Pobre de mil somnis i set poemes més
07 Març, 2021 11:59
Publicat per jjroca,
Poemes
Pobre de mil somnis
Pobre de mil somnis,
hereu com tothom,
ni plata ni or
porta mil oprobis.
El temps l’ha desat,
en gran paradís,
un xic malaltís,
amb el cor obert.
Pobre com la nit
va cercant història
en gran viatjar.
Algú ha de posar
capsa a la memòria
per tal de guarir.
Demanar un amic
Us faig sabedors
que porto feblesa,
vaig, pel món, de pressa
sense cap raó.
No porto l’enginy
lligat a una bossa,
em faria nosa
si sabés mentir.
Un dubte em durà,
a mans d’embolics,
a trobar resposta.
Algun ric ni gosa
demanar un amic
per somiar i callar.
Suposar per suposar
Suposar per suposar,
deixeu-me una estona lliure,
m’agrada el temps d’escriure
quan el cap es deixa anar.
Oblidat d’homes i déus,
he de fer-me a l’infortuni,
una pluja és un diluvi,
pocs creients i massa ateus.
Esmolar ungles i pensa
per tal d’anar a caçar:
elfs, ogres i fantasmes.
Va ser cosa de les fades:
un cop et deixes anar,
és quan aplega feblesa.
El cavall d’una peça
Entre cavalls, cavallers
i la batalla encetada,
he trobat una altra espasa
per a guanyar tot un mes.
La primera, us ho diria,
coneixia troncs i pedres,
mossegada a les primeres
batalles de tots els dies.
El cavall, d’una peça,
camacurt, assedegat,
els dissabtes prou es queixa.
Entre sals, durà el sucre
per a encetar lluita tardana
acabant en el gran dubte.
Com avança l’amistança
Com avança l’amistança
pel carrer de solitud,
caldrà prendre la virtut
per a saber com acaba.
Som nosaltres, els humans
els qui endarrerim la cura,
havem la pensa feixuga
i somiem de tant en tant.
Conqueridors i prou murris,
no havent castell ni voltants
on enllestir les batalles.
Quan l’hivern va d’acaballes,
de segur que ens farem grans
abans de saber-nos nuvis.
Esperant qui ve
Manta gana, força son
i finir a saber on.
És la vida una sorpresa
per a pobres i perdedors,
tots perdent les mil empreses
farem força escomeses
amb caire deslliurador.
I, després, tornem a casa
per a raure a prop la llar
i torrar una sardina.
Com llumener s’endevina
quan és a punt d’arribar
esperant qui ve, com passa
aquest deure d’estimar.
No hauré més remei
No hauré més remei
que llevar-me d’hora i tallar l’herbei.
Massa gossos i pastors
caminen cap a Betlem,
van cercant el Naixement
tot un fet enlluernador.
I l’estrella com convida
al deure gran de ballar
en una festa infinita.
No cal, que si em pica
hauràs deure de pecar
per si s’atansa una mica,
després, vindrà un gener
on glatir i guanyar fred.
Com s’esbatanen
Em cal saber,
de primera hora,
on el seny es troba
i on vol quedar bé.
Després, vindran
les nits sornegueres
envoltades d’estrelles,
farcides de galants.
Com les pubilles,
pensant, en el futur,
els somnis entrebanquen.
Com s’esbatanen
els deures ben perduts
per esbrinar on nien.