Treballar i ésser culpable i set poemes més

07 Novembre, 2020 10:54
Publicat per jjroca, Poemes

Treballar i ésser culpable


És un dubte inenarrable:

Treballar i ésser culpable!

Els camins de la dissort

acaben sent els més amples,

amb pedres per totes bandes

on caure i fer-se el mort.

Avancem, amb els ulls clucs,

per a esdevenir salvatges,

com tresquem, per uns paratges,

amb les penses dels rabiüts.

Però, més prompte o més tard,

esdevindrem els profetes,

amb mans brutes, cares netes,

esperant trobar una llar.


Massa deures per a fer


Un mal déu com m’ha posat

massa deures per a fer:

Menjar carn, sentir-me bé,

i, per les nits, fer bondat!

Puix m’ha portat a aquest món

ple de somnis i meravelles,

al capdamunt, les estrelles

ben discretes quan hi ha sol.

El desig d’una muller,

les ganes d’aprendre prompte

sense oblidar els diners.

De la resta, un poc més:

no deixar de ser bon pobre

i, en temps de lleure, tafaner.


Na Mariona va a la font


Na Mariona va a la font

perquè, a casa, manca aigua

ben vestideta, ben maca

per si troba el gran amor.

Ha passat, de tèbia flor,

a ser una mossa galana,

seran tres cops per setmana,

quan demani haver senyor.

Na Mariona va a la font,

tot trescant, com una daina

amb un cànter gran i nou.

De segur que són les nou

i procura fer més via

per si troba un nuvi fort.


A la porta del pagès


A la porta del pagès,

la mancança ni rondina,

de segur que s’acoquina

quan es prega poc o més.

Amb quatre sacs de bon blat,

catorze bales de palla,

hi ha la pobra canalla

entre pena i disbarat.

La collita anirà bé,

la mestressa ho demana

a un sant petit i tosc.

A la cuina, encès el foc,

hi ha un ou i una baldana,

mig fregit, amb desconcert.

 

Temps de badallar


Escriure en temps de badallar,

en hores grises i llargues tardes,

el front suat, les cares agres,

aquell regust d’anar i tornar.

Un pensament ben tou, eixut

i l’alegria posada en coves,

tot esperant aquells vells ogres

qui mai demanen ésser vençuts.

Escriure en temps de badallar

mentre la vida va amb la brega

i atura un xic per descansar.

Pendent del vent, hi ha un mariner

menant sa barca, blanca, de vela

qui gruny i es queixa en avançar.


Sota un cel serè


Cansat de solcar

camps de solitud,

veig un pobre ruc

qui vol aturar.

Sota un cel serè,

s’obliden les presses,

passen les promeses,

la ràbia esdevé.

Les contrades tenen

el cor mig encès

i ganes perdudes.

Trobeu-me altres mudes

per a arribar a ser

fill de les estrelles.


Mariner de terra ferma


Mariner de terra ferma

com enyora barca i mar,

fins el sol sembla salat

i li pot la nit serena.

Massa cartes i taverna,

massa vici, massa rom,

els amics ni saben com

el trauran de la desfeta.

Ha estat la mare mar

la qui, prompte, l’ha cruspit

sense deixar-li el pensar.

Altre cop, el veig anar

tot passejant, arrupit,

entre angoixes i un plorar.


És una joia


I més tard, el ventijol

li estovarà la cara,

només el veig fora de casa

quan s’ha deslliurat del sol.

Del treball, és amatent,

com a home, és una joia,

camina, devers la foia,

quan el deixa el pensament.

Ha perdut massa batalles

per resultar vencedor

i exitós en son ofici.

No li plau el sacrifici,

però no veu aturador

i es mou entre estrebades.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Animal amb trompa: