Epigrames (CXXVII)
14 Juliol, 2023 17:51
Publicat per jjroca,
Epigrames
En el regne
del desert,
quan va l'aigua
prompte es perd.
La mossa demana
un nuvi eixerit,
vol haver marit,
li cal fer comanda.
Hauria de bastir:
castells sense desitjos,
m'agraden els anissos,
però no en puc gaudir.
No haig més garlandes
per anar a dormir,
m'agraden les tardes:
llargues, sense fi.
Per a ser
bon mentider,
cal aprendre
amb molta fe.
El pagesos
van al tros,
prou malmesos,
amb un mos.
Voldria la rosa
d'aquest gran jardí,
com es troba sola
plorant sense fi.
No vull caure
al desert
d'aprendre
sense caler.
Una rosa
li he comprat,
si fa nosa,
he fet salat.
El meu amo
no s'explica,
com demano
i no replica.
Hauré de saber
que, quan hi ha tempesta,
lluny de la finestra,
és on s'està bé.
No vull més noves
del regne gran
on, només, trobes
gent benestant.
Al racó
de l'alegria
sento, a l'amor,
com passa el dia.
Em vull enterrar
sota una figuera,
en una ombra fresca,
fent la mitja part.
El més noble
dels taujans
parla, a sobre,
sense encants.
Hauré d'encetar
aquell suc de poma
mentre m'alliçona
en mil veritats.
I, voler, voldria
anar a dormir
amb un somni eixerit
per a cada dia.
En el cim
del pujolet,
qui no ho sap,
ho té prou verd.
Amb seixanta
sentinelles,
qui no es queixa
no té orelles.
Sota l'ombra
d'un gegant,
sempre es troba
un xic de clam.
En el regne
de l'infern,
mai va enrere
aquell qui es perd.
He de passejar,
pels carrers dels savis,
cercant aquells llavis
qui volen parlar.
He perdut,
de la infantesa,
l'aixopluc
i la promesa.
Mai demano, al sol,
una nit més llarga
en veure que es cansa
i el deixen ben sol.
I de tant
que l'estimava
es feia gran
mentre plorava.
En el regne
de l'enyor,
les qui manquen
són les flors.
La volguda lluna
com m'haurà de dir
que cerco una engruna
en el meu camí.
No es pot descriure i set poemes més
07 Juliol, 2023 21:59
Publicat per jjroca,
Poemes
No es pot descriure
A la plaça, fa bon sol
i les ones ni singloten,
els turistes s’acomoden
per si guanya l’escalfor.
Passaran les hores fortes
allitats al damunt l’arena,
vaig veient l’estiu com crema
i les pells com s’esvaloten.
Però quan el sol s’acomiada
tots se’n van prou carregats
de queixes i de somriures.
La il·lusió no es pot descriure
i, en ser nit, fan mitja part
per retornar a la torrada.
Va creixent la seva ombra
Amb les galtes ben rosades,
cara ampla, gran encís,
som s’acosta el paradís
quan passeja per les rambles.
És, diria, llum del cel
caiguda per a nosaltres,
quasi pensa com a quatre,
quasi em mira si la veig.
Va creixent la seva ombra
quan s’endevina l’estiu,
ella passa com un riu
quan, a prop, la mar s’acosta.
I no parlo ni dic més,
m’ho guardo per a després.
Ja no gosa
A l’ombra, com somia el gat
amb un banquet i la festa,
voldria menjar de pressa,
però odia la carn.
Tres mastegades i prou,
tot d’una, un peix s’empassa;
era un peix com d’escarlata
qui finí sense enrenou.
A l’ombra, com somia el gat
amb una gateta dolça
qui passeja cap al tard.
Com de casar ja no gosa,
ben conco s’haurà quedat
perquè és així com toca.
Aquesta fera peluda
Diria que m’ha traït
aquesta fera peluda,
va patir de feridura;
fa un temps, un mal antic.
Havia de treballar,
tota sola, en el camp;
ho comentà amb l’aviram,
de segur, que van plorar.
Amb un carro i amo vell
ni ganes ha de sortir
per a veure oliveres.
A l’hivern, vindran promeses
de descansar fins a morir;
a la granja, parlen d’ell.
Els pagesos mig cremats
En sant Pere com m’ha dit
que, amb la pluja encomanada,
com s’ha fet un embolic
i l’ha dut on no tocava.
Els pagesos, mig cremats,
com li envien els missatges;
mala sega, pitjor batre
i ben vuits coves i sacs.
En sant Pere ha demanat,
a la tardor, fer vacances
i anar-se’n a la lluna.
La demanda és oportuna
i si troba noves places
fins durà un amistançat.
Al cel, demano perdó
A poc a poc i vaig a cent,
però l’odi el tinc present.
M’estalviaria el vici
de dormir havent sopat,
mes és gran el disbarat
i presenta sacrifici.
Els dissabtes, a la plaça,
com farem volar coloms;
els diumenges ja no hi són
els qui demanen carbassa.
M’ha passat la ràbia estesa
per complir amb l’obligació,
al cel, demano perdó;
espero que aplegui de pressa.
Ja se sap
A la platja, ja se sap:
fan torrades tots els dies,
es lliuraran les sardines;
en aquest temps, toca carn.
A les nou del dematí,
diria que ja està plena;
comencen castells d’arena
i s’atipen de grunyir.
A les dotze, tot és foc;
enceten vi i cervesa
per anar guanyant en força.
Una vella, que no hi toca,
diu que l’hauran de fer seva
i es barallen quasi tots.
Li pregunto si ja ho sap
Em comenta, de passada,
en un estat prou gloriós
que ha de viure, amb l’espòs,
una vida enamorada.
Li pregunto si ja ho sap
que la vida és prou riquesa,
no hauria d’estar malmesa
per un rodament de cap.
I parlem massa estones
d’aquest temps indefinit
que ens apropa nostres somnis.
Hem passat d’ésser bornis,
amb pensaments esquifits,
a residir a les penombres.
Poemes curts (CXXVI)
01 Juliol, 2023 08:15
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Poseu-me les rialles
amables del moment
sense estovalles
ni massa compliment
en terres mal lloades.
Una tarda passa
a la sínia estant
on mon ruc, tombant,
descansar demana;
per les nits, no tant.
A la fira,
l'he comprat:
ple de vida,
alliçonat,
quasi mai xiscla.
Massa plates
per menjar;
de les agres,
me'n puc estar;
són menyspreables.
Si no trobo
solució,
com ho adobo
amb pa del bo,
és quan ho noto.
Si la lluna nova
em ve a visitar,
dieu-li que hi ha
un eixut qui prova
la lluita guanyar.
Quan la pluja cau
i l'arbre se'n riu,
noto aquell caliu
on la joia rau
per sentir-se viu.
Mai he de trair
si l'amor demana,
si l'amor proclama:
el deure de pair
hores de disbauxa.
Hauré de comptar,
des de bon matí,
qui troba l'eixir
i se'n sap estar
en el dolç sentir.
Com havia
poca fe,
mai diria
el què convé
ni ho sabia.
És la lluna
pel matí
quan és bruna
de no dir
i sense cua.
En el regne
de la sort,
mai hi ha setge
per a tots,
ningú ha de rebre.
Les comandes
són així:
van comptades,
dia i nit,
per totes bandes.
Com declama
el reietó:
No tinc fama
ni perdó!,
però ha gana.
Quan aplega
el més de maig,
li comenta
el poc que faig,
és prou garrepa.
Les roselles
del corriol
són més belles
quan fa sol,
felices elles.
A la banda
de ponent,
hi ha qui passa
i no ho sent,
és prou bandarra.
I quan sigui
segador
que sofreixi
la calor,
és gran suplici.
Si demano
més diners,
ve el dimoni
a quedar bé
sense que es noti.
Com m'agradaria,
si l'amor volgués,
haver l'alegria
sense haver res més
que un xic de follia.
M'ha deixat el monstre
ben bocabadat,
soc massa mediocre
per trobar entrellat,
em tracta de pobre.
Mai demano
per anar
quan diu l'amo:
A treballar!,
prou que l'enganyo.
La sort ha de venir i set poemes més
01 Juliol, 2023 08:15
Publicat per jjroca,
Poemes
La sort ha de venir
En un curt recorregut
que han de retre els fantasmes,
parlen del rebre i ensurt,
de fer por a totes les cases.
Aquí, regna un pretendent
qui demana una poncella;
com que és tan maca i bella,
a poc a poc, es va fonent.
I nosaltres, els esclaus
d’aquesta vida profana,
ni sabem cardar la llana,
però hem cremat les mans.
Com la sort ha de venir;
l’espero per si em fa glatir.
Sento una veu estranya
En el regne del pagès,
tot plantant, després es perd.
A la casa del veí,
tenen palla a les golfes,
quaranta sacs de garrofes;
de patates, a no dir.
Quan el sol demana pas
i s’enfila a la muntanya,
sento una veu estranya
qui pregunta: Avui, què fas?
Em llevo del ample llit
per a rentar-me la cara,
l’aigua és ben fresca i encara
em proposa ser eixerit.
A casa, soc el valent
M’he casat per creure més
i llevar-me a l’albada,
la mossa fa bona cara,
ho ha de fer per interès.
Com que havia manta por
em farà tornar ben d’hora,
treballar veig que no em prova
i feinejo més bé poc.
A casa, soc el valent;
empaito els ratolins
i penso, sobtadament,
que aniré amb els amics.
Ells saben com és la dona
qui crida però no gosa.
Diu que fa bondat
Mariona, dels meus amors,
em crida més del que plora;
diu que, avui, es troba sola
i li he comprat cent flors.
Li proposo de casar,
un capvespre, a l’ermita,
però no li va la crida;
de moment, ho hem d’ajornar.
Ha vingut un cavaller
qui vivia a la ciutat
i controlava els de dalts.
Penso que és un mal sidral
perquè diu que fa bondat
i, no fent res, s’entreté.
En tornar al meu si
Carregat de somnis,
vaig per la drecera,
la mossa m’espera,
demana que torni.
Vaig anar a ciutat
a cercar fortuna,
dormí amb la lluna
en un descampat.
Carregat de somni,
segueixo el camí
dels nous venturers.
Veurem si després,
en tornar al meu si,
m’escanya el dimoni.
El menjar és a diari
Em pregunta el caragol
si, demà, farà bon sol.
Com que la gana li pot,
he demanat el grimpar,
ha vist la fulla on hi ha
un dinar guarnit del tot.
Un malson el perseguia
en aplegar al dematí,
per no haver ni carn ni peix,
el seu cos és amb perill.
La senyora com la trau
la cassola de l’armari;
el menjar és a diari,
ja no resta un xic de pau.
Prendre part al segar
Fill d’un pare segador
com la sega no em convida,
voldria passar la vida
dessota d’un altre sol.
Quan l’albada ha arribat
i la falç ja és a punt
em desperto d’aquell ensurt
de somnis entremaliats.
En un tassó de la llet
que la cabra ens ha donat
anem mullant un crostó.
Després, haurem l’ocasió
de prendre part al segar
fins que el sol sigui discret.
No és temps de festejar
A la muntanya, el vent
va pregonant el combat,
manta branques han trencat
quan el fruit era prou verd.
L’àvia ha encès el foc
i demana la cassola,
la neta calla i escolta
un xiulet empipador.
Aquesta tarda, a la font,
no trobarà les amigues
perquè el vent les fa aterrar.
No és temps de festejar
ni de mirar a les formigues
qui preguen un temps millor.
Epigrames (CXXVI)
01 Juliol, 2023 07:57
Publicat per jjroca,
Epigrames
No vull penes
per fugir,
quan demanen,
soc allí.
A la casa
del mai més,
quatre homes
ni en són tres.
Com havia
tanta son
hi dormia
per a dos.
La barca no rema
en entrar en el port,
diu que està ofesa,
ningú sap el com.
Qui domina
l'ampla nit
quan camina
per sota el llit?
Em plau saber,
estimada amiga,
que, si el sol no crida,
ha arribat l'hivern.
Amb seixanta
manadors,
qui no canta
quan hi són tots?
He de demanar
el jou del camí,
mentre ve l'oblit,
l'he espero amagat.
Les camises
de mil flors
són més vives
quan hi ha sol.
Per a prendre
o demanar,
cal entendre
com pensar.
Vingui el vent
sense parany,
l'esperem
i farà tard.
La jove cantava
collint albercocs
després ni plorava
quan li prenien tots.
Sense ganes
de lluitar,
menjo panses
quan n'hi ha.
Com la pluja
he demanat
per la fruita
i el sembrat.
Com havia
poca sort,
com voldria
ésser mort.
Si no escolto
d'on ve el vent,
m'esvaloto
i no ho sent.
Hauries de saber
que, quan la nit aplega,
de vegades, ensopega
amb les ganes de voler.
He estat així:
fugint de la pensa,
notant com em deixa
i plorant per mi.
Sense llana
i sense pèl,
es prepara
per al fred.
A les festes
dels dijous,
porten vaques
i fem bous.
Com demano
per a mi:
menjar prou
i beure vi.
A la casa
de l'Andreu,
qui no mana
tampoc creu.
Mai demano
per a mi:
treballar
o anar a dormir.
Quan arribi
a cent vint anys
que no em donin:
feina i guanys.
Tot parlant
amb el mussol,
hem callat
en sortir el sol.
La més dolça
de les flors
només plora
quan es mou.
Si m'estimes
per la nit,
no m'oblidis
al matí.
Glatir de valent i set poemes més
22 Juny, 2023 06:24
Publicat per jjroca,
Poemes
Glatir de valent
Esperant a l’amic sol,
haig la feina per a fer;
no m’agrada anar al cafè
ni aventurar-me en el joc.
M’agrada perdre’m al camp
tot mirant les orenetes,
de segur que porten presses
quan, al niu, resta la fam.
Per a complir el manament,
ha vingut a nostres terres
i aconseguir la nissaga.
En el cel, mana qui mana
i, si quan hi ha blat no segues,
has de glatir de valent.
Beneïda la nissaga
De ben segur que l’hereu
es lleva a tres quarts de deu.
No haurà altra missió
que viure com un senyor.
Tindrà or, fama, criats
i les més dolces poncelles,
ben enamorades elles
de jove tan assenyat.
A les tardes, bon berenar
i complir amb la passejada;
beneïda la nissaga
qui sap sempre com guanyar.
I nosaltres, els venuts,
anar gaudint dels ensurts.
Em tornaré matusser
M’han donat, per a casar,
una mossa mentidera;
ella és de casa seva
i, de poc, ha dolç pensar.
La festejo els dijous
quan a ella li convida;
a les set, ja és amanida
per a fer nou enrenou.
M’ha proposat un llistat
de feinades per a fer:
cada dia a cada hora.
Com que la brega no em prova
em tornaré matusser
per si puc llevar-me tard.
Restar obedient
Tots els pecats que he fet,
els posaré en el sarró;
són secrets de confessió,
els diré sense retret.
Quan la llarga penitència,
a les vuit, sigui complida
aniré a cercar l’amiga
per trencar la continència.
És aquesta bona feina
la del lliurar-se somrient
i seguir pel camí pla.
Sempre ens queda el demà
per a restar obedient
fins que arribi la crida.
És molt poruc
A les portes de l’infern,
venen ous i cansalada;
tots els dies, fan torrada
perquè sempre és hivern.
Satanàs, qui és molt poruc,
mai surt a la migdiada
diu que el sol ni gens li agrada
perquè és enze i ben eixut.
A les portes de l’infern,
han romàs tres capellans
perquè resten confessions.
Només entraran els bons
si no es mostren massa grans
i es tornen obedients.
La vida del cargol
He demanat, al cel,
un núvol que vingui d’hora;
haig gana i fa una estona
que friso per menjar verd.
La vida del cargol
a festes em convida;
amb la closca amanida,
m’amago del gran sol.
Però vindrà l’estiu;
no em proven les vacances
ni els homes passejant.
Amics van acabant
enmig de l’oli i salses;
som pocs els qui fugim.
No vull glatir com abans
Abastint el poc saber
com m’agrada la fortuna
de viatjar cap a la lluna
per a aprendre un xic més.
Una muntanya de llibres
han de passar per les mans,
la meitat seran cristians,
tots hauran un bon pervindre.
Amb tres o quatre pensades,
m’entaforo en el gran si
on vivien els romans.
No vull glatir com abans,
vull que la sort vingui amb mi
amb les ganes ben donades.
Treballo de mendicant
Reconec que haig el vici
de somiar enmig badalls,
m’acostumo als estralls
que em deixa el meu ofici.
Treballo de mendicant
a la porta de l’església,
sempre haig una mà estesa
per si passa algun sant.
El vi nou de la taverna
us asseguro que és clar
i s’endinsa en un sospir.
Si, un mal dia, he de morir;
no em féssiu enfadar
ni al meu beure doneu treva.
Poemes curts (CXXV)
15 Juny, 2023 05:28
Publicat per jjroca,
Poemes curts
I la barca al port
es queixa i oblida,
passa la fatiga
enmig de la por,
li ve de per vida.
A cavall
de la dissort,
faig el sord
quan soc al tall,
el lleure em pot.
Una mossa
es riu de mi,
però, a la rosa,
li diu que sí,
som poca cosa.
A la casa
dels porucs,
qui més mana
és el menys ruc:
ahir i ara.
Des de bon matí,
he encès la llar,
havia la carn,
l'oli i el rostir,
em mancaven plats.
Em conviden
a tenir:
cent mentides
per a gaudir
amb totes mides.
En el regne
de la sort,
no hi ha metge
ni traïdor,
el sol és tendre.
A la casa
d'en Remei,
qui menys mana
és el rei,
molt menys encara.
Per haver
altre comiat,
vull saber
qui ho ha manat:
Un déu pot ser?
No és pas bona
solució,
passar l'estona
cremant carbó,
salut no em sobra.
Tanta pressa
per tenir
i la guerra
ens ve a dir:
Tot és desfeta!
Les tebieses
de la sort
són paleses
mentre dorms,
després, s'esveren.
Amb la gana
que jo tinc
i em demana
fer-me ric,
faig mala cara.
M'han donat
gran esmorzar:
tot un plat
per rodolar,
som a dimarts.
Les comandes
són així,
van maldades
perquè sí,
després, es cansen.
Com m'agrada
de valent,
compro casa
per a cent,
veure'm si passa.
Són les pedres
del camí
les que cremen
perquè sí,
la por la tenen.
Si la lluna
ja no em vol,
en vull una
de cartró,
sense escuma.
Com acostuma
a dir:
Si és ben bruna,
per a mi!,
no en toca una.
Si no hagués res més
que lluita ferrenya,
voldria espardenya:
forta, de pagès
i anar a la grenya.
Ni demano
per a mi
ni esbatano
el meu destí,
gairebé soc amo.
A la casa
del pagès,
qui no mana
no diu res,
només badalla.
Es lliuren al vent i set poemes més
15 Juny, 2023 05:20
Publicat per jjroca,
Poemes
Es lliuren al vent
Prou lluny del foc pairal,
sojorno a les tenebres,
les cases estan plenes
de deures ajornats.
Ha fugit el jovent
cercant, en altres terres,
la força i el gaudir.
Suposo que el ser aquí,
entre els alls i les cebes,
era ben poc plaent.
Ara, es lliuren al vent,
a l’espai i al seguici;
hauran perdut el vici
de complir el manament?
