Una força pregona i set poemes més
13 Març, 2021 19:54
Publicat per jjroca,
Poemes
Una força pregona
En els riures de les flors,
veig saviesa i colors.
Em comenten les abelles
com l’hivern està present,
poca feina per a fer
dessota de les estrelles.
No voldria altra remor
que el rajolí de la deu,
poc que estalvio en neu,
la haig tota en la fredor.
En el riures de la flor
hi ha una força pregona,
com avança i abandona
els reclaus del nostre cor.
Cel obert en cada sala
Si la casa és ma presó,
li posaré reixes d’or.
Cel obert en cada sala
i pau en el dormitori,
dolça llum allí on toqui
i un polsimet d’esperança.
El viatge ha estat llarg,
aprendre: reial ofici,
a la cuina, no vull vici,
quatre branques a la llar.
El lliurar per als dilluns,
per als dimarts, no vull guerra,
si el dimecres alleugera,
els dijous no volem fums.
La mare natura
La mare natura
demanà fortuna
a un déu saberut.
El déu féu l’ull cluc
i ella ni s’esvera
puix ve primavera.
Els arbres, les flors
i tots els colors,
dominen el terra,
qui vol més dolcesa
quan esclata el cor?
La mare natura
cura de malura
quan s’allunya el sol.
Passen les ovelles
Poseu el dolor
ben lluny de la casa,
l’hivern ni m’agrada
quan clou l’escalfor.
Llavors, et diré,
estimada meva,
com el riu s’emplena
de passatges verds.
Passen les ovelles
al davant del gos
enmig de la bela.
El temps no haurà treva
i va prenent un mos
envoltat d’esquelles.
El riure clar
El riure clar
i dolça la mirada,
és com l’aigua clara
a punt de volar.
La passa lleugera
quan va carrer amunt,
vestidet de punt,
porta una cistella.
Divendres, mercat,
compra cansalada
i quatre olives.
Respon quan la crides,
surt, a la vesprada,
a trobar l’amic.
Ni vull saber
Ni vull saber
on s’acaba el somni
i aplega el dimoni
per a poder ser.
Desvalguts de cap,
anem per les fosques,
pobres i tanoques,
enmig de l’esclat.
En llevar-se el dia
cerco solució
als petits problemes.
Sense massa penes,
trobo aquell racó
on s’esmuny la vida.
Poseu-me la nit
Poseu-me la nit
quan es perd el dia,
no vull la partida
del dolç esperit.
Però és així:
el temps de cordura,
mancats de mesura,
ni sabem què dir.
Prenem, per al cos,
un xic de fortuna
per tal de viatjar.
Com voldria estar
ben lluny d’una engruna
qui fuig i no pot.
La petita guerra
Com demanaria,
per a ser vençut,
trobar aixopluc
i curta agonia.
La petita guerra,
de cada setmana,
com el cap desgrana
fins tocar el terra.
Anar avançant
fins tocar el no res
per tal de saber.
Del ser al no ser,
un camí prou ver,
gaire incomprès.