Epigrames (XXXIX)

10 Novembre, 2019 15:49
Publicat per jjroca, Epigrames


Sóc tan petit,
de cos tan minso,
que regalimo
quan plou un xic.


A la casa ferma
no plora la clau
ni clou la finestra
ni viu cap babau.


Una rosa
per donar
és amor
per encetar.


No vull la sort
ni és gosadia
demanar al dia:
petit tresor.


Per a gaudir
de mil meravelles
no calen estrelles
ni mitjons de fil.


Diu que m'estima,
ho diu de debò,
que Déu la perdó,
paor l'acoquina.


Doneu-me més set
de vi i de cervesa,
de seny i feblesa,
n'estic satisfet.


Per la feina necessito:
el desig de treballar,
demà l'aniré a cercar,
si el trobo, us convido.


Amb voluntat i fermesa,
el país es fa més gran,
però vénen els cristians
a ofegar-nos la festa.


Tot seguint al bon Jesús,
he comprat una somera,
va ser a la primavera,
a l'estiu, demano ajut.


Per demanar, demanaria,
una ombra per al sol,
un bon àpat al migdia,
a la nit, fer de mussol.


Mai oblido que els veïns
tenen finestra,
una ràbia manifesta,
el desig de ser roïns.


Al balcó estant,
trobo el carrer,
els vianants
no hi volen ser.


Al seixanta
et poden dir:
No passis ànsia!
No et cal venir!

					
Porto la son
ben arrapada,
vol anar a port
cada vesprada.


Quan el gat miola,
em mira, descriu:
una gana boja,
desig de ser amic.


A les portes amples,
no resten records
ni seran amables
ni parlen amb tots.


Una rosa sola
a la plaça estant,
demana una noia
per a anar del braç.


Sense pena
ni il·lusió,
un es queixa
de debò.


I quan ve la nit,
ploren els fantasmes,
són massa esgarips
carregats de nafres.


Una dona vella,
a la casa estant,
pensa que es fa gran:
la por i la tenebra.


Si haveu
pocs diners,
no mengeu
ni beveu res.


A la mort solia
demanar l'eixir
i, com cada dia,
deia: Has de glatir!
 
Una branca verda,
en aplegar el sol,
li demana, encesa:
Vull aigua a l'engròs!

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Dos i dos fan cinc?: