Paraules al vent i set poemes més
08 Maig, 2020 06:59
Publicat per jjroca,
Poemes
Paraules al vent
Paraules al vent
i somni a les ales,
fer compliment,
segar sense batre.
Sortir, al carrer,
des de bon matí,
callar i no poder:
pensar i no glatir.
Paraules al vent
amb dolces trobades
cercant un recer.
Com vull tornar a ser:
home sense nafres
per gaudir un moment.
Vanes il·lusions
En el gran reialme
del futur incert,
un, sovint, es perd
i cerca culpable.
Vanes il·lusions
van cercant troballes,
amb menys gra que palles,
van sotjant els mons.
Regnes d’encanteri
on desar l’oblit
en amples estances.
El cap, en vacances,
només vol un llit
on dormir debades.
S’endinsava en batalles
Era un poble, que us diré,
prou cansat de la temença,
com els rics porten la pressa,
ell volia quedar bé.
S’endinsava en batalles
forjades per ser perdudes,
quatre i cinc obres feixugues
i malson en ser narrades.
Els diumenges, vas de vi
i, de tant en tant, baralles
amb els altres dissortats.
El futur, com el passat,
amb poques penes emprades
per si algú vol obeir.
Nostra amiga papallona
Com és hora de dormir,
nostra amiga papallona
pensa que la flor més bona
aplegarà al seu jardí.
Com la jove primavera
és al punt per a arribar,
ella, maca, vol estar,
vol somiar com la primera.
Però un vent me la fereix
i prou prompte l’esvalota
tot gronxant dintre de l’ou.
Fins diria que li cou
des de l’ala fins a la boca
i, tot pensant, s’avergonyeix.
És un fet inexcusable
És un fet inexcusable,
indefinit i sortós,
anar passant, amb bon aire,
menja plena de fruita i dolç.
Pensar amb la mar serena,
esdevenir bon criat,
esperar la lluna plena
per a saber com ha estat.
Per creure, haig bona fe,
santa missa i processó
setmana darrere setmana
i, si la fera s’espanta,
demanar a Déu perdó
per a tornar al no ser.
El gran saber
L’estimava, cada vespre,
a la nina dels meus ulls,
navegava pels esculls
i, somiava, quasi sempre.
Ens havíem de casar
un dissabte per la nit,
hauria de ser marit
i posar-me a treballar.
Massa feina per a fer,
tot un dia, picant pedra
i encetant els mil negocis.
Estic buscant altre soci,
qui em posi a la lluerna
per a aprendre el gran saber.
Estic esperant la festa
Posats a comptar mentides,
estic anant per les cent,
com un monstre de cinc vides,
mig ofegat d’aiguardent.
A la casa, he estat pobre,
però, al cafè, sóc el rei,
he de bastir nova llei
per a arribar a ser noble.
Sense estudis ni lluerna,
sota del pi, passo el temps
per a veure’ns si el sol crema.
Estic esperant la festa
per si aplego a pretendent
d’una mossa quasi tendra.
Llevar-se al dematí
I llevar-se, al dematí,
sense ganes ni fermesa,
vull haver la vida estesa
a la vora del coixí.
Ser, del tot, un mal guerrer
sense joia ni fortuna,
cercar, al cel, aquella engruna
d’amistança i de fe.
I, si no, atrafegat
en guanyar el regne, al cel,
on jugar matins i vespres.
M’agraden els homes destres,
captaires de somni i mel
amb ganes de ser honrats.
És la gran porfídia i set poemes més
01 Maig, 2020 07:12
Publicat per jjroca,
Poemes
És la gran porfídia
En el reialme del país incert
on mai recorden les velles històries,
he de compondre els dies i hores
per si em deixen enmig del desert.
Car home sóc i només reclamo:
un tros de terra on poder fruitar,
monstres estèrils volen el demà
on hi hagi servents per endolcir l’amo.
I tot és repte a la llunyania,
estem tancats en gàbies planeres
bastides de fils amb cotó i or.
A una finestreta, he trobat la por,
ben escanyolida, amb penses severes,
demanant ajut, és la gran porfídia.
Aparteu-me de la gent
Papallones, és hivern,
cal romandre dintre l’ou
fins que el sol ens digui prou
i retorni el color verd.
És llavors quan volarem
per ribes i per jardins,
de segur que ens trobarem,
mig somiant, entre vells pins.
I, allí, a la pineda,
la conversa serà llarga,
prou amable i escaient.
Aparteu-me de la gent
que, quan em fan bona cara,
és senyal que vaig perdent.
Na Mariona es riu de mi
Na Mariona es riu de mi
perquè la trobo bufona,
són penses d’aquesta dona
a qui empaita el neguit.
Com encara és al temps
del dubte i la incertesa,
somia que és princesa
i sobrada en pretendents.
Na Mariona es riu de mi,
em va fent la gara-gara
amb un to ben fonedís.
Com em poso malaltís,
diria que em vol encara,
però ho oblida sovint.
Estic despert
Escriure un vers
rere llarga atonia,
sentir el camp com crida,
ens diu que no pot més.
I tot s’escau:
amarg i miserable,
hem de trobar culpable
mentre l’angoixa rau.
Pregar al bon sol
un xic de gran paciència
que ens porti un curt hivern.
Estic despert,
espero trobar ciència:
concisa, de consol.
Són pocs els fums
Deures vindran
al país de les hores,
potser no hi seran totes,
algunes com se’n van.
Poseu-me dies
sense llevar-me d’hora,
dolces històries,
properes, a la bossa.
En mon fugir,
no preciso sarró
ni embalum.
Són pocs els fums
i curt el caparró
per a glatir.
Les cadires de fusta
Avanço com la terra
a pesar del despit,
cada dia, ha sa guerra,
cada pau, ha sa nit.
Som guerrers d’enganyifa
asseguts al cafè,
algun cop, ha de ser
que guanyem la cobdícia.
Les cadires de fusta,
un vi negre de cos,
el desig de guanyar.
Quan la força se’n va
fem un xiscle o dos
per si aplega la tusta.
Fóra capritx
Em porta hivern
al si de l’hort
amb el record
de la figuera.
Com ella espera,
sense més por,
amb el tresor
d’empaitar el verd.
Al petit poble,
tot és coïssor
i gran desig.
Fóra capritx:
ésser un senyor
constant i noble.
Cavall vell i nou camí
Cavall vell i nou camí
per empaitar les aventures,
caldrà somiar altres pastures
per trepitjar, joiós, el llit.
Quantes poncelles desenfeinades
cercant amors més consistents?
Hauran uns dies prou exigents
on el lluitar serà debades.
I, de ben pobres, un cove ple,
de mentiders, un disbarat
per a obtenir nou sacrifici.
És salvador de bon ofici
qui dormisqueja dalt del terrat
tot esperant lliurar-se al bé.
Enmig de la follia i set poemes més
25 Abril, 2020 08:17
Publicat per jjroca,
Poemes
Enmig de la follia
I quan sigui un homenot,
cap altiu i minsa gràcia,
espieu-me per si em cansa
la feina de l’abellot.
Anar d’aquí cap allà
tot enmig de la follia
perquè mana l’alegria
en el regne del seguir.
Tafaner, poc assenyat,
d’on trauré la dolça mel
quan arribi primavera.
L’ametller, a casa seva,
com s’afanya per ser al cel
on no aplega el condemnat.
Són les pedres del camí
Són les pedres del camí
les qui ploren sense fre,
massa dies sense fer,
massa nits sense dormir.
De tard a tard, s’esvaloten
quan els guanya el gran orgull,
són captaires a curull
i, si aplega el vent, singloten.
Són les pedres del camí
esclaves del pensament
i captaires de desitjos.
Demanant festa i anissos,
obliden que, l’anar fent,
és un goig quasi diví.
Cerca lluerna
Gronxa la barca
i viu en recés,
és el port qui mana
sense dir res més.
El pescador cerca lluerna
amb vas de vi i el mirar lluny,
surten els fums de la taverna,
dintre la casa, creixen els grunys.
La mar marona es troba sola,
la mala platja es va marcint
i les gavines creuen la serra,
encara queda, a la taverna,
un llop marí qui va sentint:
aspror de vida, un nin qui plora.
Fan mala cara
A la plaça, hi ha una font
amb soroll de teuladins,
el fred entra més endins
de portes i porticons.
Una vella assenyada
va destriant un rosari,
a l’envà, nou calendari,
a taula, fan mala cara.
Els pobres de mitja vida
tot mirant la llar encesa,
la flama gairebé es mor.
En el rebost, queda un pot,
una barra de pa seca
i el retall d’una camisa.
Tinta fosca
A l’escola, el mestre vell
va emplenant la pissarra,
el jovent ha de fer estada,
al defora, el gran fred.
Quatres plomes de plumier,
un llapis vingut a menys,
una goma sense seny,
tinta fosca en el tinter.
La llibreta amb ses ratlles,
una capseta amb colors
per alegrar nova pàgina.
Més enllà, un vent tragina,
tot i entrant en el bosc,
per fer xisclar els petits arbres.
Les noves fulles tendres
Quan parla el vent i les fulles dormen
dintre la branca qui enyora el seu anar,
on són les joies del fruit i del sembrat?,
on són les mans qui l’herba acaronen?
És el gran fred, qui ho posa tot en dubte,
qui vol entrar per teules i terrats,
de tant en tant, trobo el mirar abrupte
d’un pobre vell qui oblida el seu passat.
Ja són a plaça: les fosques i tenebres,
dintre l’escola, s’albira punt i a part,
mentre un infant dibuixa una flor.
Com li demano un xic més d’escalfor
a aquest sol tan nostre,tan preat
car vull que porti les noves fulles tendres.
És aquest vi
I com em plau
que, eixint sense cap pressa,
de vella ampolla
s’escoli un rajolí.
És aquest vi
qui raja mentre plora,
amb ampla angoixa,
buidant tot l'esperit.
És el fruit dolç
d’aquell raïm bastit
en petit cep seriós.
Sense repòs,
el vull tot per a mi
en un pensar gelós.
Em porta el vent
Em porta el vent,
a lloms de la follia,
a cercar companyia:
ben pobra i innocent.
Encara em dol
la parca gelosia
qui avança, amb el dia,
fins que em troba sol.
Em porta el vent,
rabiós i miserable,
a deixar el meu somiar.
Me’n vull anar
a una terra infame
on tot em sigui incert.
L'olivera no vol llei i set poemes més
12 Abril, 2020 06:53
Publicat per jjroca,
Poemes
L’olivera no vol llei
Els valents, qui la van plantar,
diria que ja no hi són,
el terra se’ls endrapà,
ara, resten en el sot.
L’olivera els recorda
a les albades de fred,
un, que era més despert,
va endevinar la resposta:
Quan passi un miler d’anys,
algun amo et trairà
i et vendrà sense remei!
L’olivera no vol llei
i, si toca el viatjar,
es lliurarà als estranys.
Com els Reis
Com els Reis hauran de dir,
després de nova jornada,
que quan aplego a la casa,
haig poques ganes de dormir.
Em llevo de bon matí,
em disposo a treballar,
la feblesa vol restar,
compungida, dalt del llit.
Però un profeta m’escriu
el destí damunt la roca,
dirà que sóc un tanoca
puix només penso amb mi.
Com els Reis m’han deixat:
decebut, bocabadat.
I agafem un constipat
A l’escola, a mig hivern,
passa l’estona amb més fred.
Sempre hi ha un terrabastall
que convida de seguida
a fugir d’aquest estrall:
prou matusser, sense mida.
Com bateguen velles portes,
els envans i les finestres,
tot sovint les trobo obertes,
són petites malifetes.
I agafem un constipat,
mitja grip i mal de panxa,
després vindrà la rebaixa,
el gran deure d’oblidar.
És a l’hora de somiar
És a l’hora de somiar
quan apleguen les estrelles,
les petites, les més tendres,
arriben un xic més tard.
Viatjant per l’univers,
he vist paratges llunyans,
la meitat eren profans,
l’altra meitat eren vers.
És a l’hora de somiar
quan s’enceten noves cares,
més amables, un xic rares.
Després, vindrà el passar
de les tardes, una a una,
fins que aterri la lluna.
El monstre saberut
El monstre saberut,
fugint de la tendresa,
vol encetar escomesa
per mostrar-se rabiüt,
però, com no li escau,
s’enfada i se n’adona,
on resta la marona?,
on queda el seu catau?
I plora com un més
dels pobres pidolaires
que per aquest món transiten,
millor que s’organitzen
i, vestits de drapaires,
empaiten en Llucifer.
Vora la llar encesa
Vora la llar encesa,
com vénen les melangies
a cercar l’avinentesa,
el somiar esquiu dels dies.
Hem venut els oponents
en una guerra ferrenya,
sense casc, sense espardenya,
malvestits, prou deslliberts.
Amb tres o quatre fantasmes,
haurem de passar la nit
tot conversant amb la lluna.
Com prendria una engruna
d’aquell dolç pa de pessic
que restava en moltes cases.
Amb les ombres de l’envà
Amb les ombres de l’envà,
hauré de fer una juguesca,
és una ràbia prou encesa
qui no em deixa ni el somiar.
Els amigots de batalla,
aquell córrer les cireres,
aquelles mosses rialleres
qui em feien venir gana.
Escuder sense remei
mai hauré un bon cavall
per conèixer aventures.
A la vida, ni haig mudes
i em queixo, sense estralls,
per no estimar ni en escreix.
Em plau el beure
Em plau el beure
quan el raïm regalima
i anar desfent
castells de melangia.
Puix sóc poruc
i fujo d’escomeses,
com vaig vençut
enmig de grans promeses.
Riure m’escau
quan demano saviesa
i em trobo fosc.
Deixeu-me el bosc
quan m’empaiti la pressa
prou lluny del cau.
La idea va endavant i set poemes més
09 Abril, 2020 07:06
Publicat per jjroca,
Poemes
La idea va endavant
En un món tan tafaner,
com m’acosto a hores baixes,
el viure no vol rebaixes,
el cervell no vol no ser.
Amb els deures, vull comprar
una pensa menys feixuga,
de ben poc, es fa poruga,
no demana ni aixovar.
I la idea va endavant,
travessant les valls i planes
i dormint sota d’un arbre.
Deixaré el cos al marbre
per lliurar-me de batalles,
per a fer-me un xic més gran.
Manta estris i diners
Demanar per demanar,
demanaré solitud
puix m’acosta a la virtut
sense deixar de somiar.
Manta estris i diners
van al regne dels porucs,
massa homes són eixuts
tot pensant amb interès.
El cavall del cavaller
no goso dir el que pensa
quan es lliura al nou combat.
Fa prou temps que l’ha deixat,
l’ha canviat per herba tendra
i un futur més rialler.
Matalàs de palla
A les llargues nits,
matalàs de palla,
hi ha massa canalla
per no sentir crits.
El pare s’ho beu,
el vi de taverna,
cerca la lluerna
fugint de la neu.
I la mare està
cercant el condol
per passar la vida.
Ben sovint, ens crida
i demana, al sol,
que escalfi la llar.
Serà mon cor
Serà mon cor esquerp i matusser,
petit heroi farcit de pensa vana,
llevar-se d’hora és pura filigrana,
obrir els ulls és fruit del dolç saber.
Endinsar el cos per les nobles despulles,
sentir el sotrac amable de la por.
Retre, als humans, la part del sacrifici
perquè cal ésser egregi vilatà
mig capficat en profitós ofici.
Res he de dir, només el claudicar
ens farà anar seguint el gran seguici
i perdre el temps fins aplegar al demà.
I no queden restes
Portarà, avui,
la deessa fortuna
un tron ben daurat
per a seure sol.
Posarà el consol
clos i ben lligat,
dessota una engruna,
per veure si fuig.
I no queden restes
d’amics tafaners
viatjant per murades,
tancades les cases,
perduts els cellers,
oblidem les penses.
Vull trobar on nia
Amb la pau de Déu,
he deixat les velles,
pregant al rosari,
des de bon matí.
Sóc nou arlequí,
sense calendari,
enmig les ovelles,
i un polsim ateu.
Després del migdia,
xerro amb el sol
d’amables contalles,
cansat de batalles,
cercaré el condol,
vull trobar on nia.
Estimada olivera
I vós sabeu, estimada olivera,
que em plau l’amor i l'enorme desencís,
com he pecat eixint del paradís
per adorar-la i considerar-la meva.
Car he perdut la força i el senderi
per regalar-li un collar vestit amb or,
feu-vos conscient de la meva dissort
i recordeu que m’ha tornat més tebi.
Potser us vendré i endollaré el somni
de fer-la meva, bastir-la amb brodats
i parament de noble porcellana.
Vós anireu a terra ben llunyana
on trobareu els éssers estimats
enmig de dies i nits sense desori.
L’olivera està cansada
A l’hivern, les fredorades
amb el carro trontollant,
dorm a casa el benestant
sense planys i amb moltes ganes.
Les olives en el tros
prop la roca de la mare,
en el carro, borda el gos,
hi ha jovent i dues mantes.
L’olivera està cansada
després de donar el seu fruit
i oblidar les hores baixes.
A la plaça, en seran quatre,
els cabassos i el neguit
d’encetar nova jornada.
A casa el fred i set poemes més
01 Abril, 2020 06:59
Publicat per jjroca,
Poemes
A casa el fred
És quan sóc a casa el fred
quan cerco la xemeneia,
viu un nan prou desllibert,
tot perdent, cercant la teia.
De bon matí, el foc encès,
la paella i l’arengada,
un va fent més bona cara
quan aplega a aquest recés.
És quan sóc a casa el fred
quan aplega el desconcert
i el llum vol viatjar.
Em convida poder anar
a cercar el gran tresor
per si l’angúnia em perd.
Amb un llapis i un paper
Amb un llapis i un paper,
vull una llarga follia,
m’agrada encetar, també,
el camí de l’alegria.
Massa somnis, pocs diners,
una panxa amb massa gana,
he de posar una baldana
un parell de cops al mes.
Una ratlla lleugera,
estreta com l’averany
i el tresor de la saviesa.
Vull la pensa ben estesa
per si aplega un bon any
que no porti a la feblesa.
On va el vent?
En la pausa
de l’hivern,
no hi ha rauxa
ni diners.
Com voldria
assaborir
la fugida
i el gaudir,
però passa
aquest temps
interminable.
Qui és culpable?
On va el vent?
De segur que a casa.
Caminar, caminaria
Caminar,
caminaria
i, més tard,
descansaria.
És la vida
llarg passar
si convida
a recordar.
Amb els reptes
de la sort,
vull parar taula.
Necessito una escala
per a aplegar fins al sol
i oblidar les males penses.
A la casa dels valents
A la casa
dels valents,
hi ha qui mana
i va dient:
Són els vents
massa covards,
de cada cent,
vint se’n van!
A la casa
de la mar
no hi ha resposta,
fins diria que fa nosa
aquell qui no vol plorar
o parla massa.
Anar més lluny
En el llarg esdevenir,
no hi ha coratge
ni el senyor aplega a patge
ni el dia és la nit.
A la pena allargassada,
li posaré un tancat,
com vola, vol prendre part,
però torna estorada.
Massa rauxa, poca llum
i un cor que va a la brega
per a viure i avançar.
Hem perdut el tarannà,
la corriola i l’esquella
per la por d’anar més lluny.
Quan una porta no s’obre
Quan una porta no s’obre,
tot i havent frontissa i pany,
un pensa que tal parany
el fa un déu que es torna ogre.
Amb ulls, seny i caparró,
hauríem d’anar servits,
però hi ha massa enemics
qui ens regalen el llautó.
Quan una porta no s’obre,
cal deturar i insistir
per a veure si fingeix.
La pensa em diverteix
fins que aplega al glatir
i deixa el seu caire noble.
No voldria arribar
No voldria arribar
al gran regne del dubtar,
però haig perdut el seny.
La solitud em restreny
i no em deixa acabar
perquè s’enfada i em reny.
Camino per conquerir
la més gran de les lloances,
però em trobo, en el mentir,
mig envoltat de fantasmes.
Com avanço a cor obert
per carrerons i per places,
es fan velles les sabates,
només volen ser al desert.
La noble oreneta i set poemes més
17 Març, 2020 08:19
Publicat per jjroca,
Poemes
La noble oreneta
La noble oreneta,
ara, tan llunyana,
recorda el passat:
una vall amb mosques,
mosquits i penyores
per anar endavant.
La noble oreneta
ja no té canalla
a qui governar,
com dorm, sense pressa,
lluny de la finestra
del carrer enyorat.
I tot s’esdevé:
més trist i planer.
Aprenent
Aprenent, per no saber,
passa la vida sencera,
vaig vestit com un tronera,
vaig perdent la poca fe.
En el si del desconcert,
he d’establir dolça llar,
menjaré fins afartar,
per emmudir ingrata ment.
I, si haig pausa propera,
les penses han d’enlairar-se
fins a la porta del cel.
El saber és dolça mel,
però agreja en allitar-se
i es foragita de pressa.
Pujaré a l’oblit
Pujaré a l’oblit
per parar la casa,
mirar-me el melic
i esborrar l’estança.
Pobre, fugisser,
ben esmaperdut,
vestit de poruc
com ixo al carrer.
Pujaré a l’oblit
després del migdia
per passar el vespre.
Necessito un regne
on governar el dia
i escurçar la nit.
Si el pare em deixa
Si el pare em deixa
i la mare vol,
cercaré el condol,
trobaré la queixa.
Puix sóc el manat,
el qui espera el dia
on trobar entrellat
i gaudir alegria.
Però ve la gana
i cerco el pa torrat
per matar-la a mossos.
Odio els jorns bojos
quan m’he de llevar
i prendre l’aixada.
L’arbre dormia
L’arbre dormia,
vana il·lusió,
cel de carbó,
la nova vida.
I tot, ensems,
era precís,
bell paradís
ple d’innocents.
L’arbre dormia
i el vell pagès
era a la vora.
Plantar-lo d’hora
no va ser més
que gosadia.
I res m’escau
I res m’escau
com un cel blau.
Anant pel món
de sentinella
per veure on
rau nostra estrella.
Som els humans,
de fet tan minsos,
que, amb pocs anissos,
anem claudicant.
I la natura
s’avergonyeix,
ni l’home creix
ni sap la cura.
La mossa demana
La mossa demana
un nou pretendent,
a l’aire, proclama:
Que sigui obedient!
Cerca un cavaller
per a anar a la brega,
que sigui el primer
en guanyar la guerra.
Però el mosso es coix,
tort i malgirbat,
amb un to gelós.
Haurà de ser espòs
si, a una certa edat,
el desig és moix.
A la lluna
A la lluna,
vull anar
perquè es bruna
i vol somiar.
Davallarem
per la nit
i cercarem
l’infinit.
A la lluna,
ja se sap,
viu la follia,
és un polsim d’alegria
qui avança, dintre el cap,
per saber-se oportuna.
Per a aprendre i set poemes més
14 Març, 2020 16:09
Publicat per jjroca,
Poemes
Per a aprendre
Per a aprendre
cal saber:
comprar i vendre,
quedar bé.
El llevar-se
pel matí
i llençar-se
al gran glatir.
No sé com
hauré d’eixir
d’aquest tancat.
És gran trellat
per a qui
vol ser colom.
És llavors
En les vanes
il·lusions,
no hi ha cambres
ni salons.
És el terra
llaminer
on s’esguerra
el poder ser.
Manta riures
van al fons
del preat cor.
És llavors
quan els sermons
guanyen l’escriure.
A la llar, demano
Una flor malmesa
pel fred de l’hivern,
com plora i es bressa,
oblida qui és.
Un rajolí d’aigua
ha quedat gelat,
ni meno paraigua
ni pujo al terrat.
A la llar, demano:
haver bon seient
i una nit lleugera.
Amb la cuina encesa,
veig un foc content
qui enyora nostramo.
Car home sóc
Escric així:
a lloms de la ignorància,
amb res a dir
quan plany la gràcia.
He estat absolt
d’aquell gran compromís,
lluny de qui vol
trobar son paradís.
Car home sóc
posat en una terra
de perdedors,
volem amor,
dormir en la nit freda
i esbrinar un poc.
La dolcesa de les fulles
La dolcesa de les fulles
com se’n va rierol avall,
ha estat el darrer estrall
qui me les ha fet porugues.
Els arbres, sense recança,
han donat tot el seu fruit;
si ho posem a la balança,
hem de dir que el cor retruny.
Mal vestits, amb massa dèria,
avancem cap al no ser
amb una força poruga.
Algun cop, farem la muda
per lliurar-nos al plaer
de confessar nostra misèria.
Caminant sense camí
Caminant, sense camí,
com va cercant l’aventura,
algun déu com li procura
ésser valent i mesquí.
Treballarà per un sou
i festejarà amb la gana,
menjarà, sopes amb ou,
dos cops o tres per setmana.
Caminant, sense camí,
vol ésser ric un capvespre
i compra dolça alegria.
Més a prop de la follia,
ha deixat de ser maldestre
quan pensa com un botxí.
Entre somnis i mesures
En el dubte raonat,
cada pensa haurà sa part.
Avancem, sense remei,
per un país dissortat
on l’avern posa la llei
i la vida vol anar.
Entre somnis i mesures,
s’entrebanca el cervell,
cada dia es fa més vell
i el conviden les pressures.
Entre tots, farem bonior
i la certesa és llunyana,
en sap molt més una aranya
qui mai prova d’anar enlloc.
Un dia ve la mort
He passat l’estret camí
que em demana la prudència,
viure bé és una ciència
qui mai prova de fugir.
Entre planes i alturons,
com van passant les setmanes,
cerquen quatre moments bons
i, sovint, com s’entrebanquen.
Els homenots som així:
bastits amb restes de seny,
hem de trobar bona llei
sense saber com eixir.
I un dia ve la mort,
ens recull i ho perdem tot.
Amb els deures regalats i set poemes més
09 Març, 2020 07:30
Publicat per jjroca,
Poemes
Amb els deures regalats
Amb els deures regalats,
com em llevo cada dia,
vaig avant amb l’entrellat
fins que aplega l’agonia.
És la presó tan formosa,
tan estranya i amatent
que voldria ser altra cosa,
però no em deixa la ment.
Amb la força tan preada,
avanço a contracor
per a aconseguir el seny.
Suposo que vaig perdent,
vaig lliurant-me del tresor
per aplegar a la vesprada.
En el reialme nou
En el reialme nou,
no viuen els pobres
ni clou l’enrenou
ni res és mediocre.
Portarem els deures
enllà del desert
on el riu es perd
i arriben per seure.
Ni dubtes ni enginy
amb les grans malures
es van conformant.
Per ésser galant,
aniré on suren
els desitjos prims.
Seguim esperant
Segurament, estaré bé
quan torni la meravella,
un pessebre, una estrella
i un Nin del cel vinent.
Una taula amb ses pastors,
una cabra, una ovella,
un caminant o bé dos,
una nit amb sa revetlla.
I els Reis, un pèl distants,
cercant diligents el llum
qui s’acosta a Betlem.
Com aplega el gran hivern
on tots volem aixopluc
mentre seguim esperant.
Un de nou
És l’hora de tancar l’any
per a obrir-ne un de nou,
com demanarem un sou,
la salut, fugir del plany.
Petitons com els mortals
entre dubtes i promeses,
massa déus, força deesses
vivint entre capsigranys.
És l’hora de retornar
el més noble sentiment
evitant l’enraonar.
Ens caldria aturar
per tal de fer compliment,
tanta joia no ha de durar.
Com la vida em deleix
He de cercar la joguina
que abans no vaig tenir,
ha de ser sense enganyifa,
feta d’aquell or tan fi.
Com la vida em deleix
i el caminar ensopega,
millor pertànyer a l’escreix
que viatja per la quimera.
Els monstres són al carrer,
venent-nos, a tota festa,
la disbauxa i embolic.
Millor em miro el melic
per passar aquesta tempesta
i enceto el dolç plaer.
El gran viatge
Com he portat la pensa
al gran viatge
sense pena ni equipatge
i sortint del vell recer.
Som nosaltres els humans
els qui cerquen la promesa,
una estança sense pressa
on no hi ha demà ni abans.
Com aplega solitud
al deute greu sense encís
i a les noves esperances.
Diríem que són vacances,
visites al paradís
guiades per la virtut.
Emprem la mar
Poseu-me el pa,
la menja i la quimera
en una nau viatgera
que no es pot aturar.
Emprem la mar
quan governa el silenci,
aquest posat tan regi
enmig del gran gronxar.
Anem avant
a aconseguir altres terres
on res serà mesquí.
Deixat allí,
oblidaré les guerres
per a més endavant.
El rossinyol
El rossinyol
com canta i refila,
com cerca una amiga
per a trobar consol.
Són els humans:
mediocres, miserables,
amb lluita sense obstacles
per a saber-se grans.
El rossinyol
com cerca l’aventura
discreta al petit bosc.
Quan tot és fosc,
el crida la natura,
ell plora a poc a poc.
L'escriure magnifica i set poemes més
01 Març, 2020 17:01
Publicat per jjroca,
Poemes
L’escriure magnifica
Has de saber, bon amic,
que l’escriure magnifica,
revolta, porta a la pica
el millor dels enemics.
Quatre ratlles matusseres,
sense gràcia ni govern,
poden dur-te a l’infern
on reposen els profetes.
Les paraules volen vol,
allunyar-se d’aquest terra
tan esquerp i rancuniós.
El resultat és galdós
i mentre un ull s’esguerra
l’altre diu que fa poc sol.
Una vida sense fi
Hauria un xic de fe
si fos fruit del gran miracle,
dos profetes, tres o quatre
van dansant sense cap fre.
Hi ha un déu ben dissortat
emplenant les hores toves,
és la gana qui fa coses
que mai havien estat.
Una vida sense fi,
una empresa inacabada
per a un petit pagès.
Un deure de cada mes
per somiar on fer l’estada
un xic lluny del paradís.
Empreses vanes
M’encomano al agredolç,
al passat ben venturer,
al riure sense caler,
a cercar un amic o dos.
Parlem-ne d’empreses vanes,
estrafetes, diligents,
de penses en tot moment,
de perdre sense batalles.
I passar pel carreró
on dormien els pagesos
els dies freds de l’hivern.
Com la contalla es perd
tot enmig de malentesos
per acabar amb un sermó.
Es lleva el sol
Es lleva el sol,
amb to cansat,
per prendre part
del deure nou.
I marca el dia
amb to sorrut,
llarga atonia
ni vol ensurt.
De nou, li costa
el llarg viatge
anant pel món.
Mai sabrà com
canviar el paisatge
sense fer nosa.
Perdudes les places
Ni fred a l’estança
ni pau al castell,
voldria el poncell
haver bona traça.
Perdudes les places,
dolguts els guerrers,
ben lluny de saber
quan hauran vacances.
El terra els crida,
la lluna els mou
i volen estrelles.
Entre tombarelles,
com diuen que el jou
demana altra vida.
No em plau el vent
No em plau el vent
quan li agafa la pressa
i gronxa la finestra
de forma displicent.
Sento el seu frec,
la veu del tot incerta,
un sentiment de prec
que l’àvia manifesta.
I corre el vent,
carrer estret avant,
fins arribar a la plaça
inerta fullaraca
qui va del tot pregant
aplegar a dolça terra.
El poble clou
Ni brama el ruc
ni xiscla l’oreneta,
l’hivern és una festa
si aplega a l’aixopluc.
Un sol proper
ajorna el seu treball,
enmig dels encenalls,
albira el gran recer.
El poble clou
les festes i ambicions
abans d’anar a dormir,
dieu-me si
tornaran dies bons
amb un caire més nou.
A la porta de l’encís
A la porta de l’encís,
viu la promesa,
haurà una lluita encesa
per somiar si és precís.
Va ser gran cavaller
amb casc, escut i espasa
qui posà a l’enamorada
en el si del gran plaer.
I els dies, en passar,
van deixant arreu la joia
per si algú la vol tenir.
Aprendrem a ser i mentir
sense lluita, amb angoixa,
amb el fet de no aturar.