Tancarem portes i set poemes més
14 Novembre, 2021 06:27
Publicat per jjroca,
Poemes
Tancarem portes
Vindrà la nit
portant la son planera,
dolça viatgera
sense marit.
Tancarem portes,
encendrem llums,
són els costums
de la gent noble.
Car l’olla al foc
demana ajut
per a sortir.
Hem de gaudir
d’un aixopluc
prou pobre i fosc.
Dimarts de festa
Ni vestit de pell,
només de franel·la,
lluny la primavera
per trobar poncell.
Les poncelles van
camí de l’escola,
llibres a la bossa,
de segur que aprendran.
Ni el nuvi és ric
ni és a prop el festeig,
tot ho troba lleig
i no vol patir.
I la missa enceta
un dimarts de festa.
Un enamorat
És el vent de dalt
qui arriba al poble,
va vestit de pobre,
vol ensarronar.
Les abelles tanquen
el fet de fer mel,
tornarà l’anhel
a ocupar les cases.
Ous amb llonganissa,
el pa ben torrat
i un vi dels que peta.
Vora la finestra,
hi ha un enamorat
qui l’amor precisa.
Vaig perdre la fe
No en sóc sabedor
de la vostra guerra,
passo per la terra
per guanyar la dot.
Com aniré al cel,
he de conquerir
el més dolç camí
fet de sucre i mel.
Un tal Llucifer
em proposa un tracte
per guanyar doblers.
Em donà poders
i, guanyant-ne quatre,
vaig perdre la fe.
Les comandes de la nit
Les comandes de la nit
han menys pressa que neguit.
Un bon déu m’atura el temps
puix afirma que estic verd,
vaig a feina, torno després,
i, si em despullo, haig fred.
És el cos tan pobrissó,
tan fet a no contestar
que, sovint, el deixo anar
a la casa del record.
No he de demanar res més
que una vida entristida,
sense flors, la vull guarnida,
amb dèries d’anar perdent.
Una lluna matussera
Una lluna matussera
m’acompanya pel camí,
vaig a lloms del meu patir
per a aprendre més de pressa.
Sent amic del no poder,
com procuro els averanys
ben endinsats a la cova.
És una cova pregona
on he de trobar uns estranys
qui tot ho volen saber.
He comptar mesos i dies
fins arribar al compte fet,
vaig anant com homenet
amb ses gràcies amanides.
Amb el cos adolorit
Amb el cos adolorit,
vaig penant amb sacrifici,
em plauria altre vici,
però haig poc esperit.
Els amics, els he perdut,
de sobte, en una juguesca,
he de dir que no haig fermesa
per barallar-me amb el ruc.
Passo hores de cafè
sovintejant un bon got
qui, sensiblement, badalla.
És la darrera batalla
amb un polsim de ma sort
i un garbuix qui espera ser.
Racó poruc
Racó poruc de la insulsa memòria,
allí, on els dies no hauran nits,
estic pendent del somni i la cridòria
de vells gegants, potser antics.
He de llevar-me amb ganes de guanyar
el temps etern de l’esperança,
la plenitud aplega a la mancança,
els homes van cansats de pledejar.
Són massa lluites per poder descansar
dessota un arbre on parla el vent
ensarronant-nos amb mil històries.
No vull per mi la rauxa de les glòries
i aquell pessic de cel on no fa fred
perquè hi ha pressa i històries que contar.