Entre rius
i rierols,
posen nius
els verderols.
Una barca
sense peix
és un regne
sense rei.
Posa roses
al jardí,
puix Sant Jordi
ja és aquí.
Una casa
dintre el mar
amb sirenes
per guardar.
Si he de morir,
sigui de pressa,
amb dolça pena,
me'n vull eixir.
Porteu-me la pluja
dessota del braç,
amb un gros cabàs
o on vostè vulga.
Voldria dormir
dessota d'un pi,
enmig d'un jardí,
dintre d'una arbreda.
La mossa tenia
aquest gran desig:
trobar un marit
amb poca família.
Una casa vella
sap com xiula el vent,
com mou el ponent,
com el sol la crema.
Posa feina
a tot el món,
és la reina
de la por.
Dintre la cuina
té el seu món
ni sap ni rumia,
crema i es mor.
Una noia.
al balcó,
és cofoia
del seu tro.
La Verge Maria
no se'n vol anar,
té, a l'establia,
sostre i un vetllar.
El vent camina
amb pas airós,
perdut, confós,
cercant qui el guia.
Ni em plau el vent
ni vull tempesta,
vull eixa festa
de l'anar fent.
Maria demana
flors del meu jardí,
no les haig encara,
haurà de glatir.
La bruixa vella
demana or,
que el posi ella
puix té més sort.
Les paraules volen
cercant el cel,
de vegades, donen,
mai me les crec.
Mireu el vent
com s'esvalota,
és poca-solta,
força valent.
L'oreneta plora
en aplegar al niu,
el passat estiu,
va fer casa nova.
La cuca demana
un estiu plaent,
com es va perdent,
la pau que reclama.
Com n'estic
d'enamorat
que he fugit
sense pagar.
La mare es queixa
sense raó:
ni mano jo
ni plorar em deixa.
Tot i mirant
el melic,
voldrà, l'amic,
del tot, guanyar!
