Una força pregona i set poemes més

13 Març, 2021 19:54
Publicat per jjroca, Poemes

Una força pregona


En els riures de les flors,

veig saviesa i colors.

Em comenten les abelles

com l’hivern està present,

poca feina per a fer

dessota de les estrelles.

No voldria altra remor

que el rajolí de la deu,

poc que estalvio en neu,

la haig tota en la fredor.

En el riures de la flor

hi ha una força pregona,

com avança i abandona

els reclaus del nostre cor.


Cel obert en cada sala


Si la casa és ma presó,

li posaré reixes d’or.

Cel obert en cada sala

i pau en el dormitori,

dolça llum allí on toqui

i un polsimet d’esperança.

El viatge ha estat llarg,

aprendre: reial ofici,

a la cuina, no vull vici,

quatre branques a la llar.

El lliurar per als dilluns,

per als dimarts, no vull guerra,

si el dimecres alleugera,

els dijous no volem fums.


La mare natura


La mare natura

demanà fortuna

a un déu saberut.

El déu féu l’ull cluc

i ella ni s’esvera

puix ve primavera.

Els arbres, les flors

i tots els colors,

dominen el terra,

qui vol més dolcesa

quan esclata el cor?

La mare natura

cura de malura

quan s’allunya el sol.


Passen les ovelles


Poseu el dolor

ben lluny de la casa,

l’hivern ni m’agrada

quan clou l’escalfor.

Llavors, et diré,

estimada meva,

com el riu s’emplena

de passatges verds.

Passen les ovelles

al davant del gos

enmig de la bela.

El temps no haurà treva

i va prenent un mos

envoltat d’esquelles.


El riure clar


El riure clar

i dolça la mirada,

és com l’aigua clara

a punt de volar.

La passa lleugera

quan va carrer amunt,

vestidet de punt,

porta una cistella.

Divendres, mercat,

compra cansalada

i quatre olives.

Respon quan la crides,

surt, a la vesprada,

a trobar l’amic.


Ni vull saber


Ni vull saber

on s’acaba el somni

i aplega el dimoni

per a poder ser.

Desvalguts de cap,

anem per les fosques,

pobres i tanoques,

enmig de l’esclat.

En llevar-se el dia

cerco solució

als petits problemes.

Sense massa penes,

trobo aquell racó

on s’esmuny la vida.


Poseu-me la nit


Poseu-me la nit

quan es perd el dia,

no vull la partida

del dolç esperit.

Però és així:

el temps de cordura,

mancats de mesura,

ni sabem què dir.

Prenem, per al cos,

un xic de fortuna

per tal de viatjar.

Com voldria estar

ben lluny d’una engruna

qui fuig i no pot.


La petita guerra


Com demanaria,

per a ser vençut,

trobar aixopluc

i curta agonia.

La petita guerra,

de cada setmana,

com el cap desgrana

fins tocar el terra.

Anar avançant

fins tocar el no res

per tal de saber.

Del ser al no ser,

un camí prou ver,

gaire incomprès.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















El masculí de gata: