Com pesa el llit i set poemes més
30 Setembre, 2019 06:04
Publicat per jjroca,
Poemes
Com pesa el llit
Amb el cos adolorit,
amb la llengua ben eixuta,
el mariner no ha neguit
ni riqueses ni fortuna.
Pel matí, com pesa el llit,
un esmorzar d’una poma,
la gran ombra l’abraona,
ha perdut tot l’esperit.
En un banc, com es retroben
aquests quatre amigots,
abans, miraven les dones,
avui, gairebé, ni ploren,
no parlen de mar ni port,
n’eren pocs i ara en sobren.
Cada vespre una aventura
Algun dia, en algun lloc,
he de trobar l’alegria,
la segueixo, és ma guia,
com m’empaita si no em moc.
Cada vespre, una aventura,
cada nit, una sorpresa,
ve la pluja, ve la queixa
i se’n va, mai haurà cura.
Passen mesos i setmanes,
la vida tira endavant
sense demanar sorpresa.
És la pena la qui pesa,
va les contrades topant
allunyant-se de les flames.
Pugeu-me al serrat
Com a home poruc,
enceto conversa,
he deixat la pressa
al racó dels muts.
Llarg mon averany
no em demana ajuda,
sento com la pluja
vol traginar l’any.
Setembre s’adorm
a la vinya vella
que no han veremat.
Pugeu-me al serrat
per parlar, amb l’estrella,
de les nostres pors.
No albireu altre despit
Mentiria si digués
que no vull gran encanteri,
en el paper de promès,
quasi he perdut el senderi.
Ella em demana volar
per la tebior del gras núvol,
com li dic: Deixem-ho anar!,
mai em plau un dia rúfol.
Són històries de pagès
cansat de somiar tant
per a raure a l’oblit.
No albireu altre despit
puix el pas del vianant
a ningú porta interès.
Han vingut quatre dimonis
La moixaina de la nit,
lluny la fúria de tempesta,
no em donéssiu massa empresa
puix m’abelleix el dormir.
Segrestadors dels meus somnis
apleguen ben ran del llit,
han vingut quatre dimonis,
volen portar-me a l’oblit.
Ni guanyo temps per pecar;
en aquest carrer vital,
m’han manllevat la fortuna.
Només em queda una engruna
per a guarir mon sidral
fins a l’hora de lliurar.
Toca casar
Manta roses i neguit
en una tarda tardana,
el festejar s’encomana
quan aplega llarga nit.
Ella és mossa i galana,
pubilla d’una gran casa,
he de dir-vos que m’agrada,
he de fer-la la senyora.
Li daré, a primera hora,
el millor del meu somrís,
és valent i trencadís,
però mai deixa penyora.
Com després toca casar,
la resta deixem-ho anar.
Mariner sense taverna
Mariner sense taverna
com no havia de glatir,
el Montsià veu la tempesta
car s’acosta per la nit.
Més enllà, la barca gronxa
quan tornava de pescar,
quatre caixes estan buides,
la resta de peix barat.
Massa fums a la taverna
anuncien la tardor
i l’inici de la veda.
A les cases, regna el plor,
el pare els renyarà
quan el llum encara crema.
A l’escola, ja se sap
A l’escola, ja se sap:
Entrar, callar i pissarra!,
el mestre ha maldecap
perquè té massa canalla.
A l’envà, els manaments,
els deures i l’obediència,
la lliçó dels quatre reis,
per aprendre, cal paciència.
I al de dalt del Montsià
una pluja s’endevina,
ha de ser una pluja fina,
d’aquelles de bon passar.
I, quan la feina s’acaba,
retornarem cap a casa.
Enllestint la poca fe i set poemes més
22 Setembre, 2019 06:58
Publicat per jjroca,
Poemes
Enllestint la poca fe
Sovintejo el saber dir
que la vida s’allargassa
en aplegar vora casa
sense pena ni delit.
Enllestint la poca fe,
la tardor em duu a la plaça,
avui, m’he posat sabata
és el que he trobat primer.
Bon conco, sense destorb,
com feinejo el pensament
sense assolir cap meta.
Prendré infusió de menta,
ben assegut, entre gent
qui mai trobaran el nord.
Porto un somni
M’arraparé, al teu braç,
fins que passi la tempesta,
és l’amor qui em porta, a festa,
per a seure al teu costat.
En el dubte imprecís,
és on rau el meu imperi,
com mon cor es torna tebi
quan albira el teu somrís.
Visc, a la vora de les mars,
on mai regna la saviesa
ni es guanyen les batalles.
Porto un somni, a les espatlles,
qui em va omplint de dolcesa
mentre passes i te’n vas.
Dieu-me qui...?
En el clar país,
on mai regnen les obres,
esdevenen ogres
amb to malaltís.
Fugint de la feina
de l’amor dolgut,
un es torna ruc
per guarir sa reina.
Dubtes a l’engròs
i dates terribles
voler el guarir.
Dieu-me qui
demana ésser lliure
i un temps galdós?
Albiro al dematí
Cada paraula em duu
a trobar la llunyania,
s’emporta el llum del dia
per tornar-me ben eixut.
Cansat de les pertinences,
a la nit, prou traginer,
com vaig cercant el voler
entre ombres prou severes.
Albiro, al dematí,
una fortuna llunyana
enmig de terres captives.
Haig les cames amanides
i una dolça veu proclama:
No tardis, puix sóc aquí!
Dia rere dia
Setembre s’adorm,
dessota del pi,
cercant un amic,
viatjant pel record.
Els joves entesos
tornen a l’escola,
lluny la xerinola,
han de ser malmesos.
Hores sense pati,
pissarra polsosa
i llarga agonia.
Dia rere dia,
el deure fa nosa,
els porta al glatir.
Parlant amb el cep
Parlant amb el cep,
avança la tarda,
com passa cansada
oblidant el verd.
El raïm madur
espera el pagès,
ell vindrà després
quan pugui el ruc.
Com li agrada el vi,
serà a l’albada
quan prepari el carro,
porta els cabassos,
tisores, la gana
i ben poc a dir.
Quan la fulla vella
Quan la fulla vella
pensa en l’enrenou,
voldria ser bou
i portar una esquella.
Dalt de l’arbre estant,
s’obliden les presses,
viure a les finestres
és un gaudi gran.
Quan la fulla vella
demana el volar
com li aplega el vent,
no sé el pensament,
però el seu anar
fineix damunt l’herba.
Entre llibres i ocasió
Entre llibres i ocasió,
passa una vida sencera,
com s’allunya primavera,
com s’espera la tardor.
Puix tots anirem, prou bé,
a trobar el paradís,
us comento que és precís
allunyar-me del també.
Passen dubtes i il·lusió
per una ment missatgera
qui no vol gran aturar.
La història no ha de passar
per indrets buits de fermesa
fins aplegar a l’ocasió.
Paraules sense fortuna i set poemes més
14 Setembre, 2019 07:29
Publicat per jjroca,
Poemes
Paraules sense fortuna
Les paraules van al solc,
ben a desgrat de la pena,
com porten la llum primera
per si apleguen al gran fosc.
Les paraules matusseres
mai demanen el somiar,
elles van, volen anar
a conquerir noves terres.
Paraules sense fortuna
com es lleven pel matí
per a sortir de la casa.
Volen trobar l’estimada
per a seure en el seu si
i sentir aplegar la cura.
Com la fulla plora el verd
Com la fulla plora el verd
i l’absència de la brisa,
és la tardor qui la perd,
qui la deixa ben pansida.
Com l’arbre plora també,
hi ha un remoreig de recança,
la fulla vol anar a plaça,
però la joia no es ven.
I gronxa amb nou deler
a dalt de l’arbre cansat
d’aquella feina feixuga.
Nostre heroi voldrà la muda
i romandre enamorat
per si aplega un dolç temps.
La tardor emplena golfes
El carro aplega del tros,
venturós, a mitja tarda,
les olives van al groc
i es va tancant la casa.
En el de dalt del Montsià,
gairebé ni hi ha enrenou,
una barca cerca llar,
un ratolí cerca el sol.
La tardor emplena golfes
amb ametlles, pomes, nous
i un polsimet de fred.
Més enllà està l’hivern,
cal tenir encès el foc
i amanides mil històries.
Sóc tanoca?
Amb un cos ben tafaner,
com camino per la plaça,
sento el gaudi de campana,
el somiar del llaguter.
Riu amunt i riu avall,
enceto les mil converses
amb aigües ben satisfetes
sense penes ni encenalls.
La mossa, qui em pertoca,
amb un cànter, va a la font,
ben neta, ben pentinada.
La sogra pas que m’agrada
perquè parla a tothom
tot dient que sóc tanoca.
La sento plorar
La pomera qui s’adorm
després de la gran feinada,
massa pomes fan estada
puix cap bestiola les vol.
De lluny, la sento plorar
quan el vent me l’esbatussa,
és el gran cerç qui remuga
i pren fressa en el baixar.
La pomera es despulla
sense pressa, a poc a poc,
en una tarda ben trista.
Cap déu li posa la mida,
però l’escanya un poc
amb una mà prou feixuga.
Del balcó estant
Del balcó estant, la lluna
em proposa el festejar,
la mossa poc que ho sabrà
puix no haig ni pa ni engruna.
La lluna mira, somriu
i fa la nit menys feixuga,
haig una feina poruga
puix demano tenir un niu.
Somia-truites, pagesot,
home de poca paraula
i perdedor a l’engròs.
Com voldria haver un bon gos
per saber, d’un cop, qui mana
i amistançar-me amb la sort.
Toca processó
Del balcó estant,
sento les converses,
el riure, les presses
dels grans benestants.
Toca processó,
missa i rosari,
viure és necessari
per a fer-ho tot.
I jo, que em desvetllo
de somnis preuats
enmig de silencis,
puc sentir-me neci
o trobar entrellat
per a dir el que penso.
En veure’m vençut
Hauré de suportar
la vida amable,
ésser menyspreable
lluitant pel demà.
Amics a la lluna
posats en somiar:
terres per llaurar
i minsa fortuna.
Esclato quan puc
i deixo el meu amo,
un pobre tossut.
Darrere del ruc,
sovint m’esbatano
en veure’m vençut.
Sentinelles de l'avern i set poemes més
06 Setembre, 2019 09:08
Publicat per jjroca,
Poemes
Sentinelles de l’avern
Sentinelles de l’avern
com es queixen i grinyolen,
els acull en Llucifer
i se’n riu mentre li ploren.
En una cova pregona,
hi ha més nits que llonganisses,
sentireu la veu de dona
tot parlant amb les amigues.
Ànimes del foc etern
no ploreu mai debades
quan l’empresa és a mig fer.
No perdéssiu més la fe
si romanen a les cases
on s’entafora l’hivern.
Per si ve la sort
He perdut el son
dessota del pi,
hi ha un llop mesquí
qui es queixa a tothom.
Ni demana ovelles
ni cabres ni porcs,
potser no hi és tot
i ajunta les celles.
Al dedins del bosc,
rauen les estrelles
a les nits d’estiu.
Fugiu del caliu
i feu tombarelles
per si ve la sort.
Miraria les gavines
Pare, si fos mariner,
amb una barca de vela,
veuria mar des de terra,
des de la mar, el coster.
Miraria les gavines
dessota d’un sol punyent,
sentiria com la gent
vol més joia que pervindre.
Pare, si fos mariner,
encetaria converses
amb les ones i el far.
M’asseuria per pregar
veient com gronxen les veles
amb un caire mentider.
Són les dèries de l’escola
A darreries d’agost,
com s’enceta la tempesta,
en el cel, potser hi ha festa,
en el terra, només por.
Els ocellets s’arrauleixen,
les orenetes al niu,
manta gana, poc xiu-xiu,
de sobte, arriben les queixes.
Els llibres són al prestatge
per a ser foragitats
i anar a parar a la bossa.
Són les dèries de l’escola,
recapte de vanitats,
llarg camí d’aprenentatge.
Gairebé era mig sant
Era un pobre, que us diré,
sense ganes d’aventura,
menjar poc li anava bé
per no perdre la figura.
Mig escolanet de missa,
viatger de bon matí,
amatent del negre vi,
ben lliurat a l’enganyifa.
Gairebé era mig sant,
els capvespres de dimoni,
bon hoste de la taverna.
