Poemes curts (CXXXIV)
01 Novembre, 2023 07:18
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la casa
del davant,
el vent passa
mentrestant
em diu que es cansa.
Quan aplega,
el vell mestral,
espetega
el fumeral,
haurà tenebra?
I tot d'una,
enamorat,
vull la lluna
i el sembrat,
perquè és poruga.
Com la mosca,
en el passar,
diu que és nova
en el volar,
prou bé s'hi troba.
Cada vespre
ha sa por,
és prou tendre,
es troba sol,
res per a vendre.
És si ploro
pel matí
quan el mosso
es riu de mi,
poc que l'enyoro.
Quan aplega
sant Joan,
la foguera
posa encant
a una nit plena.
Li comento
el meu penar,
és quan sento
que se'n va,
alhora, prego.
A la casa
dels valents,
qui no es cansa
atura el vent,
tot de passada.
Na Maria
del meu cor
ni ho sabia
que era mort,
pobra alegria.
Quan la tarda
ja és aquí,
és quan passa
l'arlequí
ben dolç de cara.
La més maca
de les flors
va i es tanca
a la tardor,
és quan descansa.
Al mercat
on venen peix,
el salat
va en escreix,
és més barat.
La més noble
de les sorts:
ser ben pobre
i haver-ho tot
sense que hi sobre.
Li comento,
havent dinat,
que no em queixo
a desgrat,
és el que sento.
És a l'hora
de ballar
quan ens porta
el berenar,
serà l'esposa.
A la nit,
sota el fanal,
l'esperit
mai prendrà mal
ni haurà delit.
Poseu-me el llit
vora la finestra
perquè haig el neguit
de ser a la festa,
massa que t'ho he dit.
I demà,
en fer-se fosc,
capellà
i processó,
de segur que hi va.
Com la gana
no menteix,
vull vesprada
amb safareig,
és com m'agrada.
I la mossa
em demanà,
poc faig nosa
quan no hi està,
prego amb prosa.
A les taules
no hi ha vi,
són febrades
de l'estiu,
amb males cares.
Tornar-me malfeiner i set poemes més
01 Novembre, 2023 07:15
Publicat per jjroca,
Poemes
Tornar-me malfeiner
A la casa de l’encert,
m’ha contat un poca-solta:
Tots els dilluns ve revolta
quan ningú vol fer-ne res!
En el fet de treballar,
malaltia de per vida,
haig la ràbia encongida
perquè em falta el dinar.
Treballo de jornaler,
en jornada reduïda,
un parell de cops a l’any.
Ben posat en el parany,
haig l’esperança amanida
de tornar-me malfeiner.
Lletra a lletra
Lletra a lletra,
vers a vers,
la fermesa
com es perd.
Mai cansat
de fer-me ric,
haver melic
m’ha condemnat.
Com demano
que la mort
no vingui d’hora.
Diu la dona
que la sort
mai voldrà amo.
La fulla plora
I la fulla plora
en el capdamunt,
encara l’ensurt
la posarà a prova.
Oblida el viatjar
en aquest viatge
on servent ni patge
la voldran lloar.
En aplegar al llit
un nin que la veu,
la posa en un llibre.
Aprendrà a escriure,
a fer el pagès,
a callar i dormir.
Sentinelles de la por
Sentinelles de la por,
un de viu i dos de morts.
En llevar-me cada dia,
he de rebre l’homenatge
d’aquest home tan culpable
de no haver gran gosadia.
Perquè en el passar anys
demanant la pausa plena
hom pensa que primavera
no coneix propis ni estranys.
Sentinelles de la por
no em poseu en el coixí,
són les set del dematí
i demano fer el cap gros.
Passa el sol i surt el vent
Passa el sol i surt el vent
de racons insospitats,
de segur que va al mercat
per a veure a la gent.
Les parades estan plenes
d’embalums de tota mena;
com s’enfada la mestressa
qui cercava alls i cebes.
L’oreneta, dalt del fil,
s’acomiada de l’estiu
abans d’emprendre volada.
Com l’he vist amb mala cara
perquè ha perdut el caliu
i la dolçor de les nits.
Fuig el dolor
A l’ombra pregona,
furtiva de llum,
hom sent la ferum
que mou a tothora.
Allí, en el reclòs,
on ningú s’atansa
és on mou la dansa
de cent éssers morts.
La mare Natura,
qui es fa el cor fort,
no deixa cap buit.
Han tocat les vuit
i fuig el dolor
qui la pau promou.
El petit ensurt
El petit ensurt
avança maldestre,
voldria ser mestre
d’un regne perdut.
Allí, els minyons
viuen del misteri
vestit d’encanteri
qui omple el racons.
El petit ensurt
avança, amable,
fins arribar al port.
Llavors, si hi ha sort,
trobarà el culpable
qui resta poruc.
Els riures vindran
Fruit de la temença,
enceto les pors;
pobres lluitadors
d’una guerra eterna.
Benvinguts els cossos
al si de l’avern,
demanen poder
deslliurar el ossos.
Després, volaran
amb ales esteses
cap a l’infinit.
Fugit el neguit,
matades les presses,
els riures vindran.
Epigrames (CXXXIV)
01 Novembre, 2023 07:08
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la casa
de l'enyor
mai fa falta
un nou senyor.
És quan vaig
a treballar
quan desfaig
mon tarannà.
Són les dèries
de la sort:
menjar pebre
i dir que és bo.
A la cambra
de ponent,
la nit parla,
ningú ho sent.
Haig negocis
per a fer
amb dos bornis
i un cec.
Una rosa,
en abril,
mai fa nosa
al jardí.
El vell pescador
entra a la taverna,
el rom com li crema,
però no fa por.
El minyó
de ca l'Enric
diu que és dolç
pa de pessic.
Eixiran les barques
des de bon matí
a cercar les ganes
i trobar el camí.
És la pensa
qui demana
i encomana
la revenja.
Quan vingui el vent
per a demanar festa
direm que li queda
massa feina per a fer.
En mon país,
quan surt el sol,
volem condol
i un vas de vi.
Al racó
de la temença,
cada ofensa
duu un patró.
Sense ganes
ni diners,
els fantasmes
fugen més.
A la mar,
quan surt el sol,
veig el far
com ja s'adorm.
Avui cantaré
fins a les albades,
quan vinguin les fades,
com ho deixaré.
Sento, a la nit,
hores de tempesta,
enmig d'una festa
farcida de crits.
La més dolça
de les roses
mai es posa
on xisclen totes.
Quan aplegui
al cim del món
vull que plagui
a tothom.
Estimada lluna,
des de mon jardí,
cerco, una a una,
les cases on vius.
Per a ser
bon mentider
cal aprendre
a caure bé.
Mai demano
anar a dormir
quan la bruixa
és aquí.
En el regne
de la por,
cada vespre
aplega un mort.
Al reialme
de la sort,
falta gana
i sobra or.
Li regalo
les orelles
i li agafen
les mil presses.
Algun mut
li haurà parlat
i he perdut
el gran combat.
I, si em mira,
li diré
que ella a mi
ja m'està bé.
El ruc no es mou i set poemes més
22 Octubre, 2023 12:24
Publicat per jjroca,
Poemes
El ruc no es mou
Suposo que heu de saber,
amics de l’enrenou,
que si el ruc no es mou
deu ser prop del paller.
Allí, s’afartarà
de menges i de somni
fins que aplegui el dimoni
amb desig de temptar.
Però ell no fa cas,
està fet a la idea
de suar fins la mort.
Com ha perdut la por,
li aplega la saviesa
sense fugir del mas.
Un mirar
Haig el dubte de saber
on escaurà mon ofici,
em llevo perquè hi ha vici
i trafego per a fer.
Estudio per a pidolaire,
vull treballar a la plaça;
allí, ve i allí passa
gent esquerpa de mal aire.
Recullo almoina petita;
esmorzo, quan a Déu plau,
un crostó sec i una poma.
Però hi ha tota una mossa
qui em dona, quan escau,
un mirar ben fet a mida.
Un llibret
Passades les beceroles,
vaig parlar amb el llibreter,
li demanà on poder haver
un llibret de penses poques.
En va baixar, de les golfes,
el més dolç dels manuscrits;
amb uns dibuixos petits,
amb tristeses i penombres.
El posà, en un moble vell,
presidint a la saleta
a la vora d’un rellotge.
Allí, descansa el pobre
després d’anar a la festa
de conèixer poca gent.
Ha de ser dolça remor
Primavera, la mà estesa
amb un seny esporuguit,
que lluny es queda l’amic
quan no hi ha l’avinentesa.
En el regne de les flors,
veig com feineja l’abella;
ha de ser dolça remor
la que entri a casa meva.
A la vora de la font,
fora bo el festejar
i encetar l’amor primer.
Com no soc pas bugader,
n’estic a prop de callar
per a no enganyar tothom.
Animetes i fantasmes
Al de dalt del campanar,
com es queixa la campana;
fa prou temps perdé la gana
i la dèria de tombar.
Llavors aplega el novembre,
gairebé ja és aquí,
la campana no vol perdre
el revoltar de la nit.
Animetes i fantasmes,
poc amics del capellà,
estan esperant les fosques.
Com s’esbatussen les mosques
però jo no puc estar
només vivint de castanyes.
Torrar les castanyes
Al capvespre, en fer-se nit,
com s’apropen els fantasmes;
tenen ràbia en les entranyes,
en la veu, veig el neguit.
El mossèn ens ha manat
el voltejar les campanes,
han de ser velles proclames
de lluita i de llibertat.
Preparem, de nou, el foc
per a torrar les castanyes
i haver força en el xisclar.
Com el fred ha d’arribar,
cal menjar i beure debades
perquè qui paga és la por.
Gana de mosquits
Bona feina haurà el bou
per a endrapar aquesta herba,
ha estat la primavera
posant aigua i enrenou.
Passen i passen els anys,
carrer avant, per les murades;
massa cases són pintades
i banyades per la calç.
A la finestra, a l’ampit,
veig el niu de l’oreneta
on s’enfilen els petits.
Havent gana de mosquits,
la mare vola sense treva
en un viatjar eixerit.
Viatjant per la mentida
I, tot d’una, us faig saber
que, esperant tornar-me ric,
he guanyat prou enemic,
aprenent de mentider.
Una núvia, qui havia,
demanava per casar;
un dia, la vaig deixar
amb la paraula amanida.
He trobat una pubilla
a qui ensumo bona dot
i una bellesa discreta.
Gairebé ja és promesa
i li tinc robat el cor
viatjant per la mentida.
Pensaments divins (LXXXVIII)
19 Octubre, 2023 11:59
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Tres nous profetes es queixaven de la sort.
El que menys m’agrada de l’infern són les enquestes.
Repetiré el pecat fins que me l’aprengui.
Jesús era bon pastor fins que arribaren els llops.
Aniria al cel, però està molt lluny.
Per fi, he trobat un déu que no m’escolta.
Quants miracles necessito per a avançar a la fila?
Déu només crearà éssers que no necessitin diners.
Satanàs prefereix els judicis ràpids.
Un dimoni ha perdut categoria, només temptarà els caps de setmana.
Déu creà gegants, però li van empetitir.
Quants homes fan falta per a canviar de déu?
Darrerament, treballar de dimoni no està ben pagat.
Sant Josep tornarà si pot treballar d’escriba.
Estic decebut, m’han tret del llistat de pecadors.
He anat al cel per a no ofendre a ningú.
Va ser: entrar a l’infern i perdre el sarró.
Jesús ha demanat esglésies amb llits i cambres de bany.
Amb un poc de temps, em saltaré tots els manaments.
Satanàs ha fet un pla d’estalvi, només escaldarà els peus.
Li he demanat a Déu un cap de refresc.
Peco, però en Jesús somriu.
He cercat un altre déu, el Nostre està massa enfeinat.
Si aplego a sant, vull un setial abatible.
Vull assolir el record de tres pecats per minut.
Satanàs m’ha fet fora, diu que penso.
Si Déu és infinit, com pot encabir-se al cel?
Jesús ha condemnat a Judes a administrar el temps.
El millor del cel és que no et demana ningú.
Sant Pere està trist, ja no sap triar els hams.
El que m’agrada del cel és que no hi ha embussos.
Faré miracles quan rebaixin els preus.
Sant Pere vol estalviar per a comprar una barca.
M’han dit que, al cel, un i un poden arribar a ser tres.
Jesús multiplicava, però Judes solia dividir.
No me’n refio dels profetes, cap d’ells és massa ric.
Déu crearà un altre món, però no farà servir argila.
Satanàs està tip de no encertar «la Primitiva».
Judes no vol jugar, sempre li toca parar a ell.
No sé què passa, però la Verge sortia del psicòleg.
A l’infern, només fan horari d’estiu.
Déu vol passar a ser el Tiet.
Satanàs prefereix les torxes al pastís.
És un profeta dolent, n’encerta una de cada quatre.
Pecaria més, però em canso molt.
Jesús provarà de tornar a les ovelles.
És estrany, he vist a Satanàs i no estava enfadat.
Els sants novells faran un curset d’humilitat.
Jesús no tornarà, diu que està enfeinat.
Déu fa temps que no s’ocupa dels animals racionals.
Judes vol aprendre de profeta per a jugar a la loteria.
Satanàs vol invertir en banyes de plàstic dur.
Estic a la glòria, però no ho he pogut contar a ningú.
M’he posat a la fila de les confessions ràpides.
He demanat a sant Pere el nou horari de pluges.
Judes està aprenent a parlar sense dir res.
Satanàs no vol festa, ha prohibit tocar les campanes.
Si Déu és al cel, quin altre espai em queda?
Jesús busca una corretja per si ha de tornar.
Pensaments educatius (LXXIX)
19 Octubre, 2023 11:57
Publicat per jjroca,
Pensaments educatius
Estem al febrer i ja anem per la tercera ratlla.
Treballarem la memòria, però no recordo quan.
No els ensenyo més perquè em refredo.
A classe no entren, els hi posem.
Si escolten, és que no saben per on vaig.
Les orenetes fan un horari escolar reduït.
Si porten una mosca viva, els pujaré un punt.
Discutim per un garbuix de raons.
Procuro ensenyar sense caure en l’abús.
La lliçó començarà quan pugui entrar a classe.
Aprenen sols o sols aprenen.
Faig el que volen, però no s’enlairen.
A només dos, els he trobat el vici d’aprendre.
Només els demano que no m’amaguin el llum.
L’home sempre ha reduït el receptacle de l’escola.
Abans de començar la classe, passaré els anuncis.
Com és un alumne bo, li tornaré a fer repetir el curs.
Llegeixen de pressa, però van enlloc.
A la primavera, cada setmana té dos dilluns.
Hem llegit i ens ha sobrat set comes.
L’eixida la farem després d’entrar.
Han estat cinc minuts callats, es pensaven que havia traspassat.
Els objectius terminals que se’ls emportin a casa.
Comptant fins a cent, ja poden fer via.
La millor nota que treuen és la de mentiders.
A la primera lliçó, van aprendre a dir: No!
He demanat a Déu que em tregui els intel·ligents de sobre.
Necessito que em llencin pedres, faig la col·lecció.
L’inspector m’ha dit que campi qui pugui.
Si dic síl·labes inverses, no s’ofendrà ningú?
Com hi ha crisi, no fem servir majúscules.
Com ja saben tant, ni escolten.
Els he amagat tres cadires i ni se n’han adonat.
Ha de ser que, encara, no els conec.
Els ensenyo prou, però no compra ningú.
Tenen memòria, però l’haurien d’educar.
De vint antics alumnes, divuit no m’han reconegut.
Venir, venen; però no se’n saben estar.
De tres que m’escoltaven, dos no m’entenien.
En arribar al número dos, he dubtat de la tecnologia.
De fet, no els costarà massa saber més que jo.
Hem fet un dictat de sis paraules, però n’han eixit set.
Ells només volen conèixer els Reis Mags.
El primer dia, cal fer-los aterrar.
Porto tantes reformes que ja no puc seure.
Hem acabat el llibre amb quaranta mossos.
El curs acaba el juny perquè porta poca aigua.
No puc parlar bé dels alumnes, em jugo la feina.
Els accents oberts viatgen contra el vent.
Volien saber espanyol, però els he hagut d’ensenyar castellà.
Segons la resposta, formulo la pregunta.
Ja saben llegir, algun dia ho entendran.
No em creuen més perquè no poden.
De segur, que un de tots ho esbrina.
Els he posat a punt per a la rebel·lió.
Algun dia em demanaran consell.
Cada dia grinyolen més.
Tampoc necessiten tanta saviesa.
Entenen, però són prou discrets.
Epitafis (LXXXVII)
19 Octubre, 2023 11:55
Publicat per jjroca,
Epitafis
Tenia dos amics, però no van voler venir.
Haig el costum de pensar sol.
Porto un dia que no n’encerto cap.
Al nínxol del costat, han posat un consultori.
El neguit va marxar al segon mes.
Prepareu-vos per a passar fred.
Seré aquí fins que em facin fora.
He demanat poder votar per internet.
He sol·licitat un pla d’emergència.
M’agrada l’estiu perquè estic a l’ombra.
Normalment, els homes enllestim més prompte.
Avui, no puc sortir; he perdut les claus.
Em falten dos rebuts per a aconseguir la vida eterna.
Us proposo jugar al penjat.
He estat plorant pels d’E.N.D.E.SA.
La senyora insisteix en començar la neteja.
Tinc por, he hagut de posar el gos al nínxol del costat.
De vegades, em trobo com a perdut.
No us molesteu en demanar solucions.
Procuro evitar les distraccions.
Encara, no m’ha rebut el Creador.
Avui, faig vaga; no escoltaré ningú.
Necessito un aval per a canviar de nínxol.
Ho sento, però no m’agrada perdre el temps.
Per fi, he aconseguit que m’oblidi.
Com he de dir-li a la senyora que no tornaré a casa.
Podeu pregar dilluns, és de franc.
Ja és el tercer taüt que he comprat.
Voldria saber si he de seguir prenent la medicina.
Hem vingut a descansar!
Necessito un timbre per a avisar quan surto.
Algun dia, m’agradaria berenar.
Aquí, tampoc m’escolten.
Si em coneixíeu, ja sabeu què vull.
Procureu deslliurar-vos dels desigs.
M’he esborrat del curset de supervivència.
Hi ha llum per la nit, és un nínxol de fadrí.
A l’estiu, faig horari intensiu.
A poc a poc, aprendré a no pensar.
M’estic adaptant a la temperatura ambient.
No penseu en l’enterrament, algú el pagarà.
Procureu oblidar les presses.
Encara no sé com em trobo.
Estic passant comptes, perdoneu les molèsties.
M’ha quedat com un posat seriós.
He vingut per a no deixar a l’àvia sola.
He portat cartes, qui vol jugar?
Penso que he perdut el son.
Si faig traure la fotografia, qui em buscarà?
No puc eixir, m’han pres totes les sabates.
El bo de ser aquí és si perds l’enveja.
S’ha acabat el no parar.
Estic obert a noves sensacions.
M’estic fent al no ser.
No sé si sortir-ne o demanar pròrroga.
No n’estic pendent de la capacitat de quedar bé.
Només em portà flors dues vegades, la núvia era jove.
Sospito que, cada dia que passa, feinejaré menys.
Cada vegada, veig el nínxol més buit.
Pensaments festius (CXXXVII)
19 Octubre, 2023 11:52
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Si perdo oïda, vull orelles de ratpenat.
De moment, festejo amb una ampolla.
Només treballo fins que guanyo diners.
De moment, no vull ser afortunat.
Només demano camins que no portin enlloc.
M’han donat feina, però tardaré en anar.
Porto dies sense pensar i no he notat cap buit.
Ser intel·ligent es poder viure sense respirar.
