És en el redós i set poemes més
15 Febrer, 2020 14:38
Publicat per jjroca,
Poemes
És en el redós
És en el redós
de l’ombra vana
on mon cor reclama
aplegar al fons.
Massa malalties,
massa pensament,
manquen mans amigues
per a tots els dies.
Ni sóc segador
ni un cavall governo
per l’ample camí.
Prego al destí
i la pensa esguerro
ofegant-la amb rom.
Una cabana
Pare, com vull comprar,
en el bosc, una cabana,
la bastiré amb bona llana,
mobles vells i una llar.
De segur que trobaré
a la més dolça poncella
sense desig de ser reina,
com del tot, l’estimaré.
Menjarem glans i promeses
d’un demà ben eixerit.
Hauré de ser bon marit
i posat en grans empreses.
Si m’hi poso pel matí,
mig món he de conquerir.
I quan aplegui el son
I quan aplegui el son,
que sigui a casa,
dormir m’agrada
entre els records.
D’ordre i saviesa
no em poseu més,
hi tinc la mà estesa,
però no ve.
I quan aplegui el son,
vingui la pensa
sense dubtar.
Després la deixo anar,
sovint es queixa
i no sap per on.
Les males llengües
M’han dit les males llengües,
del meu carrer,
que visc sota les teules
i no em convé.
Puix poc surto de casa
perquè haig la por
de trobar-la a la plaça
o al carreró.
Un dia de desembre,
enmig del fred,
et vaig fer la promesa.
Hauries de ser meva
passat l’hivern,
però ho tinc negre.
Sortós el vent
No dubto del seny
ni haig coratge,
el dia és amable,
la nit em reny.
Sortós el vent
que surt de casa
i va dient
com no s’espanta.
Amor perdut
en el corriol
de les temences,
odio les presses
quan surt un sol
amable i mut.
Som els humans
Com sento el vent
guanyant el carrer amable,
ell és el culpable
d’anar perdent.
Som els humans:
esquerps i miserables,
del tot culpables
per ser cristians.
Hi ha altres déus
qui van per la follia
amb caire trist.
Deixeu-me dir
que, si manca alegria,
ni tenim preu.
No haig raó
Raja el poema
puix vol fugir,
li val la pena
l’escapolir?
Massa és la fosca
per allunyar-la,
la llum és poca,
caldrà guardar-la.
No haig raó
puix ha fugit
cercant fortuna.
Miro la lluna
i és un neguit,
ni sap qui sóc.
Llarg el dubtar
Escriure és
el trontollar,
fugir després
per a callar.
Manta la fosca,
llarg el dubtar,
mai seré mosca
per a volar.
Les melangies
van penetrant
cervell endins.
Poseu-me pins,
les ganes grans
i força dies.
És un deure entremaliat i set poemes més
09 Febrer, 2020 17:28
Publicat per jjroca,
Poemes
És un deure entremaliat
És un deure entremaliat,
en el vent, cercar resposta,
cada dia anar a un mercat
on demanar el que no es troba.
Massa empreses dissortades,
massa deures per a fer:
feinejar fins al dissabte,
el diumenge anar al cafè.
Si vénen hores i presses,
procurar accelerar el pas
i fugir cercant remei.
Ni hi penso en ser rei
puix hauria un bordegàs
que em duria a les tenebres.
Mare natura
I en el lloc de la saviesa,
altra cosa he de posar:
unes ganes de lluitar
per no perdre la fermesa.
És el cos qui entossudeix
en demanda d’ésser viu,
com de prop, cerca el caliu,
com de lluny, el persegueix.
Però viure entre lloances
és la feina principal
i un va perdent la cordura.
Menys mal que mare natura
reconeix qui és un sidral
i li va prenent les passes.
A la font del gran desig
Entre foc i encenalls,
cerco la pau viatgera,
no sé dir d’altra manera
on apleguen els miralls.
Avancem per avançar
fins aplegar al no res,
no hi ha pressa ni interès
ni cap fosca ens fa aturar.
A la font del gran desig,
he posat goig i catau
per si vull romandre allí.
Després de cercar l’abric
he de dir que sóc babau
i vençut pel meu capritx.
He trobat les ombres
No han de conquerir
les més nobles donzelles
somiades meravelles
que empro per no dir.
Sóc rei del meu tornar
al sentiment pausat,
és tot un regne ingrat
feixuc de governar.
Com he trobat les ombres
on em sento segur
i oblido les mancances.
Amb una o dues passes,
aplego allí on puc
trobar vestits de pobres.
Viatjo sol
Amb el vent,
de la virtut,
viatjo sol,
allí trobo
el meu condol,
ma senectut.
Com proclama
llibertat
la seva essència,
només demana
paciència,
diligència
i anar perdent
cada setmana.
Hauré de dir
En el lliure esdevenir,
hauré de dir
qui demana emprendre el vol.
És quan surt el tebi sol
qui de sobte em fa sentir:
perdut mussol.
A la casa del mai més,
no hi ha alegria,
és llavors quan la por crida
sense massa interès.
Benvinguts al caire trist
on el riure s’atreveix
a lliurar-se en escreix
fins que ens arribi la nit.
Manta de vegades
Em lliuro a l’absència
sense res a dir
qui em demana enveja
quan em trobo allí.
Manta de vegades
no espero més
que dolces les tardes
i un garbuix de fe.
Pujaré al Montsià
per trobar el redós
entre les abelles.
Són amigues elles
de viure a l’engròs
fins que el temps se’n va.
El gran treballar
Hauria de dir
que, amb noves temences,
vaig com puc a empentes
només per complir.
M’agraden els deures:
parcs i pobrissons,
les dolces cançons,
les hores de lleure.
I el gran treballar
ho deixo als homes
salvadors del món.
És dubte pregon
que cau, a les tornes,
en voler marxar.
En la trista solitud i set poemes més
01 Febrer, 2020 14:31
Publicat per jjroca,
Poemes
En la trista solitud
En la trista solitud,
arriben les hores baixes,
el somnis plens de rebaixes
i el cos mancat de virtut.
No hi ha cases al carrer
on regnen els malentesos,
els somriures són malmesos
per causa dels tafaners.
En la trista solitud,
he venut goig i record,
tot sovint he fet promesa.
Com albiro una mà estesa
a la casa de la mort
per donar-me aixopluc.
I quan sigui pescador
I quan sigui pescador,
vull barca i mar tranquil·la,
la pensa haig amanida
i no em dol sofrir un poc.
El sol sortirà com cal
i la lluna quan li plaga,
és dintre el mar on vull casa
quan hi ha vent i temporal.
I quan sigui pescador,
vull una mossa a la riba
esperant a la tornada.
Car si el peix fa mala cara
no ha de trobar altra vida
quan el posi en el seu lloc.
No vull premi ni resposta
Manta pressa i enrenou
en una tarda propera,
la tardança és encisera
i el deure porta un jou.
Si he de bastir un castell
vull que sigui prou llunyà,
és sentir-se català
qui demana menys flagell.
Omplir el temps amb la juguesca,
passar hores lluny del llit
i acaronar dolça rosa.
No vull premi ni resposta
per si aplega gran neguit
i no em deixa anar de festa.
De savis i somiadors
Assumeixo que he vingut
a passar per eixa terra,
és un dol massa feixuc
per oblidar com esguerra.
De savis i somiadors
n’he trobat un cove ple,
alguns pequen per traïdors,
d’altres per homes de bé.
Però falla la constància,
aquell deure indefinit
per a aplegar a la història.
Benvolguda la memòria
qui va camí de l’oblit
amb recança i poca gràcia.
Benvinguts els meus
Viatjant a ponent
com descansa el dia
ni atura ni crida
ni es mostra insolent.
Benvinguts els meus
al racó dels llops,
ens tracten a cops
ens posen les creus.
Però un nou dia
més tou i llunyà
enceta el discurs.
Si ens troba madurs
ens portarà enllà
on res humilia.
M’agrada saber estar
Quan l’alba sigui clara
i la vida tardana,
espero haver gana
i saber on vull anar.
M’agrada saber estar
entre somnis i lletres,
deixar d’haver bestretes,
menjar i no pagar.
Però un dimoni diu
que va aplegant l’hora
de pertànyer a l’infern.
Comento que ho tinc verd
i ell s’enfada a deshora
mentre un altre somriu.
La mirada dolça
Noteu, si de cas, la mirada dolça,
aquell gran tresor: tou i malaltís,
potser trobareu la secreta resposta
de saber com senta el vi o l’anís.
Aniran pujant per ampla drecera
els monstres feixucs cansats de lluitar,
vindrà a dormir la pau mentidera
demanant un xic de seny per demà.
Anirem plegats a bastir memòries
de lluites feixugues de pors i d’oblit
entre vilatans furtius i mediocres.
Deixeu-me pregar, dolgut, entre ombres
per trobar misèries dessota del llit
que hauran de portar-me a altres històries.
Per un encert
No he de dir ni encetar paraules
qui són al pou amable del desig,
m’agrada el seure, la pausa de les taules,
el to amable del meu millor enemic.
Per un encert, el desert em domina,
em fa anar, cansat, a trobar el jou,
l’aranya pensa amb nova teranyina,
amb herba fresca, somia el jove bou.
I prou atipat de tanta fellonia
com m’amistanço amb un dimoni tou
per a contar-li milers de grans misèries.
Deixeu-me anar, entre alls i cebes,
a rondinar fins que em digui prou
aquell valent qui el deure desafia.
M'agrada el deure dolç i set poemes més
17 Gener, 2020 15:35
Publicat per jjroca,
Poemes
M’agrada el deure dolç
No vull ni en sé
ni empenyo els enemics,
sóc pobre i arrupit,
camino pel gran verd.
M’agrada el deure dolç,
el jaure enmig de l’ombra,
del viure, el seny em sobra,
em banyo en el record.
I si em voleu trobar
garlant amb les estrelles
d’aquest dur combat,
deixeu-me prendre part
de minses meravelles
per si he de finar.
Estimo les garrofes
Estimo les garrofes,
les herbes del camí,
com garlo amb el veí
de deures i penyores.
El carro és, dels d’abans,
bastit amb fusta i ferro,
pels vespres és quan prego
un amo ben cansat.
L’anada cap al tros
és prou llarga i feixuga
sobretot a l’hivern.
Entre presses es perd
el record de la mula
qui volia el darrer mos.
A la mar de la fermesa
A la mar de la fermesa
poc que vull anar a nedar,
és l’angoixa qui em refreda
tot vivint sense pensar.
Els peixos seran orfebres,
els pops seran els cabdills
i nosaltres, els més febles,
no volem joia ni fills.
A la mar de la fermesa,
com s’amaguen els gegants
fins que arribi primavera.
En el llit, no haig cap queixa,
però em sento ben estrany
si la nit és fugissera.
No vull hores ni camins
No vull hores ni camins
puix el meu temps ha fugit,
he perdut: joia i abric
i la pena d’ésser ric.
Les paraules s’han fet toves,
els espais ben definits,
no vull pressa ni embolic,
he guanyat massa cabòries.
Sentiments, del tot estèrils,
hauran tots de prendre’n part
i oblidar on va l’enyor.
Sóc esclau del meu senyor
qui demana, en ser al prat,
acostar-me al impertèrrit.
No porten sabates
No riuen els bens
ni ploren les vaques
ni porten sabates
ni estimen els nens.
Enmig la natura
no troben raons,
pobres, pobrissons,
guanyen en cordura.
La mort ni fa por,
el cel ni se’ls mira
i viuen al recer.
Com vull ser primer
en saber com criden
allunyats de pors.
En ma pobra solitud
En ma pobra solitud,
com escampen les tenebres,
van vestides de poncelles,
carregades de virtut.
I els afanys, Déu meu on són,
on han restat de la casa,
a les golfes, a l’entrada
o al bell mig del meu rebost.
Per a beure i cantar
n’hauria les ganes plenes,
però s’han esmicolat.
En el foc, vora del gat,
anem coent dues cebes
qui no deixen de plorar.
Enmig la calma
Si aprendre és consirós
i va tornant el cor agre
vaig posant els peus de marbre,
vaig endinsant-me en el foc.
A la vora de la llar,
els castells com decandeixen,
les mirades ja no tenen
aquell deure d’esbrinar.
I el sol puja amatent
i davalla quan es cansa
de veure ingrata gent.
Però hi ha un arbre encara
qui el mira somrient
i somia enmig la calma.
Si algun dia aplega el fred
Si algun dia aplega el fred,
vull que em trobi a la casa
tapadet amb una manta
mig somiant i tot bevent.
He de viatjar a la llengua
per contrades lluminoses,
vull anar entre les coses
amb una mel mentidera.
Si algun dia aplega el fred
que no entri a la cambra
sense demanar permís.
No vull fe ni compromís
puix la tebiesa m’espanta
i ja tinc el camí fet.
I sento venir el fred i set poemes més
01 Gener, 2020 07:59
Publicat per jjroca,
Poemes
I sento venir el fred
I sento venir el fred,
davalla del Montsià,
trobant al rabadà
amb penses de l’hivern.
Les ovelles malparlen
de l’herba i l’entorn,
ni avancen ni badallen
ni creuen amb la sort.
I sento venir el fred
amb desig de quedar-se
a descansar a la vall.
Ni feina ni treball
han provat d’allunyar-se,
és un món estrafet.
Mancats de misteris
Com vaig travessant
les valls i les planes
pensant que m’agraden
els jorns més taujans.
Mancats de misteris,
gràcils emocions
amb capvespres bons
i matins estèrils.
El jaure, a la nit,
ni plany ni humilia
ni porta secret.
Com cerco l’encert,
parca companyia,
en ample desert.
Ben poca traça
Em sento dolgut,
a les hores toves,
quan creen les golfes
monstres eixerits.
Han vingut a menys
els grans sacrificis,
les joies i vici,
un retall de temps.
Voldria avançar
sempre a contracor,
saber quan és l’hora.
Un present m’estova
i perdo el tresor
amb ben poca traça.
De vegades, assoleixo
De vegades, assoleixo
que m’agrada l’aire dolç,
com em plau i l’avorreixo,
sóc un dubte a l’engròs.
Benvolgudes alegries
com s’allunyen de la ment,
ha de ser per compliment
que les trobo amanides.
És la tarda assossegada
qui avança pel record
per a tornar-se lleugera.
Sóc la vella passatgera
qui alenteix, mentre remoc,
per finir en gran fiblada.
Trobo boires
És a l’hora de somiar
quan apleguen les pensades,
qui les pogués estimar
mentre arriben, mentre passen?
Manta nits com regalimen
amb gotims de perdedors,
com me’n ric, com van i criden
ben pendents dels meus dolors.
No avanço per camins amples
puix el seny no fa per mi
ni enllesteixo les cabòries.
Cada vespre, trobo boires
qui s’acosten massa a mi
per reconèixer les nafres.
En el dubtar inconscient
En el dubtar inconscient,
han de raure els fantasmes,
avui, porten poques ganes
i de la feblesa es queixen.
Són fantasmes cridaners,
bastits amb poques despulles,
a l’estiu els veig com suen,
es tornen menys mentiders.
En encetar nou hivern,
cerquen llar i bona manta
i s’asseuen ben plegats.
Són fantasmes endreçats
qui s’amaguen quan es tanca
la gran porta de l’infern.
Pecadors ben cristians
Els miracles són així:
amatents i necessaris,
van davallant del calvari
abans que aplegui la nit.
Car nosaltres, els humans,
anem bastint les històries,
prou perdudes les memòries
de pecadors ben cristians.
En el sostre, el Creador
va teixint arbres i fulles
per tornar a començar.
També jo voldria anar,
però són massa despulles
per tornar i guanyar-ho tot.
He d’emplenar el meu temps
Si la nit porta temences
i mancances d’enrenou,
feu-me veure com un son
ha de finir quan aplegues.
És el viure entremaliat
lloc on deixar la virior,
ben vestit de perdedor
sense ganes de fracàs.
He d’emplenar el meu temps
en comandes lleugeres
qui demanen poca sort.
En el deure, hi ha paor
i hom cerca les dreceres
per provar d’arribar al ple.
Una estrella i set poemes més
12 Desembre, 2019 08:15
Publicat per jjroca,
Poemes
Una estrella
A les portes del pessebre,
quatre pastors
asseguren que un Noi tendre
aplega al món.