A l’infern, ja se sap
En la pau del no ser,
enceto la quimera
d’una empresa planera
envoltada de fe.
Acabada l’estada
a la vall de les llàgrimes,
cavalquem amb les ànimes
fins a nova contrada.
Allunyats els pecats
i la lluita ferrenya
ni portem espardenya
ni farcim maldecaps.
A l’infern, ja se sap,
ni caldrà portar el cap.
A l’estiu, a mitjanit
A l’estiu, a mitjanit,
quan la brisa ens acarona
declarem que ha arribat l’hora
preada del dolç gaudir.
Ben obertes les finestres,
convidats tots els mosquits,
anem mil somnis farcint
amb un seguit de promeses.
En el camp, el blat madur,
la corbella amanida
esperant que arribi el sol.
Que poc m’agrada la pols
i la mare quan em crida
tot tenint la roba a punt.
A la festa de sant Joan
Amb la feina que he tingut
per cordar-me les sabates;
aniria a quatre grapes
fent-li festa a l’amic ruc.
Podria dir que el ball
durà fins a les albades,
després, vingueren les cares
a emplenar-se de topalls.
A la festa de sant Joan,
que no faltin els coets
ni la coca ben nostrada.
Una nit tan senyalada,
en ser l’albada, es perd;
retrobar-la dura un any.
La fulla cau
En el fosc país,
on la terra es mulla,
he trobat la fulla
mancada d’encís.
Diu que sabrà anar
per a prendre el sol,
ha d’emprendre el vol
abans de demà.
Crida la formiga
i la sent venir,
s’acosta el finir
prou breu de la vida.
I la fulla cau
per a anar a un catau.
Es perd
Talment, he arribat
seguint el miracle
de segar i batre
per a ser ben pagat.
Tafaners els déus,
des del vell Olimp,
volen saber quin
ha estat el preu.
Ésser bon pagès
és llevar-se d’hora
sense res guanyar.
Cobro per pagar
i, si un dia sobra,
de segur que es perd.
El cor arraulit
La mirada dolça,
el cor arraulit,
cerca un marit,
però no el troba.
Va restar fadrina
per enllestir casa,
va veure com passa,
de pressa, la vida.
Potser n’ha vist un
en anar al mercat
a comprar-se roba.
A la nit, ben sola
cerca un disposat
que sigui prou ruc.
Parla el gos
I tot d’una, parla el gos
demanant la menja bona,
com li agrada la cassola
quan no troba pell ni os.
Després d’aquest dolç menjar
no cerca ni xerinola,
s’estima més anar a l’ombra
per a somiar i sestejar.
Amb unes poques paraules,
diria que ja en té prou,
poc que demana un sou
i glatir a les albades.
Però la vida va com va
esperant anar i tornar.
Epigrames (CXXV)
15 Juny, 2023 05:08
Publicat per jjroca,
Epigrames
Sempre passa
pel carrer,
la recança
quan fa fred.
Quan li dono
un tros de pa,
com el trobo
a l'endemà.
Sota l'ombra
d'aquest bosc
mai ens sobra:
trobar enyor.
Li escriuria
mil cançons,
li diria
on va l'amor.
Com estava
amatent,
ho menjava
lentament.
Quan l'aranya
va al teler,
com treballa
sense fe.
En el riure
de les flors,
els queviures
mai hi són.
Quan el núvol
ja està ple,
com la pluja
esdevé.
Posaré al rebost
manta xocolata
per si ve un gelós
a passar la tarda.
Les més joves
del carrer
quan em troben
ni les veig.
Quan apunta
el nou dia,
un recerca
companyia.
Mai demano
per a mi
ni encomano
provar el vi.
És el goig
dels saberuts:
els qui parlen
quan són muts.
No hi ha cases
al carrer
on, quan planyen,
hagi fe.
El vent em portava,
volant, cap al bosc,
mentre ell cantava,
era tot un goig.
Una ratlla blanca
dominava el cel,
la gent la mirava
sense dir res més.
Com em plau saber
que, a la llunyania,
s'amaga el plaer
més dolç de la vida.
No hi ha mosses
al camí,
hi són totes
al coixí.
He de demanar,
no sé si és gran cosa,
ben plena la golfa
de palla i de gra.
A la casa
del mai més
qui no sopa
no sap res.
Manta gana
per la nit,
com reclama
l'esperit.
A la casa
del poruc,
la nit passa
a ull cluc.
Qui no plora
per l'amor
o no hi toca
o ja és mort.
Per a ser
bon manador,
cal aprendre
sense por.
La Mariona
del meu cor
diu que és boja
perquè em vol.
Vull la pensa
en un cabàs
per si vessa
fer-li cas.
Quan la lluna
va pel cel,
hi ha qui dubta
amb recel.
Per tal de saber i set poemes més
08 Juny, 2023 05:11
Publicat per jjroca,
Poemes
Per tal de saber
Al racó precís
on s’escriu la història,
pensa la memòria
trobar el paradís.
En el recordar
aquell temps pretèrit,
sento l’encanteri
demanant fruitar.
Els pobres guerrers
albiren batalles
amb milers de guanys.
Éssers ben estranys
cerquen escorrialles
per tal de saber.
Enmig d’un desert
I la pluja aplega
a la vella olivera
de dalt del serrat.
Somni esbiaixat
voldria una treva
prop de casa seva.
Els núvols trascolen
els boscos i els camps,
sentint-se estranys
mentre el plany escolten.
Un pobre pagès
perdrà la collita,
sentiré com crida
enmig d’un desert.
Tafaner el cuc
Tafaner el cuc,
deixarà la fulla
per a anar al terra.
Allí, no hi ha treva
i, campi qui puga,
ha de ser l’ensurt.
Tafaner el cuc,
veu com la lluerna
espera la nit.
Pobre d’esperit,
cerca una finestra
on guaitar de gust.
Però ve l’ocell
i peno per ell.
Allà dalt de la muntanya
Allà dalt de la muntanya,
una vaca sense banya
singlotava de valent.
Va haver un pretendent,
però un dia va marxar
a viure entre altra gent.
Allà dalt de la muntanya,
he vist un núvol feixuc
qui volia davallar.
Va desfer-se en aplegar
a un barranc fosc i profund
tot plorant amb gran desgana.
I la pluja esdevingué,
el poruc núvol es desfé.
Quatre mosques al terrat
Quatre mosques, al terrat,
encetant nova conversa:
Podrien anar a la seva
per a ser els convidats!
La festa era sota el sol
en un racó del carrer,
les taules amb els seients
i plates de menja i dolç.
Però dues orenetes
s’apunten a la disbauxa
per si troben bon dinar.
Les mosques han de finar,
gairebé, no han fet ni passa
i han encetat les tenebres.
Van resseguint la mosca
A l’escola no hi ha sol
i s’acosta la penombra,
és el núvol qui la porta
per a joia de tothom.
Com la pols tan riallera
es va canviant de vestit,
el més nou és eixerit,
però s’arrapa i li pesa.
A l’escola els minyons
com van resseguint la mosca
fins que s’atura en el vidre.
La il·lusió no es pot descriure,
ha estat, sentir alhora,
cent viatges curts i sords.
Aplegar al cim
Cansat de fer camí,
en busca d’aventures,
cerco altres pastures
a prop del meu veí.
Com anem endreçant
el perdut món dels bojos,
dels blaus, dels verds, dels rojos,
dels pobles i ciutats.
Sent déus del vell Olimp,
anem portant els núvols
quan ens molesta el sol.
Enmig riures i dol,
anem llençant udols
fins aplegar al cim.
Us faré sabedors
Us faré sabedors,
amics de la disbauxa,
que estic a la rebaixa
on apleguen els dolors.
Diré que arriba lluny
el temps de la infantesa,
governa la feblesa
quan la força s’esmuny.
Us faré sabedors
que he hagut un somni
prou agre i excloent.
Ens sobra massa gent
i li prego al dimoni
que em posi en un redós.