Manta somnis al coixí i set poemes més
14 Desembre, 2021 07:49
Publicat per jjroca,
Poemes
Manta somnis al coixí
Manta somnis al coixí
i una eterna primavera,
la rosella com espera
a la vora del camí.
Caminants sense retorn
i núvols sense esperança,
la muntanya ha de ser casa
de la ventada i el tro.
Manta somnis al coixí
i la feina per a fer
perquè és llarga i mentidera.
En el corral, la somera
es queixa per no saber
quan li tocarà el glatir.
Em parla la lluna
Em parla la lluna
en eixir de la mar
que espera guanyar:
fama i fortuna.
Els pobres són pobres,
petits, desvalguts,
els rics són porucs,
però amb aire noble.
Em parla la lluna
de manta sirenes
qui canten les nits.
Amb ben pocs amics,
vaig copsant les penes
quan el temps madura.
Fantasmes sense castell
Els fantasmes de la nit
com s’emplenen de temences,
solen eixir a les festes
per mostrar el seu despit.
Fantasmes, sense castell,
s’amaguen en una cova,
esperen la lluna nova
per burlar-se del poncell.
De tant en tant, s’esvelleguen
i demanen bona sort
per sortir de la condemna.
No esperen la recompensa
i es preparen per ser tots
grans feiners sense presses.
En un temps decebedor
La divina providència,
algun cop, es riu de mi
puix l’escolto amb neguit
a despit de la consciència.
No haig reptes per haver,
en cada ratlla, un tresor,
vaig desfilant per la por
fins a un obscur matusser.
La divina providència
em comenta, d’amagat,
que avança sense perdó.
És un temps decebedor
el qui passa pel terrat
i, ben sovint, es fa queixa.
Parla el pobre
Parla el pobre dels diners
com li fugen de la casa,
la meitat se’n va a la plaça,
els altres ni ho vol saber.
Poca il·lusió, massa vici,
amb deures a l’avançada,
va somiar una vegada,
va ser curt el benefici.
Parla el pobre de l’enyor
mentre calla i es va fent
esperant un nou miracle.
Treballar és per a l’altre,
ell es mou si bufa el vent
o l’empaita la paor.
És el vent d’indiferència
És el vent d’indiferència
el qui passa pels terrats,
duu una força en els tancats
i, de tant en tant, es queixa.
Sota les ordres dels déus,
avança per tota la plana,
mai parla del que li agrada
ni es queixa de massa creus.
És un aire en moviment
qui té cura de nosaltres
i per la nit es desvetlla.
Vol pujar fins a l’estrella,
però s’adorm, en un catre,
ben cansat i complaent.
A reveure, orenetes
A reveure, orenetes
captives d’un llarg viatge,
he de dir que aquest paisatge,
va mancat de sons i festes.
Els mosquits s’han adormit
i les mosques com sestegen,
s’amaguen, desapareixen
i han de raure en altre llit.
A reveure, orenetes
fins que la sínia desperti
i refaci el nostre hort.
Com hem perdut les olors,
aquell capvespre tan tebi,
aquell seguit de tombarelles.
Sense prendre massa mal
Camina el vent de la tarda
per uns estrets carrerons,
els pagesos, tots són bons,
avui, no surten de casa.
Les olives són al tros
i la neu dalt la muntanya,
una vaca, amb una banya,
van menjant palla d’arròs.
Quatre homes principals
paren taula a la taverna
i demanen anar al lloc.
El taverner, qui no és tot,
voldria guanyar la treva
sense prendre massa mal.