A la casa, ni lluerna,
només un fanalet prou borni
qui s’encén de tant en tant.
El petit goig
Em plau el vent
qui em porta a la tardor,
sentir-lo envers
les fulles i la por.
El petit goig
d’ajuntar la finestra,
tornar a la fresca,
al bell dormir joiós.
Deixo els mosquits,
la seva xerrameca
d´éssers empipadors.
Demano el foc,
la xemeneia encesa,
la manca de neguit.
Aprenent a no ser
Aprenent a no ser,
oblidant nit i dia,
vull pertànyer al plaer
fugisser de cobdícia.
Adéu els encanteris,
els somnis mai complerts,
oblidar aquells nervis
del lluitar per no ser.
Avançar a la foscúria
d’aquest cos presoner
de mancances i glòria.
Vull deixar la memòria
fins que arribi el primer
domador de la fúria.
A les pedres del camí
A les pedres del camí,
els contaré les mentides,
com les duc ben amanides,
ben posades al coixí.
Cavaller sense cavall,
genet vell sense victòria,
he anat perseguint la glòria
per muntanyes i per valls.
A les pedres del camí,
no les hauré enganyat
puix saben més cada dia.
Mai obliden el qui crida,
el qui posa disbarats
per no pertànyer al diví.
Per un sí o per un no i set poemes més
29 Agost, 2019 08:46
Publicat per jjroca,
Poemes
Per un sí o per un no
Per un sí o per un no,
vaig perdre el gran tresor,
com em fa singlots el cor
quan escolta la cançó.
Traginer, bon traginer,
tot anant pel camí ample,
si en van cinc i en tornen quatre,
no voldria ser el primer.
La feina se’n vol anar
per a raure, en el palau,
a la sala dels meus nobles.
Oblidaria ser pobre
per trobar-ne dolça pau
amb un somni on restar.
Al jardí florit
Al jardí florit,
on hi ha meravelles,
ixen les estrelles
abans de la nit.
És la gran enveja
qui regira el cos
puix va fent un os
quan la tarda aplega.
Al jardí florit,
viu la primavera
esguardant Nadal,
és un fet cabdal
qui la joia engega
fins que ve el mosquit.
Caminant sense camí
Caminant sense camí,
benestant sense fortuna,
van les tardes, una a una,
avançant cap a la fi.
De més jove, segador,
de més vell, perdonavides,
la vida passa amb fatigues
fins un dia on diu: Prou!
Llavors aplega la barca,
se n’entra, tranquil·la, a port
per a trobar el passatger.
Hauria de ser el primer,
amb una moneda d’or,
per a pagar-li a la Parca.
La poncella adelerada
La poncella adelerada,
amb les ganes i el cistell,
va demanant un poncell
que li posi llit i casa.
Es casaran pel matí
quan aplegui la tardor,
ara, fa massa calor
per portar un bell vestit.
L’església plena de flors,
el mossèn amb bona veu,
i, a més, tres escolans.
Murmuris dels vilatans
tot portant la seva creu,
cadascuna d’un color.
Monstre rabiós
I ara que hi som tots,
amics de la follia,
espero companyia
d’aquell monstre rabiós.
Puix viu a la muntanya
i espera ser al pla,
voldria reposar
en altra terra estranya.
Però el Montsià li pot,
es lleva amb la lluna
per descansar a la bassa.
És monstre sense traça,
no haurà mai fortuna
ni cova on deixar l’or.
Setembre acomiada
Setembre em parla
de nous i avellanes,
de viles pausades
sense massa nafres.
Setembre demana
dies de gran festa,
poseu-me finestra
guarnida i galana.
Setembre acomiada:
dèries de mosquits
i capvespres llargs.
Voldria ser gran
per trobar enemic
i guanyar batalla.
Porucs els conills
Espero tenir
ben plena la bossa
i el son lleuger.
Sóc bon mentider
i poc que em faig nosa
quan començo a dir.
Porucs els conills,
guineus i tempesta,
conviden a festa
els pares i els fills.
Menjarem el verd,
fugint de la gana,
setmana a setmana,
s’acosta l’hivern.
Em van lliurar
En el regne
de la por,
no hi ha metge
ni sanador.
