Volen quedar bé i set poemes més

20 Novembre, 2020 17:22
Publicat per jjroca, Poemes

Volen quedar bé


Ben poruc i matusser,

aplego a la llar de casa,

dormo un son altra vegada,

vull aprendre a voler.

Ensinistrat en empreses

orfes de gran pensament,

com li parlo a cada vent

encara que viu amb presses.

Camino, entre barrancs,

en congostos mentiders

qui estimen ser més grans.

Porten pressa els benestants

perquè volen quedar bé

com ho feien altres anys.


Joies amanides


Em faria il·lusió:

Somiar poc, però de debò!

Aixecar-me del dur llit,

ben feliç, com d’alegria

i sentir llarga atonia

fins entrada mitja nit.

La fortuna, ja se sap,

canvia casa per palau,

viu dessota d’un cel blau

i no atura mai al cap.

Amb un pa, cinc sardines,

qui no aspira arribar a rei,

com voldrà la bona llei

amb ses joies amanides.


Desencert dubtós


Com necessito encetar

aquesta nova aventura,

vaig camí de la cordura?,

algun cop l’he de trobar?

Som nosaltres, els humans

dignes fruits d’aquesta terra,

és quan la pensa s’esguerra

quan ens tracten de taujans.

I allà dalt, ben dalt de tot,

trobo la pensa amanida

per si algú la vol gaudir.

Acosteu-me al morir

puix vaig passant per la vida

amb un desencert dubtós.


És amic esfereïdor


Per la nit, cercant el sol

sense trobar-lo a ma casa,

ha de ser estrella nana

perquè aplega quan ell vol.

Com menteix algunes hores

i ens apropa la calor,

és amic esfereïdor,

ben posat en bones obres.

s’amistança amb la fulla

per a posar-li enrenou

i moviment a l’alçada.

Si s’apropa, torna a casa

aquell gegant de tardor

qui, al camp, deixa la calma.

 

Nostre riu


He passat les hores

ben a prop del riu,

somriu, a l’estiu,

a les herbes dolces.

Quan un rajolí

d’aigua el desperta,

veig que es manifesta:

joiós, sense fi.

Però el gran sol,

al de dalt, distant,

li fa la ganyota.

Nostre riu no hi toca

i va, tot plorant,

a cercar condol.


Altrament dic


Em plau el sol i dolça és la follia

quan la tardor enceta llur camí,

són benestants, d’aquells d’anar a la missa,

fer prou pecats i beure un bon vi.

A plaça estant, les converses lleugeres

van prenent caire agrós i atabalat,

algunes van refent-se mentideres

i s’entrebanquen quan són a mitja part.

Però el coratge encara està perdut

i les lliçons esdevenen prou minses

entre alumnes mig sords i geperuts.

Altrament dic que canvio les camises

quan els qui sento no apleguen al meu gust

i viatjo, al punt, perseguint altres vies.


Al castell, no hi ha comandes


Sentinelles del castell,

quan tardor és amanida,

com espero el flagell

i el regust d’una altra vida.

El senyor és dels de dalt

i dorm amb un ull obert,

quan el miro és un sidral,

és ben tebi quan no el veig.

Al castell, no hi ha comandes

puix els joves han fugit

a cercar lluita i tresor.

Ni portaran massa or

ni els podrem treure el neguit

fins aplegar a les pasqües.


La vida és...


No em plau el seny

quan vol tornar-me tebi,

el cor estreny,

com li prego que plegui.

La vida és:

un nou corriol proper,

mig safareig,

mig penses de cafè.

En l’aixopluc,

mai apleguen històries

havent dinat.

És l’entrellat

qui juga amb les memòries

sense retrucs.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















A quin mes es celebra nadal: