He estat home planer i set poemes més
01 Desembre, 2020 14:41
Publicat per jjroca,
Poemes
He estat home planer
Ni les vanes il·lusions
escolten quan les convido,
mentre vénen, com amido
les possibles solucions.
He estat home planer
vestit amb un cos poruc,
com demano ésser vençut
en batalles sense fer.
Però tot va on ha d’anar
al darrere de promeses
i lluites sense caler.
M’han tractat de mentider,
nobles galanes ofeses,
perquè no em plau somicar.
Les nogueres i ametllers
Llargues hores de no dir
van passant per la finestra,
la taula està mig deserta,
la recança no té fi.
De sobtades ocasions
n’ompliria una cistella,
m’agrada anar a la brega
quan aplega la tardor.
Les nogueres i ametllers
esperen trobar un pagès
poc amant de bastonades.
Com miren, a les alçades,
aquell sol proper qui es perd
sense ganes de dir res.
Un pastor eixelebrat
Un pastor eixelebrat
i una cabra mentidera
formen la bona parella
per caminar pel serrat.
És quan conta el Montsià
històries de vela i rem,
quasi el trobo innocent
amb prou ganes de restar.
El pastor prega i demana:
una tarda ben planera
i diades sense fred.
Allí, al de dalt, no es perd,
coneix el vent, la serra
i les aus qui fan volada.
Aniran els bens
Aniran els bens
un darrere l’altre,
no en són més de quatre,
el pastor és prou vell.
Avui, les mossades
fan de ben donar,
l’herba és bon menjar,
ben tendra, debades.
Aniran el bens
muntanya amunt
sense gaire pressa.
Prop de la finestra,
una olla com bull,
tot fugint del fred.
No hi ha flors en el jardí
No hi ha flors en el jardí
ni arbres a la pineda,
un conco viu, desespera
en un barri massa antic.
Hi ha carrers i carrerons,
una placeta encisada,
com els veig, tot de passada,
quan surto a prendre el sol.
Al de dalt de cent teulades
com esperen joves gats
i un mussol vell i tanoca.
A la fi, el que pertoca
és somiar entre entrellat
i avançar sense estrebades.
Pobrissó mon cor
Pobrissó mon cor
qui pensa, a l’albada,
que gran és la por
quan la feina avança.
Ell és amatent
de les hores baixes
perquè es va perdent
entre cel i ànimes.
Pobrissó mon cor,
sempre tan trapella
i bocabadat.
Avui, li he donat:
del son, la parpella
per dormir millor.
Han de passar
Han de passar: els dies i les hores
a prendre’n part d’aquest temps infinit,
he d’amagar les més nobles històries,
al gran calaix, voreta del meu llit.
Allí, rauran respostes inconnexes,
un reguitzell de pensaments flairosos,
seguiré anant perdut entre mil cossos
qui van cercant oblidades promeses.
I tot s’acosta, de nou, a la saviesa,
però la porta canvia el nou pany
per a espantar els pobres lladregots.
Deixeu-me veure en el profund d’un got
aquell secret qui porten els estranys
aprofitant els buits de ma feblesa.
Un home somiava
Un home somiava
amb terres llunyanes,
amb llunes estranyes
i temps de fermesa.
Volia saber
on rau la veritat:
Serà en un tancat?
Serà en un cloquer?
Un home somiava,
amb nous averanys,
una nit sencera.
Vingué primavera
i va tornar als camps
la feina oblidada.