Pensaments festius (CXXXVI)
04 Agost, 2023 09:09
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Faig poc per a conservar la feina.
He passat cinc minuts sense avorrir-me,ja soc savi?
He apagat el televisor, ara, pensaré com s’encén.
Per a ser ric, a quants amics he de perdre?
Pensaria més, però menjaria menys.
M’he llevat d’hora, el llit vol fer vaga.
Vaig de pressa i acostumo a fer tard.
Soc un ser social amb ganes de renúncia.
M’he perdut, però no em vull trobar.
Quan em donen diners, creixen les despeses.
Anar de vacances ha de ser un camí curt.
No puc anar a buscar la pau, ella no es mou.
M’agrada perdre el temps, m’he fet presumit.
El millor de pensar és que és barat.
El pitjor de ser vell és si ets un pobre ric.
Vaig a la feina per a què sigui fàcil trobar-me.
Ella no m’escolta, jo no la sento.
En fer-me vell, he après a jugar.
Estic decebut, fa tres dies que no m’enganyen.
És pitjor: no respirar o no portar diners?
Odio el festeig curt.
Diu que va com un rellotge, però no fa el tic-tac.
Amb sis litres de vi; poca festa, podré fer.
No pensar és una opció agradable.
Em llevo d’hora i el llit no em critica.
Estic content; no haig guanys, però perdo menys.
Aniria més de pressa, però trobaria feina.
Li pregunto al cos que vol ser i se’n riu.
Tinc sort, festejo i ningú ho sap.
He donat els diners i, de moment, respiro.
Si voleu viatjar de pressa, aneu d’oest a est.
El millor de fer-te vell és si et tenen paciència.
M’ha costat, però he trobat una núvia òrfena.
Els pobres han de pagar més per a no agafar vicis.
No puc ser polític, només em queda una camisa.
Si la núvia és rica, qui farà el paper de pobre?
Vaig a dormir prompte, per si em volen donar feina.
Si no treballo, em deixaran respirar?
Els polítics no solen trobar mai la veritat.
Porto cinc dies sense menjar, ja puc anar al convit?
La veïna em triarà de nuvi com a darrera opció.
Estic content, mai hauria somiat que deuria tants diners.
El núvol fa d’àrbitre entre el sol i jo.
El tren de la saviesa és massa ràpid.
He fet un pla d’estalvi de dues hores.
Si deixen de cantar, no colliran cireres.
He mirat la cartera i he acabat la festa.
Ja sé encendre el foc, hauré de trobar llenya.
He fet un tracte amb la núvia, ella viurà a l’estranger.
He buscat un amo que no mani feina.
Tot va ser: badar i trobar núvia.
No vull aquest cotxe, li falta creure’m.
Menjaria menys, però em sobrarien diners.
És un banquer estrany, es conforma en perdre poc.
Per estalviar, vaig comprar un bitllet caducat.
He canviat un amic per dos enemics.
Com em cansava sovint, vaig comprar dos llits.
No tinc sort amb la feina, sempre en trobo.
Els dilluns no m’atreveixo a pensar.
Pensaments divins (LXXXVII)
04 Agost, 2023 09:06
Publicat per jjroca,
Pensaments divins
Jesús era bon mestre, manava pocs deures.
Judes vol cobrar una comissió pels miracles.
L’home va ser l’únic creat sense parella.
Satanàs compra glaçons per als recomanats.
He fet un curset de turmentador d’ànimes.
Jesús canviarà els pans i el peixos per targetes de crèdit.
Déu ens demostra la seva timidesa.
Com igual el critiquen, Satanàs ha tret els ventiladors.
Si moro amb gràcia, on podré representar?
Al cel, han suprimit la quaresma.
Satanàs té problemes amb el sindicat de dimonis.
Aniré a l’infern a molestar els meus enemics.
Déu no estima els qui badallen.
He anat a l’infern per a lliurar-me els sermons.
El dimoni no em tempta, ha de ser filòsof.
Déu em posà al món, igual li feia nosa.
Satanàs donarà punts als qui pequin més.
Va ser: arribar al cel i perdre el guia.
Judes no veu clar cap negoci.
Satanàs ha decidit construir una altra sala d’espera.
Si no voleu nedar, espereu; Caront està de vaga.
Si dono més almoines, em reservaran cadira.
Satanàs farà un balneari per als rics.
Tomàs no se’n refia i ha pujat a la barca.
Des de la torre de Babel, Déu parla menys.
Estaré a l’infern fins que em surtin banyes.
Us aconsello no entrar al cel mentre va el rosari.
Eva i Sara ens van complicar la vida.
Sant Pere diu que cap fadrí es mereix el cel.
Satanàs està preocupat per si no envelleix.
Quan Déu va acabar de crear els arbres,va perdre les bones idees.
Els pastors israelians són espavilats, poden arribar a ser reis.
Jesús va ser pastor, però no sabia triar les ovelles.
No sé si em convé tenir a Déu com a Pare.
Si vaig al cel, podré entrar els vicis?
He demanat viure més per a omplir el sac dels pecats.
Satanàs ha manat que els rics es portin la caldera de casa.
Algú, ha demanat celebrar el Nadal tres vegades a l’any.
He portat un coixí per si la penitència és llarga.
Va ser entrar al cel i perdre els amics.
Jesús tornarà a la Terra si el posen a l’atur.
No sé quan vindrà la gràcia, però duu retard.
Les festes del cel no tenen pregoner.
Sant Pere ha demanat a Jesús que posi més peixos.
No puc anar a l’infern, tinc el colesterol alt.
A l’estiu, es treuen les portes de l’infern per a fer el manteniment.
Si soc molt dolent, quant puc arribar a guanyar?
Tenia pecats, però me’ls han pres.
Jesús està enfeinat en multiplicar ous de Pasqua.
Per a evitar cues, porteu el llistat de pecats endreçat.
Satanàs ha reduït l’horari de protestes.
No vull ni saber on trobaré la glòria.
No puc pregar el sant, està enfeinat portant pluja.
Jesús tornarà al desert abans de l’estiu.
La Verge presidirà l’associació de vídues catòliques.
No peco més perquè és un no parar.
He comprat un apartament al cel per als dies parells.
Déu estalvia, ha canviat les portes del cel per un cadenat.
Era un dimoni novell, em temptava pels matins.
Pensaments educatius (LXXVIII)
04 Agost, 2023 09:04
Publicat per jjroca,
Pensaments educatius
Si compten fins a sis, els deixo un dit.
Aprenen molt, però no tenen memòria.
De segur, no contesten per educació.
Els he donat una lliçó, però no la troben.
Més de tres ratlles de lectura, és una aventura.
Un informe pedagògic ha decidit traure els dilluns.
Si poseu una idea al cap, procureu no perdre’n una altra.
Espero que aprenguin sense prendre mal.
De moment, ja saben on és la porta.
M’agrada viatjar pel temps, però més de pressa.
Tres no escolten, els altres ni ho proven.
Quasi estic convençut que els rucs no volen.
He fet una exposició lineal, es a dir: una ratlla.
Malfien de mi, però no els vull distreure.
He de fer-me una revisió del cervell.
Tenen un llibre, però no es deixa llegir.
Procureu que els cigrons de comptar siguin tous.
No vull preguntar, ja endevino les respostes.
Ha vingut un alumne nou, encara em veu.
Suposo que la capacitat d’esforç la conserven tots.
Estic a l’escola perquè m’agrada el teatre.
És un bon alumne sense arribar a bo.
L’escriptura és una ciència d’aproximació d’idees.
Segurament, ja m’han descartat.
Com saben poca història, començarem per ahir.
Estic content, ja responen sense que els pregunti.
Si no puntuo, n’aprovaré la meitat.
L’aprovaré, la mare li ha comprat tres llibres.
De moment, els faig signar amb el dit.
Ja sap llegir sense suar.
Hem eixit de classe per si es podien endreçar els problemes.
Per a avançar, traurem els dilluns i els divendres.
És un problema complicat, només tinc una dada.
Normalment, aprenen passats els quaranta anys.
Soc allí i, de vegades, parlo.
He fet una classe de matemàtiques o eren dues?
Donaré cinc punts als qui no facin nosa.
He hagut de beure per a ensenyar-los les conseqüències.
Colom també va tornar del viatge sense saber on havia anar.
Tres no podran superar el curs, naden malament.
Els mestres bons se’n van, ja han après prou.
No hem passat de la o, no vull que es perdin.
He demanat a l’inspector que no els desperti.
Hem baixat tant el nivell que els he declarat espeleòlegs.
Els he fet ajeure per a què aprenguin sense esforç.
En l’examen de recuperació, només cal signar.
A la segona línia, n’he perdut la meitat.
Estic preocupat, vull fer files de vint i només en tinc divuit.
He obert el llibre i tres s’han posat a plorar.
Reduirem la lectura i augmentarem el mim.
No sé si m’entenen, però no em creuen.
Trobada la solució, plantejarem el problema.
Algun dia ens retrobarem a l’encert.
Ara, no sé on va la i de sí.
L’inspector diu que parli menys, no li he respost.
Estic sorprès, aquest mes no han innovat res.
Ens hem llençat a aprendre sense control.
No sé si m’entenen, però canvien pantalles.
Encara no sé si van, estan o venen.Va ser: manar feina i penedir-me.
Epitafis (LXXXVI)
04 Agost, 2023 09:01
Publicat per jjroca,
Epitafis
De poc, us podré ajudar.
Estic canviant de necessitats.
Cada dia, feinejo menys.
Estic buscant el queixal del seny.
Descanso amb pau, però em fa mal un os.
Encara dec ser viu, ahir van venir a cobrar.
Ixo poc per la por dels ocupes.
He malvenut el termòmetre.
Si no responc, és que he sortit.
Demà, no penso fer massa.
Si em recupero, on podré anar?
Estic feliç perquè no escolto a ningú.
No pregunteu, m’he tornat franc.
No sé on posen les sardines que enterren cada any.
He decidit deixar els negocis.
Encara no sé perquè no em vol?
El veí està per mort natural, feia un mes que no menjava.
Estic millorant, ja ploro sense llàgrimes.
Normalment, no discutim.
M’he tret la despesa per alimentació.
Quasi, enyoro els xerraires.
Aquest túnel és massa llarg.
Possiblement, ja he perdut el seny.
Vull anar al paradís per a atipar-me de pomes.
Estic perdut, han tocat a morts i encara no estic al cementiri.
Avui, eixiré; em fa mal el crani.
Estic sorprès, he demanat silenci i em creuen.
No vull despertar, el somni és molt maco.
Gairebé em puc considerar fadrí.
Ho sento, he anat a descansar al sofà.
Com estalviem en menjar, viatgem sovint.
Estic content, he aconseguit passar sense sou.
Em queixo del soterrador, no em saluda mai.
De moment, la dona ha fet venir sa mare.
Els capvespres medito, perdoneu les molèsties.
Estic travessant el desert de la conformitat.
Solem aprofitar les hores mortes.
Segueixo amb la dieta rigorosa.
No rebré sense cita prèvia.
Tancat per jubilació.
Ni em queixo ni vull tornar.
Fins a quan, pot durar el reuma?
Li he dit que es mogui, però no creu.
Sortiré quan faci sol a mitjanit.
Necessito un nínxol amb eixida d’emergència.
No sabia què fer: estalviar o morir-me.
Si agafo un poc d’empenta, igual me’n surto.
Per a evitar crítiques, he esborrat l’adreça del nínxol.
He vingut per a passar comptes amb l’amo.
No mengis això, va dir-me; em vaig lluir.
He decidit no cobrar per hores.
Si ve la veïna, desperteu-me.
De moment, el forat segueix negre.
No vull visites de més de cinc minuts.
He assolit el meu problema de comunicació.
Estic buscant el seny.
Necessito eixir, vull anar a la fira del taüt.
Fa temps que sóc aquí i no m’han dut cap pastís.
El viatge al cementiri li va durar noranta anys.
Poemes curts (CXXVIII)
01 Agost, 2023 09:17
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Com havia
un bon ruc
parlaria
fins pels ulls,
una delícia.
A la casa
del mai més,
no hi ha encara
l'interès,
poc que fa falta.
Les recances
de la mort
són emprades
en ser fosc,
després passen.
Com demano,
en cada eixir,
trobar un amo
per a mi,
desprès, l'enganyo.
Quan la barca
arriba a port,
porta massa
o porta poc,
la feina és llarga.
Si m'estima,
li diré
que fatiga
tanta fe
o quan em crida.
I les nits
de lluna plena
hi ha neguit
per si enlluerna
un llop amic.
El ruc em contava,
des de bon matí,
que un son el cridava
des del fons del llit,
era de qui mana.
A la porta
del convent,
el qui toca
és innocent
o potser ho prova.
Les comandes
de la fe
són preades,
de bon fer,
però debades.
A la missa
de difunts,
no hi ha rissa
ni ensurts,
potser enganyifa.
En comptades
ocasions,
veig garlandes
als balcons,
però m'agraden.
Al palau
et trobaràs:
un babau,
un assenyat,
cercant un cau.
Quatre joves
i dos vells
fan mil proves
amb atuells,
van cercant l'ordre.
Poseu-me pa
damunt la taula
per a dinar,
no vull ni aigua
sols vi i carn.
Si la lluna
ve a la nit,
l'esperit
cerca fortuna
i un xic d'abric.
Quatre flors
per a fer un ram
i els colors
que arribin quan
fugin les pors.
Encara rai
com les ginestes
volen les festes
el mes de maig,
són desllibertes.
Una mossa
m'ha de dir
que faig nosa
perquè sí,
no soc gran cosa.
En el regne
de les flors,
faig honors
cada capvespre,
dilluns i tot.
Com la pensa
em ve a dir
que el gaudir
és la revenja
d'un joc mesquí.
Una jove
em demana
i, a sobre,
fa mala cara,
ha de ser noble.
A la festa de les flors i set poemes més
01 Agost, 2023 09:14
Publicat per jjroca,
Poemes
A la festa de les flors
A la festa de les flors,
n’hi havia de tots colors.
Com delien les abelles,
sense atura, traginant;
les mirava un estadant
amb prou son a les parpelles.
A la festa de les flors,
mai falta una marieta
ben callada, mudadeta,
preparada per al mos.
I un cuc escanyolit
com s’enfila per la tija,
hauria d’haver bona mida,
però el créixer l’ha traït.
S’està acomiadant
Manta barques, en el port,
totes grinyolant alhora;
estar amarrades no els prova,
no els dona bona sort.
Els pescadors es fan vells,
la pesca esdevé minsa,
poca joia els convida
a comprar nous atuells.
Manta barques en el port;
al damunt, una gavina
qui s’està acomiadant.
Com l’està guanyant la fam,
haurà de buscar la vida,
lluny de casa, en altre lloc.
Fa temps que prega
El pagès ha comprat pa,
la tomata, la sardina,
quatre ous ben endreçats,
en tindrà per a tot el dia.
Les olives són al tros
tot penjant de l’olivera;
demanen un xic de sort
fins que arribi primavera.
La collita ha estat lleugera,
han guanyat els benestants
i nostre heroi s’acoquina.
Compraré altra sardina
per a anar omplint el plat,
al bon Déu, fa temps que prega.
Prega al cel
Em comenta la formiga,
cansada de traginar,
que un soldat la va enganyar
tot dient que no era amiga.
El sol crida el formiguer,
la guàrdia com es desperta;
es va fent una filera
per traginar en un moment.
A la vora, queda palla;
un xic més lluny hi ha la fulla
d’aquell arbre ple de son.
Va voleiant un colom
i la formiga, poruga,
prega al cel i després calla.
El paradís és enllà
La perera està cansada
puix el fruit ha estat galdós;
ha treballat, amb bon sol,
a mercè de la ventada.
El pagès n’era conscient
i li donava la menja,
però el deure l’ofega,
com es mostra penitent.
Només espera l’hivern
per si li escapcen la branca
i la deixen descansar.
El paradís és enllà
fa olor de fusta cremada,
un reclau on no hi ha encert.
Campana a mida
Si em toca, avui, morir-me;
haig el recompte fet,
un deure insatisfet
per tal de recordar-me.
M’emportaré les ganes
per si trobo un recer,
tampoc cal que m’escanyes,
més feliç avanço més.
Si em toca, avui, morir-me;
comenteu-li al mossèn
que engegui la petita;
és una campana a mida,
alegre i innocent
qui pregarà en trobar-me.
Acabo de saber
Acabo de saber,
dolça estimada meva,
que guanya la saviesa
quan es troba al carrer.
Puix tant he de ballar
que empraré sabates,
de roges, unes quatre
per si les cal emprar.
Acabo de saber,
reina de melangies,
que tot ho he de callar.
En un saber estar,
m’he proposat dos dies
per a trobar l’encert.
Algun llop
El clar país i estreta la conversa,
com cadascú trafega per ser enlloc
puix he deixat, fa temps, la jovenesa;
em plau la pau, em tiba el cor.
Amics perduts en guerres estrafetes
on pledejaven per a ésser guanyadors,
passen els anys, s’obliden els amors
per a romandre captius en nostres terres.
I res em plau com un xic de saviesa
en ample banc dessota del vell om
qui ens escolta i calla per la pena.
Res he de dir quan envejo tothom
qui vol un sol que grimpi a la serra
on s’endevinen ovelles i algun llop.
Epigrames (CXXVIII)
01 Agost, 2023 09:03
Publicat per jjroca,
Epigrames
Mireu-les les mosses
com volen haver:
el riure de sobres,
oblidats els precs.
Quan la bruixa és queixa
de viure en el bosc,
la fada comenta:
Allí, no hi ha sol!
No hi ha places
sense sol
ni recances
sense pors.
En el degotall
de les hores dolces,
viuen les penyores
en el pis de dalt.
No hi ha cases
sense llei
ni mancances
sense rei.
Les paraules
van al vent,
van per taules,
sense encert.
Posaré la feina
prou lluny del mas
per si un bordegàs
em vol portar l'eina.
Amb mil llunes
per la nit,
en trobo algunes
sense crit.
Sense casa
on sojornar,
qui no es cansa
de bregar?
Amb més feina
que enrenou,
cerco l'eina
dins del jou.
Una casa
dalt del cim
mai es cansa
de fer el ric.
Espero trobar
a la casa vella
dolça meravella
en fer-se ben tard.
Com demano
menjar bé,
però l'amo
no en sap res.
Quan els dies
porten nits,
massa riures
són per a mi.
No demano
altre desig
que lluitar
fins a morir.
Quan el son
em ve a buscar,
el bruixot
diu que se'n va.
Maria sabia
un lloc on anar,
en fer mitja rialla,
es posa a plorar.
Els fantasmes
són així:
De tant pobres,
semblen rics!
Com havia
minsa sort,
la somiava
amb colors.
I com diu
el meu amic:
Mai se'n riu,
de tot, el ric!
M'agrada sentir,
al racó del mas,
quan ningú fa cas
i parla de mi.
Una lluita
hi ha al cafè,
qui fruita
tot ho perd.
Com la mossa
es riu de mi,
prenc la bossa
i a dormir.
Us he de contar,
pobrissons humans,
que cal saber quants
caldrà ensarronar.
Massa nits
de lluna plena,
la lluerna
plora un xic.
A la banda
de ponent,
el vent calma
de valent.
El miracle
de la nit:
dormen quatre
sense llit.
En el poble del costat i set poemes més
23 Juliol, 2023 17:51
Publicat per jjroca,
Poemes
En el poble del costat
En el poble del costat,
fins el vi és més barat.
Com que el batlle és un senyor,
un cop o dos per setmana,
agafa el tren i proclama
que ha d’anar a comprar or.
En el poble del costat,
les senyores són galanes
i aprenen a cosir.
Altra cosa, no puc dir
puix parlaria debades
sense rebre cap bondat.
La resta, deixeu-ho anar,
no guanyen per no gastar.
Va tornar
Mon amor ha de tenir
les seixanta primaveres,
no es queixa de les primeres;
de les altres, no ho pot dir.
Va trobar un home ric,
la va dur a la ciutat,
va conèixer un veïnat,
era maldestre i poc amic.
Un mal dia va passar
que aquell home, tan amable,
va cercar un altre niu.
Amb un futur ben aspriu,
va tornar per a pertànyer
als qui vam ser ensarronats.
Van eixint rierols
Com el núvol que s’afina,
vol deixar a la boirina
i pujar al capdamunt.
Allí, l’espera, a punt,
una fresca matinera
amb una dolçor encisera.
El núvol, del tot corprès,
és al moment de plorar,
la muntanya no l’ha ofès,
però ell es deixa anar.
I van eixint rierols
qui baixen amb molta gresca,
de moment, no porten pressa
i van jugant amb la pols.
Un llogaret tranquil
Un llogaret tranquil
on ni el temps espera;
com porta, per bandera,
un somni eixerit.
Allí, canten ocells,
un esquirol els mira,
un núvol qui sospira
sense joies ni anells.
Un llogaret així
demana tou silenci
i la dolçor d’un vent.
Sent pobre i innocent,
li he demanat que pregui
puix no me’n vull eixir.
El ruc qui delera
Com la sínia canta
mentre plora el ruc;
en un temps eixut,
com ix l’aigua clara.
Veig les tomateres
demanant al sol
que apaivagui el foc
puix venen les cremes.
Una albergínia,
amb el rostre altiu,
voldria la festa.
El ruc qui delera
prega que l’estiu
duri menys d’un dia.
He vist una casa
Altrament, us dic
dolça enamorada
que he vist una casa
en el barri antic.
Allí, hem de posar
una cambra fresca
amb una finestra
i un bon aixovar.
La cuina la vull
d’aquestes de llenya
on cremi un bon foc.
Per demanar un poc:
una pedra fresca
vora del gran trull.
Les hores inquietes
Sota d’un fanal,
dues joves poncelles,
troben meravelles
dessota i de dalt.
Com volen haver
un vestit de fil:
blanc amb un xic gris
per ballar al carrer.
Les festes comencen
dissabte vinent
i cal ser a la plaça.
El desig com passa
mentre van creixent
les hores inquietes.
El pecat em pot
Com la menja em convida
a sentir-me malament,
la taula té un parament
amb cent plats de tota mida.
El metge em recomana:
una dieta ben lleugera,
un plat verd per bandera
sense conill ni baldana.
Però el pecat era fort
i enceto el primer plat
amb una rialla estrafeta.
Vindrà a fer-me la punyeta
un pernil entremaliat
qui va néixer a la cort.
Poemes curts (CXXVII)
14 Juliol, 2023 17:58
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Quan la mossa
es riu de mi,
li faig nosa
perquè sí,
és poca cosa.
El diumenge
ja se sap:
Mal de fetge
i maldecap!,
lluny de cap metge.
Com havia
pocs diners
no hi havia
interès
ni gosadia.
És quan somio
de debò
quan rondino
en altres llocs,
després ho afino.
A la serra
del Montsià,
cada pena
ha un altar
de bona pedra.
Entre roses,
hi ha un jardí,
les més noves
són per a mi,
n'hi haurà de sobres.
Amb la gana
que jo tinc,
faré un plat
per almenys cinc,
el vull de fang.
Per a menges,
he comprat:
quatre nespres
i un alvocat,
són coses meves.
Li comento,
de bon grat,
que espetego
en fer salat,
després, ho arreglo.
A la lluna
li he de dir
que, si és bruna,
fa glatir,
anem a una?
Com ho compro
prou barat,
quan ho provo
faig mitja part
per si no ho noto.
Com havia
poca son,
mai sabia
l'ocasió
ni la volia.
La més magra
de les sorts
mai es cansa
de ser a port,
un déu l'amaga.
Et comento,
tot seguit,
que menteixo
en ser amic,
massa ho sento.
El diumenge,
anar a ballar,
però al metge
ni cridar,
coses del fetge.
Na Joana
del meu cor,
quan es cansa,
ha molta por,
és la nissaga.
A les portes
de l'infern,
n'hi ha dotze,
però set
ni se n'adonen.
El dissabte,
ja se sap,
juguen quatre
a l'enfadat,
quasi és miracle.
Com havia
tanta gana,
menjaria
molta vianda
amb alegria.
Us diré
que no he sabut:
moure'm bé
dins l'aixopluc,
haig poca fe.
Com confio
de valent
i endevino
el pensament,
però no arribo.
Quatre llamps,
amb els seus trons,
van xisclant
per tot el món,
l'aturaran?
Quatre mosques i un enciam
14 Juliol, 2023 17:56
Publicat per jjroca,
Poemes
Quatre mosques i un enciam
Quatre mosques i un enciam
s’acosten a hores tristes,
no saben ni escolten misses
o el fugir de l’aviram.
Ser petit i rondaller
no porta cap solució;
amb sentiment perdedor,
viuen l’estiu al carrer.
Quatre mosques i un enciam
es perden en solituds
i en pensaments ben difosos.
Manllevant-se cor i ossos,
demanarien virtuts,
però no els arribaran.
Construirem una cova
Prou cansat i esporuguit,
m’acosto a les hores dolces;
en el regne dels tanoques,
qui demana ser mosquit?
Amb una pensa lleugera,
cada estiu fa més calor;
com li he dit al meu senyor
que caldrà viure al terra.
Construirem una cova
amb aixada, feina i pic
fins aplegar a la fresca.
Hem de posar una eixideta
a prop la soca d’un pi
per a haver una bona ombra.
Fugí l’amor primer
La formiga adelerada,
tot fugint del formiguer,
em comenta, de passada,
com fugí l’amor primer.
Era maco com el sol,
mig fredolic com la lluna;
va trobar la gran fortuna
a la casa d’un mussol.
Però el mussol va partir,
va anar a altres terres
per trobar nous ratolins.
No tornarà mentre dins
d’aquest regne hi hagi presses
per guanyar i per finir.
El sol està enfadat
Com el sol està enfadat
i no para d’allunyar-se,
li he demanat el quedar-se,
però se sent obligat.
Sent una estrella petita
prou sovint li ve el plorar,
el voldria consolar
mes la tristor li revifa.
Ha un déu massa guerrer
qui el porta al combat;
li mana que prengui part
en un combat ben sencer.
Nostre sol trenca l’espai
i la lluna diu: Tu rai!
Un cafè amb sacarina
Menjaria per dinar:
una truita amb vuit ous
i dos pollastres de cria
amb un pa passat pel foc.
Un cabàs de fruita nova
amb dues síndries i melons,
deu pastissos, dels més bons,
ben farcits de crema dolça.
Però acabada la feta,
un cafè amb sacarina
per no acabar d’atipar-me.
Després cercarem un catre
per a jaure si convida
deixar de pensar amb la feina.
Esperant un dia
El clar país i dolces les poncelles
on no hi ha res per a poder somiar,
han de viure, així, dessota les estrelles
amb un gran desig i un nuvi llunyà.
Es lleven d’hora per a endreçar casa,
fer, de nou, el llit, bastir l’esmorzar:
quatre cullerades de mel en el plat,
ben posades totes damunt la torrada.
Uns pares atesos, un jove germà
i la prometença d’anar, a algun ball,
al poble veí d’aquella contrada.
Posaran l’amor fervent a una tassa
per a oferir-lo, sempre, al capdavall;
esperant un dia on es podrà casar.
Cerca una parella
A la font del prat,
una jove abella
cerca una parella
per a anar a jugar.
Han passat les hores
del gran enrenou,
són quasi les nou
i han de tornar totes.
Com l’estiu trascola,
s’esblaimen les flors
i es tornen agres.
Els dies amables
dormen en el bosc
esperant l’escola.
Al carrer del mig
Al carrer del mig,
assegudes elles,
he vist quatre velles
esperant el dir.
Avui, parlaran
d’una nouvinguda
i comentaran
que potser és muda.
Al carrer del mig,
com riu el fanal
en ser el més valent.
A tots, va dient
com li sap de mal
no haver cap amic.