Poemes curts (CXXVIII)
01 Agost, 2023 09:17
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com havia
un bon ruc
parlaria
fins pels ulls,
una delícia.
A la casa
del mai més,
no hi ha encara
l'interès,
poc que fa falta.
Les recances
de la mort
són emprades
en ser fosc,
després passen.
Com demano,
en cada eixir,
trobar un amo
per a mi,
desprès, l'enganyo.
Quan la barca
arriba a port,
porta massa
o porta poc,
la feina és llarga.
Si m'estima,
li diré
que fatiga
tanta fe
o quan em crida.
I les nits
de lluna plena
hi ha neguit
per si enlluerna
un llop amic.
El ruc em contava,
des de bon matí,
que un son el cridava
des del fons del llit,
era de qui mana.
A la porta
del convent,
el qui toca
és innocent
o potser ho prova.
Les comandes
de la fe
són preades,
de bon fer,
però debades.
A la missa
de difunts,
no hi ha rissa
ni ensurts,
potser enganyifa.
En comptades
ocasions,
veig garlandes
als balcons,
però m'agraden.
Al palau
et trobaràs:
un babau,
un assenyat,
cercant un cau.
Quatre joves
i dos vells
fan mil proves
amb atuells,
van cercant l'ordre.
Poseu-me pa
damunt la taula
per a dinar,
no vull ni aigua
sols vi i carn.
Si la lluna
ve a la nit,
l'esperit
cerca fortuna
i un xic d'abric.
Quatre flors
per a fer un ram
i els colors
que arribin quan
fugin les pors.
Encara rai
com les ginestes
volen les festes
el mes de maig,
són desllibertes.
Una mossa
m'ha de dir
que faig nosa
perquè sí,
no soc gran cosa.
En el regne
de les flors,
faig honors
cada capvespre,
dilluns i tot.
Com la pensa
em ve a dir
que el gaudir
és la revenja
d'un joc mesquí.
Una jove
em demana
i, a sobre,
fa mala cara,
ha de ser noble.