Poemes curts (CXXXVIII)
01 Gener, 2024 07:25
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Menjant pedres
i venent pans,
van les febres
endavant,
volen ser tendres.
Us demano
per a mi:
haver amo
pel matí,
mai si treballo.
Quan la mossa
vol manar
mai s'hi posa
el capellà,
potser no hi toca.
És a l'hora
de collir
quan la poma
em sap dir:
Avui, em toca?
A la casa
dels gegants,
cada sala
ni sap quants
en dormen ara.
A l'escola
dels petits,
no s'hi troba
l'enemic,
potser no hi toca.
Hauré de dir
que menjo encara
fins a mitja nit
per si hom reclama
fugir del llit.
He cercat el verd,
en altres paratges,
tot buscant el fred
i trobar les ganes
sense massa encert.
Massa son
sense diners,
massa por
per no poder,
així, va tot.
Una nit
vingué la lluna,
va gaudir
en veure una
pila de nins.
Sense menja
per portar,
em pertoca
caminar
seguint la petja.
Han de venir
les hores dolces
per a tenir
minses les ombres
quan ve la nit.
Massa pressa
d'un hivern
on tot queda
per a fer,
poca saviesa.
Les muntanyes
són així:
amb ses banyes
i un coixí
de cares agres.
Per a ser
tan bordegàs
cal saber
on posar el nas,
el cos després.
Na Joana
del meu cor
viu encara
en mals d'amor,
no es cura massa.
A la casa
del desig,
mai no passa
el meu glatir,
hi viu encara.
Una jove
em demanà
en un sobre
l'endemà,
faig cara d'ogre.
Em comenta
en Josafat
que mai menja
peix salat,
massa que es queixa.
Entre tantes
ambicions,
els fantasmes
seran bons,
ni hauran nafres.
Per les cases
de la gent,
veig les cares
d'innocents,
potser són maules.
Us comento,
d'amagat,
com em sento
d'empipat,
però no prego.
El meu diari i set poemes més
01 Gener, 2024 07:22
Publicat per jjroca,
Poemes
El meu diari
En el futur incert
ni enceto la fortuna,
em quedarà una engruna
per a poder somiar.
Allí, hauran d’anar
a romandre els monstres;
com són altius, mediocres,
els deixaré guanyar.
Al corriol solitari,
he de cercar el meu regne
on poder-me establir.
Res més hauré de dir
que vinc per tal d’aprendre
a escriure el meu diari.
Un pagès ha dit
Per muntar mon Betlem
a dalt, a la saleta,
com necessito arena
i vuit polsims de verd.
Passant pel caminoi,
anant cap al pessebre,
un pastor qui vol rebre
un ramat ben cofoi.
Amb quatre vilatans
i cases ben obertes,
hem de rebre la nit.
Com un pagès m’ha dit
que porta pomes verdes,
ben maques i brillants.
Els humans ha ser així
Sense pressa ni parany
com s’acosta la fi d’any.
Ha estat un temps ben ple
de promeses i ambicions,
passades les eleccions
han deixat el quedar bé.
Els humans han de ser així:
deslleials i profitosos,
prometen els quatre ossos
i quedant-se amb el botí.
El poble, ben decebut,
ha de rebre les escorrialles
mentre acaben les rialles
i reclamen el rebut.
Si guanyen els meus
I després d’anar a la missa
és bo canviar de camisa.
Reparats tots els pecats
i assolida la innocència,
com em demostra la ciència:
massa pobres, poca part.
He rebut, per afecció,
més de quatre fuetades,
he oblidat les ben dades
quan era bon perdedor.
Ara, si guanyen els meus,
repartirem la collita;
a la festa, em convida
el més petit dels bons déus.
En sentir el bon foc
El bon caragol
era dormilega;
cada nit, quan prega,
ni demana el sol.
En el si de l’arbre,
el trobo amagat;
seria un soldat
prou valent i amable.
Amb les passes curtes,
no espera res més
que dormir al rebost.
En sentir el bon foc
es queda corprès
i fa pampallugues.
La lluna tardana
La lluna tardana
no vol ni sortir,
diu que ha de glatir
tota una setmana.
