Epigrames (XVII)

13 Maig, 2019 06:01
Publicat per jjroca, Epigrames



Com el bon Déu,
em llevo d'hora,
cerco qui honra,
calla i no creu.

Entre llamps
i gran tempesta,
porto cresta
sota el braç.

Maria tenia
mil flors al jardí,
un sol cada dia,
lluna per la nit.

Mireu com el vent
envola les fulles,
són totes porugues,
baixen sense fe.

Estant tan cansat,
noto la follia,
la gana em crida,
no sé perquè ho fa.

A la bassa estant,
vénen els mosquits,
van voltats d'amics
ni porten menjar.

En el cel, les ànimes
viuen el seu món
ni porten emprades
vanes il·lusions.

Quan li plau al vent
tornar de la mar,
en Neptú l'empeny,
diu que ja fa tard.

Una bella dama,
amb preat somrís,
em demana casa
on passar la nit.

Ciutadans i camperols,
us demana el rei,
porteu-li fesols,
quelcom el restreny.


A la mar demano
la brisa lleugera,
l'amida, la pesa
i, si puc, reclamo.

Massa vell per festejar
les nits d'hivern,
a l'estiu, fan bon passar,
però no hi és.

En el temps modern,
quan no hi ha tempesta,
esdevé l'oferta
de tenir mal temps.

Quatre eugues em parlaven
de mals d'amor,
els cavalls no en tenen ganes,
els camins són plens de pols.

Si voleu tenir
una vida llarga,
sortiu pel matí
no hi ha ni canalla.

El monstre poruc,
sense cap frontera,
recerca una cleda,
vol trobar aixopluc.

Escriure és:
pobra alegria
i, si és poesia,
glatir de més.

Voldria una menja
de dues setmanes:
ous i botifarres,
pastissos d'ametlla.

Si a les sis em llevo,
perquè mana el llit,
mai trobo enemic
ni cançons de cego.

Un dia d'aquests,
ves-ho tu a pensar,
prenc el farcellet
i enceto el treball.

El dilluns em vull casar
per començar la setmana,
si és prou rica i galana,
de segur que l'he enganyat.

Al racó de la mar,
viuen les sardines,
les altres són fines,
no hi volen anar.

Amb el cor obert,
la panxa prou buida,
he passat per bruixa,
ho diu el mossèn.

Camí del cementiri
no hi vull anar,
hi va anar en Baldiri,
no hi ha tornat.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















La segona lletra de cotxe: