Pensaments educatius (LXXIX)
19 Octubre, 2023 11:57
Publicat per jjroca,
Pensaments educatius
Estem al febrer i ja anem per la tercera ratlla.
Treballarem la memòria, però no recordo quan.
No els ensenyo més perquè em refredo.
A classe no entren, els hi posem.
Si escolten, és que no saben per on vaig.
Les orenetes fan un horari escolar reduït.
Si porten una mosca viva, els pujaré un punt.
Discutim per un garbuix de raons.
Procuro ensenyar sense caure en l’abús.
La lliçó començarà quan pugui entrar a classe.
Aprenen sols o sols aprenen.
Faig el que volen, però no s’enlairen.
A només dos, els he trobat el vici d’aprendre.
Només els demano que no m’amaguin el llum.
L’home sempre ha reduït el receptacle de l’escola.
Abans de començar la classe, passaré els anuncis.
Com és un alumne bo, li tornaré a fer repetir el curs.
Llegeixen de pressa, però van enlloc.
A la primavera, cada setmana té dos dilluns.
Hem llegit i ens ha sobrat set comes.
L’eixida la farem després d’entrar.
Han estat cinc minuts callats, es pensaven que havia traspassat.
Els objectius terminals que se’ls emportin a casa.
Comptant fins a cent, ja poden fer via.
La millor nota que treuen és la de mentiders.
A la primera lliçó, van aprendre a dir: No!
He demanat a Déu que em tregui els intel·ligents de sobre.
Necessito que em llencin pedres, faig la col·lecció.
L’inspector m’ha dit que campi qui pugui.
Si dic síl·labes inverses, no s’ofendrà ningú?
Com hi ha crisi, no fem servir majúscules.
Com ja saben tant, ni escolten.
Els he amagat tres cadires i ni se n’han adonat.
Ha de ser que, encara, no els conec.
Els ensenyo prou, però no compra ningú.
Tenen memòria, però l’haurien d’educar.
De vint antics alumnes, divuit no m’han reconegut.
Venir, venen; però no se’n saben estar.
De tres que m’escoltaven, dos no m’entenien.
En arribar al número dos, he dubtat de la tecnologia.
De fet, no els costarà massa saber més que jo.
Hem fet un dictat de sis paraules, però n’han eixit set.
Ells només volen conèixer els Reis Mags.
El primer dia, cal fer-los aterrar.
Porto tantes reformes que ja no puc seure.
Hem acabat el llibre amb quaranta mossos.
El curs acaba el juny perquè porta poca aigua.
No puc parlar bé dels alumnes, em jugo la feina.
Els accents oberts viatgen contra el vent.
Volien saber espanyol, però els he hagut d’ensenyar castellà.
Segons la resposta, formulo la pregunta.
Ja saben llegir, algun dia ho entendran.
No em creuen més perquè no poden.
De segur, que un de tots ho esbrina.
Els he posat a punt per a la rebel·lió.
Algun dia em demanaran consell.
Cada dia grinyolen més.
Tampoc necessiten tanta saviesa.
Entenen, però són prou discrets.
Epitafis (LXXXVII)
19 Octubre, 2023 11:55
Publicat per jjroca,
Epitafis
Tenia dos amics, però no van voler venir.
Haig el costum de pensar sol.
Porto un dia que no n’encerto cap.
Al nínxol del costat, han posat un consultori.
El neguit va marxar al segon mes.
Prepareu-vos per a passar fred.
Seré aquí fins que em facin fora.
He demanat poder votar per internet.
He sol·licitat un pla d’emergència.
M’agrada l’estiu perquè estic a l’ombra.
Normalment, els homes enllestim més prompte.
Avui, no puc sortir; he perdut les claus.
Em falten dos rebuts per a aconseguir la vida eterna.
Us proposo jugar al penjat.
He estat plorant pels d’E.N.D.E.SA.
La senyora insisteix en començar la neteja.
Tinc por, he hagut de posar el gos al nínxol del costat.
De vegades, em trobo com a perdut.
No us molesteu en demanar solucions.
Procuro evitar les distraccions.
Encara, no m’ha rebut el Creador.
Avui, faig vaga; no escoltaré ningú.
Necessito un aval per a canviar de nínxol.
Ho sento, però no m’agrada perdre el temps.
Per fi, he aconseguit que m’oblidi.
Com he de dir-li a la senyora que no tornaré a casa.
Podeu pregar dilluns, és de franc.
Ja és el tercer taüt que he comprat.
Voldria saber si he de seguir prenent la medicina.
Hem vingut a descansar!
Necessito un timbre per a avisar quan surto.
Algun dia, m’agradaria berenar.
Aquí, tampoc m’escolten.
Si em coneixíeu, ja sabeu què vull.
Procureu deslliurar-vos dels desigs.
M’he esborrat del curset de supervivència.
Hi ha llum per la nit, és un nínxol de fadrí.
A l’estiu, faig horari intensiu.
A poc a poc, aprendré a no pensar.
M’estic adaptant a la temperatura ambient.
No penseu en l’enterrament, algú el pagarà.
Procureu oblidar les presses.
Encara no sé com em trobo.
Estic passant comptes, perdoneu les molèsties.
M’ha quedat com un posat seriós.
He vingut per a no deixar a l’àvia sola.
He portat cartes, qui vol jugar?
Penso que he perdut el son.
Si faig traure la fotografia, qui em buscarà?
No puc eixir, m’han pres totes les sabates.
El bo de ser aquí és si perds l’enveja.
S’ha acabat el no parar.
Estic obert a noves sensacions.
M’estic fent al no ser.
No sé si sortir-ne o demanar pròrroga.
No n’estic pendent de la capacitat de quedar bé.
Només em portà flors dues vegades, la núvia era jove.
Sospito que, cada dia que passa, feinejaré menys.
Cada vegada, veig el nínxol més buit.
Pensaments festius (CXXXVII)
19 Octubre, 2023 11:52
Publicat per jjroca,
Pensaments festius
Si perdo oïda, vull orelles de ratpenat.
De moment, festejo amb una ampolla.
Només treballo fins que guanyo diners.
De moment, no vull ser afortunat.
Només demano camins que no portin enlloc.
M’han donat feina, però tardaré en anar.
Porto dies sense pensar i no he notat cap buit.
Ser intel·ligent es poder viure sense respirar.
M’he posat a somiar i m’he adormit.
Podria passar sense diners almenys dues hores.
Estic convençut que, perdre, em convé.
Com m’agraden els viatges tranquils, he comprat un llibre.
Per a tenir alguna cosa, prendré el sol.
A la segona camisa, em considerà ric.
El millor de fer-se vell és que no et fan cas.
M’he llevat d’hora per si puc perdre menys.
He trobat feina, però l’he amagat de seguida.
Anava a pensar, però arribà el son.
Si guanyo una vegada, quantes n’he de perdre?
L’estilista m’ha tret cinc anys, a saber a qui li ha posat?
Aprendré a manar per si em quedo fadrí.
Necessito un lladre per a administrar els diners sobrers.
Si respiro menys, podré viatjar a l’espai?
Em faig vell i aprofito l’estar cansat.
Em preocupa que es perdin els mons paral·lels.
Menteixo mal i m’acosto a la veritat.
És tan ric que ni respira.
Cada dos solucions, hauria d’haver un problema.
Porteu-vos bé i algun dia us podran enganyar.
Corre menys l’aprenentatge que l’oblit.
Per molt que avanci, sempre arriba la nit.
No entenc perquè els rics necessiten tanta gent.
Tot anava bé fins que em demanà.
Ho sento, cap dels bitllets els tinc repetits.
Poso interès, però no tinc on desar-lo.
Si plou per la nit, com comptaré les gotes?
He demanat la grua per a poder arribar a cent.
Estic trist: he fet un esmorzar llarg i no m’han donat dinar.
No vaig de festa, no sé beure.
Podria ser ric si no fes servir el cap.
No sé on vaig, però tampoc sé d’on vinc.
Estic destriant les avantatges de festejar.
No he descobert on rau la intel·ligència.
Procureu que l’amo ignori on dormiu.
Li he dit al metge que engreixo de satisfacció.
Si aplego als vuitanta anys, llençaré el cilici.
Si resolc un problema, me n’ixen dos.
Estic avançant, un dia sabré cap a on.
Estic aprenent a guiar els núvols de pluja.
Cerco núvia a la que no calgui creure.
Si no puc ser invisible, almenys, seré pobre.
Cerco un savi que m’ajudi a trobar la raó.
Viatjo tant que mai arribo enlloc.
Si menjo sovint, em deixaran seure?
Treballar ha de ser una festa, però no m’agrada divertir-me.
Parlo amb l’amo, li costa creure.
He anat a arreglar-me les dents per si he de fer de llop.
He venut el ruc, sempre guanyava ell.
Si canvio de llit, on es quedaran els somnis?
Poemes curts (CXXXIII)
15 Octubre, 2023 00:55
Publicat per jjroca,
Poemes curts
A la vall
de la dissort,
anar al tall
és haver sort
sense fer estrall.
Les comandes
són així:
quatre capses,
un coixí
i mil randes.
Com havia
pocs diners,
menjaria:
poc o res,
cada dia.
Com m'agrada
el descansar
no vull paga
ni pregar,
només lloança.
Sense riures
ni diners,
el meu viure
és saber més,
em farà lliure?
En el regne
de les flors,
has de creure
els vencedors,
hauran el lleure.
Massa hores
de dinar
i els fantasmes
a cridar,
són ben amables.
Com demano
un xic de vi
el meu amo
em fa glatir,
diu que l'enganyo.
Amb la dèria
de saber,
hi ha matèria
per a fer,
no la vull meva.
A les portes
de la mort,
hi ha més ogres
per a tothom,
potser en sobren.
Mentiria,
si de cas,
i sabria
trobar l'envà
de l'enganyifa.
A les voltes
de la tardor,
massa mosques
en tenen prou,
són en absoltes.
Una pedra
en el camí,
mai s'enceta
perquè sí,
algú la trenca.
Les comandes
del sarró:
posar nanses
al porró,
manta d'errades.
En ser hora
de dormir,
és quan toca
agrair:
el no fer nosa.
Quan el sol
aplega al bosc,
tot el fosc
diu que no vol
anar pel solc.
És quan dormo
que la veig
i la trobo
al safareig,
després, ho ploro.
En els riures
de la nit,
vénen lliures
esperits
a cercar el viure.
Caminant
sense mesura
i cercant
a la cordura,
res és més gran.
És si plou
quan me n'adono
que hi ha un bou
qui vol ser lloro
sense enrenou.
Quan havia
pocs diners,
no podia
menjar res,
massa ho sabia.
Com m'agrada
anar a dormir
per si es cansa
el meu botxí
de guanyar massa.
Diria que és homenet i set poemes més
15 Octubre, 2023 00:47
Publicat per jjroca,
Poemes
Diria que és homenet
Estudiant de poques hores,
benvingut al quedar bé,
ha de ser home de fe
qui s’esmuny entre mediocres.
Va aprendre, de passada,
a escriure quatre versos,
els va deixar ben estesos
en trobar enamorada.
De comptes, algun parell,
de llengües: una i escaig,
però es mostra satisfet.
Diria que és homenet
qui creix fins el mes de maig;
cap ni un serà com ell.
Converses amb la lluna
De converses amb la lluna
n’ompliria un cabàs,
he estat un homenàs
de poc cap i de pell bruna.
Com deleixo si l’ampolla
és mig buida per la nit,
no volarà l’esperit
ni la pensa tampoc brolla.
Innocent, sense penombra,
a la fosca vaig vivint
amb una vida lleugera.
La mossa diu que m’espera,
ens anem, del tot, mentint
fins que la ràbia ens troba.
Feina ampla, sense son
Feina ampla, sense son;
l’olivera està cansada,
el pagès poc que li agrada
perquè plora a cor què vols.
A la falda del Montsià,
esclaten les meravelles;
una mossa i tres poncelles
com demanen per casar.
El nuvi serà eixerit,
trafegot i dolç de cara
amb desig ni gras ni car.
Ampla cambra ha de portar
amb un bon matalàs de llana
per poder somiar a la nit.
Puix com era traginer
I com era traginer
anava menant la barca;
calçó llarg, sense sabata,
un jersei per tot l’hivern.
El seu pare se n’anà,
ben lluny, a cercar fortuna;
per Nadal, durà una muda
i després se’n tornarà.
Puix com era traginer
no vivia en un palau
ni en el si d’aquell gran mas.
Va fugir portant el pas
i carona de babau,
ésser savi no pogué ser.
Fulles de tota mida
Com la plaça s’emplena
de fulles de tota mida,
la mestressa està amanida
a començar la neteja.
Una escombra, quatre sacs
i una pala sorneguera;
la poncella com espera
que, a botiga, hi hagin naps.
Les menjades són així,
prou fetes a les rialles
perquè toca el dolç guanyar.
Aprenent el català,
hi ha vergonyes endinsades
que mai més han de fugir.
Quan la gana no vessa
En el racó precís
on reposa la infància,
he vist l’assegurança,
l’esdevenir feliç.
Però hi ha tal vegada
que, de sobte, es trastoca;
manta dents a la boca
per no fer una mossada.
Amb àngels i dimonis,
he fet tot l’entrellat
per a eixir ben de pressa.
Quan la gana no vessa
es pot fer mitja part
per pregar a sant Antoni.
Soc, d’ofici, mentider
Estadant sense país,
viatger sense frontera;
el camí diré que pesa
quan es va acostant la nit.
Soc, d’ofici, mentider;
enamorat de la lluna,
he desat goig i fortuna
al dedins d’un vell paller.
Em demanen fer de ruc
un cop o dos per quinzena
per poder-me enamorar.
De vegades, deixo anar
un retallet de saviesa,
però prompte em quedo mut.
La rosa quasi plora
Una rosa em comentava,
en el bell mig del jardí,
que voldria altra mesada
per més temps poder lluir.
Però un déu, molt saberut,
li ha dit que porta pressa,
ha de guanyar la fermesa
i no vol ésser poruc.
La rosa, que quasi plora,
com s’enfila, novament,
pel camí que va al desig.
Mes el temps no va a l’escola
per saber com és la ment
quan s’acosta al capritx.
Epigrames (CXXXIII)
15 Octubre, 2023 00:36
Publicat per jjroca,
Epigrames
Sense males intencions
i demanant anar a plaça,
he de dir que tres són massa,
però dos potser en són pocs.
Com les plantes
del meu hort
s'esbatanen
quan hi ha sol.
Com les barques
de colors
es fan blanques
en ser a port.
Amb el vent
parlen els arbres,
són amables
si és fluixet.
Per demanar ni haig ull
i esbufego quan no toca,
diríem que soc tanoca
en escreix o a curull.
A la vora del camí,
el son passava,
com he vist que demanava,
com m'amago en el seu si.
Sense ganes de dinar,
passa l'estona,
de tant de tant, m'acarona
per si em pot ensarronar.
Si l'estiu se'n va
no vull el condol,
prefereixo el sol
un xic enfadat.
Sento el vent
de la follia
com aplega
cada dia.
Amb ben poca son,
com passen els dies,
un parell són bons,
d'altres sense mides.
A les voltes
de Nadal,
massa estrelles
al portal.
Em manca una fada
sense compromís,
és quan vaig a plaça
quan perdo l'encís.
No hi ha mosses
a la font,
massa homes
fan paor.
No crida el rellotge
des de bon matí,
no n'està per orgues
si és llarga la nit.
A la casa
de l'Albert,
quan hi ha gana,
ningú es perd.
Voldria saber,
dolça melangia,
quan l'hivern em crida,
perquè estic despert.
Na Maria
del meu cor
quan li parlo
com s'adorm.
És quan passo
pel camí
quan esclato
en un glatir.
Com passen les hores
a dalt del terrat,
el sol ha marxat,
ha deixat les ombres.
En ser a l'herbei,
esclata la tempesta,
es manifesta:
rabiosa, sense llei.
De manats
i pobrissons
en tots els prats
n'hi ha milions.
Les paraules fugen
rierol enllà
on viuen les bruixes
qui saben guanyar.
Us convido
a la presó
i us oblido
enmig la por.
El riu passa
sense seny,
va saltant
i va content.
Sorgiran les nafres
des de bon matí
en un cos mesquí
ben ple de fantasmes.
He sentit a dir,
lluny de l'establia
que si passa el dia
igual ve la nit.
Amb més ganes
que remei,
van les fades
cercant rei.
Voldria el blat d'abans i set poemes més
06 Octubre, 2023 18:59
Publicat per jjroca,
Poemes
Voldria el blat d’abans
Caminant per dolç camí,
he vist garlar les roselles:
ben tendres, joves, vermelles,
són filles d’un goig diví.
Els pregunto si el blat
es porta fort i maldestre,
fa un temps era més feble
i plorava d’amagat.
Passa el temps i ve l’enyor
a recórrer tots els camps
on l’heroi es vesteix d’or.
Com voldria el blat d’abans
quan havia la il·lusió
que va perdre de ses mans.
Els vells somnis oblidats
Com la vida que traspassa,
carrer avant, pel carrer antic,
va dient que l’enemic
mai es troba lluny de casa.
Els vells somnis oblidats,
ben desfetes les promeses,
manta roses estrafetes
del silenci prenen part.
Les fades han convidat
a qui els lliuri les mentides,
atapeïdes, a l’engròs.
Com soc un tros de terròs,
n’engego de totes mides
sense haver-les de triar.
L’alegria de no ser
La deessa m’ha furtat
l’alegria de no ser;
com li agrada quedar bé
més amunt l’haurà deixat.
A la vora del camí,
veig guardant a les roselles,
duen les galtes vermelles
amb un cos esvelt i fi.
La deessa m’ha furtat
l’esperança de volar
fins a les portes del cim.
He demanat saber quin
lladregot vindrà a cercar
aquest deure tan nostrat.
Em costa dir
De la serra estant,
sento com trafega
una mar inquieta
qui es vol assecar.
Banyades amb el llum
punyent del matí,
voldria un veí
que no hagués costum.
Una mar cansada,
d’aquest vell gronxar,
voldria dormir.
Com em costa dir
que li vull garlar
per veure si calma.
He trobat la bruixa
A la plaça estant,
demanant la pluja;
he trobat la bruixa
gairebé plorant.
És que el malefici
no vol escoltar,
ha de ser un vici
d’aprendre a callar.
A la plaça vella,
juguen els infants
al dur traginar.
Des del campanar,
se senten les claus
per a anar a la seva.
Núvol gras
Al corriol del mas,
quan la pluja aplega,
el cargol com pensa
en anar a menjar.
Ha estat el temps,
sec i assolellat,
qui me l’ha portat
a aquell gran recés.
Al corriol del mas,
una rosa sola
prega per l’estiu.
El sol ni somriu,
veig com s’entafora
en un núvol gras.
Ha perdut la fe
Amb quaranta queixales
ni s’acaba l’esmorzar,
el pagès vell com està
sense eixir de les murades.
El carro li han venut,
han llogat la mula vella;
cada cop ve la tenebra
per tornar-lo trist i mut.
A la taula de cafè,
ja fan massa tombarelles
per acabar anant enlloc.
El vell pagès ja no pot
viatjar amb les estrelles
perquè ha perdut la fe.
Prou lluny, a la ciutat
Massa ric en melangies
per poder anar enlloc,
està demanant la mort,
ha les ganes amanides.
El seu viatge darrer
no hagué cap benefici,
va passar amb un seguici
de mirades sense fre.
Prou lluny, a la ciutat,
ha vist cotxes i carrers
enquitranats i massa amples.
Massa alçada a les cases,
un neguit, qui no té fre,
s’enlaira fins als terrats.
Poemes curts (CXXXII)
01 Octubre, 2023 04:34
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Si la mossa
es riu de mi,
no es gran cosa
pel matí,
sovint, fa nosa.
Massa ombres,
al camí,
vénen totes
a dormir,
n'hi haurà de sobres.
Les campanes
van volant
i les fades
van mostrant:
cares amables.
Per a ser,
un xic més ruc,
cal saber
els ets, els uts
i empènyer bé.
Com no hi havia
solució,
menjaria
un poc de tot,
sense cobdícia.
A les portes
de l'infern,
els tanoques
ho tenen verd,
n'hi ha de sobres.
Com l'estimo
d'amagat
ni endevino
l'entrellat,
només sospiro.
En el racó
de les hores dolces
sento la braó
com pregona a soles:
No hauran perdó!
Quan el sol
es mostra ardent,
vull bressol
i un parament
per a mi sol.
La tarda passava
pel vell carreró
i, quan em mirava,
deia de debò:
Fas prou mala cara!
Les angúnies
són així:
ben feixugues
per la nit
i un xic porugues.
A la plaça
de la font,
qui riu massa
ni sap com
aplegar a casa.
A les cinc
del dematí:
massa amics
i massa vi,
per a una nit.
Na Tomasa
del meu cor
quan no parla
ni fa el sord,
però m'enganya.
A les portes
de l'infern,
qui no hi toca
poc es perd,
ni farà nosa.
En comptades
ocasions,
avellanes
són melons,
però m'agraden.
Quan anem
en processó,
malparlem
sense cap por
perquè ens salvem.
Quan la barca
va pel riu,
mai demana
ser a l'estiu
per si entrebanca.
Quan la mossa
em ve a cercar,
o faig nosa
o vol menjar,
som poca cosa.
A les terres
de ponent,
quan hi ha guerres
ni les sents,
només tenebres.
Li demano
per venir
i no em canso
de mentir,
és el meu amo.
Amb les ganes
que jo tinc,
guanyant quatre,
en perdo cinc,
farem teatre.
Els nobles segadors i set poemes més
01 Octubre, 2023 04:31
Publicat per jjroca,
Poemes
Els nobles segadors
Els nobles segadors,
vestits amb espardenya,
aniran a la grenya
per les nobles raons.
Amb la collita minsa,
un amo desplaent,
pendents de l’anar fent,
treballar si els convida.
Un d’ells es vol casar,
ha de comprar els estris,
ha de fer l’aixovar.
Li demano que pregui
per si cal esbrinar
com s’acaba el misteri.
Pendent de sa sort
La barca gronxa a port
endevinant la tempesta,
el pescador no és tot,
va bastint llur tenebra.
Mar endins, un núvol negre
com es va acostant;
de tant en tant, un llamp
il·lumina el capvespre.
La barca gronxa a port,
el llevant com la mou
i, ben sovint, singlota.
Algú diu: No hi és tota!,
com es posa l’enrenou
prou pendent de sa sort.
Amatent del compromís
El vell arbre em comenta
que, de fruitar, n’està tip;
no ha trobat cap amic
que el convidi a la festa.
Va créixer, farà massa anys,
per guanyar-se la mesada;
ha estat per la feinada
de guarir-se dels paranys.
Amatent del compromís,
retardant una mort certa,
va guarint branques i arrels.
Ha envejat, sense caler,
a una fulla gran i verda
que arribà del paradís.
Us faré sabedors
Us faré sabedors
d’aquestes noves misèries,
em perdo per les platxèries
que mai duen enlloc.
Quan era tafaner,
guaitava per la finestra;
era la meva festa:
callar i quedar bé.
Com em faig alegroi
en veure orenetes
amb aquell gran volar.
El somni, amb elles, va
i guaito, a les tenebres,
per a no aplegar a boig.
Sentint el vent de dalt
Sentint el vent de dalt,
com gronxa el vell arbre,
demano ésser un lladre
qui fuig sense aturar.
Déu meu, com corre el vent
per planes i muntanyes,
com gronxen noves branques
cercant la bona gent.
Ben dolç, el respirar
com emplena aquell buit
que l’aire ha deixat.
Tot sentint-ho, he restat
esperant aquest fruit
per poder continuar.
Li pregunto a l’alzina
És llavors quan em ve
a cercar solitud,
demano un temps eixut
per a anar si convé.
Arrapat als meus anys,
per la vida ensopego;
de vegades, em queixo
d’infortuni i paranys.
Però vet aquí que la flor
el meu rostre il·lumina
per donar-me la flaire.
Sent tossut i manaire,
li pregunto a l’alzina
on guarda el seu amor.
Fins a quan?
Haig manta per donar,
però m’he fet gasiu;
vull demanar altre niu
on poder-me aturar.
Cansat de ma feblesa,
espero per tenir:
un polsim de saviesa,
un altre de gaudir.
Els pobres som mediocres,
no podem esberlar
el somni dels més nobles
més refets al somiar.
La vida va endavant,
vull saber: Fins a quan?
Han vingut les hores
Han vingut les hores
a trobar-me al llit,
com n’eren ben poques,
de nou, m’he adormit.
Com em trobo, a soles,
a la casa d’un ric;
miro fins a les golfes,
penso i no dic.
Han vingut les hores
a trobar-me al port
per a veure com gronxen
barques sense por.
Ja se’n van les hores
a trobar altres homes.
Epigrames (CXXXII)
01 Octubre, 2023 04:20
Publicat per jjroca,
Epigrames
Deixeu-me dormir,
sense massa pressa,
a prop la finestra,
amb llit i coixí.
Enmig somnis
i enrenou,
van els ornis
a l'engròs.
Mentre la patata
dintre l'olla bull,
va perdent l'orgull
de ser estimada.
Mai demano
per a mi:
llençar el pa
i vendre el vi.
Com cada setmana,
dilluns em desperta
amb la boca oberta,
farcida de gana.
No vull res més
que un tros de lluna,
minsa fortuna
per a un pagès.
Desplau la nit
plena d'enyorança,
el cor es cansa,
diu l'esperit.
En el passar,
suau, del riu
noto el caliu
com ve i com va.
A la platja plana
no dormen els pops,
demanen basarda,
la galerna i tot.
En el cant
de les roselles
sent el blat
dures tenebres.
I va la poncella
camí de la font,
com se sent promesa,
mig casada i tot.
En el riure
de les flors,
cal escriure:
pau i goig.
Quan aplega
la tardor,
la mestressa
encén el foc.
Les mil ombres
de la nit
parlen totes
sense crit.
Vull aprendre
la lliçó,
soc prou tendre
i menjo molt.
Cada fulla
d'aquest pi
no es poruga
perquè sí.
Prego, a estones,
al vent de dalt,
passen les hores
fins que se'n va.
Quan la barca
fa el singlot,
veig l'entrada
d'aquest port.
Em plau sentir
el so de la festa,
prop de la finestra,
sense res a dir.
Cavaller qui aplega
al si del castell
troba una princesa
qui no està per ell.
Em costa menjar
un cop per setmana,
és massa la gana
per a sestejar.
A la riba es plany
la més vella barca,
el mariner té traça,
però mai sap quan.
Com em deia
el meu amic:
L'avarícia
et farà ric?
I, si em toca
anar a ballar,
he d'anar
o fer el tanoca.
Na poncella
del meu cor
és més bella
quan no hi soc.
A la casa
del parent,
faig estança
un moment.
Mai demano
per a mi,
però em planyo
a mitja nit.