I, després, com creix
tot mirant el sol,
com cerca el condol
i, a ell, s’ofereix.
La lluna tardana
veu, de sobte, un brau
qui, pel camí, avança.
Porta la recança
fins al seu catau
on el sol l’enganya.
Enmig la fosca
Estret l’amor i curta la paraula,
els dos a taula i no saben com dir;
són manta hores d’estar agafat a baula,
massa promeses que no s’han de complir.
Així aniran tombant per la drecera
d’aquell camí que mai portarà enlloc,
feu-me notar com l’home és un xic fosc,
passa la vida en demanar una treva.
I fuig l’enginy i el dubte el porta
a prendre part en lluites desiguals
per a restar segut a la vorera.
Enmig la fosca, passa la vida plena
i demanem trobar aquells verals
on descansar ben ajaguts a l’ombra.
Una mossa és al balcó
No haig res més que terres a l’Havana,
la filigrana d’ésser pagès,
com desvetllo, somiant cada setmana,
quan ve un ogre i dona res.
Els aldarulls s’allunyen de la festa
i una mossa és al balcó;
potser espero que arribi la sort plena
vestida amb or, seda i cotó.
Els nuvi és d’aquells d’anar a la fira
on tot ho venen a ral i mig;
a cada dia, creix un desig
i un crit poruc, al cel, s’enfila.
El sol retorna a ser radiant
mentre les fulles venen i van.
Epigrames (CXXXVIII)
01 Gener, 2024 07:15
Publicat per jjroca,
Epigrames
Massa ombres
al terrat;
menjant dolç,
volen salat.
En el riure
de les flors,
he d'escriure
les boniors.
Parlen ara
de la sort
mentre passa
la tardor.
Una jove
m'ha parlat
i, de sobte,
se n'ha anat.
El gegant volia
anar a dormir,
el nan responia:
No t'he fet el llit!
De ballades
i cançons,
en veig quatre,
mai sé on.
A la banda
de ponent,
veig un sol
que ix content.
Les menjades
sense vi
són amargues
per a mi.
A les ombres
de la mort,
poc que els queda
un xic de sort.
Massa joves
del carrer,
mengen poc
per quedar bé.
Quan el ruc
ve de llaurar,
mai comenta:
Vull tornar!
Per a ser savi
o saberut,
cal aprendre
a lligar el ruc.
Una jove
em demanà,
però córrer
em salvà.
La mare marona,
tot tapant el llit,
diu que falta roba,
però he de dormir.
Com podia
anar a dormir
si volia
venir amb mi?
Una feina
per un sou
i una reina
per un jou.
Sentiràs a dir
que, si ve tempesta,
seguirem de festa
en el si del llit.
Ni clam ni sol
ni peix a la cassola,
el pescador ho prova,
però el peix diu: No!
Mai demano
per a mi
i m'escanyo
perquè sí.
A les portes
de la mort,
és quan toca
raure sord.
Maleït orgull
quan, a la cimera,
el meu cos s'esguerra
i plora a curull.
Les febrades
del matí
són pesades
quan me'n ric.
Quan la pluja
esdevé,
tanco casa
i dormo bé.
Com he de trobar,
al si de les cases,
festes estimades
si tots han marxat?
Mai voldria
per a mi
la follia
sense vi.
He de demanar
al bon Fill de Déu
que em deixi somiar,
però sense fred.
Sento el boig
com s'esvellega,
no haurà goig
ni tan sols brega.
Amics de la tenebra i set poemes més
28 Desembre, 2023 09:46
Publicat per jjroca,
Poemes
Amics de la tenebra
Amics de la tenebra
no estic per a somiar,
la vida em va deixar
per descansar una treva.
És molt sorrut el cos
i, sovint, m’entafora
en coves sense llum.
Però ell ha el costum
de viure, cap enfora,
pendent del curt repòs.
I torno a l’amistança
de l’ampolla de vi;
a cops, em fa patir;
a cops, fa mala cara.
He venut la fe
Sabeu que he de morir
sense haver sentit
el crit de l’enyorança.
M’imposa la balança
on, tot, està escrit:
el goig i el penedir.
Suporto el vendaval,
les vanes il·lusions
i el lleure estabornit.
Algun gegant m’ha dit
que dalt dels alturons
el fred podrà fer mal.
I altra cosa no sé
puix he venut la fe.
És a punt d’arribar
Amics de l’encanteri,
al cap, haig un misteri
a punt de desxifrar.
Si haveu perdut la fe,
millor anar al cafè
per si l’heu de trobar.
No haig fama ni enginy
i, de vegades, tinc
les ganes de plorar.
Però l’amic dimoni
m’ha dit que sant Antoni
és a punt d’arribar.
Potser, em dirà el porquet
on lliurarà el secret.
Un betlem captiu
Un betlem captiu
de la seva força,
voldria una cova,
un pastor i un riu.
Haig de fusta el pont,
el camí de sorra
i una casa pobra
voreta d’un pou.
Manquen els tres Reis
qui portaven pressa
en el defugir.
Com us ho puc dir
si ni resta l’herba
quan avança el vent.
La Verge ni cus ni broda
A les portes de l’hivern,
ha esdevingut la promesa:
Si la gent creu i no peca,
arribarà tard el fred!
Sant Pere, del tot cansat,
posa núvols en renglera;
diria que es desespera
perquè no l’han convidat.
A les festes del gran cel,
mai manca vi ni cervesa
ni un plat de fruita dolça.
La Verge ni cus ni broda
perquè diu que s’ha fet vella
i l’agulla ni la veu.
A les voltes de Nadal
A les voltes de Nadal,
quan les nits són enciseres,
com llueixen les estrelles
quan s’afanya el vent de dalt.
Les ovelles, els pastors
agafant la gana i fred;
com demano, al Jesuset,
una mica d’escalfor.
Les campanes van al vol
quan s’acosta l’hora dolça
de lliurar-se a les nadales.
Les ovelles volen palla
i el pastor les acomoda
mentre sent velles cançons.
Plora Maria
La nit de Nadal,
vora del pessebre,
un pastor ha de rebre
l’anunci cabdal.
Un àngel joiós
ha apartat el fred
que farà una treva.
En Josep té pressa
i Maria es perd
en glatir confós.
El llum del de dalt
al punt il·lumina
i plora Maria
quan veu a l’Infant.
A l’hora de mentir
A l’hora de mentir,
deixeu-me el carrer ample;
abans de mitja nit,
n’hauré les vint-i-quatre.
Demano poder anar
a lloms de l’Univers,
sentir com tot es perd
a l’hora d’endrapar.
Mentides agradoses
les porto al sarró
dessota la berena.
El camp fa massa pena
i li prego el perdó
quan passen manta hores.
Curta processó i set poemes més
21 Desembre, 2023 10:19
Publicat per jjroca,
Poemes
Curta processó
És la curta processó
d’un ben pobre enterrament;
per no pagar planyiment,
anar fent el somicó.
La grandària del taüt
a cap ni un li fa nosa,
podria enterrar una pobra
sense pagar cap rebut.
Les penses del capellà
seran d’escurabutxaques.
Al sepeli, només quatre;
ni es volien confessar.
L’enterrament, va anar bé,
l’acabaren al cafè.
Em demana per sortir
És la mossa qui, m’espera,
em demana per sortir;
quasi mai em veu a mi,
ha de ser que ha posat treva.
Va anar a la ciutat,
ben vestida i clenxinada;
va acabar d’enamorada
amb un jove disposat.
Però aplegà la causa
qui produiria el fet:
va fugir d’aquell indret
el qui feia mala cara.
I, tot d’una, s’aclareix:
menjar poc, però amb passeig.
Començar a jugar
Un savi saberut,
venint de la infantesa,
em diu que ha la mà estesa
per a tornar-se mut.
Que s’ha emplenat el món
de dubtes i fantasmes,
dels homes fent proclames
per a enganyar tothom.
I res ja està clar
car regna la mentida
en cada vella contrada.
Aprendre com m’agrada,
però perdo partida
en començar a jugar.
Més llauradors
Al carrer de la virtut,
ja no queden filigranes,
només pols i quatre aranyes
cansades de tant eixut.
Els vells guerrers han marxat
a cercar altres victòries,
ens restaran les memòries
d’aquell temps que ja és passat.
Al carrer de la virtut,
no hi ha velles, amb mocadors,
bastint un jersei de llana.
Una dolcesa s’escapa
demanant més llauradors
en finques que s’han perdut.
S’enceten els vents
Doneu-li pas a l’encert
puix, en una vida errada,
només em queda una cambra
per plorar un xic o més.
La fortuna va fugir,
va anar a altres terres;
aquí, van quedar senceres
les angoixes i el glatir.
Treballadors d’altre temps
amb el xerrac i l’aixada,
amb el carro trontollant.
Les olives verdejant
i l’amo fa mala cara
perquè s’enceten els vents.
En el cau, comença un prec
Converses amb el mussol,
una nit ampla i serena;
com la gana no ha espera,
ben prompte, em deixa sol.
Les orenetes perdudes
amb aquell xisclar tan fresc;
s’han amagat les mosques,
el conill agafa fred.
Quatre trets de caçadors,
en el bosc regna el silenci;
en el cau, comença un prec.
El Creador, que ho sent,
fa portar, per a què regni,
manta neu i grans fredors.
Les empentes de l’hivern
Carrer estret i un finestró
on el fred vol endinsar-se,
la mestressa ha de llevar-se
perquè cal encendre el foc.
Les empentes de l’hivern
fan a la gent bellugar-se;
al cafè, en queden quatre,
potser tres si el compte és net.
El vell amo de la casa
ha anat a cercar llenya
de branques d’arbres vells.
Donen voltes els penells
i s’amaga l’espardenya
una bona temporada.
El vent s’enfada
Clou la sínia i riu el ruc
ben cansat de donar tombs;
a l’hort, no queden melons
ni ombres per fer aixopluc.
El vent de dalt com s’enfada
perquè el fan anar de pressa,
ell voldria fer escomesa,
però ha ben mala cara.
Al damunt de l’alturó,
s’endevina l’ocasió
de posar un mantell blanc.
El vent ja no bufa tant
i s’aventura un borrissol
a provar d’emprendre el vol.
Poemes curts (CXXXVII)
13 Desembre, 2023 18:52
Publicat per jjroca,
Poemes curts
La campana
diu al vent
que, si calla,
ningú sent
la festa grassa.
Les ovelles
són al camp
menjant herbes
i somiant,
són ben seves.
El silenci
de la nit
és ben tebi
i eixerit,
millor que es queixi.
A la casa
del cantó,
hi ha qui garla
en sortir el sol,
no dormen massa.
Com la mula
del senyor
sempre és muda,
amb gran por,
quan ix la lluna.
La veïna
del meu cor
es fa prima
quan fa sol,
potser s'anima.
Mai esclato
perquè sí
quan proclamo,
pel matí,
que no vull amo.
A les voltes
del migdia,
haig les noves
amb cobdícia,
mai hi són totes.
Quan la lluna
em ve a buscar,
sap que muda
tot l'estar
sense pressura.
Sabeu, la llei
viu en altra casa,
allí on el servei
vesteix de gala
i bé que llueix.
Les rancúnies
van al llit,
si les crides,
volen nit
per haver dies.
Com la musica
em contarà
que, mica a mica,
vol manar
i ésser rica.
Massa ovelles
sense llop,
pobres elles,
lluny de pors
i de tenebres.
Com havia
de morir,
cercaria
un bon llit
amb musica.
I quan soc
deixant l'estiu,
vol el foc
ésser més viu
potser no hi és tot.
Com anava
de debò,
em cantava
una cançó,
després, callava.
M'he posat
a festejar,
he provat
de badallar,
m'ha deixat.
A l'estiu,
em diu el sol
que és més viu
amb més revolt
i poc gasiu.
És la força
del moment
la que ens posa
allí on volem
o ens pertoca.
Hauré de comptar,
sense massa pressa:
quinze i quinze, trenta,
dia d'aturar
i sentir peresa.
El gegant
de casa el pi
és constant,
es riu de mi
i va petjant.
Amb les bones
intencions,
els tanoques
van fent mons
restant a soles.
Els dilluns fa mal llaurar
13 Desembre, 2023 18:48
Publicat per jjroca,
Poemes
Els dilluns fa mal llaurar
Em comenta l’amic ruc
que és a prop de la desfeta,
massa temps que no ha festa
i com viu entre vençuts.
Els dilluns fa mal llaurar
perquè el terra és ben sec;
els dimarts no pot anar
perquè troba massa verd.
Em comenta l’amic ruc
que aniria a la fira
per si troba una somera.
Com la vida és poc planera
es conforma en saber quina
de les empreses se’n surt.
Sota una fulla de col
És la llei de la Natura
qui el vent ens procura
per a veure si fem net.
Nostre cos és satisfet
si el bon aire ha la cura
de venir dolç a l’indret.
Algun savi havia de dir
que, posats en eixa empresa,
hem de gaudir de la festa
de viure sense glatir.
I nosaltres, sota el sol,
esbrinant el gran misteri,
he trobat tot l’encanteri
sota una fulla de col.
Ve l’hora forta
Ensenyances de pagès:
collir poc i guanyar res!
Són aquells, els benestants,
qui asseguts al cafè
van trobant fama i poder
amb negocis importants.
I nosaltres, cap al tros
al darrere de la mula,
treballant en cadascuna
de les ganes de fer un mos.
Però ve l’hora forta
i la vida ens ha deixat;
amb el poc que hem guanyat,
ni pregaran una estona.
La resta no la sé
I, de fet, me n’aniré
un bon matí de l’hivern.
Poca feina en aquell dia
on pocs seran convidats;
el viatge ha començat,
haig la joia amanida.
El camí ha de ser curt,
no vull plors ni rialles
puix hauré pesat el son.
Els enemics ja no hi són,
han de ser en altres bandes
pressuposant mon rebuig.
Com la resta no la sé
algun dia ho contaré.
Nova setmana
El temps galdós i parca la misèria,
són aquells anys de joia i de bonior,
noves poncelles s’apunten a la festa
de blancs vestits i tebis cors.
He de gaudir: mati, tarda i nit
d’aquells nous llums que ben arreu escampen
aquelles ombres de pobres esperits
que, algun cop, ens turmentaven.
Passats els anys, viatjo a l’oblit;
tot el meu cos és una força vana
qui s’estavella quan apleguen els fums.
Nova setmana em deixa, al dilluns,
estabornit, vestit de porcellana,
atén i murri prou lluny del bon amic.
Fer l’estada
Com vull entrar
a la cova pregona
on s’esperona
el dolç dubtar.
Sense servents,
no soc home cabdal,
em sap prou mal
perdre amb els vents.
Altra vegada,
vull ser inconscient
i guanyar prompte.
Poseu-me un sostre
ben complaent
on fer l’estada.
No plora encara
Al pessebre, el dolç Minyó
com demana primavera,
la seva Mare la prega
per si escolta el noble Sol.
Sant Josep canvia la palla,
posa llana de moltó;
com la nit ja es prepara,
cal guarir-se vora el foc.
Poc Betlem haurà la festa
perquè tenen massa pors
i es tanquen a la casa.
El Minyó no plora encara,
mentre resta l’escalfor
de dos troncs de llenya seca.
El perdre no m’agrada
Una plata amb deu pastissos
per a quatre comensals,
que no manqui un tros de pa
per si venen compromisos.
Mal menjats i ben beguts,
han d’encetar nova festa;
els guaito de la finestra
i trobo que estan eixuts.
Abans de missa del gall,
ha d’arribar el remolí
que venia amb la ventada.
Com el perdre no m’agrada,
he ensarronat a no sé qui
amb un bon terrabastall.
Epigrames (CXXXVII)
13 Desembre, 2023 18:40
Publicat per jjroca,
Epigrames
Ni escolto
el més sabut
ni ho noto
quan ve el ruc.
A la casa
de ponent,
mai treballen
de valent.
Una menja
per donar:
gran paella
i poc pa.
Al celler
de ca'n Ramon,
el vi és:
més fi, més dolç.
El blat i la palla,
arribant a l'era,
volen la batalla,
però sense guerra.
Quan el núvol
diu que sí,
creix al temps
que fa glatir.
Doneu-me pare
un xic de llum
que ací, dessota,
només veig fum.
Si m'estimes,
et diré
que llevar-me
no em convé.
Massa dubtes
porta el món
a resultes
de l'enyor.
A les hores
de tardor,
sento moure
tot el bosc.
Aquest arbre,
en fer-se vell,
com demana
anar a l'infern.
Amb el plat ben buit,
vénen els dimonis,
porten testimonis,
parlen de l'enmig.
Massa hores
de la nit,
venen totes
sense vi.
Com m'agrada asseure,
sense cap raó,
davant de la font
amb el goig de beure.
A la casa
del gegant,
la muntanya
és un pla.
Torna el sol
pel dematí,
vol glatir
o haver condol?
Quan les orenetes
diuen que se'n van
no sé perquè ho fan,
tornaran al vespre?
A la casa
del veí,
quan hi ha gana,
van a crits.
Massa jorns
sense tempesta,
massa festa
per a tots.
El més pobre
de la cort,
tot de sobte,
es queda sord.
A hora primera,
ha tornat el sol,
no porta cistella
ni es queixa del jou.
Na Maria
diu que sí,
ho sabia,
em fa patir.
La veïna
ja m'ha dit
que en cerca
un de més ric.
Com m'agrada
sentir el sol
quan traspassa
el carreró.
I la lluna
em contava
que, en ser nit,
se'n va de casa.
Compraré,
pel meu despit,
tot un goig
per a l'esperit.
Amb la passa tova
i un riure galdós,
treballar no em prova
ni lluitar tampoc.
Entre una i altra copa i set poemes més
07 Desembre, 2023 18:34
Publicat per jjroca,
Poemes
Entre una i altra copa
Vaig perdent la poca fe
entre una i altra copa,
de segur que soc tanoca
amb el poc que hauré de fer.
En el paper de fredolic,
a l’hivern, com m’acomiado
de la figuera de nostramo
perquè fa de poc abric.
Com m’agrada somiar tant
ni per les nits em desvetllo
per tal de no perdre el son.
Vaig deixant que passi el món;
no treballar per si penso
i em deslliuro d’ésser gran.
Ni li cal matinar
Ha contat el meu amic
qui ens guanya per orelles
que ha son a les parpelles
i es passeja per l’oblit.
En el temps de les olives,
ni li cal el matinar;
el vell carro ha d’estirar
quasi la meitat dels dies.
Les olives, al cabàs,
una a una van entrant
sense esperar altre dia.
Han deixat a la família
a dalt la branca penjant
mentre m’apropo al mas.
A la missa de les vuit
A la missa de les vuit,
gairebé està tot buit.
Les senyores s’han fet velles,
al carrer com guanya el fred;
ja no es lleven a les set
per a mirar les estrelles.
A la missa de les vuit,
no apleguen ni els pecats
puix tots estan a la festa.
Com la por porta promesa,
estalvien els disbarats
de traginar els mals fruits.
I la missa com traspassa
i, després, tornen a casa.
Si podeu saber
Si podeu saber
on l’amor convida
a encetar una vida
de joia i plaer.
Parlem amb els cucs
de tots els colors,
als muts, de les pors
de no fruitar més.
El seny endrapeu
quan fuig per camins
esquerps i grimpaires.
Feu sentir com l’aire
ha fet moure els pins
oferint-los neu.
Els dos anem a la grenya
A resoltes de no ser
pren camí i espardenya,
els dos anem a la grenya,
són les coses del voler.
Aprenent a ser feliç
vaig pujar fins a la lluna,
volia trobar una engruna
de fruita del paradís.
Ella és maca i tant s’hi val
que l’estimi de valent
cada cop que enceto el dia.
Ben sovint, com humilia
perquè diu que soc prudent
i mai em veurà al de dalt.
Pensa que ja és gran
La finestra del meu pis
em convida a estar despert,
veig com passa un homenet
qui sol tornar a la nit.
La finestra del meu pis
s’ha fet una mica vella;
a poc a poc, la parpella
va perdent tot el neguit.
A la casa del davant
una mossa xerroteja
i s’enfila pel poc seny.
La seva mare la reny
i, de sobte, es torna ofesa
perquè pensa que ja és gran.
Amic del coixí
Quan del llit el son
prompte em foragita,
sento com claudica
tota la raó.
Em llevo cansat
amb històries vanes,
són massa muntanyes
que no he trepitjat.
Quan el llit comenta
que vol un descans,
penso com abans
anàvem de festa.
El llit és així:
Amic del coixí!
Poca festa
La més negra de les sorts
és viure voltat de porcs.
Bé sabeu que hem de morir
i que la vida és feixuga,
un dia esperem la muda
a la vora del camí.
Els camins de la dissort,
ben sovint, porten enlloc.
La més negra de les sorts
s’emmiralla en el pou
del saber i dels desitjos.
Poca festa, menys anissos
i quan la fresca es mou
demanem ser dintre el foc.
Pensaments educatius (LXXX)
06 Desembre, 2023 18:25
Publicat per jjroca,
Pensaments educatius
Amb paciència, els dubtes s’esborren.
Vol un excel·lent, però no sap on és.
Estic content, tres ja m’ignoren.
El complicat és endreçar caps.
Ja fan comprensió lectora de vuit paraules.
Si els deixeu de les mans, agarreu-los del peu.
Un dia d’aquests, no s’avorriran.
Aprenen, però descansen sovint.
A partir del març, només volen restar.
Milloraran els qui, passats dos minuts de pensar, no s’hagin adormit.
Han passat el curs, neden força bé.
Poseu-vos la nota i començarem la prova.
El somni del comiat es va refermant.
L’aprenentatge és un dels secrets més ben guardats.
Informeu-los, però amb molta cura.
Els he ensenyat a sumar, però m’he confessat.
Saben més perquè els dono avantatge.
S’ha posat al meu lloc i el veig força trist.
Cap dels alumnes savis, esdevindrà mestre.
L’inspector sap el remei, però no té temps d’aplicar-lo.
Com els alumnes no tenen problemes, els hi deixem.
Sap tant de lletres que ja compra a terminis.
Ha escrit un poema, però no sap on comença.
És un pou de ciència, però ha descuidat el poal.
No sap massa, però el seu pare porta llenya a l’hivern.
L’hi he pujat nota perquè m’ha enganyat.
Ni m’atreveixo a corregir els signes de puntuació.
A cada punt i a part, canvia de llibreta.
Venen, tot i sabent que no aprendran.
La mare diu que té un fill savi, encara no l’he vist.
Com ja saben molt, he començat una vaga.
No els ensenyaré les potències, anirien massa de pressa.
Els he donat ciència amb suc, fa de més bon empassar.
He hagut d’ensinistrar un altre gos d’atura.
No perdeu temps ensenyant-los a volar.
Un de tots, tardarà més en fugir.
Els he motivat amb el premi de deixar de veure’m.
He obert la finestra per si el vent se’ls emporta.
Volia motivar-los, però he errat de fuet.
Ni vulgueu saber on han deixat la memòria.
He hagut de treure sis comes i tres punts.
Evitem que els companys es facin amics.
Millor serà que no n’encertin cap.
Haig un dubte i el guardo com a un tresor.
Si ja llegeixen, poden començar vacances.
M’agrada l’alumne nou, no es deixa veure.
Per a avançar, farem servir llibres amb deu paraules per pàgina.
Els curs vinent passaré amb ells per si milloro.
Va ser: mostrar la lluna i deixar-los anar.
Per a respondre, trieu les tres primeres solucions.
No escolten perquè ja estan tips.
He fet un curset de mariner per a portar-los a bon port.
Treballo la memòria, els he dit que anirem d’excursió.
És bon alumne, li poso un dos i no s’enfada.
El bon mestre té el seient ple de teranyines.
Doneu-los paper i mireu com el fan volar.
He comprat lliçons ocasionals a bon preu.
Ahir, sortosament, no escoltaven.
Del sí, anem per la essa.