He trobat llei i fortuna i ser poemes més
14 Febrer, 2024 19:20
Publicat per jjroca,
Poemes
He trobat llei i fortuna
He trobat llei i fortuna
per a fer-me cavaller;
pel matí, surto el primer,
viatjo cap a la lluna.
Després de massa pensades,
hom voldria ser més ric,
però ve el mal antic,
endolcit, per fer mossades.
Olivera, més que vella,
com es mostra prou ufana
per a desfer l’entrellat.
Com pobre havia estat,
cerco cove en una altra
per a eixir de la tenebra.
A casa del cigronet
A casa del cigronet,
ningú demana maduixa,
sols demanen una cuixa
posada en un plat ben net.
Captaires i lluitadors
voldrien fer una menjada
d’aquelles de l’afartar.
Com el sol no vol anar,
diria que el peix agrada;
no volen aturadors.
A casa del cigronet,
a l’hivern, s’ha fet l’estiu;
dintre l’olla tothom riu
i es mostra el poc seny.
El gra sembrat
El gra sembrat
i tot és meravella,
haig una estrella
dalt del terrat.
Les nits s’escurcen,
un vent gasiu penetra;
gruny la finestra,
les portes cruixen.
El gra sembrat,
esmolo la corbella
sense aturar.
Com vull anar
a veure una rosella,
vindrà més tard.
És possible
Com la mare entossudida
en pensar i posar l’olla;
és la feina de per vida,
mal pagada, plena d’ombra.
Com el pare, remugant,
va llaurant dessota el sol;
voldria guanyar i no vol
un ruc qui no li fa cas.
El minyó assegut a taula,
entre llibres i llibreta,
va enllestint els quatre deures.
Quan s’ajeuen, volen creure
que, si demanen la festa,
és possible i l’hauran.
Pescador de vida llarga
Pescador de vida llarga
com, avui, aplega al port;
no l’acompanya la sort,
la fortuna ni s’atansa.
La pesca, diríem, és
una lluita i una joia;
el peix fuig puix no li prova
acostar-se a la ret.
La barca, de tant anar,
s’ha tornat un xic mandrosa
i ni gosa de cantar.
Quan s’acosta un dia clar,
hom confia en no fer nosa;
al capdamunt, ve el guanyar.
Anem ensems
És quan llavors
s’esmerça la paraula,
es para taula
amb bons records.
Anem ensems
a raure entre fulles,
no fem abruptes
mentre podem.
Al clar país
sense pluja ni núvols
ni dies rúfols
mancats d’encís.
I tot serà
fins a demà.
Calleu, si us plau
El vent, la pluja,
una ombra matussera;
anem, sense esma,
mentre es dibuixa
un paisatge gris;
no hi ha encís
per a trobar
un nou demà.
I res s’escau,
la vida ha de seguir
per camins amples;
tres quarts de quatre
i encara he de dormir,
calleu, si us plau.
Vingué el desert
Com un servent,
estripo la cridòria,
dolça memòria
que em va perdent.
En altres temps,
quan el camp feinejàvem,
fèiem parada
per un moment.
Com l’amo reia,
tot era gras
i el bon cabàs,
del tot, s’omplia.
Vingué el desert
i restà despert.
Epigrames (CXLI)
14 Febrer, 2024 19:15
Publicat per jjroca,
Epigrames
Una casa
enmig del bosc,
havent gana
ho té tot.
Un novembre
escanyolit
ni té casa
ni té abric.
A la casa
on hi ha dos reis,
ja no hi caben
els camells.
No demano
per a mi
més que seure
al dematí.
Com haig pressa
per ser rei,
trec l'enveja
i poso llei.
L'alegria
del matí,
la traginava
la nit.
Massa gana
i poca son,
com l'infern
ja és a prop.
Amb quaranta
solucions,
els dolents
es van fent bons.
Una jove
ha demanat,
que la provi
d'oblidar.
Una truita,
amb poc pa,
és fàcil
d'ensarronar.
Si m'estima,
li diré
que, quan parla,
ho fa molt bé.
El gegant dormia
somiant en regnar,
com ho té ben clar:
És una enganyifa!
Manta hores
del matí,
volen totes:
el dormir.
Com m'agrada,
en ser hivern,
la neu blanca
sense fred.
Com demano
per dinar,
el meu sol
diu que se'n va.
Una bona
solució:
Menjar força,
pair-ho tot.
Mentre dormo
pel matí,
la fermesa
es riu de mi.
A la casa
del pagès,
només plou
un cop al mes.
En els riures
de les flors,
veig les dèries
dels amors.
Si em convida,
li diré
que, si paga,
queda bé.
A les voltes
del corriol,
les roselles
volen sol.
Per anar
a dinar bé,
caldrà gana
i diner.
El tren passa
per la vall
sense fer
escarafall.
Una menja
i en tinc prou,
una truita
amb vint ous.
A la casa
del barber,
prendré el pèl
li estarà bé.
Massa gana
i poca son,
meravelles
d'aquest món.
No hi ha hores
sense crit
ni revoltes
sense nins.
Li faria mil rondalles i set poemes més
10 Febrer, 2024 07:26
Publicat per jjroca,
Poemes
Li faria mil rondalles
Na Mariona del meu cor
més que espera, desespera;
només va ser una promesa
d’un mosso sense cap dot.
El seu pare li digué
que no era un bon partit;
com va perdre l’esperit
i en fadrina esdevingué.
Li faria mil rondalles
si, amb mi, es volia casar;
però ni tan sols ho gosa.
Cada no de sa resposta,
la porten al badallar
i a somiar ben debades.
És la pau d’aquest gran fred
És la pau d’aquest gran fred,
qui m’acosta al cementiri;
des d’avui, beuré per vici
un vi negre de bon cep.
Una mossa em comentava
com borratxo no em vol;
que la festegi un mussol
d’aquells qui fan mala cara.
En la pau d’aquest gran fred,
faré casa al fumeral
amb una branca feixuga.
Car la ment és tan poruga;
he de posar-me, si cal,
dues mantes i a cobert.
Una mosca em contava
Una mosca em contava
que, en arribar l’hivern,
mai posa al descobert
ni les ales ni la cara.
Ben endins del fumeral,
els somnis són més lleugers;
el voler eixir es perd,
la frescor li farà mal.
Una mosca em contava
que, a la vora del mosquit,
és una mossa galana.
No fa més d’una setmana;
comentava que, a la nit,
ser a l’infern, li agradava.
El cor eixut
El cor eixut i llarga la feblesa,
són massa anys per a haver futur,
escric així: dolgut, sense fermesa;
mirant el cel i descobrint un mur.
No haig res més que pobres melangies,
un to altiu que ha abaixat el cap;
no haig ni ganes de fer un disbarat,
anar enllà en trobar altres vies.
La nit és llarga i curta la temença
de trobar un xic de plata o de tresor
per a obtenir, avui, els beneficis.
No he de cercar els altres sacrificis,
aquells que acaben el dia de la mort
quan l’agonia es vesteix de gravidesa.
Per poder riure
Us cal saber,
amics de la fortuna,
que enllà la lluna
resta més cel.
Que els somnis són
per a anar fent
i tinc present
com roda el món.
Us cal saber,
amics de l’encanteri,
que hi ha misteri
enllà la fe.
I vull pervindre
per poder riure.
Es va perdent l’interès
Com demana la temença:
El millor és fugir de pressa!
Perquè ogres i fantasmes
en trobareu per arreu;
uns basteixen una creu,
d’altres ploren ben debades.
És a l’hora primera
quan, sovint, ens abandonen;
si hi ha llum prou que no tornen
fins que el vespre ve a la seva.
I la vida talment és
un camí que fa pujada;
com la costa es fa pesada,
es va perdent l’interès.
Ploren els manats
En el palau reial;
comtesses i princeses,
van recordant promeses
que un dia van fer mal.
Dormint als alturons,
ben lluny de les tenebres,
arriben malifetes
per a afeblir tothom.
La vida ha de seguir
mostrant les ambicions
dels homes qui es fan grans.
Els pobres vilatans,
de poc han de gaudir,
quan ploren els manats.
Caire lliurador
És una empresa vana
portar a coll-i-bé
els somnis que, també,
la impotència proclama.
Nosaltres, els vençuts
no volem ni bandera;
em plau seure a la fresca
quan venen temps eixuts.
Els vespres de tardor
seran ben fets a mida
per a nobles vianants.
Les catifes semblants,
aquell vent que s’enfila
amb caire lliurador.
El vell savi s'enfada i set poemes més
06 Febrer, 2024 15:05
Publicat per jjroca,
Poemes
El vell savi s’enfada
Un savi saberut
em contarà el secret:
Com podrà un homenet
arribar a ser un ruc?
Un llibre de mil planes
em tocarà, de fet, llegir
en dues o tres setmanes.
Car m’agraden les baldanes,
les quatre he de fregir
per a gaudir de menjar-les.
No he passat de la plana
perquè vingué una mosca;
dues setmanes de fosca,
el vell savi s’enfada.
Humans de tota mena
Demano el gran somiar
voltat de l’encanteri,
la vida és un misteri
de prendre i no acabar.
Humans de tota mena
demanen a l’engròs,
ens queda algun talòs
que es queixa si no pena.
Els altres, endavant
i passen al darrere
per tal de guanyar un son.
Les sopes amb un ou
oblidant que hi ha un setge
per a cada viatjant.
En mon petit país
En mon petit país,
les portes són obertes,
prou lluny de malifetes
i olor de romaní.
Allí, en el sotabosc,
els caragols com dormen;
les fulles s’esvaloten
en veure eixir el sol.
En mon petit país,
ningú demana un regne
on encabir un rei.
Contents amb verd herbei,
tenim cura del fetge
quan demanen anís.
Li fa mala cara
Amb quatre diners,
vaig a la taverna;
la senyora es queixa
en acabar el mes.
Haig un fill mediocre
en gran estudiar,
diu que mai voldrà
deixar de ser pobre.
La núvia el demana,
dilluns i dijous,
per a fer festeig.
El tracta de lleig,
de l’haver pocs sous;
li fa mala cara.
No podré eixir de casa
He deixat que aplegui el temps
al racó de melangies,
porto ja més de tres dies
demanant a tots els vents.
Quan el vent bufarà fort
no podré eixir de casa,
escalfar-me com m’agrada
mirant com crema algun tronc.
Al fumeral, quatre mosques
com demanen festa grassa
quan s’enceta el carnaval.
Treballar ha de fer mal
i, a l’hora de la desgana,
és millor jaure a les fosques.
Sentinelles de l’avern
Sentinelles de l’avern
vigileu els condemnats;
de pobres, no em vull cap
puix tenen el cap ben verd.
Quan els rics em conviden,
ni goso de contestar;
és millor deixar-ho anar
al reclau on tots sospiren.
Sentinelles de l’avern
que no es queixi el bon ca
i se’n vagi a cercar menja.
Doneu-li un all, la ceba
o un bon tros de bacallà
perquè si la gana el perd.
Dintre el formiguer
La formiga endevina
quan aplega blanca neu,
no ho voldria, però creu
que l’eixir ni la convida.
Allí, dintre el formiguer,
els somnis seran lleugers;
no vol viatge i es perd
el desig de ser a l’hivern.
A la fi, com donen tots:
els alturons i la plana
al dessota un llençol blanc.
Demanen, més endavant,
que es faci la filigrana
quan s’allunyi més el sol.
Com havia massa fred
Com havia massa fred,
he anat a la botiga;
necessito, de per vida,
una manta per a l’hivern.
El botiguer em posa a prova,
vol saber quant vull pagar,
quatre diners deixo anar
i em ven manta de roba.
Com la llana era bona,
n’he comprat vuit pams i mig
per provar de traure el fred.
Vent valent la força perd
i, després d’un dia i nit,
he conservat gana i bossa.
Poemes curts (CXL)
01 Febrer, 2024 09:25
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com havia
pocs queixals,
menjaria,
entre bondats,
una amanida.
Les paraules
van al tros
i quan cauen
fan remors,
han de ser parques.
No han de venir
els dies més llargs
per poder-me dir:
Hauràs de pregar
o creure'm a mi.
Mentre aplega
la dissort,
vull la festa
per si pot
portar disfressa.
Una jove
em regalà,
en un cove,
l'endemà,
però soc pobre.
Com hauria
de saber
que vindria
un matusser
a portar alegria.
Mai em canso
de mirar
quan hi ha amo
per a trobar:
moments d'esbarjo.
A la plaça
de la font,
mai es cansa
el dolç amor,
però, algun cop, passa.
Com em deia
en Rafel:
Cada joia
duu sa mel
o se la troba!
Pensaria
per pensar,
tornaria
al demà
per si ho sabia.
Amb quaranta
solucions,
qui no planta
mil raons
enmig la plaça?
A la casa
dels benestants,
cada planta
és un enciam,
però amb més traça.
Us comento,
d'amagat,
que em sento
amistançat
i ho lamento.
Manta roses
del jardí
parlen totes
mal de mi,
són unes llosques.
I quan vingui
el vent de dalt
que li parli
al pardal
o l'amoïni.
És quan viatjo
pel desert
quan demano
un xic de verd,
però es perd.
Mai comento
d'amagat
si demano
fer salat
en veure l'amo.
En el regne
de les flors,
cada heretge
ha sa por,
ni li cal metge.
Suposo que saps,
estimada meva,
que tres maldecaps
ja cerquen lluerna
en terrenys ingrats.
És quan plora
al dematí
quan em dol
perdre el coixí,
s'assembla a l'or.
En aquesta
situació,
qui no resta
no ha por
ni feblesa.
És quan menjo
pel matí
quan espero
passar nit
i, després, prego.
El llapis i set poemes més
01 Febrer, 2024 09:23
Publicat per jjroca,
Poemes
El llapis
El llapis diu,
cansat de sa misèria,
com guanya dèria
mentre escriu.
Em mira així
amb seny empresonat
i fa bondat
esperant la nit.
Ha de dormir:
cansat, ben estirat,
esperant un nou dia.
Algun cop crida,
sembla que l’he deixat
amb pocs amics.
Deixar la cleda
Si porteu el seny
us deixo una capsa
de cartró, ben ampla
per si, amb algú, reny.
Els pobres fantasmes
van en processó,
que Déu els perdó
si venen maldades.
La vida es refreda
amb el pas dels anys
i l’anar perdent.
No soc innocent,
però em sento estrany
en deixar la cleda.
No vull fer mitja part
En el regne perdut,
on ha restat l’estrella,
s’escola la tenebra
qui va donant ensurt.
Allí, els homes bons
encaren la jornada,
amb la ment esberlada,
anant per mil racons.
No he de pertànyer més
a velles fantasies
on manta alegries
s’allunyen sense fe.
Com poc em queda grat
ni vull fer mitja part.
A prop del paradís
El meu amic dimoni,
parlant de sant Antoni,
diu que ha perdut la fe.
Les mosses tan formoses
entre milers de roses
demanen un cafè.
Res més em queda clar
per poder-me trobar
amb minses alegries.
He de saber esbrinar
qui em voldrà enganyar
la meitat dels meus dies.
Com vaig cercant l’occís
a prop del paradís.
Un deu em posarà a prova
A darreries d’any
com vaig comptant afanys
i dies profitosos.
He trobat els diners
venent els meus volers
captius i melangiosos.
La lluita m’ha donat
un punt per fer una part
i recollir desfetes.
Soc pobre cavaller
i, de vegades, també
voldria anar de festes.
Més tard o més bé d’hora
un déu em posarà a prova.
Els gestos endevinen
Paraules sense encert,
somriures incompresos,
els ponts seran malmesos
per manca d’interès.
I tot ha de seguir
en un estat confós,
el nuvi i l’espòs
ben poc hauran de dir.
Perduts ja massa afanys,
els dies s’eternitzen
i venen parques nits.
Ben buit haig l’esperit
i els gestos endevinen
com m’han fruitat els anys.
Soc un pobre pidolaire
Soc un pobre pidolaire
capficat en no sé què,
com hauré perdut la fe
perquè em sento rondinaire.
Al racó del desencís,
he posat seny i fortuna;
ni m’enlairo com l’escuma
ni em deleixo en ser precís.
Cada dia és un llegat
per on passa l’abundància
sense poder-se aturar.
El blat que no he de sembrar
és millor que sigui a casa,
a les golfes, dintre un sac.
Poseu oli en el cresol
A les voltes de Nadal,
qui demana haver fred?;
poseu palla a en Jesuset
que, per massa, no fa mal.
Com les nits han de ser llargues,
poseu oli en el cresol
puix la despesa no dol
si veieu més bones cares.
A les voltes de Nadal,
signaré una amnistia
amb el veí del carrer.
Com m’agrada quedar bé,
estrenaré una camisa
que m’he comprat de regal.
Epigrames (CXL)
01 Febrer, 2024 08:40
Publicat per jjroca,
Epigrames
La mare demana:
un fill ben plantat,
no li han dut encara,
no feia bondat.
Discutint
amb el meu gos,
si glatim,
plorem tots dos.
Amb sis hores
al desert,
un camell,
de poc, es perd.
Entre misses
i cançons,
venen rialles
per a tots.
He provat
de badallar,
però l'ase
també ho fa.
Les campanes
de l'entorn
només planyen
amb els tocs.
La més maca
de les flors
mai es cansa
de ser al bosc.
Mai demano
per a mi:
més que pa
i un rajolí.
He tombat el peix
dintre la paella
i he vist com creix
la gana ferrenya.
Amb quaranta
diputats,
parlem massa
i anem errats.
No empro la nit
en haver alegria
ni la vida em crida
a volar eixerit.
En el regne
no hi ha rei,
va concebre
nova llei.
Petitet com soc
ploro una mica
per haver una vida
viatjant entre llops.
Na Joana
diu que prou,
vol la nata
sense ou.
Ni a la casa
del veí,
endevino
qui és més ric.
Quan el núvol
vol consol,
plora un xic
i torna el sol.
A la casa
de ponent,
és on dormo
de valent.
No demano
per menjar
per si em donen
només pa.
Amb la gana
que jo tinc
en són cent,
en mengen cinc.
Per a cloure
aquest negoci,
el millor
és cercar soci.
Passen els dies
de la tempesta
i torna el sol
per a fer festa.
Com l'estimo,
li diré
que fadrina
està més bé.
Com havia
molta sort
no sabia
que era mort.
Em fa gràcia
aquesta gent,
menja, parla
i no se sent.
A la casa
del costat,
fins el vi
és més barat.
Poques roses
del jardí,
tenen ganes
de ser allí.
Aprofito
quan ve el vent
per a gronxar-me
de valent.
A l'escola de la vida i set poemes més
29 Gener, 2024 16:52
Publicat per jjroca,
Poemes
A l’escola de la vida
A l’escola de la vida,
marona, no hi vull entrar;
poc m’agrada la fatiga
quan no aplega ni a fruitar.
Les planes es fan muntanyes,
el mal peix és bacallà;
aprendré a claudicar
a l’enginy i a les pensades.
A l’escola de la vida,
ni el mestre està present
perquè diu que ha angoixa.
La gran dama es torna coixa
perquè xafa malament
quan passeja sense mida.
És disbarat
Ben pendent del sacrifici
per a ser bon vilatà,
he après, deixeu-m’ho anar,
aquest innombrable ofici.
Cercador de desventures,
captaire de fugissers;
he deixat matalassers
malvenen llurs feridures.
De ben jove, desenfeinat,
he de procurar la menja,
la cullera i un bon plat.
Diria que és disbarat
claudicar per la revenja
que demana el veïnat.
En Jesús dalt de la creu
Sent cansat de bon matí,
he demanat, a en Jesús,
que m’ensenyi el bon ús
de viure sense glatir.
Amb un parell de miracles,
passaria a ser diví;
de l’aigua, vull treure vi,
no estic fet a les mal dades.
En Jesús dalt de la creu
com sospira entre dolors
per no trobar altre deixeble.
Com plora per ser maldestre
i no triar, entre tots,
un que pugui fer d’hereu.
Em cal saber
Escric així: amb aires de tendresa
quan la fotesa ni porta encís;
en el reclau, sorrut, del paradís
escolto el vent, em guanya la peresa.
Puix tot és clar i s’allunya la boira
a terres baixes guanyades per l’oblit;
algú dirà que pobre he partit:
el pensar fluix, la manca de cridòria.
És el meu cor un presoner salvatge
qui beu quan pot i no demana pa
en aplegar els dies de gran festa.
Em cal saber que regna la tendresa
quan manquen hores per a fruitar
de solituds i de perduts mestratges.
Aquell dimoni
En l’ambició virtual de cada dia,
he posat hores de pena i de coixí;
en mes batalles, no trobaré enemic
ni aquell vell temps on regni gosadia.
Més endavant, s’acaben els misteris
i els lladregots recerquen un palau;
m’agrada el lleure i la fugida em plau
per a obtenir el goig de l’encanteri.
Els pobrissons com dormen a la plaça
i la campana comenta al campanar
que vol anar al reclau del silenci.
El vell mossèn demana que, ara, pregui
per tal de veure si, avui, puc matar
aquell dimoni tan lleig i mala traça.
Dies profitosos
Doneu-me pa per a posar al sarró
puix vull anar a raure en el cim;
en el Montsià, el regne és dolç i prim
on manta ocells van demanant calor.
Però és hivern i quatre flocs li cauen
d’aquella neu tan destra en prendre fred;
soc, com diria, aquest heroi discret
qui menja un poc mentre altres bramulen.
No n’estic fet a dies venturosos
on el mestral callat, de nou, s’avé
a enfilar-se oblidant les presses.
Deixeu-me dir: No vull bastir necieses!,
puix l’avenir dirà que és el darrer
per a gaudir de dies profitosos.
Els meus amics traïdors
Els meus amics traïdors,
cansats de ma misèria,
envien la platxèria
per fer-me els honors.
I tot esdevindrà
una manca de força;
faran el que no toca:
des d’ara fins a demà.
Com he d’escapolir,
emprendre el camí ral
sense un bell aturar-me.
De fet, ni puc queixar-me,
dessota d’un fanal,
fins que es faci nit.
Quaranta queixalades
Quaranta queixalades
i no puc empassar
el somni que, demà,
m’oferiran debades.
Com tot és portar presses,
m’acullo al més forçut;
el treballar no puc,
em manca la feresa.
Quaranta queixalades
i, tot, serà a punt
quan aplegui nostramo.
En temps, com li demano:
les sopes amb bon gust;
ni dolces ni salades.
Si algun dia aplego a ric i set poemes més
21 Gener, 2024 09:36
Publicat per jjroca,
Poemes
Si algun dia aplego a ric
Caminant sense camí,
vianant sense drecera;
he venut la nit sencera
per un ram de gessamí.
No li cantaré a la mossa
perquè el pare està pendent,
és un pobre innocent
qui demana bona bossa.
Els doblers que, ara, tinc
estan a punt de volar
quan aplegui a la taverna.
Amb la carta que m’espera
estic a punt per somiar
si algun dia aplego a ric.
Un dels tres Reis
A la porta de l’església,
he trobat un dels tres Reis;
em diu que cerca un Josep
per a fer-li una ofrena.
Així fou que em deturà
per a veure la trobada;
mitja nit la vaig passar
mal dormit, amb mala cara.
Quan van aplegar altres dos,
començà el desconcert
i anàrem cap a l’estable.
Si es produí el miracle;
va ser, del tot, ben discret,
encara no sé el com.
Portant sa creu
Em plau saber,
amics de l’encanteri,
que és un misteri
aprendre a ser.
La vida és
aquest nostre escenari,
hi haurà un calvari
on guanyar fe.
I anem, arreu,
passant les hores toves
vora del foc.
Afora, és fosc
i passen massa homes
portant sa creu.
M’agrada el cloure
M’agrada el cloure
silenciós de cada dia
quan el sol grimpa
i cau de sobte.
És, a la fosca,
quan l’home cerca
sentir qui prega
i fuig d’escola.
M’agrada el cloure
de llevar-me d’hora
per veure el món.
En un segon
és la mossa qui troba
on caldrà seure.
Complir el manament
En comptades ocasions,
he sentit les esquelles
sorollar entre tenebres
al de dalt dels alturons.
Allí, on Montsià diu,
sense recança,
que voldria una barca
i anar pel riu.
Però aquest moviment
no està permès
i no es pot moure.
Li he demanat que vole
i s’ha compromès
a complir el manament.
Paraules dissortades
De paraules dissortades
en porto el sarró ple,
les he trobat al cafè
feinejant entre les taules.
De pobres vinguts a rics
n’he trobat una dotzena;
la resta, renoi, com crema,
ha de ser un mal antic.
Al carrer de l’enyorança
és on viuen els records
qui s’enlairen a les golfes.
Més bé buides estan totes,
només els resten les pors
i una memòria qui enganya.
Viu al seu desert
La primera primavera
li arribà als quaranta anys,
és un home prou estrany
qui ni millora ni crema.
Encara té una capsa
on guarir tots els records,
de segur que estan tots
esperant eixir de casa.
Una núvia va tenir,
ella ni se n’adonà
perquè era molt discret.
Avui, viu al seu desert
que deixa per a anar a cercar
un somni a qui maleir.
No sé si ho acomplirà
He demanat, al bon Rei,
que em lliuri del sacrifici;
escriure ha de ser vici
no encomanat a cap llei.
Passejar, prenent el sol
en una tarda lleugera;
és gaudir sense l’espera
d’haver pena ni condol.
He demanat, al bon Rei,
una mica de fortuna
i la dèria del saber estar.
No sé si ho acomplirà
perquè vol marxar a la lluna
per si troba algun servent.
Poemes curts (CXXXIX)
13 Gener, 2024 19:38
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la lluna,
vull anar
per si una
es vol casar,
minsa fortuna.
Com la fera
és per a mi,
la peresa
em diu que sí,
després es queixa.
Mai demano
per anar
si proclamo
que no n'hi ha:
ni rei ni amo.
Na Maria
del meu cor
duu alegria
fins i tot
quan neix el dia.
Massa hores,
sense nit,
són tan bones
quan el llit
plora per totes.
Com espero
haver son
ni em queixo
de la por,
de poc l'enceto.
En mon desert
no hi ha paüra
i tot es cura
estant despert
a la natura.
Com m'agradaria,
un cop cada mes,
haver l'alegria
d'un futur incert,
coses de la vida.
En el regne
de l'oblit,
no ha setge
a l'enemic,
l'haurem de rebre.
A la casa
de l'incert,
qui no passa
tot ho perd:
el poc i el massa.
Al corriol
de la virtut,
massa sol
es torna mut,
sense condol.
Estimar, l'estimaria
qui hagués força diners
i fóra tal gosadia
que, enmig de l'interès,
una joia oferiria.
Com demano
per entrar
i l'enganyo
com es fa,
mentre el planyo.
Una mossa
està per mi,
m'il·lusiona
perquè sí,
és molt marona.
Us comento
d'amagat
que em queixo
de bon grat,
mentre desperto.
A la guerra,
sense pau,
cau per terra
el gran palau
o bé s'esguerra.
Miraré
de fer bondat,
menjaré
només un plat,
però ben ple.
A la casa
del valent,
el que passa
no se sent
almenys encara.
Com demanaria,
per poder ser ric,
almenys una vida,
haver enemic
de nit i de dia.
Com no ploro
pel matí,
sempre ho provo
en fer-se nit,
glatir, ho enyoro.
A la porta
de ponent,
una morta
va dient:
Estic absolta!
Amb les roses
del jardí,
fa revoltes
un mesquí,
està per totes.