Deslliureu-me d'aquest cos i set poemes més

01 Novembre, 2021 04:54
Publicat per jjroca, Poemes

Deslliureu-me d’aquest cos


Deslliureu-me d’aquest cos

que va dret a l’envellir,

no hauria de patir,

fóra aquest el meu tresor.

Les comandes de la mort

tarden massa en el venir,

a l’infern, toca el glatir,

com voldria tocar el dos.

Però el déu de la dissort

cada dia m’acompanya

i m’escanya lentament.

Hauré d’aplegar als cent

o acabarà ma companya

en un capvespre més dolç.


Li fan mala cara


Un captaire em comentava,

a la vora de la font,

que els rics, qui tenen molt,

encara li fan mala cara.

Decebuts pels grans negocis,

cerquen llum a l’entrellat,

tenen sort, mengen a part,

es maregen prou sovint.

Però els aplega la Parca

quan són enmig de l’encís

i volen copsar l’etern.

El captaire com es perd,

com em deixa atemorit

sospirant sense esperança.


Serà un disbarat


Estimada terra,

benvolguda lluna,

agradosa escuma

qui em porta a la mar.

Serà un disbarat

el conèixer una

de les belles fades,

qui cerca amistances

amb un no parar.

Com tot s’esdevé:

furtiu i mediocre

aspiro a ser noble,

viure en un poble

on ningú em convé.


És un fet poc treballat


A cavall de la fortuna,

entendreixo mon passat,

és el temps d’anar gronxant

entre la terra i la lluna.

Inconeguts germans meus

qui van passant per la vida

amb més pena que fatiga,

amb més heretges que hereus.

És un fet poc treballat:

trobar gràcia a l’infortuni

i misèries a l’engròs.

Un dilluns, aniré al tros,

quan aplegui el mes de juny

per a discutir amb el blat.


Som a la tardor


Caminant pel vell camí,

el meu cos viatja amb mi.

Els arbres com perden fulles,

com s’enlaira el pobre sol,

voldria cercar el condol

i gaudir les pampallugues.

Un conillet em comenta:

com sa herba entristeix

perquè som a la tardor.

Un captaire somiador

cerca ombra on s’assoleix

el pensament més flairós.

I el matí com avança

puix voldria ser a la tarda.


El llaurador en el camp


Passa el sol i xiula el vent

mentre avança cap a ponent.

El llaurador, en el camp,

va discutint amb el ruc,

cap dels dos és saberut

ni es mostra ben galant.

Quan el verd fa l’herba tendra

com es posa a plorar,

com li dol: nou arrencar

per tornar-se trista i seca.

Els minyons, dintre l’escola,

com repassen la lliçó,

amb un llapis de carbó

van llegint la becerola.


Avanço sense caler


Avanço, sense caler,

per la mar del sacrifici,

aprendre quasi és un vici,

et porta a pensar més.

A les taules del cafè

no hi ha joves ni poncelles,

van passant, per les tenebres,

amb un futur prou incert.

Avanço sense caler

perquè el corriol demana

que el trepitgi al dematí.

He de creure perquè sí,

perquè hi ha un rei qui mana

tot dient que li està bé.


Les campanes es revolten


Una mica més enllà,

endevino els fantasmes,

van demanant, a les fades,

hores dolces per a guanyar.

Però s’omple el cloquer

de joves ben engrescats,

volen beure i menjar

i voltejar prou i més.

Les campanes es revolten

i no paren de ballar

anunciant la vella festa.

Un fantasma com es queixa

perquè no pot treballar:

espaordint els vells homes.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Capital d'Espanya: