Us faig sabedors i set poemes més
15 Abril, 2021 14:43
Publicat per jjroca,
Poemes
Us faig sabedors
Us faig sabedors,
amics de tempesta,
que, al cel, hi haurà festa
i, a l’infern, calor.
Que anirem plegats,
per la vall de llàgrimes,
controlant les ànsies,
perllongant la fe.
Us faig sabedors
que enceto conversa
amb moltons i rucs.
Com ells són porucs,
anem a la grenya
per a perdre tots.
Un ingrat misteri
Ni un riure llunyà,
em dóna alegria,
vaig passant la vida
d’avui al demà.
Un ingrat misteri
em duu fins al sot,
tan poruc com sóc,
m’hauré tornat tebi.
Espero, el dilluns,
per haver nou somni,
sempre diligent.
Esclata la ment
demanant que torni
als meus dies bons.
Esclato quan puc
Com hauria de dir,
sense massa enveja,
que espero revenja
abans de partir.
Esclato quan puc
deixar l’afonia,
la rauxa m’obliga
a patir de gust.
Tot un sentinella
va trobant l’encert
en un món distant.
Espero, entretant,
retrobar el concert
de la meravella.
Torneu-me la pausa
Torneu-me la pausa
del passat gloriós,
quan era gelós
d’una febre eterna.
Posat a l’infern,
els caps de setmana,
feia filigrana
amb un cap prou verd.
Els dilluns lluïa
somnis a l’engròs
per a anar endavant.
Anar endevinant
el marró i el groc
de la vella fulla.
En el vell país
En el vell país
de malenconia,
un geni dormia
lluny del paradís.
En el regne fosc,
hi ha un cel llunyà,
com podria anar
a trobar ma sort?
En el vell país
ens llevarem d’hora
per a anar endavant.
He de saber quan
pagaré penyora
sense cap avís.
Poseu-me’n una dotzena
De pobres i saberuts,
poseu-me’n una dotzena,
vull una cambra ben plena
per gaudir d’aquells ensurts.
Els pobres seran rabiüts,
fets a la gràcia primera,
hi ha una lluita encisera
per tal de tornar-nos muts.
Els saberuts, ja se sap,
avancen pel camí pla
i prou lluny de la muntanya.
Faré la feina de l’aranya
posant fil on només hi ha
ignorància i maldecap.
Empaitar la lluna
Per perllongar la rauxa de la vida,
un nan gepic m’obliga al fet de treballar,
on són el vells qui avancen sense mida
en temps porucs cansats fins l’endemà?
M’agrada el sol, serà el darrer culpable
d’arribar d’hora per prendre’n part,
estimo el seny perdut del miserable
quan endevino que el vespre ha d’arribar.
No sóc res més que flaire de llacuna
qui viu a l’ombra d’aquells arbres gegants
bastits de fulles i d’ocellets inquiets.
Com he d’anar, per a restar despert,
a un regne trist on no hi ha vilatans
perquè han fugir per empaitar la lluna.
Al clar país
Al clar país on dormen els fantasmes
i les aranyes van treballant l’ordit,
he sentit dir les més curtes proclames:
No et llevis d’hora, espera la mitja nit!
És quan, llavors, vénen els mentiders
a ocupar un lloc gasiu i menyspreable,
parlo amb el vent i el trobaré culpable
enmig de penses de pobres tabalers.
Al clar país, espero mars de dubtes,
muntanyes velles on vol dormir el corb
mentre la lluna, de nou, me l’acompanya.
De tant en tant, s’atura una banya
amb el desig fervent del primer amor
saltironant per riscos prou abruptes.