Molts demanen
anar lluny,
d’altres passen
ben eixuts.
Com havia
poca feina,
vaig entrar.
Em van lliurar
una gran eina
per passar el dia.
La gran meravella i set poemes més
21 Agost, 2019 07:30
Publicat per jjroca,
Poemes
La gran meravella
Poseu-me els capvespres
sense vent de dalt,
vora el finestral,
lluny de les tenebres.
M’agrada sentir
xiscles d’orenetes
cada dia inquietes
per trobar el matí.
El son del caragol,
filar de l’aranya,
el brunzir d’abella.
La gran meravella
allunya el juliol
mentre agost avança.
En el dubte gran
En el dubte gran,
viu la solitud,
els ocells covant
sota un cel eixut.
Perduts mariners
enyorant la barca,
són prou mentiders,
amb prou mala traça.
Les ones gandules,
l’aigua van gronxant
sense comentaris.
És petit calvari
que va trafegant
i farcint despulles.
Roses vull
Recomana
el meu senyor:
Si has gana,
posa por!
En un cove
veig la lluna,
somni de pobre,
poca fortuna.
Sentiria
si sabés
trobar l’orgull.
Roses vull,
però un revés
com m’humilia.
Una mossa em demanava
Una mossa em demanava
puix volia anar a ballar,
com és maca i ben plantada,
li vaig dir: Deixem-ho anar!
Va fer carona d’ofesa
i quan es posa a plorar,
diria que és una princesa
sense ganes de lluitar.
La mossa ja s’ha fet gran
i s’assembla a una deessa
sortint del regne dels déus.
Jo sofreixo, vaig a peu
i no hauré més promesa
ni mà esquerra de galant.
Pobrissons els rics
Pobrissons els rics,
farcits d’embalums,
sense massa llums,
amb manta d’amics.
Vestits de diumenge
tota la setmana,
prou cansats de rebre,
pregant haver gana.
Dessota d’un arbre,
mirant el corriol
de milers d’obreres,
lluny de les banderes,
amatents del dol,
amb un cor amable.
Repòs etern
A la feina, li he donat:
repòs etern,
maleït en Llucifer
quan recerca claredat.
Són pecats de pecador
amb poc ofici,
prou lluny em resta el vici
per portar-lo al meu senyor.
Escorrialles de la sort
com van cercant l’aventura
entre coves i alturons.
Van venir quatre minyons
per a demanar cordura,
els haurà durat ben poc.
El misteri de la mort
El misteri de la mort
i l’arribada a la lluna,
una feta inoportuna
es produeix, però poc.
La natura és així:
ben constant, un no parar,
mai dorm en un tou coixí,
sempre es lleva amb voluntat.
Ara, sóc, ara, no hi sóc
i vaig canviant velles peces
per poder-me transformar.
El viure és un no parar
entre dubtes i temences,
una lluita enmig les pors.
Les ones demanen mar
Aprenent de mentider,
gran mestre sense fortuna,
com vaig teixint el saber
tot viatjant entre l’escuma.
Les ones demanen mar
i s’obliden de seguida
puix la mare és amanida
a bellugar-se i gronxar.
Una barca sense peix,
una mossa assedegada
i un estiu qui vol marxar.
Miro lluny, em deixo anar
per una història contada
per vianants de bona llei.
Em convida en Llucifer i set poemes més
13 Agost, 2019 17:27
Publicat per jjroca,
Poemes
Em convida en Llucifer
A la porta de l’infern,
em convida en Llucifer
a fer una estada pagana.
Manta cervesa i poc vi,
deu converses en llatí,
una nit matant la gana.
Però sóc home poruc
i m’espanta sa grandesa,
com he de dir que ja no puc
participar en la revetlla.
En Llucifer, malgrat tot,
em vol mantenir d’amic,
com recerco el seu abric
quan s’enfada de debò.
Una festa salada
Amb la gràcia, que avui tinc,
com confio en trafegar:
botifarres amb mig pa,
una ampolla de bon vi.
La festa dels mariners
és una festa salada,
com mengen la cansalada
amb prou ganes i deler.
Les barques gronxant a port,
al dessota de la lluna,
en un capvespre d’estiu.
