Orgullós, un pesat fred i set poemes més

22 Desembre, 2021 21:18
Publicat per jjroca, Poemes

Orgullós, un pesat fred


Orgullós, un pesat fred

s’entafora a casa meva,

quan ja té la cambra plena,

com demana fer-hi net.

S’endurà els quatre vells

qui han perdut llur ofici

al reclòs del cementiri

on ningú parlarà d’ells.

Pobre pare estorat

qui veu com el fill s’escanya,

en el rebost, hi ha una aranya,

la menja no en forma part.

Orgullós, un pesat fred,

dormiria estant despert.


Ni bé ni mal


Ni bé ni mal ni parca la paraula,

aquí, a la taula, tot és oblit,

la pensa gran em duu a l’esperit

i la petita demana créixer massa.

Quan, el dilluns, nostramo m’alliçona

i, a trenc d’albada, em mana treballar,

poc que l’escolto i prou em deixo anar

a conquerir castells amb terra bona.

Són massa guerres per no guanyar-ne cap,

massa il·lusions perdudes de passada

quan vaig de pressa a conquerir nou lloc.

Com, cada vespre, l’infern és ben a prop

i un dimoni em farà bona cara

amb un somrís gasiu i prou manyac.


Per a saber


Sóc sabedor de les vostres mancances

i, per vacances, demano un xic de cel,

és, aleshores, quan prego i sóc fidel

tot esperant l’alegria dels altres.

Estic perdut, de fet, ho reconec

com vaig, avant, pel camí de la plana,

el ruc gasiu dirà que poc es cansa

i, en aplegar a la finca, m’assec.

És ma fortuna la dèria de molts sants

i el contrapunt d’un pensament mediocre

que s’allargassa fins aplegar el Nadal.

Amb els tres Reis, he vist el llum de dalt

i vull guanyar la força d’ésser pobre

per a saber on són els savis benestants.


No ser aquí


Les mentides del carrer

i les passes amanides,

si he de ser perdonavides,

no pregunteu on trobo el meu recés.

Massa comandes i pocs pelegrins,

massa miracles i prou forquilla nova

per a saber qui mana en els dedins

i fa servir la feta de la cova.

Em plau somiar, diumenge al dematí,

mentre encerto com eixirà el nou dia,

som cavallers vençuts per vells servents.

Com, cada vespre, camino impacient

tot fent servir la noble simfonia

d’anar prou lluny per, mai, no ser aquí.


És el fet de treballar


Dolça fada de l’encert

no em facis tan mala cara,

beure vi, del bo, m’agrada

i en compro al vinater.

Aquell dolç de melmelada,

tan subtil i agradós,

me’l menjaria d’un mos

abans de perdre la gana.

És el fet de treballar

un càstig vell del diví

qui ens guaita atentament.

Li he dit com sóc bona gent

per si el puc ben afeblir

i del deure em puc lliurar.


Les olives del Montsià


Les olives del Montsià

em contaven, de passada,

que sovint fan mala cara

quan l’amo les vol punxar.

Abans, reien de bon gust

quan hi havia plegadores,

com sentien, a totes hores,

les cantades i els remucs.

Una somera prou vella

es queixava del gran sac

i de la petja ferrenya.

Com anava a la grenya

amb un jove ben trempat,

fort de cos, galta vermella.


El més jove manifesta


Fort el vent, negra la mar

i una barca entrebancada,

els pescadors amb la xarxa,

han el neguit de pescar.

En el port, dos mariners

veuen les ones gronxant,

de segur que van pregant

perquè queden pocs doblers.

A la xarxa, hi ha els peixos

engrescats en el fugir

amb la boca ben oberta.

El més jove manifesta

que no voldria morir

abans d’aplegar als mil mesos.


El fer de vent


Em sabrà greu

que es quedin, sense aire,

dolces puntaires

i algun jueu.

El fer de vent,

de sobte, ni m’agrada,

faig la comanda

puix sóc conscient.

Mare natura

li ha, tot, ben lligat

i no descansa.

Ploro, a manta,

ignoro l’entrellat

fins que madura.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Dos i dos fan cinc?: