Treballar i ésser culpable i set poemes més
07 Novembre, 2020 10:54
Publicat per jjroca,
Poemes
Treballar i ésser culpable
És un dubte inenarrable:
Treballar i ésser culpable!
Els camins de la dissort
acaben sent els més amples,
amb pedres per totes bandes
on caure i fer-se el mort.
Avancem, amb els ulls clucs,
per a esdevenir salvatges,
com tresquem, per uns paratges,
amb les penses dels rabiüts.
Però, més prompte o més tard,
esdevindrem els profetes,
amb mans brutes, cares netes,
esperant trobar una llar.
Massa deures per a fer
Un mal déu com m’ha posat
massa deures per a fer:
Menjar carn, sentir-me bé,
i, per les nits, fer bondat!
Puix m’ha portat a aquest món
ple de somnis i meravelles,
al capdamunt, les estrelles
ben discretes quan hi ha sol.
El desig d’una muller,
les ganes d’aprendre prompte
sense oblidar els diners.
De la resta, un poc més:
no deixar de ser bon pobre
i, en temps de lleure, tafaner.
Na Mariona va a la font
Na Mariona va a la font
perquè, a casa, manca aigua
ben vestideta, ben maca
per si troba el gran amor.
Ha passat, de tèbia flor,
a ser una mossa galana,
seran tres cops per setmana,
quan demani haver senyor.
Na Mariona va a la font,
tot trescant, com una daina
amb un cànter gran i nou.
De segur que són les nou
i procura fer més via
per si troba un nuvi fort.
A la porta del pagès
A la porta del pagès,
la mancança ni rondina,
de segur que s’acoquina
quan es prega poc o més.
Amb quatre sacs de bon blat,
catorze bales de palla,
hi ha la pobra canalla
entre pena i disbarat.
La collita anirà bé,
la mestressa ho demana
a un sant petit i tosc.
A la cuina, encès el foc,
hi ha un ou i una baldana,
mig fregit, amb desconcert.
Temps de badallar
Escriure en temps de badallar,
en hores grises i llargues tardes,
el front suat, les cares agres,
aquell regust d’anar i tornar.
Un pensament ben tou, eixut
i l’alegria posada en coves,
tot esperant aquells vells ogres
qui mai demanen ésser vençuts.
Escriure en temps de badallar
mentre la vida va amb la brega
i atura un xic per descansar.
Pendent del vent, hi ha un mariner
menant sa barca, blanca, de vela
qui gruny i es queixa en avançar.
Sota un cel serè
Cansat de solcar
camps de solitud,
veig un pobre ruc
qui vol aturar.
Sota un cel serè,
s’obliden les presses,
passen les promeses,
la ràbia esdevé.
Les contrades tenen
el cor mig encès
i ganes perdudes.
Trobeu-me altres mudes
per a arribar a ser
fill de les estrelles.
Mariner de terra ferma
Mariner de terra ferma
com enyora barca i mar,
fins el sol sembla salat
i li pot la nit serena.
Massa cartes i taverna,
massa vici, massa rom,
els amics ni saben com
el trauran de la desfeta.
Ha estat la mare mar
la qui, prompte, l’ha cruspit
sense deixar-li el pensar.
Altre cop, el veig anar
tot passejant, arrupit,
entre angoixes i un plorar.
És una joia
I més tard, el ventijol
li estovarà la cara,
només el veig fora de casa
quan s’ha deslliurat del sol.
Del treball, és amatent,
com a home, és una joia,
camina, devers la foia,
quan el deixa el pensament.
Ha perdut massa batalles
per resultar vencedor
i exitós en son ofici.
No li plau el sacrifici,
però no veu aturador
i es mou entre estrebades.