Hi ha mil estrelles i set poemes més
01 Agost, 2020 06:58
Publicat per jjroca,
Poemes
Hi ha mil estrelles
Dieu-me amor
si tot són meravelles,
hi ha mil estrelles
viatjant amb coixí,
escric així:
voltat de grans tenebres,
massa temences
riuen de mi,
he de portar:
desig entre silencis,
és un bell somni
per a somiar,
deixeu que vessi
no he de marxar.
Després, em deixa anar
En comptades ocasions,
els dolents seran els bons,
dissortats els enrenous
en una nau que navega,
la vida és vela estesa
barallant-se per un sou.
I, després, es deixa anar
puix ni pensa en aturar.
Entre pau i enteniment,
el cos pesa llur moment.
Benvingut al nou infern
de tenir sense gaudir,
altra cosa no he de dir
puix xerrant la por es perd.
Desconec els nouvinguts
Poca son i molt xivarri
va endinsant-se en el carrer,
és el passar matusser
de la gent d’un altre barri.
Desconec els nouvinguts
a gaudir una festa grassa,
veig l’alegria com passa
entre entrebancs ben eixuts.
Sortosament, els més vells
prou es queixen de la sort
i escolten mentre sojornen.
Com demano que no tornen,
les disbauxes d’altre lloc,
a posar nous cascavells.
Potser no hi són totes
És en somiar
on passo més hores,
potser no hi són totes,
però tant em fa.
Com cada matí,
demano al meu sol
un xic de consol,
un raig d’esperit.
Anem travessant
carrerons i places
fins aplegar al migdia.
La tarda m’obliga
a fer les pensades
que m’agraden tant.
És el regne dolç
És el regne dolç
on dormo a la nit,
ben sol, arrupit,
topant amb la por.
Poncelles airoses
prenen els terrats
per deixar, a les golfes,
vi fort, ensucrat.
Parlen de promeses
des de bon matí
i esperen l’infern,
però massa es perd
i he de conquerir
les noves fronteres.
La rosella riu
La rosella riu
i és la primavera
qui cerca el caliu
prop de casa seva.
Allà, un xic lluny
dormen orenetes
esperant l’estiu
de les grans promeses.
Amb milers de mosques,
vivia un mosquit
pensant en menjar.
Com es va posar
a passar la nit
entre mosses joves.
Al carrer, fa sol
A la casa estant,
sense massa ofici,
vaig prenent el vici
de pobre estadant.
Al carrer, fa sol
i pixen els gossos,
quatre grans mandrosos
es queixen de tot.
I va la misèria
ocupant l’espai
de la fantasia.
No haig alegria
enmig d’un esglai
capficat de mena.
Molta feina i poc més
A la casa del pagès,
molta feina i poc més.
A la plaça, riallades
de pobres i benestants,
a l’església, pocs cristians
van enllestint les comandes.
En el port dels mariners,
hi ha mosques fent la revetlla,
sota un fanal, la parella
va somiant en el recés.
Com m’agrada aquesta terra
tan feta a claudicar,
un bon dia, vull anar
a fer una tombarella.
Cada plat duu ses olives i set poemes més
21 Juliol, 2020 06:43
Publicat per jjroca,
Poemes
Cada plat duu ses olives
A la casa del veí,
he deixar el meu somriure,
la resta la puc descriure
sense la força d’ésser ric.
Mengem pa amb quatre sardines
que es van assecant al sol,
cada nit duu son mussol,
cada plat duu ses olives.
I traginant per traginar,
anem cap a la taverna
entre penes i esgarips.
Al capvespre, els mosquits
es troben a casa seva
per guanyar-se un bon sopar.
Planyent i oblidant
El vent de llevant,
si porta tempesta,
convida a una festa
amb massa gegants.
I nosaltres som,
ben petits i estèrils,
sense cap raó,
sense massa premi.
Anem endavant
i aturem ensems
que vol el veí.
Pobre arlequí
dormint ja fa temps,
planyent i oblidant.
Home de la lluna
I vindria a ser:
home de la lluna,
amb minsa fortuna,
poruc, fugisser.
Pensant en anar
a cercar un tresor,
carregat de por,
oblidant callar.
El pensar debades
en nou paradís
em porta lluïssor.
Cercaré un senyor,
ben tou i precís,
sense massa errades.
Massa la feinada
I l’arbre treballa
de dia i de nit,
no vol ni badalla
ni pot el dormir.
Massa la feinada
i prou l’enrenou,
com rau a sa casa
entre el vent i el sol.
Necessita fulles,
saviesa i flors
per nou manament.
És del tot conscient
i, enmig de les pors,
lluita entre mil mudes.
Quan el cos se’n riu
Quan el cos se’n riu,
noble meravella,
cerco noble estrella
amb un dolç caliu.
Pobre traginer,
amo de sa pressa,
quan el seny em pesa,
he de quedar bé.
I tragino el cap
cercant nova sort
sota un sol proper.
Sento que vaig bé
i menjo, si es pot,
un polsim de gra.
Maleïts els guanyadors
Molta palla, poca userda
i l’amo ni em despentina,
al capvespre, la boirina,
curt sopar i a la taverna.
Amb cartes i pocs diners,
ens ve a acompanyar la lluna,
la mestressa inoportuna
qui tot ho espera saber.
Maleïts els guanyadors,
els perdedors impertèrrits
amb massa somnis perduts.
Acabats els ets i uts,
amb la força dels pretèrits,
acabem a rodolons.
Les converses profitoses
Caminant per a ésser ric,
em vaig perdent als corriols,
entrebanco els caragols
i ensarrono amb els grills.
Les converses profitoses
acostumen a regnar,
després, com em deixo anar
si em perdo entre les noses.
M’he lliurat al desconcert,
al judici dels senyors
qui em demanen posar pau.
Mai surto del meu catau
i endevino els mals records
quan em sento satisfet.
Els diumenges ja se sap
El llum de la llunyania
em demana ésser eixut,
haig més feblesa que el ruc
i menys doblers que malícia.
Els diumenges, ja se sap,
el vermut i vi de missa,
amb corbata i camisa,
un barret a dalt del cap.
Algun dia, processó,
penitència i rosari
amb una mà en el cor.
Només em sobra la por,
sóc un home de diari,
de llibres: ni un ni dos.
A la casa del mai més i set poemes més
12 Juliol, 2020 08:16
Publicat per jjroca,
Poemes
A la casa del mai més
A la casa del mai més,
he trobat la porta oberta
sense pany, sense finestra,
sense banc on fer un recés.
No hi ha gos ni vigilant
ni taula per fer menjades,
només resten les petjades
d’altres pobres caminants.
A la casa del mai més,
no hi ha cuina ni embalums,
només un xic de ferum.
El somiar-la és un costum
que em portarà, ben entès,
a un regne d’aixopluc.
Han vingut les males penses
I tot d’una, de retruc,
han vingut les males penses,
són dissortades promeses
qui em demanen ésser ruc.
No ruc d’enormes orelles
i pensament enlairat,
seré ase en el sembrat,
entre blat, entre roselles.
Per pensar, no he de pagar,
per somiar, em manquen hores
perquè toca anar al tros.
Quatre bledes fan un mos
i, havent gana de sobres,
com espero un llarg dinar.
Han vingut els dos fantasmes
Recordo que, a mitja nit,
han vingut els dos fantasmes
a cercar mon esperit.
Havien les cares agres,
minsa força, prou encís
i poc ser per a ésser amables.
Entre vols, fotesa i crits,
enllestien les temences
i tornaven a les festes
que gaudien a les nits.
Així anem, sense destorb,
encetant dies i hores,
com els he vist prou tanoques,
hem rigut contents i tot.
Vol quedar-se a casa
Hauria de dir,
sense massa pressa,
que, ran la finestra,
no vull el coixí.
Puix desperta el vent
quan, poruc, s’enfada,
vol quedar-se a casa
i pensar un moment.
Però la natura
li diu que no es pot
i, xiulant, s’allunya.
Puja a l’alturó,
fa moure la fulla
i comença el plor.
Enemics i lladregots
D’enemics i de lladregots,
en voldria més bé pocs.
Em fan nosa pel matí,
em cansen cap al migdia
i, si la vila m’obliga,
haig les ganes de patir.
Amb un bon crostó de pa
i una sardina salada,
sovint, alegro a la casa,
em dura fins l’endemà.
Demano una sort ferrenya,
poca feina per a fer,
prefereixo ser al cafè
amb mitjons blancs i espardenya.
Passat riu enllà
El pare demana
des de bon matí
que vagi a la plana
i oblidi el coixí.
El ruc matusser
accepta la joia,
diu que aquesta història,
del tot, li convé.
I posem al carro:
el cabàs i el sac
per recollir olives.
Ha d’haver altres vides
passat riu enllà,
però, millor, callo.
Pensaria en el tenir
Pensaria en el tenir
una vida sense joia,
és un món força mesquí,
buit de joc i xerinola.
He de suportar els diners
per a aplegar a la taverna,
el vi negre ha lluerna,
espero esmicolar el temps.
Carregat de males hores,
vaig la plana traspassant
per a arribar a la muntanya.
Allí, trobaré una banya,
quatre pobres que, menjant,
comenten que em trobo a soles.
Quasi eterns
Al racó del desconcert,
no hi ha mentides,
han d’estar ben amanides
per volar on res es perd.
Són pobres i ben humans
qui passegen pel carrer,
han de conèixer i saber
on amagar els taujans.
Quasi eterns i pidolaires,
anant d’aquí cap allà,
ompliran els temps de feina.
Hauran de lluitar amb l’enveja,
l’oprobi i el tarannà
per deixar de prendre l’aire.
No ploro més i set poemes més
08 Juliol, 2020 06:59
Publicat per jjroca,
Poemes
No ploro més
No ploro més, la vida duu sa brega
i, gentilment, ens mana el treballar,
pantalons llargs i una camisa vella,
barret de palla i un sol qui vol cremar.
Comença el juny, amb ell vindrà la sega,
com la corbella deixa son penjador,
encara queda mig somni a la parpella,
que, a cops, s’enfila cercant un nou amor.
El blat madur i un núvol solitari
porten el dia, ferotge i resplendent,
per a recórrer la serra i la plana,
és quan la veig, aquella flor galana,
amb cara dolça, portant un cànter vell
i vaig segant, demano que el cor calmi.
La mare solitud
I la mare solitud
em fa perdre la vergonya,
sento el trescar d’una dona
capficada amb sa virtut.
Li escriuria una cançó,
un somni de primavera,
però el cor va a la seva,
sembla que perd la raó.
Ella passa i somriu
i envermelleixo la galta
sense saber contestar.
Ho podria deixar anar,
però l’amor fa tenalla
i em sento ben captiu.
No espero trobar
Hauria de dir,
estimada meva,
com la vida pesa
i no vull eixir.
No espero trobar
la gràcia divina,
un món fet a mida
per poder fruitar.
Amic d’un dimoni,
com solem parlar
de fidels i justos.
Prefereixo els núvols
per poder somiar,
després, quan em mori.
Ni pi ni faig
Ni pausa haig
quan ve l’hivern,
ni pi ni faig
els vull de recer.
Però espero un sol
punyent cada dia,
demano un bressol
voltat de família.
I tornar a la plaça
per a salvar el món
i aconseguir el cel.
Tornar, amb recel,
a encetar el sermó
en aplegar a casa.
Em sento bé
A la pau
del desconcert,
cerco el blau
i trobo el verd.
No hi ha riures
entre flors,
massa xiscles
i bonior.
I quan puja
la pujada
em sento bé.
Compliré
si, de passada,
el dubte afluixa.
Doneu-me la pau del cementiri
Doneu-me, ara, la pau del cementiri
on les angúnies arriben al no ser,
haig, per fortuna, un caire mentider
qui gaudeix, sols, quan troba altre vici.
I els humans, cercant el seu remei,
van trepitjant les eres de la por,
per a demà, em queda altra llei,
sóc un farsant altiu i colpidor.
No vull ni flors puix portaran abelles
i la bonior em vindrà a despertar
d’aquell bell somni del tot intranscendent.
Allà, prou lluny, resta la bona gent
qui, sense mida, demana esmicolar
el tou soroll que fan dolces poncelles.
Com he perdut
Com he perdut
més guerres que batalles,
cerco, entre palles,
el seny vençut.
No vull ni llit
on jeuen els gegants,
els benestants
i algun ric.
Només vull ombres
d’aquell vell bosc
vora la mar
i el sojornar,
prou agredolç,
dels homes pobres.
Si he de deixar
Si he de deixar
el deure de les penses,
no em doneu presses,
he de marxar.
Perdut el seny,
ben lluny de les lloances,
deixeu-me, almenys,
camins sense estrebades.
He de guanyar
la darrera batalla
del preat cor.
No haig ni gos
ni matalàs de llana
on sojornar.
La formiga em comentava i set poemes més
01 Juliol, 2020 06:38
Publicat per jjroca,
Poemes
La formiga em comentava
La formiga em comentava
que es trobava a la disbauxa,
al formiguer, llarga pausa
i seguia enamorada.
He de dir que el pretendent,
un soldat tan ben plantat,
la cercava enmig del blat
i li picava l’ullet.
Primavera a la porta
i el formiguer, del tot buit,
esperant bona trobada.
La reina, mig espantada,
amb mirar un xic rabiüt
tot pensant amb la derrota.
El riure
És que el riure, ja se sap,
és ben dolç i necessari,
cal practicar-lo a diari
per reduir el mal de cap.
Com la joia venturera
s’entafora en el dedins,
cal guarir-la dels veïns
puix aniria a casa seva.
I costa ben pocs diners,
es pot prendre, amb mesura,
dues setmanes o un poc més.
L’alegria mai s’atura
i navega, sense vent,
fins que es cansa i es fa poruga.
Veig com plora el fumeral
Com no estimo el vent de dalt,
he tancat finestra i porta,
veig com plora el fumeral
i, de tant en tant, singlota.
Però al foc hi ha una tomata,
i, ben ampla, una sardina,
un ou que es queixa i esclata
i, a més, una salsitxa.
Un esmorzar de pagès,
treballador sense mida,
aprenent de lluitador.
Prou lluny queda el senyor
qui vol guanyar la partida
quan li posa interès.
Curta contalla
Avui, us faré saber,
enmig de curta contalla,
que mai perdo la batalla
quan em poso de guerrer.
Puix lluito sense aturar
amb espasa i cuirassa,
sóc un valent poca traça
que no vol ni el descansar.
Però en sé d’amagar
més que un cuc sota una fulla
quan avança el temporal.
Un dia, vaig ser sidral,
però la vida em cura
quan és l’hora de plegar.
Així, ho penso
Poso ales en els peus
puix necessito volar,
els dilluns me’n puc estar,
però és feixuga la creu.
Caminar sense aturar
per paratges deslliberts,
els arbres demanant verd
puix se’ls prohibeix el marxar.
I, tot d’una, estossego
en pujar muntanya amunt
per voler conquerir el cim.
Són les dèries que patim
els éssers plens de patums,
això, em passa, així, ho penso.
He guaitat a l’alturó
He guaitat a l’alturó
una vela gran de barca,
és quan el cor quasi esclata
per tornar a ser minyó.
Massa vida per a fer,
poques ganes de guarir-la,
com voldria repartir-la
amb un boig ben mentider.
I dubto del que no sé
encetant les hores baixes
per recórrer aventures.
Així, posat en altures
només demano dues caixes
de ganes de viure bé.
Un poema s’ha perdut
Un poema s’ha perdut
davallant del gran misteri,
li he demanat que m’esperi,
però calla i es fa eixut.
Un vers darrere d’un vers
podran esdevenir estrofa,
diria que, avui, no toca,
així arriba quan et perds.
I de nou, ve el volar
per una vall ben planera
a la vora del vell riu.
Esperaré nou estiu
després de la primavera
qui no voldria marxar.
Enmig de les ombres
Amor, amat i tot és desventura,
un déu, poruc, posa la llunyania,
així, confós, espero un altre dia
i un sentiment recorre sense atura.
Si els dos sabem on és la gelosia
i entrebanquem en gràcils pensaments,
perquè oblidem que, si la lluita ens crida,
hem de lliurar-nos a viure entre la gent.
Com prendrem flors, del jardí dels pobres,
per a gaudir hores de solitud
i recordar amables primaveres.
Estic cansat, han de ser coses meves
aquelles penes mancades de virtut
que es van perdent enmig les grans ombres.
En el regne de les fosques i set poemes més
19 Juny, 2020 07:08
Publicat per jjroca,
Poemes
El regne de les fosques
La moixaina de la nit
és el regne de les fosques,
poques penes, massa boques,
uns mil somnis de glatir.
Pobrissons, esmaperduts,
anem traspassant la vila,
cada vespre, la fatiga
ens ensenya a ser falduts.
I somiem, sense pagar,
en una ciutat llunyana
que un dia havia de ser.
Hem perdut tota la fe,
ara, ens queda la galvana
i el repte de continuar.
Desig de prosperar
Quan el fred, a mig hivern,
governa tota l’estança,
és quan aplega recança
i l’alegria es perd.
On resten aquells pagesos
qui collien els anys bons
i passaven, amb cançons,
els dubtes i malentesos?
Quatre branques, una llar
per fregir ous amb sardines,
per a fer bon esmorzar.
Hem perdut el nostre anar
entre presses i boirines
amb desig de prosperar.
Aprenents de pidolaires
Aprenents de pidolaires,
bons deixebles de la lluna,
les nits vénen, una a una,
sense pena, sense flaires.
Presoners de la fortuna,
mig bojos entre diners,
on restaran els plaers
de seguir a la corrua?
Com creixen els enemics
a cada passa que fem,
en tombar camí i carrer.
Amb un posat matusser,
anem corrent tot dient
que volem aplegar a rics.
És la força de la ciència
És la força de la ciència
ben volguda i eficient,
en el fet d’anar perdent,
és on rau nostra paciència.
Aprenents del tot humans
anem passant per la vida,
sabrem quan és la partida,
però ens van perdent els anys.
Entre feines i retrets,
anem enllestint setmanes
sense lliurar-nos del cor.
Un viatge sense retorn
amb desigs d’equipatge
entre penses i deserts.
Enyoro la cova
I, de tant en tant,
enyoro la cova,
una vida enfora
per cercar la carn.
Amb les grans temences,
de fam i malaltia,
petita alegria
de somiar entre pedres.
Ni joia ni ofici
ni mar de diners
per a ser robats.
No havíem plats
ni estris ni temps
ni gairebé vicis.
Com cada mes
I, avui, com cada mes,
han aplegat els fantasmes
entre joies i proclames,
entre ofertes i interès.
La juguesca és així:
Haver deures i glatir!
Ens han promès el gran cel
ben a prop de nostra terra,
qui no obeeix és que erra
qui no creu no haurà ni mel.
Entre vanes il·lusions,
ells empaiten primaveres,
són les empreses primeres
que s’estavellen al fons.
Ahir, al vespre
Ahir, al vespre, el meu senyor
va entrar al regne de la por.
Sense pressa ni cavall,
aplegà a les foscúries,
va ser tot un devessall
de temences i angúnies.
És el repte d’anar bé
qui em porta a aquest món,
he de dir que un temps pregon,
acaba quan li convé.
I, així, anem tombant
entre dubtes i condols,
de vegades, estem sols
i volem anar endavant.
M’he de lliurar
Com sabeu: M’he de lliurar
a un paratge intranscendent,
comencem en anar fent
i seguim per tal d’anar.
Les paraules mentideres,
un vell somni endarrerit,
fer bon paper de marit,
navegar entre bestretes.
Amb tres o quatre diners,
provar de passar setmanes
entre vestir i bullir l’olla.
Així n’anem una colla,
però ens surt, prou debades,
trobar pausa entre delers.
Necessitaria comprar i set poemes més
13 Juny, 2020 16:29
Publicat per jjroca,
Poemes
Necessitaria comprar
Necessitaria comprar
els deu centimets d’enveja,
és la mossa qui mareja
i, de poc, se’n sap estar.
Com vivia, ben cofoi,
voltat de gossos i ovelles,
massa son a les parpelles
i pensament alegroi.
Però, un dia, va venir
aquell dissortat amor
al meu cos a parar casa.
Ara, diu que el temps li passa
i em va agafant la por
d’aquest nou esdevenir.
El monstre plorava
El monstre plorava
en un clar del bosc,
la gana empaitava
i ho perdia tot.
Anar a la plaça,
no era bon negoci,
la gent s’esverava
en sentir aquell soci.
Monstre afamat
fa de mal veí
i haurà de ser mort.
Encetà nou plor
quan el va trair
el cavaller armat.
La rosa més maca
La rosa més maca
de tot el jardí
no és roja ni blanca
ni pensa amb mi.
Com ja està cansada
de fer bona olor,
vol fugir de casa
i provar la sort.
Fugirà a l’albada
un mes de juliol
a cercar altre regne.
Però un déu inepte
li diu que no vol,
ella plora i calla.
Com la ràbia
Com la ràbia
veig que es perd
quan m’endinso
en el desert.
La convido
a pledejar,
però calla,
ho deixa anar.
Com la ràbia
em comenta
que està sola
i no duu pressa.
Per a aprendre la lliçó,
cal aturar-se i ser bo.
Mentiria, si de cas
Mentiria
si digués
que, casat,
es somia més.
Cada dia
duu sa pena
i la vida
sa condemna.
Mentiria,
si de cas,
però em veig
prou bordegàs
i la resta és no saber,
cal aprendre a quedar bé.
La barca més que cansada
Mar calmada, lluna plena,
el somni del mariner,
com viatjo sense saber
quan aplega la tempesta.
La barca més que cansada
com oblida el viatjar,
com ella voldria estar,
en el port, assossegada.
A taverna, els pocs riures
entre olives i negre vi,
en un racó, un somiador.
Va ser, un dia, emprenedor,
aplegà a llop marí,
força ràbia, poc d’escriure.
A l’escola, massa fred
A l’escola, massa fred
i lliçons imprescindibles,
massa pàgines per escriure
a pissarra i al quadern.
Una ploma, tinta negra
i dades sense parar,
avui, sumes d’emportar,
després, tocarà la resta.
El mestre es deixa dur
per un somni insatisfet
amb despertar rancuniós.
A la plaça, hi ha el repòs
d’un rellotge massa vell
qui demana ser a l’atur.
La lluna li ha dit al bou
La lluna li ha dit al bou,
en una nit de tempesta,
que la vall seria festa,
però, ara, encara plou.
I el bou que se la mira
amb un dubte rancuniós,
no podrien ser-ne dos
perquè ella és massa fina.
Com festegen al capvespre
i alguna nit isolada
mentre el temps va avançant.
En el cel comentaran
que són nuvis sense casa,
amb un amor massa tendre.
És el deure dels humans i set poemes més
07 Juny, 2020 06:41
Publicat per jjroca,
Poemes
És el deure dels humans
Mentiria si digués
que escriuria si podés.
És el deure dels humans
suportar les grans misèries,
de tant en tant, les platxèries
ens porten a ser vilatans.
En el poble, ja se sap,
el batlle fa de les seves:
canvia els alls per cebes
i governa sense esclat.
La resta, els pidolaires,
salvarem casa i conreu,
cadascú haurà un déu,
que li deixi prendre aire.
La vella saviesa
La vella saviesa,
quan viatja pel món,
deixa roba estesa
sense cap raó.
Els ogres i els monstres,
vana il·lusió,
es tornen mediocres,
de paper i cartró.
I tot s’entafora
al si del gaudir
enmig la tenebra.
Vull una mà ferma
que em lliuri a mi
i em deixi a fora.
Segrestats
Segrestats per l’or i diners,
amatents de la grandària,
ens posarem presoners
per a aprendre sense gràcia.
Són els homes benestants
els qui portaran la guia,
de segur que hauran família,
ben galdosa, com abans.
Com tornarem a la missa
per a creure al capellà
i confessar els pecats.
Heretges malaguanyats
no hauran gràcia ni demà,
ser penitents ens obliga.
Veig el cavall
Amb vint coves de garrofes,
veig el cavall com renilla
puix la menja és amanida
i ha de pujar a les golfes.
Si, a més, hi ha els cigrons,
mongetes i fava seca,
mitja feina ja està feta,
els tres mesos seran bons.
L’hivern passa i afebleix,
deixa la casa i el camp
amb noves flors d’ametller.
Un conill, prou tafaner,
passa les hores pensant
d’on sorgirà el color verd.
En el món incert
En el món incert
de la fantasia,
com trobar voldria
un futur permès,
però el llarg camí
em porta a la serra,
allí, tot s’esguerra
i em toca a mi.
Poseu-me el castell
un xic més avall
i amb pujada dolça,
lliureu-me de la fosca
d’un pobre encenall
qui no haurà remei.
I tot s’esguerra
Demanaria:
caliu a l’ombra
quan sigui morta
la fellonia.
El sentiment
fa maldecap
perquè no sap
on va la ment.
I tot s’esguerra
enmig del fred
i la fotesa.
Una mà estesa,
un semblant net
i una promesa.
Carrers estrets
Carrers estrets
i vanes les promeses,
hi ha massa empreses
que no s’han fet.
Fruit dels diners,
la gosadia,
una fugida
cap al mai més.
I resten, tous,
els vells pagesos
lluny del seu camp.
Potser vindran
els interessos
quan restin morts?
És de savis, oblidar
És de savis, oblidar,
perdonar les grans necieses,
massa porucs per a empreses
ni sabem anar i tornar.
Ens enganyen tot sovint
agafant dèries i vicis,
de poc, valen sacrificis
a casa de l’enemic.
No hi ha vida sense pors
ni lluita sense derrota
ni pensa sense dolor.
Deixeu-me encetar la bóta
d’aquest vi negre i dolç
que fruita en entrar a la boca.
Com m'agrada anar i set poemes més
01 Juny, 2020 14:44
Publicat per jjroca,
Poemes
Com m’agrada anar
En un cel precís,
ple de meravelles,
cerco les estrelles
sense compromís.
Com m’agrada anar
pel corriol dels vents
sense el deturar
dels homes conscients.
I gaudir del llum
i plànyer la fosca
quan ve l’enrenou.
He sortit de l’ou
volant com la mosca
enmig la ferum.
Era un savi
Era un savi, què us diré?,
tot voltat per l’encanteri
sense ganes de saber,
amb un posat ben egregi.
Es llevava pel matí
d’un llit de llana marcida,
ovelles de poca vida
trescaven estret camí.
Prenia, per esmorzar,
una pila d’aventures
a la plaça de la font.
Li agradaven els minyons
quan cercaven les mesures
en el regne del jugar.
A la mare solitud
A la mare solitud
li posaré camí ample
per si vol sortir del catre
i acostar-se a la virtut.
De desitjos i de somnis,
n’he bastit un cove ple,
esmentar-lo no convé
per si apleguen els dimonis.
Viatjant, entre pressures,
com em trobo arraulit
i sortosament joiós.
Com espero un bon redós
on poder passar la nit
suportant altres mesures.
Les hores pausades
Les hores pausades
porten a l’amic,
dieu-li que escric
sense massa ganes.
Són les grans temences
les qui em fan humà,
lluny el tarannà
del goig i les presses.
Si no tinc res més,
com m’agafo al llapis
per tal d’enlairar-me.
Haureu de contar-me
on resten els savis
quan no venen res.
Vaig perdut entre follies
Vaig perdut entre follies,
entre bones intencions,
vaig prenent tots els racons
per si trobo alegries.
Com l’ahir ja m’ha deixat,
li vaig fent la gara-gara,
sento els riures i m’agrada
recordar tot l’oblidat.
En un dòcil navegar,
vaig menant la meva barca
per adreçar-me a ponent.
Visc discret entre una gent
que camina i s’entrebanca
sense aprendre el bell anar.
L’ametller m’ha contat
Com l’ametller m’ha contat,
avui, que l’hivern es cansa,
que li cal fruitar la branca
i començar el seu esclat.
En un viatge infinit
per la mar de la fermesa,
l’ametller agafa pressa,
només pensa en el florir.
Car sospito que l’hivern
encara no ha perdut força
li demano enteniment.
Com la flor ja va creixent,
ara, el tracto de tanoca,
però ell ho veu tot verd.
En el caire dolç
En el caire dolç
i la mort suau,
em veureu, confós,
vivint al palau.