Al de dalt, una estrella
el llum enceta
sense portes ni finestra,
la nit ni es queixa.
En el dubte, hauran de dir,
aquest jovent,
que fa fred sense mesura.
Hi ha revolt a gran altura
i, al dessota, en Betlem,
hi ha un somni sense crit.
I quan ve Nadal
I quan ve Nadal,
amb les hores baixes,
un vol ser gegant,
però van maldades.
Són temps de repòs,
de nits amb fred,
vull el foc encès
i aquell menjar dolç.
I quan ve Nadal,
cerquen les ovelles
palla al corral.
En el cel, estrelles
van fent de fanal
per treure tenebres.
Betlem a la vora
Sant Josep confia
en no fer salat,
com veu na Maria,
com s’acosta el part.
Betlem a la vora,
el neguit enmig,
trobarà la porta
i una cambra dins?
Una estrella nova,
al de dalt del cel,
Betlem il·lumina.
El fred, la fatiga
i un nou anhel
apleguen alhora.
Per trobar un Nin
A Betlem, demana
anar-se’n el cor,
podria ser flama
o pausa d’amor.
Per trobar un Nin
que ha de ser la guia,
voleu més porfídia
en un dia gris.
La por i l’esperança
viatjant per l’incert
per trobar el camí.
Un gegant petit
viu en desconcert
esperant la calma.
Desembre avança
Desembre avança
amb pas prou eixerit,
voldria trobar amic
enmig la festa grassa.
Les olives, al sac,
contant velles històries,
en un passat de glòries,
com han perdut sa part.
Desembre avança,
vol aplegar a Nadal
per trobar el seu Betlem.
Un jove impacient
demana lluny el mal,
que cerqui una altra casa.
Qui seria?
Endevina,
si la pluja és fina,
on podrem anar?
Estudia
si el tou del dia
no voldrà arribar.
Com sabria
si la dolçor nia
seguint un rampell.
Qui seria,
qui, amb nova remor,
el cel portaria,
ben ple d’alegria,
ben lliure i senyor?
Al cafè, ni vicis
Al carrer del vent,
les fulles són verdes,
les cases esquerpes,
els desitjos vers.
En un anar fent,
muntem mil negocis,
hi ha parents i socis,
barques sense rems.
Els vells mariners
no pensen plegats
ni fan sacrificis.
Al carrer, ni vicis,
ni massa entrellats
són prop de l’hivern.
Caminaran els pobres
Caminaran els pobres,
per insospitats deserts,
amb un seny ben despert,
capficats i mediocres.
El llum de melangies,
la porta del malson,
ni pauses ni cançons
proclamen alegries.
Caminaran els pobres
sense massa temences
ni males intencions.
Es llevaran els bous
i, entrant a les tenebres,
mai esdevindran grans nobles.
El futur incert i set poemes més
01 Desembre, 2019 08:58
Publicat per jjroca,
Poemes
El futur incert
S’acosten els dies
del futur incert,
és el fons etern
de somnis i vides.
Tardor com avança
en el si del bosc,
pesat ja s’adorm,
recobra la calma.
El poble es recull,
el fum com singlota
i demana sol.
Em sento com vol
de l’au qui no hi toca
i pensa quan fuig.
A la vida, feinejava
I quan sigui enmig la pena
i traspassi, sense ensurt,
vull haver dies de festa
per gaudir-la tan com puc.
A la vida, feinejava
per carrers estrets i vells
i la vergonya que emprava
quan em veig entre la gent.
Dels quatre que se’n burlaven,
ara, en queden només tres
puix l’altre va traspassar.
No em cerqueu a un cel llunyà
ni a les portes de l’avern,
ara, estic entre les ànimes.
Cal tocar fins a l’endemà
Campanes del campanar
no paren de donar tombs,
deu fantasmes, en el pont,
estan a punt per a entrar.
Les joves posen castanyes
a la voreta del foc,
paren taula a poc a poc
mentre tremolen plegades.
Les campanes van al vol,
els fantasmes que les senten
i no es volen allunyar.
Cal tocar fins a l’endemà
i, quan els fantasmes pleguen,
ha de ser que apunta el sol.
Massa fred, l’amor
Sento, amb la pluja,
el batec del cor,
massa fred, l’amor
ni un mal jou dibuixa.
En perdudes sales,
cerco l’aixopluc,
no us diré si puc
prendre noves ales.
Dissortada mossa
que ni es vol casar
ni viure debades.
Li han fugit les fades
per a no tornar,
de segur que plora.
A la voreta del foc
Al capvespre, ve la joia
a la voreta del foc,
encenalls amb xerinola
es dibuixen amb colors.
La mare pregunta, ofesa:
Qui ha deixat la porta oberta?,
una jove porta pena,
ha de ser: pena d’amor.
La muntanya com somriu
i la fulla s’acoquina
amb un sol que es va apropant.
Com em sento mig bergant
tot pensant amb la boirina
qui conversa amb el riu.
Viatger sense riquesa
Amb el pas adelerat,
campanetes de la sort,
com aprenen, a poc a poc,
mentre penso i vaig somiant.
La saleta em regala
el millor del seu somrís,
home de buit compromís
qui trascola per la plana.
Viatger sense riquesa
amb més neguit que fermesa
com avança pel camí.
M’agrada trobar-lo allí
on diuen que el goig no pesa
ni comenta el seu sofrir.
He provat de somiar
He provat de somiar
sense fantasmes,
com diré que m’agraden
quan em deixen trescar.
Els camins seran amples,
ple de buits i desconcert,
travessant un desert,
sense cares amables.
És la vida constant
qui m’acull i s’enfada
mentre avança impacient.
Com hom creu que, anar fent,
ni avorreix ni ens enganya
ni vol raure endavant.
Pobrissons els herois
Pobrissons els herois
que, sovint, s’entrebanquen,
ben perduts quan demanen,
ben lluents i cofois.
En un terra planer,
van cercant l’aventura,
ben mancats de cordura,
ben tossuts per no ser.
Pobrissons els herois,
sense massa malures
per volar endavant.
Com els somnis diran
que, guanyar les altures,
és finir en el gran goig.
En el petit corriolet i set poemes més
10 Novembre, 2019 16:07
Publicat per jjroca,
Poemes
En el petit corriolet
Entre la pensa i l’oblit,
he de bastir les empreses,
sóc un heroi afeblit,
vianant de velles terres.
En el petit corriolet,
he de posar manta ganes,
m’agraden tardes pausades
esperant un nou hivern.
Amb una menja de cebes,
torradetes sense pressa,
he de parar minsa taula.
Deixeu-me obrir la baula
d’una cadena sencera
qui sorgeix de les tenebres.
He tallat tota la llenya
Dolça neu a les muntanyes,
al balcó, s’amaga el fred,
com demano un hivern
amb gran taula i estovalles.
He tallat tota la llenya,
haig a punt els encenalls,
la cacera ha de fer plat,
he deixat, al carrer, la pressa.
Haig un llibre per encetar,
la gandula és a punt,
m’acompanya el meu gat.
Posaré el món de part
dels qui viuen en ensurt
per si troben el guanyar.
En cada carrer
Com es tanca el poble
al si de l’oblit,
mig estabornit,
cansat i mediocre.
Han estat els anys
sempiterns maldestres,
demanant ser mestres
en el saber tant.
En cada carrer,
hi ha monotonia
i un pagès planyent.
Donem-li al vent
parlar de follia,
potser ho sabrà fer?
Galliner sense gallines
Tantes cases per guarir
volen les portes obertes,
al carrer de les finestres,
dormia el desig d’ahir.
Ni minyones a la plaça
ni orenetes al balcó,
és la tardor, poca traça,
la qui empeny sempre que pot.
Galliner sense gallines
i porquera sense porc
es preparen per a l’hivern.
Cada carrer és un infern
on demanen un xic d’or
i polseres de les fines.
Quan aplega al cafè
Aprenent de saberut,
mestre reial del no fer,
com em torno ben eixut
quan aplego al cafè.
Homes de les grans empreses,
profetes sense retorn,
ho enllesteixen, tot d’un cop,
desballestant mil promeses.
Cantaria les temences
si hagués més bona veu
i rebés llums a bescanvi.
Algun dia, he de ser savi
per poder garlar amb Déu
i carregar-li les penes.
No demano el mai més
No demano el mai més
puix la natura treballa,
poc es cansa i badalla,
mai s’acosta a l’interès.
Venim d’enlloc i sabem
que hi ha una porta oberta,
on ningú la veu completa
ni tant sols la comprenem.
Caminants sense camí,
a poc a poc, avancem
cap a unes noves contrades.
Necessitem velles fades
per a oblidar, en un moment,
la feblesa del destí.
Ens han vestit de temença
Sense amor ni providència,
passa la vida sobtada,
aprendre és una ciència
que dura tota l’estada.
Hem de venir a la vida
quan mai ningú vol marxar,
no hi ha pressa ni enganyifa,
no hi ha lloc on retornar.
Ens han vestit de temença
amb una mica de sort
per a avançar endavant.
Estic pensant en ser gran
abans de caure en el sot
on diuen que rau vida eterna.
Si he de ser una formiga
Si he de ser una formiga,
triaré un mes d’hivern,
prefereixo el formiguer
a un treballar sense mida.
La força la tinc donada
en un racó del cervell,
no penso ni de gairell,
el sestejar com m’agrada.
El pagès posarà el gra,
la pluja el despertarà
i el vent com l’esbatussa.
Poc m’agrada aquesta tusta,
però un déu, massa llunyà,
em diu que faci comanda.
Poc després arriba el plor i set poemes més
01 Novembre, 2019 09:14
Publicat per jjroca,
Poemes
Poc després, arriba el plor
En comptades ocasions:
Un i un poden ser dos!
Voldríem ser a l’altura
d’aquells núvols dissortats
que engreixen de vanitat
i van perdent compostura.
Poc després, arriba el plor
i davallen fins al terra,
una ombra matussera
com demana trobar el sol.
És una lluita ferrenya
entre infern i paradís,
on s’ha perdut el precís
avançar per la tenebra?
Allà lluny
Allà lluny, ni sé el perquè,
les joguines són de sucre,
el somiar seria luxe,
el lluitar anava bé.
Però vet aquí que un dia
aparegué el benestant
i manà, per endavant,
treballar la poesia.
Quatre versos van al sac
d’aquelles ganes de viure
per a aprendre de debò.
La meitat diran que no,
no volen pensar ni escriure
mentre riuen i se’n van.
Quan aplega la fatiga
Mariner, barca feixuga
i massa llarga la mar,
el glatir no s’ha acabat,
cada vespre no té cura.
És el vent qui ressorgeix
quan semblava adormit,
cadascú cerca l’oblit
en una menja de peix.
Com torna la nova albada,
truca a la porta del seny,
però, gairebé, ni crida.
Trobarà la mà amiga,
la qui pena, a deshora,
quan aplega la fatiga.
Passaran les orenetes
Passaran les orenetes
pel carrer del ample sol,
ben lleugeres, vestit de dol,
sense son a les parpelles.
Tenen el camí marcat
i el guia és a punt,
han de tornar al seu tancat
quan el fred, de nou, s’esmuny.
Les fulles ploren també
abans del nou davallar
tot comentant que s’acaba.
Hi haurà repòs, sense paga,
prop la font del comellar
on mai enganya l’hivern.
Parla la poncella
Parla la poncella
de l’amor joiós,
del son de l’estrella,
del vestit com d’or.
A cada vesprada,
quan s’amaga el sol,
sent l’enamorada
com batega el cor.
Preciós cavaller,
ben blanc el cavall
i un neguit etern.
Em sento proper
i convido a un ball
llarg i prou lleuger.
Les animetes amb pena
I caminen per la plana
les animetes amb pena,
com odien la campana
i aquella gent tan propera.
Com la nit és freda i llarga,
voldrien trobar un palau
per a passar la jornada
esperant la dolça nau.
Mariners sense taverna,
amatents del negre vi
i entremaliats pidolaires.
Prop de la costa, una flaire
que ens acosta al diví
quan la paor espetega.
Potser dimarts o dilluns
Potser dimarts o dilluns,
aplegaran els difunts!
Han abandonat el terra,
la foscúria dels esclaus;
de vius, semblaven babaus
i, de morts, mitja lluerna.
A missa, toquen campanes
sense festa i processó,
qui oblida la raó
quan apleguen les febrades?
Nostres homes hauran gana
de moscatell i campanes,
d’ametlles potser torrades
per un agosarat fantasma.
Per una mossa galana
Escriuria si pogués
haver alegria,
és el pas de cada dia
qui em diu el que he de fer.
Per una mossa galana
he perdut cavall i estreps,
cavaller sense cap gana,
com em perdo entre els estrets.
I la pausa m’acompanya
per camins insospitats
farcits de pena i ràbia.
He plorat quan perseguia
la moixaina en els tancats
tot eixint de gent estranya.
Amb sis ous i botifarres i set poemes més
24 Octubre, 2019 21:37
Publicat per jjroca,
Poemes
Amb sis ous i botifarres
Si el sol envelleix,
que apleguin les fredorades,
les mantes les tinc emprades
i el foc el tinc encès.
En un racó del rebost,
he vist dormint la paella,
devia somiar corpresa
com ho feia el mes d’agost.
Amb sis ous i botifarres,
una llesca de bon pa,
un bon porró de vi,
calentet anar a dormir
fins que aplegui el demà
amb unes millors albades.
No esperava aquests tractes
En el carreró de dalt,
es reuneixen els fantasmes,
van pensant en fer molt mal,
volen entrar a les cases.
Però el mossèn, ben traçut,
mana tocar les campanes,
el fantasma es queda eixut,
no esperava aquests tractes.
En aplegar a les vuit,
el fantasma entra a missa
per a parlar amb el mossèn.
Amb diners ens entendrem!,
però la campana crida
i nostre fantasma fuig.
Sentinelles de l’infern
Sentinelles de l’infern
han deixat la porta oberta,
és una vaga oberta
amb el senyor del castell.
Dimonis sense destí,
aprenents de cap ofici,
els ha de moure el vici,
si no fugen lluny d’aquí.
Sentinelles de l’infern,
Satanàs no ha coratge
ni ganes de treballar.
El bon temps va passar
i, ara, prega fer un viatge
per trobar un nou avern.
I viatjant per viatjar
I viatjant, per viatjar,
he passat un xic despert
pel racó del desconcert
sense ganes d’aturar.
És ma vida passatgera,
anant d’aquí cap allà,
la qui em porta a la vorera
per si algú em vol trepitjar.
Amatent de mil dimonis,
he pactat amb la meitat
per a gaudir del meu lleure.
De segur que hauré de creure
el que l’amo m’ha manat
per a guarir d’un vell somni.
A la casa de l’amic
A la casa de l’amic,
és on trobo la fortuna,
com l’endrapo i em desdic,
com viatjo vers la lluna.
M’agradaria sentir
i oblidar manta problemes,
hi ha més son que no pas celles,
els monstres no han de venir.
A la casa de l’amic,
he parat: ganes i taula
per perllongar els meus dies.
Haig les penses amanides
mentre va guanyant la pausa
fins al punt d’ésser més ric.
Benvolguts i mentiders
En la pau del paradís,
és on mandrejo més hores,
m’agrada el seny dels tanoques,
el seu caire malaltís.
Oblidant per oblidar,
mai penso en haver ciència,
és la mare providència
qui em diu on he d’anar.
Els cofois i malfeiners
aniran cercant les ombres
quan s’enlaire el gran sol.
Permeteu-me el condol,
el manteniment dels nostres:
benvolguts i mentiders.
Serem nosaltres
Heu de saber,
eterna melangia,
que, en el passar del dia,
albiro el gran poder.
Serem nosaltres,
esporuguits humans,
qui cerquin, entre actes,
misteris i entrebancs.
No volem més
que pau a l’encanteri
i monstres saberuts.
Anem, esmaperduts,
entre joies i tedi
a perdre l’interès.
La més jove fada
Mireu-la si ho és,
dolça i estimada,
la més jove fada
qui somia i es perd.
Capricis sensats,
en vells alturons,
tornen els minyons
al regne oblidat.
La nostra platxèria
com perdrà l’encís
en fosques pregones.
Hi ha homes i dones
cercant paradís
dintre la misèria.