Pensaments festius (CXXXII)

02 Maig, 2023 06:05
Publicat per jjroca, Pensaments festius

He vingut al món per deixar de saber el que sabia.

Tinc massa son per no estar prou despert.

L’home té un problema, un cos amb el que ensopega contínuament.

Estic aprenent a no fer-me por, és molt difícil.

He vist un arbre vell, ni tenia assegurança.

Tinc suficients defectes per a perdre’n algun.

No em fa mandra llevar-me, em fa pena.

Crec amb Déu, almenys Ell s’ho pensa.

Volien fer la nit més llarga, però van arribar les presses.

Estic convençut que dos i dos no són menys.

Volia fer un diari, però sempre tenia pàgines buides.

La casa és un paraigües sense por del vent.

Havia de morir-me ahir, però era fi de mes.

Treballo les hores que no puc descansar.

Tinc diners en una caixa que no he vist mai.

He tingut un somni, l’he gravat al disc dur.

Déu m’ha complagut, vaig demanar-li ignorància.

Viuria al carrer, però és més car que viure a casa.

Provava de volar, però se m’aclucaven els ulls.

Vaig anar a viure al desert i em va empaitar la sorra.

Perdre amics és tan fàcil com fer-se pobre.

No suporto el vi, me l’he de beure.

La vida és una ampolla difícil de guardar.

He vist un àngel, no portava les banyes gastades.

Llucifer em temptava, em venia un tros de cel.

Els homes no ploren, només arriben al somicó.

Tinc un dubte, però no sé si és meu.

Fa massa temps que és ara.

Ara no plou, no hi ha res més per ofegar.

No vull engreixar-me, només fa sis mesos que he mort.

És intel·ligent, però no sap quedar-se enlloc.

Estic convençut, el que camina davant meu no soc jo.

Estic aprenent, tinc dubtes i no els qüestiono.

Déu és gran, però el dimoni és qui el mesura.

Déu té un dubte, l’anomena creació.

No hi ha dubte: Déu és un deu amb accent.

Déu estudia teologia, però no se’n surt.

El sol s’enfada perquè s’allunya.

M’estic fent vell, ho noto amb la grandària de la casa.

Tot anava bé fins que em vaig posar a llegir.

No tindré més temps, però el seguirem perdent.

Escriure és viatjar sense bitllet de tornada.

Soc llogater d’un cos que, de tant en tant, m’odia.

La vida és la societat que té més altes i baixes.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Suposo que sabeu i set poemes més

02 Maig, 2023 06:00
Publicat per jjroca, Poemes

Suposo que sabeu


Suposo que sabeu,

estimada lluerna,

que lluny està l’estrella

viatjant envers un cel.

Amb un posat seriós,

s’allunya de la Terra,

enceta la conversa

amb un caire rabiós.

Suposo que sabeu

que un dia va venir

per a trobar el seguici.

Més tard, el sacrifici

el dubte va patir

en veure tanta creu.


Mala cara


M’agrada el somriure,

el dubte esglaiat,

repòs d’un combat

de somiar i conviure.

Empreses llunyanes

i grans enrenous,

sopes amb dos ous

i quatre baldanes.

I res tant m’agrada

com anar a dormir

per continuar el somni.

Mon amic dimoni

diu que he de glatir

i fa mala cara.


Es van empipant


De senyors i menestrals,

n’he posat el sarró ple,

manta hores de cafè

perquè bufa vent de dalt.

Assegut davant de la taula,

amb un vi que va minvant,

es va la llengua allargant

pel corriol de la paraula.

Entre riures i plorades,

com va la tarda passant

enmig penes i dissorts.

Quatre vius i dos mig morts

veig com es van empipant

perquè la ràbia és debades.


Davallades del pagès


Ovelles sense pastor

i terres sense pagès,

veig un bosc del tot encès

i ciutats plenes de por.

Davallades del pagès

en un món qui perd la pensa

només ha una ràbia estesa

on ningú vol saber més.

Les cases prou enfeinades

i ben tristos els carrers

sense vailets ni joguines.

Algú sabrà d’altres vides

on viuen sense poder

fer-se rics amb sis mesades.

 

Fruitar sense glatir


La innocent gosadia

d’aprendre sense saber,

endrapar cinc cops al dia

i treballar més bé gens.

Haig el somni d’un heroi

qui ha esdevingut burgès,

cobrarà dos cops al mes

i viurà prou alegroi.

Si més prompte ha de finir

en el cel li guarden plaça

per gaudir i per guanyar.

Vull l’escola del demà

on no caldrà tenir traça

per fruitar sense glatir.


Marieta com m’ha dit


Marieta com m’ha dit

que, en aplegar primavera,

hi ha una mossa qui espera

un galant prou jove i ric.

Haurà deixat la trentena

en un reclau de ciutat,

va haver núvia passatgera,

va eixir prou escaldat.

Marieta com m’ha dit

que li hauran portat les flors

un reguitzell d’alegries.

En ser-ne de totes mides,

n’ha pres de tebis colors

per posar-les a prop del llit.


Poder eixir


Com la rosa del jardí

espera ser ben tallada,

hi ha una mossa enamorada

qui la somia pel matí.

A la plaça, haurà d’anar

per posar-se a la parada

al bell mig de ses amigues.

Com són totes tan divines

demanen tornar a la casa

per a gaudir de l’esclat.

Com la rosa del jardí

encara no vol morir,

ha demanat poder eixir

un matí sense plorar.


Plora el rei


A la platja, plora el rei

tot mirant la mar com gronxa;

hi ha una nau que lluny s’enfonsa

gairebé sense remei.

La batalla fou feixuga,

els soldats fan mala cara,

la poncella desfermada,

fins la mirada li muda.

A la platja, plora el rei

i no troba cap consol

puix els servents estan tristos.

No hi haurà festa ni anissos

ni cap bufó a la cort

que li parli de la llei.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXII)

02 Maig, 2023 05:57
Publicat per jjroca, Poemes curts

Al pagès

he demanat

que en vull més

d'arribar tard,

ho tinc ben verd.


Ni la lluna

es riu de mi

ni la bruixa

em fa patir,

és molt poruga.


Com la gana

ha demanat:

sortir de casa

i fer el soldat,

ni gens, m'agrada.


A les hores

del recés,

les més toves

no volen res,

són massa pobres.


Com demano

per a mi:

Haver amor

i no gaudir!,

després, l'enganyo.


Amb les bones

intencions

ni els manobres

fan maons,

són massa nobles.


Com em deia

el frare Joan:

Anar a missa

et fa gran!,

ell ho sentia.


De les converses

amb rucs,

els menys enzes

semblen muts,

seran les presses.


Per a aprendre,

a no saber,

cal entendre

com s'ha de fer,

sinó a rebre.


Em comenta,

el meu amic,

que haig pressa

en fer-me ric,

deu ser feblesa.


Les campanes

de la sort

són germanes

de la por,

a cops, s'enfaden.


Si s'enfada,

li diré

que, si calla,

jo també,

mai s'apaivaga.


Per a aprendre

anar a dormir,

cal entendre's

amb el llit,

li dol el rebre.


A la casa

dels parents,

tres són massa

i, és present,

qui no fa falta.


En el regne

de les flors,

qui vol rebre

cerca el sol

per a no ser tendre.


Quan el vent

aplega a l'hort,

el pebrot

diu que no el sent,

es veu que és sord.


Amb la força

de l'estiu,

cada mosca

en val mil,

sempre en revolta.


Amb les ganes

que jo tinc,

pujo escales

fins al cim

per si m'esguarden.


La més maca

de les cinc,

compra aigua

i ven el vi,

potser li agrada.


A la casa

de la mort,

mai es cansa

el somiador

ni diu què passa.


Entre piques

i poals,

com s'obliden

els de dalt

de prendre mides.


El camí

que porta al mas

pel matí

deu ser més llarg

o m'ho fa a mi.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXXII)

02 Maig, 2023 05:51
Publicat per jjroca, Epigrames



Portaré la pensa
al cap del carrer,
hi ha una porta oberta
per eixir al moment.


A les misses
del padrí,
si et conviden,
has de venir.


La més maca
de les flors,
mai demana:
mals d'amor.


Et diria,
amor meu,
que la creu
em dona via.


Minses hores de la son,
porten a casa,
allí, vull trobar la fada
posant pena a les cançons.


No demano altre rei
per si escau,
només em queda un reclau
on mai entrarà la llei.


Amb seixanta botifarres,
vuit pernils i quelcom més,
he d'aplegar al cap del mes
sense plorar per les cambres.


Na Maria demana
trobar els amors,
li he portat flors,
diu que té gana.


Hauran de venir,
sense massa ganes,
els quatre fantasmes
en ser a la nit.


Hauries de saber,
estimat veí,
que restaré aquí
sense gran plaer.


Quan el vespre
esdevé nit,
sento dir
que aplega el rebre.


Una jove mossa
al balcó estant,
diu que, el fer-me gran,
de segur que em prova.


En comprar:
cent vint tortells,
he demanat:
gana i encert.


No hi ha cases
sense pa
si la gana
ha d'entrar.


Demano finir
quan el sol es queixi
i no vull eixir
ni la lluna atendre.


A les cases
de pagès,
mengen sopes
tot el mes.


Les tenebres
són així:
tenen set
i volen vi.


Quan la lluna
va a la font,
parla amb l'aigua
i s'adorm.


Cavall sense cavaller
les tardes passa
esperant el menjar bé
en ser a la quadra.


Amb les pedres del camí,
he estat xerrant,
com em diuen: Et fas gran!,
com menteixen perquè sí.


A la casa vella,
sempre hi ha una llar
fent la xerrameca,
es veu que ho té clar.


Arribeu, si he de morir,
cap al migdia,
emporteu-vos la família
puix sempre m'han fet glatir.


En el riure de la nit,
veig els fantasmes,
tot anant amb cares llargues
puix diuen: Ens fas patir!


La companya soledat
sempre és a punt,
porta un caire assedegat
i camina a ulls clucs. 


Si hagués de dir
tot el que volies
demà tornaries
per a plorar amb mi.


Des de l'alturó,
parlo amb la campana,
no sé a qui demana,
de segur que és bo.
 
Des d'avui, l'estimaré
com de passada,
escoltar-la no m'agrada,
però ho faré.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

En Jesús somia i set poemes més

24 Abril, 2023 06:09
Publicat per jjroca, Poemes


 

En Jesús somia


Allà, més lluny,

la pasqua s’endevina

i una boirina

em treu el llum.

Setmana Santa

amb llargues processons,

hem de ser bons

des de l’albada.

En Jesús somia

un somni estrany

on hi ha una creu.

No en soc hereu,

glatir no em pertany

per guanyar un dia.


M’agraden les formigues


M’agraden les formigues

quan viatgen pel camí,

per a cercar un bri

i viure a les fatigues.

El blat és verd

i, dessota del cel,

demana un xic de mel

per viure satisfet.

M’agraden les formigues

en el dolç viatjar

a un formiguer proper.

Voldria ser

qui calla per guanyar:

cirera i quatre figues.


Vull que despertin els rius


Les roselles en el camp

anuncien primavera,

com el blat ja no té espera

va creixent en el sembrat.

El minyó, mirant el cel,

vol guaitar les orenetes;

com vindran, ben satisfetes,

amb guspires de recel.

Hauran desfet els seus nius?

Trobaran la palla i fang

per a enllestir sa casa?

El minyó té son encara,

primavera va endavant,

vull que despertin els rius.


Em posaré a treballar


Em posaré a treballar

en una empresa tardana:

sentir el so d’una campana

quan el sol vulgui grimpar.

Haig mil feines per a fer,

algunes de principals:

xerrotejar amb els pardals,

badallar a tort i a dret.

M’he cansat de no fer res

perquè la pensa no és poca

i m’escurça les setmanes.

A casa, hi ha males cares,

però ni obro la boca

per si criden encara més.


Caminant cap a l’infern


En el riu del desconcert,

baixen les aigües ferrenyes,

he de posar-me espardenyes,

però encara em pren el fred.

Malaguanyat dels bons déus,

espero hores tranquil·les;

de fet, em sobren sis vides

quan soc enmig dels ateus.

Caminant cap a l’infern,

he trobat dos capellans

amb les panxes ben rodones.

He estat cercant les dones

per si em volien salvar,

però estaven de recés.


Plora una formiga


Al bell mig del formiguer

veig com plora una formiga,

ha estat ben bona amiga,

però un dia es perdé.

Va deixar el gran corriol

per anar a cercar una tija,

veié el soldat qui crida,

li digué que torni al solc.

Però va passar la nit

en el si d’aquell gran bosc

i va tornar a l’albada.

Com la tija no agrada,

l’han posat a la presó

per haver tan gran delit.


La barca és gandula


Mariner, bon mariner,

torna de pressa al port,

el dia es torna ben fosc,

cal aplegar el primer.

Però la barca és gandula,

es gronxa als trencacolls,

no gosa sentir el soroll

que el feixuc vent li procura.

Mariner, bon mariner,

a port, t’espera la mossa

qui prega per a que tornis.

Que no vinguin aquells somnis

d’una barca que s’enfonsa

fins aplegar a l’infern.


Els set savis


He aplegat a la plaça

per a trobar els set savis,

tres són concos, quatre avis,

sis malfeiners i un no es cansa.

Avui, en ser al dimarts,

toca parlar de la guerra,

dos van ser a l’escomesa,

els altres cinc, amagats.

Quan va venir la fortuna

els va trobar enfeinats

i va tornar cap a casa.

Sento el matí com avança

enmig de nous disbarats,

no en trauran ni mitja engruna.


 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Plorar de grat i set poemes més

14 Abril, 2023 10:17
Publicat per jjroca, Poemes

Plorar de grat


Li han posat esquella al bou

i la duu amb mala traça,

com li demana a la vaca

que el deixi plorar sol.

De jove, era venturer,

corria plana i muntanyes,

amagava, entre les banyes,

un sentiment mentider.

Però l’amo li ha posat

una esquella nova i grossa

perquè vol saber on va.

Només demana, al demà,

un bon lloc on no fer nosa

per poder plorar de grat.


No guanya res


A la banda de les flors,

he vist la il·lusió primera,

ha de ser que primavera

va despertant les olors.

I el sol s’allunya prou

per a allargar-nos el dia;

com enllestir cada guia

si es van fonen les pors.

Mentrestant, en el cafè,

passen les hores tranquil·les

farcides de fer feinades.

De sobte, hi ha males cares

perquè el cafeter no ha mides

i els diu que no guanya res.


Nou passeig


Com vaig notant les mancances

quan s’estavella el meu somni;

serà cosa del dimoni

qui voldria festa grassa.

Però els anys fan perdedors

i va mancant lleugeresa,

cal dir que cada princesa

ha perdut la seva cort.

En el palau, les aranyes

esperen haver banquet

amb tot un neguit de mosques.

Arribades les absoltes

com s’enceta nou passeig

de formigues dalt dels arbres.


Pujar a les estrelles


Canta el vent en entrar al bosc

i com tremolen els arbres,

les fulles noves ja saben

que caldrà ballar al seu so.

El corriol és formiguer

i un neguiteig, la bassa,

la mossa estrena sabata,

vestit nou i un llacet.

Seran les festes primeres

per a acomiadar l’hivern

i saludar les orelles.

A plaça, hi ha tombarelles

de nins qui volen saber

com pujar a les estrelles.


Un bon forat


El ratolí mira el gat

i aplega el gran dubtar.

Haurà ja la panxa plena

aquest ferotge enemic

o cercarà poc neguit

a la teulada propera?

El ratolí va, a les golfes,

per a veure si hi ha gra;

el pagès no n’ha posat,

només queden les garrofes.

El ratolí com mossega

el teixit d’aquell vell sac,

ha de fer-li un bon forat

per si s’allarga la festa.


Espero no facin mal


Com l’estimaria si

em donés un goig diví.

Em portaria a contrades

on res hauria de fer;

com el somiar entreté,

serien dolces jornades.

Com l’estimaria si

em posés el seny al cap,

un cistell ple de bondat,

dolça brisa a la nit.

I, allunyant-me del fanal,

podria haver estrelles,

benvolgudes meravelles

espero no facin mal.


Plora com un be


Una mossa es riu de mi

puix li semblo un poca-solta,

en el cap, haig la revolta

qui em turmenta perquè sí.

Diu que soc un saberut

i no arribaré a cap banda;

se’n burla i fa mala cara

amb un posat ben eixut.

Però bec i em trobo bé

envoltat per aquells monstres

qui em tracten de vell heroi.

Com, després, estic cofoi

li llenço pedres de sobres

fins que plora com un be.


Arribar a la nit


En el record més viu de la infantesa

quan el sol crema i el vent és foc,

he vist passar els signes de peresa,

poc feinejar, fugir de tot.

Eren batalles, de pedres i de canyes,

un cop o dos cada setmana,

eixir de sobte i tornar a casa

enmig de burles i de rialles.

Un món cofoi per a quatre rics

qui sestejaven entre llençols de seda

i es llevaven per tal de berenar.

Nosaltres, altres, menjàvem pa

amb un raig d’oli, una sardina estesa

qui ens mostrava com arribar a la nit.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Pensaments festius (CXXXI)

07 Abril, 2023 05:52
Publicat per jjroca, Pensaments festius

He anat sense pressa, he arribat sense voler.

Només em cal un premi: El de la indiferència!

Cent homes sols no fan una parella.

La meitat dels meus dies han estat nits.

Procureu ser l’interior d’un mirall monstruós.

Tinc bona sort, la dolenta ja m’empaita.

El cos em vol deixar, diu que soc prou inútil.

És una noia maca, espero que sigui sorda.

Li faig creure al cos que s’embruta, s’ho passa de malament.

Abans tenia una feina, ara em té ella.

He portat la núvia al cinema, però no l’han deixat quedar.

De fet, em vesteixo sempre i quan arribi a l’armari.

He insistit, però el gos no m’ha dit on es renta la roba.

No parleu amb el rellotge d’una estoneta, igual s’ofèn.

He demanat de parlar amb Déu, els sants se’n reien força.

Tinc una mica d’estalvis, els he fet deixant de respirar.

Tinc pocs amics i saben el que tinc.

Si he de morir, perquè no puc demanar hora.

Viuria sense diners, però no soc, del tot, invisible.

El més bonic de seure és l’estabilitat que guanyes.

Tinc dies per pensar i segons per equivocar-me.

És bo ocupar la meitat de la intel·ligència en aprendre a no fer nosa.

A Déu li va costar la creació, li sortien més lletjos que macos.

Si voleu conèixer a Déu poseu en un pot la seva creació,

El Papa va anar a València, es volia trobar amb la lluna.

Els cristians demanen més fe, podrien demanar més pluges.

És una sort tenir amics, sempre els pots deixar.

Treballo perquè en algun lloc, he de deixar el cos.

Era un home important, després va ser només important.

Si Déu va posar més pobres ho va fer per qüestions econòmiques.

La majoria dels rics tenen problemes de ventilació.

No treballava perquè servia per a altres coses.

El problema d’un borratxo no és el beure, és el posar-se dempeus.

La vida és el més petit dels desencants.

Té bona salut, però s’esforça per a què no ho notin els altres.

La vida és una cursa estranya, tots volen etapes interminables.

Vaig trobar la núvia a les rebaixes, era sota una pila de roba.

El rellotger es va tornar boig, volia donar-li corda al món.

Ben mirat un arbre em portarà al cementiri.

Feia més nosa que un home en una saleta de cosir.

El treball no ens farà dignes però ens portarà on hem de ser.

Tinc pocs dies per no provar d’allargar-los.

No trobo la millor solució, però vull el més petit dels problemes.

No tinc al metge per Déu, però vaig al seu darrere.


Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Caragol prenent el sol i set poemes més

07 Abril, 2023 05:48
Publicat per jjroca, Poemes

Caragol prenent el sol


Caragol prenent el sol,

ben arrapat a la tija,

el passejar ni convida,

esperaré per si plou.

Les ganes les haig plenes

i la panxa trobo buida,

demanaré, a la bruixa,

tota una mena d’ofrenes.

Caragol prenent el sol

voldria parlar amb un núvol

per tal de fer-lo plorar.

Va esbrinant el seu pensar

per si aplega un dia rúfol

i el comencen a mullar.


Veig les tenebres


Al carrer del desencís,

he vist, seguda, a una vella

al davant d’una finestra

que semblava un jardí.

Com cosia un mitjó

d’aquells ennegrits de llana,

havia magra la galta,

massa ratlles en el front.

El seu home, bon pagès,

aquest matí, és a l’hort

per a plantar quatre cebes.

Sota el sol, veig les tenebres

i com s’acosta la mort

sense pausa ni dir res.


Un cotxe para a la plaça


Les barques dormint a port,

els homes a la taverna,

la mar quasi ja està plena

de desitjos i de por.

Les gavines com se’n van

al darrere la muntanya

perquè la fam no és estranya

i de peix no en menjaran.

Un cotxe para a la plaça,

deu venir de la ciutat

on viuen els grans senyors.

Aquí al poble, perdedors

van sentint i van callant

abans de fer mala cara.


Pensaments rabiüts


Amics i coneguts

sou fruits de ma temença;

és el meu cos, quan prega,

el qui demana ajuts.

Són els déus terrenals

tan farcits de misèries

qui obliden les platxèries

per traure’ns tots els mals.

Amics i coneguts,

no estic per vosaltres

perquè em guanya el fred.

Deixeu-me el cel obert

perquè he de guarir les nafres

de pensaments rabiüts.


Sento malifetes


Cansat de no fer res,

m’acosto a la misèria,

he de patir l’absència

d’aquells homes de fe.

Tanqueu-me el calaix

on dormen els meus somnis,

espero que no tornin,

gaudir-los em fa mal.

Cansat de no fer res,

he remenat, al llibre,

pensades estrafetes.

Car sento malifetes

de quan era pagès

cofoi com un sidral.


Li cantarà cançons


Na Mariona es riu de mi

puix li ofereixo un tresor:

la meitat del meu amor,

un redòs de bon matí.

Ella vol un príncep blau

amb un castell d’il·lusions,

ell li cantarà cançons,

de dolç caire, com s’escau.

Na Mariona es riu de mi

i la vida li traspassa

ornada de mil colors.

Li oferiria les flors

que he comprat a la plaça,

però té el gust més fi.


Demano al drac amic


Demano, al drac amic,

una mica de condol,

ell també es troba sol

esguardant el seu destí.

Amb quaranta queixales

en tindria massa i prou,

amb quatre cistelles d’ous

passaria dues setmanes.

Com l’abril, pesat, avança;

ha de cercar nova cova

on dormir i sestejar.

Només espera un demà,

però afeblir-se no prova

i la batalla s’atansa.


Em comenta la rosella


Em comenta la rosella,

qui demana guardar el blat,

que hi ha un conill amagat,

però només ha vist una orella.

Primavera és a la porta

i demana per a entrar,

el bon Déu ho deixa anar:

Aquesta setmana no toca!

Em comenta la rosella

que, l’enrenou del formiguer,

li posa cara de por.

Com el sol porta calor,

nostre jove vol saber

si n’hi ha una altra de més bella.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Poemes curts (CXXI)

07 Abril, 2023 05:47
Publicat per jjroca, Poemes curts

Les rialles

són així:

estirades,

sense fi,

ben amables.


Al calaix

de la dissort,

no hi ha plany

ni fuig la por

almenys un any.


Les princeses,

sense rei,

van enceses,

sense llei,

només promeses.


Com hauria

de tenir

força ràbia

sense vi

ni alegria.


Venen totes

d'enrenou:

set tomates

amb un ou,

veig que s'agraden.


Amb la gana

dels valents,

posen plata

i coberts,

per si els agrada.


El gegant

del pi

es fa gran

de bon matí,

tot menjant.


El cavall

i el cavaller

van al tall,

si els convé,

enmig badalls.


Una jove

em demanava

comprar un cove,

anar a la plaça

més prompte encara.


Si la lluna

ha de venir,

vull fortuna

i un marit,

anem a una?


Una rosa

en el prat

diu que es posa

per a guanyar,

és prou preciosa.


És quan ploro

per la nit

quan m'adormo

pel matí,

culpable, el llit.


Mariner

sense llagut,

matusser

i ben begut,

prou mentider.


A missa

de bon matí

amb camisa

de setí,

és gran artista.


Si m'enganyes,

et diré

que hi ha cases

al carrer

un xic estranyes.


No demana

massa sort

puix la paga

a preu d'or,

després, s'enfada.


Vinguin nits

de lluna plena

i esperits

sense lluerna,

serem amics.


A la casa

del senyor,

no havent massa,

déu-n'hi-do,

res fa falta.


La mare com crida:

dilluns i dimarts,

dimecres no en sap,

ha perdut la mida,

m'hauré de llevar.


Aquesta setmana

fa de mal llaurar,

la mula es cansa,

hauré de parar,

hi ha festa a la plaça.


Amb prudència,

et diré

que la ciència

no em convé,

no haig paciència.


A la casa

del mussol,

falta rauxa

quan surt el sol,

sempre s'avança.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Epigrames (CXXI)

07 Abril, 2023 05:42
Publicat per jjroca, Epigrames



El més noble
dels senyors,
quan hi ha poble,
ho perd tot.


Estimar l'estimaria
si es volgués casar,
hagués joia i aixovar
per a fer-me companyia.


Quan era petit
no havia joguines
ni un lloc eixerit
on gaudir dels dies.


Si heu de portar flors,
veniu al capvespre,
m'agrada el meu regne
quan no hi ha boniors.


Per anar a treballar,
haig gran vergonya,
però la gana em sobra
i hauré de començar.


No demano el pa
quan soc a la taula,
però més m'agrada
quan ja és enllà.


Si em veniu a veure,
deixeu-vos el son,
la nit és per beure
i parlar de tot.


Quan sigui més vell,
vull haver desori,
millor que no ho provi
puix ho tinc tot fet.


Posa vi per a dinar
que vull aplegar al migdia,
potser algú no ho voldria
però el món ha de tombar.


A la casa
de ponent,
és on parla
poca gent.


Amb un ruc
i un llarg camí,
mai saps qui
guanyarà al mut.


A presó,
quan passo gana,
com m'agrada:
ésser millor.


En el regne
de l'oblit,
he de rebre
el marit.


Quan jo mani
de valent,
vull que escoltis
com el vent.


A la casa
del davant,
mai els cansa
el meu treball.


És el vent
de l'esperança,
qui no sent
quan no fa falta.


En el regne
de les flors,
no hi ha metge
ni tresors.


Amb quaranta
mariners,
no hi ha barca
sense rems.


Si la veig
i ella no em veu,
el desig
fa gran la creu.


Com demanaria
poder anar a dormir 
sense saber qui
romandrà en vigília.


Les golfes menudes,
quan s'omplen de blat,
proven de fer mudes
per si es vol quedar.


No vull pedres
al camí
quan m'esperen
sols a mi.


A la casa
del pagès,
qui no menja
no diu res.


En el calaix
de l'oblit,
més de quatre
s'han esquifit.


No vull lluna
per a viatjar
puix de pressa
em fa anar.


Haig les hores
de la nit
per a fer-me
l'adormit.
 
No demano
altre veí
que un de joies
ben guarnit.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 ... 168 169 170  Següent»