Sóc un reietó
sense massa pressa,
el deure no ofega
ni cerco el perdó.
Com passen els anys
per nous viaranys
i senten les lluites.
Estimo les bruixes
cansades d’afanys,
plorant mentre fugen.
La resta
Si jo fóra presoner,
en un reclau de la lluna,
cercaria una engruna
de saviesa i de poder.
Però em pot el vent de dalt
i dormir prop la finestra,
el llevar-se és una festa,
el somiar no porta mal.
Si l’amor em ve a cercar,
no ha de trobar-me amanit,
vull viatjar per l’infinit
i lliurar-me al somicar.
La resta has de saber
que demana altre plaer.
Sentinelles del son i set poemes més
14 Maig, 2020 07:11
Publicat per jjroca,
Poemes
Sentinelles del son
Sentinelles del son
m’han vingut a veure,
gairebé no m’ho puc creure,
però diuen que són bons.
En l’amplària del meu llit
en caben una munió,
van vestits de guanyadors
amb camisa i sense abric.
A l’hivern els acomodo
a la vora del coixí
i els conto mil històries.
Han portat les xerinoles
per si em plau jugar així
tots els dies que no plou.
Com m’apropo al foc
Com m’apropo al foc
tot fugint de l’ombra,
el sarau em sobra,
visc a poc a poc.
He perdut empreses,
somnis i diners,
m’he tornat corprès
en batalles bledes.
Com m’apropo al foc
i deixo, a l’envà,
els pobres fantasmes.
Van fer les proclames
i han de claudicar
en saber com sóc.
Hi ha una fera
A la casa del veí,
hi ha una fera,
diria que és ben planera
puix em parla pel matí.
Haurà massa o pocs queixals,
hauria d’obrir la boca,
mai camina si no toca
i sesteja pels de dalts.
Li comento, de passada,
que viuria com un rei
si trobés la bona eina.
Em contesta que la feina
és prou magra, sense greix
i s’allita quan acaba.
Ésser pobre m’està bé
Ésser pobre m’està bé,
em porta sense capricis,
només em deixa algun vici:
Menjar poc i dormir bé!
Haig la finestra oberta,
el fred entra quan li plau,
he de dir que, en el catau,
haig la llar sovint encesa.
Sempre cau un all, la ceba
i una mossada de carn
qui em portarà al nou dia.
Si la febre em convida,
em disposo a somiar
fins que el son va a la seva.
Anirem mar enllà
I quan sigui pescador,
he de posar a la barca,
entre xarxes, la remor
d’aquell ventot mala traça.
Anirem, mar enllà,
on els peixos tenen festa
per provar de feinejar
abans que aplegui tempesta.
Tornarem, de nou, a port
amb el fruit de l’escomesa
i polsims de guanyadors.
Vull taverna i somiadors
fins aplegar a la desfeta,
ben tardana, on haurà mort.
I posats en el somiar
I posats en el somiar,
vull una nau ben lleugera,
una mar prou mentidera
qui em porti aigua enllà.
Trobar terra i una riba
on ja sigui el treball fet,
vull jugar a tort i a dret
sense penes ni fatiga.
En anar tombant els anys,
vull sentir, en aquest indret,
com una pau encisera.
Si em poseu una princesa,
feu-li veure que vaig dret
a trobar-me amb mil topalls.
Una història esdevé
Una història esdevé
quan em poso, a la taverna,
a somiar, com el primer,
ben a prop de la finestra.
De vençut a guanyador,
passo les hores primeres,
quatre alls amb dues cebes
i mig cabdellet de col.
El ser pobre em pertany
i vesteixo, de seguida,
amb un cotó indecís.
Quan sóc prop del paradís,
trobo la joia marcida
fins que aplega un dia estrany.
Les corrandes de la por
Les corrandes de la por
apleguen a casa meva,
com em porten la bestreta
puix volen pagar-ho tot.
Sóc un heroi tafaner
amb més penses que platxèria,
amb un polsim de misèria,
la feblesa s’entreté.
I, posats a badallar,
deixeu-me la porta oberta
i una cadira a la llar.
Només queda demanar:
el blanc full d’una llibreta
on poder-me deslliurar.