Epigrames (CXLII)

01 Març, 2024 05:02
Publicat per jjroca, Epigrames



Massa cases
sense son
són irades
per tothom.


Na Maria
es vol casar,
però el dia
ni se sap.


Sense pressa
parla el vent,
quan acaba,
ni se sent.


Al carrer
de les comandes,
has de saber
al temps que passen.


Una mossa 
viu amb mi,
me l'estimo
perquè sí.


Una flor,
sense jardí,
és amor
sense destí.


Amb les pedres
del camí,
els valents
es fan coixins.


A la casa
de l'enyor,
no hi ha taula
per a tots.


Quan la mossa
es vol casar,
mai demana 
pel menjar.


A la casa
del record,
massa llana
i poc cotó.


Si m'empipes,
et diré:
que ni penses
ni ho entens.


Quan demanin
per volar,
que no em planyin,
me'n puc estar.


Una roda
porta el món,
volta i volta 
ni sap com.


Són les pedres
del camí
les qui callen
cada nit.


La lluna volia
festejar amb el sol,
ell ni la sentia
quan tot era un plor.


Sense ganes
de manar,
callo i somio
fins demà.


Una rosa
ja m'ha dit
que fa nosa
prop del llit.


Na Joana 
va a la font,
ben mudada,
amb dolç cor.


Com m'estima,
li diré
que, anar a plaça,
està prou bé.


A la casa
de la creu,
n'entren cinc,
en mengen deu.


Com m'estima
de valent,
va a la plaça
i ho va dient.


Per si em costa
prendre el son,
porto pastes,
vi i rom.


He demanat,
a primera hora,
tornar a l'escola
sense haver d'entrar.


He comprat 
per regalar:
dues sardines
i mig pa.


Com pregava
per l'amic,
demanava
ser més ric.


Mai demano
per a mi:
menjar poc
i fer patir. 

A la casa
del mai més,
si no entres,
tot ho perds.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Per estranyes raons i set poemes més

22 Febrer, 2024 06:49
Publicat per jjroca, Poemes

Per estranyes raons


De pobres benestants

n’hauré el sarró ple,

però he perdut la fe,

no planyo com abans.

Nostramo era ric

en gojos i encanteri,

es va perdre el misteri

del regne infinit.

Avui, anem a tombs

cercant les meravelles

que no hem de trobar.

Demà, passat demà,

lluiran les estrelles

per estranyes raons.


Begut i sense menja


Begut i sense menja,

m’acosto, amb gosadia,

a trobar aquell dia

galdós de la revenja.

Manta d’empreses vanes

es quedaran per fer,

la taula del cafè

no plora ni debades.

Begut i sense menja,

trobo els dies llargs

i les nit matusseres.

Un ric, qui va a les seves,

em diu que ja fa tard

per tornar a casa seva.


Li pregunto al raïm


Li pregunto al raïm

on ha guanyat l’esperit

qui el farà tornar vi.

Poc que parla amb un amic

i es pensa que me’n ric,

anirem els dos patint.

És nostra mare Natura

qui ens empeny a una vida

sense seny, sense crida,

amb més odi que pas muda.

Li pregunto al raïm

puix em mira i sospira,

és un déu sense cap mida

qui sesteja en el cim.


He treballat per tenir


He treballat per tenir

puix la feina no m’agrada;

a l’amo, faig bona cara,

sobretot, al dematí.

Havent dinat en el tros,

enceto la migdiada;

la taula la tinc parada

per si queda algun mos.

El llaurar com entreté

entre queixes i cançons

i aquell sol qui m’estossega.

He de demanar bestreta

per comprar uns pantalons

i lluir-los al cafè.


Una vella em comentava


Una vella em comentava,

amb paciència infinita,

que no entén cap jugada

ni els gojos ni la crida.

Aquella munió de jovent

al darrere una pilota

que corre, es queixa, vola

i s’enlaira com el vent.

El futbol, li he comentat,

és un deport ben punyent

que provoca espectacle.

Ella diu que, amb tres o quatre,

ja anirien manta gent,

no hi hauria aquell esclat.


Els falta un Natzarè


El batlle diu que la creu

ja està encomanada;

és de fusta, gens barata,

però li han fet un bon preu.

Els falta un Natzarè

disposat al sacrifici;

que treballi, hagi ofici

i assoleixi el paper.

Dels joves que té a casa,

a cap, n’ha convençut

i demana al veïnat.

De moment, ha fet salat,

però hi ha un nouvingut

qui podria obtenir plaça.


Cal marxar


El meu amic cofoi

em porta a l’aventura,

és joia que em procura

un tracte com d’heroi.

Anem a prendre vi,

després a espantar mosses;

cansades ja estan totes

de veure’m més a mi.

Si un dia he de casar,

vull pubilla ben rica

en terres, roba i diners.

Vindran els anys propers

per a encetar la prèdica,

és, llavors, quan cal marxar.


Pecats per confessar


Pecats per confessar,

anar després a missa,

m’estimo més la brisa

qui viatja de la mar.

Em conta aventures

de nobles pescadors,

garlaires, pecadors,

cansats de tantes mudes.

Pecats per confessar

n’hauré una dotzena

d’aquells que són mortals.

Quan vingui el vent de dalt

dieu-li que haig pena

per si calla i se’n va.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXLI)

14 Febrer, 2024 19:25
Publicat per jjroca, Poemes curts

D'aquest monstre

de la nit,

res a sobre

es pot dir,

és molt mediocre.


Doneu-me pa

amb un rajolí

petit d'aquest vi

per a adquirir:

la força d'ahir.


Us voldria

comentar

que l'alegria

esdevindrà

potser algun dia.


Com havia

poca sort,

menjaria:

fava i col,

m'agradaria?


Suposo que saps,

estimada meva,

que no estic al cas

d'anar a la verema

i de viure al ras.


Voldria saber,

un cop cada dia,

si amor venturer

porta a la follia

o al desig primer.


A la casa

de l'Oriol,

qui no mana

es queda sol,

la resta passa.


Com diria

en Sebastià:

L'alegria

em fa vessar

cap altra via!


És ben cert

que el foll demana

estar ben dret,

però hi ha encara

qui prompte es perd.


Na Mariona

del meu cor

diu que prova

amb unces d'or,

però s'estova.


A la plaça estant,

cerco les converses

que es fan i es desfan,

seran coses seves

que se'n van volant.


Poseu-me al davant

la cara feixuga

i dieu-me quan

vestirà nou muda,

ha d'anar elegant.


A la porta

d'en Manel,

quan pregona,

no hi aneu,

és el que toca.


Cantaré

de bon matí,

lluiré:

sol i camí,

aplegaré.


Amb les ganes

de dormir,

veig fantasmes

al meu llit,

hi van debades.


I quan vingui

el gran fred,

vull que tingui

un bon cervell

i no es capfiqui.


Preparat

per a ensenyar,

els dimarts

no he de callar

i prendre part.


He posat

el meu coixí

en un prat

amb un botxí

d'errors culpat.


A la casa

de la por,

qui no mana

no hi és tot,

poc que m'agrada.


Assumeixo

d'amagat

que aplaudeixo

mon fracàs,

després, ho deixo.


Els valents

per l'ocasió

porta el vent

des d'algun lloc,

els va refent.


Com em canso

de somiar

m'esbatano

en aplegar

a casa l'amo.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

He trobat llei i fortuna i ser poemes més

14 Febrer, 2024 19:20
Publicat per jjroca, Poemes

He trobat llei i fortuna


He trobat llei i fortuna

per a fer-me cavaller;

pel matí, surto el primer,

viatjo cap a la lluna.

Després de massa pensades,

hom voldria ser més ric,

però ve el mal antic,

endolcit, per fer mossades.

Olivera, més que vella,

com es mostra prou ufana

per a desfer l’entrellat.

Com pobre havia estat,

cerco cove en una altra

per a eixir de la tenebra.


A casa del cigronet


A casa del cigronet,

ningú demana maduixa,

sols demanen una cuixa

posada en un plat ben net.

Captaires i lluitadors

voldrien fer una menjada

d’aquelles de l’afartar.

Com el sol no vol anar,

diria que el peix agrada;

no volen aturadors.

A casa del cigronet,

a l’hivern, s’ha fet l’estiu;

dintre l’olla tothom riu

i es mostra el poc seny.


El gra sembrat


El gra sembrat

i tot és meravella,

haig una estrella

dalt del terrat.

Les nits s’escurcen,

un vent gasiu penetra;

gruny la finestra,

les portes cruixen.

El gra sembrat,

esmolo la corbella

sense aturar.

Com vull anar

a veure una rosella,

vindrà més tard.


És possible


Com la mare entossudida

en pensar i posar l’olla;

és la feina de per vida,

mal pagada, plena d’ombra.

Com el pare, remugant,

va llaurant dessota el sol;

voldria guanyar i no vol

un ruc qui no li fa cas.

El minyó assegut a taula,

entre llibres i llibreta,

va enllestint els quatre deures.

Quan s’ajeuen, volen creure

que, si demanen la festa,

és possible i l’hauran.


Pescador de vida llarga


Pescador de vida llarga

com, avui, aplega al port;

no l’acompanya la sort,

la fortuna ni s’atansa.

La pesca, diríem, és

una lluita i una joia;

el peix fuig puix no li prova

acostar-se a la ret.

La barca, de tant anar,

s’ha tornat un xic mandrosa

i ni gosa de cantar.

Quan s’acosta un dia clar,

hom confia en no fer nosa;

al capdamunt, ve el guanyar.


Anem ensems


És quan llavors

s’esmerça la paraula,

es para taula

amb bons records.

Anem ensems

a raure entre fulles,

no fem abruptes

mentre podem.

Al clar país

sense pluja ni núvols

ni dies rúfols

mancats d’encís.

I tot serà

fins a demà.


Calleu, si us plau


El vent, la pluja,

una ombra matussera;

anem, sense esma,

mentre es dibuixa

un paisatge gris;

no hi ha encís

per a trobar

un nou demà.

I res s’escau,

la vida ha de seguir

per camins amples;

tres quarts de quatre

i encara he de dormir,

calleu, si us plau.


Vingué el desert


Com un servent,

estripo la cridòria,

dolça memòria

que em va perdent.

En altres temps,

quan el camp feinejàvem,

fèiem parada

per un moment.

Com l’amo reia,

tot era gras

i el bon cabàs,

del tot, s’omplia.

Vingué el desert

i restà despert.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXLI)

14 Febrer, 2024 19:15
Publicat per jjroca, Epigrames



Una casa
enmig del bosc,
havent gana
ho té tot.


Un novembre
escanyolit
ni té casa
ni té abric.


A la casa
on hi ha dos reis,
ja no hi caben
els camells.


No demano
per a mi
més que seure
al dematí.


Com haig pressa
per ser rei,
trec l'enveja
i poso llei.


L'alegria
del matí,
la traginava
la nit.


Massa gana
i poca son,
com l'infern
ja és a prop.


Amb quaranta
solucions,
els dolents
es van fent bons.


Una jove
ha demanat,
que la provi
d'oblidar.


Una truita,
amb poc pa,
és fàcil
d'ensarronar.


Si m'estima,
li diré
que, quan parla,
ho fa molt bé.


El gegant dormia
somiant en regnar,
com ho té ben clar:
És una enganyifa!


Manta hores
del matí,
volen totes:
el dormir.


Com m'agrada, 
en ser hivern,
la neu blanca
sense fred.


Com demano
per dinar,
el meu sol 
diu que se'n va.


Una bona
solució:
Menjar força,
pair-ho tot.


Mentre dormo
pel matí,
la fermesa
es riu de mi.


A la casa
del pagès,
només plou 
un cop al mes.


En els riures
de les flors,
veig les dèries
dels amors.


Si em convida,
li diré
que, si paga,
queda bé.


A les voltes
del corriol,
les roselles
volen sol.


Per anar
a dinar bé,
caldrà gana
i diner.


El tren passa
per la vall
sense fer 
escarafall.


Una menja 
i en tinc prou,
una truita 
amb vint ous.


A la casa
del barber,
prendré el pèl
li estarà bé.


Massa gana
i poca son,
meravelles
d'aquest món.
 

No hi ha hores
sense crit 
ni revoltes
sense nins.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Li faria mil rondalles i set poemes més

10 Febrer, 2024 07:26
Publicat per jjroca, Poemes

Li faria mil rondalles


Na Mariona del meu cor

més que espera, desespera;

només va ser una promesa

d’un mosso sense cap dot.

El seu pare li digué

que no era un bon partit;

com va perdre l’esperit

i en fadrina esdevingué.

Li faria mil rondalles

si, amb mi, es volia casar;

però ni tan sols ho gosa.

Cada no de sa resposta,

la porten al badallar

i a somiar ben debades.


És la pau d’aquest gran fred


És la pau d’aquest gran fred,

qui m’acosta al cementiri;

des d’avui, beuré per vici

un vi negre de bon cep.

Una mossa em comentava

com borratxo no em vol;

que la festegi un mussol

d’aquells qui fan mala cara.

En la pau d’aquest gran fred,

faré casa al fumeral

amb una branca feixuga.

Car la ment és tan poruga;

he de posar-me, si cal,

dues mantes i a cobert.


Una mosca em contava


Una mosca em contava

que, en arribar l’hivern,

mai posa al descobert

ni les ales ni la cara.

Ben endins del fumeral,

els somnis són més lleugers;

el voler eixir es perd,

la frescor li farà mal.

Una mosca em contava

que, a la vora del mosquit,

és una mossa galana.

No fa més d’una setmana;

comentava que, a la nit,

ser a l’infern, li agradava.


El cor eixut


El cor eixut i llarga la feblesa,

són massa anys per a haver futur,

escric així: dolgut, sense fermesa;

mirant el cel i descobrint un mur.

No haig res més que pobres melangies,

un to altiu que ha abaixat el cap;

no haig ni ganes de fer un disbarat,

anar enllà en trobar altres vies.

La nit és llarga i curta la temença

de trobar un xic de plata o de tresor

per a obtenir, avui, els beneficis.

No he de cercar els altres sacrificis,

aquells que acaben el dia de la mort

quan l’agonia es vesteix de gravidesa.


Per poder riure


Us cal saber,

amics de la fortuna,

que enllà la lluna

resta més cel.

Que els somnis són

per a anar fent

i tinc present

com roda el món.

Us cal saber,

amics de l’encanteri,

que hi ha misteri

enllà la fe.

I vull pervindre

per poder riure.


Es va perdent l’interès


Com demana la temença:

El millor és fugir de pressa!

Perquè ogres i fantasmes

en trobareu per arreu;

uns basteixen una creu,

d’altres ploren ben debades.

És a l’hora primera

quan, sovint, ens abandonen;

si hi ha llum prou que no tornen

fins que el vespre ve a la seva.

I la vida talment és

un camí que fa pujada;

com la costa es fa pesada,

es va perdent l’interès.


Ploren els manats


En el palau reial;

comtesses i princeses,

van recordant promeses

que un dia van fer mal.

Dormint als alturons,

ben lluny de les tenebres,

arriben malifetes

per a afeblir tothom.

La vida ha de seguir

mostrant les ambicions

dels homes qui es fan grans.

Els pobres vilatans,

de poc han de gaudir,

quan ploren els manats.


Caire lliurador


És una empresa vana

portar a coll-i-bé

els somnis que, també,

la impotència proclama.

Nosaltres, els vençuts

no volem ni bandera;

em plau seure a la fresca

quan venen temps eixuts.

Els vespres de tardor

seran ben fets a mida

per a nobles vianants.

Les catifes semblants,

aquell vent que s’enfila

amb caire lliurador.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

El vell savi s'enfada i set poemes més

06 Febrer, 2024 15:05
Publicat per jjroca, Poemes

El vell savi s’enfada


Un savi saberut

em contarà el secret:

Com podrà un homenet

arribar a ser un ruc?

Un llibre de mil planes

em tocarà, de fet, llegir

en dues o tres setmanes.

Car m’agraden les baldanes,

les quatre he de fregir

per a gaudir de menjar-les.

No he passat de la plana

perquè vingué una mosca;

dues setmanes de fosca,

el vell savi s’enfada.


Humans de tota mena


Demano el gran somiar

voltat de l’encanteri,

la vida és un misteri

de prendre i no acabar.

Humans de tota mena

demanen a l’engròs,

ens queda algun talòs

que es queixa si no pena.

Els altres, endavant

i passen al darrere

per tal de guanyar un son.

Les sopes amb un ou

oblidant que hi ha un setge

per a cada viatjant.


En mon petit país


En mon petit país,

les portes són obertes,

prou lluny de malifetes

i olor de romaní.

Allí, en el sotabosc,

els caragols com dormen;

les fulles s’esvaloten

en veure eixir el sol.

En mon petit país,

ningú demana un regne

on encabir un rei.

Contents amb verd herbei,

tenim cura del fetge

quan demanen anís.


Li fa mala cara


Amb quatre diners,

vaig a la taverna;

la senyora es queixa

en acabar el mes.

Haig un fill mediocre

en gran estudiar,

diu que mai voldrà

deixar de ser pobre.

La núvia el demana,

dilluns i dijous,

per a fer festeig.

El tracta de lleig,

de l’haver pocs sous;

li fa mala cara.


No podré eixir de casa


He deixat que aplegui el temps

al racó de melangies,

porto ja més de tres dies

demanant a tots els vents.

Quan el vent bufarà fort

no podré eixir de casa,

escalfar-me com m’agrada

mirant com crema algun tronc.

Al fumeral, quatre mosques

com demanen festa grassa

quan s’enceta el carnaval.

Treballar ha de fer mal

i, a l’hora de la desgana,

és millor jaure a les fosques.


Sentinelles de l’avern


Sentinelles de l’avern

vigileu els condemnats;

de pobres, no em vull cap

puix tenen el cap ben verd.

Quan els rics em conviden,

ni goso de contestar;

és millor deixar-ho anar

al reclau on tots sospiren.

Sentinelles de l’avern

que no es queixi el bon ca

i se’n vagi a cercar menja.

Doneu-li un all, la ceba

o un bon tros de bacallà

perquè si la gana el perd.


Dintre el formiguer


La formiga endevina

quan aplega blanca neu,

no ho voldria, però creu

que l’eixir ni la convida.

Allí, dintre el formiguer,

els somnis seran lleugers;

no vol viatge i es perd

el desig de ser a l’hivern.

A la fi, com donen tots:

els alturons i la plana

al dessota un llençol blanc.

Demanen, més endavant,

que es faci la filigrana

quan s’allunyi més el sol.


Com havia massa fred


Com havia massa fred,

he anat a la botiga;

necessito, de per vida,

una manta per a l’hivern.

El botiguer em posa a prova,

vol saber quant vull pagar,

quatre diners deixo anar

i em ven manta de roba.

Com la llana era bona,

n’he comprat vuit pams i mig

per provar de traure el fred.

Vent valent la força perd

i, després d’un dia i nit,

he conservat gana i bossa.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXL)

01 Febrer, 2024 09:25
Publicat per jjroca, Poemes curts

Com havia

pocs queixals,

menjaria,

entre bondats,

una amanida.


Les paraules

van al tros

i quan cauen

fan remors,

han de ser parques.


No han de venir

els dies més llargs

per poder-me dir:

Hauràs de pregar

o creure'm a mi.


Mentre aplega

la dissort,

vull la festa

per si pot

portar disfressa.


Una jove

em regalà,

en un cove,

l'endemà,

però soc pobre.


Com hauria

de saber

que vindria

un matusser

a portar alegria.


Mai em canso

de mirar

quan hi ha amo

per a trobar:

moments d'esbarjo.


A la plaça

de la font,

mai es cansa

el dolç amor,

però, algun cop, passa.


Com em deia

en Rafel:

Cada joia

duu sa mel

o se la troba!


Pensaria

per pensar,

tornaria

al demà

per si ho sabia.


Amb quaranta

solucions,

qui no planta

mil raons

enmig la plaça?


A la casa

dels benestants,

cada planta

és un enciam,

però amb més traça.


Us comento,

d'amagat,

que em sento

amistançat

i ho lamento.


Manta roses

del jardí

parlen totes

mal de mi,

són unes llosques.


I quan vingui

el vent de dalt

que li parli

al pardal

o l'amoïni.


És quan viatjo

pel desert

quan demano

un xic de verd,

però es perd.


Mai comento

d'amagat

si demano

fer salat

en veure l'amo.


En el regne

de les flors,

cada heretge

ha sa por,

ni li cal metge.


Suposo que saps,

estimada meva,

que tres maldecaps

ja cerquen lluerna

en terrenys ingrats.


És quan plora

al dematí

quan em dol

perdre el coixí,

s'assembla a l'or.


En aquesta

situació,

qui no resta

no ha por

ni feblesa.


És quan menjo

pel matí

quan espero

passar nit

i, després, prego.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

El llapis i set poemes més

01 Febrer, 2024 09:23
Publicat per jjroca, Poemes

El llapis


El llapis diu,

cansat de sa misèria,

com guanya dèria

mentre escriu.

Em mira així

amb seny empresonat

i fa bondat

esperant la nit.

Ha de dormir:

cansat, ben estirat,

esperant un nou dia.

Algun cop crida,

sembla que l’he deixat

amb pocs amics.


Deixar la cleda


Si porteu el seny

us deixo una capsa

de cartró, ben ampla

per si, amb algú, reny.

Els pobres fantasmes

van en processó,

que Déu els perdó

si venen maldades.

La vida es refreda

amb el pas dels anys

i l’anar perdent.

No soc innocent,

però em sento estrany

en deixar la cleda.


No vull fer mitja part


En el regne perdut,

on ha restat l’estrella,

s’escola la tenebra

qui va donant ensurt.

Allí, els homes bons

encaren la jornada,

amb la ment esberlada,

anant per mil racons.

No he de pertànyer més

a velles fantasies

on manta alegries

s’allunyen sense fe.

Com poc em queda grat

ni vull fer mitja part.


A prop del paradís


El meu amic dimoni,

parlant de sant Antoni,

diu que ha perdut la fe.

Les mosses tan formoses

entre milers de roses

demanen un cafè.

Res més em queda clar

per poder-me trobar

amb minses alegries.

He de saber esbrinar

qui em voldrà enganyar

la meitat dels meus dies.

Com vaig cercant l’occís

a prop del paradís.


Un deu em posarà a prova


A darreries d’any

com vaig comptant afanys

i dies profitosos.

He trobat els diners

venent els meus volers

captius i melangiosos.

La lluita m’ha donat

un punt per fer una part

i recollir desfetes.

Soc pobre cavaller

i, de vegades, també

voldria anar de festes.

Més tard o més bé d’hora

un déu em posarà a prova.


Els gestos endevinen


Paraules sense encert,

somriures incompresos,

els ponts seran malmesos

per manca d’interès.

I tot ha de seguir

en un estat confós,

el nuvi i l’espòs

ben poc hauran de dir.

Perduts ja massa afanys,

els dies s’eternitzen

i venen parques nits.

Ben buit haig l’esperit

i els gestos endevinen

com m’han fruitat els anys.


Soc un pobre pidolaire


Soc un pobre pidolaire

capficat en no sé què,

com hauré perdut la fe

perquè em sento rondinaire.

Al racó del desencís,

he posat seny i fortuna;

ni m’enlairo com l’escuma

ni em deleixo en ser precís.

Cada dia és un llegat

per on passa l’abundància

sense poder-se aturar.

El blat que no he de sembrar

és millor que sigui a casa,

a les golfes, dintre un sac.


Poseu oli en el cresol


A les voltes de Nadal,

qui demana haver fred?;

poseu palla a en Jesuset

que, per massa, no fa mal.

Com les nits han de ser llargues,

poseu oli en el cresol

puix la despesa no dol

si veieu més bones cares.

A les voltes de Nadal,

signaré una amnistia

amb el veí del carrer.

Com m’agrada quedar bé,

estrenaré una camisa

que m’he comprat de regal.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXL)

01 Febrer, 2024 08:40
Publicat per jjroca, Epigrames



La mare demana:
un fill ben plantat,
no li han dut encara,
no feia bondat.


Discutint
amb el meu gos,
si glatim,
plorem tots dos.


Amb sis hores
al desert,
un camell,
de poc, es perd.


Entre misses
i cançons,
venen rialles
per a tots.


He provat
de badallar,
però l'ase
també ho fa.


Les campanes
de l'entorn
només planyen
amb els tocs.


La més maca
de les flors
mai es cansa
de ser al bosc.


Mai demano
per a mi:
més que pa
i un rajolí.


He tombat el peix
dintre la paella
i he vist com creix 
la gana ferrenya.


Amb quaranta
diputats,
parlem massa
i anem errats.


No empro la nit
en haver alegria
ni la vida em crida
a volar eixerit.


En el regne
no hi ha rei,
va concebre
nova llei.


Petitet com soc
ploro una mica
per haver una vida
viatjant entre llops.


Na Joana
diu que prou,
vol la nata
sense ou.


Ni a la casa
del veí,
endevino
qui és més ric.


Quan el núvol
vol consol,
plora un xic
i torna el sol.


A la casa
de ponent,
és on dormo
de valent.


No demano
per menjar 
per si em donen
només pa.


Amb la gana
que jo tinc
en són cent,
en mengen cinc.


Per a cloure
aquest negoci,
el millor
és cercar soci.


Passen els dies
de la tempesta
i torna el sol
per a fer festa.


Com l'estimo,
li diré
que fadrina
està més bé.


Com havia
molta sort
no sabia
que era mort.


Em fa gràcia
aquesta gent,
menja, parla
i no se sent.


A la casa
del costat,
fins el vi
és més barat.


Poques roses
del jardí,
tenen ganes
de ser allí.
 

Aprofito
quan ve el vent 
per a gronxar-me 
de valent.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 ... 177 178 179  Següent»