Quatre joves, amb ull viu,
van cercant joia i fortuna,
ben mudades, sense por.
Al desert dels mariners
Al desert dels mariners,
hi ha una lluna i mil estrelles
amb un sol prou matiner.
Una barca que brandeja,
en tornar al port, singlota,
de tant en tant, esbufega.
Al desert dels mariners,
masses velles, poques joves,
quatre rialles, a les tornes,
per criticar i quedar bé.
Un diumenge, processó
de pensaments enlairats,
poques ganes de mercat
i, ben sovint, somicó.
La més negra de les nits
La més negra de les nits
com se n’entra a la taverna
per a trobar els pescadors.
Poques caixes de seitó
per a tornar la bestreta
i convidar a un got de vi.
La guitarra com s’esguerra
viatjant per la cançó,
com ens parla d’un traïdor
qui mai guanyarà cap guerra.
Lluna fosca dalt del cel
i carona d’una estrella,
la nit es manté serena,
el desig encara és ple.
Poseu-me gana
Poseu-me gana nostramo
que la plata és a punt
per a encetar el tiberi.
Minsa angúnia al cementiri,
a l’església, poca llum
i tristor mentre m’escanyo.
Ous ferrats, una sardina
per a portar-me a l’oblit,
sóc un monstre eixerit
que es desvetlla una mica.
Poseu-me gana i bon pa
per sucar i fer bona cara,
poseu-lo enmig de la taula
per enllestir aquest sopar.
Portaré el sol
Portaré el sol
a casa teva
perquè a la meva
no hi caben dos.
Portaré el sol
al si de l’era
per si vol treva
en ser a migjorn.
Com parlarem
de grans desfetes
en ple estiu.
Que faci el viu,
les malifetes
i plorarem.
Fem mala cara
A la casa
del pagès,
poca pausa
i minsa fe.
Com gronxem
en ser a l’albada,
fem mala cara
i oblidem.
En el poble
hi ha fortuna
i enrenou,
diu el bou
mentre remuga
amb gest innoble.
Els negocis d’en Vicent
Els negocis
d’en Vicent:
no hi ha socis
ni clients.
Guanya casa
cada mes,
cerca pausa
en el bosquet.
Quan la tarda
s’acomiada,
sóc a prop,
però altre cop
la fa preada
i així s’acaba.
A l'estiu, massa calor i set poemes més
05 Agost, 2019 05:31
Publicat per jjroca,
Poemes
A l’estiu, massa calor
A l’estiu, massa calor
per a sortir de la cova,
com m’agrada la cassola
fent xup-xup al damunt del foc.
A la tardor, vull ametlles
entrar al sac ben obedients,
a la taula, parament,
enmig del cel, una estrella.
A l’hivern, polsim de fred
amb la nit a les muntanyes
i corrues de conills.
La primavera duu grills
tot garlant amb les aranyes
de la tristor del desert.
A la Verge
A la Verge, qui ens estima,
li posem milers de flors:
de blanques, de més colors,
de petites, de més mida.
Emplenarem els carrers
amb ganes d’haver més gràcia,
els carrers on Ella passa
mentre pena el Fill seu.
Són les festes de la Mare
més joioses i florides
en un setembre estrenat.
Comencem un punt i a part,
una pausa en nostres vides,
una cura en nostres nafres.
Amb un vas de vi
Amb un vas de vi,
un grapat d’olives,
com passen les vides
mentre van seguint.
Perduts mariners
sense quasi vici,
on queda l’ofici?,
qui vol ser o no ser?
Amb un vas de vi,
vora la finestra,
la lluna l’observa.
La mar ni es queixa
de la vella empresa
de viure i morir.
Sentirem a dir
Sentirem a dir
que el monstre ha vingut,
és lleig i pelut
més fosc que la nit.
Com menja carbassa,
patata i cigrons,
pensen els minyons
que no viurà massa.
Sentirem a dir
que el monstre m’estima,
em fa l’alegroi,
hauré d’estar foll,
pres d’una boirina,
pobre al dematí.
Si fes vida per la nit
Si fes vida per la nit,
com voldria ser mosquit.
Néixer sol enmig la bassa,
amagant-me de les pors:
una granota, un peixot,
una oreneta amb prou gana.
I volar fins al portal
on viu una tendra mossa,
una fiblada amb prou sang,
ben fluida, un xic dolça.
I velar vora del llit
fins que li aplegui el bon somni,
gairebé sóc un dimoni,
però una mica més viu.
A la lluna, vull anar
A la lluna, vull anar
per a trobar la princesa,
ja fa prou temps que m’espera,
de segur que allí hi serà.
A la lluna, bastiré
un castell amb setze sales,
ens ho passarem tant bé
entre riures i ballades.
A la lluna, he de pujar
en aplegar primavera
per portar-li un ram de flors,
en vull de quatre colors
per a fer una senyera
on poder-me emmirallar.
El meu veí
Menjaria cent cigrons,
un porquet i dues vaques,
em trauria les sabates
i beuria amb gran porró.
Amb tres hores per dinar
i dues de migdiada,
hauré d’encetar setmana
amb desig de treballar.
El dimarts, a mig matí,
cercaria la fortuna
en un paratge proper,
no cal ser ni mentider
per a pujar fins a la lluna
que és on viu el meu veí.
Han vingut les presses
Han vingut les presses
al carrer de baix,
mai sabré d’on vénen
ni on se n’aniran.
Les minses promeses
van fent llur camí,
no criden ni penen
des de bon matí.
Els savis entesos
no volen somiar
en temps matussers.
Deixeu-me els volers
per si han de marxar
prou lluny dels pagesos.
Sóc amatent i set poemes més
28 Juliol, 2019 05:01
Publicat per jjroca,
Poemes
Sóc amatent
Sóc amatent de raure en altra vida
on el llevar-se sigui un plaer,
sentir el murmuri del rierol com crida
mentre comenta que vol saber.
Així, entre tots, omplirem els desitjos
de viure junts i prou units,
com llençarem les ganes i els anissos,
en una festa, ben arraulits.
I somiarem en terres lleugeres,
on cada gra haurà sa casa,
per a donar aquell dolç fruit.
Oblidarem: paper i els fulls
on recontar històries de passada
entre mil riures de grasses bugaderes.
Enmig l’estiu
Enmig l’estiu,
valent qui gosa
trobar la cova
on posar el niu.
Anar lleuger
a terres properes
sense banderes,
sense deler.
Albirar un món
on l’home sap:
trobar l’heroi.
Sóc tan cofoi,
tan esmerçat,
covard del tot.
Pobra pomera
Pobra pomera,
a l’horta estant,
com et fas gran
en primavera!
Surten les fulles,
neixen els fruits,
fan d’aixopluc
a cargols i erugues!
I ve el pagès
a comptar pomes,
vol fer mercat.
Qui li ha manat?,
mentre tu trobes:
futur incert.
En ma saviesa
En ma saviesa,
no trobo melangia
ni és fosc el dia
quan cerco la fotesa.
Són els meus anys
al cove del record,
semblen estranys,
punyents i sords.
Escric confós
amb llapis a la mà
i pensa ufana.
Mon cor proclama
que espera altre demà
molt més galdós.
Per a somiar
Per a somiar,
poseu-me dues estrelles,
que siguin meves,
les vull comprar.
Una finestra
cap al Montsià,
el riure clar
d’una deessa.
Car sóc poruc
puix fujo de tenebres
i d’embolics,
ho deixo dit
per si un déu fa befes,
em vol caigut.
No vull regne
Quan la nit
ja m’entafora
i el semblant
es torna gris,
vull el crit
per fer-lo fora
cavil·lant
per on fugir.
No vull regne
on sojornar
ni batalla
ni combat,
adéu-siau, me’n vull anar
a trobar-me sense rebre.
Si he de manar
Si he de manar, recercaré un garrot
d’un arbre vell cansat de primaveres,
hauré d’anar uns dies a capcot
per a encetar: sospites i revenges.
En un altar, posaré els meus déus
ben compungits i carregats de ciris,
estic dubtant del nombre de les creus,
sóc un sabut, galdós del seu ofici.
Si he de manar, compraré espardenya
per bellugar-me esvelt com una daina
entre els monstres prenyats i matussers.
