El cuc dintre la poma i set poemes més
01 Abril, 2021 06:24
Publicat per jjroca,
Poemes
Un cuc dintre la poma
Com un cuc dintre la poma
es queixava de la sort:
Poc que m’agrada ser a l’hort
quan el pagès se n’adona!
Com només tinc una casa
me’n podria deslliurar,
els dilluns voldria anar
a passejar mitja tarda!
Enmig de tan gran sentiment,
nostre cuc plora a desdir
fins que aplega la marieta.
Aquesta ve satisfeta
perquè ha sentit a dir
que, demà, no farà vent.
Mariner de mare dolça
Mariner, ben abatut,
va menant la barca vella,
en sortir, veu una estrella
sense joia, sense ensurt.
En el port, gronxen les ones
en un present benestant,
han estat mullant les roques
procurant un bon resguard.
Mariner de mare dolça,
ben posat en pensaments
d’una llibertat llunyana.
Menjarà peix de la canya
si li aplega el pretendent
de la filla de la dona.
He guanyat petit castell
No suporto, altra vegada,
el somriure de la gent,
és ben curt l’enteniment
i ben llarga la mirada.
He guanyat petit castell
on poder desar els meus somnis,
vaig entre penes, desoris,
a cercar un bon penell.
No suporto ésser covard
i traginar la feblesa
entre bones intencions.
He de trobar els moments bons
per mantenir la riquesa
d’afartar-me sense plat.
Era un arbre qui plorava
Era un arbre qui plorava
enmig del gran fred estant,
com volia anar endavant
i fruitar de bona gana.
L’anomenen ametller,
arbre magre, assedegat,
com demana ser al mercat
per trobar homes de fe.
Nostre heroi no haurà or
ni victòries a desdir
en lluites inenarrables.
Viuria a prop de les cases
fins aplegar a l’occit
i cremar en un bon foc.
Són ben alts els gran senyors
És el vent de la infantesa
qui quequeja pel terrat,
cadascú lliura sa part
a una vida mentidera.
Són ben alts els grans senyors
i avancen per la vida,
vull guanyar una partida:
La de veure’m prompte mort!
En guerres inabastables,
he posat l’esforç i el seny,
gairebé, les he perdudes.
Mai em faltaran els dubtes
quan aplegui el moment
de les falles innombrables.
La divina providència
La divina providència,
endinsant-se a la consciència,
una lluita m’oferí:
Si no vols ésser mesquí,
demana la dolça ciència
de viatjar lluny d’aquí!
Massa portes he de veure
per poder passar a la glòria,
endevino que la història
gairebé ni la puc creure.
Som nosaltres, els humans,
els sempiterns pidolaires,
massa tous per ser profans
i porucs quan manca l’aire.
I tu te’n vas
Poseu-me el seny
vora de la finestra
per si la queixa
ve pel carrer.
Poseu, també,
una mirada fresca
de jove entesa
al quedar bé.
Estimo tant
com el cos em permet
gaudir del goig.
Em torno boig
quan somio, a pleret,
i tu te’n vas.
Hi ha una finestra
El camí, que porta al mas,
ahir, s’omplí de neu,
podria dir: Quina creu!,
ni un déu faria cas.
És quan oblido les mesures
que em sento un xic perdut,
les converses amb el ruc
mai prendran noves altures.
És un discutir pel treball
qui ens porta al desencís
i a una foscor inconcreta.
A la quadra, una finestra
ens porta al paradís
sense angúnia ni retall.