Només demano una manta i set poemes més

07 Novembre, 2021 16:08
Publicat per jjroca, Poemes

Només demano una manta


Un passat de meravelles:

una lluna, mil estrelles

i un somni al coixí.

És diumenge pel matí

i haig ganes de fruitar

sense pressa per gaudir.

Els homes seran lleons

i formoses les poncelles,

han de posar-se ben belles,

amb les nobles intencions.

Com que sóc a l’infern,

el dimoni ni m’espanta,

només demano una manta

per si aplega un dur hivern.


Ésser pobre i mendicant


Ésser pobre i mendicant

a despit dels poderosos,

per a ells, tots són mandrosos,

cap ni un, es pot salvar.

En el regne de l’oblit,

he posat les hores toves,

més que massa, seran poques

puix demano fer-me ric.

El cavaller m’acompanya

quan li demano pietat

i acostar-me el sacrifici.

Ser pobre és mal ofici,

pràcticament, l’he deixat

mes la feblesa m’enganya.


Mon amic és tafaner


Mon amic és tafaner,

guaita portes i balcons,

volia ser bon guerrer,

haver dies més que bons.

La batalla pel matí

a un quart i mig de dotze,

l’oponent, el vol mediocre

per guanyar sense patir.

Els reptes que siguin curts,

les poncelles agradoses,

el viure en gran palau.

En tocar dies de pau,

dedicar-se a bones obres,

a la crítica dels muts.


Envoltat de penells


Gairebé ben satisfet,

endrapant a mil fantasmes,

passo la nit mig despert,

mig dormint a les albades.

Els fantasmes són així:

ensarronadors de mena,

com demanen una ofrena

abans d’anar a dormir.

I nosaltres, passerells,

endreçant un curt passat,

volem un futur galdós.

En dinar, de mos en mos,

em lliuro a un despertar

prou envoltat de penells.


He deixat el seu color


Com la fulla, trista i vana,

ha deixat el seu color,

ben cansada d’un amor

qui ha esdevingut galvana.

Han estat les papallones

mitja estona ponent ous,

sense pena, sense sou,

esperant les fredes hores.

Com, cada any, el vell arbre

s’arrauleix i es despulla

amb les ganes de dormir.

La tardor, ho podré dir,

com es mostra, ben poruga,

amb un caire prou amable.


Benvolgudes alegries


Benvolgudes alegries,

perquè, avui, fugiu de mi,

fa setmanes, potser dies,

que comença el meu sentir.

Són els vespres isolats

i les nits ben rancunioses,

trobo espines sense roses

i penses en pobre estat.

Els salvadors, que he tingut,

s’han fet rics sense treballs

ni dolentes intencions.

De deu, set seran bons

i viuran, entre els estralls,

sense penes ni aixoplucs.


En un moment


En un moment,

tot seran meravelles,

hi ha mil estrelles

guardant la nit,

com he dormit

seguint el gest amable,

ben tou, culpable

del pensament.

He de glatir

quan perdi la gran força,

sóc un tanoca

qui vol eixir.

Però, a l’infern,

el temps es perd.


Han de morir


La pluja cau

i parla la tempesta:

Si sou de festa,

torneu, si us plau!

Som els pagesos

els fills d’aquesta terra

qui gruny i es queixa

els primers mesos.

No hem de gaudir

de sons amables

ni d’aventures.

Pobres criatures,

de fet, ben miserables

qui han de morir.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Despres de dijous ve: