Deslliureu-me d'aquest cos i set poemes més
01 Novembre, 2021 04:54
Publicat per jjroca,
Poemes
Deslliureu-me d’aquest cos
Deslliureu-me d’aquest cos
que va dret a l’envellir,
no hauria de patir,
fóra aquest el meu tresor.
Les comandes de la mort
tarden massa en el venir,
a l’infern, toca el glatir,
com voldria tocar el dos.
Però el déu de la dissort
cada dia m’acompanya
i m’escanya lentament.
Hauré d’aplegar als cent
o acabarà ma companya
en un capvespre més dolç.
Li fan mala cara
Un captaire em comentava,
a la vora de la font,
que els rics, qui tenen molt,
encara li fan mala cara.
Decebuts pels grans negocis,
cerquen llum a l’entrellat,
tenen sort, mengen a part,
es maregen prou sovint.
Però els aplega la Parca
quan són enmig de l’encís
i volen copsar l’etern.
El captaire com es perd,
com em deixa atemorit
sospirant sense esperança.
Serà un disbarat
Estimada terra,
benvolguda lluna,
agradosa escuma
qui em porta a la mar.
Serà un disbarat
el conèixer una
de les belles fades,
qui cerca amistances
amb un no parar.
Com tot s’esdevé:
furtiu i mediocre
aspiro a ser noble,
viure en un poble
on ningú em convé.
És un fet poc treballat
A cavall de la fortuna,
entendreixo mon passat,
és el temps d’anar gronxant
entre la terra i la lluna.
Inconeguts germans meus
qui van passant per la vida
amb més pena que fatiga,
amb més heretges que hereus.
És un fet poc treballat:
trobar gràcia a l’infortuni
i misèries a l’engròs.
Un dilluns, aniré al tros,
quan aplegui el mes de juny
per a discutir amb el blat.
Som a la tardor
Caminant pel vell camí,
el meu cos viatja amb mi.
Els arbres com perden fulles,
com s’enlaira el pobre sol,
voldria cercar el condol
i gaudir les pampallugues.
Un conillet em comenta:
com sa herba entristeix
perquè som a la tardor.
Un captaire somiador
cerca ombra on s’assoleix
el pensament més flairós.
I el matí com avança
puix voldria ser a la tarda.
El llaurador en el camp
Passa el sol i xiula el vent
mentre avança cap a ponent.
El llaurador, en el camp,
va discutint amb el ruc,
cap dels dos és saberut
ni es mostra ben galant.
Quan el verd fa l’herba tendra
com es posa a plorar,
com li dol: nou arrencar
per tornar-se trista i seca.
Els minyons, dintre l’escola,
com repassen la lliçó,
amb un llapis de carbó
van llegint la becerola.
Avanço sense caler
Avanço, sense caler,
per la mar del sacrifici,
aprendre quasi és un vici,
et porta a pensar més.
A les taules del cafè
no hi ha joves ni poncelles,
van passant, per les tenebres,
amb un futur prou incert.
Avanço sense caler
perquè el corriol demana
que el trepitgi al dematí.
He de creure perquè sí,
perquè hi ha un rei qui mana
tot dient que li està bé.
Les campanes es revolten
Una mica més enllà,
endevino els fantasmes,
van demanant, a les fades,
hores dolces per a guanyar.
Però s’omple el cloquer
de joves ben engrescats,
volen beure i menjar
i voltejar prou i més.
Les campanes es revolten
i no paren de ballar
anunciant la vella festa.
Un fantasma com es queixa
perquè no pot treballar:
espaordint els vells homes.