M’he posat a somiar i m’he adormit.
Podria passar sense diners almenys dues hores.
Estic convençut que, perdre, em convé.
Com m’agraden els viatges tranquils, he comprat un llibre.
Per a tenir alguna cosa, prendré el sol.
A la segona camisa, em considerà ric.
El millor de fer-se vell és que no et fan cas.
M’he llevat d’hora per si puc perdre menys.
He trobat feina, però l’he amagat de seguida.
Anava a pensar, però arribà el son.
Si guanyo una vegada, quantes n’he de perdre?
L’estilista m’ha tret cinc anys, a saber a qui li ha posat?
Aprendré a manar per si em quedo fadrí.
Necessito un lladre per a administrar els diners sobrers.
Si respiro menys, podré viatjar a l’espai?
Em faig vell i aprofito l’estar cansat.
Em preocupa que es perdin els mons paral·lels.
Menteixo mal i m’acosto a la veritat.
És tan ric que ni respira.
Cada dos solucions, hauria d’haver un problema.
Porteu-vos bé i algun dia us podran enganyar.
Corre menys l’aprenentatge que l’oblit.
Per molt que avanci, sempre arriba la nit.
No entenc perquè els rics necessiten tanta gent.
Tot anava bé fins que em demanà.
Ho sento, cap dels bitllets els tinc repetits.
Poso interès, però no tinc on desar-lo.
Si plou per la nit, com comptaré les gotes?
He demanat la grua per a poder arribar a cent.
Estic trist: he fet un esmorzar llarg i no m’han donat dinar.
No vaig de festa, no sé beure.
Podria ser ric si no fes servir el cap.
No sé on vaig, però tampoc sé d’on vinc.
Estic destriant les avantatges de festejar.
No he descobert on rau la intel·ligència.
Procureu que l’amo ignori on dormiu.
Li he dit al metge que engreixo de satisfacció.
Si aplego als vuitanta anys, llençaré el cilici.
Si resolc un problema, me n’ixen dos.
Estic avançant, un dia sabré cap a on.
Estic aprenent a guiar els núvols de pluja.
Cerco núvia a la que no calgui creure.
Si no puc ser invisible, almenys, seré pobre.
Cerco un savi que m’ajudi a trobar la raó.
Viatjo tant que mai arribo enlloc.
Si menjo sovint, em deixaran seure?
Treballar ha de ser una festa, però no m’agrada divertir-me.
Parlo amb l’amo, li costa creure.
He anat a arreglar-me les dents per si he de fer de llop.
He venut el ruc, sempre guanyava ell.
Si canvio de llit, on es quedaran els somnis?
Poemes curts (CXXXIII)
15 Octubre, 2023 00:55
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la vall
de la dissort,
anar al tall
és haver sort
sense fer estrall.
Les comandes
són així:
quatre capses,
un coixí
i mil randes.
Com havia
pocs diners,
menjaria:
poc o res,
cada dia.
Com m'agrada
el descansar
no vull paga
ni pregar,
només lloança.
Sense riures
ni diners,
el meu viure
és saber més,
em farà lliure?
En el regne
de les flors,
has de creure
els vencedors,
hauran el lleure.
Massa hores
de dinar
i els fantasmes
a cridar,
són ben amables.
Com demano
un xic de vi
el meu amo
em fa glatir,
diu que l'enganyo.
Amb la dèria
de saber,
hi ha matèria
per a fer,
no la vull meva.
A les portes
de la mort,
hi ha més ogres
per a tothom,
potser en sobren.
Mentiria,
si de cas,
i sabria
trobar l'envà
de l'enganyifa.
A les voltes
de la tardor,
massa mosques
en tenen prou,
són en absoltes.
Una pedra
en el camí,
mai s'enceta
perquè sí,
algú la trenca.
Les comandes
del sarró:
posar nanses
al porró,
manta d'errades.
En ser hora
de dormir,
és quan toca
agrair:
el no fer nosa.
Quan el sol
aplega al bosc,
tot el fosc
diu que no vol
anar pel solc.
És quan dormo
que la veig
i la trobo
al safareig,
després, ho ploro.
En els riures
de la nit,
vénen lliures
esperits
a cercar el viure.
Caminant
sense mesura
i cercant
a la cordura,
res és més gran.
És si plou
quan me n'adono
que hi ha un bou
qui vol ser lloro
sense enrenou.
Quan havia
pocs diners,
no podia
menjar res,
massa ho sabia.
Com m'agrada
anar a dormir
per si es cansa
el meu botxí
de guanyar massa.
Diria que és homenet i set poemes més
15 Octubre, 2023 00:47
Publicat per jjroca,
Poemes
Diria que és homenet
Estudiant de poques hores,
benvingut al quedar bé,
ha de ser home de fe
qui s’esmuny entre mediocres.
Va aprendre, de passada,
a escriure quatre versos,
els va deixar ben estesos
en trobar enamorada.
De comptes, algun parell,
de llengües: una i escaig,
però es mostra satisfet.
Diria que és homenet
qui creix fins el mes de maig;
cap ni un serà com ell.
Converses amb la lluna
De converses amb la lluna
n’ompliria un cabàs,
he estat un homenàs
de poc cap i de pell bruna.
Com deleixo si l’ampolla
és mig buida per la nit,
no volarà l’esperit
ni la pensa tampoc brolla.
Innocent, sense penombra,
a la fosca vaig vivint
amb una vida lleugera.
La mossa diu que m’espera,
ens anem, del tot, mentint
fins que la ràbia ens troba.
Feina ampla, sense son
Feina ampla, sense son;
l’olivera està cansada,
el pagès poc que li agrada
perquè plora a cor què vols.
A la falda del Montsià,
esclaten les meravelles;
una mossa i tres poncelles
com demanen per casar.
El nuvi serà eixerit,
trafegot i dolç de cara
amb desig ni gras ni car.
Ampla cambra ha de portar
amb un bon matalàs de llana
per poder somiar a la nit.
Puix com era traginer
I com era traginer
anava menant la barca;
calçó llarg, sense sabata,
un jersei per tot l’hivern.
El seu pare se n’anà,
ben lluny, a cercar fortuna;
per Nadal, durà una muda
i després se’n tornarà.
Puix com era traginer
no vivia en un palau
ni en el si d’aquell gran mas.
Va fugir portant el pas
i carona de babau,
ésser savi no pogué ser.
Fulles de tota mida
Com la plaça s’emplena
de fulles de tota mida,
la mestressa està amanida
a començar la neteja.
Una escombra, quatre sacs
i una pala sorneguera;
la poncella com espera
que, a botiga, hi hagin naps.
Les menjades són així,
prou fetes a les rialles
perquè toca el dolç guanyar.
Aprenent el català,
hi ha vergonyes endinsades
que mai més han de fugir.
Quan la gana no vessa
En el racó precís
on reposa la infància,
he vist l’assegurança,
l’esdevenir feliç.
Però hi ha tal vegada
que, de sobte, es trastoca;
manta dents a la boca
per no fer una mossada.
Amb àngels i dimonis,
he fet tot l’entrellat
per a eixir ben de pressa.
Quan la gana no vessa
es pot fer mitja part
per pregar a sant Antoni.
Soc, d’ofici, mentider
Estadant sense país,
viatger sense frontera;
el camí diré que pesa
quan es va acostant la nit.
Soc, d’ofici, mentider;
enamorat de la lluna,
he desat goig i fortuna
al dedins d’un vell paller.
Em demanen fer de ruc
un cop o dos per quinzena
per poder-me enamorar.
De vegades, deixo anar
un retallet de saviesa,
però prompte em quedo mut.
La rosa quasi plora
Una rosa em comentava,
en el bell mig del jardí,
que voldria altra mesada
per més temps poder lluir.
Però un déu, molt saberut,
li ha dit que porta pressa,
ha de guanyar la fermesa
i no vol ésser poruc.
La rosa, que quasi plora,
com s’enfila, novament,
pel camí que va al desig.
Mes el temps no va a l’escola
per saber com és la ment
quan s’acosta al capritx.