Epigrames (CXLIX)
14 Juny, 2024 09:36
Publicat per jjroca,
Epigrames
Al carrer
de la dissort,
el darrer
passa com pot.
Amb tres pedres
i un coixí,
si t'ofenen,
ves a dormir.
Com demano
per a viatjar:
espardenyes,
vi i pa.
La més maca
del jardí,
quan floreix,
es riu de mi.
Per a ser
bon pescador,
cal anar
i passar por.
Quan el sol
vol maridar,
veu la lluna
i no se'n va.
La més maca
d'aquest lloc
és callada
i menja poc.
Si li parlo
de valent,
mira, calla
i no ho sent.
Una mossa
va al mercat,
cerca dolç
i fa salat.
Les paraules
van al vent
per si troben
qui les sent.
A la casa
del davant,
el petit
es fa més gran.
Mai convido
a berenar
si després
volen sopar.
Menjar poc
i pair bé,
massa feina
per a fer.
He cercat
el meu corriol:
lluny del vent,
a prop del sol.
No haig temps
per a penar
si em toca
a l'endemà.
Les muntanyes,
per les nits,
porten banyes
i xerrics.
A la casa
del valent,
mai aplega:
pluja i vent.
Na Maria
diu que sí
i no gosa
ballar amb mi.
Entre tantes
solucions,
prefereixo
els alturons.
Diu que lluita
de valent,
però es queixa
com la gent.
Les comandes
de la fe,
venen prompte,
marxen bé.
A la guerra
dels vençuts,
dos en parlen,
la resta, muts.
Quan la mossa
es riu de mi,
m'entaforo
fins a la nit.
Com no hi havia
solució,
vaig asseure'm
de debò.
Les petjades
de la nit
porten pausa
i esperit.
Com plorava
com un be,
li digué:
Encara em vols?
Cada vespre
duu sa nit:
a pleret,
sense neguit.
Maleïdes les converses i set poemes més
06 Juny, 2024 06:47
Publicat per jjroca,
Poemes
Maleïdes les converses
Maleïdes les converses
dels sabuts homes de bé,
he deixat d’anar al cafè
on només resten promeses.
Allí, aprenen, endevinen
per on podrà eixir el sol;
són les penses d’un mussol
tot envoltat de boirines.
Com, la feina principal,
l’enceto ran del llit,
m’allito a hora primera.
No preciso mainadera
per a saber com estic
puix em queixo sense mal.
Les fulles van cantant
En el racó precís,
on rau ma incertesa,
heu de trobar promesa
d’anar al paradís.
És en mon bosc proper
on els vells arbres parlen,
potser massa que saben
d’estima i de voler.
Allí, on hi ha la deu,
acceptaré la joia
de raure el gran instant.
Les fulles van cantant
i passa, ben cofoia,
la més jove guineu.
És així com ha de ser
Com no haig res més a dir,
m’entaforo en el silenci;
és, diríem, el temps previ
qui ens vol portar el glatir.
Les aventures perdudes,
les més agres condicions;
poso en capses de cartrons,
en tinc de massa mesures.
La distància del saber,
aquella ignorància eterna
qui ens porta als rierols.
Ben perduts, els protocols
són invadits de misèria;
és així com ha de ser.
Presoner
Presoner dels meus vells somnis,
li he contat al matalàs;
és, diríem bordegas,
però m’espanta el dimoni.
Sense vici ni fortuna,
passo dies, acaba el mes;
faig els comptes de pagès:
Tres i quatre en seran una!
Presoner de melangies,
cullo roses del roser
per a una rosa galana.
Em mira com amb desgana
perquè ella ha de ser:
La més maca de les riques!
Al capdamunt de la barca
Us comento, de passada,
com l’amor no em convé,
m’agrada ser mariner
al capdamunt de la barca.
Allí, em gronxo a les ones
i proclamo ma virior;
haig un vici de pastor:
Renegar quan soc a soles!
I el desig de viatjar,
cada dia, ve a la ment
per portar-me a d’altres llocs.
De doblers, en tinc ben pocs;
però ampolles d’aiguardent
no me les puc acabar.
Porteu-me el far
Porteu-me, de nou, el far
quan el llum sigui reeixit,
allí, m’espera la nit
per a veure-ho tot més clar.
És el far el sentinella
qui no es cansa de tombar,
parla, amb la mar, quan es queixa
perquè barques no n’hi ha.
Porteu-me, de nou, el far
per a refer els vells somnis
i cridar els mariners.
Cap ni un, em son propers;
puix comenten els dimonis
que és l’hora de marxar.
Una mosca tafanera
Una mosca tafanera,
en eixir del fumeral,
comenta que el vent de dalt
l’haurà deixat sense treva.
Allí, dormia lleugera
en el resguard de l’hivern
amb un fum flairós, plaent,
d’una branca d’olivera.
Però la vida és prou agra
i es va acostant l’estiu,
com enyora aquell caliu
de la foguera galana.
Tot i això, què ha de fer
quan s’acaba aquest plaer?
La foscor del cel
Al damunt d’on tinc el cap,
noto la foscor del cel,
menjaria pa amb mel,
cada vespre, en ser prou tard.
Però a mans del meu senyor,
la pensa com he perdut;
soc un pobre prou begut
qui demana ser maldestre.
La feina la deixo anar
per als rics i venturers
qui volen dominar el món.
De vegades, al segon;
voldria arribar a ser
un núvol per a viatjar.
Poemes curts (CXLVIII)
01 Juny, 2024 06:22
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Al carrer
de les comandes,
és potser
on hi ha més fades
i el seu voler.
Caminant,
sense mesura,
va deixant
la nit poruga;
l'alba cercant.
El pagès
m'ha demanat:
anar pel dret
cap al tancat,
mai sabrà res.
Manta gana
i pocs diners
mentre passa:
dia i mes,
sense aturada.
Com proclama,
el meu amic:
Cap batalla
em farà ric,
només la gana!
A la tarda
i a la nit,
com m'agrada
sentir el crit:
Anem a casa!
A la plaça
de la font,
falta encara
poca son;
després, com passa.
Entre joies
i galants,
van les noies
fent-se grans,
velles històries.
Al jardí,
entre remors,
hi ha un mesquí
entre les flors,
vol ser a la nit.
Al capvespre,
ve el gegant;
vol ser destre
ensumant
un xic de pebre.
Al carrer
del desconcert,
el primer
dirà que es perd
per no saber.
Una mossa
em demanà,
ara, plora
en pensar:
qui enamora?
Com comenta
en Manelic:
La conquesta
és per la nit,
a mitja festa!
Com pensava
a l'engròs,
mai menjava
un plat d'arròs
sense arengada.
Com un dia
es va fer ric,
qui no deia
que és bonic
haver avarícia?
Una lluna
i un cresol
van a una
quan el sol
fa la muda.
Quan la tarda
esdevé nit,
l'amistança
aplega al llit
amb bona cara.
Caminava
en Josafat
i avançava
pel gran prat
mentre somiava.
Enmig la taula,
el porró;
mentre dansa
l'amic sol
en ser a l'alba.
A la casa
de ponent,
mai descansa
l'amic vent;
vol ser amb la calma.
Com més pressa
ha el manyà
més es queixa
en trobar
alguna reixa.
M'han donat
tota la feina
i he deixat:
desgana i queixa,
he fet salat.
Esperit murri i set poemes més
01 Juny, 2024 06:15
Publicat per jjroca,
Poemes
Esperit murri
Un dimoni entremaliat
em va dir una vegada:
El mentir poc que m'agrada
quan, a algú, han condemnat!
És un esperit murri
qui demana ser a l’infern,
però l’esperit es perd
ni demana que el curi.
Amb poquetes queixalades,
diria que vol tornar
a endrapar un plat i mig.
El jornal el tindrà fix,
però no sap treballar
ni es queixa prou debades.
Donaran pau i fortuna
El sol comenta a la lluna:
Aquest vespre, em vull quedar!;
ella respon, insegura:
Ja ho faràs, potser, demà!
Mes el sol està cansat
de trafegar cada dia,
diu que ha llarga agonia
i ningú li fa costat.
El sol demana, a la lluna,
una casa on sojornar;
donaran pau i fortuna,
quatre àngels dalt del cel.
Per a mi, no vull ser el vell
si he de guanyar una engruna.
La poncella cura
Poseu més núvols al cel
puix hi ha demanda de pluja,
estic recercant la fulla
on va pujant un anhel.
La pluja de mitja tarda
és una feta pregona,
deixeu-me el món una estona
per si guanyar, un dia, agrada.
Els núvols passen volant
i la pluja és encetada;
quan la mullada s’acaba,
li comento a la rosada;
però ella resta muda,
no té eines ni té casa.
Pelat de fred
He canviat el matalàs,
n’he demanat un de llana,
gran, feixuc, amb bona cara
per si parlen d’un xic gras.
La proposta és temptadora
per a guanyar molts diners
i eixir d’aquest mal pas.
En el poble del costat,
hi ha un dimoni qui sap
avançar pel camí estret.
Em comenta en Josep
qui, de nou, el portarà
per si aplega el tarannà
i em veu plegat de fred.
On han quedat els homes?
De pobres decebuts,
en porto el sarró ple;
com fan el que convé:
viatgen per l’obscur.
Nosaltres, els herois,
havem la panxa plena,
vèiem la gran lluerna
allí on s’acaba el moll.
Les barques malfeineres,
tipes de navegar,
s’adormen mentre gronxen.
On ha quedat els homes
qui esperen el somiar
quan s’acaba el no fer?
Viatjo a l’encanteri
Si fora missatger
del gran secret de viure,
deixaria l’escriure
al damunt del paper.
Oblido les mancances,
les lluites fraternals;
assegut als de dalts,
les tardes són galanes.
El meu amic dimoni,
un savi saberut,
viatja a l’encanteri.
Com s’ha tornat més tebi,
demana sols un ruc
i conèixer a sant Antoni.
El treballar
Poseu més llenya al foc
puix he comprat sardina
d’aquella dolça i fina
que es menja a poc a poc.
Una llesca gran de pa,
una tomata encisera
i una ceba que es recrema
perquè no se’n pot anar.
Amb un bon porró de vi
i el goig de l’allioli,
qui no demana esmorzar?
Ara, bé; el treballar
que se’n vagi i no torni
puix ben poc l’he d’enyorar.
A la pau del cementiri
A la pau del cementiri,
he estat fent meravelles;
he comptat milers d’estrelles,
és malaguanyat ofici.
Com la nit era serena
i frisava un vent fluixet,
m’he sentit com homenet
qui trobà dolça promesa.
A la pau del cementiri,
no poseu massa enrenou
puix no us vagarà la pena.
Allí, quiet, sento com brega
un pagès qui vol un sou;
ha de ser que té molt vici.
Epigrames (CXLVIII)
01 Juny, 2024 06:04
Publicat per jjroca,
Epigrames
No hi ha hores
a la nit
on s'amagui
l'esperit.
I ve la mort
sense temença,
no porta pressa
ni plata ni or.
Com hauria
de guanyar:
força i gana
pel demà.
Ni vull ni sé,
sense alegria,
anar al cafè
dia rere dia.
A les voltes
del migdia,
em llevo
sense alegria.
No vull regnes
per a mi,
només casa
i poder dir.
Amb les bones
intencions,
com es perden
les raons.
Un gegant dormia
en el si del bosc;
quan era prou fosc,
la gana li eixia.
Una casa,
sense vi,
fa basarda
a no dir.
Una mosca
em preguntava
on havia
de parar casa.
Si el llum
és massa fort;
quan em parla,
faig el sord.
El pagès
li crida fort,
el cavall
diu que no pot.
Una jove
està per mi,
però el son
la fa patir.
Com havia
pocs diners,
menjava
per l'interès.
La més maca
de les flors
gairebé
ni sap d'amors.
Una fulla,
del pi gros,
mal enceta
mals d'amors.
Si veniu
per trobar llum,
emporteu-vos:
foc i fum.
És un goig
veure venir
orenetes
a fer el niu.
Una tarda
i un matí
van de pressa
perquè sí.
A la vora
del camí,
passa el vent;
no n’està per mi.
Si m'estima,
li diré
que, quan dormo,
em trobo bé.
Amb seixanta
convidats,
no hi ha vici
ni pecats.
És un llum
tan tafaner
que, apagant-se,
queda bé.
Com la vaca,
d'aquest prat,
menja herba
i ho fa de grat.
Una missa
i prendre fam
no és gaudir
ni bé ni mal.
Porta vaques
a la font,
les més magres
tenen por.
No vull caure
en l'oblit
de guanyar
i haver delit.
Si endevineu i set poemes més
29 Maig, 2024 05:03
Publicat per jjroca,
Poemes
Si endevineu
Suposo que sabeu,
volguda ànima trista,
que no haig ni camisa
ni la gràcia de l’hereu.
Com passo trencacolls
viatjant per un camí,
és el dolent destí
qui em vol posar en un toll.
Amb les amargues hores,
m’he fet un embolic
d’on no puc deslliurar-me.
Si endevineu queixar-me
amb crit escanyolit,
deixeu-me plorar a soles.
Rostre somrient
A la il·lusió primera,
poseu-li enrenou;
vull sopes amb un ou,
amb bon plat i cullera.
Un rajolí de vi
eixint del gran porró;
no he trobat res millor
per a acabar el matí.
Després, un bon seient
darrere la cortina
per si venen les mosques.
Les gràcies, les haig totes
i enceto la boirina
amb rostre somrient.
Volen les melangies
En el palau reial,
sojornen les poncelles;
són maques totes elles,
en saben de ballar.
Allí, els dies passen
mentre ragen les fonts;
es despullen els oms
i s’escurcen les tardes.
Puix, quan vindrà el fred,
com s’ompliran estances
de belles melodies.
Volen les melangies
i fugen les lloances
quan s’enceta l’hivern.
Allí, parlen de collites
A la casa del pagès,
cal somiar almenys un mes.
Allí, parlen de collites,
de pastures i aviram;
faran festes no sé quan
i pujaran a l’ermita.
Si parlem de festejar,
diríem que hi ha pubilla;
prompte, s'haurà de casar,
l’aixovar ja té la mida.
A la casa del pagès,
han tocat les set i quart,
el mul està preparat;
de palla, el sac és ple.
Ben begut, penso millor
Si he perdut l’enteniment,
de segur que se n’ha anat,
soc un vell desventurat,
mig captaire, mig conscient.
Quan em llevo pel matí,
veig com s’enceten els dubtes,
voldria haver més sucre
i una ampolla d’aiguardent.
Ben begut, penso millor
i la dona se n’adona
tot i fent-me mala cara.
Com la queixa prou li agrada,
ben sovint, passa l’estona
maleïnt amb gran virior.
Un dimoni novell
Estudiant per a ser ric,
he perdut aquest ofici;
m’he posat al sacrifici
de confiar amb el sentit.
Ser pobre, m’estarà bé,
per a no haver ni camisa;
tenia gana precisa
i no calia ni fe.
Però un dimoni novell
em proposa aquest engany
per a posar-se medalles.
Va ser, a les acaballes,
quan vaig caure en el parany
de demanar ser més vell.
L’amic m’espera
El dia clar
i l’ombra lleugera,
l’amic m’espera,
no he de fer tard.
Quan som tots dos,
ve la conversa;
mai porta pressa
ni vincla el cos.
Com lledoner petit,
parla del sol
i de tempesta.
El fruit engega
i no planyo la sort
quan ve la nit.
He demanat ser bon llop
A cavall de la fortuna,
he deixat el son amable
a la vora del camí.
Sortosament, podré dir
que he restat miserable
amb la pell resseca i bruna.
Els amics, qui mai conviden,
els he deixat un xic lluny;
un es queixa, l’altre gruny
amb paraules que ni amiden.
He demanat ser bon llop
per a viure entre ovelles,
massa son a les parpelles
per a aprendre cap lliçó
Arribà la por i set poemes més
21 Maig, 2024 03:37
Publicat per jjroca,
Poemes
Arribà la por
Albiro nova creu
qui m’espera a l’albada,
la mossa l’ha donada
puix el galant no és seu.
És maco i trafegot,
cansat de mil donzelles,
les conquerí a parelles;
aquesta era sa dot.
Mes una somrigué,
el jove es trasbalsà
i li aplegà l’amor.
Però arribà la por
vestida per casar;
ell desaparegué.
Al pou de l’oblit
Cercaré el silenci
a la tarda plana;
vora de la bassa,
demano que es quedi.
Els arbres gegants
amb les fulles noves,
algunes granotes
rauquen com abans.
I de dalt, al cim,
hi ha una oreneta
mirant un mosquit.
És jove, eixerit
i caurà, de pressa,
al pou de l’oblit.
Vol anar a la sega
La formiga vella
surt del formiguer,
vol anar a la sega
per si li convé.
El gra era madur,
el sol prou punyent
i el nou segador
parla amb la gent.
Com balla la falç
i el blat s’allita
enmig del silenci.
El pardal que cremi
puix cruspí l’amiga,
el pic li feu mal.
Està tip
Em comenta el caragol
que està tip de sentir el sol.
La seva closca es ressent
i li va guanyant la gana,
ja deu fer una setmana
que no atura aquest vent.
Ell vol anar a la plana
per a veure aquest món,
no dubtarà ni un segon
en quan rebi la comanda.
Amb un mos de fulla nova,
com s’apropa l’infinit;
el creure no té sentit,
però algú el posa a prova.
Menja i aixopluc
El misteri de la nit
el vull posar a les golfes;
entre palles i garrofes,
qui no veu un nou sentit?
A la fira de sant Lluc,
he comprat un ase nou
amb llarg pèl i bones dents.
Ha de ser prou innocent
perquè plora quan em veu
amb la menja i aixopluc.
En aplegar a l’albada,
com el faré treballar;
a la sínia, no vol anar
puix troba massa estrebada.
Si Mariona m’estimés
Si Mariona m’estimés,
volaria, fins a la lluna,
per si trobava una engruna
d’un tresor bastit pel temps.
Demanaria ésser ric
per portar-li les estrelles,
per fugir de les tenebres,
de les paraules que escric.
Però aquest no és el fet:
ella passa i convida
amb un somriure plaent.
Com en soc prou innocent,
he d’avançar per la vida
amb un caire contrafet.
Donar poc i ensarronar
Ben sovint, li dic al sol
que no em faci llevar d’hora,
però, en ésser tanoca,
torna a casa quan ell vol.
A l’hivern, vull ésser amic
i xerrem tota l’estona,
em comenta que s’apropa
amb un pensar esquifit.
El bon Déu el va lligar
amb cadena massa forta
per a donar tombs i tombs.
Nosaltres, els pobrissons,
haurem de fer el que toca:
Donar poc i ensarronar!
Quan aplegui l’hora
Quan aplegui l’hora
de l’anar-me’n lluny,
vull trobar on s’esmuny
la claror i l’ombra.
En el curt viatge
que em tocarà fer,
no desitjo ser
ni servent ni hostatge.
Deixeu-me gaudir
vora de la font
on les aigües canten,
on les flors esclaten
sense saber com
hauran de finir.
Poemes curts (CXLVII)
13 Maig, 2024 05:53
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la vora
del jardí,
una mossa
em diu que sí,
dormir li prova.
Com havia
molta sort,
menjaria,
quasi, de tot,
mai pagaria.
A la casa
de la por,
mengem massa,
però tots
hauran recança.
Massa hores
de la nit
venen totes
a dormir,
almenys, a estones.
Les campanes
del convent
van cansades
sense vent
i amb males cares.
Mai em penso
ser botxí
quan em queixo
d'haver dit:
Massa li prego!
Porto anys
fent una guerra
amb paranys
eixint del terra
tots plens de planys.
Amb quaranta
solucions,
el blat grana
en els racons,
de res, s'espanta.
Com havia
pocs parents
no sabia
on posar els béns
de la família.
La més magra
de les sorts:
anar a casa
i posar or
enmig la sala.
He vingut
de bon matí
i he sigut
tan sols amb mi,
sóc un sorrut.
La més maca
de les flors
va a la plaça
per si el sol
no la plany massa.
Em contava
d'amagat
que trobava
l'entrellat
prou lluny de casa.
Amb les ganes
que jo tinc,
tres setmanes
en són cinc,
totes emprades.
A la rambla
de les flors,
qui no hi passa
no ho sap tot
ni potser massa.
Com demano
per anar,
el meu amo
ho deixa clar:
Millor t'escanyo!
Diria
que és mal antic
i aprendria
de seguit
a fer més via.
La Mariona
del meu cor
m'alliçona
en mals d'amor,
com és de dolça.
Us comento,
en arribar,
puix em sento
com qui fa:
passes en cèrcol.
Amb angúnia,
he demanat:
trobar núvia
d'amagat,
ha de ser vídua.
Com havia
poc jornal,
menjaria
el que cal:
pa, oli i sal.
Em conviden
a sopar
i s'obliden
d'encetar:
el pot d'olives.
Rauen estesos i set poemes més
13 Maig, 2024 05:49
Publicat per jjroca,
Poemes
Rauen estesos
Pendent del sacrifici,
per sentir-me humiliat,
escric en un tancat
per a gaudir del vici.
Enceto la poesia
qui vol el davallar;
com no me’n sé estar,
punyent em passa el dia.
Les nobles intencions
s’enlairen al castell
dels pobres malentesos.
Allí, rauen estesos
per omplir bon cistell
uns assecats cigrons.
És lluny el paradís
Suposo que sabeu,
estimats vilatans,
que viviu, com germans,
suportant nostres creus
És lluny el paradís
i llarga la nissaga;
de vegades, m’agrada
eixir del compromís.
Però l’ésser humà
em duu a aquestes penses
cansades d’enrenou.
Haig ben minso aquest sou
i planyo per les presses
que em porten al demà.
Ensinistrar el dimoni
Els monstres del desert,
pujats a les altures,
em parlen com són fuses
les ganes d’haver encert.
Havien la il·lusió
d’aconseguir el vell somni:
Ensinistrar el dimoni
per tal de fer-lo bo!
El Déu no ho ha permès,
no vol posar a judici,
la gran obra que ha fet.
Sols hi ha un dimoniet
qui, fugint de l’ofici,
es fa el desentès.
El núvol espera
El núvol espera
diu que no ha pressa
en baixar del cim.
Mentre anem glatint,
una planta pensa
que aplega la fi.
El núvol demana:
baixar a la plana
per tal de mullar.
És son tarannà
i vindrà si clama
un pagès irat.
De sobte, es queixa
i la pluja enceta.
L’hostal
Caminant per fer camí,
aplego d’hora a l’hostal;
no haig carro ni animal,
només la gana ve amb mi.
A la llar, del tot encesa,
la mestressa fa el sopar:
patates amb bacallà
i, mig nedant, una ceba.
La taula està parada;
aquesta nit, en som set,
no fa falta un porronet
ni pa tou en una plata.
La menja va sense crit
i, després, anem al llit.
Són els d’abans
Suposo que endevineu,
dolça fada dels meus somnis,
com han de venir els dimonis
per tal de temptar els ateus.
Els cristians seran lliurats
puix eren tots a la missa,
han fet prega sense mida,
cap d’ells serà condemnat.
Però els altres, ja se sap,
han d’emplenar la caldera
i començar crits i clams.
Els pecats són els d’abans,
ningú cap novetat enceta,
tots mengen del mateix plat.
S’ha fet vell
El passejar va ser curt,
em va prendre la rialla,
ella ni volia palla
ni aplegar a casa del ruc.
Li daria un parell de mossos
i va córrer com un llamp,
és un sentiment estrany:
no haver ni mal als ossos.
Com m’agrada aquesta userda,
cada dia faig bon mos
abans d’entrar a la quadra.
A l’amo, veieu, li encanta
arribar més tard al tros;
s’ha fet vell i un xic bleda.
No mareja
L’angoixa de la nit
m’apropa a les tenebres,
el monstre va a les seves
i pensa amb el què dic.
És un heroi maldestre,
cansat de viatjar,
un déu el va deixar
puix no volia aprendre.
De tant en tant, renega
i munta un embolic
per tal de deslliurar-se.
Si el sentiu queixar-se,
digueu-li que és bonic;
llavors, ja no mareja.
Epigrames (CXLVII)
13 Maig, 2024 05:42
Publicat per jjroca,
Epigrames
Venen totes
de ponent
i s'escanyen
lentament.
Al capvespre,
venen pors
mai no saben
trobar un port.
A la barca
li han eixit:
manta ganes
de dormir.
L'amor demana
el seu palau,
però qui mana
diu: No em plau!
Quan el riure
em ve a cercar,
el queviure
no el deixa anar.
He de demanar,
al bon Satanàs
una mossa jove,
no em farà ni cas.
Per estranyes
i grans raons,
mai demanes
solucions.
A la casa
del corriol,
la mestressa
s'omple de sol.
Esperant
la primavera,
he passat:
fred i gelera.
La juguesca
de l'amor
posa pressa
a la tardor.
Com la mossa
ha convidat
a estimar-me,
ha fet salat.
A l'hivern,
cada carrer
és més ample,
més lleuger.
Com haig ganes
de dormir,
les garlades
faig finir.
En demano
per dinar:
sopa sola,
no n'hi ha.
El silenci
de la nit
com reclama
l'esperit.
Una taula,
sense pa,
despullada
ha d'estar.
Com la mare
ha de dir:
Vine prompte
pel matí!
Al dematí,
vaig a la feina,
a migdia,
perdo l'eina.
Una mossa
em comentava
que, estimar,
tampoc li agrada.
Amb més gana
que diners,
la setmana
dura un mes.
Al bon Déu,
he demanat:
Menjar poc!,
per si de cas.
A la festa,
vaig al ball
per a aprendre
a no mirar.
Com havia
poca sort,
menjo cebes
del meu hort.
A la bassa,
he vist un peix
que nedava
en escreix.
Les mirades,
en llegir,
com es perden
pel camí.
He posat el cap
vora la finestra
per si hi ha una festa
al carrer de dalt.
Mai espero
altre món
que gaudir
sense haver son.