Si algun dia aplego a ric i set poemes més
21 Gener, 2024 09:36
Publicat per jjroca,
Poemes
Si algun dia aplego a ric
Caminant sense camí,
vianant sense drecera;
he venut la nit sencera
per un ram de gessamí.
No li cantaré a la mossa
perquè el pare està pendent,
és un pobre innocent
qui demana bona bossa.
Els doblers que, ara, tinc
estan a punt de volar
quan aplegui a la taverna.
Amb la carta que m’espera
estic a punt per somiar
si algun dia aplego a ric.
Un dels tres Reis
A la porta de l’església,
he trobat un dels tres Reis;
em diu que cerca un Josep
per a fer-li una ofrena.
Així fou que em deturà
per a veure la trobada;
mitja nit la vaig passar
mal dormit, amb mala cara.
Quan van aplegar altres dos,
començà el desconcert
i anàrem cap a l’estable.
Si es produí el miracle;
va ser, del tot, ben discret,
encara no sé el com.
Portant sa creu
Em plau saber,
amics de l’encanteri,
que és un misteri
aprendre a ser.
La vida és
aquest nostre escenari,
hi haurà un calvari
on guanyar fe.
I anem, arreu,
passant les hores toves
vora del foc.
Afora, és fosc
i passen massa homes
portant sa creu.
M’agrada el cloure
M’agrada el cloure
silenciós de cada dia
quan el sol grimpa
i cau de sobte.
És, a la fosca,
quan l’home cerca
sentir qui prega
i fuig d’escola.
M’agrada el cloure
de llevar-me d’hora
per veure el món.
En un segon
és la mossa qui troba
on caldrà seure.
Complir el manament
En comptades ocasions,
he sentit les esquelles
sorollar entre tenebres
al de dalt dels alturons.
Allí, on Montsià diu,
sense recança,
que voldria una barca
i anar pel riu.
Però aquest moviment
no està permès
i no es pot moure.
Li he demanat que vole
i s’ha compromès
a complir el manament.
Paraules dissortades
De paraules dissortades
en porto el sarró ple,
les he trobat al cafè
feinejant entre les taules.
De pobres vinguts a rics
n’he trobat una dotzena;
la resta, renoi, com crema,
ha de ser un mal antic.
Al carrer de l’enyorança
és on viuen els records
qui s’enlairen a les golfes.
Més bé buides estan totes,
només els resten les pors
i una memòria qui enganya.
Viu al seu desert
La primera primavera
li arribà als quaranta anys,
és un home prou estrany
qui ni millora ni crema.
Encara té una capsa
on guarir tots els records,
de segur que estan tots
esperant eixir de casa.
Una núvia va tenir,
ella ni se n’adonà
perquè era molt discret.
Avui, viu al seu desert
que deixa per a anar a cercar
un somni a qui maleir.
No sé si ho acomplirà
He demanat, al bon Rei,
que em lliuri del sacrifici;
escriure ha de ser vici
no encomanat a cap llei.
Passejar, prenent el sol
en una tarda lleugera;
és gaudir sense l’espera
d’haver pena ni condol.
He demanat, al bon Rei,
una mica de fortuna
i la dèria del saber estar.
No sé si ho acomplirà
perquè vol marxar a la lluna
per si troba algun servent.