A primeries d'hivern i set poemes més
04 Juliol, 2019 06:06
Publicat per jjroca,
Poemes
A primeries d’hivern
I somiar, com somiaré
amb cavallers i fantasmes,
el castell m’agrada més
amb finestres i persianes.
He bastit tot un teler
on treballar el cotó,
en pocs dies, n’aprendré
a posar ull al botó.
Aprenent de mentider,
els capvespres, assenyat
i lliurat a l’aventura.
M’agrada el llum de lluna
que es divisa del terrat
a primeries d’hivern.
Prou estorat
Ni sé d’on sóc ni tan sols demano,
m’agrada el lleure, fugir de l’amo
i atonyinar-me amb vent suau.
Doneu-me, ara, pau perquè escau,
he de sortir, trobar on m’escanyo,
tornar al capvespre, omplir el catau.
Després, llevar-me en un desori,
agafar un vas, anar bevent
espaordit com va la gent
per sestejar sense negoci.
M’agrada el deure tou i pausat,
emplenar ampolles per buidar els vasos,
esperar un cop: l’amo dels nassos,
ben adormit, prou estorat.
Primaveres del meu cor
Primaveres del meu cor
no em feu la guitza,
poseu aigua a la pica
per si aplega el bon llop.
Aprenent, sense negoci,
massa portes m’han tancat,
els diumenges, faig salat
i en demano per als pobres.
Primaveres del meu cor
no passeu ànsia
per aplegar al somicar.
Els dilluns, no vull anar
per si escalfa la fal·làcia
mentre va perdent l’amor.
En el cor eixut
En el rajolí
de les hores dolces,
ens posen les proves
per a saber si
aprenem de sobres.
En el cor eixut,
manen les tenebres,
sempre satisfetes
per haver vençut
en batalles plenes.
I tot s’endevina:
amable i conscient,
dèries de la gent
sense massa guia.
Només som manats
Segarem el blat
i vindran esquelles
en aquest nou prat,
estimat, d’ovelles.
Com a mal pastor,
hauré hores baixes,
espero el senyor
amo dels meus dies.
Segarem el blat
i farem garbelles
ben amples i grogues.
Enmig de les fosques,
cercarem penells,
només som manats.
Els joves volen ciutat
Massa les cases tancades,
gairebé buits els carrers,
el sol comptant les teulades,
força somnis per a fer.
Els joves volen ciutat
on cobejar llur futur,
la resta vivint d’esclat,
tots topant el mateix mur.
Sentinelles del no res,
vilatans del desconcert,
anem apilant desitjos.
On resten aquells anissos,
aquell viure resplendent
enmig d’aquest curt recés?
Amb el rostre turmentat
Amb el rostre turmentat,
caminant cap al migdia,
un heroi, veieu com crida,
maleint el seu estat.
Va ser noble, farà anys,
amb terres, castell i bosc,
el futur el veu prou fosc
ple de dubtes i paranys.
Va tenir dolça muller
fins que va partir a la guerra
i tornà a casa ferit.
Allí, perdé el millor amic
enmig de la gran desfeta,
va ser un cop molt matusser.
Ni pany ni clau
Ni pany ni clau
ni aigua a la cassola,
sempre amagant la nosa,
vivint com un esclau.
Un lladre, entremaliat,
de sospirs melangiosos,
com li cruixen els ossos,
com el guanya l’emprat.
Segrestat mariner
vas dormint a la barca
sota un sol prou feixuc.
Has estat ben vençut
per la vella nissaga
de patrons malfeiners.
En Llucifer m'ho ha dit i set poemes més
26 Juny, 2019 06:28
Publicat per jjroca,
Poemes
En Llucifer m’ho ha dit
Com voldria altre rei,
el qui haig no fa patxoca,
s’enfada, diu el que no toca
perseguint arreu per llei.
Un rei fet al pensar
amb els pobres impacients,
als benvolguts i conscients
quan són a punt per plorar.
El demano pel matí,
el desitjo al migdia,
el suplico per la nit.
En Llucifer m’ho ha dit:
Espera’t un altre dia,
potser el porti fins aquí!
He passat terres i valls
He passat, terres i valls,
recercant indrets de pau,
no ho he trobat al palau
ni enmig dels encenalls.
En ma vida no hi ha seny
ni racó per a la follia,
m’agrada la companyia
dels arbres i d’algun be.
Així governo els meus dies
amb la dolça solitud
que mai més em serà estranya.
De tant en tant, una canya
es gronxa d’un vent feixuc
esperant haver mil vides.
Els fantasmes de la nit
Els fantasmes de la nit
com treballen sense pors,
són valents, empipadors
i sorprenen els veïns.
Descansen, en el castell,
en una sala petita,
de tard a tard, van a missa
i empaiten els donzells.
Els fantasmes, ja se sap,
els dissabtes, fan bugada
i netegen els llençols.
Mai avancen com cargols
ni pensen en fer bona cara
en aplegar al mercat.
Els catorze versos
Els catorze versos
fan de bon portar
quan volen anar
entre malentesos.
Comencen, de sobte,
i van avançant,
passes d’un gegant
amb cara de pobre.
Lluny d’avinentesa,
m’esperen tres reis
per a fer comanda.
El viure no cansa,
però no ha el remei
ni porta fermesa.
Amb una porta ferrenya
Amb estrofes i rodolins,
vénen quatre esguerra-pins
enmig d’enciam i tomata.
Les taüts ben preparades,
amb una porta ferrenya,
per a descobrir el paradís,
com voldria el compromís
per gaudir tan digna empresa.
Orenetes, llangardaix
i algun poruc tafaner
aniran a trobar el peix.
Podria ser un daltabaix,
però em manca un nou calaix
per a omplir-lo ben ple.
Parlem d’amor
Parlem d’amor,
sense peresa,
amb la mà estesa,
obert el cor
i viatgem
per terra fèrtil
fugint d’un premi
mentre somiem.
Parlem d’amor:
mesos i dies,
matins i nits,
cerquem els mims,
lluny de fatigues,
trobant clarors.
Dolça primavera
Dolça primavera,
porta de l’estiu,
plorem, amb el riu,
per la gran quimera.
Banyem els records
amargs del cafè
on tot s’esdevé:
agre i perdedor.
Dolça primavera,
parla-li a l’abella
del gran enrenou.
Quan el vent ho mou,
vull sentir com crema:
fatiga i espera.
A la sínia, brama el ruc
A la sínia, hi ha enrenou
i la figuera s’ho mira,
qui li portarà la figa
per a ajuntar-la amb la nou?
La pagesa, he de dir,
com feineja camp i casa,
farà créixer la nissaga
de l’albada a la nit.
A la sínia, brama el ruc
i l’aigua fresca singlota
quan aplega al reguer.
Com passa l’estiu també,
enmig festes, llarg de boca,
però amb pensament poruc.
Primavera dorm i set poemes més
18 Juny, 2019 05:29
Publicat per jjroca,
Poemes
Primavera dorm
Primavera dorm
després de la festa,
vora la finestra,
voltada de flors.
Primavera espera
la lluïssor del cel,
demana, amb anhel,
tornar a casa seva.
Primavera dorm,
dessota, a la foia,
enmig de rosers.
Un déu tafaner
li demana joia
quan aplega el sol.
És la pensa vana
Donaria el beure,
el plaer del niu,
el goig qui descriu
i no puc concebre.
Les tardes capcioses,
els jorns amatents,
les dèries de reis
per cercar corones.
És la pensa vana
qui creua el carrer
i s’asseu a la plaça.
Vestit com carbassa,
deixeu-me primer
esbrinar com calma.
Malaguanyats perdedors
Per corriols i corriolets,
van homes sense peresa,
hauran promptitud i pena
per somiar en altres indrets.
Malaguanyats perdedors,
fills porucs de la nissaga,
volen fer la filigrana
per a guanyar quasi tot.
Menestrals i mendicants,
joves, vells i decebuts
cercant el goig i la glòria.
Van esguerrant la memòria
per no saber-se volguts
enmig de tants benestants.
Inusitat el negoci
En un dissabte cregut,
mig mandrós i estabornit,
com vaig trobant l’esperit
d’un personatge rabiüt.
Massa cor, més minso el cap,
viatjant, ben sol, per tenebres,
en gran sarró, porto penes
que vaig perdent a bon pas.
Inusitat el negoci
de perdre en lloc de guanyar
uns condiments principals.
La cuina no haurà fanals
i el foc es deixa anar
per un camí irrisori.
Hi ha tendresa
En el desert, hi ha tendresa,
massa força per guanyar,
diria que no sé anar
perquè planyo prou de pressa.
En el desert, hi ha muntanyes,
rius ressecs i un ample pla,
un silenci qui plaurà
i riqueses amagades.
Com la pausa m’acompanya
d’unes nits prou ensopides
amb un regne insospitat.
Pregoneu el seu estat
quan lluita, amb altres mides,
per trobar nova companya.
El cavall demana pau
El cavall de la dissort
avança sense peresa,
va seguint camins de pols
des del dubte a la fermesa.
El cavall demana pau
tot i esperant la revenja,
poc que la lluita li escau,
com li manca fortalesa.
El cavall de la dissort
com demana ser un heroi
enmig de tan poca gràcia.
Més tard la vida li passa
enmig de gran enrenou
fins que aplega a la mort.
Benvolguts convilatans
Benvolguts convilatans,
enemics de la fortuna,
com deixareu una engruna
perquè s’atipin els sants.
De les terres isolades,
volíem fer els llogarets,
com empràvem ser distrets
per velles bruixes i fades.
Benvolguts convilatans,
quan em toqui anar a plorar,
no portéssiu les angúnies.
Montsià enllà hi ha altres vies
per poder-les explorar,
algun dia serem grans.
El viatge de la ment
El viatge de la ment
no cerca goig ni fortuna
ni vol aplegar a la lluna
per a tornar al moment.
És viatge dissortat
sense joc ni benefici,
acceptar el malefici,
és premissa d’on anar.
Tantes peces menystingudes,
passen a ser principals
enmig d’aquell gran desori.
El pensar és nou oprobi
per a homes benestants
qui mai demanen pressures.
Puix monstre sóc i set poemes més
10 Juny, 2019 05:54
Publicat per jjroca,
Poemes
Puix monstre sóc
En el passar,
com queden les promeses,
rauen esteses
per si, al demà,
sorgeixen meravelles.
Puix monstre sóc
i visc en terra estranya,
menjo, si es pot,
fins que s’escanya,
rabiós, el cos.
I, per sortir,
vull els carrers amples,
omplir, de passes,
les dolces nits.
Hauries de saber
Hauries de saber,
estimada fada,
com fila l’aranya
sense cap teler.
I va, a corre-cuita,
quan tremola el fil,
a fer curta lluita,
vèncer l’enemic.
Hauries de saber,
estimada fada,
on resta l’orgull.
Com l’haig a curull,
el deixo, a la sala,
per si el son el perd.
Com l’estimaria
Com l’estimaria
si m’ho demanés
i cerqués recer
quan acaba el dia.
Aniríem dos,
per cases i camps,
per trobar aviram
i menges de goig.
Com l’estimaria
en sortir el sol
per dalt de la serra.
Fóra tan planera,
llunyana del dol,
plena d’alegria.
Llarga atonia
Com demana, soledat,
llarga atonia,
puix vol viure sense esclat
un altre dia.
Les penses seran profanes,
les voluntats sorprenents,
la por vivint en les cases,
cap benestant vol penell.
Els petitons a l’escola
asseguts sense emmudir
i guaitant per la finestra.
Al seu davant, una mestra
que ha passat ben mala nit
perquè ensenyar no li prova.
Cavaller sense cavall
Cavaller sense cavall
i la dama s’ha fet vella,
voleu més gran devessall
lluny de pausa i de treva.
El camí ben ple de pedres,
lladregots al giravolt,
un xic enllà, tebi sol
em va omplint de tenebres.
Cavaller sense cavall
no haurà escut ni cuirassa
per si abelleix el combat.
El servent ha fet salat,
mira el cel i la nissaga
quan se’n va al capdavall.
Hi ha pausa
Per aprendre a no saber,
he bastit hores,
sóc captaire, mentider
i visc a soles.
Els llibres seran feixucs,
les classes ben isolades,
voldria, però no puc,
que mal se’m donen les dades.
Fa estona, mig fredolic,
vaig endreçant aquesta taula
amb viandes de tota mena.
Un xic enllà, la lluerna
va dient-me que, hi ha pausa,
abans d’entrar a l’embolic.
Mariner amb dolça mar
Mariner, amb dolça mar,
qui no somia amb primavera,
en el port, hi ha una princesa
qui l’espera si fa tard.
Com s’acaronen tots dos
els diumenges a la plaça,
diria que és festa grassa
la que aplega enmig l’amor.
Posaran cambra i un llit,
si pot ser, amb gran finestra
que els doni al carreró.
El desitjo guanyador,
amb una mà ben estesa,
per si aplega a ser marit.
Si m’estimes, et diré
Si m’estimes, et diré,
dolça poncella,
que recerco una estrella
per guarir-te al seu recer.
Dels sospirs, on ara vius,
en vull bastir les contrades,
posar flors, belles garlandes,
al carrer on dorms i rius.
Anirem a demanar:
manta joies i tresors
amb un xic de goig planer.
Cada dia, et pregaré
i decidirem tots dos
a quin regne haurem d’anar.
Hauria pogut ser i set poemes més
02 Juny, 2019 07:14
Publicat per jjroca,
Poemes
Hauria pogut ser
Hauria pogut ser
aprendre sense vici,
haver un bon ofici:
mestre de mentider.
Pujar dalt de la carena,
jugar amb el senglar,
aturar-se per dinar
una herba dolça i tendra.
Hauria pogut ser
el viure com un ric,
el morir com un pobre,
però la sort de l’ogre
es perd en trobar amic:
captaire i sorneguer.
Feinejant com la formiga
Feinejant, com la formiga,
m’he trobat amb un topant:
aprendre sense mentida
i perdre com ho fan tants.
No demano altra cosa
que viatjar sense pagar,
el dubtar em farà nosa
i, a la fi, caldrà callar.
M’agrada dormir, a la palla,
amb una rosa formosa
i un clavellet escaient.
Després, afirma la gent,
que és senzill emplenar bossa
amb somriure de canalla.
De bon matí
En gran encert,
sentir la tarda plana
i anar-me’n lluny
per albirar altre món,
mon cor pregon,
viure en un retruny
mentre desgrana
la pensa a cel obert.
I raure allí
on moren les promeses
cercant tresor.
Veniu amor,
amb les ales esteses,
de bon matí.
Per l’altre carrer
Pensa de guitarra
com et vas perdent,
del tot inconscient,
enmig la recança.
Pobres benestants
enmig de tenebres,
les cases ben plenes,
massa vanitats.
Com tot esdevé:
raó de follia
escric ben poruc.
Cercant aixopluc
em passa la vida
per l’altre carrer.
Malgrat no ho notis
La lluna plena,
com llum amb força,
cerca la golfa
de casa meva.
Allí, es queda
a passar nit,
prop l’esperit
de la feblesa.
Amor no ploris
cercant el foc
del sacrifici.
No vull ofici
d’ésser traïdor
malgrat no ho notis.
Disbauxa i disbarat
En el vi,
trobo el camí
i la lluerna.
És la pena
qui em duu aquí
sense cap pressa.
En el vi,
trobo el mirall
de les mancances.
És així
com l’espantall
troba les cares.
I la resta, ja se sap,
és disbauxa i disbarat.
Cercant records
No he de cercar
les melangies
ni vull trobar
les altres vies.
En mon desert,
viu la noblesa,
del tot estesa,
a cor obert.
Porteu-me son,
al tou del llit,
quan fuig el sol.
Vull l’enrenou,
ben esllanguit,
cercant records.
Un jove aprenent
El pare pagès
com demana un fill,
són penses de grill,
saviesa de res.
Aplega una filla,
maca com un sol,
es vesteix de dol,
demana altra vida.
El pare pagès
rondina, en el tros,
amb un ase vell.
Com cerca el cervell,
pensament galdós,
un jove aprenent.
La barca brandeja i set poemes més
25 Maig, 2019 05:54
Publicat per jjroca,
Poemes
La barca brandeja
La barca brandeja
en sortir del port,
potser haurà enveja,
com cerca la sort.
El pescador vell,
les gavines joves,
els dilluns de pobres
ben buits d’atuells.
Peixos de colors
i parca menjada
amb dies feixucs.
A la nit, no puc
sentir com la fada,
s’enduu els colors.
Poseu-me el dret de la follia
Poseu-me el dret de la follia,
ben a l’abast, perquè caldrà somiar,
en el reialme, la pau no sap estar
i cerca casa, trobar la companyia.
Anem els uns cansats de tanta brega
a dormir poc i engegar mil pors,
em trobareu cercant els vells amors,
esperonant la gràcia i la fermesa.
Com vaig perdut per amples rodalies
a cercar un prec, a trobar un doll
i entaforar-me a la neciesa.
En un farcell, posaré la saviesa
entre grans pins i un segrestat bedoll
ben arrapat a un perdonavides.
Estiu traïdor
Com plora el ruc
mentre l’aigua sadolla
i es perd l’eixut
vora sínia ben folla.
Va ser un bon déu
qui un dia es llevà,
deixà la creu,
portà el treballar.
Un sol feixuc
s’enfila, sense pressa,
traient el caparró.
Estiu traïdor
qui guaita a la finestra
enmig regust.
Per no poder
En mon passar,
per terres prou eixorques,
com deixo anar:
uns pensaments tanoques.
Sóc cavaller
qui cerca una princesa
sense atuells
ni ordre ni saviesa.
Ella ha de ser:
el goig de ma fortuna
per a passar les nits.
Els esperits
s’amaguen a la lluna
per no poder.
Amics i amors
Amics i amors
porucs de la infantesa,
mancats de pressa,
plens de records.
No vull gaudir
de les terres llunyanes,
són ben estranyes
per a sentir.
Com vaig solcant
enmig terres pregones
fetes amb fang.
Ser benestant
demana altres golfes,
altres encants.
El més savi no haurà veu
El més savi no haurà veu
per avançar més de pressa,
va a lloms de la promesa,
amb la pensa haurà sa creu.
Com camina, corre i vola,
com s’atura en el desert,
per estalviar es perd:
l’abundància i la cassola.
Però sembla amatent
d’aprendre sense aturar
i resoldre els problemes.
De tant en tant, van les penes,
volen fer-lo claudicar
amb carona somrient.
I rodola temps amb fred
Recordo el somriure ample,
aquell dolç mirar de bleda,
com va enterrant la fera
enmig de topalls i nafres.
Millor amic de l’enemic,
m’entaforo cada vespre,
aspirant a no ser mestre,
massa jove per a ser antic.
I rodola temps amb fred
per un corriol somiador
on reposa la poncella.
En el cel, posaré estrella
per a dir-li, de bon cor,
com un xic d’amor es perd.
Ma solitud
Conversant,
amb ma solitud,
li he fet saber
com vaig perdut.
Que em llevo
de bon matí,
tafanejo
fins a la nit.
Però ploro
algun capvespre
quan fuig el sol.
No haig condol
ni prego un mestre
ni m’entaforo.
Xisclen les formigues i set poemes més
17 Maig, 2019 05:53
Publicat per jjroca,
Poemes
Xisclen les formigues
Xisclen les formigues
en el seu anar,
no volen ni amigues
ni res per fruitar.
Corren, desesperen,
s’emporten el gra,
apleguen al vespre
sense deturar.
I la pobre reina
és al formiguer
enllestint els ous.
Seran quatre sous,
el crit del guerrer,
dura la condemna.
He après els quatre versos
És bonica, jove, rossa
i més rica que un tresor,
com no hauré el seu amor
si ella frisa per ser esposa?
Sóc galant i mentider
qui va cercant la fortuna,
quan claudiquen, una a una,
haig un munt com un paller.
He après els quatre versos,
de memòria, a contracor,
per a ben ensarronar-la.
No cal ni fer queixalada
puix cauran en gran amor
i estarem ben compromesos.
La papallona m’ha dit
La papallona m’ha dit
en llevar-se, al migdia,
que ha feina, sense mida,
tot viatjant fins a la nit.
Com les roses del roser
són porugues i menteixen,
volen eixir, si les deixen,
per tornar el dia després.
La papallona m’ha dit
que ha bastit els seus colors
amb retalls d’or i de plata.
Voldria ser un xic més alta
i volar, enmig les flors,
amb un cos ben eixerit.
La reina és ferrenya
La formiga
com m’ha dit
que no oblida
tornar al llit.
Però la reina
és ferrenya
i, de la festa,
es queixa.
En el camp
com creix el blat
i s’atansa la collita.
La formiga ni fruita,
però pensa que fa tard
per no tirar endavant.
La meva força
A la lluna, hauré d’anar:
un vespre, qualsevol dia,
haig les ganes d’arribar,
però em canso de seguida.
No haig eines a mig fer
ni miracles a la vora,
ella diu que no pot ser,
que precisa altra cassola.
A la lluna s’està bé
els capvespres de l’estiu
quan el cant va a la bassa.
La meva força és prou lassa
i necessito el caliu
per poder sentir i haver.
M’agrada el si del bosc
Amb la pobra solitud,
he hagut tractes,
no vull joia ni virtut
ni massa ganes.
M’agrada el lleure lleuger
sense massa ambicions,
procuro arribar el primer
per un parell de raons.
M’agrada el si del bosc,
la força de la muntanya
quan al vespre es recullen.
Ni el cos ni la sang bullen
quan passejo per la plana
i descanso sense pors.
La calor fa goig
La tortuga li comenta,
sense pressa, al cargol
que poc li agrada la festa
d’una cuina amb bon foc.
Estimo el soroll de pluja,
la tija d’un arbre incert,
és una força que m’enutja
quan trobo paradís verd.
Amb tres o quatre mossades,
diria que en tinc prou
i faig la resta debades.
Però la calor fa goig,
somio d’hora amb les fades
qui demanen fer un mos.
Quan sigui més gran
Quan sigui més gran,
aprendré, si puc,
a rodar i rodar
fins aplegar a ruc.
M’agrada la userda,
la palla ben feta,
la garrofa neta
i l’aigua ben fresca.
Quan sigui més gran,
poseu-me, a la vora,
un riu ben tranquil.
Viuré com un grill
cantant a tothora
i dormint cansat.
El riure agredolç i set poemes més
09 Maig, 2019 05:58
Publicat per jjroca,
Poemes
El riure agredolç
Estic pendent del riure agredolç,
d’aquell passar solemne pel carrer,
són massa hores, dessota del gran sol,
per a esperar aquell parlar planer.
I vós aneu vestida de mudar
per a pregar al sant manifasser
amb moltes ganes de creure i de callar
per a obtenir la gràcia del moment.
És el meu cor un degotall de penes
perquè l’estimo de dia i de nit
car vull tenir-la vivint dintre la casa
mes un retret em fa la vida amarga
i m’entaforo, cansat, en el meu llit
per a somiar-la enmig de les tenebres.
Com vull ésser cavaller
Seguint amb la condició
d’humà al damunt la terra,
vull aplegar a l’ocasió
de guanyar batalla i guerra.
Com vull ésser cavaller,
del matí fins al migdia,
un bon ruc em compraré
puix cavall és gran porfídia.
Els camins seran tots meus
i, quan vulgui descansar,
cercaré un bon desert.
Com la gràcia mai es perd
no caldrà ni confessar
ni traginar massa creus.
Fila més prim
Sento, en passar,
parlar a les finestres
del seu anar,
d’un vent de malifetes.
Cerco el redós
de cases i carrer,
vaig mig confós
somiant amb un recer.
Ni un mentider
em conta, de passada,
el seu enginy.
Fila més prim
com una vella aranya
el dia primer.
Escriure és navegar
Escriure és navegar
per una mar incerta,
cercant a la saviesa,
trobant qui vol nedar.
És recercar camins
perduts entre les ones,
comptar les lletres totes,
xerrar amb els dofins.
Provar d’arribar a port
sense massa ferides
en vespres tardorals.
M’agraden els topants,
les penses amanides,
aquell trobar la sort.
M’agrada el riure clar
M’agrada el riure clar,
les dolces tombarelles,
aquell cruixir d’ametlles
torrades a la llar.
Omplir el vas de vi
o, a l’estiu, cervesa,
deixar la gran tenebra:
vençuda, lluny d’aquí.
M’agrada el riure dolç
de la jove poncella
qui estima el més valent.
Vestiu-me d’innocent,
feu-ho amb poca pressa
i, si pot ser, dejorn.
Com sentirem les branques
Després vindrà el vent
que allunyi la tempesta,
ha de ser un vent valent
sense massa disfressa.
Com sentirem les branques
parlant a tort i a dret,
és l’angúnia dels arbres
pensant en el desert.
Encara que captiu
d’aquestes quatre cases
i un pensament flairós,
m’acosto a ser l’espòs
vestit de pors i nafres,
però amb desig ben viu.
És la pensa
És la pensa qui acompanya
per planures i rierols,
va amb vestit i assedegada
al bell mig de dos mussols.
Són els savis d’aquest bosc
qui descansen amb la llum,
mai hauran d’encendre foc,
han la dèria d’aquest fum.
És la pensa qui m’endinsa
en paratges venturers
fins aplegar a l’albada.
No hi haurà enamorada,
amb aires manifassers,
tot demanant anar a missa.
Algun cop m’he de casar
Amb la força de la ment,
em faré unes estovalles,
car m’agrada el parament
i sardines ben torrades.
Ha de ser el meu destí:
ser pescador des de l’alba,
sortir de port per sortir
i tornar a la migdiada.
Quatre peixos de bon preu,
la resta per quatre rals
o una barra de bon pa.
Algun cop m’he de casar
com manen els principals,
el somiar no ha de ser meu.
Espera la contalla i set poemes més
01 Maig, 2019 05:52
Publicat per jjroca,
Poemes
Espera la contalla
El meu amic, el drac
s’atura a mitja nit,
com fa punt i a part
en viure d’enemic.
Espanta les poncelles,
aterra els ramats,
esglaia a les velles,
odia els soldats.
Com menja botifarres,
ben grasses, a mig fer,
es queixa de la panxa.
Espera la contalla
que va passar fa temps
lluitant amb poques ganes.
Saber-se gran
Avui, mentiria
si, de nou, digués
que, ésser bon pagès,
és la gran porfídia.
Quan retorno al camp,
sota un cel obert,
veig el drac corprès
de saber-se gran.
Si ha de demanar
un ramat de cabres
per poder guarir,
espera el tenir:
dies més amables
on ni cal pregar.
Desig d’ésser primer
Per ventura, heu de saber,
estimada meva,
com m’agradaria ser:
bon motiu d’enveja.
Amb els tractes, que faré,
vindran els guanys
i, tot d’una, canviaré
per haver engany.
A l’albada, un mentider
voldrà fortuna
i un somni estrany.
Gairebé som a mig any
de trobar joia i engruna
amb desig d’ésser primer.
Pobrissones estimades
Les muntanyes del matí,
al migdia, seran planes,
són les penses d’un botxí
qui prega nafres.
Descregut i matusser
vol l’enrenou:
quatre sopes per a fer
amb un quart d’ou.
Les muntanyes del matí,
al capvespre, fan glatir
per les airades.
Pobrissones estimades
com l’amor farà patir
sense dir-me res de mi.
Vull trobar un ogre
Porteu-me, ara,
les hores dolces
perquè les pobres
han arribat.
Vull un esclat
sense més honres,
vull trobar un ogre
alliçonat.
És que la por
va creixent sola
sense més or.
Sento com plora
massa el meu cor
mentre s’estova.
Les contalles de la nit
Les contalles de la nit
s’adormen vora la llar,
allí, restarà l’esguard
amb més pauses que camí.
Els valents, els infidels,
han de tornar a la nissaga,
he de posar mala cara
per si porten massa fel.
Les contalles de la nit
arriben fins la finestra
quan esclata la gran por.
Deixeu-me, enmig l’enyor,
amb una carona fresca,
ben disposat l’esperit.
Trobar la mel
No parlo d’esdevenir
el més valent del carrer
ni en arribar, el primer,
quan la joia aplega a la fi.
Sóc captaire, mentider,
amatent dels nous desitjos,
menjo coca amb anissos
per gaudir i per saber.
A la plaça, sóc fidel
per feinejar la setmana
amb dèries d’arreglar el món.
Quan el sol fuig, es pon,
com enfilo el carrer de casa
esperant trobar la mel.
Aquest noi ni gosa
Altre haurà de dir
que camino sol,
cercant un corriol,
des de bon matí.
Com em parla el vent,
fluixet, a l’orella
i passa poncella
del tot somrient.
Els llavis de rosa,
els ulls plens de verd,
amb flaire de festa.
Segueixo amb la pena
mentre va dient:
Aquest noi ni gosa!
Tocaria el sostre i cinc poemes més
22 Abril, 2019 06:00
Publicat per jjroca,
Poemes
Tocaria el sostre
I sant Jordi cavaller
viatja a la ciutat,
qui l’ha demanat?,
qui el deu voler?
El rei i la jove
ploren als merlets,
ella pena a sobre,
quin és el secret?
Hi ha un drac, covard,
amb massa anys a sobre,
fugint d’enrenou.
Amb vint plates d’ous
tocaria el sostre
del gran entrellat.
Cavaller amb cavall blanc
Cavaller, amb cavall blanc,
com avança, per la plana,
sense joia ni badall,
va cercant nova aliança.
Com el rei l’ha demanat
per deslliurar-se del monstre,
és un drac: gasiu, mediocre,
qui sovinteja el sembrat.
La batalla serà llarga,
la victòria complaent,
petita la recompensa.
Però, enmig, una princesa
com l’espera amatent
per a enllestir la contalla.
El meu amic, el drac
El meu amic, el drac
no menja ni avellanes
ni sardines salades
ni un tros de pa torrat.
És una bella fera
ben feta per al vol
qui lluitarà amb un sol,
allà, a la primavera.
El meu amic, el drac
com s’atipa de bledes,
de grans enciams i cols.
A la cova, on dorm,
reposen cent ovelles
ben bones per menjar.
A la cova, trobo el drac
A la cova, trobo el drac
amb més gana que desig,
com un déu me l’ha deixat
perquè diu que no és amic.
A resultes de no ser,
apareix per la contrada
un benestant cavaller
amb cavall blanc i espasa.
El combat serà a les nou,
no hi ha hora més preada
per assistir a l’afronta.
La lluita voldrà senyora
qui mirarà embadocada
davant d’aquest enrenou.
Una rosa és un tresor
Una rosa és un tresor
qui cerca l’enamorada,
anirà a trobar dolçor
en un cistell a la plaça.
Una rosa donaré
a qui fa tan gran somrís,
com, avui, la lliuraré
segellant el compromís.
Una rosa és un tresor
en un desig que s’envola
per a pregonar el voler.
Són els moments més planers
els qui em porten, a deshora,
al palau dels somiadors.
Abans que aplegui
Per sant Jordi, li daré
la més maca de les flors,
tota prenyada d’olors,
amb ganes de quedar bé.
És ella la meva joia,
la reina dels meus amors,
la qui arriba sense pors,
la qui riu quan altre plora.
Els camins de la dissort
de segur que porten pressa
avançant per un camp nou.
A la plaça, hi ha enrenou
i un escrit farà peresa
abans que aplegui la sort.