Pensaments educatius (LXXXII)

01 Gener, 2024 17:28
Publicat per jjroca, Pensaments educatius

He posat el mateix control i n’han suspès dos més.

He decidit donar les notes a una associació benèfica.

L’únic dubte que tinc és on m’amagaré.

Puntuaré de cinc a deu amb efectes retroactius.

He suprimit quatre exàmens de consciència.

Hem millorat els resultats, dormen més.

He baixat el concepte de saviesa un trenta per cent.

L’inspector no s’acaba de creure que encara hi sigui.

No aconsegueixo respostes de més de dotze caràcters.

He descartat l’ortografia i la lògica.

He canviat controls per comentaris d’avís.

Només qualifico els bons i els prudents.

Haig un alumne nou, no el vull treure de la capsa.

Estan asseguts, ja m’he tornat a equivocar de classe.

Han d’estar tristos, només quatre criden.

Si cobrés per la raó, estalviaria poc.

Els he proposat posar la hac on els convingui.

Els podria parlar, però no els vull fer perdre el temps.

M’han deixat els mòbils, però no en funciona cap.

Normalment, deixem entrar el dimoni.

En acabar la reflexió, els ensenyo a volar.

Les ratlles llargues han pujat de preu.

He hagut de reduir el preu dels consells.

He decidit treure els insuficients de l’ordinador.

Aprenen poc, però no s’enfaden.

Encara no he endevinat quin de tots és sord.

No els poso deures perquè ja respiren.

Si l’alumne no és bo, poseu-li sucre.

M’agrada programar i equivocar-me.

No els dono feina, me la guardo.

Han assolit tres conceptes, els puc empaquetar?

A cada control, els acompanyo en el sentiment.

Els dies tristos no vull vocals obertes.

Llegeixen entre línies per a acabar abans.

Tres no han fet la feina, els altres no ho entenien.

He regalat tres punts a l’examen de consciència.

Han de ser intel·ligents perquè no els veig.

Estic entre el dubte i el desencant.

Ho reconec, he hagut de posar-me un cinc.

Aprenen bé, sobretot a ser tímids.

Seré estoic per a no arribar a boig.

Tinc sort, els qui saben se’n van.

Farà de mestre, es queixa sovint.

De moment, escriuen amb un dit.

M’agraden els resultats insospitats.

He posat un problema, però he descuidat les dades.

Posaré les notes el segon dia de classe.

Ha arribat un alumne nou, ja l’han ensinistrat.

He decidit posar les finestres al darrere de la pissarra.

Estan contents, cap suma és d’emportar.

Procureu que els resultats no portin massa sal.

A veure si, plorant, em fan cas.

He rebaixat els objectius a bacteris.

No m’escolten perquè saben volar.

Almenys, ens perdre’m sense motiu.

He decidit aprovar als qui respirin.

Aprendrien més, però han agafat por.

Estan estudiant, quan començaran a aprendre?

Han de tenir memòria, però no la puc trobar.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments educatius (LXXXI)

01 Gener, 2024 17:26
Publicat per jjroca, Pensaments educatius

De moment, han après que no hi soc.

Cal haver brúixola en tot moment.

Procureu-vos uns continguts amables.

De segur que governen el desequilibri.

Cada dia llenço un garbuix de preguntes.

Confio amb la seva minsa constància.

La taula sol rebre la nostra impotència.

Hi ha mil maneres d’arribar enlloc.

M’agrada fer classes intermitents.

Mai endevino la gana que tenen.

No cal mostrar la santa insatisfacció.

He resumit la classe amb dues síl·labes.

Almenys, que aprenguin a mossegar.

Procureu regalar-los algun dubte.

Si tenen cap, algun dia, el faran servir.

Aportaré el meu gra per si cal construir.

La porta gran feu-la servir per a sortir.

Repartiu-los les finestres adequadament.

Sembla mentida la grandària de la solitud.

He donat les notes, m’han tornat les lletges.

Procureu que el son no arribi d’hora.

He aconseguit que no em vegin.

No sé si coneixen cap llibre.

Mai abandoneu les mentides pietoses.

Ja deuen saber que em marejo.

Procureu estimar-los amb molta mesura.

Vull imaginar-los de grans.

Comparteixo amb els pares una munió de dèries.

Sé què pensen, però cal dubtar-ho.

La felicitat sol seure al darrere.

Mai pago per enfadar-me.

Ho proven, però encara no volen.

Han descobert que els papers volen.

Cada vegada, l’atenció es belluga més.

Aprendre és menys important que respirar.

Sé que milloren, no sé ben bé cap a on.

Abans de començar ja saben que no ho entendran.

No sé el que saben, però ho sabran vendre?

El curs ha estat ple d’embassaments.

Dubto que comprenguin alguna de les meves qualitats.

M’atipo de preguntar sense ferir.

Solen respondre abans de preguntar.

La mare aprèn a bon ritme.

Oferim conceptes ben digestius.

Un cop a classe, procureu que no volin.

Amb les retallades només farem servir la base tres.

Han desig intel·lectual, però els passa prompte.

Hi ha respostes que no intueixo.

Dubto que encertin més de tres vocals.

Sempre és una sort, no encetar la classe.

Cada vegada em costa més treure’m els llibres del cap.

Haurem de fer controls de desaprendre.

No vull cap alumne perquè ja sé que es faran vells.

De moment, sé que poden canviar.

Farem controls positius d’aproximació.

Estic pendent del miracle del dia.

He donat una lliçó, a saber on és.

Necessito més barques per si el curs trontolla.

Aprenen de tot, segur que arribaran lluny.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epitafis (LXXXIX)

01 Gener, 2024 17:23
Publicat per jjroca, Epitafis

Només acceptaré aliments líquids.

He fet una declaració de bones intencions.

Demà, tenim paella!

No em sento ni els budells.

Suposo que serà qüestió de mesos.

Estic trist, deu ploure.

He estat pensant sense pressa.

A quant està el pollastre?

Ahir, vaig rebre els resultats de l’analítica.

Em puc deixar les medecines?

M’han proposat ser un cuc.

Vull llet sense calci!

L’altra vegada, tenia panteó.

No em moc per si fan pagar.

Demà mateix em poso a enllestir.

Ho sento, no et vaig poder avisar.

Llogo dit gros del peu esquerre.

Sento dir-te que he perdut el son.

M’he quedat per l’ambient.

Els fumadors als nínxols de dalt.

T’he reconegut per les dents.

Ho sento, els lladres ja són fora.

La senyora s’ha descuidat de la manta.

Ara, no m’abelleix xerrar.

El veí ja fa un mes que s’acomiada.

No hi soc, he anat a acomiadar un amic.

Si no torno en una hora, aviseu el soterrador!

Li preguntaré al metge quan s’acaba el dejuni.

No podeu entrar, tinc la saleta plena.

Em reservo uns dies per a somiar.

Espereu un moment, estic en un sopar de vidu.

Un cop a l’any, airejo el nínxol.

A la propera vegada, pagaré a Caront.

Penso que ja he descansat prou.

Vull canviar de nínxol, el veí ronca.

Em toca fer dissabte quan ve el soterrador.

Haig loteria, però caduca prompte.

El metge m’obligà a beure més aigua i m’ofegà.

Vine prompte, ho tenim tot pagat!

Penso, però vaig enlloc.

De moment, no podeu entrar.

Si segueixo així, ni lleig seré.

He demanat una campana que no tingui toc de morts.

Ara, ensenyo els ossos i no tinc vergonya.

Porteu-me oli, el taüt s’està ressecant.

No hi sóc, m’ha tocat un viatge!

Mai surto a rebre a ningú.

No puc eixir, m’han pres les ganes.

Ho sento, he agafat son i fred.

Només demano crítiques constructives.

Fins aquí, he portat el meu somni.

Afanyeu-vos, queden poques places.

Jo també reia en ser fora.

T’estic esperant!

Mira per on, m’he tornat tafaner.

El mes vinent faré la segona seixantena.

Ha vingut un vidu, l’hem fet home de l’any.

He anat a l’ajuntament per a conèixer el batlle nou.

Si segueixo així, hauré de renovar el vestuari.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXXVIII)

01 Gener, 2024 07:25
Publicat per jjroca, Poemes curts

Menjant pedres

i venent pans,

van les febres

endavant,

volen ser tendres.


Us demano

per a mi:

haver amo

pel matí,

mai si treballo.


Quan la mossa

vol manar

mai s'hi posa

el capellà,

potser no hi toca.


És a l'hora

de collir

quan la poma

em sap dir:

Avui, em toca?


A la casa

dels gegants,

cada sala

ni sap quants

en dormen ara.


A l'escola

dels petits,

no s'hi troba

l'enemic,

potser no hi toca.


Hauré de dir

que menjo encara

fins a mitja nit

per si hom reclama

fugir del llit.


He cercat el verd,

en altres paratges,

tot buscant el fred

i trobar les ganes

sense massa encert.


Massa son

sense diners,

massa por

per no poder,

així, va tot.


Una nit

vingué la lluna,

va gaudir

en veure una

pila de nins.


Sense menja

per portar,

em pertoca

caminar

seguint la petja.


Han de venir

les hores dolces

per a tenir

minses les ombres

quan ve la nit.


Massa pressa

d'un hivern

on tot queda

per a fer,

poca saviesa.


Les muntanyes

són així:

amb ses banyes

i un coixí

de cares agres.


Per a ser

tan bordegàs

cal saber

on posar el nas,

el cos després.


Na Joana

del meu cor

viu encara

en mals d'amor,

no es cura massa.


A la casa

del desig,

mai no passa

el meu glatir,

hi viu encara.


Una jove

em demanà

en un sobre

l'endemà,

faig cara d'ogre.


Em comenta

en Josafat

que mai menja

peix salat,

massa que es queixa.


Entre tantes

ambicions,

els fantasmes

seran bons,

ni hauran nafres.


Per les cases

de la gent,

veig les cares

d'innocents,

potser són maules.


Us comento,

d'amagat,

com em sento

d'empipat,

però no prego.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

El meu diari i set poemes més

01 Gener, 2024 07:22
Publicat per jjroca, Poemes

El meu diari


En el futur incert

ni enceto la fortuna,

em quedarà una engruna

per a poder somiar.

Allí, hauran d’anar

a romandre els monstres;

com són altius, mediocres,

els deixaré guanyar.

Al corriol solitari,

he de cercar el meu regne

on poder-me establir.

Res més hauré de dir

que vinc per tal d’aprendre

a escriure el meu diari.


Un pagès ha dit


Per muntar mon Betlem

a dalt, a la saleta,

com necessito arena

i vuit polsims de verd.

Passant pel caminoi,

anant cap al pessebre,

un pastor qui vol rebre

un ramat ben cofoi.

Amb quatre vilatans

i cases ben obertes,

hem de rebre la nit.

Com un pagès m’ha dit

que porta pomes verdes,

ben maques i brillants.


Els humans ha ser així


Sense pressa ni parany

com s’acosta la fi d’any.

Ha estat un temps ben ple

de promeses i ambicions,

passades les eleccions

han deixat el quedar bé.

Els humans han de ser així:

deslleials i profitosos,

prometen els quatre ossos

i quedant-se amb el botí.

El poble, ben decebut,

ha de rebre les escorrialles

mentre acaben les rialles

i reclamen el rebut.


Si guanyen els meus


I després d’anar a la missa

és bo canviar de camisa.

Reparats tots els pecats

i assolida la innocència,

com em demostra la ciència:

massa pobres, poca part.

He rebut, per afecció,

més de quatre fuetades,

he oblidat les ben dades

quan era bon perdedor.

Ara, si guanyen els meus,

repartirem la collita;

a la festa, em convida

el més petit dels bons déus.


En sentir el bon foc


El bon caragol

era dormilega;

cada nit, quan prega,

ni demana el sol.

En el si de l’arbre,

el trobo amagat;

seria un soldat

prou valent i amable.

Amb les passes curtes,

no espera res més

que dormir al rebost.

En sentir el bon foc

es queda corprès

i fa pampallugues.


La lluna tardana


La lluna tardana

no vol ni sortir,

diu que ha de glatir

tota una setmana.

I, després, com creix

tot mirant el sol,

com cerca el condol

i, a ell, s’ofereix.

La lluna tardana

veu, de sobte, un brau

qui, pel camí, avança.

Porta la recança

fins al seu catau

on el sol l’enganya.


Enmig la fosca


Estret l’amor i curta la paraula,

els dos a taula i no saben com dir;

són manta hores d’estar agafat a baula,

massa promeses que no s’han de complir.

Així aniran tombant per la drecera

d’aquell camí que mai portarà enlloc,

feu-me notar com l’home és un xic fosc,

passa la vida en demanar una treva.

I fuig l’enginy i el dubte el porta

a prendre part en lluites desiguals

per a restar segut a la vorera.

Enmig la fosca, passa la vida plena

i demanem trobar aquells verals

on descansar ben ajaguts a l’ombra.


Una mossa és al balcó


No haig res més que terres a l’Havana,

la filigrana d’ésser pagès,

com desvetllo, somiant cada setmana,

quan ve un ogre i dona res.

Els aldarulls s’allunyen de la festa

i una mossa és al balcó;

potser espero que arribi la sort plena

vestida amb or, seda i cotó.

Els nuvi és d’aquells d’anar a la fira

on tot ho venen a ral i mig;

a cada dia, creix un desig

i un crit poruc, al cel, s’enfila.

El sol retorna a ser radiant

mentre les fulles venen i van.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXXXVIII)

01 Gener, 2024 07:15
Publicat per jjroca, Epigrames



Massa ombres
al terrat;
menjant dolç,
volen salat.


En el riure
de les flors,
he d'escriure
les boniors.


Parlen ara
de la sort
mentre passa
la tardor.


Una jove 
m'ha parlat
i, de sobte,
se n'ha anat.


El gegant volia
anar a dormir,
el nan responia:
No t'he fet el llit!


De ballades
i cançons,
en veig quatre,
mai sé on.


A la banda
de ponent,
veig un sol
que ix content.


Les menjades
sense vi
són amargues
per a mi.


A les ombres
de la mort,
poc que els queda
un xic de sort.


Massa joves
del carrer,
mengen poc 
per quedar bé.


Quan el ruc
ve de llaurar,
mai comenta:
Vull tornar!


Per a ser savi
o saberut,
cal aprendre
a lligar el ruc.


Una jove
em demanà,
però córrer
em salvà.


La mare marona,
tot tapant el llit,
diu que falta roba,
però he de dormir.


Com podia
anar a dormir 
si volia
venir amb mi?


Una feina 
per un sou
i una reina
per un jou.


Sentiràs a dir
que, si ve tempesta,
seguirem de festa
en el si del llit.


Ni clam ni sol 
ni peix a la cassola,
el pescador ho prova,
però el peix diu: No!


Mai demano
per a mi
i m'escanyo
perquè sí.


A les portes
de la mort,
és quan toca
raure sord.


Maleït orgull
quan, a la cimera,
el meu cos s'esguerra
i plora a curull.


Les febrades
del matí
són pesades
quan me'n ric.
 

Quan la pluja
esdevé,
tanco casa
i dormo bé.


Com he de trobar,
al si de les cases,
festes estimades
si tots han marxat?


Mai voldria
per a mi
la follia
sense vi.


He de demanar
al bon Fill de Déu 
que em deixi somiar,
però sense fred.
 
Sento el boig
com s'esvellega,
no haurà goig
ni tan sols brega.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Amics de la tenebra i set poemes més

28 Desembre, 2023 09:46
Publicat per jjroca, Poemes

Amics de la tenebra


Amics de la tenebra

no estic per a somiar,

la vida em va deixar

per descansar una treva.

És molt sorrut el cos

i, sovint, m’entafora

en coves sense llum.

Però ell ha el costum

de viure, cap enfora,

pendent del curt repòs.

I torno a l’amistança

de l’ampolla de vi;

a cops, em fa patir;

a cops, fa mala cara.


He venut la fe


Sabeu que he de morir

sense haver sentit

el crit de l’enyorança.

M’imposa la balança

on, tot, està escrit:

el goig i el penedir.

Suporto el vendaval,

les vanes il·lusions

i el lleure estabornit.

Algun gegant m’ha dit

que dalt dels alturons

el fred podrà fer mal.

I altra cosa no sé

puix he venut la fe.


És a punt d’arribar


Amics de l’encanteri,

al cap, haig un misteri

a punt de desxifrar.

Si haveu perdut la fe,

millor anar al cafè

per si l’heu de trobar.

No haig fama ni enginy

i, de vegades, tinc

les ganes de plorar.

Però l’amic dimoni

m’ha dit que sant Antoni

és a punt d’arribar.

Potser, em dirà el porquet

on lliurarà el secret.


Un betlem captiu


Un betlem captiu

de la seva força,

voldria una cova,

un pastor i un riu.

Haig de fusta el pont,

el camí de sorra

i una casa pobra

voreta d’un pou.

Manquen els tres Reis

qui portaven pressa

en el defugir.

Com us ho puc dir

si ni resta l’herba

quan avança el vent.


La Verge ni cus ni broda


A les portes de l’hivern,

ha esdevingut la promesa:

Si la gent creu i no peca,

arribarà tard el fred!

Sant Pere, del tot cansat,

posa núvols en renglera;

diria que es desespera

perquè no l’han convidat.

A les festes del gran cel,

mai manca vi ni cervesa

ni un plat de fruita dolça.

La Verge ni cus ni broda

perquè diu que s’ha fet vella

i l’agulla ni la veu.


A les voltes de Nadal


A les voltes de Nadal,

quan les nits són enciseres,

com llueixen les estrelles

quan s’afanya el vent de dalt.

Les ovelles, els pastors

agafant la gana i fred;

com demano, al Jesuset,

una mica d’escalfor.

Les campanes van al vol

quan s’acosta l’hora dolça

de lliurar-se a les nadales.

Les ovelles volen palla

i el pastor les acomoda

mentre sent velles cançons.


Plora Maria


La nit de Nadal,

vora del pessebre,

un pastor ha de rebre

l’anunci cabdal.

Un àngel joiós

ha apartat el fred

que farà una treva.

En Josep té pressa

i Maria es perd

en glatir confós.

El llum del de dalt

al punt il·lumina

i plora Maria

quan veu a l’Infant.


A l’hora de mentir


A l’hora de mentir,

deixeu-me el carrer ample;

abans de mitja nit,

n’hauré les vint-i-quatre.

Demano poder anar

a lloms de l’Univers,

sentir com tot es perd

a l’hora d’endrapar.

Mentides agradoses

les porto al sarró

dessota la berena.

El camp fa massa pena

i li prego el perdó

quan passen manta hores.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Curta processó i set poemes més

21 Desembre, 2023 10:19
Publicat per jjroca, Poemes

Curta processó


És la curta processó

d’un ben pobre enterrament;

per no pagar planyiment,

anar fent el somicó.

La grandària del taüt

a cap ni un li fa nosa,

podria enterrar una pobra

sense pagar cap rebut.

Les penses del capellà

seran d’escurabutxaques.

Al sepeli, només quatre;

ni es volien confessar.

L’enterrament, va anar bé,

l’acabaren al cafè.


Em demana per sortir


És la mossa qui, m’espera,

em demana per sortir;

quasi mai em veu a mi,

ha de ser que ha posat treva.

Va anar a la ciutat,

ben vestida i clenxinada;

va acabar d’enamorada

amb un jove disposat.

Però aplegà la causa

qui produiria el fet:

va fugir d’aquell indret

el qui feia mala cara.

I, tot d’una, s’aclareix:

menjar poc, però amb passeig.


Començar a jugar


Un savi saberut,

venint de la infantesa,

em diu que ha la mà estesa

per a tornar-se mut.

Que s’ha emplenat el món

de dubtes i fantasmes,

dels homes fent proclames

per a enganyar tothom.

I res ja està clar

car regna la mentida

en cada vella contrada.

Aprendre com m’agrada,

però perdo partida

en començar a jugar.


Més llauradors


Al carrer de la virtut,

ja no queden filigranes,

només pols i quatre aranyes

cansades de tant eixut.

Els vells guerrers han marxat

a cercar altres victòries,

ens restaran les memòries

d’aquell temps que ja és passat.

Al carrer de la virtut,

no hi ha velles, amb mocadors,

bastint un jersei de llana.

Una dolcesa s’escapa

demanant més llauradors

en finques que s’han perdut.


S’enceten els vents


Doneu-li pas a l’encert

puix, en una vida errada,

només em queda una cambra

per plorar un xic o més.

La fortuna va fugir,

va anar a altres terres;

aquí, van quedar senceres

les angoixes i el glatir.

Treballadors d’altre temps

amb el xerrac i l’aixada,

amb el carro trontollant.

Les olives verdejant

i l’amo fa mala cara

perquè s’enceten els vents.


En el cau, comença un prec


Converses amb el mussol,

una nit ampla i serena;

com la gana no ha espera,

ben prompte, em deixa sol.

Les orenetes perdudes

amb aquell xisclar tan fresc;

s’han amagat les mosques,

el conill agafa fred.

Quatre trets de caçadors,

en el bosc regna el silenci;

en el cau, comença un prec.

El Creador, que ho sent,

fa portar, per a què regni,

manta neu i grans fredors.


Les empentes de l’hivern


Carrer estret i un finestró

on el fred vol endinsar-se,

la mestressa ha de llevar-se

perquè cal encendre el foc.

Les empentes de l’hivern

fan a la gent bellugar-se;

al cafè, en queden quatre,

potser tres si el compte és net.

El vell amo de la casa

ha anat a cercar llenya

de branques d’arbres vells.

Donen voltes els penells

i s’amaga l’espardenya

una bona temporada.


El vent s’enfada


Clou la sínia i riu el ruc

ben cansat de donar tombs;

a l’hort, no queden melons

ni ombres per fer aixopluc.

El vent de dalt com s’enfada

perquè el fan anar de pressa,

ell voldria fer escomesa,

però ha ben mala cara.

Al damunt de l’alturó,

s’endevina l’ocasió

de posar un mantell blanc.

El vent ja no bufa tant

i s’aventura un borrissol

a provar d’emprendre el vol.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXXVII)

13 Desembre, 2023 18:52
Publicat per jjroca, Poemes curts

La campana

diu al vent

que, si calla,

ningú sent

la festa grassa.


Les ovelles

són al camp

menjant herbes

i somiant,

són ben seves.


El silenci

de la nit

és ben tebi

i eixerit,

millor que es queixi.


A la casa

del cantó,

hi ha qui garla

en sortir el sol,

no dormen massa.


Com la mula

del senyor

sempre és muda,

amb gran por,

quan ix la lluna.


La veïna

del meu cor

es fa prima

quan fa sol,

potser s'anima.


Mai esclato

perquè sí

quan proclamo,

pel matí,

que no vull amo.


A les voltes

del migdia,

haig les noves

amb cobdícia,

mai hi són totes.


Quan la lluna

em ve a buscar,

sap que muda

tot l'estar

sense pressura.


Sabeu, la llei

viu en altra casa,

allí on el servei

vesteix de gala

i bé que llueix.


Les rancúnies

van al llit,

si les crides,

volen nit

per haver dies.


Com la musica

em contarà

que, mica a mica,

vol manar

i ésser rica.


Massa ovelles

sense llop,

pobres elles,

lluny de pors

i de tenebres.


Com havia

de morir,

cercaria

un bon llit

amb musica.


I quan soc

deixant l'estiu,

vol el foc

ésser més viu

potser no hi és tot.


Com anava

de debò,

em cantava

una cançó,

després, callava.


M'he posat

a festejar,

he provat

de badallar,

m'ha deixat.


A l'estiu,

em diu el sol

que és més viu

amb més revolt

i poc gasiu.


És la força

del moment

la que ens posa

allí on volem

o ens pertoca.


Hauré de comptar,

sense massa pressa:

quinze i quinze, trenta,

dia d'aturar

i sentir peresa.


El gegant

de casa el pi

és constant,

es riu de mi

i va petjant.


Amb les bones

intencions,

els tanoques

van fent mons

restant a soles.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Els dilluns fa mal llaurar

13 Desembre, 2023 18:48
Publicat per jjroca, Poemes

Els dilluns fa mal llaurar


Em comenta l’amic ruc

que és a prop de la desfeta,

massa temps que no ha festa

i com viu entre vençuts.

Els dilluns fa mal llaurar

perquè el terra és ben sec;

els dimarts no pot anar

perquè troba massa verd.

Em comenta l’amic ruc

que aniria a la fira

per si troba una somera.

Com la vida és poc planera

es conforma en saber quina

de les empreses se’n surt.


Sota una fulla de col


És la llei de la Natura

qui el vent ens procura

per a veure si fem net.

Nostre cos és satisfet

si el bon aire ha la cura

de venir dolç a l’indret.

Algun savi havia de dir

que, posats en eixa empresa,

hem de gaudir de la festa

de viure sense glatir.

I nosaltres, sota el sol,

esbrinant el gran misteri,

he trobat tot l’encanteri

sota una fulla de col.


Ve l’hora forta


Ensenyances de pagès:

collir poc i guanyar res!

Són aquells, els benestants,

qui asseguts al cafè

van trobant fama i poder

amb negocis importants.

I nosaltres, cap al tros

al darrere de la mula,

treballant en cadascuna

de les ganes de fer un mos.

Però ve l’hora forta

i la vida ens ha deixat;

amb el poc que hem guanyat,

ni pregaran una estona.


La resta no la sé


I, de fet, me n’aniré

un bon matí de l’hivern.

Poca feina en aquell dia

on pocs seran convidats;

el viatge ha començat,

haig la joia amanida.

El camí ha de ser curt,

no vull plors ni rialles

puix hauré pesat el son.

Els enemics ja no hi són,

han de ser en altres bandes

pressuposant mon rebuig.

Com la resta no la sé

algun dia ho contaré.


Nova setmana


El temps galdós i parca la misèria,

són aquells anys de joia i de bonior,

noves poncelles s’apunten a la festa

de blancs vestits i tebis cors.

He de gaudir: mati, tarda i nit

d’aquells nous llums que ben arreu escampen

aquelles ombres de pobres esperits

que, algun cop, ens turmentaven.

Passats els anys, viatjo a l’oblit;

tot el meu cos és una força vana

qui s’estavella quan apleguen els fums.

Nova setmana em deixa, al dilluns,

estabornit, vestit de porcellana,

atén i murri prou lluny del bon amic.


Fer l’estada


Com vull entrar

a la cova pregona

on s’esperona

el dolç dubtar.

Sense servents,

no soc home cabdal,

em sap prou mal

perdre amb els vents.

Altra vegada,

vull ser inconscient

i guanyar prompte.

Poseu-me un sostre

ben complaent

on fer l’estada.


No plora encara


Al pessebre, el dolç Minyó

com demana primavera,

la seva Mare la prega

per si escolta el noble Sol.

Sant Josep canvia la palla,

posa llana de moltó;

com la nit ja es prepara,

cal guarir-se vora el foc.

Poc Betlem haurà la festa

perquè tenen massa pors

i es tanquen a la casa.

El Minyó no plora encara,

mentre resta l’escalfor

de dos troncs de llenya seca.


El perdre no m’agrada


Una plata amb deu pastissos

per a quatre comensals,

que no manqui un tros de pa

per si venen compromisos.

Mal menjats i ben beguts,

han d’encetar nova festa;

els guaito de la finestra

i trobo que estan eixuts.

Abans de missa del gall,

ha d’arribar el remolí

que venia amb la ventada.

Com el perdre no m’agrada,

he ensarronat a no sé qui

amb un bon terrabastall.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 ... 177 178 179  Següent»