A l'escola de la vida i set poemes més
29 Gener, 2024 16:52
Publicat per jjroca,
Poemes
A l’escola de la vida
A l’escola de la vida,
marona, no hi vull entrar;
poc m’agrada la fatiga
quan no aplega ni a fruitar.
Les planes es fan muntanyes,
el mal peix és bacallà;
aprendré a claudicar
a l’enginy i a les pensades.
A l’escola de la vida,
ni el mestre està present
perquè diu que ha angoixa.
La gran dama es torna coixa
perquè xafa malament
quan passeja sense mida.
És disbarat
Ben pendent del sacrifici
per a ser bon vilatà,
he après, deixeu-m’ho anar,
aquest innombrable ofici.
Cercador de desventures,
captaire de fugissers;
he deixat matalassers
malvenen llurs feridures.
De ben jove, desenfeinat,
he de procurar la menja,
la cullera i un bon plat.
Diria que és disbarat
claudicar per la revenja
que demana el veïnat.
En Jesús dalt de la creu
Sent cansat de bon matí,
he demanat, a en Jesús,
que m’ensenyi el bon ús
de viure sense glatir.
Amb un parell de miracles,
passaria a ser diví;
de l’aigua, vull treure vi,
no estic fet a les mal dades.
En Jesús dalt de la creu
com sospira entre dolors
per no trobar altre deixeble.
Com plora per ser maldestre
i no triar, entre tots,
un que pugui fer d’hereu.
Em cal saber
Escric així: amb aires de tendresa
quan la fotesa ni porta encís;
en el reclau, sorrut, del paradís
escolto el vent, em guanya la peresa.
Puix tot és clar i s’allunya la boira
a terres baixes guanyades per l’oblit;
algú dirà que pobre he partit:
el pensar fluix, la manca de cridòria.
És el meu cor un presoner salvatge
qui beu quan pot i no demana pa
en aplegar els dies de gran festa.
Em cal saber que regna la tendresa
quan manquen hores per a fruitar
de solituds i de perduts mestratges.
Aquell dimoni
En l’ambició virtual de cada dia,
he posat hores de pena i de coixí;
en mes batalles, no trobaré enemic
ni aquell vell temps on regni gosadia.
Més endavant, s’acaben els misteris
i els lladregots recerquen un palau;
m’agrada el lleure i la fugida em plau
per a obtenir el goig de l’encanteri.
Els pobrissons com dormen a la plaça
i la campana comenta al campanar
que vol anar al reclau del silenci.
El vell mossèn demana que, ara, pregui
per tal de veure si, avui, puc matar
aquell dimoni tan lleig i mala traça.
Dies profitosos
Doneu-me pa per a posar al sarró
puix vull anar a raure en el cim;
en el Montsià, el regne és dolç i prim
on manta ocells van demanant calor.
Però és hivern i quatre flocs li cauen
d’aquella neu tan destra en prendre fred;
soc, com diria, aquest heroi discret
qui menja un poc mentre altres bramulen.
No n’estic fet a dies venturosos
on el mestral callat, de nou, s’avé
a enfilar-se oblidant les presses.
Deixeu-me dir: No vull bastir necieses!,
puix l’avenir dirà que és el darrer
per a gaudir de dies profitosos.
Els meus amics traïdors
Els meus amics traïdors,
cansats de ma misèria,
envien la platxèria
per fer-me els honors.
I tot esdevindrà
una manca de força;
faran el que no toca:
des d’ara fins a demà.
Com he d’escapolir,
emprendre el camí ral
sense un bell aturar-me.
De fet, ni puc queixar-me,
dessota d’un fanal,
fins que es faci nit.
Quaranta queixalades
Quaranta queixalades
i no puc empassar
el somni que, demà,
m’oferiran debades.
Com tot és portar presses,
m’acullo al més forçut;
el treballar no puc,
em manca la feresa.
Quaranta queixalades
i, tot, serà a punt
quan aplegui nostramo.
En temps, com li demano:
les sopes amb bon gust;
ni dolces ni salades.