Deixeu-me el sol, la lluna i un recés
per a oblidar la pena i la fatiga,
aquell regust, aquella olor de llenya.
Les xerrades són així
Les
xerrades són així:
Primmirades pel matí!
Pagesot perdut al tros
on el ruc fa mala cara,
des d’ahir, no ha fet cap mos,
com li sobra: ràbia i gana.
Converses de quatre cebes
amb un parell de melons,
diria que són les meves,
però parlen massa fosc.
Esquelles a la muntanya,
a la plaça, cascavells,
com recordo haver lleganya
mentre lluito amb grans ocells.
Car monstre sóc i set poemes més
20 Juliol, 2019 05:09
Publicat per jjroca,
Poemes
Car monstre sóc
Car monstre sóc i res m’acomoda
com el desig d’haver-me immortal,
he segellat vestir i anar a la moda,
beure de gust i prendre’m bé i mal.
Res d’alturons, de dies de lloança,
aquí, al terra, el dubte serà immens,
estimo el so, la música i la dansa,
els benestants un cop vinguts a menys.
No poseu pa, m’agraden menges magres,
anar de festa al jardí del palau
per a trobar l’anhelada promesa.
He de donar, hi tinc la mà estesa,
un sentiment poruc qui crida i rau
en altres vents: esquerps i miserables.
Oblido les penes
Si la mare soledat
va cercant la lluna,
doneu-li la bruna,
l’haurà demanat.
En el clar país,
no he trobat silencis
ni grans beneficis
ni gran desencís.
Oblido les penes,
des de bon matí,
quan cerquen fortuna.
Enmig de la runa,
qui parla de mi?,
qui durà les regnes?
Cavaller al descobert
Els somnis m’han de dir:
sortoses meravelles,
una munió d’estrelles
ballant pel meu coixí,
rellotge endarrerit
cridant la primavera,
cercant a l’infinit
la més radiant promesa.
M’agrada el riure clar
quan et faig la contalla
i pregues el concert.
Cavaller al descobert
ordenant la batalla
sense poder aturar.
Carrer de melangies
Carrer de melangies,
vilatà encongit,
com recerques l’abric
quan s’acaben els dies.
A la plaça més noble
i ben a prop de la font,
sento garlar a tothom:
rics, gosats i algun pobre.
Carrer de melangies,
sota un sol de juliol,
amatent de la festa.
Com es mou la finestra
per cercar el condol
de vilatans qui rondinen.
El Creador m’ha vestit
No et veig per enemic!,
assevera la bestiola,
només cerco l’esperit
i una menja profitosa.
El Creador m’ha vestit
amb carona punxeguda!,
amb un volar que remuga
quan el sento a prop de mi.
Xuclaria una fulla
si hagués boca ferrenya
perquè l’arbre és eixerit,
però, ara, em vol a mi
i l’empaito, amb espardenya,
fins que acaba en despulla.
El vent suau
El vent suau i l’estimada fresca
en dies feixucs dessota del gran sol,
com demanava el seure a la finestra
per dir adéu-siau en acabar el juliol.
Triar un núvol amb la carona blanca
per a viatjar un xic enllà la mar
puix em plauria gronxar-me a la barca,
parlar d’un temps de creure i assecar.
Encetar agost amb pluges melangioses,
aquells capvespres d’una claror minvant
amb els xerraires, porucs, del gran cafè.
Doneu-li al vent la meva poca fe
per si, en passar, algú queda escoltant
sense dir res, fugint de les grans noses.
Reconec que sóc
Reconec que sóc
de caire galvana
i visc, tal vegada,
en poble prou fosc.
Em llevo a les sis
quan el sol convida
a deixar la crida
punyent del meu llit.
Esmorzo com cal,
un ou, la baldana,
tall de cansalada,
sis crostons de pa.
I després vull feina
sense força ni eina.
No voldria per a mi
No voldria per a mi
ni negoci ni glatir.
M’agraden les hores baixes,
les més buides d’enrenou,
com feinejo sense sou
i compro sense les ganes.
Al carreró, on m’allito,
passen hores sense planys,
quatre velles, sense anys,
parlant més del que sospito.
Em critiquen de valent
puix diuen que no convido,
amb les ganes que amido,
de segur que vaig perdent.