Ben lluny, a l'horitzó i set poemes més
15 Setembre, 2023 05:20
Publicat per jjroca,
Poemes
Ben lluny, a l’horitzó
Ben lluny, a l’horitzó,
un regne que s’esberla,
va venir d’una guerra
sense cap guanyador.
Les flors del cementiri
són agres d’escoltar,
el vent les fa gronxar,
gairebé, a diari.
Ben lluny, a l’horitzó,
on reposa la pressa
hi ha un déu esmorteït.
Fa pocs dies, m’ha dit
que ha perdut la lluerna
i somia a contracor.
La figuera com s’afanya
En un riu de solitud,
on van teixint les aranyes,
he demanat coses vanes:
La saviesa i la virtut!
No sent home principal
entre mil dubtes trafego;
ara somio, ara m’ofego
en desitjos quan no cal.
Doneu-me terra, un camp
on mirar les oliveres
i una figuera galana.
La figuera com s’afanya
perquè les figues són verdes
i ha vist, de lluny, un llamp.
La timidesa
Per vèncer la timidesa,
un poema he de fer,
l’escriuré amb poca pressa,
ben polit, per quedar bé.
La paraula del darrere,
aquella que tanca el vers,
que no porti all ni pebre,
només sal i julivert.
Si ella el llegeix, somriu;
el guanyar és a la vora
i serà prou complaent.
Va finint en un moment
mentre sento que creix l’ombra
i es va desfent el niu.
Nou lloc
Per fi, en Satanàs,
engrandirà l’infern,
farà tot un desert
on poder ensinistrar.
Les noves diablesses
no hauran el cutis fi,
no sabran quin destí
enceten les promeses.
En aquest nou infern,
hauran un sol més gran
qui doni ample foc.
Bastit aquest nou lloc,
les ànimes ni sabran
com era el color verd.
No reposa a les nits
Un vell ha demanat:
fugir d’aquest estiu,
li crema aquest caliu,
no vol ni haver-hi part.
No reposa a les nits,
ni ha de gaudir d’una ombra
que li dona el vell arbre.
No recerca el ric marbre
ni l’escalfor qui prova
de tornar-lo esquifit.
Les hores de cafè
no li semblen eternes
ni demana empreses
massa lluny del voler.
Una ratlla viatgera
Una ratlla viatgera
pel paper va avançant
ni endevino per a quan
us dirà que va a la seva.
Escorrialles de la ment
demanant l’ombra sencera
van pregant sense cap pressa,
van endolcint lentament.
No haig pressa en arribar
per a trobar mon cilici
darrere d’un punt ben posat.
Les ganes s’han capgirat
i es va acostant el vici
de somiar per a volar.
Està trist per la calor
Vet aquí com mon vell arbre
no demana raure al sol,
està trist per la calor
puix tardor es fa rondinaire.
Car donaria, de gust,
el dolç vol de fulles velles,
han de caure per parelles
sense pena ni ensurt.
Ha estat estiu roent,
el bon sol ha cremat força
i la mar està enfadada.
Com demano nuvolada,
mig despresa, amb poca nosa
qui ens mulli lentament.
Una de petita
Les formigues, poc amigues,
com avancen pel corriol,
van demanant al déu sol
que vagi tombant espigues.
Les més valentes avancen
amb més força i enrenou,
mai demanaran un sol
ni, a l’estiu, voldran vacances.
Però una de petita
una fulla va estirant
i descansant quan li escau.
Deu pensar que hi ha un palau
amb un llit ben ample i gran
on oblidar qui la crida.
Epigrames (CXXXI)
15 Setembre, 2023 05:11
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la casa
de ponent,
quan hi ha gana,
sobra gent.
Les corbelles
van al prat,
les roselles
estan plorant.
Ha sortit el sol
per dalt del Montsià,
és quan ve llavors
un temps per mirar.
En entrar
al gran desert,
el marró
com guanya al verd.
Massa frares
al convent
quan demanen
ningú els sent.
És la nit,
qui crida al dia,
qui demana
companyia.
En els cantirets,
que van a la font,
dormen, ben contents,
set nans petitons.
Ha pujat el sol,
sense massa pressa,
a la casa vella
on hi ha els records.
Les més bones
intencions
venen totes
d'altres mons.
Com demano
per a mi:
Anar on guanyo
perquè sí!
A l'ampit
dels alturons,
els mosquits
diu que són bons.
És quan guanyo
en equilibri
que hi ha vici
i l'escanyo.
És un llum
a l'horitzó:
aixopluc
i anar a més bo.
Quan m'allito
a les nou,
és quan fito
per si em moc.
El xarop
a cullerades
i l'amor
sempre debades.
Na Maria
diu que no,
però va
a la processó.
El gegant
de cal Robert
a les sis
ja és despert.
Al capvespre,
li diré:
Menjar sempre
no està bé!
Al corriol del mas,
parlen les roselles,
són massa tenebres,
però no els fan cas.
Ha estat el llamp
el gran mentider,
diu: Ja no ho faré!,
però posa espant.
Cap al regne
de l'oblit,
cal empènyer
el mosquit.
Sento davallar,
a les hores baixes,
massa pors amb caixes,
on deuen anar?
A la nit,
és quan l'amic
em demana:
Pots ser ric?
Ni vull ni sé
cercar en el vent,
aquell innocent
que mai vol saber.
Al voltant
de mitja nit,
el més gran
es fa petit.
Com m'agrada
el treballar,
prenc mossada
i fins demà.
Entre els riures
de mil flors,
he trobat
massa records.
Nosaltres, els humans i set poemes més
08 Setembre, 2023 06:44
Publicat per jjroca,
Poemes
Nosaltres, els humans
Abans que aplegui la nit,
acomiado el vell dia;
és aquesta l’homilia
que és lliure de neguit.
Com s’encomana el sol
a un viatge gens discret,
és la feina qui el perd,
tragina sense condol.
I, nosaltres, els humans
empaitant el gran misteri
de trobar el Creador.
Espero ser trobador
per lluir d’un encanteri
que m’apropa als gegants.
Una reixa
Com mon déu m’ha aconsellat
amb una gràcia manifesta:
Que si soc a la finestra,
podré veure l’entrellat!
És així com passo els dies
assegut a la cadira,
veig com la mossa s’enfila
amb cent passes indecises.
Cercarà un nuvi nou
qui la tracti de princesa
i li posi vestit d’or.
Si no el troba bo del tot,
haurà de cercar una reixa
i un sostre on mai plou.
A la bona casa
A la bona casa,
hi haurà bona gent
i algun inconscient
qui escola demana.
Com soc sabedor
de nostra misèria,
empaito la dèria
per a ser millor.
A la bona casa,
hi ha massa embalums
deixats a les cambres.
No en seran ni quatre,
qui hauran el costum
de quedar-se amb gana.
La veïna és mala peça
Al país de melangies;
una mare, dues filles
demanaven aixovar.
El pare ha de pensar
en haver manta enganyifes
per a anar passant els dies.
El dissabte hi ha festeig
i es lleva sempre d’hora;
amb deu vestits, fan la prova
mentre escalfa el safareig.
La veïna és mala peça
i el nuvi els vol furtar,
com vindrà l’esgarrapar
quan surti de casa seva.
Primer plat
Haig un dubte prou planer
qui a l’escola m’acompanya,
he de comprar-me una canya
per si goso pescar el temps.
Treballar amb joves guerrers
és no acabar mai la guerra;
quan la paciència s’esguerra,
massa crits es fan presents.
I, tot d’una, ja se sap:
aplega la solució
al damunt d’un núvol blanc.
Em pregunto per a quan
hauré més mel i mató
per a encetar el primer plat.
Mai porten a res
Hauries de saber,
estimada poncella,
que la mar és molt bella,
però no haig cap veler.
Si vols, hi anirem
a veure la mar blava;
a la il·lusió encetada,
l’enveja de la gent.
I no et diré més
que paraules lleugeres
que mai he de trenar.
Voldria, al meu pesar,
que oblidessis les presses
puix mai porten a res.
El bon passar
Un somni atabalat
i una princesa vana,
com porto una setmana
cercant tot l’entrellat.
El cant amorosit,
la dolça cadernera
qui, a la branca, espera
que li passi el neguit.
I ja, rabent, corprès,
donant tombs per la vida
puix cerco on vull anar.
Doneu-me el bon passar
d’aquell cuquet que esbrina
quin fruit li està permès.
Un munt amb quatre pedres
Regiro en el racó
de la meva infantesa
per saber si l’or crema
i s’endinsa en el cor.
Un munt amb quatre pedres,
un estiu prou cansat;
de dalt, en el terrat,
xisclant les orenetes.
Tornaria a l’escola
sense haver de pregar
ni encetar la memòria.
Aquesta pobra història,
ben bé, he de guardar
perquè retornar ni em prova.
Poemes curts (CXXX)
01 Setembre, 2023 05:32
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Cada dia,
al dematí,
com voldria
ser a la nit,
la joia em crida.
Vull passar el temps
de gana i de guerra
per saber si vens
on mon cor s'esguerra
i, al punt, somiem.
Entre dues granotes,
xerrant a la bassa,
m'he sentit, a soles,
sense massa traça
i pensa de pobre.
A la casa
del molí:
festa grassa
i força vi,
potser un pèl massa.
Les comandes
de l'estiu:
menjar faves,
sentir-se viu,
beure debades.
Com demanaria,
si amor volgués,
sentir la follia
i, un xic després,
guanyar l'alegria.
No vull pedres
al camí
ni més herbes
per a mi
en ser al capvespre.
Na Maria
ha demanat:
anar a la vila
en fer-se tard,
ningú li priva.
A la festa
de les flors,
la ginesta
perd color,
haurà enveja?
La solitud
és bona companyia
i la virtut
no sap com farà guia,
massa és ensurt.
Em pregunto,
en anar,
si, quan pujo,
em puc cansar,
gairebé ho dubto.
Quina pensa
m'ha de dir
que la gresca
fa patir,
no sé la resta.
Cantaria
més cançons
i hauria
més sermons,
magra alegria.
I la terra
em demanà
que fes guerra
més enllà,
on viu la pressa.
Les paraules
van al vent,
les més maules
per ponent,
no ho sé les altres.
Per aprendre
la lliçó,
cal atendre
i ser millor,
fàcil de vendre.
La campana
del convent
esbatana
si fa vent,
llavors, s'enfada.
A la casa
de la por,
la nit passa
en un plor,
després, ve l'alba.
Com la lluna
diu al sol
que, una a una,
tot es pot,
és molt sabuda.
A la terra
dels gegants,
no hi ha guerra
com abans,
només desfeta.
Si volia
anar a ballar,
em caldria
festejar?
Poc que ho sabia.
Si em demanes,
et diré
que hi ha cases
on convé
posar fantasmes.
Les fruites de la pomera i set poemes més
01 Setembre, 2023 05:27
Publicat per jjroca,
Poemes
Les fruites de la pomera
Les menges del poble amic:
xocolata i pa de pessic.
Les fruites de la pomera
són ben bones d’esguardar,
de segur que han de restar
d’una verdor sense treva.
A la taula, haig un plat;
en el foc, una paella,
ella és petita i negra,
es crema de tant en tant.
Poso l’ou, la botifarra,
les patates del meu hort,
la vigilo ben a prop
per si engega mala cara.
Oferiu-me una avantatja
Caminant sense camí
i país sense drecera,
hauré perdut la bandera
que onejava pel matí.
Sent un home saberut,
avanço sense penell,
haig la ment sense atuell
per saber que m’he perdut.
I vosaltres, què em dieu
de la llibertat llunyana
qui ens vol tornar a la cova?
Si em voleu posar a prova
oferiu-me una avantatja
per si albiro fer-me déu.
Demano sense obtenir
Demano sense obtenir,
em planyo per no saber,
cerqueu altre mentider,
el guanyar no és per a mi.
Si la vida m’amistança
amb el creure i el pecar,
us demano: Vull anar
on vol reposar la gràcia!
Massa anys per a ser alegroi
i beure sense atura
fins a trobar el gran encís.
El meu temps és fonedís
i vaig cercant l’aventura
per si, un cop, em torno noi.
Planyo pel dejuni
Us podria comentar
tot un seguit d’avantatges:
Com ja soc a les acaballes,
la ràbia em vull emportar!
Sent vehement com un sidral
només tracto amb coses vanes,
menjo pomes i maçanes,
la tria ben poc em fa.
Amatent de l’infortuni,
de la vida, segrestat;
esmerço el castell dels somnis.
A la meitat dels oprobis,
de segur, que no he tornat
perquè planyo pel dejuni.
Cavallers i nobles dames
Cavallers i nobles dames
tots corpresos per l’ensurt
com el món és tan poruc,
tan refet a posar flames.
Aventures de dissabte
sota un sol qui ja s’allunya,
haurà parlat amb la lluna
i se’n va més prompte al catre.
Cavallers i nobles dames
el nou ball és encetat
amb balladors de primera.
Mai la dolçaina els espera,
ella puja a la ciutat
emplenant carrers i places.
Remenant la cua
M’alimenta la il·lusió
mentre recorre el meu cap,
he de ser eixelebrat
fins que aplegui la raó.
En somiar a les teulades;
com observo, amatent,
que, si faig de pretendent,
la meitat són males cares.
La segueixo mentre passa
tot i remenant la cua
fins que aplego al seu terrat.
Com l’amor ja m’ha deixat,
com s’enfada amb la lluna
qui se’n burla fins a l’alba.
Passa alegre i canta el ser
Passa alegre i canta el ser
quan ix aigua de la sínia,
un follet qui calla i mira,
oblida on hi ha el desert.
L’aigua avança melangiosa
sense fer massa enrenou,
al de dalt, un sol que cou
una síndria massa tova.
Tan alegre canta el rec
fins que el terra me l’amaga
delerosa de la set.
Com se’n riu el jardinet
fins que s’acosta qui talla
quan esmerça condiment.
Em comenta el mussol
Em comenta el mussol
com li agrada restar sol.
Presidint la vella branca,
d’aquell pi vingut a menys,
veu la lluna com regeix
fins que el sol porta l’albada.
Per demanar ratolins,
per tenir una sargantana;
de segur que la setmana
es va perdent pel camí.
Al de dalt del molí vell,
ha posat branca i palla,
com s’estima aquella cambra
on cap somriure sembla lleig.
Epigrames (CXXX)
01 Setembre, 2023 05:14
Publicat per jjroca,
Epigrames
Entre ovelles
i pastors,
les primeres
ho saben tot.
Al pessebre
de Betlem,
sobra gana
i falta ambient.
Com demano pau,
sota la figuera,
em diu, sorneguera:
Ets tot un babau!
No cerco albirar,
a l'hora primera,
llum de primavera
puix lluny ha marxat.
Sota l'ombra
del vell om,
veig un món
qui riu o plora.
I com cerquen,
els meus ulls,
l'aixopluc
de les tenebres.
Poseu-me, a l'abast,
els alls i les cebes,
les roges roselles
i aquest blat segat.
Sento ganes
de dormir
i m'agrada,
dec ser ric.
En aplegar
al cap del mes,
menjo pa
i no dic res.
Massa dissabtes,
pel dematí,
ni ve la lluna
ni vol venir.
La més dolça
de les flors,
quan es cansa,
perd color.
Si la son
us ve a buscar,
oblideu-la
i se'n va.
La formiga,
al formiguer,
diu que es cansa
i no pot ser.
Amb les ones
i el llevant,
les cabòries
són més grans.
Una porta
dona al cel,
però és dolça
com la mel.
El llapis vell
demana: paciència,
una bona ciència
si aplega al no res.
A la rambla
de les flors,
es descansa
a cor què vols.
Quan hi ha pressa
pel camí,
la riquesa
ha de venir.
En el si de l'hort,
canta la tomata:
eixerida i maca,
sense massa por.
Pagès seria
si el vent m'endugués,
em deixés després
en llevar-se el dia.
Mai demano
per a mi,
ni estirar el carro
ni glatir.
Els companys
de la dissort
passen anys
i mengen poc.
En el si
del gran combat,
el botxí
ni fa sa part.
Com l'estiu convida
a dormir al migdia,
ignorar qui crida
i menjar a pleret.
Si la reina
fa sa part,
cada feina
ha un instant.
Amb seixanta
solucions,
qui descansa
ni fa por.
Només ploro,
per la nit,
mentre pensen
que he fugit.
Captivat per la temença i set poemes més
23 Agost, 2023 08:34
Publicat per jjroca,
Poemes
Captivat per la temença
Captivat per la temença
passo dies d’escalfor,
hi ha un sol empipador
que encara no porta pressa.
Els núvols passen distants
i el no fer res s’encomana,
he de ser d’una nissaga
qui, a cops, està plorant.
Com demano la tardor,
cada matí, quan em llevo
d’aquest llit on vaig suant.
Diria que, mentrestant,
vaig pensant que ja navego
tot fugint de la paor.
He gaudit del dimoni
A temps, us podria dir,
amics de la batalla,
que he manllevat la palla
per si puc fer-me ric.
Diria que els diners,
de sobte, s’entaforen
a la casa pairal.
Esperant vent de dalt
ni el volar ho proven,
són covards estrafets.
A temps, us podré dir
que em domina un vell somni,
he gaudit del dimoni
qui és distret sense fi.
Vora del formiguer
Captiu del meu pensar,
he guanyat l’espardenya,
m’agrada anar a la grenya
i sofrir d’amagat.
Aventures lleugeres
d’empaitar les formigues,
les grasses, les primes,
totes ben tafaneres.
Vora del formiguer,
com veig tot l’enrenou
des que el sol fa arribada.
Veig com la més atrafegada
voldria traginar un ou,
però no podrà ser.
Reclau fosc
Cansat de no fer res,
jagut al cementiri,
demano haver un bou viu
d’eixir un cop al mes.
Però aquest petit déu
no està per al negoci,
he de trobar altre soci
poc lligat a una creu.
Passejar pel gran bosc
per mirar la claror
de la lluna encisera.
Es fa llarga l’espera
i esdevinc somiador
en aquest reclau fosc.
A la taula dels déus
A la taula dels déus,
s’enceta la juguesca,
s’acomiada la festa
quan parlen dels hereus.
Ni el desig de menjar
ni el de guanyar la batalla,
són servents de la manca
de sentir-se estimats.
De vegades, s’obliden
del fet de no glatir
i baixen a la Terra.
Diria que la desfeta
és a punt per a eixir
quan s’acosten i miren.
Amb estris adients
Amics de la temença
em sento satisfet
per ésser un homenet
recercant la saviesa.
Amb estris adients,
aniria a la festa,
però no haig fermesa
i visc entre la gent.
Amb un crostó de pa
i el vi de la verema,
preparo un bon sopar.
Després, em deixo anar
a cercar la drecera
que arriba prop la mar.
Que passi aquest estiu
A prop, vora del riu,
dessota un sol que crema;
somio en la festa
quan tot era ben viu.
Les nobles margarides,
les formoses roselles,
les roses ben vermelles,
les herbes sense mida.
A prop, vora del riu,
plora la cadernera
qui ha perdut son niu.
Que passi aquest estiu,
que vagi a la seva,
que oblidi els pobres vius.
Endevino les ombres
Amics i tafaners
no em féssiu la contalla,
la mosca com badalla
endevinant el fred.
Les tardes de l’estiu
dessota una olivera,
com va fugint la pressa
amb pensament altiu.
Endevino les ombres
desplaents del meu cor
com, de sobte, s’acosten.
Van eixint els vells monstres
qui porten pobra por
captaire de ses obres.
Poemes curts (CXXIX)
15 Agost, 2023 11:24
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Massa deures
per a mi
i les heures,
al camí,
ni volen creure.
Com estimo
aquell plaer
mentre miro
de saber
perquè sospiro.
A la vora
del camí,
hi ha una nosa,
per a mi,
poc que m'honora.
Les tenebres
són així:
massa verdes
per eixir
i, a més, tendres.
Com la ràbia
no treu fum
n'hi hauria
més ferum,
poc que ho sabia.
Sento el lleure
a la plaça
com va a seure
mentre parla
del gran deure.
Si em demana
per venir
quan es cansa
es riu de mi,
poc que m'agrada.
El pastor,
quan va a la serra,
porta el gos,
gana, ovella
i un xic de por.
Quan passejo,
enmig del bosc,
alenteixo
i es fa fosc,
quasi ho prego.
La finestra
del meu mas,
si està oberta,
dona pas
a la feblesa.
Lluitaria
per haver
prou follia
al meu carrer,
jugar em convida.
A la casa
de ponent,
qui no parla
ni s'ofèn,
però descansa.
Sense festa
ni concert,
la mestressa
ho té verd,
quasi es crema.
Cada branca
ha son niu,
quan treballa,
ve l'estiu,
després descansa.
Qui camina
perd el fred,
cerca mida
al cel obert
on tot pren vida.
Quan la sínia
canta i riu,
com convida
a ser a l'estiu
on el món crida.
Massa gana
per dinar,
vull la plata
i pensar:
El peix m'agrada!
L'avantatja
d'ésser ric:
menjar massa
i no glatir,
és com m'agrada.
Ha de cloure
el meu somrís
per ser ogre
amb gran encís
i cor de roure.
Si la lluna
em diu que sí
es fa bruna
per la nit,
no anem a una.
Com demana
anar al mercat,
li agrada
comprar barat
cada setmana.
És la mosca
qui se'n riu
quan pertoca
ésser estiu,
en fred, com plora.
Demana mudes i set poemes més
15 Agost, 2023 11:24
Publicat per jjroca,
Poemes
Demana mudes
Avui, somiaré
amb terres llunyanes;
amb penses profanes,
no vull plorar més.
És el meu averany
esquerp i lleuger,
anar pel carrer
i sentir-me estrany.
Les passes perdudes
m’han dut al gran bosc
per xerrar amb els pins.
Ho faré a l’endins
d’aquest poruc soc
qui demana mudes.
Li parla d’un rei
Enmig del jardí,
la jove poncella,
tan dolça tan bella,
tan feta al dormir.
Per tal de somiar
demano més hores,
les voldria totes
no sé si ho tindrà.
Un dimoni jove,
posat prop l’orella,
li parla d’un rei.
És de bona llei
i cerca promesa,
la vol d’aquell poble.
Passaran els anys
Passaran els anys
per aquesta terra
i posaré treva
als petits paranys.
Homes pobrissons
han fet mal negoci,
van haver un soci
farcit de raons.
Va retornar el sol
a omplir la vall
de falles ben noves.
Van voltar les rodes
quasi com abans
per retornar al moll.
Aquest disbarat
El pare pagès,
la filla badoca;
és el món que toca
viure en aquests temps.
Van aprendre poc,
tot i anant a escola,
no hi havia ploma
per a escriure un mot.
Han passat els temps
i tot s’ha tornat
un xic més amable.
