Pensaments festius (CXXXII)
02 Maig, 2023 06:05
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
He vingut al món per deixar de saber el que sabia.
Tinc massa son per no estar prou despert.
L’home té un problema, un cos amb el que ensopega contínuament.
Estic aprenent a no fer-me por, és molt difícil.
He vist un arbre vell, ni tenia assegurança.
Tinc suficients defectes per a perdre’n algun.
No em fa mandra llevar-me, em fa pena.
Crec amb Déu, almenys Ell s’ho pensa.
Volien fer la nit més llarga, però van arribar les presses.
Estic convençut que dos i dos no són menys.
Volia fer un diari, però sempre tenia pàgines buides.
La casa és un paraigües sense por del vent.
Havia de morir-me ahir, però era fi de mes.
Treballo les hores que no puc descansar.
Tinc diners en una caixa que no he vist mai.
He tingut un somni, l’he gravat al disc dur.
Déu m’ha complagut, vaig demanar-li ignorància.
Viuria al carrer, però és més car que viure a casa.
Provava de volar, però se m’aclucaven els ulls.
Vaig anar a viure al desert i em va empaitar la sorra.
Perdre amics és tan fàcil com fer-se pobre.
No suporto el vi, me l’he de beure.
La vida és una ampolla difícil de guardar.
He vist un àngel, no portava les banyes gastades.
Llucifer em temptava, em venia un tros de cel.
Els homes no ploren, només arriben al somicó.
Tinc un dubte, però no sé si és meu.
Fa massa temps que és ara.
Ara no plou, no hi ha res més per ofegar.
No vull engreixar-me, només fa sis mesos que he mort.
És intel·ligent, però no sap quedar-se enlloc.
Estic convençut, el que camina davant meu no soc jo.
Estic aprenent, tinc dubtes i no els qüestiono.
Déu és gran, però el dimoni és qui el mesura.
Déu té un dubte, l’anomena creació.
No hi ha dubte: Déu és un deu amb accent.
Déu estudia teologia, però no se’n surt.
El sol s’enfada perquè s’allunya.
M’estic fent vell, ho noto amb la grandària de la casa.
Tot anava bé fins que em vaig posar a llegir.
No tindré més temps, però el seguirem perdent.
Escriure és viatjar sense bitllet de tornada.
Soc llogater d’un cos que, de tant en tant, m’odia.
La vida és la societat que té més altes i baixes.
Suposo que sabeu i set poemes més
02 Maig, 2023 06:00
Publicat per jjroca,
Poemes
Suposo que sabeu
Suposo que sabeu,
estimada lluerna,
que lluny està l’estrella
viatjant envers un cel.
Amb un posat seriós,
s’allunya de la Terra,
enceta la conversa
amb un caire rabiós.
Suposo que sabeu
que un dia va venir
per a trobar el seguici.
Més tard, el sacrifici
el dubte va patir
en veure tanta creu.
Mala cara
M’agrada el somriure,
el dubte esglaiat,
repòs d’un combat
de somiar i conviure.
Empreses llunyanes
i grans enrenous,
sopes amb dos ous
i quatre baldanes.
I res tant m’agrada
com anar a dormir
per continuar el somni.
Mon amic dimoni
diu que he de glatir
i fa mala cara.
Es van empipant
De senyors i menestrals,
n’he posat el sarró ple,
manta hores de cafè
perquè bufa vent de dalt.
Assegut davant de la taula,
amb un vi que va minvant,
es va la llengua allargant
pel corriol de la paraula.
Entre riures i plorades,
com va la tarda passant
enmig penes i dissorts.
Quatre vius i dos mig morts
veig com es van empipant
perquè la ràbia és debades.
Davallades del pagès
Ovelles sense pastor
i terres sense pagès,
veig un bosc del tot encès
i ciutats plenes de por.
Davallades del pagès
en un món qui perd la pensa
només ha una ràbia estesa
on ningú vol saber més.
Les cases prou enfeinades
i ben tristos els carrers
sense vailets ni joguines.
Algú sabrà d’altres vides
on viuen sense poder
fer-se rics amb sis mesades.
Fruitar sense glatir
La innocent gosadia
d’aprendre sense saber,
endrapar cinc cops al dia
i treballar més bé gens.
Haig el somni d’un heroi
qui ha esdevingut burgès,
cobrarà dos cops al mes
i viurà prou alegroi.
Si més prompte ha de finir
en el cel li guarden plaça
per gaudir i per guanyar.
Vull l’escola del demà
on no caldrà tenir traça
per fruitar sense glatir.
Marieta com m’ha dit
Marieta com m’ha dit
que, en aplegar primavera,
hi ha una mossa qui espera
un galant prou jove i ric.
Haurà deixat la trentena
en un reclau de ciutat,
va haver núvia passatgera,
va eixir prou escaldat.
Marieta com m’ha dit
que li hauran portat les flors
un reguitzell d’alegries.
En ser-ne de totes mides,
n’ha pres de tebis colors
per posar-les a prop del llit.
Poder eixir
Com la rosa del jardí
espera ser ben tallada,
hi ha una mossa enamorada
qui la somia pel matí.
A la plaça, haurà d’anar
per posar-se a la parada
al bell mig de ses amigues.
Com són totes tan divines
demanen tornar a la casa
per a gaudir de l’esclat.
Com la rosa del jardí
encara no vol morir,
ha demanat poder eixir
un matí sense plorar.
Plora el rei
A la platja, plora el rei
tot mirant la mar com gronxa;
hi ha una nau que lluny s’enfonsa
gairebé sense remei.
La batalla fou feixuga,
els soldats fan mala cara,
la poncella desfermada,
fins la mirada li muda.
A la platja, plora el rei
i no troba cap consol
puix els servents estan tristos.
No hi haurà festa ni anissos
ni cap bufó a la cort
que li parli de la llei.
Poemes curts (CXXII)
02 Maig, 2023 05:57
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Al pagès
he demanat
que en vull més
d'arribar tard,
ho tinc ben verd.
Ni la lluna
es riu de mi
ni la bruixa
em fa patir,
és molt poruga.
Com la gana
ha demanat:
sortir de casa
i fer el soldat,
ni gens, m'agrada.
A les hores
del recés,
les més toves
no volen res,
són massa pobres.
Com demano
per a mi:
Haver amor
i no gaudir!,
després, l'enganyo.
Amb les bones
intencions
ni els manobres
fan maons,
són massa nobles.
Com em deia
el frare Joan:
Anar a missa
et fa gran!,
ell ho sentia.
De les converses
amb rucs,
els menys enzes
semblen muts,
seran les presses.
Per a aprendre,
a no saber,
cal entendre
com s'ha de fer,
sinó a rebre.
Em comenta,
el meu amic,
que haig pressa
en fer-me ric,
deu ser feblesa.
Les campanes
de la sort
són germanes
de la por,
a cops, s'enfaden.
Si s'enfada,
li diré
que, si calla,
jo també,
mai s'apaivaga.
Per a aprendre
anar a dormir,
cal entendre's
amb el llit,
li dol el rebre.
A la casa
dels parents,
tres són massa
i, és present,
qui no fa falta.
En el regne
de les flors,
qui vol rebre
cerca el sol
per a no ser tendre.
Quan el vent
aplega a l'hort,
el pebrot
diu que no el sent,
es veu que és sord.
Amb la força
de l'estiu,
cada mosca
en val mil,
sempre en revolta.
Amb les ganes
que jo tinc,
pujo escales
fins al cim
per si m'esguarden.
La més maca
de les cinc,
compra aigua
i ven el vi,
potser li agrada.
A la casa
de la mort,
mai es cansa
el somiador
ni diu què passa.
Entre piques
i poals,
com s'obliden
els de dalt
de prendre mides.
El camí
que porta al mas
pel matí
deu ser més llarg
o m'ho fa a mi.
Epigrames (CXXII)
02 Maig, 2023 05:51
Publicat per jjroca,
Epigrames
Portaré la pensa
al cap del carrer,
hi ha una porta oberta
per eixir al moment.
A les misses
del padrí,
si et conviden,
has de venir.
La més maca
de les flors,
mai demana:
mals d'amor.
Et diria,
amor meu,
que la creu
em dona via.
Minses hores de la son,
porten a casa,
allí, vull trobar la fada
posant pena a les cançons.
No demano altre rei
per si escau,
només em queda un reclau
on mai entrarà la llei.
Amb seixanta botifarres,
vuit pernils i quelcom més,
he d'aplegar al cap del mes
sense plorar per les cambres.
Na Maria demana
trobar els amors,
li he portat flors,
diu que té gana.
Hauran de venir,
sense massa ganes,
els quatre fantasmes
en ser a la nit.
Hauries de saber,
estimat veí,
que restaré aquí
sense gran plaer.
Quan el vespre
esdevé nit,
sento dir
que aplega el rebre.
Una jove mossa
al balcó estant,
diu que, el fer-me gran,
de segur que em prova.
En comprar:
cent vint tortells,
he demanat:
gana i encert.
No hi ha cases
sense pa
si la gana
ha d'entrar.
Demano finir
quan el sol es queixi
i no vull eixir
ni la lluna atendre.
A les cases
de pagès,
mengen sopes
tot el mes.
Les tenebres
són així:
tenen set
i volen vi.
Quan la lluna
va a la font,
parla amb l'aigua
i s'adorm.
Cavall sense cavaller
les tardes passa
esperant el menjar bé
en ser a la quadra.
Amb les pedres del camí,
he estat xerrant,
com em diuen: Et fas gran!,
com menteixen perquè sí.
A la casa vella,
sempre hi ha una llar
fent la xerrameca,
es veu que ho té clar.
Arribeu, si he de morir,
cap al migdia,
emporteu-vos la família
puix sempre m'han fet glatir.
En el riure de la nit,
veig els fantasmes,
tot anant amb cares llargues
puix diuen: Ens fas patir!
La companya soledat
sempre és a punt,
porta un caire assedegat
i camina a ulls clucs.
Si hagués de dir
tot el que volies
demà tornaries
per a plorar amb mi.
Des de l'alturó,
parlo amb la campana,
no sé a qui demana,
de segur que és bo.
Des d'avui, l'estimaré
com de passada,
escoltar-la no m'agrada,
però ho faré.
En Jesús somia i set poemes més
24 Abril, 2023 06:09
Publicat per jjroca,
Poemes
En Jesús somia
Allà, més lluny,
la pasqua s’endevina
i una boirina
em treu el llum.
Setmana Santa
amb llargues processons,
hem de ser bons
des de l’albada.
En Jesús somia
un somni estrany
on hi ha una creu.
No en soc hereu,
glatir no em pertany
per guanyar un dia.
M’agraden les formigues
M’agraden les formigues
quan viatgen pel camí,
per a cercar un bri
i viure a les fatigues.
El blat és verd
i, dessota del cel,
demana un xic de mel
per viure satisfet.
M’agraden les formigues
en el dolç viatjar
a un formiguer proper.
Voldria ser
qui calla per guanyar:
cirera i quatre figues.
Vull que despertin els rius
Les roselles en el camp
anuncien primavera,
com el blat ja no té espera
va creixent en el sembrat.
El minyó, mirant el cel,
vol guaitar les orenetes;
com vindran, ben satisfetes,
amb guspires de recel.
Hauran desfet els seus nius?
Trobaran la palla i fang
per a enllestir sa casa?
El minyó té son encara,
primavera va endavant,
vull que despertin els rius.
Em posaré a treballar
Em posaré a treballar
en una empresa tardana:
sentir el so d’una campana
quan el sol vulgui grimpar.
Haig mil feines per a fer,
algunes de principals:
xerrotejar amb els pardals,
badallar a tort i a dret.
M’he cansat de no fer res
perquè la pensa no és poca
i m’escurça les setmanes.
A casa, hi ha males cares,
però ni obro la boca
per si criden encara més.
Caminant cap a l’infern
En el riu del desconcert,
baixen les aigües ferrenyes,
he de posar-me espardenyes,
però encara em pren el fred.
Malaguanyat dels bons déus,
espero hores tranquil·les;
de fet, em sobren sis vides
quan soc enmig dels ateus.
Caminant cap a l’infern,
he trobat dos capellans
amb les panxes ben rodones.
He estat cercant les dones
per si em volien salvar,
però estaven de recés.
Plora una formiga
Al bell mig del formiguer
veig com plora una formiga,
ha estat ben bona amiga,
però un dia es perdé.
Va deixar el gran corriol
per anar a cercar una tija,
veié el soldat qui crida,
li digué que torni al solc.
Però va passar la nit
en el si d’aquell gran bosc
i va tornar a l’albada.
Com la tija no agrada,
l’han posat a la presó
per haver tan gran delit.
La barca és gandula
Mariner, bon mariner,
torna de pressa al port,
el dia es torna ben fosc,
cal aplegar el primer.
Però la barca és gandula,
es gronxa als trencacolls,
no gosa sentir el soroll
que el feixuc vent li procura.
Mariner, bon mariner,
a port, t’espera la mossa
qui prega per a que tornis.
Que no vinguin aquells somnis
d’una barca que s’enfonsa
fins aplegar a l’infern.
Els set savis
He aplegat a la plaça
per a trobar els set savis,
tres són concos, quatre avis,
sis malfeiners i un no es cansa.
Avui, en ser al dimarts,
toca parlar de la guerra,
dos van ser a l’escomesa,
els altres cinc, amagats.
Quan va venir la fortuna
els va trobar enfeinats
i va tornar cap a casa.
Sento el matí com avança
enmig de nous disbarats,
no en trauran ni mitja engruna.
Plorar de grat i set poemes més
14 Abril, 2023 10:17
Publicat per jjroca,
Poemes
Plorar de grat
Li han posat esquella al bou
i la duu amb mala traça,
com li demana a la vaca
que el deixi plorar sol.
De jove, era venturer,
corria plana i muntanyes,
amagava, entre les banyes,
un sentiment mentider.
Però l’amo li ha posat
una esquella nova i grossa
perquè vol saber on va.
Només demana, al demà,
un bon lloc on no fer nosa
per poder plorar de grat.
No guanya res
A la banda de les flors,
he vist la il·lusió primera,
ha de ser que primavera
va despertant les olors.
I el sol s’allunya prou
per a allargar-nos el dia;
com enllestir cada guia
si es van fonen les pors.
Mentrestant, en el cafè,
passen les hores tranquil·les
farcides de fer feinades.
De sobte, hi ha males cares
perquè el cafeter no ha mides
i els diu que no guanya res.
Nou passeig
Com vaig notant les mancances
quan s’estavella el meu somni;
serà cosa del dimoni
qui voldria festa grassa.
Però els anys fan perdedors
i va mancant lleugeresa,
cal dir que cada princesa
ha perdut la seva cort.
En el palau, les aranyes
esperen haver banquet
amb tot un neguit de mosques.
Arribades les absoltes
com s’enceta nou passeig
de formigues dalt dels arbres.
Pujar a les estrelles
Canta el vent en entrar al bosc
i com tremolen els arbres,
les fulles noves ja saben
que caldrà ballar al seu so.
El corriol és formiguer
i un neguiteig, la bassa,
la mossa estrena sabata,
vestit nou i un llacet.
Seran les festes primeres
per a acomiadar l’hivern
i saludar les orelles.
A plaça, hi ha tombarelles
de nins qui volen saber
com pujar a les estrelles.
Un bon forat
El ratolí mira el gat
i aplega el gran dubtar.
Haurà ja la panxa plena
aquest ferotge enemic
o cercarà poc neguit
a la teulada propera?
El ratolí va, a les golfes,
per a veure si hi ha gra;
el pagès no n’ha posat,
només queden les garrofes.
El ratolí com mossega
el teixit d’aquell vell sac,
ha de fer-li un bon forat
per si s’allarga la festa.
Espero no facin mal
Com l’estimaria si
em donés un goig diví.
Em portaria a contrades
on res hauria de fer;
com el somiar entreté,
serien dolces jornades.
Com l’estimaria si
em posés el seny al cap,
un cistell ple de bondat,
dolça brisa a la nit.
I, allunyant-me del fanal,
podria haver estrelles,
benvolgudes meravelles
espero no facin mal.
Plora com un be
Una mossa es riu de mi
puix li semblo un poca-solta,
en el cap, haig la revolta
qui em turmenta perquè sí.
Diu que soc un saberut
i no arribaré a cap banda;
se’n burla i fa mala cara
amb un posat ben eixut.
Però bec i em trobo bé
envoltat per aquells monstres
qui em tracten de vell heroi.
Com, després, estic cofoi
li llenço pedres de sobres
fins que plora com un be.
Arribar a la nit
En el record més viu de la infantesa
quan el sol crema i el vent és foc,
he vist passar els signes de peresa,
poc feinejar, fugir de tot.
Eren batalles, de pedres i de canyes,
un cop o dos cada setmana,
eixir de sobte i tornar a casa
enmig de burles i de rialles.
Un món cofoi per a quatre rics
qui sestejaven entre llençols de seda
i es llevaven per tal de berenar.
Nosaltres, altres, menjàvem pa
amb un raig d’oli, una sardina estesa
qui ens mostrava com arribar a la nit.
Pensaments festius (CXXXI)
07 Abril, 2023 05:52
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
He anat sense pressa, he arribat sense voler.
Només em cal un premi: El de la indiferència!
Cent homes sols no fan una parella.
La meitat dels meus dies han estat nits.
Procureu ser l’interior d’un mirall monstruós.
Tinc bona sort, la dolenta ja m’empaita.
El cos em vol deixar, diu que soc prou inútil.
És una noia maca, espero que sigui sorda.
Li faig creure al cos que s’embruta, s’ho passa de malament.
Abans tenia una feina, ara em té ella.
He portat la núvia al cinema, però no l’han deixat quedar.
De fet, em vesteixo sempre i quan arribi a l’armari.
He insistit, però el gos no m’ha dit on es renta la roba.
No parleu amb el rellotge d’una estoneta, igual s’ofèn.
He demanat de parlar amb Déu, els sants se’n reien força.
Tinc una mica d’estalvis, els he fet deixant de respirar.
Tinc pocs amics i saben el que tinc.
Si he de morir, perquè no puc demanar hora.
Viuria sense diners, però no soc, del tot, invisible.
El més bonic de seure és l’estabilitat que guanyes.
Tinc dies per pensar i segons per equivocar-me.
És bo ocupar la meitat de la intel·ligència en aprendre a no fer nosa.
A Déu li va costar la creació, li sortien més lletjos que macos.
Si voleu conèixer a Déu poseu en un pot la seva creació,
El Papa va anar a València, es volia trobar amb la lluna.
Els cristians demanen més fe, podrien demanar més pluges.
És una sort tenir amics, sempre els pots deixar.
Treballo perquè en algun lloc, he de deixar el cos.
Era un home important, després va ser només important.
Si Déu va posar més pobres ho va fer per qüestions econòmiques.
La majoria dels rics tenen problemes de ventilació.
No treballava perquè servia per a altres coses.
El problema d’un borratxo no és el beure, és el posar-se dempeus.
La vida és el més petit dels desencants.
Té bona salut, però s’esforça per a què no ho notin els altres.
La vida és una cursa estranya, tots volen etapes interminables.
Vaig trobar la núvia a les rebaixes, era sota una pila de roba.
El rellotger es va tornar boig, volia donar-li corda al món.
Ben mirat un arbre em portarà al cementiri.
Feia més nosa que un home en una saleta de cosir.
El treball no ens farà dignes però ens portarà on hem de ser.
Tinc pocs dies per no provar d’allargar-los.
No trobo la millor solució, però vull el més petit dels problemes.
No tinc al metge per Déu, però vaig al seu darrere.
Caragol prenent el sol i set poemes més
07 Abril, 2023 05:48
Publicat per jjroca,
Poemes
Caragol prenent el sol
Caragol prenent el sol,
ben arrapat a la tija,
el passejar ni convida,
esperaré per si plou.
Les ganes les haig plenes
i la panxa trobo buida,
demanaré, a la bruixa,
tota una mena d’ofrenes.
Caragol prenent el sol
voldria parlar amb un núvol
per tal de fer-lo plorar.
Va esbrinant el seu pensar
per si aplega un dia rúfol
i el comencen a mullar.
Veig les tenebres
Al carrer del desencís,
he vist, seguda, a una vella
al davant d’una finestra
que semblava un jardí.
Com cosia un mitjó
d’aquells ennegrits de llana,
havia magra la galta,
massa ratlles en el front.
El seu home, bon pagès,
aquest matí, és a l’hort
per a plantar quatre cebes.
Sota el sol, veig les tenebres
i com s’acosta la mort
sense pausa ni dir res.
Un cotxe para a la plaça
Les barques dormint a port,
els homes a la taverna,
la mar quasi ja està plena
de desitjos i de por.
Les gavines com se’n van
al darrere la muntanya
perquè la fam no és estranya
i de peix no en menjaran.
Un cotxe para a la plaça,
deu venir de la ciutat
on viuen els grans senyors.
Aquí al poble, perdedors
van sentint i van callant
abans de fer mala cara.
Pensaments rabiüts
Amics i coneguts
sou fruits de ma temença;
és el meu cos, quan prega,
el qui demana ajuts.
Són els déus terrenals
tan farcits de misèries
qui obliden les platxèries
per traure’ns tots els mals.
Amics i coneguts,
no estic per vosaltres
perquè em guanya el fred.
Deixeu-me el cel obert
perquè he de guarir les nafres
de pensaments rabiüts.
Sento malifetes
Cansat de no fer res,
m’acosto a la misèria,
he de patir l’absència
d’aquells homes de fe.
Tanqueu-me el calaix
on dormen els meus somnis,
espero que no tornin,
gaudir-los em fa mal.
Cansat de no fer res,
he remenat, al llibre,
pensades estrafetes.
Car sento malifetes
de quan era pagès
cofoi com un sidral.
Li cantarà cançons
Na Mariona es riu de mi
puix li ofereixo un tresor:
la meitat del meu amor,
un redòs de bon matí.
Ella vol un príncep blau
amb un castell d’il·lusions,
ell li cantarà cançons,
de dolç caire, com s’escau.
Na Mariona es riu de mi
i la vida li traspassa
ornada de mil colors.
Li oferiria les flors
que he comprat a la plaça,
però té el gust més fi.
Demano al drac amic
Demano, al drac amic,
una mica de condol,
ell també es troba sol
esguardant el seu destí.
Amb quaranta queixales
en tindria massa i prou,
amb quatre cistelles d’ous
passaria dues setmanes.
Com l’abril, pesat, avança;
ha de cercar nova cova
on dormir i sestejar.
Només espera un demà,
però afeblir-se no prova
i la batalla s’atansa.
Em comenta la rosella
Em comenta la rosella,
qui demana guardar el blat,
que hi ha un conill amagat,
però només ha vist una orella.
Primavera és a la porta
i demana per a entrar,
el bon Déu ho deixa anar:
Aquesta setmana no toca!
Em comenta la rosella
que, l’enrenou del formiguer,
li posa cara de por.
Com el sol porta calor,
nostre jove vol saber
si n’hi ha una altra de més bella.
Poemes curts (CXXI)
07 Abril, 2023 05:47
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Les rialles
són així:
estirades,
sense fi,
ben amables.
Al calaix
de la dissort,
no hi ha plany
ni fuig la por
almenys un any.
Les princeses,
sense rei,
van enceses,
sense llei,
només promeses.
Com hauria
de tenir
força ràbia
sense vi
ni alegria.
Venen totes
d'enrenou:
set tomates
amb un ou,
veig que s'agraden.
Amb la gana
dels valents,
posen plata
i coberts,
per si els agrada.
El gegant
del pi
es fa gran
de bon matí,
tot menjant.
El cavall
i el cavaller
van al tall,
si els convé,
enmig badalls.
Una jove
em demanava
comprar un cove,
anar a la plaça
més prompte encara.
Si la lluna
ha de venir,
vull fortuna
i un marit,
anem a una?
Una rosa
en el prat
diu que es posa
per a guanyar,
és prou preciosa.
És quan ploro
per la nit
quan m'adormo
pel matí,
culpable, el llit.
Mariner
sense llagut,
matusser
i ben begut,
prou mentider.
A missa
de bon matí
amb camisa
de setí,
és gran artista.
Si m'enganyes,
et diré
que hi ha cases
al carrer
un xic estranyes.
No demana
massa sort
puix la paga
a preu d'or,
després, s'enfada.
Vinguin nits
de lluna plena
i esperits
sense lluerna,
serem amics.
A la casa
del senyor,
no havent massa,
déu-n'hi-do,
res fa falta.
La mare com crida:
dilluns i dimarts,
dimecres no en sap,
ha perdut la mida,
m'hauré de llevar.
Aquesta setmana
fa de mal llaurar,
la mula es cansa,
hauré de parar,
hi ha festa a la plaça.
Amb prudència,
et diré
que la ciència
no em convé,
no haig paciència.
A la casa
del mussol,
falta rauxa
quan surt el sol,
sempre s'avança.
Epigrames (CXXI)
07 Abril, 2023 05:42
Publicat per jjroca,
Epigrames
El més noble
dels senyors,
quan hi ha poble,
ho perd tot.
Estimar l'estimaria
si es volgués casar,
hagués joia i aixovar
per a fer-me companyia.
Quan era petit
no havia joguines
ni un lloc eixerit
on gaudir dels dies.
Si heu de portar flors,
veniu al capvespre,
m'agrada el meu regne
quan no hi ha boniors.
Per anar a treballar,
haig gran vergonya,
però la gana em sobra
i hauré de començar.
No demano el pa
quan soc a la taula,
però més m'agrada
quan ja és enllà.
Si em veniu a veure,
deixeu-vos el son,
la nit és per beure
i parlar de tot.
Quan sigui més vell,
vull haver desori,
millor que no ho provi
puix ho tinc tot fet.
Posa vi per a dinar
que vull aplegar al migdia,
potser algú no ho voldria
però el món ha de tombar.
A la casa
de ponent,
és on parla
poca gent.
Amb un ruc
i un llarg camí,
mai saps qui
guanyarà al mut.
A presó,
quan passo gana,
com m'agrada:
ésser millor.
En el regne
de l'oblit,
he de rebre
el marit.
Quan jo mani
de valent,
vull que escoltis
com el vent.
A la casa
del davant,
mai els cansa
el meu treball.
És el vent
de l'esperança,
qui no sent
quan no fa falta.
En el regne
de les flors,
no hi ha metge
ni tresors.
Amb quaranta
mariners,
no hi ha barca
sense rems.
Si la veig
i ella no em veu,
el desig
fa gran la creu.
Com demanaria
poder anar a dormir
sense saber qui
romandrà en vigília.
Les golfes menudes,
quan s'omplen de blat,
proven de fer mudes
per si es vol quedar.
No vull pedres
al camí
quan m'esperen
sols a mi.
A la casa
del pagès,
qui no menja
no diu res.
En el calaix
de l'oblit,
més de quatre
s'han esquifit.
No vull lluna
per a viatjar
puix de pressa
em fa anar.
Haig les hores
de la nit
per a fer-me
l'adormit.
No demano
altre veí
que un de joies
ben guarnit.