Us faig sabedors i set poemes més

15 Abril, 2021 14:43
Publicat per jjroca, Poemes

Us faig sabedors


Us faig sabedors,

amics de tempesta,

que, al cel, hi haurà festa

i, a l’infern, calor.

Que anirem plegats,

per la vall de llàgrimes,

controlant les ànsies,

perllongant la fe.

Us faig sabedors

que enceto conversa

amb moltons i rucs.

Com ells són porucs,

anem a la grenya

per a perdre tots.


Un ingrat misteri


Ni un riure llunyà,

em dóna alegria,

vaig passant la vida

d’avui al demà.

Un ingrat misteri

em duu fins al sot,

tan poruc com sóc,

m’hauré tornat tebi.

Espero, el dilluns,

per haver nou somni,

sempre diligent.

Esclata la ment

demanant que torni

als meus dies bons.


Esclato quan puc


Com hauria de dir,

sense massa enveja,

que espero revenja

abans de partir.

Esclato quan puc

deixar l’afonia,

la rauxa m’obliga

a patir de gust.

Tot un sentinella

va trobant l’encert

en un món distant.

Espero, entretant,

retrobar el concert

de la meravella.


Torneu-me la pausa


Torneu-me la pausa

del passat gloriós,

quan era gelós

d’una febre eterna.

Posat a l’infern,

els caps de setmana,

feia filigrana

amb un cap prou verd.

Els dilluns lluïa

somnis a l’engròs

per a anar endavant.

Anar endevinant

el marró i el groc

de la vella fulla.


En el vell país


En el vell país

de malenconia,

un geni dormia

lluny del paradís.

En el regne fosc,

hi ha un cel llunyà,

com podria anar

a trobar ma sort?

En el vell país

ens llevarem d’hora

per a anar endavant.

He de saber quan

pagaré penyora

sense cap avís.


Poseu-me’n una dotzena


De pobres i saberuts,

poseu-me’n una dotzena,

vull una cambra ben plena

per gaudir d’aquells ensurts.

Els pobres seran rabiüts,

fets a la gràcia primera,

hi ha una lluita encisera

per tal de tornar-nos muts.

Els saberuts, ja se sap,

avancen pel camí pla

i prou lluny de la muntanya.

Faré la feina de l’aranya

posant fil on només hi ha

ignorància i maldecap.


Empaitar la lluna


Per perllongar la rauxa de la vida,

un nan gepic m’obliga al fet de treballar,

on són el vells qui avancen sense mida

en temps porucs cansats fins l’endemà?

M’agrada el sol, serà el darrer culpable

d’arribar d’hora per prendre’n part,

estimo el seny perdut del miserable

quan endevino que el vespre ha d’arribar.

No sóc res més que flaire de llacuna

qui viu a l’ombra d’aquells arbres gegants

bastits de fulles i d’ocellets inquiets.

Com he d’anar, per a restar despert,

a un regne trist on no hi ha vilatans

perquè han fugir per empaitar la lluna.


Al clar país


Al clar país on dormen els fantasmes

i les aranyes van treballant l’ordit,

he sentit dir les més curtes proclames:

No et llevis d’hora, espera la mitja nit!

És quan, llavors, vénen els mentiders

a ocupar un lloc gasiu i menyspreable,

parlo amb el vent i el trobaré culpable

enmig de penses de pobres tabalers.

Al clar país, espero mars de dubtes,

muntanyes velles on vol dormir el corb

mentre la lluna, de nou, me l’acompanya.

De tant en tant, s’atura una banya

amb el desig fervent del primer amor

saltironant per riscos prou abruptes.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















La segona lletra de cotxe: