Vent cansat i set poemes més
14 Maig, 2021 22:22
Publicat per jjroca,
Poemes
Vent cansat
Veieu com he trobat,
en el cel, un setial,
assumpte celestial
que un déu ens ha donat.
El bo del regalat,
les ganes de ser sant
i passo, mentrestant,
les lluites del sembrat.
Demano ordi i blat
per poder ser a l’era
en començar l’estiu.
Allí, trobo el caliu,
la festa sorneguera,
la pols i un vent cansat.
No vull navegar
Sense penedir,
vaig per les errades,
les porto emprades
fins a mitja nit.
Si sabéssiu com
la magna fortuna
em deixa una engruna
de penses d’agost?
No vull navegar
amb barca de rems
per un riu incert.
He perdut, per cert,
amics i parents
sols per demanar.
La vella formiga
La vella formiga
com coneix el gra,
la palla, la canya
i una flor amiga.
Es lleva, ben tard,
els matins d’hivern
i, sovint, es perd
mentre va pensant.
Ha estat obrera
des del primer temps
i fent el servei.
Espero el remei
quan vinguin bon vents
i nova primavera.
Serà ben discreta
Una cara dolça,
un passat incert,
ni pensa en el verd
puix viu a la fosca.
Entre el terra tou,
avança quan pot,
menja, arrels i tot,
quan la fam la mou.
Serà ben discreta,
amb poc enrenou,
en gaudir d’un somni.
Demana que plogui
per tornar, de nou,
a sentir la brega.
Aquells vells anys
Avanço al pas gasiu d’aquells vells anys
on el neguit em porta a la infantesa,
he de trobar bastida la peresa,
un neguit magre de joies i paranys.
El meu anar s’atura a l’albada
quan ve el sol a prendre son setial,
algú dirà que el plorar fa mal
i miro, ensems, els arbres i la casa.
Car sóc feliç de no trobar aventura,
espero rebre, al capvespre, mon llit
i una finestra guarnida de cotó.
Em deixo dur, mancat d’aturador,
fins aplegar a la vora de l’amic,
un vell bastió on la pau em procura.
M’adormiré cansat de recordar
M’adormiré cansat de recordar:
dolces empreses, llunyanes i planeres,
anar enfornant el pa i quatre cebes
per gaudir, alhora, del goig i del dinar.
Petjaré, almenys, camí d’anar a la mar
per a trobar: pescador amb sa barca,
les ganes boges del fet d’anar a pescar
sota un rellotge que, els dilluns, retarda.
M’adormiré cansat de somicar
i prendre part de la meva desfeta,
podria dir que enyoro el profeta.
Qui vol venir a la feina promesa
per a saber quan caldrà claudicar,
deixar els atuells, del tot, ben amagats?
És en ma terra
És en ma terra on resten els dimonis,
ben decebuts i temptant a tothom,
de tard a tard, llencen un xic de son,
ens adormim pensant en el desori.
Vull ser pagès, demanar feina prudent,
llevar-me tard, estar de res pendent
i trontollar per provar de no rebre.
Estimo l’aire, del tot ben assenyat,
quan vol restar, conscient, aquí a la vora,
és home no qui estudia el gran son
i quasi es queda, del tot, garratibat.
Després, me’n vaig per tal de poder seure
vora d’un arbre on portarà a la ment
a viatjar fins aplegar al ponent.
Ma pensa vana
Ma pensa vana, el pas feixuc
em porten, d’hora, a viatjar per la plana,
potser els pagesos són presos de galvana,
avui, reposen dessota un terra eixut.
Encara, sento els riures i els renecs,
aquell gran somni perdut en la desídia,
varen ser ells el fruit de la porfídia
qui els apartà del petit hort, del sec.
Ma pensa no recorrerà els camps
per a sentir el vent com mou les fulles
qui volen creure que encara no han perdut.
Deixaré enrere el carro i l’ensurt,
aquell passar enmig de les despulles
d’aquells amics qui van partir abans.