El llegir i set poemes més
05 Maig, 2024 07:49
Publicat per jjroca,
Poemes
El llegir
L’aventura de saber
no haurà hora ni té mida;
quan la pensa està amanida,
al bon cap li feu saber.
Com ell anirà al davant
o, si li plau, al darrere;
no poseu ni all ni pebre
puix ho trobareu picant.
Enceteu el llibre nou,
ben a prop de la finestra,
per si cerqueu un bon llum.
El llegir és gran costum
i la joia es manifesta
quan el temps prou es reclou.
Sentir l’amor
Sentir l’amor i ser galant
en descobrir una poncella,
no li heu de dir com és de bella,
puix mira envers i prou que ho sap.
Pujar al cavall, recórrer el món
per conquerir el gran castell,
trobar el goig de fer-se vell
sense oblidar ni un dels records.
I batallar, en cent batalles,
per a tenir nova fortuna:
una gran cambra on reposar.
Venir la nit, sense aturar,
per a gaudir d’aquella engruna
de l’esperança que es pot copsar.
Gran fama
Surt el sol
i en tornen quatre;
mig beguts,
del tot callats.
Han de fer un disbarat
i retrobar els ensurts
a la vora del vell catre
on han bastit un tresor.
Les begudes que demanen
ningú les voldrà pagar
puix diuen que són molt cares.
Poca festa si és debades
i tots fugen, està clar,
al castell de la gran fama.
Posarem dues cols
Camins que he trepitjat,
desitjos sense fi;
com espero la nit
per a rebre dos plats.
La gana es fa ferrenya
quan no hi ha el berenar,
el dejuni és prou clar:
vingué a la primavera.
Hem de lluir la roba
ben farcida de flors
i estreta en desmesura.
Si la gana no atura,
posarem dues cols
tot ballant dintre l’olla.
Aventures i dissorts
Prop la porta de la casa,
he posat vella cadira;
la tarda esdevé tranquil·la,
poca gent que ve i que passa.
Amb un llibre a la mà,
enceto les hores dolces,
les he demanat quasi totes
fins a l’hora de sopar.
Aventures i dissorts
van posant-se, a les ratlles,
sense fer-me massa cas.
Nostre heroi no té ni nas
i va perdent, mig debades,
entre juguesques i pors.
El llum ja es tanca
La princesa s’ha vestit
com si tocara el casar,
no aplegarà cap marit
perquè el drac no el deixarà.
Aquest drac ja es fa vell
i voldria tendra carn;
com li falten dues dents,
massa sopa ha de menjar.
La lluita està servida
quan arriba el cavaller
amb espasa, escut i llança.
Com que el llum ja es tanca,
la batalla és el primer;
després, veure’m qui convida.
El meu orgulll
Mitjançant el meu orgull,
vull tornar a la infantesa;
quasi havia la promesa
d’avançar sense l’escull.
Mariner, bon mariner,
no podré pujar a la barca;
quan es mulla per la traça
de viatjar pel nou paper.
Em llevava pel matí
per a jugar amb les formigues
qui traginaven el blat.
Quan féiem la mitja part,
les tenia per amigues
a la vora del coixí.
Quasi els podré dir
Quasi els podré dir,
als monstres de la sort,
com és de gran la por
quan m’allito a dormir.
Allí, es reuneixen
amb fúries i fantasmes;
engeguen les proclames
i criden prou i es queixen.
Quasi els podré dir
que vaig cap a l’infern
per a trobar fortuna.
De gràcia, ni una engruna
i passo prou despert
per territori amic.
Poemes curts (CXLVI)
01 Maig, 2024 07:02
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la casa
de l'Enric:
xocolata
i pa de pessic,
cada setmana.
Quan la lluna
posa el son,
cada engruna
ha el seu món,
una nit bruna.
Em comenta
el meu patró
que la pesca
és de debò,
sempre de gresca.
Quan la mossa
es riu de mi,
prenc la bossa
i el camí
i tot alhora.
Aprenent
de mentider:
anar perdent
sense cap fe,
ben lentament.
Quan anava
a l'infern,
demanava
a en Llucifer,
mai el trobava.
Amb la gana
d'ésser viu,
cerco casa
i trobo el niu,
és la gran paga.
A la barca,
el mariner,
vol ser a casa
fins després
que la mar parla.
En el lloc
de la virtut,
poso el foc
i l'ésser mut,
aturo al sot.
Les comandes
són així,
van per randes
i coixí,
el dormir debades.
A la casa
del corriol,
va la fada
a prendre el sol,
prompte es cansa.
Com m'havia
de casar,
cercaria
l'endemà,
prop del migdia.
És el vent,
quan fa menar
a la gent,
qui vol pensar
i anar perdent.
Vull constatar
puix m'agrada el lleure
més que el treballar,
així no es pot creure
que canviï demà.
Com havia
de bregar
mai sabia
arribar
ni ho pretenia.
Porto dies
a l'infern
amb les dèries
de no ser
en altres vies.
Al desert
dels sentiments,
mai es perd
trobar encerts
d'estiu a hivern.
A les voltes
de Nadal,
vénen totes
al corral,
velles i joves.
Amb la gana
que jo tinc,
per cada capsa,
en vull cinc,
menjar m'agrada.
Una jove
em demanà,
però, pobre,
no em donà
ni riure ni ordre.
A la caseta
del bosc,
hi ha prou crema
en el foc,
no hi ha massa llenya.
Com espero
aplegar
on no m'erro
a l'endemà,
massa que ho prego.
Aventures de pena i goig i set poemes més
01 Maig, 2024 06:46
Publicat per jjroca,
Poemes
Aventures de pena i goig
En el record de la infantesa,
on massa dimonis resten adormits,
m’agrada el soroll feixuc dels amics
qui demanen vici i manta buidesa.
Anem, ben plegats, a cercar la joia
de córrer una estona al davant del pagès;
és un home vell, foll i mig corprès
quan l’ensarronàvem amb gràcia cofoia.
Les butxaques plenes d’ametlles i nous
per tal de berenar dessota d’un arbre
i contar estrebades de joves herois.
Són les aventures de pena i de goig
que es van enfilant fins que arribi el jove
i ens posi ben tristos per plorar ben tous.
Pertanyem als miserables
Na Mariona comentava
que, un dia, em va estimar,
però l'aplegar a l’altar
és matèria delicada.
Massa anys i som fadrins
sense ganes de fruitar,
de poder-nos allitar
i aconseguir haver fills.
Com a concos vells i pobres
no albirem altre passar
per a haver hores amables.
Pertanyem als miserables
quan són a punt d’encetar
altra vida plena i noble.
Va viure enamorada
I la vaca diu al bou
com demana fulla tendra;
en aquesta terra ferma,
massa temps que ja no plou.
Car la vaca porta esquella,
no s’amoïna el ramader;
en segons, ha de saber:
on s’allita?, on s’aixeca?
El bou és massa pesat
i camina a desgrat
sense eixir de la contrada.
A la vaca no li agrada
comentar que, en el passat,
va viure d’enamorada.
Aventures i ocasions
Una rosa i un clavell,
tot parlant des de l’alçada,
van comentant, de passada,
qui és més maca i més bell.
Hores llargues de l’hivern
passen l’estona dormint;
en despertar, a saber quin
serà qui eixirà el primer?
Aventures i ocasions
han de ser de tota mida
per a haver bon encanteri.
Si no demanen que nevi,
l’abella serà amanida
a xuclar tots els racons.
La força com se’n va
La sínia ens duu al record
d’aquell matinar d’estiu,
sentir l’aigua com se'n riu
en pujar als alturons.
El vell ruc, ull tapat,
com s’enfada de vegades;
massa voltes les donades
en aplegar a mitja part.
Tomateres i pebrots,
tots dos faran bona cara;
van vivint l'assedegada
en un racó del vell hort.
I la força com se’n va
demanant altre demà.
Gairebé sembla princesa
Barca vella i mariner
van guanyant els trencacolls;
com no apleguen al vell port,
van somiant com el primer.
Les sardines, mig salades,
el viure enfadats de la mar;
manta excuses per volar
fins aplegar a les pensades.
Mariner, de barca vella,
no cridis pel dematí
mentre arriba primavera.
La vida és una desfeta
i ofegada, amb bon vi,
gairebé sembla princesa.
Pregar a les estrelles
Manta aigua i poc vi,
és el cor qui se n’alegra;
li he cercat una parella
per si s’estranya de mi.
Li demano i no creu
puix diu que soc un cap buit;
com li parlo, callo i fuig
per si trobo algun déu.
Al racó de meravelles,
una núvia vull cercar
qui no vulgui massa cosa.
Els diumenges li faig nosa
per això me’n vull anar
a pregar a les estrelles.
La pausa em fa glatir
Com l’amor que s’endevina
en un reclau del camí,
com m’esguarda pel matí
quan no hi ha vent ni boirina.
Vaig, del tot, atrafegat
oblidant les mil promeses,
les he trobat satisfetes;
a pensar, m’han obligat.
En el regne de l’amor,
ningú demana saviesa
per si se li acut el venir.
Com la pausa em fa glatir
per si es mostra prou entesa
amb un sol qui vol tardor.
Epigrames (CXLVI)
01 Maig, 2024 06:39
Publicat per jjroca,
Epigrames
Quan aplega el fred
a la casa vella,
en el cel, l'estrella
diu que ho té tot fet.
No demano
per a mi:
ni el morir
ni l'haver amo.
L'amor volia
anar a viatjar,
però aquesta vida
no el deixa anar.
Una rosa,
en el jardí,
està sola
quan fa nit.
Pare, quan faci vent
i la mar s'enfadi
potser no m'agradi
anar a cercar peix.
A la casa
del més ric,
falta gana
i sobra amic.
Anirem plegats
a gaudir una estona
del ball d'envelat,
del somrís de noia.
Si demà
toca morir,
ho tinc clar:
He de fugir!
És la mossa,
quan se'n riu,
qui ens porta
el nou estiu.
La mare cantava
des de bon matí,
el reiet mirava,
era ben feliç.
Com, avui,
he demanat:
joia i caliu,
he fet salat.
La més dolça
de les flors,
quan perd força,
és tot un plor.
Amb seixanta
mariners,
qui no balla
no fa res.
I sento com plou
des del llit estant
i la fulla es mou,
cerca l'entrellat.
Quan aplego
pel matí,
ensopego
amb el dormir.
La més jove
vol jugar
i la vella
sola està.
Cinc caminen
per un prat,
quatre es priven
de somiar.
Quan em llevo
de dormir,
ensopego
amb el coixí.
A la casa
d'en Sisquet,
mengen vuit,
en paguen set.
Quan desperto
per la nit,
com em queixo
vora el llit.
Quan em queixo
del veí,
la mestressa
em crida a mi.
Tinc avui
per a dinar:
poc de cuit
i molt de pa.
Si m'estimes
de valent,
les veïnes
ni les sents.
No m'agrada
el dormir
amb tres caps
i un sol coixí.
Ni l'amor sabia
que havia de venir,
va aplegar un dia
des de bon matí.
Car no espero
haver més
que follia
tot el mes.
Les tempestes
del meu cor
són com festes
per a molts.
Doneu-me pa i set poemes més
27 Abril, 2024 07:35
Publicat per jjroca,
Poemes
Doneu-me pa
Doneu-me pa puix porto gana
ben arrapada al meu cervell,
fa massa dies vaig ser poncell,
vaig guerrejar amb una canya.
En ple hivern, pantalons curts
qui, fa molt temps, estrenà el pare,
els va refer la dolça mare
entre silencis i renecs muts.
Doneu-me pa, pa de pagès
d’aquell torrat en forn de llenya
de l’olivera o de garrofer.
Però abans, vull dir primer
que m’amistanço i dono treva
a aquest cos tou qui no sap res.
De sopa, tres cullerades
De sopa, tres cullerades
ofegades amb bon vi;
no estic a les acaballes,
però un déu es riu de mi.
Guerrer vell i sense espasa,
vull lluitar amb els gegants;
són porucs, de poca traça,
han de perdre en tots els camps.
De sopa, tres cullerades
i una sardina salada
al costat d’una tomata.
Les postres les vull, a banda;
en una safata de plata,
dues pomes ben daurades.
Una núvia m’ha triat
Amb un ull bocabadat,
una paciència infinita;
la mare parla, critica,
comenta que estaré casat.
Una núvia m’ha triat
d’aquelles qui van a missa,
ben cregudes de per vida,
de les que han de fer bondat.
És que la mare es fa vella
i, a casa, li faig nosa
quan li trepitjo el fregat.
Em voldria ben casat,
però espero tenir esposa
de les qui arronsen la cella.
Perdut al paradís
Perdut al paradís
entre gràcils poncelles,
espero les tenebres
qui han demanat per mi.
Encara no ho haig clar
de tenir vida eterna,
el cap va a la seva,
no veig el deturar.
Perdut al paradís
escolto veus pietoses
cansades de lloar.
Desitjo poder anar
on no punxin les roses
ni perdin desencís.
El tresor no ho permet
En el palau reial,
he vist plorar el rei;
plora sense remei,
el veure’l, em sap mal.
Voldria haver més fonts,
dues cambres daurades,
repintar les estances
amb dibuixos de flors.
Però diuen els seus
que el tresor no ho permet
i caldrà guerrejar.
Com li plau descansar,
cercarà altre indret
on s’allunyin les creus.
S’encomana
Sant Jordi com s’encomana
a l’estimat Creador;
ha el posat de lluitador,
però avui no en té la gana.
És un drac entremaliat
qui vol el dret de guanyar,
l’any passat va batallar
i perdé ben a desgrat.
La primavera es prepara
per a ser del tot menjada
i pujar, de cop, al cel.
Nostre drac voldria mel
i gaudir una migdiada
sense pressa ni recel.
Una rosa en el roser
Una rosa, en el roser,
complaent, de bona mida
com vol somiar i convida
a una amiga sense fre.
L’abella adelerada
vol assolir la promesa
de prendre com la primera
i guanyar fent mala cara.
Una rosa, en el roser,
la flaire com deixa anar
per si aplega un pretendent.
Un jove, que és ben valent,
diu que es va enamorar
d’una mossa del carrer.
Vol diners
Primavera es desperta
i es posa a badallar,
una jove vol somiar
tot mirant per la finestra.
Ha d’estrenar un vestit
quan s’enceti el nou ball,
només li queda un retall
d’un cotó ben blanc i fi.
Altre temps, va ser llençol
diria que de gegant
en un palau isolat.
Vol diners per a fer mercat
i els parents va demanant;
de moment, ha més bé poc.
Aquesta és la comanda i set poemes més
18 Abril, 2024 03:08
Publicat per jjroca,
Poemes
Aquesta és la comanda
Com m’ha dit l’amable sol,
que està ben tip de nosaltres:
Dels amics, li’n queden quatre,
els altres han fet el vol!
Però és gran el pobrissó
i, demà, tornarà a eixir;
manta homes li han de dir
que no hi ha nova raó.
I, de tant en tant, s’enfada,
com voldria encendre-ho tot,
però el bon Déu l’atura.
-Has de guanyar compostura
i no moure’t del teu lloc!,
aquesta és la comanda.
Pobrissons els vilatans
Al racó del desconcert,
on són vanes les promeses,
a l’hivern, hi ha meravelles,
però es perden amb el fred.
Pobrissons els vilatans
qui han perdut l’encanteri,
com el cor es mostra tebi
quan s’allunyen els encants.
Amb la dèria de la vellesa,
trobo ja el compte fet
per a anar a retre planys.
Sobtadament, els paranys
em parlen d’un homenet
qui, de sobte, s’estavella.
Sempre va a la seva
Primavera és a la porta,
però no la deixo entrar;
com la deixo escalfar
i torrar el que pertoca.
El pollastre, les sardines,
un peix d’aquells de somiar
amb mil gustos per a anar
a vetllar fins a matines.
Però el sol no ha treva
i comença a prendre força
per les planes i les valls.
Sense massa escarafalls,
s’allunya el molt tanoca;
és que, sempre, va a la seva.
He de guanyar la batalla
Amb l’espasa rovellada,
poca guerra he de guanyar;
el cavall voldria anar,
però, ben sovint, es cansa.
M’he llogat a tres castells
per a obtenir la mesada,
la ceba poc que m’agrada,
com l’empasso de gairell.
La poncella més galana
em demana per casar
i gaudir d’un bon palau.
Però com no soc babau,
li he dit que, potser demà,
he de guanyar la batalla.
Em comenta el caragol
Em comenta el caragol,
ben agafat a la fulla,
com la feina ha estar feixuga
aquests dies sense sol.
De tant anar terra enllà
per trobar fulla més tendra,
com s’allargassa la menja
i s’escurça el somiar.
Em comenta el caragol
que demana ser a l’estiu
per poder guarir-se a l’ombra.
De quan en quan, un tanoca,
d’aquells que sembla més viu,
vol menjar-se’l de debò.
Sent home de poca fe
Sent home de poca fe,
al cafè passo les hores;
he de dir que venen totes
amb dèries de no poder.
Els anys no passen debades,
la lleugeresa es perd,
no he de pertànyer a l’encert
de l’eixir de les murades.
Bon amic dels carrerons
on trascola, sense pressa,
aquell temps de la infantesa
qui demana els vells jocs.
Ara, passo i me’n ric
recordant el vell amic.
Ha passat el temps
Ha passat el temps
per altres vorals;
amos, manescals,
un pastor i els bens.
Allí, on la innocència
un jorn para casa;
perdre altra vegada,
és guanyar paciència.
Ha passat el temps
de joves rondinaires
qui estimen la festa.
La flaire penetra
i em faig pidolaire
per si algú em sent.
Vaig somiar
Vella casa i l’any viu
entre lluites i desfeta,
com s’esberla una finestra
on vivia altre caliu.
Van venir els anys dolents,
no van poder vendre llana
i fugí la filigrana
d’aquell noble sentiment.
Vaig deixar casa tancada,
al sarró posà la clau
i una llàgrima tocà terra.
Avui, que m’han donat festa,
he tornat com un babau
a l’estança recordada.
Poemes curts (CXLV)
14 Abril, 2024 07:16
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Una nuvia
em demanà
cada dia
per casar,
poc ho sabia.
Entre vanes
il·lusions
els captaires
prendran son,
com ho fan altres.
Sense hores
de dormir,
massa noses
troben nit
són prou tanoques.
En el regne
de dissort,
cada metge
ha sa por
de color negre.
En el si
del gran combat,
un glatir
és esperat
des del matí.
Aplaudeixo
mon fracàs
si alenteixo
de bon grat
mentre em queixo.
A la cova
del bon llop,
hom es troba
com un soc
a la penombra.
Com havia
de demanar
ni sabia
on començar,
vull una guia.
Endevino,
en el passar,
que acoquino
massa el cap
mentre rondino.
Al convent,
entre els enciams,
com vaig fent
mentre diran
que vaig a cent.
Com em penso
que, al demà,
és quan prego
per tornar,
després, delero.
Una bona
solució
es pregona
amb l'ocasió
d'omplir la bossa.
El dimoni
m'ha deixat:
a un borni
en el tancat
ni cal que ho provi.
Amb un rei
i dos palaus,
va la llei,
amunt i avall,
cercant remei.
I tot d'una
et diré
que la lluna
ni em convé,
és molt tossuda.
A les portes
de l'encís,
cerquen totes
el paradís,
somnis de pobres.
Com em deia
el bon abat:
Compra teia
en el mercat!,
ell mai ho feia.
Les comandes
de l'estiu:
parar cases
vora el riu
tots els dissabtes.
És la força
dels gegants:
mai fer nosa
als vilatans
per provar: Enfora!
I tot d'una
li digué:
Una engruna
ni em convé!,
resposta bruna.
A la banda
de ponent,
l'amistança
no es comprèn:
Molt menys encara!
A la sínia,
plora el mul
i la gràcia
no l'acull,
segur que li passa.
El rellotge de la plaça i set poemes més
14 Abril, 2024 07:12
Publicat per jjroca,
Poemes
El rellotge de la plaça
El rellotge de la plaça
diria que és pobrissó,
només toca a quarts de dos
quan un follet li encomana.
Ha estat tocant a morts,
a lladres i a malfactors;
un dia aplegà la por,
seria a Setmana Santa.
El rellotge de la plaça
veu passar el capellà
i a les velles feligreses.
Diria que van a festes
amb vestits de gran mudar
sense adelerar-se massa.
Cercant a Déu
Cercant a Déu entre misteris,
he passat dies de soledat;
sento com crida aquest cos robat
qui ha demanat hores més tèbies.
Cercant a Déu en un palau,
he revoltat sostres i cambres
en temps estèrils i nits ben llargues
on menjar agre quan no em plau.
Amb cent preguntes en un paper
passo l’estona mirant la fosca
per si li pren quelcom de llum.
No hi ha respostes, és el costum
d’aquesta terra pobra i eixorca
que es conforma amb un potser.
La lluita va ser gran
El nobles cavallers
herois de la contalla
qui van canviar per palla
el somni i el recer.
La lluita va ser gran,
la desfeta segura,
vingué el mal d’altura
van perdre com abans.
Però la gràcil dama,
de dalt estant, somriu
i vol ser la deessa.
L’amor qui porta pressa
li va travessar el riu
de la malastrugança.
Vana l’empresa
Perdudes hores
del bon record,
com ploro a estones
trobant l’enyor.
La dolça amada
n’està pendent,
fa mala cara
amb cor ardent.
Vana l’empresa
de voler ser
un gran heroi.
En dia boig,
perdé la fe
per ma feblesa.
En gran silenci
En gran silenci
passaren tots:
els vius, els morts,
fins l’encanteri.
Guanyada lluita
contra el no fer;
en el cafè,
no hi ha ni bruixes.
Elles s’afanyen
al compliment
del gran deliri.
Pobre d’ofici,
estic pendent
de les febrades.
Primavera dorm
Primavera dorm
sense coixí,
el galant de torn
cerca un jardí.
Les roses petites
demanen un sol
que posi un bressol
a les seves vides.
Primavera dorm,
no la desperteu
puix el son és gran.
Les mosses diran
que volen la neu,
però amb més colors.
És un homenet
La vella asseguda,
en el carreró,
demana la pluja
dolça a poc a poc.
Va sargint la falda
blanca de cotó,
ho fa amb poca traça
que Déu la perdó.
Ha la cuina encesa
amb les quatre branques
que li va dur el net.
És un homenet
i demana brases
per vèncer la fresca.
Voldria nova espardenya
El llit encara és ben fred,
poseu-li una altra manta;
que passi prompte l’hivern,
vull trobar la tarda llarga.
Al meu coixí, hi ha formigues
qui no em deixen prendre el son;
com van cercant el més dolç
entre penes i fatigues.
L’escola encara és més freda
i el mestre com s’enfada
quan es va perdent la llenya.
Voldria nova espardenya
puix la vella ja es cansa
de barallar-se amb les pedres.
Epigrames (CXLV)
14 Abril, 2024 07:05
Publicat per jjroca,
Epigrames
Les joies venien
sense cap neguit,
després, em dirien:
Ni l'havíem vist!
Em diran els vents
sense gaire pressa
que obri la finestra
per si algú es perd.
La lluna cantava
en ser al desert,
lluny del color verd,
es veu més preada.
Per haver
un bon senyor,
cal saber
i parlar poc.
A la lluna
de València,
hi ha qui juga,
hi ha qui crema.
Les catifes
del portal
sempre miren
qui va dalt.
A la vora
de la font,
massa gent
fent enrenou.
Una casa
de pagès,
sense golfa,
no pot ser.
Un pobre venia
al poble a dormir,
quasi, cada dia,
volia ser ric.
El gegant
és tan valent
que, si plou,
diu que fa vent.
Un dilluns,
pel dematí,
m'endugué
fins el coixí.
Com la lluna
m'ha de dir
que, l'amor,
la fa trair.
A les voltes
de Nadal
ni volem
pensar en fer mal.
Com em menjaria,
si l'amor volgués,
un plat d'amanida
i en voldria més.
Poseu-me pa
on pugui fer:
llarga menjada
i un llarg recés.
Com voldria
anar a buscar:
una nit
sense penar.
Na Joana
menjar vol:
xocolata
amb quelcom dolç.
Vull casar-me,
a poder ser,
amb la joia
i el diner.
A les festes,
volen tots:
manta plats
plens de torró.
Com demano
per haver:
un nou llit
i bon somier.
A la casa
del veí,
són més macos
i més rics.
Com diria
en Llucifer:
Cal pecar,
però despert!
Mai demano
anar a ballar
per si obliden
fer-me cas.
La promesa
del meu cor
no ha pressa
ni fa por.
És la reina
del meu cor,
quan somriu
i parla poc.
Mai demano
per a mi:
ni venjança
ni glatir.
No voldria
altra sort
que una cambra
plena d'or.
Ella m'espera i set poemes més
10 Abril, 2024 06:10
Publicat per jjroca,
Poemes
Ella com l’espera
Per saber-ho tot,
la dolça princesa
cerca la drecera
on perdé l’amor.
Era bon galant
el jove cavaller,
va perdre l’encert
de córrer endavant.
Ella com l’espera
al balcó estant
amb la lluna plena.
Ell mai sabrà quan
bastirà l’empresa
d’un somni tan gran.
La torrada de sardina
La torrada de sardina
ha de ser el segon plat;
ben vingut el disbarat
d’una menjada tan fina.
Que si hi ha os de pernil
dintre l’olla remullant,
no trobareu millor encalç
si us agrada compartir.
Una dotzena de faves
d’aquelles de cutis fi
collides en bona lluna.
Per a postres, una pruna
arrugada com la nit
per a enllestir la comanda.
M’he vestit de pretendent
Na Mariona ni m’estima;
em demana per amic,
vol que la porti, a les cinc,
perquè el ballar la convida.
M’he vestit de pretendent
amb camisa i corbata,
porto estrena de sabata
i tres copes d’aiguardent.
Na Mariona com s’enfada
perquè en el ball no hi és
aquell galant que esperava.
La torna és de mala cara
i el plorar durarà un mes,
però no m’estima encara.
Davant del gran misteri
Davant del gran misteri
del geni i la sort,
avanço en la dissort
sense haver encanteri.
Els monstres són davant,
els altres són darrere
i vaig planyent el terra
on vius ens han deixat.
Serem els sospitosos
de viure més enllà
on governa la lluna.
Em plany nova fortuna
quan no puc oblidar
els moments profitosos.
Saber l’eixir
Acostumat a fer
el que demana el cor,
com visc en el redòs
del creure i de la fe.
No vull altres lloances
puix endevino el mal,
he vist algun sidral
caure a quatre grapes.
La vida ha de ser així:
estèril i agradosa
fins que arribem enlloc.
Bastit el perdedor,
la lluita ens fa nosa
per a saber l’eixir.
Anem amunt i avall
Diria que m’estima
i massa greu li sap;
no va tornar al mercat,
el deix de la boirina.
Anem amunt i avall,
enmig de les tenebres;
entre els alls i cebes,
vivim enmig estralls.
Els núvols passen tristos,
ni saben on anar
per a mullar el pagès.
De sobte, és l’interès
qui els farà davallar
per finir en dies grisos.
Nostre drac fa mala cara
Com sant Jordi endevina
que el drac ja és a prop,
darrerament duu el cap cot,
va prenyat d’una boirina.
El seu paper principal
ha esdevingut innocent;
nostre heroi no n’és conscient,
però la llança fa mal.
I la princesa qui dorm,
enmig d’un somni lleuger,
esperant el ser estimada.
Nostre drac fa mala cara
perquè aplega el cavaller
i el va guanyant la por.
Dringa, de nou, la campana
Dringa, de nou, la campana
disposada en el cloquer;
està sola i s’entreté
mirant com cau la rosada.
El vell hivern es despulla
d’enyorances i de fred;
valent va ser l’homenet,
però va canviar la muda.
Dringa, de nou, la campana
perquè la mou el llevant
i no sap com deturar-se.
Primavera ha d’afanyar-se
en posar el vestit galant
a la serra i a la plana.