Han de venir les hores menyspreables i set poemes més

21 Abril, 2021 07:26
Publicat per jjroca, Poemes

Han de venir les hores menyspreables


Han de venir les hores menyspreables

a cercar un lloc petit en el meu cor,

ni sé ni sóc el més gasiu culpable

qui viu, com pot, en un neguit de por.

Mes, d’altrament, encendré la foguera

per mantenir una cabana guardada

fins a saber si vindrà, una altra vegada,

aquella mossa qui es mostra sorneguera.

El dolç amor estima altres contrades

on poder estar gaudint del tebi sol,

anar trescant els prats i fondalades.

Potser m’enyora, com ho fa de vegades,

i riu alhora que em vesteixo de dol

quan descobreix que porto només nafres.


Corredisses de núvols


Corredisses de núvols van per la plana,

és el vent qui els empaita sense aturar,

veig brandar a les branques en un plorar

demanant, al seu déu, tornar a la calma.

Uns follets, a la cova, demanen pau

i les fulles s’enlairen fins tocar el cel,

en el poble, el batlle viu al recel

esperant tornar enrere menant la nau.

Corredisses de núvols i un llarg pregar,

les velletes enceten un nou rosari

per trobar protecció del millor sant.

Un pastor, mig esquerp, com va cantant,

demanant, al patró, allunyar el calvari

sense perdre esperança ni claudicar.


Torneu-me el fred de l’esperança


Torneu-me el fred de l’esperança,

perquè, avui, l’estimo i no em fa cas,

quelcom hauré de dir del meu fracàs

sense perdre el llum d’una recança.

La vaig veure, somià i li demanà

un somriure curt i entremaliat,

li oferí la força d’un gran soldat,

però li feu gràcia i esclatà.

L’amor tocà el dos i envellí,

cada vespre arribà la festa magra

per a seure, callada, vora del foc.

La joia ha passat i tot és fosc,

avui, he demanat el restar a casa

per parlar de misèries en ser a la nit.


Parlarem del demà


Parlarem del demà, captius i bojos,

esperant trobar, al cel, nou tarannà,

dedueixo que, avui, no esdevindrà,

avancem, a pleret, els cecs i coixos.

Caçadors d’il·lusions dormen al ras

perquè ningú els vol oferir sostre,

ben dolguts i empipats, tornen al poble

on ningú els ha de rebre per si de cas.

Hem vingut per tornar i comentar-ho

als veïns d’un carrer, prou isolat,

on els gats fredolics cerquen el sol.

Els faré assabentar com aplega el condol

tot fugint, per un temps, del gran ramat

per haver dolça joia o esbrinar-ho.


Llarga lletania


Dieu-me amor en llarga lletania:

On són les forces que un dia vaig haver?,

segurament hauré perdut la fe

tot i lluitant per aplegar al nou dia.

Seran empreses d’un passat gloriós

on feia fred i el vent de dalt bufava,

vaig sentir el temps com lluny em portava

d’aquelles terres on havia de ser espòs.

Amb pocs diners, qui no demana fortuna

per perllongar un caire somrient

entre temences de perdre or i glòria?

He de saber on hi ha una nova història

de grans amants enmig d’una gent

qui mengen poc i planyen cada engruna.


La força


Avança l’albada i guanya la tempesta

damunt d’un terra prou erm i assedegat,

els garrofers diria que hauran la festa

bastint, amb ombra, el caminoi i el prat.

I les garrofes, tan dolces, flairoses,

poc que voldrien anar al daltabaix,

tanqueu la porta, deseu, en el calaix,

aquell escrit damunt d’un llit de roses.

Deixeu que la campana faci el primer tomb

i que la palla s’alliti, en el paller,

per a esperar la pluja matussera.

En un racó, una ànima lleugera

obre l’enginy puix voldria saber

com ve la força qui fa rodar el món.


S’enfilen al calvari


Em deixo anar mentre el sol m’acompanya

per uns camins, de sobte, entremaliats,

són els minyons qui volen prendre part

d’aquell seguit de lluites de campanya.

Són les vacances de nova primavera

on un Jesús porta sa feixuga creu,

no és bona feina ser Fill de Déu,

sempre, ha de trobar un Judes qui l’espera.

Les tendres flors s’enfilen, al calvari,

per a bastir, de colors i perfums,

a aquells fidels conscients d’aquella feta.

Hem de guanyar la gràcia manifesta

del gran lluitar sense perdre el costum

d’esperonar els fulls del calendari.


El rei feliç


El rei feliç refent les tombarelles

enmig jardins que envolten el palau,

no vol saber el deure que li escau

i vol viatjar enllà de les estrelles.

Com tot s’avé a un deure contrafet

fa passar el temps en un món esquifit,

no sap, per cert, quin déu li haurà dit:

que cal sofrir un cop passi l’hivern.

La primavera ha de ser al tocar,

així, ho conten les roses i els colors,

aquell brillar del sol al dematí.

No massa lluny, el poble ha de gaudir

perquè, sotmès, haurà la bona sort

d’aconseguir el plànyer i claudicar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Dos i dos fan cinc?: