Els somriures són així i set poemes més

07 Desembre, 2021 08:50
Publicat per jjroca, Poemes

Els somriures són així


Els somriures són així:

poca broma en ser al coixí.

Els volers s’esfilagarsen

i no saben on anar,

de primer, em fan plorar

i, poc després, com s’enfaden.

Els caminants de muntanya

són ben nobles i eixuts,

per a saber, home mut,

qui parla amb dolça aranya.

Una tira d’albercocs,

un plomall de filigrana,

anem tots on el cos mana

sense amagar-se als racons.


A la cova de Betlem


A la cova de Betlem,

tot enmig de tres pastors,

una ovella diu que no pot

haver cura dels corders.

Va ser per un mal d’amor

que ella fa mala cara,

el seu mascle li donava:

massa dubtes per al cor.

A la cova de Betlem,

un àngel com va dient

que ha nascut el Salvador.

Els pastors agafen por

i l’ovella n’és conscient

d’aquest nou Adveniment.


El palau reial


El desembre congelat

i, anant, una parella,

Ella, amb la galta vermella,

Ell seriós i capficat.

Apleguen, al vell Betlem,

per a retre un nou cens,

ha de ser el compliment

d’aquell manament de Roma.

Els carrers han de ser plens,

ben enceses les fogueres

i un neguit que va endavant.

Na Maria està esperant

i hauran un trist pessebre

ha de ser el palau reial.


Del desert de meravelles


Del desert de meravelles,

aplegaran els tres Reis,

cerquen Minyó i el remei

sense oblidar les tenebres.

Oferiran, de tot cor,

el millor dels seus regals,

és un viatge cabdal

per adorar el nou Senyor.

A l’estable de Betlem,

aplega la gran fortuna

i un Hereu es fa present.

Dolça cara d’innocent,

dessota el sol i la lluna,

amb dèries de Salvador.


Al cel, demano ajut


Camins de la mar

comencen a la plana

on, a l’amistança

li plau somiar.

Sóc mariner

pendent d’alls i cebes,

les ganes fetes

i el no poder.

Davallaré,

algun dia, si puc,

fins a la mar.

Ho tinc ben clar,

al cel, demano ajut,

potser el rebré.


Un xic enllà


Seré d’aquells

qui els guanya la vergonya

i, en veure dona,

es fan vermells.

Pobre de cor

i ric de melangies,

doneu-me vides

on trobar amors.

No us contaré

on, ara, m’entaforo

per no trobar.

Un xic enllà

aprendré a ser mosso

i quedar bé.


La vida és una quimera


Essent rei del meu jardí

i casat amb les roselles,

els dijous, faig tombarelles

sense allunyar-me d’aquí.

Quatre cucs, les papallones

i un pit-roig, prou tafaner,

es comenten que l’esquer

pot aplegar a totes hores.

Esdevingut somiador,

em passejo entre les flors

en sentir la primavera.

La vida és una quimera,

tota envoltada de pors,

amb final decebedor.


En mon paradís


En mon paradís,

no hi haurà tenebres

ni fades ofeses

ni un pesat dormir.

Menarà ocells

el sol quan es llevi,

li diran que vetlli

pels feixucs i vells.

En mon paradís

no hi haurà doblers

ni hores perdudes.

Vull verdes les fulles

i blancs els velers

per si cal fugir.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Despres de dijous ve: