Un nan perdut i set poemes més
12 Desembre, 2020 06:42
Publicat per jjroca,
Poemes
Un nan perdut
Un nan perdut
en un reialme immens,
sol i abatut,
fill pròdig del seu temps.
No vol res més
ni res me l’alliçona,
cercà una dona
per fer-li un bes.
Maleït somni
qui porta enlloc
i que malmet.
Estar despert
porta paor
o un gran dimoni.
Guarir del mal d’amor
Caminant no vull res més
que seure una estona
per contar-li a la marona
com, avui, estic compromès.
La pubilla, he de dir
que m’estima de passada,
però sempre m’acompanya
a un paratge sense nit.
Li donaria el tresor
que plauria a una donzella
si sabés on ha d’anar.
Però prega per marxar,
ben prompte, a casa seva,
per guarir del mal d’amor.
Havem els ulls
I res es perd
i quasi s’encomana:
haver la gana
del gran saber.
Havem els ulls,
un nas, la boca
i els pertoca
lliurar els esculls.
Anem avant,
anem enrere
i de biaix.
Dintre el calaix
la pensa pena
i va sotjant.
En un terra tan preciós
Com la dolça soledat
em convida a prendre’n part.
En un seguit d’aventures,
dediquem un temps gasiu
massa hivern i poc estiu
per a viatjar a les altures.
En un terra tan preciós,
tan bastit per milers d’arbres
ens tornem ben miserables
sense trobar el gran tresor.
Caminants cercant camí
i bojos des de l’albada,
la feblesa és massa cara
per a un cos quasi mesquí.
Quan el terra és tou
Quan el terra és tou
i el vi és al cup,
cerco l’aixopluc
voreta del foc.
Com la xemeneia
porta tot l’encís
i conta la teia:
contes de gaudir.
Si la gana enceta,
i es buit el rebost,
vaig a la botiga.
Faig una amanida
amb bledes i col
que allunya la pena.
Llevar-se d’hora
En el sentit diví de la paraula
noto l’escletxa que em porta a l’hivern,
del tot sovint, la raó es perd
i es vol trobar asseguda a taula.
Som els mortals: punyents i envejosos,
anem pel món amb dèries incompreses,
volem trucar les ràbies en tendreses
i malvenem la carn per quatre ossos.
Del gran seguit, algú pren la fugida
i s’entafora en buits ben viatgers,
estimo els deures banyats amb sacrifici.
Llevar-se d’hora, haurà de ser gran vici
i passen dies, de cop, manifassers,
abans de la creu, un senyor fa la crida.
Una mena de refugi
Una mena de refugi
on poder posar els ous,
els més valents no són bons
per calmar dolors i vici.
Aconseguiré altre rei
en viatjar a terres llunyanes
i no pensar en aturar.
És, després, quan deixo anar
un camí on pledejar,
de pobre, me’n puc estar.
Negociant sense negoci
i ric esdevingut a menys,
dieu-me si puc, almenys,
esperar, de nou, altre soci.
Una rosa encisera
Una rosa encisera,
tot presidint el jardí,
em comenta que és allí
des de finir primavera.
No vol plaça ni mercat
ni senyor a qui enganyar,
tan sols, li he de demanar:
anar vivint sense esclat.
Les murades persisteixen
i no aturen a la nit
per a fer la vella estada.
De ben segur que m’agrada
menjar el pa de pessic
si els altres insisteixen.