És hora de ser a dalt i set poemes més
01 Gener, 2022 06:25
Publicat per jjroca,
Poemes
És hora de ser a dalt
Preneu-me el seny,
el deure de somiar,
més trist, no puc estar
em canso de ser lleig.
Deixeu-me anar
a viure en una cova,
saber que el temps vola
i no sap aturar.
He de bastir
el vell castell del somni
potser des del setial.
És hora de ser a dalt
per a guanyar qui provi
aprendre un xic de mi.
Ben begut i maridat
I, de sobte, he despertat
al bell mig de la tempesta,
haig la glòria en una cella,
amb l’altra, faig mitja part.
És un monstre fugisser
qui em porta aquest enrenou ,
és, diria, ull de bou
quan endrapa amb voler.
I, de sobte, he despertat
per a assotar bé la son
i glatir com un senglar.
Poca fruita, massa carn
i, per postres, un bon cor
ben begut i maridat.
A la casa dels vençuts
A la casa dels vençuts,
dos són ogres, tres són rucs.
És el fet de cada dia:
el llevar-se amb la família.
Els problemes al carrer,
a casa, ni ho vull saber.
A la casa dels vençuts,
mai vénen les hores toves,
ben sovint, em trobo a soles
entre penes i remucs.
M’agradaria saber
del cel i la celístia,
però, sovint, passa el dia
esperant arribar a ser.
A la llarga monotonia
A la llarga monotonia,
espero un vent mala-traça,
ben sovint: arriba i passa,
no espera companyia.
Els arbres com van brandant,
com mira el bou a la vaca,
en el cel, d’un to carbassa,
manta núvols van plorant.
A la llarga monotonia,
li he posat dolces cançons
i una festa ben estesa.
Respirem, l’aire s’esvera
i va fent els somicons
fins que enceta altra via.
Posa roses al jardí
Posa roses al jardí
que encetin la primavera,
aquest hivern desespera,
com voldria altre eixir.
Al jardí del meu amor,
massa flors seran porugues,
entre ocells, cent erugues
com volen menjar de tot.
Posa roses al jardí
puix la mossa que m’estimo,
ben prompte, ha d’arribar.
Com el fred poc que se’n va,
de tant en tant, l’acoquino
i procuro el bon dormir.
Els darrers dels vençuts
Vianants, sense motiu,
com avancen per la plana,
van parlant de filigrana
amb un caire ben festiu.
Les olives són al tros,
els pagesos amb sa gana,
mitja sardina és un mos,
només resta la tomata.
El vi blanc fora del cub
com va anunciant la festa
i empreses per a no fer.
Massa son en el cafè,
massa miren la finestra,
són els darrers dels vençuts.
Mig deure de fer-me ric
Aprenent de poca-solta,
digne rei del no saber,
passo hores sense fre,
oblidant on haig la porta.
Mig deure de fer-me ric,
un esglai una quimera,
una vida estrafeta
anant d’hora al món antic.
La resta, heu de saber,
em porta a l’infortuni
tot buscant la solució.
Una capsa de cartró,
els dimarts, fer dejuni
per guanyar-me un tros de cel.
Vides properes
Demano ser un home alliçonat
per tal de rebre permisos i comandes,
com vaig lleuger mig envoltat de flames
a guanyar un regne d’antics avantpassats.
Deixeu-me el lleure fresquívol de les flors
i aquell vestit guarnit per la tendresa,
ben a sovint, el dubte es manifesta
i faig de mi un servent dels enyors.
Vaig a la platja on viuen les sirenes
per a gaudir l’amable companyia
i parlar mal dels satisfets herois.
Guardo, en el cor, el fet de ser bon noi
qui riurà poc i sovint s’humilia
per a saber d’altres vides properes.