El cuc dintre la poma i set poemes més

01 Abril, 2021 06:24
Publicat per jjroca, Poemes

Un cuc dintre la poma


Com un cuc dintre la poma

es queixava de la sort:

Poc que m’agrada ser a l’hort

quan el pagès se n’adona!

Com només tinc una casa

me’n podria deslliurar,

els dilluns voldria anar

a passejar mitja tarda!

Enmig de tan gran sentiment,

nostre cuc plora a desdir

fins que aplega la marieta.

Aquesta ve satisfeta

perquè ha sentit a dir

que, demà, no farà vent.


Mariner de mare dolça


Mariner, ben abatut,

va menant la barca vella,

en sortir, veu una estrella

sense joia, sense ensurt.

En el port, gronxen les ones

en un present benestant,

han estat mullant les roques

procurant un bon resguard.

Mariner de mare dolça,

ben posat en pensaments

d’una llibertat llunyana.

Menjarà peix de la canya

si li aplega el pretendent

de la filla de la dona.


He guanyat petit castell


No suporto, altra vegada,

el somriure de la gent,

és ben curt l’enteniment

i ben llarga la mirada.

He guanyat petit castell

on poder desar els meus somnis,

vaig entre penes, desoris,

a cercar un bon penell.

No suporto ésser covard

i traginar la feblesa

entre bones intencions.

He de trobar els moments bons

per mantenir la riquesa

d’afartar-me sense plat.


Era un arbre qui plorava


Era un arbre qui plorava

enmig del gran fred estant,

com volia anar endavant

i fruitar de bona gana.

L’anomenen ametller,

arbre magre, assedegat,

com demana ser al mercat

per trobar homes de fe.

Nostre heroi no haurà or

ni victòries a desdir

en lluites inenarrables.

Viuria a prop de les cases

fins aplegar a l’occit

i cremar en un bon foc.


Són ben alts els gran senyors


És el vent de la infantesa

qui quequeja pel terrat,

cadascú lliura sa part

a una vida mentidera.

Són ben alts els grans senyors

i avancen per la vida,

vull guanyar una partida:

La de veure’m prompte mort!

En guerres inabastables,

he posat l’esforç i el seny,

gairebé, les he perdudes.

Mai em faltaran els dubtes

quan aplegui el moment

de les falles innombrables.


La divina providència


La divina providència,

endinsant-se a la consciència,

una lluita m’oferí:

Si no vols ésser mesquí,

demana la dolça ciència

de viatjar lluny d’aquí!

Massa portes he de veure

per poder passar a la glòria,

endevino que la història

gairebé ni la puc creure.

Som nosaltres, els humans,

els sempiterns pidolaires,

massa tous per ser profans

i porucs quan manca l’aire.


I tu te’n vas


Poseu-me el seny

vora de la finestra

per si la queixa

ve pel carrer.

Poseu, també,

una mirada fresca

de jove entesa

al quedar bé.

Estimo tant

com el cos em permet

gaudir del goig.

Em torno boig

quan somio, a pleret,

i tu te’n vas.


Hi ha una finestra


El camí, que porta al mas,

ahir, s’omplí de neu,

podria dir: Quina creu!,

ni un déu faria cas.

És quan oblido les mesures

que em sento un xic perdut,

les converses amb el ruc

mai prendran noves altures.

És un discutir pel treball

qui ens porta al desencís

i a una foscor inconcreta.

A la quadra, una finestra

ens porta al paradís

sense angúnia ni retall.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Dos i dos fan cinc?: