Epigrames (CXXXIII)
15 Octubre, 2023 00:36
Publicat per jjroca,
Epigrames
Sense males intencions
i demanant anar a plaça,
he de dir que tres són massa,
però dos potser en són pocs.
Com les plantes
del meu hort
s'esbatanen
quan hi ha sol.
Com les barques
de colors
es fan blanques
en ser a port.
Amb el vent
parlen els arbres,
són amables
si és fluixet.
Per demanar ni haig ull
i esbufego quan no toca,
diríem que soc tanoca
en escreix o a curull.
A la vora del camí,
el son passava,
com he vist que demanava,
com m'amago en el seu si.
Sense ganes de dinar,
passa l'estona,
de tant de tant, m'acarona
per si em pot ensarronar.
Si l'estiu se'n va
no vull el condol,
prefereixo el sol
un xic enfadat.
Sento el vent
de la follia
com aplega
cada dia.
Amb ben poca son,
com passen els dies,
un parell són bons,
d'altres sense mides.
A les voltes
de Nadal,
massa estrelles
al portal.
Em manca una fada
sense compromís,
és quan vaig a plaça
quan perdo l'encís.
No hi ha mosses
a la font,
massa homes
fan paor.
No crida el rellotge
des de bon matí,
no n'està per orgues
si és llarga la nit.
A la casa
de l'Albert,
quan hi ha gana,
ningú es perd.
Voldria saber,
dolça melangia,
quan l'hivern em crida,
perquè estic despert.
Na Maria
del meu cor
quan li parlo
com s'adorm.
És quan passo
pel camí
quan esclato
en un glatir.
Com passen les hores
a dalt del terrat,
el sol ha marxat,
ha deixat les ombres.
En ser a l'herbei,
esclata la tempesta,
es manifesta:
rabiosa, sense llei.
De manats
i pobrissons
en tots els prats
n'hi ha milions.
Les paraules fugen
rierol enllà
on viuen les bruixes
qui saben guanyar.
Us convido
a la presó
i us oblido
enmig la por.
El riu passa
sense seny,
va saltant
i va content.
Sorgiran les nafres
des de bon matí
en un cos mesquí
ben ple de fantasmes.
He sentit a dir,
lluny de l'establia
que si passa el dia
igual ve la nit.
Amb més ganes
que remei,
van les fades
cercant rei.
Voldria el blat d'abans i set poemes més
06 Octubre, 2023 18:59
Publicat per jjroca,
Poemes
Voldria el blat d’abans
Caminant per dolç camí,
he vist garlar les roselles:
ben tendres, joves, vermelles,
són filles d’un goig diví.
Els pregunto si el blat
es porta fort i maldestre,
fa un temps era més feble
i plorava d’amagat.
Passa el temps i ve l’enyor
a recórrer tots els camps
on l’heroi es vesteix d’or.
Com voldria el blat d’abans
quan havia la il·lusió
que va perdre de ses mans.
Els vells somnis oblidats
Com la vida que traspassa,
carrer avant, pel carrer antic,
va dient que l’enemic
mai es troba lluny de casa.
Els vells somnis oblidats,
ben desfetes les promeses,
manta roses estrafetes
del silenci prenen part.
Les fades han convidat
a qui els lliuri les mentides,
atapeïdes, a l’engròs.
Com soc un tros de terròs,
n’engego de totes mides
sense haver-les de triar.
L’alegria de no ser
La deessa m’ha furtat
l’alegria de no ser;
com li agrada quedar bé
més amunt l’haurà deixat.
A la vora del camí,
veig guardant a les roselles,
duen les galtes vermelles
amb un cos esvelt i fi.
La deessa m’ha furtat
l’esperança de volar
fins a les portes del cim.
He demanat saber quin
lladregot vindrà a cercar
aquest deure tan nostrat.
Em costa dir
De la serra estant,
sento com trafega
una mar inquieta
qui es vol assecar.
Banyades amb el llum
punyent del matí,
voldria un veí
que no hagués costum.
Una mar cansada,
d’aquest vell gronxar,
voldria dormir.
Com em costa dir
que li vull garlar
per veure si calma.
He trobat la bruixa
A la plaça estant,
demanant la pluja;
he trobat la bruixa
gairebé plorant.
És que el malefici
no vol escoltar,
ha de ser un vici
d’aprendre a callar.
A la plaça vella,
juguen els infants
al dur traginar.
Des del campanar,
se senten les claus
per a anar a la seva.
Núvol gras
Al corriol del mas,
quan la pluja aplega,
el cargol com pensa
en anar a menjar.
Ha estat el temps,
sec i assolellat,
qui me l’ha portat
a aquell gran recés.
Al corriol del mas,
una rosa sola
prega per l’estiu.
El sol ni somriu,
veig com s’entafora
en un núvol gras.
Ha perdut la fe
Amb quaranta queixales
ni s’acaba l’esmorzar,
el pagès vell com està
sense eixir de les murades.
El carro li han venut,
han llogat la mula vella;
cada cop ve la tenebra
per tornar-lo trist i mut.
A la taula de cafè,
ja fan massa tombarelles
per acabar anant enlloc.
El vell pagès ja no pot
viatjar amb les estrelles
perquè ha perdut la fe.
Prou lluny, a la ciutat
Massa ric en melangies
per poder anar enlloc,
està demanant la mort,
ha les ganes amanides.
El seu viatge darrer
no hagué cap benefici,
va passar amb un seguici
de mirades sense fre.
Prou lluny, a la ciutat,
ha vist cotxes i carrers
enquitranats i massa amples.
Massa alçada a les cases,
un neguit, qui no té fre,
s’enlaira fins als terrats.
Poemes curts (CXXXII)
01 Octubre, 2023 04:34
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Si la mossa
es riu de mi,
no es gran cosa
pel matí,
sovint, fa nosa.
Massa ombres,
al camí,
vénen totes
a dormir,
n'hi haurà de sobres.
Les campanes
van volant
i les fades
van mostrant:
cares amables.
Per a ser,
un xic més ruc,
cal saber
els ets, els uts
i empènyer bé.
Com no hi havia
solució,
menjaria
un poc de tot,
sense cobdícia.
A les portes
de l'infern,
els tanoques
ho tenen verd,
n'hi ha de sobres.
Com l'estimo
d'amagat
ni endevino
l'entrellat,
només sospiro.
En el racó
de les hores dolces
sento la braó
com pregona a soles:
No hauran perdó!
Quan el sol
es mostra ardent,
vull bressol
i un parament
per a mi sol.
La tarda passava
pel vell carreró
i, quan em mirava,
deia de debò:
Fas prou mala cara!
Les angúnies
són així:
ben feixugues
per la nit
i un xic porugues.
A la plaça
de la font,
qui riu massa
ni sap com
aplegar a casa.
A les cinc
del dematí:
massa amics
i massa vi,
per a una nit.
Na Tomasa
del meu cor
quan no parla
ni fa el sord,
però m'enganya.
A les portes
de l'infern,
qui no hi toca
poc es perd,
ni farà nosa.
En comptades
ocasions,
avellanes
són melons,
però m'agraden.
Quan anem
en processó,
malparlem
sense cap por
perquè ens salvem.
Quan la barca
va pel riu,
mai demana
ser a l'estiu
per si entrebanca.
Quan la mossa
em ve a cercar,
o faig nosa
o vol menjar,
som poca cosa.
A les terres
de ponent,
quan hi ha guerres
ni les sents,
només tenebres.
Li demano
per venir
i no em canso
de mentir,
és el meu amo.
Amb les ganes
que jo tinc,
guanyant quatre,
en perdo cinc,
farem teatre.
Els nobles segadors i set poemes més
01 Octubre, 2023 04:31
Publicat per jjroca,
Poemes
Els nobles segadors
Els nobles segadors,
vestits amb espardenya,
aniran a la grenya
per les nobles raons.
Amb la collita minsa,
un amo desplaent,
pendents de l’anar fent,
treballar si els convida.
Un d’ells es vol casar,
ha de comprar els estris,
ha de fer l’aixovar.
Li demano que pregui
per si cal esbrinar
com s’acaba el misteri.
Pendent de sa sort
La barca gronxa a port
endevinant la tempesta,
el pescador no és tot,
va bastint llur tenebra.
Mar endins, un núvol negre
com es va acostant;
de tant en tant, un llamp
il·lumina el capvespre.
La barca gronxa a port,
el llevant com la mou
i, ben sovint, singlota.
Algú diu: No hi és tota!,
com es posa l’enrenou
prou pendent de sa sort.
Amatent del compromís
El vell arbre em comenta
que, de fruitar, n’està tip;
no ha trobat cap amic
que el convidi a la festa.
Va créixer, farà massa anys,
per guanyar-se la mesada;
ha estat per la feinada
de guarir-se dels paranys.
Amatent del compromís,
retardant una mort certa,
va guarint branques i arrels.
Ha envejat, sense caler,
a una fulla gran i verda
que arribà del paradís.
Us faré sabedors
Us faré sabedors
d’aquestes noves misèries,
em perdo per les platxèries
que mai duen enlloc.
Quan era tafaner,
guaitava per la finestra;
era la meva festa:
callar i quedar bé.
Com em faig alegroi
en veure orenetes
amb aquell gran volar.
El somni, amb elles, va
i guaito, a les tenebres,
per a no aplegar a boig.
Sentint el vent de dalt
Sentint el vent de dalt,
com gronxa el vell arbre,
demano ésser un lladre
qui fuig sense aturar.
Déu meu, com corre el vent
per planes i muntanyes,
com gronxen noves branques
cercant la bona gent.
Ben dolç, el respirar
com emplena aquell buit
que l’aire ha deixat.
Tot sentint-ho, he restat
esperant aquest fruit
per poder continuar.
Li pregunto a l’alzina
És llavors quan em ve
a cercar solitud,
demano un temps eixut
per a anar si convé.
Arrapat als meus anys,
per la vida ensopego;
de vegades, em queixo
d’infortuni i paranys.
Però vet aquí que la flor
el meu rostre il·lumina
per donar-me la flaire.
Sent tossut i manaire,
li pregunto a l’alzina
on guarda el seu amor.
Fins a quan?
Haig manta per donar,
però m’he fet gasiu;
vull demanar altre niu
on poder-me aturar.
Cansat de ma feblesa,
espero per tenir:
un polsim de saviesa,
un altre de gaudir.
Els pobres som mediocres,
no podem esberlar
el somni dels més nobles
més refets al somiar.
La vida va endavant,
vull saber: Fins a quan?
Han vingut les hores
Han vingut les hores
a trobar-me al llit,
com n’eren ben poques,
de nou, m’he adormit.
Com em trobo, a soles,
a la casa d’un ric;
miro fins a les golfes,
penso i no dic.
Han vingut les hores
a trobar-me al port
per a veure com gronxen
barques sense por.
Ja se’n van les hores
a trobar altres homes.
Epigrames (CXXXII)
01 Octubre, 2023 04:20
Publicat per jjroca,
Epigrames
Deixeu-me dormir,
sense massa pressa,
a prop la finestra,
amb llit i coixí.
Enmig somnis
i enrenou,
van els ornis
a l'engròs.
Mentre la patata
dintre l'olla bull,
va perdent l'orgull
de ser estimada.
Mai demano
per a mi:
llençar el pa
i vendre el vi.
Com cada setmana,
dilluns em desperta
amb la boca oberta,
farcida de gana.
No vull res més
que un tros de lluna,
minsa fortuna
per a un pagès.
Desplau la nit
plena d'enyorança,
el cor es cansa,
diu l'esperit.
En el passar,
suau, del riu
noto el caliu
com ve i com va.
A la platja plana
no dormen els pops,
demanen basarda,
la galerna i tot.
En el cant
de les roselles
sent el blat
dures tenebres.
I va la poncella
camí de la font,
com se sent promesa,
mig casada i tot.
En el riure
de les flors,
cal escriure:
pau i goig.
Quan aplega
la tardor,
la mestressa
encén el foc.
Les mil ombres
de la nit
parlen totes
sense crit.
Vull aprendre
la lliçó,
soc prou tendre
i menjo molt.
Cada fulla
d'aquest pi
no es poruga
perquè sí.
Prego, a estones,
al vent de dalt,
passen les hores
fins que se'n va.
Quan la barca
fa el singlot,
veig l'entrada
d'aquest port.
Em plau sentir
el so de la festa,
prop de la finestra,
sense res a dir.
Cavaller qui aplega
al si del castell
troba una princesa
qui no està per ell.
Em costa menjar
un cop per setmana,
és massa la gana
per a sestejar.
A la riba es plany
la més vella barca,
el mariner té traça,
però mai sap quan.
Com em deia
el meu amic:
L'avarícia
et farà ric?
I, si em toca
anar a ballar,
he d'anar
o fer el tanoca.
Na poncella
del meu cor
és més bella
quan no hi soc.
A la casa
del parent,
faig estança
un moment.
Mai demano
per a mi,
però em planyo
a mitja nit.
Voler quedar bé i set poemes més
24 Setembre, 2023 06:37
Publicat per jjroca,
Poemes
Voler quedar bé
Acabo d’esbrinar
que, el camí mai trobat,
esdevindrà, més tard,
a l’hora de finar.
Cansat de fer miracles
amb dues cistelles d’ous
com prendria les nous
per a minvar les nafres.
Sent pobre presoner
de la dolça temença,
he demanat ser un savi.
Deixeu-me que em passi
aquesta pensa freda
de voler quedar bé.
Tot volant mar enllà
Una tarda ben dolça
acomiada l’estiu,
ja haurà deixat el niu
l’oreneta més tova.
Tot volant mar enllà,
cap al sud, cap a casa,
de segur que s’atansa
aquell temps de mullar.
I nosaltres, ben vius,
tornarem a l’estança
on deixaren la llar.
Un temps ennuvolat
em torna a la recança,
al sentiment aspriu.
Aprenent sense saber
Aprenent, sense saber,
com demano hores baixes;
n’hi havia a les rebaixes,
n’he comprat per a tot el mes.
Els captaires de la sort
no havem massa miracles;
de vegades, n’hi ha quatre,
diria que en són ben pocs.
Aprenent, sense saber,
en desitjos estalvio,
amb els dubtes m’alliçono.
Ara vaig i ara torno
i dels veïns no me’n fio
perquè han poqueta fe.
El sol ve a despertar
És la pena, quan m’ofega,
la qui diu on he d’anar,
soc un pobre per demà
puix no haig ni sou ni pensa.
Al carrer del desesper:
poca gent i poc negoci,
no cerqueu amic ni soci
no els agrada quedar bé.
En el dedins de la llar,
hi ha una llenya prou cremada
esperant el cru hivern.
Pel matí, estic despert;
m’agrada dormir a l’albada
quan el sol ve a despertar.
Encara li manquen dents
En el riure de les flors,
he trobat mirada trista;
hi ha un follet qui les encisa,
però els dona manta pors.
En el jardí més preuat,
dorm una gràcil poncella,
no sé si serà princesa
puix ningú no l’ha topat.
Com s’enfada de valent,
cap pretendent se li acosta
ni tan sols per a parlar.
Un d’ells, la va deixar
amb la paraula a la boca;
encara, li manquen dents.
Els convidats
A festes, els convidats
venen de terres llunyanes,
els desperts, sense lleganyes
qui demanen bon menjar.
És a l’hora de pagar,
quan encetem malentesos,
es comporten com promesos
qui mai se’n volen anar.
Però posarem cabdills
qui els retallin les promeses
i les bones intencions.
Els amics han de ser bons
per a administrar les presses,
no fer servir cap setrill.
Rics, pobres i mendicants
Rics, pobres i mendicants
han de ser tots catalans.
Des de la primera infància,
hauran el camí marcat,
algú s’haurà despenyat
per a caure en la desgràcia.
Com la deessa fortuna
em cobeja a les nits;
sempre hi ha algun esperit
qui s’acosta a la lluna.
A la taula dels sabuts,
no he de trobar la llicència,
preneu capses de paciència
per si copseu massa embuts.
Mai seré el seu senyor
Na Mariona, del meu cor,
avui, deleix per la pressa,
he trobat una finestra
que s’endinsa a un dolç lloc.
Allí, hi ha nobles galants,
cavallers de grans combats;
del tresor, faran sa part
ben galdós i esperançat.
Na Mariona, del meu cor,
de l’amor no se’n refia,
porta massa desenganys.
En la joia, hi ha paranys;
entre neguits, passa el dia,
mai seré el seu senyor.
Poemes curts (CXXXI)
15 Setembre, 2023 05:24
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A cavall
de la fortuna,
el devessall
potser no atura,
li agrada el ball.
És quan trobo
l'ocasió
quan ho provo
i em fa goig
gaudir a dojo.
En provar
de fer-me el sord
esclatà,
em quedà mort,
fruit de la por.
És quan guanyo
en Manelic
quan s'estranya
i es fa amic,
després m'escanya.
Per a ser
un bon minyó,
cal saber
on hi ha el carbó
i vendre'l bé.
Quan acabo
d'ésser amic,
és quan planyo
i em desdic,
serà que em canso.
A la porta
de l'infern,
un tanoca
va i es perd,
és el que toca.
La recança
del camí
quan es cansa
em ve a dir:
N'hauré fet massa!
Massa hores
de la nit
hauran totes
esperits
que ens cargolen.
Quan aplego
a la cançó,
espetego
de debò,
després em queixo.
Quan la roda
dona tombs
és quan troba
la raó
i res li sobra.
Si m'estima
de valent
em convida
ésser conscient
per si ho oblida.
Una casa,
sense fi,
ha canalla
al jardí,
jugaran massa?
Com em moro
cada dia,
esvaloto
la família,
després ho ploro.
Mariner
dalt del llagut
no vol ser
mai el vençut,
és molt proper.
Com m'agrada
prou el vi,
quan s'acaba
em fa glatir,
prou sovint passa.
Massa roses,
sense fe,
parlen totes
de voler,
són en absoltes.
En el regne
dels pastors,
les ovelles,
amb la por,
com s'entretenen.
Com demana
l'esperit:
Haver gana
cada nit!,
ben tard es cansa.
Sense penes
ni destí,
les lluernes
fan camí
amb poques presses.
A la casa
del cantó
quan hi ha gana
mengen tots:
pa i carbassa.
Com havia
poca sort
ni volia
ésser mort,
massa ho sabia.
Ben lluny, a l'horitzó i set poemes més
15 Setembre, 2023 05:20
Publicat per jjroca,
Poemes
Ben lluny, a l’horitzó
Ben lluny, a l’horitzó,
un regne que s’esberla,
va venir d’una guerra
sense cap guanyador.
Les flors del cementiri
són agres d’escoltar,
el vent les fa gronxar,
gairebé, a diari.
Ben lluny, a l’horitzó,
on reposa la pressa
hi ha un déu esmorteït.
Fa pocs dies, m’ha dit
que ha perdut la lluerna
i somia a contracor.
La figuera com s’afanya
En un riu de solitud,
on van teixint les aranyes,
he demanat coses vanes:
La saviesa i la virtut!
No sent home principal
entre mil dubtes trafego;
ara somio, ara m’ofego
en desitjos quan no cal.
Doneu-me terra, un camp
on mirar les oliveres
i una figuera galana.
La figuera com s’afanya
perquè les figues són verdes
i ha vist, de lluny, un llamp.
La timidesa
Per vèncer la timidesa,
un poema he de fer,
l’escriuré amb poca pressa,
ben polit, per quedar bé.
La paraula del darrere,
aquella que tanca el vers,
que no porti all ni pebre,
només sal i julivert.
Si ella el llegeix, somriu;
el guanyar és a la vora
i serà prou complaent.
Va finint en un moment
mentre sento que creix l’ombra
i es va desfent el niu.
Nou lloc
Per fi, en Satanàs,
engrandirà l’infern,
farà tot un desert
on poder ensinistrar.
Les noves diablesses
no hauran el cutis fi,
no sabran quin destí
enceten les promeses.
En aquest nou infern,
hauran un sol més gran
qui doni ample foc.
Bastit aquest nou lloc,
les ànimes ni sabran
com era el color verd.
No reposa a les nits
Un vell ha demanat:
fugir d’aquest estiu,
li crema aquest caliu,
no vol ni haver-hi part.
No reposa a les nits,
ni ha de gaudir d’una ombra
que li dona el vell arbre.
No recerca el ric marbre
ni l’escalfor qui prova
de tornar-lo esquifit.
Les hores de cafè
no li semblen eternes
ni demana empreses
massa lluny del voler.
Una ratlla viatgera
Una ratlla viatgera
pel paper va avançant
ni endevino per a quan
us dirà que va a la seva.
Escorrialles de la ment
demanant l’ombra sencera
van pregant sense cap pressa,
van endolcint lentament.
No haig pressa en arribar
per a trobar mon cilici
darrere d’un punt ben posat.
Les ganes s’han capgirat
i es va acostant el vici
de somiar per a volar.
Està trist per la calor
Vet aquí com mon vell arbre
no demana raure al sol,
està trist per la calor
puix tardor es fa rondinaire.
Car donaria, de gust,
el dolç vol de fulles velles,
han de caure per parelles
sense pena ni ensurt.
Ha estat estiu roent,
el bon sol ha cremat força
i la mar està enfadada.
Com demano nuvolada,
mig despresa, amb poca nosa
qui ens mulli lentament.
Una de petita
Les formigues, poc amigues,
com avancen pel corriol,
van demanant al déu sol
que vagi tombant espigues.
Les més valentes avancen
amb més força i enrenou,
mai demanaran un sol
ni, a l’estiu, voldran vacances.
Però una de petita
una fulla va estirant
i descansant quan li escau.
Deu pensar que hi ha un palau
amb un llit ben ample i gran
on oblidar qui la crida.
Epigrames (CXXXI)
15 Setembre, 2023 05:11
Publicat per jjroca,
Epigrames
A la casa
de ponent,
quan hi ha gana,
sobra gent.
Les corbelles
van al prat,
les roselles
estan plorant.
Ha sortit el sol
per dalt del Montsià,
és quan ve llavors
un temps per mirar.
En entrar
al gran desert,
el marró
com guanya al verd.
Massa frares
al convent
quan demanen
ningú els sent.
És la nit,
qui crida al dia,
qui demana
companyia.
En els cantirets,
que van a la font,
dormen, ben contents,
set nans petitons.
Ha pujat el sol,
sense massa pressa,
a la casa vella
on hi ha els records.
Les més bones
intencions
venen totes
d'altres mons.
Com demano
per a mi:
Anar on guanyo
perquè sí!
A l'ampit
dels alturons,
els mosquits
diu que són bons.
És quan guanyo
en equilibri
que hi ha vici
i l'escanyo.
És un llum
a l'horitzó:
aixopluc
i anar a més bo.
Quan m'allito
a les nou,
és quan fito
per si em moc.
El xarop
a cullerades
i l'amor
sempre debades.
Na Maria
diu que no,
però va
a la processó.
El gegant
de cal Robert
a les sis
ja és despert.
Al capvespre,
li diré:
Menjar sempre
no està bé!
Al corriol del mas,
parlen les roselles,
són massa tenebres,
però no els fan cas.
Ha estat el llamp
el gran mentider,
diu: Ja no ho faré!,
però posa espant.
Cap al regne
de l'oblit,
cal empènyer
el mosquit.
Sento davallar,
a les hores baixes,
massa pors amb caixes,
on deuen anar?
A la nit,
és quan l'amic
em demana:
Pots ser ric?
Ni vull ni sé
cercar en el vent,
aquell innocent
que mai vol saber.
Al voltant
de mitja nit,
el més gran
es fa petit.
Com m'agrada
el treballar,
prenc mossada
i fins demà.
Entre els riures
de mil flors,
he trobat
massa records.
Nosaltres, els humans i set poemes més
08 Setembre, 2023 06:44
Publicat per jjroca,
Poemes
Nosaltres, els humans
Abans que aplegui la nit,
acomiado el vell dia;
és aquesta l’homilia
que és lliure de neguit.
Com s’encomana el sol
a un viatge gens discret,
és la feina qui el perd,
tragina sense condol.
I, nosaltres, els humans
empaitant el gran misteri
de trobar el Creador.
Espero ser trobador
per lluir d’un encanteri
que m’apropa als gegants.
Una reixa
Com mon déu m’ha aconsellat
amb una gràcia manifesta:
Que si soc a la finestra,
podré veure l’entrellat!
És així com passo els dies
assegut a la cadira,
veig com la mossa s’enfila
amb cent passes indecises.
Cercarà un nuvi nou
qui la tracti de princesa
i li posi vestit d’or.
Si no el troba bo del tot,
haurà de cercar una reixa
i un sostre on mai plou.
A la bona casa
A la bona casa,
hi haurà bona gent
i algun inconscient
qui escola demana.
Com soc sabedor
de nostra misèria,
empaito la dèria
per a ser millor.
A la bona casa,
hi ha massa embalums
deixats a les cambres.
No en seran ni quatre,
qui hauran el costum
de quedar-se amb gana.
La veïna és mala peça
Al país de melangies;
una mare, dues filles
demanaven aixovar.
El pare ha de pensar
en haver manta enganyifes
per a anar passant els dies.
El dissabte hi ha festeig
i es lleva sempre d’hora;
amb deu vestits, fan la prova
mentre escalfa el safareig.
La veïna és mala peça
i el nuvi els vol furtar,
com vindrà l’esgarrapar
quan surti de casa seva.
Primer plat
Haig un dubte prou planer
qui a l’escola m’acompanya,
he de comprar-me una canya
per si goso pescar el temps.
Treballar amb joves guerrers
és no acabar mai la guerra;
quan la paciència s’esguerra,
massa crits es fan presents.
I, tot d’una, ja se sap:
aplega la solució
al damunt d’un núvol blanc.
Em pregunto per a quan
hauré més mel i mató
per a encetar el primer plat.
Mai porten a res
Hauries de saber,
estimada poncella,
que la mar és molt bella,
però no haig cap veler.
Si vols, hi anirem
a veure la mar blava;
a la il·lusió encetada,
l’enveja de la gent.
I no et diré més
que paraules lleugeres
que mai he de trenar.
Voldria, al meu pesar,
que oblidessis les presses
puix mai porten a res.
El bon passar
Un somni atabalat
i una princesa vana,
com porto una setmana
cercant tot l’entrellat.
El cant amorosit,
la dolça cadernera
qui, a la branca, espera
que li passi el neguit.
I ja, rabent, corprès,
donant tombs per la vida
puix cerco on vull anar.
Doneu-me el bon passar
d’aquell cuquet que esbrina
quin fruit li està permès.
Un munt amb quatre pedres
Regiro en el racó
de la meva infantesa
per saber si l’or crema
i s’endinsa en el cor.
Un munt amb quatre pedres,
un estiu prou cansat;
de dalt, en el terrat,
xisclant les orenetes.
Tornaria a l’escola
sense haver de pregar
ni encetar la memòria.
Aquesta pobra història,
ben bé, he de guardar
perquè retornar ni em prova.