Un dia vaig tenir i set poemes més
23 Novembre, 2023 16:28
Publicat per jjroca,
Poemes
Un dia vaig tenir
Poruc i pidolaire,
almenys, no em manca l’aire.
La fortuna és lleugera
i passa pel carrer;
com haig poqueta fe,
s’allunya sorneguera.
Un dia vaig tenir
el llum de matinada,
com el recordo encara
quan passo pel camí.
Al desert venturós,
més s’apropa el plugim;
el vent sovint sentim
i ens aporta la pols.
Darrer plaer
Demano per si sabeu,
estimada princesa,
que si l’amor no pesa
deu ser que no ha preu.
Els dies seran llargs,
les nits seran senceres;
oblidarem les promeses
per si hi ha entrebanc.
Demano per saber,
però he oblidat el com
que dorm a l’infortuni.
He d’encetar dejuni
i he d’agafar el son
com a darrer plaer.
La casa està guarnida
La casa està guarnida
de bones intencions,
han de raure el coloms
amb la fam amanida.
Va perdre el pagès
qui feinejava el camp,
pagès com els d’abans
cansat de guanyar res.
La casa està guarnida
de somnis i silencis
dels qui van traspassar.
El vent la fa dubtar
i li demano que pregui
per si torna la vida.
Na Mariona es desperta
Na Mariona, mig dormida,
arrapada al coixí
és a punt de dir-me el sí
perquè se sent afeblida.
Però en passar la nit,
s’acaba l’enamorada;
és un amor de passada
que ens portarà al neguit.
Na Mariona es desperta
i se’n torna al seu món
de princesa inabastable.
He deixat de ser amable
i se’n riu en dir el meu nom;
com torno a ser el culpable.
Panellets de tota mena
Avui, he passat la nit
ben a prop del campanar,
és la por qui em fa dubtar
per si és lluny un esperit.
Els joves de la contrada
estan, del tot, preparats;
les campanes faran l’esclat
fins que aplegui nova albada.
Les ànimes van ben de pressa,
anant d’aquí cap a allà,
per turmentar els residents.
Com les pors es van perdent
entre riures i menjar
panellets de tota mena.
A la fira de les flors
A la fira de les flors,
n’he trobat de tots colors.
Comença la primavera
i avança per l’estiu;
les mil flors, amb ull ben viu,
com demanen per l’abella.
La Natura és així:
amatent i exigent
amb els fill que porta al món.
Com demano saber com
he de ser-hi complaent
per a què m’estimi a mi.
A la fira de les flors,
ningú demana tardors.
Collita minsa
No pregunto per saber
si l’amor vindrà primer
amb una collita minsa.
El desig el magnifica,
ens fa creure que potser
en trobarem un de mida.
És el vent qui m’ha de dir
que, posat en nova empresa,
hauria de trobar promesa
que m’estimés perquè sí.
Però avança la tardor
i l’arbre vell mig s’allita,
de segur que el sol em crida,
però massa que s’adorm.
Algú m’haurà deixat
En el racó precís
on viu la solitud,
no hem de cercar virtut
ni massa compromís.
Allí, vora d’un llac,
on viuen les sirenes,
he vist dolces princeses
qui demanen sa part.
Sovint, m’ho passo bé
volant entre mil somnis
de joia i de bondat.
Algú m’haurà deixat
un cistell amb oprobis
i un xic de mala fe.
Poemes curts (CXXXV)
15 Novembre, 2023 18:20
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Al corriol,
que porta a l'era,
hi ha poc sol
amb lluna plena,
massa que em dol.
Per a ser
del tot valent,
cal saber
d'on bufa el vent
i eixir corrent.
Na Maria
ha demanat:
L'alegria!,
ha fet salat,
massa ho sabia.
Quan no haig
res per a dir,
el que faig
em duu al mentir,
després, me'n vaig.
A la missa,
en el sermó,
hi ha qui crida
de debò,
minsa alegria.
La campana
del convent
s'esbatana
i va dient:
Estic cansada!
Amb les presses
de la nit,
hi ha promeses
sense crit,
felices elles.
A la casa
d'en Narcís,
cada cambra
ha son llit
amb una manta.
Com havia
de morir,
pregaria
sols per mi,
massa ho sabia.
Quan m'amago
dintre el bosc,
si m'enfado,
es fa fosc,
després, em planyo.
Els fantasmes
són així:
Fan vacances
en dormir
o fer bones cares!
Com m'estima
de valent
mai esbrina
el que sent,
només ho oblida.
Com voldria
comentar
que, avarícia,
em fa pecar
i m'humilia.
En el joc
d'endevinar,
quasi tot
es pot pensar
fins haver sort.
Quan la sínia
vol cantar,
l'albergínia
ha de plorar,
massa alegria.
Com m'agrada
prou el vi,
cada tarda
he de venir
a veure on para.
Cada vespre,
ve l'amic
per a veure
si estic
a punt per creure.
Cada dia,
pel matí,
l'alegria
ha de venir,
o cal glatir?
Assoleixo
el meu fracàs
quan em queixo
del meu nas,
després ho deixo.
Com comento,
d'amagat,
que em sento
trasbalsat,
després, ho deixo.
És a l'hora
de menjar
quan un plora
pel que hi ha,
la resta sobra.
En el regne
de les flors,
no hi ha setge
de colors,
tots volen rebre.
No ser vençut i set poemes més
15 Novembre, 2023 18:16
Publicat per jjroca,
Poemes
No ser vençut
Amics i coneguts
sou fruits de ma temença,
el viure porta pressa,
la pressa porta ensurt.
I tot ha de restar
en aquesta terra vella;
sovint, es fa estreta
mes frisa per fruitar.
Amics i coneguts,
camins ben trepitjats
i un poble qui sojorna.
Doneu-me l’hora bona
puix he fet una part
per a no ser vençut.
En el palau reial
En el palau reial,
on tot són meravelles,
no viuen les estrelles
enmig de tants fanals.
Allí, els pobrissons
no posen entrebancs;
els nobles són distants
amb nobles intencions.
Segurament el rei,
cansat del gran seguici,
s’amaga a les golfes.
Xerroteja amb les mosques
i accepta haver el vici
de saltar-se la llei.
La vida ha de ser així
M’agradaria ser
l’agulla del paller.
Allí, enmig la palla,
passar inadvertit,
el deure mai escrit
de punxar la canalla.
M’agradaria ser
l’abella enmig les flors
de cada primavera.
Mentre soc a l’espera,
demano nous amors
d’una jove muller.
La vida ha de ser així:
entre taula i coixí.
M’agrada fer la guitza
Captiu d’aquell vell somni,
alegre i menystingut,
demano per ser ruc
a mans de sant Antoni.
Suposo que sabeu,
benvolguda fortuna,
que engegaré a la lluna
la meitat dels ateus.
Allí, han de fruitar
les pedres satisfetes
que mai seran mullades.
El bo de no haver cases
és que, en el temps de festes
m’agrada fer la guitza.
És un mal ben antic
És un mal ben antic,
el cercar el noble jou,
per poder cavar un pou,
per a poder ésser ric.
Com l’aigua és gran tresor,
li posem clavegueres;
li donem les primeres
promeses d’agredolç.
És un mal ben antic
l’aprendre a volar
per viatjar a altres terres.
Com les ales primeres
no les vull ni desar,
es desfan per la nit.
Cercà l’amor
Cercà l’amor
en primavera,
el seny m’espera
quan parla el cor.
L’ompli de sons
i de desitjos,
cercà els anissos
entre cançons.
La mona és
la flor primera
del meu jardí.
Dieu-me si
ella té espera
del seu promès.
Dessota d’un vell om
És el meu déu amic,
cansat de ma misèria,
qui em porta a la platxèria
sense saber què dic.
Sabeu que ens llevarem
a dos quarts de sis;
és hora i compromís
qui diu com poc anem.
Dessota d’un vell om,
m’agraden dolces tardes
quan s’enceta tardor.
Les fulles ja no hi són,
només resten les branques
que van gronxant i tot.
Espero l’endemà
Malaguanyat país
on res em sembla estrany,
anem per l’averany
amb riure fonedís.
Promeses estrafetes
i vanes il·lusions,
els rics saben on són
cada dia les festes.
I el pobre què dirà,
poruc i mala traça,
cansat de no menjar.
Espero l’endemà
dessota un cel carbassa
que no es vol apropar.
Epigrames (CXXXV)
15 Novembre, 2023 18:07
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la casa
de l'Andreu,
a cada cambra
en dormen deu.
En haver
tan poca sort,
menjo dret
i dormo poc.
Li demano
per ballar
i em diu
que és massa tard.
Si m'estima
li diré
que, volar,
m'estarà bé.
En el riure
de les flors,
endevino
mil colors.
Quatre dies
que no plou
i com plora
el caragol.
La barca somiava
en viure a la mar,
però un déu ho sap
i no la deixa anar.
Dormir com m'agrada
enmig de l'infern,
allí, res es perd
i calor no en falta.
Els reis m'han portat
una bossa nova,
he d'anar a escola
per a fer bondat?
A la casa
del veí,
festa grassa
i dolça nit.
I quan plora
el gran cresol,
la senyora
diu que prou.
El que enyora
sa dissort:
riu quan plora,
mor quan dorm.
Una porta
sense pany,
hi ha parany
ben a la vora.
Si m'estima
li diré:
que, si crida,
no aniré.
Un fantasma
es riu de mi,
després, calma
mitja nit.
El qui viu
sense diners,
com se'n riu
quan els perdem.
Com havia
molta sort,
mai sabia
on era l'or.
El qui dorm
tota la nit
no té por
ni esperit.
Si m'escolta
li diré
que mai toca
el quedar bé.
Una plaça
i una font,
fa o no fa
com viu tothom.
Les primeres
margarides
són ben tendres
i boniques.
És el si
de la qui mana:
Fer un neguit
cada setmana.
Quan demano
per volar,
és quan l'amo
fa plorar.
A la casa
de l'Andreu,
qui no mana
tampoc creu.
Si la lluna
em ve a cercar,
vull que vulga
anar a ballar.
En un vas
tot ple de vi,
veig traspàs
o anar a dormir.
La més maca
de les flors
diu que manca
un xic d'amor.
El somriure crema i set poemes més
07 Novembre, 2023 09:49
Publicat per jjroca,
Poemes
El somriure crema
Na Mariona no m’estima,
diu que soc un mentider;
massa lluita per a fer
quan no escolta i m’oblida.
És empresa ben feixuga,
amb enginy, guanyar-li el cor;
he de perdre el ser senyor
quan el desencís em procura.
La batalla és ben sencera,
amb espasa i cuirassa,
de l’albada cap al tard.
Quan ja soc prou enfonsat
ella s’acosta una passa,
però el somriure crema.
El vell arbre agafa fred
El vell arbre agafa fred
perquè el Creador el despulla,
com s’enfada, quasi sua
i singlota de valent.
La tardor mulla la fulla,
li fa perdre la tendresa;
una pau es manifesta
ben enmig de tanta muda.
El vell arbre agafa fred
i una branca se li asseca
perquè massa ha treballat.
És tot just a mitja part
d’aquella odiosa festa
on costa vestir de verd.
Demanava follia
Amb les poques pensades,
de pobre benestant,
com avanço endavant
enmig d’estrebades.
Soc poruc traginer
que cerco el paradís,
però em faig fonedís
quan esclata el voler.
Planyo la melangia
perquè es ve a aturar
a prop de casa meva.
Quan la ràbia és estesa,
enceto el tarannà
qui demanava follia.
Poder anar al cim
Na Mariona demanava
el poder anar al cim;
poques ganes en tinc,
però faig bona cara.
Es veu que, en el de dalt,
ha de trobar l’amor;
suposo car la por
ha de tornar-la com cal.
Mariona està ofesa
i plora, a desdir,
en aplegar a la casa.
Un cavaller s’atansa,
mira i deixa dit
que vol haver promesa.
Les ganes hi són totes
Les ganes hi són totes
i haig la cuina encesa,
només falta promesa
i compliment de normes.
La paella en el foc,
l’oli que saltirona;
espera rebre, alhora,
la sardina i el pop.
Les dèries de menjar
no han de ser menystingudes
i cal aprendre prou.
També he posat ou
per si cal haver mudes
per a poder afartar.
No haver un perdedor
Camins de la dissort,
el deure ens acompanya;
cal fer la filigrana
per no haver la por.
Els monstres del camí
esperen al tombant,
com, mentre, van pensant
en prendre un bon veí.
Però no ha hagut sort,
el veí no ha passat
ni, avui, se l’espera.
La ràbia es manifesta
i es queixen del mal grat
per no haver perdedor.
Un Betlem ben gelat
El fred porta el Nadal
i el Nadal, l’esperança;
hi ha un Minyó en una cambra
amb estrella al de dalt.
El Pare, en Josep,
encara tremola;
ser pare és compromès
quan aplega l’hora forta.
L’estrella il·lumina
un Betlem, ben gelat,
en una nit tan freda.
La pau és missatgera
i la pausa ha deixat
per si somiar convida.
Temps de fotesa
He perdut temps de fotesa
en raure al lloc assedegat,
passen núvols i el terra crema
mentre el pagès està enfadat.
Ploren els pins i l’olivera
parla, seriosa, d’un temps llunyà
on ploure dolç ni ploure era
perquè es patia ben a desgrat.
He perdut temps i no voldria
sentir com faig el vell encís
i en altre lloc, sol, s’entafora.
Només demano saber si és dona
tornar a les golfes quan és precís
guardar la casa de la follia.
Poemes curts (CXXXIV)
01 Novembre, 2023 07:18
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la casa
del davant,
el vent passa
mentrestant
em diu que es cansa.
Quan aplega,
el vell mestral,
espetega
el fumeral,
haurà tenebra?
I tot d'una,
enamorat,
vull la lluna
i el sembrat,
perquè és poruga.
Com la mosca,
en el passar,
diu que és nova
en el volar,
prou bé s'hi troba.
Cada vespre
ha sa por,
és prou tendre,
es troba sol,
res per a vendre.
És si ploro
pel matí
quan el mosso
es riu de mi,
poc que l'enyoro.
Quan aplega
sant Joan,
la foguera
posa encant
a una nit plena.
Li comento
el meu penar,
és quan sento
que se'n va,
alhora, prego.
A la casa
dels valents,
qui no es cansa
atura el vent,
tot de passada.
Na Maria
del meu cor
ni ho sabia
que era mort,
pobra alegria.
Quan la tarda
ja és aquí,
és quan passa
l'arlequí
ben dolç de cara.
La més maca
de les flors
va i es tanca
a la tardor,
és quan descansa.
Al mercat
on venen peix,
el salat
va en escreix,
és més barat.
La més noble
de les sorts:
ser ben pobre
i haver-ho tot
sense que hi sobre.
Li comento,
havent dinat,
que no em queixo
a desgrat,
és el que sento.
És a l'hora
de ballar
quan ens porta
el berenar,
serà l'esposa.
A la nit,
sota el fanal,
l'esperit
mai prendrà mal
ni haurà delit.
Poseu-me el llit
vora la finestra
perquè haig el neguit
de ser a la festa,
massa que t'ho he dit.
I demà,
en fer-se fosc,
capellà
i processó,
de segur que hi va.
Com la gana
no menteix,
vull vesprada
amb safareig,
és com m'agrada.
I la mossa
em demanà,
poc faig nosa
quan no hi està,
prego amb prosa.
A les taules
no hi ha vi,
són febrades
de l'estiu,
amb males cares.
Tornar-me malfeiner i set poemes més
01 Novembre, 2023 07:15
Publicat per jjroca,
Poemes
Tornar-me malfeiner
A la casa de l’encert,
m’ha contat un poca-solta:
Tots els dilluns ve revolta
quan ningú vol fer-ne res!
En el fet de treballar,
malaltia de per vida,
haig la ràbia encongida
perquè em falta el dinar.
Treballo de jornaler,
en jornada reduïda,
un parell de cops a l’any.
Ben posat en el parany,
haig l’esperança amanida
de tornar-me malfeiner.
Lletra a lletra
Lletra a lletra,
vers a vers,
la fermesa
com es perd.
Mai cansat
de fer-me ric,
haver melic
m’ha condemnat.
Com demano
que la mort
no vingui d’hora.
Diu la dona
que la sort
mai voldrà amo.
La fulla plora
I la fulla plora
en el capdamunt,
encara l’ensurt
la posarà a prova.
Oblida el viatjar
en aquest viatge
on servent ni patge
la voldran lloar.
En aplegar al llit
un nin que la veu,
la posa en un llibre.
Aprendrà a escriure,
a fer el pagès,
a callar i dormir.
Sentinelles de la por
Sentinelles de la por,
un de viu i dos de morts.
En llevar-me cada dia,
he de rebre l’homenatge
d’aquest home tan culpable
de no haver gran gosadia.
Perquè en el passar anys
demanant la pausa plena
hom pensa que primavera
no coneix propis ni estranys.
Sentinelles de la por
no em poseu en el coixí,
són les set del dematí
i demano fer el cap gros.
Passa el sol i surt el vent
Passa el sol i surt el vent
de racons insospitats,
de segur que va al mercat
per a veure a la gent.
Les parades estan plenes
d’embalums de tota mena;
com s’enfada la mestressa
qui cercava alls i cebes.
L’oreneta, dalt del fil,
s’acomiada de l’estiu
abans d’emprendre volada.
Com l’he vist amb mala cara
perquè ha perdut el caliu
i la dolçor de les nits.
Fuig el dolor
A l’ombra pregona,
furtiva de llum,
hom sent la ferum
que mou a tothora.
Allí, en el reclòs,
on ningú s’atansa
és on mou la dansa
de cent éssers morts.
La mare Natura,
qui es fa el cor fort,
no deixa cap buit.
Han tocat les vuit
i fuig el dolor
qui la pau promou.
El petit ensurt
El petit ensurt
avança maldestre,
voldria ser mestre
d’un regne perdut.
Allí, els minyons
viuen del misteri
vestit d’encanteri
qui omple el racons.
El petit ensurt
avança, amable,
fins arribar al port.
Llavors, si hi ha sort,
trobarà el culpable
qui resta poruc.
Els riures vindran
Fruit de la temença,
enceto les pors;
pobres lluitadors
d’una guerra eterna.
Benvinguts els cossos
al si de l’avern,
demanen poder
deslliurar el ossos.
Després, volaran
amb ales esteses
cap a l’infinit.
Fugit el neguit,
matades les presses,
els riures vindran.
Epigrames (CXXXIV)
01 Novembre, 2023 07:08
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la casa
de l'enyor
mai fa falta
un nou senyor.
És quan vaig
a treballar
quan desfaig
mon tarannà.
Són les dèries
de la sort:
menjar pebre
i dir que és bo.
A la cambra
de ponent,
la nit parla,
ningú ho sent.
Haig negocis
per a fer
amb dos bornis
i un cec.
Una rosa,
en abril,
mai fa nosa
al jardí.
El vell pescador
entra a la taverna,
el rom com li crema,
però no fa por.
El minyó
de ca l'Enric
diu que és dolç
pa de pessic.
Eixiran les barques
des de bon matí
a cercar les ganes
i trobar el camí.
És la pensa
qui demana
i encomana
la revenja.
Quan vingui el vent
per a demanar festa
direm que li queda
massa feina per a fer.
En mon país,
quan surt el sol,
volem condol
i un vas de vi.
Al racó
de la temença,
cada ofensa
duu un patró.
Sense ganes
ni diners,
els fantasmes
fugen més.
A la mar,
quan surt el sol,
veig el far
com ja s'adorm.
Avui cantaré
fins a les albades,
quan vinguin les fades,
com ho deixaré.
Sento, a la nit,
hores de tempesta,
enmig d'una festa
farcida de crits.
La més dolça
de les roses
mai es posa
on xisclen totes.
Quan aplegui
al cim del món
vull que plagui
a tothom.
Estimada lluna,
des de mon jardí,
cerco, una a una,
les cases on vius.
Per a ser
bon mentider
cal aprendre
a caure bé.
Mai demano
anar a dormir
quan la bruixa
és aquí.
En el regne
de la por,
cada vespre
aplega un mort.
Al reialme
de la sort,
falta gana
i sobra or.
Li regalo
les orelles
i li agafen
les mil presses.
Algun mut
li haurà parlat
i he perdut
el gran combat.
I, si em mira,
li diré
que ella a mi
ja m'està bé.
El ruc no es mou i set poemes més
22 Octubre, 2023 12:24
Publicat per jjroca,
Poemes
El ruc no es mou
Suposo que heu de saber,
amics de l’enrenou,
que si el ruc no es mou
deu ser prop del paller.
Allí, s’afartarà
de menges i de somni
fins que aplegui el dimoni
amb desig de temptar.
Però ell no fa cas,
està fet a la idea
de suar fins la mort.
Com ha perdut la por,
li aplega la saviesa
sense fugir del mas.
Un mirar
Haig el dubte de saber
on escaurà mon ofici,
em llevo perquè hi ha vici
i trafego per a fer.
Estudio per a pidolaire,
vull treballar a la plaça;
allí, ve i allí passa
gent esquerpa de mal aire.
Recullo almoina petita;
esmorzo, quan a Déu plau,
un crostó sec i una poma.
Però hi ha tota una mossa
qui em dona, quan escau,
un mirar ben fet a mida.
Un llibret
Passades les beceroles,
vaig parlar amb el llibreter,
li demanà on poder haver
un llibret de penses poques.
En va baixar, de les golfes,
el més dolç dels manuscrits;
amb uns dibuixos petits,
amb tristeses i penombres.
El posà, en un moble vell,
presidint a la saleta
a la vora d’un rellotge.
Allí, descansa el pobre
després d’anar a la festa
de conèixer poca gent.
Ha de ser dolça remor
Primavera, la mà estesa
amb un seny esporuguit,
que lluny es queda l’amic
quan no hi ha l’avinentesa.
En el regne de les flors,
veig com feineja l’abella;
ha de ser dolça remor
la que entri a casa meva.
A la vora de la font,
fora bo el festejar
i encetar l’amor primer.
Com no soc pas bugader,
n’estic a prop de callar
per a no enganyar tothom.
Animetes i fantasmes
Al de dalt del campanar,
com es queixa la campana;
fa prou temps perdé la gana
i la dèria de tombar.
Llavors aplega el novembre,
gairebé ja és aquí,
la campana no vol perdre
el revoltar de la nit.
Animetes i fantasmes,
poc amics del capellà,
estan esperant les fosques.
Com s’esbatussen les mosques
però jo no puc estar
només vivint de castanyes.
Torrar les castanyes
Al capvespre, en fer-se nit,
com s’apropen els fantasmes;
tenen ràbia en les entranyes,
en la veu, veig el neguit.
El mossèn ens ha manat
el voltejar les campanes,
han de ser velles proclames
de lluita i de llibertat.
Preparem, de nou, el foc
per a torrar les castanyes
i haver força en el xisclar.
Com el fred ha d’arribar,
cal menjar i beure debades
perquè qui paga és la por.
Gana de mosquits
Bona feina haurà el bou
per a endrapar aquesta herba,
ha estat la primavera
posant aigua i enrenou.
Passen i passen els anys,
carrer avant, per les murades;
massa cases són pintades
i banyades per la calç.
A la finestra, a l’ampit,
veig el niu de l’oreneta
on s’enfilen els petits.
Havent gana de mosquits,
la mare vola sense treva
en un viatjar eixerit.
Viatjant per la mentida
I, tot d’una, us faig saber
que, esperant tornar-me ric,
he guanyat prou enemic,
aprenent de mentider.
Una núvia, qui havia,
demanava per casar;
un dia, la vaig deixar
amb la paraula amanida.
He trobat una pubilla
a qui ensumo bona dot
i una bellesa discreta.
Gairebé ja és promesa
i li tinc robat el cor
viatjant per la mentida.
Pensaments divins (LXXXVIII)
19 Octubre, 2023 11:59
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Tres nous profetes es queixaven de la sort.
El que menys m’agrada de l’infern són les enquestes.
Repetiré el pecat fins que me l’aprengui.
Jesús era bon pastor fins que arribaren els llops.
Aniria al cel, però està molt lluny.
Per fi, he trobat un déu que no m’escolta.
Quants miracles necessito per a avançar a la fila?
Déu només crearà éssers que no necessitin diners.
Satanàs prefereix els judicis ràpids.
Un dimoni ha perdut categoria, només temptarà els caps de setmana.
Déu creà gegants, però li van empetitir.
Quants homes fan falta per a canviar de déu?
Darrerament, treballar de dimoni no està ben pagat.
Sant Josep tornarà si pot treballar d’escriba.
Estic decebut, m’han tret del llistat de pecadors.
He anat al cel per a no ofendre a ningú.
Va ser: entrar a l’infern i perdre el sarró.
Jesús ha demanat esglésies amb llits i cambres de bany.
Amb un poc de temps, em saltaré tots els manaments.
Satanàs ha fet un pla d’estalvi, només escaldarà els peus.
Li he demanat a Déu un cap de refresc.
Peco, però en Jesús somriu.
He cercat un altre déu, el Nostre està massa enfeinat.
Si aplego a sant, vull un setial abatible.
Vull assolir el record de tres pecats per minut.
Satanàs m’ha fet fora, diu que penso.
Si Déu és infinit, com pot encabir-se al cel?
Jesús ha condemnat a Judes a administrar el temps.
El millor del cel és que no et demana ningú.
Sant Pere està trist, ja no sap triar els hams.
El que m’agrada del cel és que no hi ha embussos.
Faré miracles quan rebaixin els preus.
Sant Pere vol estalviar per a comprar una barca.
M’han dit que, al cel, un i un poden arribar a ser tres.
Jesús multiplicava, però Judes solia dividir.
No me’n refio dels profetes, cap d’ells és massa ric.
Déu crearà un altre món, però no farà servir argila.
Satanàs està tip de no encertar «la Primitiva».
Judes no vol jugar, sempre li toca parar a ell.
No sé què passa, però la Verge sortia del psicòleg.
A l’infern, només fan horari d’estiu.
Déu vol passar a ser el Tiet.
Satanàs prefereix les torxes al pastís.
És un profeta dolent, n’encerta una de cada quatre.
Pecaria més, però em canso molt.
Jesús provarà de tornar a les ovelles.
És estrany, he vist a Satanàs i no estava enfadat.
Els sants novells faran un curset d’humilitat.
Jesús no tornarà, diu que està enfeinat.
Déu fa temps que no s’ocupa dels animals racionals.
Judes vol aprendre de profeta per a jugar a la loteria.
Satanàs vol invertir en banyes de plàstic dur.
Estic a la glòria, però no ho he pogut contar a ningú.
M’he posat a la fila de les confessions ràpides.
He demanat a sant Pere el nou horari de pluges.
Judes està aprenent a parlar sense dir res.
Satanàs no vol festa, ha prohibit tocar les campanes.
Si Déu és al cel, quin altre espai em queda?
Jesús busca una corretja per si ha de tornar.