No veig cap culpable
d’aquest disbarat
gasiu de saber.
Acota el cap
El poema com m’espera
a l’enmig de la rialla,
és un maldestre canalla
qui demana anar a la seva.
És a la segona estrofa
quan agafa compassió,
ratllaria de debò,
però la pensa ho nota.
Avança el poema vell
entre planes i alturons
per a arribar a la mar.
Allí, troba un dia clar
i, sense massa raons,
acota el cap i es perd.
Manta plorades
Amb catorze batzegades,
he d’omplir aquest paper,
és un viatger proper
qui no demana comandes.
Al dessota del gran om,
he vist la gràcil promesa,
ha la galta ben vermella
per pensar amb il·lusió.
Amb catorze batzegades,
acabaré aquest camí
que em portarà fins al somni.
Ha de ser que el meu dimoni
ha el cutis massa fi
i enceta manta plorada.
Abans de caure al foc
Em plau saber,
amics de sant Antoni,
que haig altre dimoni
pendent del meu voler.
Ens barallem,
quasi sempre, a les fosques
per tres o quatre coses
que ni aconseguirem.
I dalt de tot,
se’n riu el Creador
qui escolta nostra queixa.
Guarnits amb la feblesa,
farem un pecat o dos
abans de caure al foc.
He de viure entre una gent
Na Mariona del meu cor
diu que ha penes d’amor.
Com em llevo, cada dia,
amb el deure insatisfet,
quasi soc un homenet
amb la paciència amanida.
L’he mirat, enamorat,
com es posa l’espardenya;
es pentina pèl i grenya
per poder anar al mercat.
Del meu desig, soc cofoi;
de la resta, un inconscient,
he de viure entre la gent
qui no sap que em torno boig.
Epigrames (CXXIX)
15 Agost, 2023 11:11
Publicat per jjroca,
Epigrames
He d'aconseguir,
si la lluna vol,
passar mitja nit
enganyant el sol.
Quan la rosa
perd l'amor,
és quan toca
anar a la font.
En el clar país,
on mai haurà dubtes,
els temps són així:
petits, incorruptes.
He de segellar,
a l'hora tardana,
que el vent no té gana
ni sap on anar.
Les més maques
van cantant
i els tanoques
fan la part.
He volgut romandre
al corriol del vent
per si passa l'aire
un xic més content.
Sento l'atonia
com es riu de mi,
comenta tranquil·la:
Tornaré a la nit!
Sento el vent
de l'esperança,
quan, somrient,
trascola i passa.
En el regne
de la sort,
cada vespre
duu un tresor.
Estimada lluna,
demana per mi,
mira el meu glatir
sense por ni atura.
Per a ser
bon cavaller:
menjar poc
i fer-ho bé.
La vella senyora,
a la llar estant,
com va demanant:
joia de la bona.
No haig per a donar:
ni verda esperança
ni raó qui passa
sense deturar.
La Verge demana
un crostó de pa,
en Josep l'encomana
i el va a buscar.
Al pessebre
hi ha un minyó,
poc que plora
ni ha por.
A les voltes
de Nadal,
massa ovelles
al corral.
A Betlem nevava
des de bon matí,
la neu era blanca,
quasi de setí.
Els pastors
mirant l'estel,
tenen por,
preguen al cel.
I Herodes
es revolta,
com demana
guanyar d'hora.
La somera
com se'n riu
perquè pensa:
demà, estiu.
Al portal aplega
un Josep cansat,
una Verge tendra
i un joiós esclat.
A les voltes
de Betlem,
no hi ha ombres
ni fa fred.
Mengem pa
amb dolç mató
puix demà
hi serem tots.
En Jesús,
vingut al món,
obrirà
el dedins del cor.
Na Maria
va a la font
i en Josep
no sap per on.
Ha nascut
un Infantó,
ha vingut
sense cap or.
Jesús dormia,
era pel matí,
un àngel li deia:
Guarda'n per a la nit!