Poseu-me el blat i set poemes més
01 Maig, 2021 05:37
Publicat per jjroca,
Poemes
Poseu-me el blat
Poseu-me el blat, la palla i les espigues
omplint els camps de joia i de verd,
una poncella com passa i es perd
amb la il·lusió i la joia amanides.
Poseu-me un banc de dalt de l’alturó
per a somiar les velles primaveres
sense gaudir de les fortes despeses
del treballar cercant un món millor.
Són pocs els anys per demanar la mort
i vaig, confós, per terres isolades
que els joves, enrere, van deixar.
Em sabrà greu tornar a esperonar
aquells records qui em porten a les cases
on grans pagesos planyien de la sort.
Espero al banc
M’agrada més un plat ple de sardines
que l’amistança de nous desconeguts,
vaig, per la vida, entre presses i ensurts
per viatjar enmig de les boirines.
Però, enllà, els homes profitosos
parlen de deures i angúnies de ser rics,
com vaig recórrer a vells i bons amics
per a encetar la porta dels nous gojos.
Espero, al banc, un temps més rialler,
aquells grans balls bastits enmig la plaça
on les parelles remunten fins a la lluna.
No espero més que rebre la fortuna
d’aquells fidels qui em diran què passa
quan ve la data de retrobar la fe.
Un goig ben esquifit
Porteu-me el seny amable de la nit
vora d’un llit on hivern es cansa,
com l’he bastit, amb palla i una manta,
un somni llarg qui ratlla amb l’oblit.
Els pretendents riuran, ben lluny d’aquí,
esperant hora per a anar a festejar,
no tinc moments d’aprendre a feinejar
per guanyar joia en temps de nou glatir.
Escolto el vent qui vol anar al Montsià
per trobar arbres d’uns anys indefinits
qui volen ombra i lleure a l’hivern.
No hi ha cap ric que porti, al descobert,
les ganes boges de córrer per morir
amb minsa pensa i un goig ben esquifit.
El mestre jove
I les escoles s’obren per saber
a quina ciència hauran d’apallissar,
són els prohoms que portarà el demà
amb gran desig de viure i de poder.
El mestre jove no es cansa de xisclar
i els alumnes es queixen de la sort,
a cada pàgina han de trobar colors
per fer un garbuix de feina on lluitar.
Amb quatre nombres i un parell de lletres,
anem passant misteris i setmanes
per a aplegar a les portes de la festa.
Ma divergència és força manifesta
i em llevo d’hora, gairebé, a les albades
per a trobar envans amb ses escletxes.
Primavera ha portat un cel
Ni va a la mar ni parla amb les barques,
el llop marí com ha perdut les dents,
espera rebre, demà, algun present
sense pensar que, mai, serà debades.
El nostre heroi somia amb sa taverna,
aquell rom fosc qui l’espera dormint
mentre demana que, avui, no en siguin cinc
puix vol saber qui s’endurà la pena.
La primavera ha portat un cel
qui s’obre més quan veu un lladregot
per treure pols i vori al de dalt.
Li agradaria raure al temps passat
per prendre força i estalviar un got,
per a llençar les pauses d’un home vell.
Era un pobre pescador
Era un pobre pescador
farcit de contar mentides,
enfadat per massa vies,
esquerp, eixut, mal pagador.
Un dia aplegà la Parca
a la vora del seu llit,
el trobà tan esquifit
que ni li féu mala cara.
Tots dos baixant pel riu,
que els portarà a l’infern,
pel preu es van barallar.
Pas que sé com va acabar,
però la Parca aplegà primer
i el pescador encara riu.
A poc a poc, se’n va el fred
A poc a poc, se’n va el fred
i primavera es desperta,
ha el son de la poncella,
es queixa a tort i a dret.
Els ametllers ja estan tips
de treballar nit i dia,
la figuera ni pas crida
i somia cada nit.
A poc a poc, se’n va el fred
i plora la xemeneia
perquè sola es va quedant.
Són els amos estadants
els qui passen i fan via,
de segur que no fan net.
M’asseuré en el banc
Sento com escala el sol
tot i gronxant al Montsià,
porta un altre tarannà,
ni es queixa de la sort.
Quatre ovelles fan un mos
i el pastor, qui passa comptes,
de la pobresa no en surt.
Només queda l’aixopluc
d’aquelles tardes tan dolces
quan el pagès és al tros.
I m’asseuré en el banc
que el batlle ha disposat,
no hi ha pressa al meu estat
ni la joia va endavant.