les contrades,
esperem no haver troballes
ni encetem el gruix lladrar.
Carrers amples, carrers estrets
i el gos que ja es cansa,
li posaré una manta
perquè tremola de fred.
La caminada conclou,
no ha estat massa enrenou.
A la branca, una flor
Enmig d’un camp adormit,
l’ametller, de cop, desperta,
diria que porta pressa
per botonar i florir.
A la muntanya, hi ha neu,
a la plana, la rosada,
l’ametller no té aturada
i malparla sense veu.
A la branca, una flor
es llença a l’aventura
d’esclatar i posar color.
Com no hi ha aturador,
espero que la Natura
esperoni l’escalfor.
Demanaria saber
Demanaria saber,
sense esbrinar-ho massa,
per què m’agrada una tassa
prou plena d’un bon cafè?
I parlar, de nou, del temps
per sentenciar la collita:
Aquest any serà de mida
per haver un cistell ben ple!
Donar tombs a la conversa
fins que algun entremaliat
em porti a un lloc estèril.
Com enyoro aquell pretèrit,
el futur em sembla ingrat,
la foscúria és manifesta.
El gran salt
Aigua forta, mala mar
i les barques en el port,
van esclatant en un plor
quan demanen navegar.
El pescador no ha sort,
el peix ja no l’espera,
una angúnia passatgera
com es va endinsant al cor.
Les cases demanen calç,
les places volen el sol
mentre els núvols avancen.
És el vent qui veu com dansen
les fulles velles del bosc
tot demanant fer el gran salt.
La foscúria de la ment
En tan alta solitud
de la tenebra quan passa
sento la noble virtut
quan assoleix altra casa.
Les foscúries de la ment
no són planes ni rialleres,
han de fer-ne de les seves
esmicolant pensaments.
Com jo m’ho miro i veig
damunt d’una nau lleugera
veig com s’enfila l’enyor.
Cap vestit de perdedor
ha de ser d’altra manera
sinó pobre en escreix.