Una bandera i set poemes més
17 Març, 2024 06:25
Publicat per jjroca,
Poemes
Una bandera
A resultes de no ser,
passo la vida sencera
tot cercant una bandera
que no sigui de paper.
Els colors els vull ben vius,
ben posats a cada banda,
que mantinguin llur caliu
per a portar-me a casa.
Allí, junts, al rebedor,
al costat de la finestra,
han de fer de bon portar.
I quan vingui el matinar
que, en marxar, no portin pressa
per pertànyer a un altre lloc.
Com havia poc diner
Com havia poc diner,
vaig comprar-me una tassa
d’un color ben bé carbassa
on encabir prou cafè.
M’agrada la dolça albada
quan arriba primavera;
en el cel, queda una estrella
diria que enamorada.
Com havia poc diner
ni anava a la taverna
fins tenir la setmanada.
La taula està parada
amb tres amics de la gresca,
ja sé qui perdrà primer.
Ruc de mala cara
És l’estiu qui odia ell,
aquell ruc de mala cara;
la sínia està parada
amb poca força de vell.
Ha comptat seixanta tombs
i no pot ni caminar;
noto com es vol parar,
però l’amo guanya el pols.
Amb ben poques fuetades
sento l’aigua com s’enlaira
i va fent cap al reguer.
La pomera, el presseguer
com riuen i fan la gràcia
en sentir arrels mullades.
Quan aplegui la fe
Talment, hauré de dir,
estimat Llucifer,
com la raó em perd
perquè haig de penedir.
Amb dos pecats mortals,
em lliuraré a l’infern;
és llogaret desert
de gojos i cabdals.
Puix haig minso diner
per comprar absolució
al preu del vell mercat.
Millor que prengui part
per trobar solució
quan aplegui la fe.
Venen les creus
Comenta l’ametller
que la flor no ha espera
i acosta primavera
sense deixar l’hivern.
Les roselles comenten
que el pagès ha sembrat
i colliran el blat
per a dur-lo a les eres.
La mula dona tombs
i el veí s’encomana
a estimar tots els déus.
Després, venen les creus
quan el minyó té gana
i s’enlairen les pors.
Guanyar nova mel
Seré com jove abella
qui, cercant la dolçor,
es queixa de la flor
abans de primavera.
Properes són les presses
per guanyar nova mel,
les fa eixir el recel
de lluitar amb les més velles.
Però l’home traïdor
enceta la collita
per a anar al mercat.
L’abella ha deixat
de ser jove i bonica
en perdre el seu tresor.
Vell matalàs
La joia venia
a cercar el meu cor,
va guanyar la por
en trobar el nou dia.
Al regne dels sants,
no he trobat tenebres
ni tardes tan fredes
en tots els voltants.
Llevar-se al matí
del vell matalàs
de cotó i de llana.
Passar la setmana
per si saber si el gras
arribarà al veí.
Una menjada de pobre
Si la feina s’encomana
vagi a casa del veí;
a les nou, ha de ser al llit
puix el matinar li agrada.
I treballar i treballar
per a comprar espardenya,
com la gana es fa ferrenya;
del repòs, ni en cal parlar.
Fent més hores que un rellotge,
ha comprat cabàs i aixada
per a anar, sovint, a l’hort.
Entre albergínia i pebrot,
posarà col i patata;
una menjada de pobre.
Poemes curts (CXLIII)
13 Març, 2024 09:21
Publicat per jjroca,
Poemes curts
No hi ha dies
sense nit
ni grandàries
d'esperit
sense malícies.
A la cambra,
en fer-se nit,
no hi ha calma
de neguit,
sols recordança.
Quan la barca
va a la mar,
mai es cansa
de bregar,
és jove encara.
A la taverna,
en ser la nit,
una lluerna
apaga el crit,
és deslliberta.
Com havia
poca sort,
estaria
més bé mort,
ni ho sabia.
Com voldria
posseir
l'alegria
sense vi,
és gosadia?
Qui no menja
bacallà
si l'enveja
és més enllà
de cada dia?
Una vaca
em comentà
que li agrada
anar a dinar
prop de sa casa.
La formiga,
a l'hivern,
perd l'amiga
al formiguer
mentre li crida.
Com m'agrada
el treballar,
en ser a casa,
ho deixo anar,
després em passa.
Massa menges
per sopar,
massa enveges
per guanyar,
mig món a cegues.
No espero
de la nit
ni li prego
gran delit,
després, desperto.
Al palau
dels decebuts,
no hi ha claus
ni massa embuts,
només catau.
En el regne
de la por,
hi ha un setge
esfereïdor
sense cap metge.
Li contava,
havent sopat,
que una cabra,
en un prat,
s'esvellegava.
Al racó
dels somiadors,
hi ha esglaons
de tots colors,
més de marrons.
A les tardes
de tardor,
hi ha aturades
de paors,
són mesurables.
Com havia
poca fe
ni sabia
el quedar bé,
una enganyifa.
És la goma
qui se'n riu
quan el tanoca
diu que escriu,
ho fa prou d'hora.
A la capsa
de cartró,
hi ha una fada
de debò,
però no esclata.
És el pobre
sentiment
qui vol motlle
en bufar el vent,
músic mediocre.
A la cova
dels gegants,
mai no toca
fer-se el gran
ni pensar d'hora.
Us parlo d'una engruna i set poemes més
13 Març, 2024 09:16
Publicat per jjroca,
Poemes
Us parlo d’una engruna
Heu de venir, si cal,
a la fira tardana
on el vell fred proclama
com l’estiu li fa mal.
Li agrada més la neu;
del riu, els canelobres,
aquells joves mediocres
qui volen ser els hereus.
Han de venir, si cal,
a veure plorar el nin
quan la mare s’allunya.
Us parlo d’una engruna,
un sospir, un gotim,
que oblida el vent de dalt.
Vaig posant-me tebi
Esclau del meu ofici
i del meu cos poruc;
avanço, tant com puc,
cercant un benefici.
Però, de sobte, trobo un déu
amb esperit mediocre;
em diu que, sent tan pobre,
millor és viatjar a peu.
I manego el silenci
fins que aplega la nit
i pujo a la pallissa.
De tant en tant, a missa
va demanant per mi
i vaig posant-me tebi.
Els dies que he perdut
Els dies que he perdut
en somnis ben lleugers
els poso en un paper
per a haver aixopluc.
Mentides m’ha contat,
gairebé sense mida;
per cercar la mà amiga
he perdut el combat.
Com tornaré a ser
victòria d’enemics
qui cercaven la lluna.
He guanyat, una a una,
les paraules que escric
sense saber el perquè.
A la vora de l’infern
A la vora de l’infern,
viu la tenebra;
si la porta és oberta,
prompte, no hi és.
El meu amic dimoni
és molt sorrut;
el voldria ben borni,
però no puc.
A la vora de l’infern,
hi viu un ca
qui les portes vigila.
Quan em veu, de seguida,
em demana jugar;
més a l’hivern.
La mestressa
Sense pressa,
demano eixir
i la mestressa
vol dormir.
A taverna,
vull anar,
però és plena
a vessar.
La mestressa
posa els plats:
poca menja
i vi barat;
si no es queixa,
és punt i a part.
En Jesuset
Els nadals
han de ser bons,
plats ben grans
i molts torrons.
A l’estable,
en Jesuset
està despert
guaitant els altres.
Com els Pares
estan callats,
res ha de dir.
Han de venir
pastors sensats,
gelats com marbre.
Una pedra a la sendera
Una pedra a la sendera
es queixava de la sort,
com voldria anar a port
per a veure qui navega.
Però la barca és vella
i la pedra no vol nedar;
com voldria navegar
si la mar fora menys seva.
Una pedra em comenta
que l’aigua no li convé
per si li fa la traveta.
En el sec, no hi ha problema
i, si la pluja esdevé,
sempre demana una treva.
Cansats els ulls
Cansats els ulls
i llarg el sacrifici,
el seu ofici
ja és prou lluny.
Ara, es lleva
del rabent llit,
un esperit
com el turmenta.
Poques les passes
per prendre el sol
a la gran plaça.
El cap carbassa
va allí on vol
manta setmanes.
Epigrames (CXLIII)
13 Març, 2024 09:11
Publicat per jjroca,
Epigrames
Una bóta
sense vi
parla, sempre,
mal de mi.
Com cavil·lo,
a desgrat,
que el treball
ha de ser part.
Massa nits
sense calor,
com ens porten
la tardor.
A la vora
del camí,
sempre, hi ha
qui es riu de mi.
Les cançons
se'n van al cel
i s'obliden
del concert.
Una mossa
m'ha de dir
que el fer nosa
és per a mi.
Sense mossa
ni veí,
veig l'infern
ben lluny d'aquí.
Amb més ganes
que diners,
somio poc,
però a pleret.
Al rellotge
de la plaça,
el temps topa
o s'allargassa.
En el port,
els mariners
mengen poc
i beuen bé.
Com el mestre
ensenyava
i la classe
ni ho notava.
Per a córrer
sense fre,
menjar poc
i pair bé.
Sense la disfressa
de l'enamorat,
si l'amor desperta
qui el bressarà.
Na Joana
m'ha de dir
que, si haig gana,
porta el vi.
Una rosa
sense fe
no és gran cosa
ni em mereix.
En el regne
de la nit,
hi ha un amic
que se sol ofendre.
A les voltes
del camí,
hi són totes
per a mi.
A la casa
de l'oblit,
dorm un pobre
sense abric.
A les festes
de Nadal,
cada casa
és un sidral.
Quan aplego
a la font,
trobo aigua
i mals d'amor.
Esperant
arribar a ric,
vaig passant
de trobar amic.
A la casa
de la sort,
poc es menja,
però dolç.
Si el fred
em ve a buscar
de segur
que em trobarà.
Com demano
per haver
força palla
en el paller.
A la casa
de l'Arnau,
qui mana
porta la clau.
El més pobre
del carrer,
avui, té gana,
demà, també.
Mai demano
per a mi:
massa feina
i curta nit.
Soc pobre i malaltís i set poemes més
09 Març, 2024 05:25
Publicat per jjroca,
Poemes
Soc pobre i malaltís
Abans d’enterrar la nit,
demano un full de paper;
el llapis és venturer,
però deixem-lo glatir.
Un cop o dos per setmana,
acostumo a viatjar;
per la ratlla, deixo anar:
allò que el cap em demana.
Com no haig amo ni encís,
el passejar serà curt
i l’aturada poruga.
No he demanat cap pastura
on menjar el que no puc
puix soc pobre i malaltís.
Els conills hauran la festa
Segador, sense més llei,
qui va segant herba tendra;
els conills hauran la festa,
el meu pecat no ha remei.
Com em llevo, al dematí,
a les voltes del migdia;
la marona prou que crida,
no em deixarà pas dormir.
Quan ja haig el feix complet,
el lligo amb la corda vella
per a emportar-lo a casa.
La tarda, veieu, m’agrada
puix és quan acabo la feina
i m’acosto al meu indret.
Tot ha de passar
De dalt de la muntanya,
trafego, entre cap banya,
somnis dels paradís.
La lluita, sense encís,
es queda, a la plana,
sense trobar companya.
El ritme del desert
m’agrada i magnifica,
el vi em dol i pica,
no sé qui l’haurà fet?
I tot ha de passar
enmig del gran silenci,
el sol punyent que cremi
i torni a l’endemà.
Vella metzina
Na Mariona és així:
cansada i assedegada,
li faria bona cara
quan s’atipi de dormir.
Els monstres, del meu conreu,
com vindran a convidar-me;
poc, amb ells, he d’atipar-me
puix només em donen creus.
Na Mariona és així
i jo ploro quan s’afina
perquè ja no vol mirar-me.
Sento, llavors, atipar-me
d’aquella vella metzina
que reposa al meu coixí.
Em conviden a sopar
Em conviden a sopar:
els tres ous amb cansalada;
la menja prou que m’agrada,
però no em puc allitar.
El meu cos és molt senyor
i demana poca menja,
com em poso a la revenja
amb un to esfereïdor.
La revetlla de la nit
en vol portar a l’infern
on trobaré el sacrifici.
Malfeiner soc a l’ofici
i, mentre la joia es perd,
fa ganyotes l’esperit.
La botiga, el botiguer
L’ametller ensuma el sol
i vol despertar ben d’hora,
la pomera també ho prova,
però cap branca la vol.
L’ametller haurà mil flors
i el roser li comenta:
Si hagués aquesta festa,
bastiria vestit nou!
La botiga, el botiguer
i munió de joves maques
com es volen pentinar.
Algun déu ho ha de parar
i, si tornen a les nafres,
espero que siguin amigues.
Si un dia, he de morir
Si un dia, he de morir
que sigui a l’hora tardana;
si la lluita s’esbatana
he de demanar coixí.
Al camí del cementiri,
hauré de trobar una font;
que sigui de brandy i rom
per a aturar el seguici.
Si un dia, he de morir
vull llogar una campana
per a fer el toc de morts.
Després, abans de les pors,
portarem l’empresa vana,
ben guarnida, fins aquí.
A dos quarts de set
A dos quarts de set, és fosc
i la nit com s’eternitza;
aquest món és enganyifa
i no arriba el noble sol.
Quatre fils, en el terrat,
esperant roba d’hivern
per a assecar la bugada.
Al capdamunt, una fada
plora perquè minva el fred,
i és que encara no ha cobrat.
A dos quarts de set, és fosc
i es queixa la campana;
en el cel, hi ha porcellana;
a terra, castell de foc.
Poemes curts (CXLII)
01 Març, 2024 05:16
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Minsa hores
de la nit
venen totes
a dormir,
són prou tanoques.
Visc en un món
tan desllibert
que mai són
el oponents,
ens tenen por.
És quan plou
pel dematí
quan el bou
vol el dormir,
haurà poc sou.
Les paraules
són així:
van les taules
entre amics
cercant mil nafres.
Quan la mossa
em demanà
vaig fer bossa
i a casar,
després, la nosa.
A la vora
del convent,
mai fa nosa
el penitent,
és que no hi gosa.
Amb la força
que jo tinc,
mengen brossa
els enemics,
són poca cosa.
L'olivera,
amb ses olives,
diu que n'espera
de totes mides,
no porta pressa.
A les portes
de l'infern,
mai ho notes
si és hivern,
els hi ponen totes.
Com em cansa
de debò,
haver a casa
poc sabó,
més poc encara.
En el regne
dels babaus,
cada vespre
trobo pau,
em vaig fent tendre.
Com em deia
en Llucifer:
Una teia
és un mal fet!,
després se'n reia.
I mai saben
quan plourà
ni demanen
l'endemà,
segur que cauen.
En el regne
de la por
cada metge
ho cura tot:
el cap i el fetge.
Al carrer
del desesper,
el primer
massa que es perd,
vol ser darrer.
Les comandes
van així:
quatre pastes,
gens de vi
i tardes llargues.
Com no era
segador
a la sega
va capcot,
no interessa.
A la casa de ponent,
no hi ha lluerna,
es tanca amb sol i vent
i mai es vessa
ni brandi ni aiguardent.
Com m'estima
li diré
que si crida
ni convé:
amor ni vida.
Al racó
del desconcert,
un minyó
és un marrec
o un infantó.
Li demano
al déu del vent
que, si callo,
ell vagi fent,
és el meu amo.
I quan l'era
es deixa anar
ve la fressa
de tornar,
l'estiu ha pressa.
De la flor i set poemes més
01 Març, 2024 05:11
Publicat per jjroca,
Poemes
De la flor
De la flor, vull el color
i la flaire que encomana;
durarà una setmana
esperant trobar l’amor.
L’abella no es decideix,
manta feina ha per a fer;
primer, visita el roser
puix la rosa s’ofereix.
El gladiol, la margarida
i una rosella distreta
s’han posat el vestit nou.
El treball és de poc sou,
però quan serà la festa
si molts venen a la crida?
Ni se n’adona
Una plata d’amanida,
una cuixa de corder,
el vi nou d’aquella vinya
d’un raïm, del tot, discret.
La menjada de senyors
diria que no li escau;
és un pobre, un babau
ben lliurat als perdedors.
Per a postres, una poma,
d’aquelles de pell tan fina,
collida a la tardor.
Poc després, vindrà la por
a emportar-se mitja vida,
però ell ni se n’adona.
Mentides de porcellana
Mentides de porcellana,
fetge tou i malcarat;
aquest any, ni ha sembrat
perquè ha ben poca gana.
Migdiades de cafè
on desfer mil aventures,
ha, a la cara, pampallugues
i, somiant, com s’entreté.
Fa prou temps
que la saviesa,
un matí, el va deixar.
Ara, parla per parlar
i, viatjant per la neciesa,
només calla quan no el veus.
Ella crida
A les voltes del migdia,
diria que he demanat
una truita de les grasses
amb tres ous dintre del plat.
El vi nou de la taverna
el vull beure pel broc gros,
ella diu com soc talòs
perquè vaig sempre a la meva.
Una mossa m’oferia,
per si em volia casar,
una cambra a les golfes.
Entre palles i garrofes,
a l’hivern, fa bon passar
tot sentint com ella crida.
Lluny del catau
El meu pertànyer
a aquest estat humà
em fa pensar
com he de plànyer.
Mentre vivim,
enmig presses i pors,
cerquem calor
allí on glatim.
Puix res m’escau
com avançar pel dret
del pensament.
Pobre innocent
ben poc traurà de net
lluny del catau.
Haig pensa planera
Els lladregots,
en veure’m innocent,
diuen que el vent
s’amaga on pot.
Com soc feliç
d’haver minsa fortuna,
lluitar per una engruna
d’aquell tresor precís.
Avanço, prest,
per la drecera
del meu sentir.
Hauré de dir
que haig pensa planera
amb poc encert.
Demana oblit
Dieu-me si
el meu amic dimoni,
quan troba a sant Antoni,
voldrà fugir.
Ell només és
una animeta trista
qui va demanant brisa
i un poc de verd.
El meu amic
no pot anar a l’infern
perquè el repten.
No el comprenen,
el sentiment el perd;
demana oblit.
Com mirava el pardal
Com mirava el pardal
aquell retall de la lluna;
no vol cap menja feixuga,
engreixar li farà mal.
Si estès més grassonet,
no seria entre nosaltres;
poc abans, ells n’eren quatre,
ara, el trobo ben solet.
Com mirava el pardal
quatre crostons a l’ampit
de la finestra de casa.
Però la gana li passa
i vol emprendre l’eixir
perquè fugir és el que cal.
Epigrames (CXLII)
01 Març, 2024 05:02
Publicat per jjroca,
Epigrames
Massa cases
sense son
són irades
per tothom.
Na Maria
es vol casar,
però el dia
ni se sap.
Sense pressa
parla el vent,
quan acaba,
ni se sent.
Al carrer
de les comandes,
has de saber
al temps que passen.
Una mossa
viu amb mi,
me l'estimo
perquè sí.
Una flor,
sense jardí,
és amor
sense destí.
Amb les pedres
del camí,
els valents
es fan coixins.
A la casa
de l'enyor,
no hi ha taula
per a tots.
Quan la mossa
es vol casar,
mai demana
pel menjar.
A la casa
del record,
massa llana
i poc cotó.
Si m'empipes,
et diré:
que ni penses
ni ho entens.
Quan demanin
per volar,
que no em planyin,
me'n puc estar.
Una roda
porta el món,
volta i volta
ni sap com.
Són les pedres
del camí
les qui callen
cada nit.
La lluna volia
festejar amb el sol,
ell ni la sentia
quan tot era un plor.
Sense ganes
de manar,
callo i somio
fins demà.
Una rosa
ja m'ha dit
que fa nosa
prop del llit.
Na Joana
va a la font,
ben mudada,
amb dolç cor.
Com m'estima,
li diré
que, anar a plaça,
està prou bé.
A la casa
de la creu,
n'entren cinc,
en mengen deu.
Com m'estima
de valent,
va a la plaça
i ho va dient.
Per si em costa
prendre el son,
porto pastes,
vi i rom.
He demanat,
a primera hora,
tornar a l'escola
sense haver d'entrar.
He comprat
per regalar:
dues sardines
i mig pa.
Com pregava
per l'amic,
demanava
ser més ric.
Mai demano
per a mi:
menjar poc
i fer patir.
A la casa
del mai més,
si no entres,
tot ho perds.
Per estranyes raons i set poemes més
22 Febrer, 2024 06:49
Publicat per jjroca,
Poemes
Per estranyes raons
De pobres benestants
n’hauré el sarró ple,
però he perdut la fe,
no planyo com abans.
Nostramo era ric
en gojos i encanteri,
es va perdre el misteri
del regne infinit.
Avui, anem a tombs
cercant les meravelles
que no hem de trobar.
Demà, passat demà,
lluiran les estrelles
per estranyes raons.
Begut i sense menja
Begut i sense menja,
m’acosto, amb gosadia,
a trobar aquell dia
galdós de la revenja.
Manta d’empreses vanes
es quedaran per fer,
la taula del cafè
no plora ni debades.
Begut i sense menja,
trobo els dies llargs
i les nit matusseres.
Un ric, qui va a les seves,
em diu que ja fa tard
per tornar a casa seva.
Li pregunto al raïm
Li pregunto al raïm
on ha guanyat l’esperit
qui el farà tornar vi.
Poc que parla amb un amic
i es pensa que me’n ric,
anirem els dos patint.
És nostra mare Natura
qui ens empeny a una vida
sense seny, sense crida,
amb més odi que pas muda.
Li pregunto al raïm
puix em mira i sospira,
és un déu sense cap mida
qui sesteja en el cim.
He treballat per tenir
He treballat per tenir
puix la feina no m’agrada;
a l’amo, faig bona cara,
sobretot, al dematí.
Havent dinat en el tros,
enceto la migdiada;
la taula la tinc parada
per si queda algun mos.
El llaurar com entreté
entre queixes i cançons
i aquell sol qui m’estossega.
He de demanar bestreta
per comprar uns pantalons
i lluir-los al cafè.
Una vella em comentava
Una vella em comentava,
amb paciència infinita,
que no entén cap jugada
ni els gojos ni la crida.
Aquella munió de jovent
al darrere una pilota
que corre, es queixa, vola
i s’enlaira com el vent.
El futbol, li he comentat,
és un deport ben punyent
que provoca espectacle.
Ella diu que, amb tres o quatre,
ja anirien manta gent,
no hi hauria aquell esclat.
Els falta un Natzarè
El batlle diu que la creu
ja està encomanada;
és de fusta, gens barata,
però li han fet un bon preu.
Els falta un Natzarè
disposat al sacrifici;
que treballi, hagi ofici
i assoleixi el paper.
Dels joves que té a casa,
a cap, n’ha convençut
i demana al veïnat.
De moment, ha fet salat,
però hi ha un nouvingut
qui podria obtenir plaça.
Cal marxar
El meu amic cofoi
em porta a l’aventura,
és joia que em procura
un tracte com d’heroi.
Anem a prendre vi,
després a espantar mosses;
cansades ja estan totes
de veure’m més a mi.
Si un dia he de casar,
vull pubilla ben rica
en terres, roba i diners.
Vindran els anys propers
per a encetar la prèdica,
és, llavors, quan cal marxar.
Pecats per confessar
Pecats per confessar,
anar després a missa,
m’estimo més la brisa
qui viatja de la mar.
Em conta aventures
de nobles pescadors,
garlaires, pecadors,
cansats de tantes mudes.
Pecats per confessar
n’hauré una dotzena
d’aquells que són mortals.
Quan vingui el vent de dalt
dieu-li que haig pena
per si calla i se’n va.
Poemes curts (CXLI)
14 Febrer, 2024 19:25
Publicat per jjroca,
Poemes curts
D'aquest monstre
de la nit,
res a sobre
es pot dir,
és molt mediocre.
Doneu-me pa
amb un rajolí
petit d'aquest vi
per a adquirir:
la força d'ahir.
Us voldria
comentar
que l'alegria
esdevindrà
potser algun dia.
Com havia
poca sort,
menjaria:
fava i col,
m'agradaria?
Suposo que saps,
estimada meva,
que no estic al cas
d'anar a la verema
i de viure al ras.
Voldria saber,
un cop cada dia,
si amor venturer
porta a la follia
o al desig primer.
A la casa
de l'Oriol,
qui no mana
es queda sol,
la resta passa.
Com diria
en Sebastià:
L'alegria
em fa vessar
cap altra via!
És ben cert
que el foll demana
estar ben dret,
però hi ha encara
qui prompte es perd.
Na Mariona
del meu cor
diu que prova
amb unces d'or,
però s'estova.
A la plaça estant,
cerco les converses
que es fan i es desfan,
seran coses seves
que se'n van volant.
Poseu-me al davant
la cara feixuga
i dieu-me quan
vestirà nou muda,
ha d'anar elegant.
A la porta
d'en Manel,
quan pregona,
no hi aneu,
és el que toca.
Cantaré
de bon matí,
lluiré:
sol i camí,
aplegaré.
Amb les ganes
de dormir,
veig fantasmes
al meu llit,
hi van debades.
I quan vingui
el gran fred,
vull que tingui
un bon cervell
i no es capfiqui.
Preparat
per a ensenyar,
els dimarts
no he de callar
i prendre part.
He posat
el meu coixí
en un prat
amb un botxí
d'errors culpat.
A la casa
de la por,
qui no mana
no hi és tot,
poc que m'agrada.
Assumeixo
d'amagat
que aplaudeixo
mon fracàs,
després, ho deixo.
Els valents
per l'ocasió
porta el vent
des d'algun lloc,
els va refent.
Com em canso
de somiar
m'esbatano
en aplegar
a casa l'amo.