El monstre clou i set poemes més

18 Març, 2021 19:06
Publicat per jjroca, Poemes

El monstre clou


El monstre clou i tot és meravella,

hi ha una estrella guarnint el meu coixí,

estic al punt, m’afalaga dir

on res em pot i avanço sense pressa.

Seran els cims casa on sojornar

i amorosir a les tendres poncelles,

però és el seny qui no ho ha prou clar,

em fa saber on hauré les promeses.

Preneu-me, puix, el nèctar celestial

per a pujar enllà de la fermesa,

per seure, un poc, només per celebrar.

Si aneu, després, al fet del gran somiar

no us oblideu de trobar la porta oberta

amb la il·lusió de conquerir el setial.


La cara franca i el riure clar


La cara franca i el riure clar,

van pel carrer de la infantesa,

he de trobar la ment oberta

feta a la lluita i al raonar.

No vull saber on són els gojos

quan prest s’allunyen del meu camí,

sabreu que sóc del tot mesquí

quan només prego per aquells ossos.

És concloent mon testimoni:

sóc home foll per no estimar

i anar pendent del daltabaix.

Un pobre amor no ha ni encaix

per perdre’s d’hora en albirar

on es confon: desig i somni.


Entre penses i desig


Entre penses i desig,

vénen les tenebres,

van baixant per les dreceres

per a raure sols amb mi.

Procuro fugir d’escola,

intento ser bon soldat,

endevino que l’emprat

mai farà esclatar la bossa.

Perseguint a la fortuna,

vaig per corriols i dreceres

sense aturar-me un moment.

Pel matí, estic pendent,

però, en aplegar les queixes,

procuro lliurant-me’n d’una.


De tard a tard, un drapaire


Al carrer on viu el vent,

poca ombra i minsa gent.

Les finestres són tancades,

fumegen els fumerals,

ni pobres ni menestrals

ni les ganes engegades.

De tard a tard, un drapaire

com s’atreveix a passar,

de segur que ha de buscar

les fulles que porta l’aire.

Al carrers, no hi ha els riures

puix, un dia, van marxar,

cansat de tant esperar,

ni goso aprendre a viure.


L’alegria


Demà i passat demà,

he de cercar l’alegria,

acostuma a passejar

a les voltes del migdia.

L’alegria no haurà enginy

ni manta ganes de viure,

de fet, la podria descriure

com un goig enmig de cinc.

És, com no, una noble dama

cansada d’anar al mercat

per a comprar a bon preu.

De sa casa, sóc hereu

i endevino la meitat

de les gràcies qui proclama.


Ens mostrem tibats


Pel matí, era pobre

cercant bon remei,

és l’estreta llei

que suporta el poble.

Com sempre proclamo

que vull nouvinguts,

que siguin eixuts

i servents de l’amo.

Anirem, plegats,

portant espardenya

al ball de la plaça.

Quan el músic passa,

anem a la grenya

i ens mostrem tibats.


En el deure de dormir


Mentiria si digués

que somio un cop al mes.

En el deure de dormir,

he d’emprar nova aventura,

és el seny qui em procura

avançar per nous indrets.

Com procuro endevinar

on la vida em vol portar.

És el meu cos qui demana,

cada matí, poc ensurt

per acabar satisfet.

El portaré cap al verd

tot fugint del gran disgust

si el desencert s’encomana.


Un dia va ser cavall


Acabada la setmana,

el ruc deixa de plorar,

a la sínia, vol anar

per xerrar amb la bona fada.

Un dia va ser cavall,

volia ser a la muntanya,

era una pensa estranya

per fugir del vell treball.

Amb un amo massa jove,

un carro del tot feixuc,

com suava a la costera.

La userda ni era verda

i ni tan sols un remuc

el lliurava de ser pobre.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Animal amb trompa: