06 Juny, 2019 06:14
Publicat per jjroca,
Epigrames
Pujaré al cel
a mitja tarda,
dolç com la mel,
sense basarda.
Una noia mira
del balcó estant,
somnis l'han deixat
amb carona trista.
Bruixes les d'abans,
viatjant amb escombra,
ara, van per l'ombra,
per si hi ha cristians.
M'agrada sentir
el murmuri suau,
quan baixa al catau,
aquell negre vi.
A la glorieta,
tinc l'estimada,
tota contenta,
mai enfadada.
Tinc massa diners
per posar-los nom,
quan era pobret,
parlava amb tots.
Sent conscient
de ma misèria,
la platxèria
és mon tresor.
A la tarda llarga,
quan el sol se'n va,
va deixant les ombres:
pobres, sense llar.
El vi m'enlaira
a poc a poc,
quan ja acaba
em deixa tou.
Per a ser independent,
cal patir gana
i fer-ho saber
a aquell qui mana.
Una mossa demana
amb mi sortir,
sembla ser que, a sa casa,
la fan glatir.
Al racó de l'era
hi havia raons,
el pagès no mena,
fa volar coloms.
Si fóra ric, la fortuna
em vindria a demanar:
Posa'm palau i la lluna,
cent diamants a cada mà!
Com m'agradaria
obtenir la dot,
miracles faria
amb cent coves d'or.
Els lletjos i la pobresa
solen venir,
però si els hi dónes pressa
ja són aquí.
A la porta vella
ni li plany la clau
ni mostra fermesa
ni aplega el sarau.
Poseu-me a les mans:
la festa planera,
el fruit de l'enveja,
el cullo de franc.
El gegant de melangies
no tindrà sort,
massa guerres amanides
quan aplega la tardor.
Mireu-la com gronxa,
fulla esblaimada,
el vent se l'emporta
ni fa mala cara.
La vida lluitava
en guerres perdudes,
la mort fa mil mudes
i sempre l'enganya.
Una estrofa sola
viu al camí de dalt
ni mena ni estova
ni vol massa sal.
La noia que estimo
no n'està per mi,
diu que només gotimo
i em perdo en neguits.
Quan el cel rogenc
ens arriba a casa,
es veu com el vent
ens mulla la cara.
Afegeix un comentari
