Perduda son i set poemes més

15 Novembre, 2020 17:45
Publicat per jjroca, Poemes

Perduda son


Perduda son

i nova avinentesa,

una mà estesa

per saber com.

Als alturons,

les hores són lleugeres,

van per desfetes

enmig raons.

El dubte és clar,

avança ensems

que la penúria.

El temps com cura

mentre es perd

lluny d’aturar.


Per no pensar


En el regne de la por,

hi ha cases sense teulada

i carrers sense fanals.

Sempre bufa el vent de dalt

i passen manta mirades

per si algú en vol emprar.

La resta, sabeu, diré

és un miracle ensopit,

he notat mosca i mosquit

en sortir amb poca fe.

Les empreses mentideres,

cap al cel, han de volar,

cadascuna vol les seves

solucions per no pensar.


Cansades fulles


Cansades fulles

esperen la tardor,

es fan porugues

i van prenent colors.

Un groc estèril

que esdevé marró,

les fulles ploren

en el gran si del bosc.

Cansades fulles

com van, al daltabaix,

una vesprada.

Potser els agrada

posar-se, en un calaix,

a l’entremig d’un llibre.


No haig res més


No haig res més

que vana solitud,

un pobre aixopluc

i un arbre prou espès.

Allí, m’assec

quan vénen les calors,

el vent abrusador,

el temps furiós i sec.

Com he de tornar,

a les hores lleugeres,

en fer-se fosc.

Cerco algun lloc

on oblidar les penes

i el mal anar.

 

Sabran els déus


Sabran els déus,

en hores ferotges,

com són tan mediocres

voltats per les creus.

És un infern

fet a nostra mida,

amb dèria infinita,

l’estiu i l’hivern.

Un poc complicat

confiar amb un cos

que s’haurà desfet.

En tal desconcert,

qui trobarà el goig

d’ésser estimat?


Deures de penyores


En tal embolic,

com m’hauré posat

si vaig pel tancat

cercant bon eixir?

Amb les forces minses,

trobo l’enrenou,

quasi tot es mou

per trobar els somriures.

Ben parques les hores

i pocs els amics

per poder lluitar.

Deixeu-me anar

a cercar els antics

deures de penyores.


En anar pendent avall


En anar pendent avall,

sento el tren com xiuxiueja,

avança prenent la pressa

sense massa escarafalls.

Un cop aplega al pla,

sento com bufa i fumeja,

la màquina va a la seva

i el desig la deixa anar.

Dolces hores de la tarda

quan tragina, a l’estiu,

per encetar la tardor.

El tren no ha aturador,

sembla ben fort i prou viu,

disposat a trobar casa.


Hauria de ser un gegant


Al racó de la dissort,

he passat les hores baixes,

unes seran de rebaixes,

les altres hauran preu d’or.

És el noble pensament

qui em porta a la misèria,

estic pendent de la platxèria

per si l’enveja em veu.

Com m’empasso, al dematí,

els secrets de la fortuna

mentre estic esmorzant.

Hauria de ser un gegant

enamorat de la lluna

per haver joia i amic.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















El masculí de gata: