Perduda son i set poemes més
15 Novembre, 2020 17:45
Publicat per jjroca,
Poemes
Perduda son
Perduda son
i nova avinentesa,
una mà estesa
per saber com.
Als alturons,
les hores són lleugeres,
van per desfetes
enmig raons.
El dubte és clar,
avança ensems
que la penúria.
El temps com cura
mentre es perd
lluny d’aturar.
Per no pensar
En el regne de la por,
hi ha cases sense teulada
i carrers sense fanals.
Sempre bufa el vent de dalt
i passen manta mirades
per si algú en vol emprar.
La resta, sabeu, diré
és un miracle ensopit,
he notat mosca i mosquit
en sortir amb poca fe.
Les empreses mentideres,
cap al cel, han de volar,
cadascuna vol les seves
solucions per no pensar.
Cansades fulles
Cansades fulles
esperen la tardor,
es fan porugues
i van prenent colors.
Un groc estèril
que esdevé marró,
les fulles ploren
en el gran si del bosc.
Cansades fulles
com van, al daltabaix,
una vesprada.
Potser els agrada
posar-se, en un calaix,
a l’entremig d’un llibre.
No haig res més
No haig res més
que vana solitud,
un pobre aixopluc
i un arbre prou espès.
Allí, m’assec
quan vénen les calors,
el vent abrusador,
el temps furiós i sec.
Com he de tornar,
a les hores lleugeres,
en fer-se fosc.
Cerco algun lloc
on oblidar les penes
i el mal anar.
Sabran els déus
Sabran els déus,
en hores ferotges,
com són tan mediocres
voltats per les creus.
És un infern
fet a nostra mida,
amb dèria infinita,
l’estiu i l’hivern.
Un poc complicat
confiar amb un cos
que s’haurà desfet.
En tal desconcert,
qui trobarà el goig
d’ésser estimat?
Deures de penyores
En tal embolic,
com m’hauré posat
si vaig pel tancat
cercant bon eixir?
Amb les forces minses,
trobo l’enrenou,
quasi tot es mou
per trobar els somriures.
Ben parques les hores
i pocs els amics
per poder lluitar.
Deixeu-me anar
a cercar els antics
deures de penyores.
En anar pendent avall
En anar pendent avall,
sento el tren com xiuxiueja,
avança prenent la pressa
sense massa escarafalls.
Un cop aplega al pla,
sento com bufa i fumeja,
la màquina va a la seva
i el desig la deixa anar.
Dolces hores de la tarda
quan tragina, a l’estiu,
per encetar la tardor.
El tren no ha aturador,
sembla ben fort i prou viu,
disposat a trobar casa.
Hauria de ser un gegant
Al racó de la dissort,
he passat les hores baixes,
unes seran de rebaixes,
les altres hauran preu d’or.
És el noble pensament
qui em porta a la misèria,
estic pendent de la platxèria
per si l’enveja em veu.
Com m’empasso, al dematí,
els secrets de la fortuna
mentre estic esmorzant.
Hauria de ser un gegant
enamorat de la lluna
per haver joia i amic.