Epigrames (XIX)

29 Maig, 2019 06:15
Publicat per jjroca, Epigrames


Un sac de paraules
com regalima,
ella, que les escolta,
diu que m'estima.
 

Poso pedres al coixí
per a dormir com un roc,
algú diu que sóc mesquí,
no hi està tot.
 

Vull ser traginer
d'hores ben dolces,
no tinc altre deler
que haver-les totes.
 

Seré a l'infern
quan aprenguin allí:
els joves, els veïns,
homes i remei.
 

Al racó de l'era,
no són els cavalls,
ells són més avall,
davant la taverna.
 

Vull ser perdedor
si és prou barat,
en mals d'amor,
he fet salat.
 

Tinc un déu
enmig l'Olimp
i quatre o cinc
cercant remei.
 

Amb prou seny
i força gana,
la baldana
s'enalteix.
 

Si ser ric fora barat
i el caminar convidés,
voldria rostre content
i caixes per als diners.
 

Les vaques pasturen
tot fugint del sol,
tot cercant consol
en dolces planures.
 

Si l'estiu convida
a fugir del sol,
vull sentir enrenou
de fulla qui crida.
 

Massa pedres
del camí
formen part
del meu destí.
 

T'estimaria
quan surti el sol
perquè la lluna
diu que no vol.
 

Podria volar
enmig les tenebres,
però en ser clar,
les ales es cremen.
 

Margarida
pren les flors,
si m'estima,
ho tinc tot.
 

La Verge plorava
cada primavera,
en Jesús no hi era,
només predicava.
 

Una font sense cervesa,
una ampolla sense vi,
una guitarra s'esguerra,
tota sola, per la nit.
 

Amb una mesada,
compraré un castell,
posaré un cartell,
faré de fantasma.
 

L'oreneta jove
cerca llibertat,
la vella contempla
com s'ha estavellat.
 

Amor, em dirà potser
el camí que he de seguir,
de moment, estic fadrí,
queda feina per a fer.
 

Les nines pregonen
amb dolces cançons,
els nins les escolten,
badallen de son.
 

El camí em porta
a un país llunyà,
un regne on hi ha força
i bous per menjar.
 

Tinc una mossa
qui n'està per mi,
és maca, preciosa
i no em fa glatir.
 
Porto, a la butxaca,
un mocador fi,
per si plora massa
o se'n riu de mi.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Animal amb trompa: