Poemes curts (CXL)

01 Febrer, 2024 09:25
Publicat per jjroca, Poemes curts

Com havia

pocs queixals,

menjaria,

entre bondats,

una amanida.


Les paraules

van al tros

i quan cauen

fan remors,

han de ser parques.


No han de venir

els dies més llargs

per poder-me dir:

Hauràs de pregar

o creure'm a mi.


Mentre aplega

la dissort,

vull la festa

per si pot

portar disfressa.


Una jove

em regalà,

en un cove,

l'endemà,

però soc pobre.


Com hauria

de saber

que vindria

un matusser

a portar alegria.


Mai em canso

de mirar

quan hi ha amo

per a trobar:

moments d'esbarjo.


A la plaça

de la font,

mai es cansa

el dolç amor,

però, algun cop, passa.


Com em deia

en Rafel:

Cada joia

duu sa mel

o se la troba!


Pensaria

per pensar,

tornaria

al demà

per si ho sabia.


Amb quaranta

solucions,

qui no planta

mil raons

enmig la plaça?


A la casa

dels benestants,

cada planta

és un enciam,

però amb més traça.


Us comento,

d'amagat,

que em sento

amistançat

i ho lamento.


Manta roses

del jardí

parlen totes

mal de mi,

són unes llosques.


I quan vingui

el vent de dalt

que li parli

al pardal

o l'amoïni.


És quan viatjo

pel desert

quan demano

un xic de verd,

però es perd.


Mai comento

d'amagat

si demano

fer salat

en veure l'amo.


En el regne

de les flors,

cada heretge

ha sa por,

ni li cal metge.


Suposo que saps,

estimada meva,

que tres maldecaps

ja cerquen lluerna

en terrenys ingrats.


És quan plora

al dematí

quan em dol

perdre el coixí,

s'assembla a l'or.


En aquesta

situació,

qui no resta

no ha por

ni feblesa.


És quan menjo

pel matí

quan espero

passar nit

i, després, prego.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

El llapis i set poemes més

01 Febrer, 2024 09:23
Publicat per jjroca, Poemes

El llapis


El llapis diu,

cansat de sa misèria,

com guanya dèria

mentre escriu.

Em mira així

amb seny empresonat

i fa bondat

esperant la nit.

Ha de dormir:

cansat, ben estirat,

esperant un nou dia.

Algun cop crida,

sembla que l’he deixat

amb pocs amics.


Deixar la cleda


Si porteu el seny

us deixo una capsa

de cartró, ben ampla

per si, amb algú, reny.

Els pobres fantasmes

van en processó,

que Déu els perdó

si venen maldades.

La vida es refreda

amb el pas dels anys

i l’anar perdent.

No soc innocent,

però em sento estrany

en deixar la cleda.


No vull fer mitja part


En el regne perdut,

on ha restat l’estrella,

s’escola la tenebra

qui va donant ensurt.

Allí, els homes bons

encaren la jornada,

amb la ment esberlada,

anant per mil racons.

No he de pertànyer més

a velles fantasies

on manta alegries

s’allunyen sense fe.

Com poc em queda grat

ni vull fer mitja part.


A prop del paradís


El meu amic dimoni,

parlant de sant Antoni,

diu que ha perdut la fe.

Les mosses tan formoses

entre milers de roses

demanen un cafè.

Res més em queda clar

per poder-me trobar

amb minses alegries.

He de saber esbrinar

qui em voldrà enganyar

la meitat dels meus dies.

Com vaig cercant l’occís

a prop del paradís.


Un deu em posarà a prova


A darreries d’any

com vaig comptant afanys

i dies profitosos.

He trobat els diners

venent els meus volers

captius i melangiosos.

La lluita m’ha donat

un punt per fer una part

i recollir desfetes.

Soc pobre cavaller

i, de vegades, també

voldria anar de festes.

Més tard o més bé d’hora

un déu em posarà a prova.


Els gestos endevinen


Paraules sense encert,

somriures incompresos,

els ponts seran malmesos

per manca d’interès.

I tot ha de seguir

en un estat confós,

el nuvi i l’espòs

ben poc hauran de dir.

Perduts ja massa afanys,

els dies s’eternitzen

i venen parques nits.

Ben buit haig l’esperit

i els gestos endevinen

com m’han fruitat els anys.


Soc un pobre pidolaire


Soc un pobre pidolaire

capficat en no sé què,

com hauré perdut la fe

perquè em sento rondinaire.

Al racó del desencís,

he posat seny i fortuna;

ni m’enlairo com l’escuma

ni em deleixo en ser precís.

Cada dia és un llegat

per on passa l’abundància

sense poder-se aturar.

El blat que no he de sembrar

és millor que sigui a casa,

a les golfes, dintre un sac.


Poseu oli en el cresol


A les voltes de Nadal,

qui demana haver fred?;

poseu palla a en Jesuset

que, per massa, no fa mal.

Com les nits han de ser llargues,

poseu oli en el cresol

puix la despesa no dol

si veieu més bones cares.

A les voltes de Nadal,

signaré una amnistia

amb el veí del carrer.

Com m’agrada quedar bé,

estrenaré una camisa

que m’he comprat de regal.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXL)

01 Febrer, 2024 08:40
Publicat per jjroca, Epigrames



La mare demana:
un fill ben plantat,
no li han dut encara,
no feia bondat.


Discutint
amb el meu gos,
si glatim,
plorem tots dos.


Amb sis hores
al desert,
un camell,
de poc, es perd.


Entre misses
i cançons,
venen rialles
per a tots.


He provat
de badallar,
però l'ase
també ho fa.


Les campanes
de l'entorn
només planyen
amb els tocs.


La més maca
de les flors
mai es cansa
de ser al bosc.


Mai demano
per a mi:
més que pa
i un rajolí.


He tombat el peix
dintre la paella
i he vist com creix 
la gana ferrenya.


Amb quaranta
diputats,
parlem massa
i anem errats.


No empro la nit
en haver alegria
ni la vida em crida
a volar eixerit.


En el regne
no hi ha rei,
va concebre
nova llei.


Petitet com soc
ploro una mica
per haver una vida
viatjant entre llops.


Na Joana
diu que prou,
vol la nata
sense ou.


Ni a la casa
del veí,
endevino
qui és més ric.


Quan el núvol
vol consol,
plora un xic
i torna el sol.


A la casa
de ponent,
és on dormo
de valent.


No demano
per menjar 
per si em donen
només pa.


Amb la gana
que jo tinc
en són cent,
en mengen cinc.


Per a cloure
aquest negoci,
el millor
és cercar soci.


Passen els dies
de la tempesta
i torna el sol
per a fer festa.


Com l'estimo,
li diré
que fadrina
està més bé.


Com havia
molta sort
no sabia
que era mort.


Em fa gràcia
aquesta gent,
menja, parla
i no se sent.


A la casa
del costat,
fins el vi
és més barat.


Poques roses
del jardí,
tenen ganes
de ser allí.
 

Aprofito
quan ve el vent 
per a gronxar-me 
de valent.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

A l'escola de la vida i set poemes més

29 Gener, 2024 16:52
Publicat per jjroca, Poemes

A l’escola de la vida


A l’escola de la vida,

marona, no hi vull entrar;

poc m’agrada la fatiga

quan no aplega ni a fruitar.

Les planes es fan muntanyes,

el mal peix és bacallà;

aprendré a claudicar

a l’enginy i a les pensades.

A l’escola de la vida,

ni el mestre està present

perquè diu que ha angoixa.

La gran dama es torna coixa

perquè xafa malament

quan passeja sense mida.


És disbarat


Ben pendent del sacrifici

per a ser bon vilatà,

he après, deixeu-m’ho anar,

aquest innombrable ofici.

Cercador de desventures,

captaire de fugissers;

he deixat matalassers

malvenen llurs feridures.

De ben jove, desenfeinat,

he de procurar la menja,

la cullera i un bon plat.

Diria que és disbarat

claudicar per la revenja

que demana el veïnat.


En Jesús dalt de la creu


Sent cansat de bon matí,

he demanat, a en Jesús,

que m’ensenyi el bon ús

de viure sense glatir.

Amb un parell de miracles,

passaria a ser diví;

de l’aigua, vull treure vi,

no estic fet a les mal dades.

En Jesús dalt de la creu

com sospira entre dolors

per no trobar altre deixeble.

Com plora per ser maldestre

i no triar, entre tots,

un que pugui fer d’hereu.


Em cal saber


Escric així: amb aires de tendresa

quan la fotesa ni porta encís;

en el reclau, sorrut, del paradís

escolto el vent, em guanya la peresa.

Puix tot és clar i s’allunya la boira

a terres baixes guanyades per l’oblit;

algú dirà que pobre he partit:

el pensar fluix, la manca de cridòria.

És el meu cor un presoner salvatge

qui beu quan pot i no demana pa

en aplegar els dies de gran festa.

Em cal saber que regna la tendresa

quan manquen hores per a fruitar

de solituds i de perduts mestratges.


Aquell dimoni


En l’ambició virtual de cada dia,

he posat hores de pena i de coixí;

en mes batalles, no trobaré enemic

ni aquell vell temps on regni gosadia.

Més endavant, s’acaben els misteris

i els lladregots recerquen un palau;

m’agrada el lleure i la fugida em plau

per a obtenir el goig de l’encanteri.

Els pobrissons com dormen a la plaça

i la campana comenta al campanar

que vol anar al reclau del silenci.

El vell mossèn demana que, ara, pregui

per tal de veure si, avui, puc matar

aquell dimoni tan lleig i mala traça.


Dies profitosos


Doneu-me pa per a posar al sarró

puix vull anar a raure en el cim;

en el Montsià, el regne és dolç i prim

on manta ocells van demanant calor.

Però és hivern i quatre flocs li cauen

d’aquella neu tan destra en prendre fred;

soc, com diria, aquest heroi discret

qui menja un poc mentre altres bramulen.

No n’estic fet a dies venturosos

on el mestral callat, de nou, s’avé

a enfilar-se oblidant les presses.

Deixeu-me dir: No vull bastir necieses!,

puix l’avenir dirà que és el darrer

per a gaudir de dies profitosos.


Els meus amics traïdors


Els meus amics traïdors,

cansats de ma misèria,

envien la platxèria

per fer-me els honors.

I tot esdevindrà

una manca de força;

faran el que no toca:

des d’ara fins a demà.

Com he d’escapolir,

emprendre el camí ral

sense un bell aturar-me.

De fet, ni puc queixar-me,

dessota d’un fanal,

fins que es faci nit.


Quaranta queixalades


Quaranta queixalades

i no puc empassar

el somni que, demà,

m’oferiran debades.

Com tot és portar presses,

m’acullo al més forçut;

el treballar no puc,

em manca la feresa.

Quaranta queixalades

i, tot, serà a punt

quan aplegui nostramo.

En temps, com li demano:

les sopes amb bon gust;

ni dolces ni salades.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Si algun dia aplego a ric i set poemes més

21 Gener, 2024 09:36
Publicat per jjroca, Poemes

Si algun dia aplego a ric


Caminant sense camí,

vianant sense drecera;

he venut la nit sencera

per un ram de gessamí.

No li cantaré a la mossa

perquè el pare està pendent,

és un pobre innocent

qui demana bona bossa.

Els doblers que, ara, tinc

estan a punt de volar

quan aplegui a la taverna.

Amb la carta que m’espera

estic a punt per somiar

si algun dia aplego a ric.


Un dels tres Reis


A la porta de l’església,

he trobat un dels tres Reis;

em diu que cerca un Josep

per a fer-li una ofrena.

Així fou que em deturà

per a veure la trobada;

mitja nit la vaig passar

mal dormit, amb mala cara.

Quan van aplegar altres dos,

començà el desconcert

i anàrem cap a l’estable.

Si es produí el miracle;

va ser, del tot, ben discret,

encara no sé el com.


Portant sa creu


Em plau saber,

amics de l’encanteri,

que és un misteri

aprendre a ser.

La vida és

aquest nostre escenari,

hi haurà un calvari

on guanyar fe.

I anem, arreu,

passant les hores toves

vora del foc.

Afora, és fosc

i passen massa homes

portant sa creu.


M’agrada el cloure


M’agrada el cloure

silenciós de cada dia

quan el sol grimpa

i cau de sobte.

És, a la fosca,

quan l’home cerca

sentir qui prega

i fuig d’escola.

M’agrada el cloure

de llevar-me d’hora

per veure el món.

En un segon

és la mossa qui troba

on caldrà seure.


Complir el manament


En comptades ocasions,

he sentit les esquelles

sorollar entre tenebres

al de dalt dels alturons.

Allí, on Montsià diu,

sense recança,

que voldria una barca

i anar pel riu.

Però aquest moviment

no està permès

i no es pot moure.

Li he demanat que vole

i s’ha compromès

a complir el manament.


Paraules dissortades


De paraules dissortades

en porto el sarró ple,

les he trobat al cafè

feinejant entre les taules.

De pobres vinguts a rics

n’he trobat una dotzena;

la resta, renoi, com crema,

ha de ser un mal antic.

Al carrer de l’enyorança

és on viuen els records

qui s’enlairen a les golfes.

Més bé buides estan totes,

només els resten les pors

i una memòria qui enganya.


Viu al seu desert


La primera primavera

li arribà als quaranta anys,

és un home prou estrany

qui ni millora ni crema.

Encara té una capsa

on guarir tots els records,

de segur que estan tots

esperant eixir de casa.

Una núvia va tenir,

ella ni se n’adonà

perquè era molt discret.

Avui, viu al seu desert

que deixa per a anar a cercar

un somni a qui maleir.


No sé si ho acomplirà


He demanat, al bon Rei,

que em lliuri del sacrifici;

escriure ha de ser vici

no encomanat a cap llei.

Passejar, prenent el sol

en una tarda lleugera;

és gaudir sense l’espera

d’haver pena ni condol.

He demanat, al bon Rei,

una mica de fortuna

i la dèria del saber estar.

No sé si ho acomplirà

perquè vol marxar a la lluna

per si troba algun servent.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXXIX)

13 Gener, 2024 19:38
Publicat per jjroca, Poemes curts

A la lluna,

vull anar

per si una

es vol casar,

minsa fortuna.


Com la fera

és per a mi,

la peresa

em diu que sí,

després es queixa.


Mai demano

per anar

si proclamo

que no n'hi ha:

ni rei ni amo.


Na Maria

del meu cor

duu alegria

fins i tot

quan neix el dia.


Massa hores,

sense nit,

són tan bones

quan el llit

plora per totes.


Com espero

haver son

ni em queixo

de la por,

de poc l'enceto.


En mon desert

no hi ha paüra

i tot es cura

estant despert

a la natura.


Com m'agradaria,

un cop cada mes,

haver l'alegria

d'un futur incert,

coses de la vida.


En el regne

de l'oblit,

no ha setge

a l'enemic,

l'haurem de rebre.


A la casa

de l'incert,

qui no passa

tot ho perd:

el poc i el massa.


Al corriol

de la virtut,

massa sol

es torna mut,

sense condol.


Estimar, l'estimaria

qui hagués força diners

i fóra tal gosadia

que, enmig de l'interès,

una joia oferiria.


Com demano

per entrar

i l'enganyo

com es fa,

mentre el planyo.


Una mossa

està per mi,

m'il·lusiona

perquè sí,

és molt marona.


Us comento

d'amagat

que em queixo

de bon grat,

mentre desperto.


A la guerra,

sense pau,

cau per terra

el gran palau

o bé s'esguerra.


Miraré

de fer bondat,

menjaré

només un plat,

però ben ple.


A la casa

del valent,

el que passa

no se sent

almenys encara.


Com demanaria,

per poder ser ric,

almenys una vida,

haver enemic

de nit i de dia.


Com no ploro

pel matí,

sempre ho provo

en fer-se nit,

glatir, ho enyoro.


A la porta

de ponent,

una morta

va dient:

Estic absolta!


Amb les roses

del jardí,

fa revoltes

un mesquí,

està per totes.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Són massa reixes i set poemes més

13 Gener, 2024 19:34
Publicat per jjroca, Poemes

Són massa reixes


Palau reial, alleugerit de pobres,

on massa homes es lliuren a la por;

ben al davant, es mostra aquell senyor

qui vol saber on trobarà els nobles.

Com dorm a un llit ben ample i ben ornat,

han de ser els somnis del tot manifassers;

volarà, al cel, com galant cavaller

i, en aterrar, de tots serà estimat.

Són massa reixes per a haver llibertat

i massa amics, del tot, vinguts a menys

qui li demanen aquella estreta sort.

Passen els anys, el viu es torna mort

i van perdent els arbres les arrels

per a decaure i encetar l’esclat.


Comença el vell camí


Per estranyes raons,

diu la mare Natura

que hem de tenir cura

en pujar els esglaons.

Com comentava en Pep:

el vi negre fa mal

i cal fer el sacrifici.

Gairebé sense vici,

en el palau reial,

la joia com es perd.

Avant i sense llum,

comença el vell camí;

ha de venir d’allí

on regna la patum.


Malviu un somiador


Deixeu-me una presó

amb dolça finestreta

on faci l’oreneta

estada a la calor.

Preneu-me el barrots

de sucre i pega dolça,

no voldria altra cosa

per a trobar els amors.

Deixeu-me una presó

on un pres fa l’estada

abans d’anar a sopar.

Si el temps es deixa anar,

compreneu que, allí, encara

malviu un somiador.


M’endinso a la cova


Em contava na Mariona

que l’amor no l’ha trobat,

com em sento obligat

mentre ploro a tothora.

He pactat, amb un dimoni,

per si em vol fer costat

i treure’m d’aquesta guerra.

Mentre mon cor s’esguerra,

pel favor que he pregat,

s’acosta a sant Antoni.

Em contava na Mariona

que l’amor el té perdut;

per a eixir del gran ensurt

com m’endinso a la cova.


Traspassat el vell any


Traspassat el vell any

amb lluita manifesta,

hem demanat fermesa

sense força ni engany.

Els amics tafaners

tan amics de la plaça

veuen, al cel, la traça

que van deixant els vents.

I la pluja s’allunya

terres altes enllà

per a regar altres camps.

Nosaltres, estadants,

demanem remullar

un terra qui bramula.


Mar endins


De sobte, m’acomoda

anar-me’n mar endins;

allí on els dofins

parlen de tornar alhora.

Nosaltres els senyors

d’aquest regne ferreny

com demanem el seny

al bon pare rector.

Ens mana penitència,

prec pels grans pecats

de deure i omissió.

Prego al sant patró

que ens doni, a tots plegats,

enginy, força i paciència.


La lluita està servida


Amb la meitat dels muts,

allargo la conversa;

em fan sentir que puc

saber si no haig pressa.

Com no escolten els sords,

acabo de seguida;

la lluita està servida,

però en comencen pocs.

Pendents del sacrifici,

com corren els covards

per tal d’escapolir-se.

Han vingut a servir-me

uns pobres desnonats

prou carregats de vici.


Una plata ben posada


Poseu-me gana nostramo

puix ja tinc el cos ben ple;

a la fosca, m’encomano,

no sé com me’n sortiré.

Una plata ben posada

amb salsitxes i enrenou,

tres botifarres, un ou,

un bon tall de cansalada.

Com el metge em demana,

procuro no fer-li cas

i endrapo com una fera.

Amb la nit que, avui, m’espera

no caldrà ni matalàs,

la passaré allí on calga.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXXXIX)

13 Gener, 2024 19:27
Publicat per jjroca, Epigrames



A la casa 
de l'enyor,
mai em canso
de fer el sord.


He comprat
per al meu ruc:
un morral,
s'ha quedat mut.


Quan cauen les fulles
i el foc s'encén,
venen mil agulles
a cavall del fred.


Com dorm, al cup,
un vi cansat,
me l'han trepitjat
amb uns peus prou bruts.


Quan la lluna
va a ponent,
li remuga,
però no el sent.


No és pas bona
solució:
Anar una estona,
creure que és bo.


No demano
per a mi
ni reclamo
el meu destí.


Una plaça
amb un banc,
el dia passa
mentrestant.


A la panxa
del més ric,
mai la gana
para el llit.


Poques dents
i menys queixals,
mengem verd,
ens farà mal?


Entaforat
al meu llit,
el dimoni
s'ha adormit.


Manta gana
per a donar,
de la meva,
me'n puc estar.


En comptades
ocasions,
els dolents
seran més bons.


Com demano
per tenir:
Poca guerra,
més de vi!


Quan el núvol
veu al sol,
com li diu
que, ara, no vol.


Una casa,
amb un jardí,
massa feina
ha de tenir.


Quan el sol
va a l'hivern,
diu que toca
haver fred.


Les nines cantaven
a la plaça estant,
les tardes passaven
sense deturar.


Una bruixa
m'ha de dir
que em convé
dir-li que sí.


Sense pedres
al camí,
el passeig
no és per a mi.


No sabia
on era el jou,
però em crida,
fa enrenou.


Una casa,
sense vi,
és eixuta,
em fa glatir.


Si ho demanes
un xic més,
porto branques
i l'hivern.


Una bona mossa,
al balcó estant,
veig com va mirant,
mai li farem nosa.


Un capvespre,
he de finir
sense mestre
a qui obeir.


A la nit,
sota els estels,
tot l'eixerit,
pujarà al cel.
 

Mai començo
a manar
ni arreplego
i puc marxar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Han passat savis i set poemes més

08 Gener, 2024 16:28
Publicat per jjroca, Poemes

Han passat savis


És l’esperit qui allunya la tempesta

i es manifesta punyent l’oblit,

he estat poruc i tinc la llar encesa

puix vull entendre quelcom que he escric.

Han passat savis trescant per un carrer

on s’endevina la plata i or;

els menestrals, un dia, hagueren sort,

però es queixen com els primers.

Deixeu-me descansar els ossos

en aquest bosc vingut a menys

on els conills s’amuntegaven.

Massa raboses, avui, es planyen

perquè la vida haurà perdut el seny

i els vilatans es van perdent a trossos.


Poca treva


Del tot poruc, deixeu-me la certesa

de morir, prompte, sense res més;

com he lluitat fugint de la pobresa

i m’ha abandonat mancada d’interès.

De ben segur, que arreu porto la nosa

i espero, prompte, ser oblidat;

no vull setial on el senyor reposa,

vull herba tendra enmig del prat.

I tornaré a ésser qui no era

per a complir el manament

tal i com toca al ben nascut.

El defugir ni se m’acut

puix tinc posat el parament

per continuar amb poca treva.


Mireu com vaig


Mireu com vaig per terres isolades

on vells pagesos són al cafè,

com us diria que he perdut la fe

i es van fent grans totes les cases.

Aquí, a la vora, fruitava l’olivera

i un xic enllà cantava el garrofer;

viure de pobre no és plaer

i, en el record, reposa sort sobrera.

Mireu com vaig per amples carrers

on el bon sol diuen que regna

fins que aplega la fosca nit.

Només em queda vell esperit

qui ha de dormir mentre espera

retrobar un dia amb més poder.


Almenys, un mos


Pareu el món puix soc ben a la vora

de trobar el dia talment gloriós,

he retallat la força que no em sobra

i vaig, a pams, cercant l’engròs.

El Déu m’ha dit: Hauràs joia infinita

si no et capfiques en ésser ric!;

li he demanat casa al paradís

i ha sigut amb la boca petita.

Així, anem camí del tros

per a collir verdes olives

qui cantussegen al dematí.

Estic pendent de saber qui

ha de venir a prendre les mides

per a deixar-me, almenys, un mos.


Somio a contracor


De pobres i raons

en porto el sarró ple,

hauran menjat el què,

hauran gaudit el son.

La vida s’acomoda

dessota del gran pi;

allí, trobaré el sí,

la pau en veu de dona.

No haig més gran tresor

que un polsim de grandesa

qui demana per mi.

Ben poc li he de dir

puix haig la roba estesa

i somio a contracor.


En Jesuset no hi era


Han vingut els tres Reis

una tarda planera,

en Jesuset no hi era,

ha fugit ben corprès.

Va néixer a Betlem

aquella nit tan freda

en què una nova estrella

posà un llum al cel.

El rei de la contrada

no volia enemic

que li prengués el tro.

Com va aplegar la por

a lloms de tall d’espasa

cercant el jove Nin.


Bona sola


Firaires d’ocasió;

la plaça està ben plena,

ha començat la festa,

la missa i el sermó.

Les dones a l’església,

els homes al cafè,

la fe se’n va i se’n ve

contenta o un xic ofesa.

Avui, he de buidar

gairebé la guardiola

per comprar unes sabates.

En podré triar quatre,

les vull de bona sola;

dos anys han de durar.


La vida un dia es perd


En festa tan senyalada

em comenta, el pobre gall,

que si volen un bon tall

és millor la cansalada.

El porquet que se l’escolta

com li faria un bon mos,

el sobreviure és confós,

ben a prop, és la revolta.

De segur que, en passar festes,

hi haurà missa de difunts,

els qui resten viuran junts

oblidant les malifetes.

Puix la vida un dia es perd

mentre va passant l’hivern.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Tant li fa i set poemes més

05 Gener, 2024 05:50
Publicat per jjroca, Poemes

Tant li fa


I tot enmig del bosc,

el petit follet vell

les cames arrossega.

Va ser una princesa

qui així va fer per ell

quan va perdre el gran goig.

Amb fulles esmerçades,

volia arracades

i un collaret al punt.

El follet, mig difunt,

va estar a les acaballes

en haver tal disgust.

Ara, el sento plorar

i, a ella, tant li fa.


Mal que no cura


Mancada de la fúria

i del terrible enginy

em fa saber com tinc

aquest mal que no cura.

Ha de cremar l’enveja

flairosa al seu foc,

he vist que, al seu lloc,

la parla com quequeja.

Humans, sense misteri,

anem passant la vida

pel fet de sobreviure.

Un temps per a descriure

em porta on s’aviva

el minso encanteri.


Parca és la memòria


Us faré saber,

amics de la força,

que vaig quan no toca

guanyar i quedar bé.

Són grassos gegants

qui sempre rondinen,

que planyen i criden

a tots els humans.

Nosaltres, veieu,

ni podem gaudir

de l’eterna glòria.

Parca és la memòria

per a entendre si

ens queda algun déu.


En sabia ja massa


Pel carrer per on passejo,

és carrer de melangies,

allí, passà els llargs dies

entre la fusta i el ferro.

Pagesot desenfeinat

he perdut la força i l’ase;

a casa, n’érem els quatre,

a la vora, el veïnat.

Vaig aprendre bona lletra

a creure i a dibuixar:

el sol, l’arbre i una casa.

Quan en sabia ja massa

el pare em duu a treballar

entre arbres d’olivera.


És bon mosso el condemnat


Aprenent de no sé què,

he passat la vida llarga;

amb martell i sense espasa,

procurant el quedar bé.

La mare m’ensinistrà

a festejar amb la veïna;

és callada, ben polida

i parla si ha de parlar.

Per al canvi, m’han comprat

un bon matalàs de llana

i una manta de les fines.

Quan em veuen les fadrines,

alguna se’n riu i clama:

És bon mosso el condemnat!


Porto son a les sabates


Porto son a les sabates

i entrebanco tant com puc;

diria que vaig eixut,

he begut manta vegades.

Na Mariona no m’estima

i, en veure’m, com somriu;

he perdut tot el caliu

quan pensava que em volia.

Avui, haig la núvia nova

qui em mira i em convida

a emprendre nou viatge.

No porto massa equipatge,

poca roba em va a mida

i, sovint, dormo a una cova.


El fred porta basarda


Al núvol, demano neu

i ell de segur que escolta;

però vol posar-me a prova

i m’enfila a la creu.

Com somio amb el blat,

el color de la rosella;

he de cercar un xic de llenya

perquè el fred ha arribat.

Al cel, sojorna la lluna

mig cansada d’esperar

a aquell sol que retarda.

Quan el fred porta basarda

una ampolla he de buidar,

no deixaré ni una engruna.


Branques velles


Potser la nit s’acosta a la llar

on branques velles del món s’acomiaden,

van ser, en un temps, tendres i enfeinades

en donar un fruit que un dia van plegar.

Morí al molí sense donar una queixa

per a, després, ser ben empresonat,

el posaran damunt del pa torrat

i el fregiran, glatint, a la paella.

Mentre la branca, a poc a poc, es crema

sento que el fum ha de volar al cel

per un camí ennegrit i maldestre.

És dura vida on tots han de permetre

la gosadia de prendre aquella mel

que les abelles volen a casa seva.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 ... 177 178 179  Següent»